Anarcoefemèrides
de l'11 d'abril
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt L'Homme Libre: L'11
d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el
primer número del periòdic
anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour
l'émancipation des
travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren
administradors Léon
Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport
econòmic per als
anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor
Alexandre
Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal
i
després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre
de 1892, quan cedeix el lloc
a La Débâcle.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Míting pro
Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la
plaça de toros Monumental
de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro
Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat
per la Federació Local
de Sindicats Únics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de
la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van
intervenir Soler, de la
Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles
Públics; el doctor Félix Martí
Ibáñez, director general de Sanitat;
Joaquín
Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT; i Frederica Montseny, que
intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en
representació del Comitè
Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que
les divergències de criteri
entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada
cop s'accentuarien
més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres
tendències: els que desitjaven
retornar a l'status quo
republicanodemòcrata,
els que volien guanyar la guerra però no volien modificar
l'organització
econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el
moviment del 19 de juliol
no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó
una pugna per la
revolució social. Frederica Montseny justificà la
presència de la CNT i de la
FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de
Catalunya i digué
que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a
aquesta un sentit de responsabilitat»; també va
fer una crida a la unió
sindical entre la CNT i la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). Una
nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran
pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del
Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de
l'estalinisme» i durant tota la
intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb
xiulades, demanant la
llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora
Govern!», tot provocant un
gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la
banda i els cors de la Creu
Roja interpretà diversos himnes.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Aldred Amiguet:
L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud,
Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari,
antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el
pseudònim
de Louise Desprès. Sos
pares es deien
François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent
s'introduí en el
pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Le
Temps Nouveaux, de Jean Grave. A
començaments del segle conegué Luigi Bertoni
durant una conferència a Montreux
(Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i
col·laborador. D'antuvi
treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer
de la construcció (pintor,
electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges
(Vaud, Suïssa) i en 1906 a
Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a
Saint Claude (Franc
Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat
laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste
Rouiller, Burnier i
Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i
participà activament en la vaga general de
març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser
condemnant el 8
d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un
soldat. Entre 1907 i
1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres
de la Suïssa
Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a
l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de
novembre de 1907 per fer
discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a
Vevey amb el
secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a
15 dies de presó i
50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri
Bornand,
arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La
Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari
publicat a
Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint
com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor
responsable entre 1911 i 1914. En
1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a
presentar-se a la
inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a
Niça (País Niçard,
Occitània). El
setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on col·laborà
estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra
participà, amb Auguste
Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea
anarquista
antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint,
col·laborà en Le
Réveil anarchiste, dirigit per
Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse
Kneller, Bertoni i Carlo
Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió
Obrera de Lausana. Entre 1915 i
1918 col·laborà en el periòdic
sindicalista revolucionari Le Falot,
de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran
del muntatge policíac del «Complot de
Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una
sèrie de conferències exigint el seu
alliberament. Posteriorment als fets de la
sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a
Ginebra, va ser interrogat
per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí
i, després de la mort de Bertoni, en les noves
sèries de Le Réveil
(1947-1960),
figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950.
Conservà una part
important dels arxius de Le Réveil
i
de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre
Internacional de
Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred
Amiguet
va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
arran d'una crisi
cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en
presència de nombrosos companys,
entre ells André Bösiger, el qual li
reté un emotiu homenatge en nom del grup
editor de Le Réveil.
Estava casat amb
Emma Nallet.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Georges
Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista
individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una
família francesa de
magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i
visqué a Florac
(Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una
educació burgesa i una
sòlida cultura. A començament dels anys vint
freqüentà els cercles llibertaris
de París (França) i
col·laborà en Le
Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb
Anne Alyra, li
van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser
detingut i
condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100
francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un
article publicat en Le Libertaire.
En 1924 era secretari del
grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925
va ser condemnat
per «provocació a l'assassinat» a tres
mesos de presó o 500 francs de multa i
el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys,
respectivament, per «abús de confiança
i estafa». El desembre de 1929 finançà
amb les seves expropiacions el llançament de La
Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les
tendències
anarquistes; però aquest llançament va ser
durament criticat per militants de
la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van
reprotxà l'haver usurpat el títol
de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per
Sébastien Faure, tot
denunciant aquesta edició com una estratègia
comercial al marge de la
propaganda llibertària. Un informe policíac de
març de 1929 el qualifica de pederasta,
drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates
desapareixerà dels
cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en
rebel·lia a
dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per
haver ferit el 3
d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París,
Jean Pougin.
Partidari de la «presa individual», segons la
policia, el 23 de maig de 1932
desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot
de Saint-Denis
(Illa de França, França) on havia entrat
contractat com a jardiner sota el nom
de Roger Combet-Farnoux, un company
que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet
l'obligà a
amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els
diners va comprar
a Finisterre el iot Jock. El 25 de
desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella
(Provença, Occitània)
i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a
pagar 6.000 franc en
concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell
viatjà per Espanya i per Bulgària.
Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i
possessió de
documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat
per l'Audiència de
Var (Provença, Occitània) a vuit anys de
presó i a la relegació perpètua per
temptativa
de fabricació de monedes de plata.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Enric Barberà
Tomàs: L'11 d'abril de
1908 neix a Alcoi (Alcoià, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista
Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca.
Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat,
País Valencià), on havien
nascut sos pares, entrà a treballar en una
fàbrica de barrets a Alcoi i, quan
aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment
en qual s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser
delegat sindical en la
seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i
vegetariana, creà una
societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on
s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions
musicals, etc. En un
indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la
societat, a cop de pic,
van fer una explanada, construïren una presa al rierol i
muntaren un trampolí a
la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors,
convertint el paratge en un idíl·lic
verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de
la gimnàstica i de
l'esport, exercint de professor d'educació física
i aconseguint una
extraordinària resistència física,
comparable a la resistència d'una carrasca,
d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant
anarconaturista i escriptor
alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931
participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans,
amb Rafael Martí, va
ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana.
El
gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i
el
juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista
Llibertària (FSL). Arran
de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer
milicià de la Columna
Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de
Còrdova, per lluitar a
les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro
Muriano. Quan retornà a
Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament
de
l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva
mobilització per combatre al
front de Llevant. Després de fer un curs a
l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp
de Túria, País Valencià), va ser
nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15
de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El
març de 1939, amb el triomf
feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya
Francisca Llorens, davant
el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa
que refusà argumentant que no
havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia
reprotxar era haver anat
al front. Després d'uns dies a València a casa
d'un amic, retornà a Alcoi, on
va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de
la cartoixa de
Porta Coeli. Més tard va
ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de
1941 va ser jutjat
en consell de guerra acusat de diversos delictes
(participació en l'atac de la
caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona,
organització de la Columna
Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució
de sis persones de
dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat
diversos
testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou
judici d'apel·lació
el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el
del
seminarista Antonio García Sánchez, al qual
Barberà havia salvat la vida--, la
seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el
14 de
setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper
higiènic, un
diari a la seva cel·la de la presó de Banalua
d'Alacant, on descriu amb cruesa
les saques, l'angoixa de les
famílies
dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà
Tomàs va ser afusellat
el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí,
País Valencià) i enterrat al
cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves
restes van ser
traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa
vídua dissimulat
al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla
hermèticament tancada que
enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest
diari va ser transcrit i publicat
modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies
l'interès de
l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA
sota el
títol Estampas de luz. Diario de
un
condenado a muerte (1941-1942).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la«Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Matilde Saiz
Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander
(Cantàbria, Espanya) l'anarquista
Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la
defensa de Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan
caigué la ciutat a mans de les tropes
feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la
Península per Catalunya i a
Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i
Negra», on conegué un dels seus
organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui
s'uní
sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt
d'acabar la guerra, es dirigí
amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb
l'esperança de pujar a un
vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i
internada al camp de
concentració de «Los Almendros». Sansano
fou empresonat a la plaça de toros
d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i
tancat a Belchite, on
el va seguí sa companya. Després
visqué amb son company a València i a partir
de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet.
Matilde Saiz Alonso va
morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya).
Francisco Sansano
Navarro (1911-2002)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pilar Molina
Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall
d'Albaida, País Valencià) l'escriptora,
fotògrafa, documentalista i investigadora
històrica anarcofeminista Pilar
Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al
Col·legi Nacional Lluis
Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els
estudis per treballar i
ajudar sa família. Tota la seva formació
posterior serà autodidacta. A la seva
localitat es va implicar en associacions culturals, però
ofegada per l'ambient,
marxà a Madrid. Després emigrà a
França i a Anglaterra, fet que li va
possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a
la
Península, va treballar com a intèrpret a«Ferrer Puerto Assegurances» de
Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel
Mas» de València. En aquests anys
començà la seva militància
anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que
freqüentà grups de dones i
participà en diverses campanyes (divorci, avortament,
planificació familiar,
premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es
decantà per la nova
organització, la Confederació General del Treball
(CGT). També començà a
treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador
Seguí (FELSS) de
València. Com a documentalista, enregistrà,
primer en cintes i després en
pel·lícula, el testimoni de bona part dels
militants valencians confederals. Va
vèncer el càncer i va patir diverses operacions
als canells a causa del seu
treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de
1999 participà en el
congrés internacional «L'exili cultural de 1939.
