Anarcoefemèrides del 8 de març
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista
- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat
- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Terre Libre,òrgan de la FAF, de març de 1939
- Xerrada de Geuffroy:
El 8 de març de 1939 se celebra a la Sala de la
Federació Anarquista Francesa
(FAF) de París (França) la xerrada i
debat-contradictori «Ce qu'est
l'anarchisme» (Allò que és
l'anarquisme) feta pel militant de la FAF i de la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR) Henri
Charles Geuffroy. L'acte va ser organitzat pel pels Grups del IX i X
Districte
de París del Cercle d'Estudis Socials (CES).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906
- Jean-Baptiste
Reynard: El 8 de març de 1862 neix a
Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista,
sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es
deien Jean
Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben
igual que
son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament
en els lluites
obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.).
A partir de la
dècada dels noranta milità a
Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del
grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué
animador d'un dels grups, el que es
reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per
Claude Chapoton, es
reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava
de la difusió del
periòdic lionès L'Insurgé.
A finals
d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament
abans de
la manifestació del «Primer de Maig» i
processat per «associació criminal»,
però
el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895
participà en la
fundació del periòdic Le
Libertaire,
de Sébastien Faure, i col·laborà en Le
Père Peinard, d'Émile Pouget. En
aquesta època participà activament en tots
els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou
un dels
responsables de la biblioteca del grup literari i artístic«Le Cénacle
Plébéien», establert al
número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a
resultes d'una reunió antimilitarista a Le
Chambon-Feugerolles (Forez,
Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i
adversaris. Abandonà
l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a
Saint-Jean-Bonnefonds (Forez,
Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels
vint, participant en la
creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat
secretari l'estiu de
1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives
per a la
III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir
dos vots a la primera volta.
Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí
el periòdic anarquista La Patrie
Humaine.
Durant els seusúltims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de
Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el
12 de febrer de 1937 al seu domicili
d'Andrézieux-Bouthéon (Forez,
Arpitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)
- Alphonse-Charles
Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II
Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista
Ernest-Alphonse-Charles Soulage, conegut Périan.
Sos pares es deien
Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Périan, cotillaire.
Es guanyava la vida
treballant de fuster com son pare. El 12 de desembre de 1884
començà el servei
militar en el 6 Regiment d'Artilleria i entre el 26 d'agost de 1885 i
el 8 de
gener de 1888 treballà d'obrer de la fusta a
l'exèrcit. A començament dels anys
1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a«perillós». A
finals de febrer de 1893 el seu domicili, al número 12 del
carrer Pernelle de
París (França), va ser escorcollat per la policia
i detingut per «associació
criminal». Entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 va ser
testimoni en el judici
celebrat a l'Audiència del Sena als anarquistes Fernand
Bricout, Marie Delange
i Jean Pierre François. El 22 d'abril de 1893
assistí a una vetllada familiar
d'un centenar de persones celebrada al número 52 del carrer
Chapon en ocasió
del retorn de Jean Pierre François, que havia estat
condemnat. El 6 de maig de
1893 participà en un míting de tres-centes
persones celebrat a la Sala
Commerce. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 12
del carrer
Pernelle, va ser escorcollat i la policia li va trobar una foto de
Ravachol,
però no va ser detingut. L'1 de març de 1894 va
ser detingut, amb altres 27
companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al
número 22 del carrer
Saint-Claude de París. En 1894 figura en el llistat
d'anarquistes a controlar
establerta per la policia ferroviària de fronteres. L'estiu
de 1894 s'exilià a
Londres (Alemanya), va ser albergat per l'anarquista Ernest Delebecque.
El
setembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la
policia
ferroviària de fronteres i també en la
recapitulació d'anarquistes d'aquell any.
Posteriorment va ser detingut, en 1896, al número 66 del
carrer Turenne de
París. El 29 d'abril de 1897 es casà al III
Districte de París amb la modista
Marie Angèle Assier i amb aquest matrimoni legitimaren sa
filla Suzanne Rose
Emilie Soulage, nascuda l'11 de gener d'aquell any al III Districte de
París.
