Anarcoefemèrides del 10 d'abril
Esdeveniments
![Capçalera de "Verbo Nuevo" [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/verbonuevo.jpg "Capçalera de \"Verbo Nuevo\" [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud")
Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto
d'Éric B. Coulaud
- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.
***
Portada d'un número d'Ação Direta
- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).
Naixements
Karl Eduard Nobiling
- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.
***
Notícia de la mort de Claude Crestin apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 d'agost de 1900
***
Louis Matha
- Louis Matha:
El
10 d'abril –alguns citen erròniament el 6
d'abril–
de 1861 neix
a
Castèlgelós (Aquitània,
Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha,
més
conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el
pseudònim Belle-Barbe.
Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i
vivien a
l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de
pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué
a llegir quan tenia
14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de
professió, exercí el seu
ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del
republicanisme de León Gambetta
i, després, del socialisme deLouis
Auguste Blanqui, però cap el 1887
començà a militar en el moviment llibertari. En
1891 s'instal·là a París
(França). Conegué Élysée i
Paul Reclus, Piotr
Kropotlin i Jean
Grave i col·laborà amb
aquests en La Révolte. A
partir del
número 39 (31 de gener de 1892)
reemplaçà Charles Chatel en la
gerència del
periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors,
editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un
article, va ser
condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per
l'Audiència del Sena de
París a dues penes de 18 mesos de presó per«provocació a l'assassinat». Arran
d'això, fugí a Londres i va ser
reemplaçat per Félix Bichon en la
gerència del
periòdic. A la capital anglesa freqüentàÉmile Henry i les reunions del Club«Autonomie». El febrer de 1894 retornà
clandestinament a París i intentà senseèxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre
el 12 de febrer de 1894 a cafè
Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la
policia, es personà
amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des
Enviergés, per
eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser
detingut
arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però
va ser alliberat
per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut
com«Procés dels Trenta», amb altres
companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles
Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus,
etc.) i sortí absolt. Formà part, amb
Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del
setmanari Le Libertaire, que
publicà el primer
número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat
gerent. El 15 de juliol
de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de
París, com a
gerent de Le Libertaire, a 20 dies
des presó per «apologia del crim» pels
articles «Les morts qui vivent» i «Un
précurseur». Organitzà gires de
conferències de Sébastien Faure i de Louise
Michel arreu França. Durant l'«Afer
Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le
Journal du Peuple (1899), editat per
Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que
sortí a París entre desembre de 1899
i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel
Zévaco. En
1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de
valors», però fou finalment
absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de
1902 col·laborà en els
tres números que es publicaren del periòdic La
Grève Général, que editaren
a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly.
Novament dirigí Le Libertaire
en 1904
i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que
donà al periòdic un
enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El
19 de gener de 1905
prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure,
Liard-Courtois, Almereyda,
Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise
Michel, que acabava de
morir, que se celebrà al Palais du Travail de
París. El 27 de novembre de 1905
fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el«Procés
de "La Pomme de Pin"» («Procés de la
Pinya [explosiva]»). El setembre
de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice
moral» en un delicte de la
fabricació de moneda falsa, però el 21 de
novembre va ser absolt per
l'Audiència de París. També va ser
administrador de la impremta anarcocomunista«L'Espérance», establerta al Districte
18 de París i on treballaven una dotzena
de companys. El febrer de 1910 formà part del
Comitè Revolucionari
Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en
el periòdic sindicalista
parisenc La Bataille. Finalment es
retirà a la «Cité
Paris-Jardins» de Draveil (Illa de
França,
França), on s'ocupà de
cooperatives,
d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va
morir
el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París
(França) d'una crisi
cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de
1946 a Draveil (Illa de França,
França).
Louis Matha (1861-1930)
***
Foto
policíaca de Louis Guénant (2 de març
de 1894)
- Louis Guénant:
El 10 d'abril de 1862 neix al
XVIII Districte de París (França) l'anarquista
Louis Désiré Guénant. Era fill de
François Guénant,
ferrer de tall, i d'Anne Poirier,
jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i
comptable. El 7 de
juliol de 1883 es casà al X Districte de París
amb Marie Françoise Morin,
cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al
número 11 del passatge
d'Allemagne. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a
l'engròs«Kaiser et Haas», al número 65 del
bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12
del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els
inventaris de la II
Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París i el 26 de
desembre de 1893 en el llista de recapitulació
d'anarquistes. En 1894, segons la
premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser
detingut, juntament amb
altres 21 persones de París i de la regió
parisenca, sota l'acusació de pertinença
a «associació criminal», el seu domicili
escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de
març d'aquell any va ser posat
en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Émile Janvion
- Émile Janvion:
El
10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França)
el pedagog llibertari,
antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista
nacionalista i
antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile
Janvion o Pisse-Vinaigre
(Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep
Janvion, francmaçó, i Eugénie
Moindrot,
catòlica practicant. Va fer el batxiller en
ciències i es diplomà a l'Escola
Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei
militar amb els caçadors
a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a
professor a
l'Escola Professional de Toló (Provença,
Occitània). En 1894 esdevingué
anarquista arran d'assistir a una conferència de
Sébastien Faure i en 1896
col·laborà en el periòdic anarquista
parisenc Le Père Duchêne.