Seixanta anys després»,
organitzat per la Universitat de València. En 2002
col·laborà en l'exposició«La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe
obrera»,
organitzada per la UNED a Àvila. En 2004
intervingué en l'homenatge a Luce
Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de
València i després
en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà
nombroses biografies de dones
anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al
Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa
feminista «Mujeres
Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres
(Sara Berenguer, etc.). Va
organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes
a
València, com les «Trobades dels Grups de Dones de
CGT». Participà a jornades
sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte
(Càceres)
i Catalunya. També assistí a les reunions de la
Federació Internacional dels
Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL).
Com a fotògrafa va
realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per
salvar El Cabanyal, el
barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals
podem destacar El
siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz
y la palabra (2000),Dues Mirades,
un
camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la
Pastora (2004)
i SOS
Papa (2005,
amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de
febrer
de 2008 a València (València, País
Valencià) i va ser incinerada dos dies
després al Cementiri General de València amb
l'homenatge de familiars, amics i
companys. Deixà un nombrós material documental
inèdit i deixà per escrit que
formés part d'una associació nova que
portés el nom de «Dones i Homes Lliures».
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Miguel González
Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de
1944, segons altres fonts– és
assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en
1913 a Calanda
(Terolo, Aragó, Espanya). Pagès,
milità en les Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop
militar feixista, el 24
de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna
Durruti» i amb la militarització va
ser nomenat capità de milícies del I
Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels
camps de concentració
francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro
Pérez, en plena
ocupació nazi, organitzà una xarxa
d'evasió que
traslladava
resistents, jueus i perseguits cap a Andorra.
L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de
Bolzana (La
Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un
tret a la nuca,
juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro
Pérez i José Ibáñez,
per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la
procomunista
Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a«afusellat per un
escamot feixista».
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Marcel Gromaire:
L'11 d'abril de 1971
mor a París (França) el pintor, escultor,
gravador, il·lustrador, decorador,
dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista
Marcel Gromaire.
Havia nascut el 24 de juliol de 1892 a Noyelles-sur-Sambre
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de
París. Va fer
estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais,
França) i després continuà la
seva educació a París, on en 1909
acabà el batxillerat en Dret. Es formà
artísticament a les acadèmies lliures de
Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La
Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913,
que l'obligava a un
servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran
Guerra set anys en
l'Exèrcit francès. Patí els fronts
d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser
ferit. A partir de 1917 participà de manera
crítica en els periòdics de
trinxeres i especialment en la publicació anarquista i
satírica Le Crapouillot,
fundat per Jean Galtier
Boissière en 1915. L'experiència
bèl·lica el marcà profundament. A
partir de
1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa
(Bèlgica, Països Baixos, Regne
Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la
seva composició La Guerre
al Saló dels Independents,
quadre que causà una gran impressió. El seu art,
que el podem adscriure en el
cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga,
es va veure influenciat
per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus
temes preferits són la vida
obrera i pagesa, però també el decorativisme i el
nu. En 1937 realitzà un fris
per al Pavelló de Sèvres de
l'Exposició Internacional de París.
Participà
activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat
vicepresident de la
Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos.
Interessat per la tapisseria,
fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson
(Llemosí, Occitània). També
desenvolupà una intensa activitat com a escriptor,
crític i articulista
d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué
com a mecenes el Dr. Girardin,
el qual comprà, per contracte, tota la seva
producció i quan va morir en 1953 llegà
tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París;
també li ajudà Georges
Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el
Racisme i l'Antisemitisme
(LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París
amb la pintora Hélène
Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior
d'Arts
Decoratives de París. Durant la seva carrera
obtingué diversos premis
(Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts,
Legió d'Honor, etc.). La seva obra
pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus
de diverses
localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers,
Orléans,
Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon,
Liège, etc.). Marcel
Gromaire, després d'una llarga hospitalització,
va morir l'11 d'abril de 1971 a
París (França) i fou enterrat al cementiri
municipal de la seva població natal
de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a
París.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Jacques Prévert:
L'11 d'abril de 1977 mor a Omonville-la-Petite (Normandia,
França) el
poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert.
Havia nascut el 4 de
febrer de 1900 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França,
França), i va ser durant
tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors
de la
societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el
militarisme, el
clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora
l'esperit de revolta i el
culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems,
serà acomiadat
per indisciplina. Després participarà en el
moviment surrealista, però
rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es
burlarà d'André Breton en el textMort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu
poema Tentative de
description d'un dîner de tête à
Paris-France. Membre del grup de teatre
obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay,
que serà muntada a
Moscou. És autor de nombrosos guions
cinematogràfics, com ara Quai des
brumes, L'affaire est dans le sac, Les
enfants du paradis (considerada
com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu
recull
de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires;
ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els
lectors per
la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos
tendres i virulents.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Actualització: 11-04-14