Entre
1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de
París i en aquesta època
freqüentà el grup literari anomenat«Cenacle de la
Montagne-Sainte-Geneviève»,
on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes
(Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis
Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.).
En 1896 fou
secretari de redacció de Le
Libertaire
i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera
vegada en un informe
com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de
França, França). El
juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint
les idees pedagògiques de Paul
Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per
subscripció popular amb la
finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de
les primeres grans
experiències pedagògiques
llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren
el
fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation
Libertaire. Mancat de
mitjans econòmics, malgrat la participació de
grans figures, com ara Jean
Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave
Mirbeau, l'experiència pedagògica
acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu
de 1898 i de 1899 de vacances
llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet
de 19 infants, a la
realització d'algunes conferències i a cursos
nocturns a l'Hôtel des Sociétés
Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes, com ara La Aurore, Le
Libertaire, Le Cri de
Révolte, L'Homme Libre o Le
Journal du Peuple. El juliol de
1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París
com a ajudant no funcionari i
aquest mateix any creà en la Confederació General
del Treball (CGT) el primer
sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració
territorial francesa
(Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser
secretari. Tot l'any
1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la
campanya de suport al capità
jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles
als diaris. Entre
1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal.
Organe libertaire, que
es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la
perspectiva del
Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar
a la tardor a
París, però que finalment va ser prohibit pel
ministre de l'Interior francès,
elaborà tres documents: Individualisme et
communisme; Enseignement libertaire;
i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus,
on es declarà
contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb
l'estil
d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme
republicà» de Sébastien Faure. En
1901, per manca de diners i per desavinences amb
Degalvès, l'Escola
Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902
participà en el
Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a
París. El desembre de 1902
participà en la fundació, amb Henri Beylie,
Paraf-Javal, Albert Libertad i
Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer
una gira
de conferències, amb Louise Michel, sobre «el
pensament humà a través dels
temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904
dirigí el periòdic bimensual
anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van
col·laborar, entre
d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène
Bonaventure de Vigo (Miguel
Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain
Gohier i Jehan Rictus; en
aquesta publicació s'atacà la
maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com
ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de
1904
esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el
26 i el 28 de juny
de 1904 assistí al Congrés Internacional
Antimilitarista d'Amsterdam (Països
Baixos), que donà lloc a l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre
de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de
París al XV Congrés
Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i
l'octubre de 1908 al
XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué
sobre el tema de
l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en
1907 va
ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT,
però
una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en
l'administració. El
20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave,
Jacques Bonzon, René de Marmande,
Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el
gran míting al Palau
del Treball de París contra l'expulsió
d'activistes russos. En 1909 fundà el
periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale,
de caire antirepublicà,
antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on
col·laborà Marius Riquier, un dels
fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que
intentà acostar els
cercles sindicalistes al grup ultradretà
monàrquic Action Française (AF). En
aquesta publicació criticà els jueus ja fossin
capitalistes o obrers. En 1910 Terre
Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser
exclòs de la CGT pel seu
antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris
(Georges
Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de
crear un sindicalisme
corporatiu i «nacionalista integral», pensament que
alguns consideren la
primera manifestació de la ideologia feixista. És
autor de Le dogme et la
science (1897), L'école, antichambre de
caserna et de sacristie
(1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La
franc-maçonnerie et
la classe ouvrière (1912). Émile
Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de
París (França) assistit pels sagraments
eclesiàstics i fou enterrat el 22 de
juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França,
França) envoltat dels seus
companys d'AF.
Émile Janvion (1866-1927)
***
Necrològica
de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 23 de febrer de 1924
- Louis Avennier: El
10 d'abril de 1872 neix al
barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el
periodista, poeta,
novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista
revolucionari Louis
Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill
d'un obrer rellotger
especialitat en cadenes (cabinotier) de«La Fabrique» de Saint-Gervais,
després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps
a «La Fabrique»,
abandonà els estudis en 1892 per provar sort
artística i literària a París
(França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes
François Coppée i Sully
Prudhomme. A finals de segle col·laborà en
diverses revistes, com ara La
Plume (1896), Signal de Genève
(1896), La Montagne. Revue suisse
d'Art et de Littérature (1896). Sense
l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a
Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque
l'oiseau chante...,
que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully
Prudhomme, i
alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment
es
guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre
del Partit
Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les
novel·les L'épreuve
(1897) i Une faute (1899), on intentà
palesar els costums de certs cercles
protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys
acollida que la
seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue
Helvetique, que desaparegué
dos anys després. També en aquests anys
col·laborà amb cròniques
literàries en Journal
de Genève. En 1903 esdevingué president
de la Unió d'Empleats i Empleades i
vicepresident de la sindicalista revolucionària
Federació de Sindicats Obrers
(FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre
1904 i
1906 col·laborà en periòdic bimensual La
Lutte, publicat a Lausana per
Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi
Bertoni, i encapçalà les
vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses
conferències. Col·laborà
habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis
Lavanchy, en Almanach
du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste
i en La Voix du Peuple,òrgan de la Federació d'Unions Obreres de
Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906
col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista
de Ginebra. El 8 de juliol de
1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se
celebrà a Friburg (Friburg,
Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en
el míting de clausura. En
1907 publicà, editat per La Voix du Peuple,
el fullet Politique, syndicalisme
et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap
exemplar. En 1907 va
ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard,
Margarethe Faas-Hardegger,
Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting
en suport de Luigi
Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó
de Ginebra, que comptà amb el
suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la
Unió Obrera d'Obrers del Metalls,«La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu
Comunista, el Grup de Le Réveil.
Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de
1907 a
Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud,
Suïssa). Durant la
tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les
informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un«Almanac anarquista»,
coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà
activament en la
campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el
fullet Considérations à
propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les
manifestacions del Primer de
Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler,
Swarzenbourg,
Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de
Ginebra. L'abril de
1908 declarà que no desitjava que al seu nom
s'adjuntés el qualificatiu
d'«anarquista», malgrat les seves simpaties
declarades, i fins i tot va
amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava
aquest desig. Entre
1908 i 1915 portà la secció literària«Contes et nouvelles» del diari L'Humanité.
En 1909 col·laborà en el diari parisenc La
Révolution. Quotidien de lutte
sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti
i Jean
Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut
durant la vaga de
tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud,
Suïssa). El 18 de
juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de
la Casa
del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais
d'Été del barri de
Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor
privat a
Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany;
actualment Polònia), on va
escriure diversos articles sobre la qüestió
polonesa. En 1913 va ser orador,
amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la
guerra
va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la
Coulouvrenière de
Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond,
va fer costat la
FUOSR, en contra de la reformista Federació de
l'Alimentació. El 15 de març de
1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes
français a la Casa
del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer
de
Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el
periòdic quinzenal anarquista
intervencionista de Jean Wintsch La Libre
Fédération. Partidari de la
causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del
Marne per al diari ginebríLa Suisse–publicà un assaig
(«Les collaborateurs de La Grande Revue
tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i
escriptors anarquistes, Léon i
Maurice Bonneff– i envià cròniques des
de la mateixa Alemanya. El juny de 1915
organitzà una conferència sobre els voluntaris
suïssos al front francès i també
un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa
aliada.
Publicà el llarg assaig «La Suisse et la
Guerre» en el número de juny de 1915 del
periòdic mensual parisenc La Grande Revue,
que tingué una enorme repercussió.
En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En
convoyant des
rapatriés français. Mostrà
la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni,
quan aquest va ser detingut preventivament arran de
l'explosió d'una bomba a
Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le
Genevois del
15 de setembre de 1918. Després de la guerra,
reprengué les seves conferències
sobre història de l'art, però sembla que ja no
freqüentà els cercles
llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic
francès al Caire (Imperi
Britànic; actualment Egipte), però
retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà
en La
Suisse Libérale. Destacat crític d'art,
en 1922 va publicar a Ginebra les
plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire
(1790-1852) i James
Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà
en La Bibliothèque Universelle
i en La Revue Suisse. Poc després de la
defunció de sa mare, Louis
Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
***
Samuel
Torner Viñallonga
- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquestaèpoca patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la«Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenyaLa Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Marcos Alcón Selma
- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional–membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.
Marcos Alcón Selma (1902-1997)
***
Foto antropomètrica de Manuel Prats Pedrós (17 d'octubre de 1927)
- Manuel Prats Pedrós: El 10 d'abril de 1903 neix a Linyola (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista Manuel Prats Pedrós. Era fill de Ramon Prats, ferrer, i de Rosa Pedrós. Es guanyava la vida com son pare, treballant de ferrer i forjador. Insubmís al servei militar, l'octubre de 1924 es refugià a Millars (Rosselló, Catalunya Nord). Entre abril i agost de 1925 visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment s'instal·là a Vernet (Conflent, Catalunya Nord), on treballà de rentaplats a l'Hotel Mercaders. De bell nou a Perpinyà l'octubre de 1926, en 1927 treballà de ferrer i vivia al número 7 del carrer Farnés. Fitxat com a anarquista, freqüentava el grup llibertari que es reunia al número 8 del carrer Fabriques Nadal. Segons els informes policíacs, era vegetarià. Durant la tardor de 1947 va ser detingut juntament amb altres anarquistes espanyols i sembla que se li va decretar l'expulsió del país. Sa companya va ser Conception Françoise Larret. Manuel Prats Pedrós va morir el 8 de desembre de 1994 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Antoni Prats Pedrós també va ser militant llibertari.
---