En 1898 assistia a les reunions a favor del capità Alfred
Dreyfus. En 1901
vivia al número 54 del carrer Compans. Al final de sa vida
treballà de capatàs
en una fusteria. Alphonse-Charles Soulage va morir el 17 d'octubre de
1902 al
seu domicili del carrer Cayrade de La Sala (Llenguadoc,
Occitània).
Alphonse-Charles Soulage (1863-1902)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
del processament de Jacques Antonin Vila apareguda en el diari
lionès Le
Progrès del 21 de novembre de 1888
- Jacques Antonin
Vila: El 8 de març de 1867 neix a Tarare
(Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista
Jacques Antonin Vila –algunes fonts oficials citen
erròniament el segon nom comAntoine. Era fill de Jean François Vila,
negociant de fusta, i d'Agnès
Horace. Entre 1881 i 1883 patí diverses condemnes per
diferents delictes
(infracció de la policia ferroviària, robatoris i
vagabunderia). En 1887
treballava d'empleat i vivia amb sa mare al número 122 del
carrer Cuvier de Lió
(Arpitània), mentre son pare feia 18 mesos que estava
desaparegut. El 21 de
novembre de 1888 va ser condemnat per l'Audiència
d'Isèra a vuit anys de
treballs forçats i 10 anys de prohibició de
residència per «robatoris
qualificats». Enviat a la colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa el 20 de
gener de 1889, entre 1890 i 1903 va ser condemnat pel Tribunal
Marítim Especial
a diferents penes per robatori i set evasions, però sempre
era capturat. El 31
de juliol de 1895 aconseguí evadir-se i retornà a
París. En 1898 publicà unes
memòries (Les mémoires d'un
forçat) en lliuraments en el periòdic Le
Libertaire. Capturat, el 8 d'agost de 1899 va ser condemnat
per l'Audiència
de l'Erau a 20 anys de treballs forçats i a la
relegació per «robatoris
qualificats i temptativa de robatori qualificat» realitzats
entre maig i
octubre de 1898 i enviat de bell nou a la Guaiana Francesa.
L'última evasió es
produí el 26 de maig de 1903 i va ser capturat el 16 de juny
d'aquell any. Jacques
Antonin Vila va morir tres dies després, el 19 de juny de
1903 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Pasquale
Luigi Mazzoleni
- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ressenya
del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
novembre de 1971
- Jean Calandri: El
8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont,
Itàlia) l'anarquista, sindicalista
revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri,
més conegut com Jean Calandri–a vegades el llinatge
citat Calendri. Sos pares es deien
Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera.
Arribà a França amb
sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb
les cames cremades
en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i
ben aviat començà a
militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els
cercles
anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de
França, França). Quan
es desencadenà el cas de la «Banda
Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René
Valet,
pogués fugir de la policia. A principis de la
dècada dels deu, entrà a formar
part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912
acompanyà Gustave Cauvin,
aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires
propagandístiques per
les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que
acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra,
col·laborà en les «Xerrades
Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En
aquests anys
participà activament en la campanya del Comitè de
Defensa Social (CDS) a favor del
terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les
companyies disciplinàries i colònies
penitenciàries establertes a les possessions franceses
d'Àfrica del Nord
(Biribi),
i acompanyà René de Marmande
en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una
temporada a Londres
(Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué
Errico
Malatesta.
Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença,
Occitània), on treballà de lampista
especialitzat en galvanització i participà en les
activitats del moviment
llibertari francès i en les dels seus companys italians
exiliats
a la Costa
Blava. També milità en la Confederació
General del
Treball (CGT), en «La Libre
Pensée» de Niça (País
Niçard,
Occitània), en el grup«Élisée Reclus»
de la
Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux
Travailleurs (AVT, Associació
de Vells Treballadors), i col·laborà amb les«Universitats Populars». En 1917
va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part
del
que es va
anomenar «cultura proletària» i es
relacionà
molt amb l'escriptor llibertari
Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre
cançons
i va escriure
poemes musicals, com ara Oraison
funèbreà mon charreton, Les
cloches, Chanson bachique,
etc. Entre 1956 i 1959
col·laborà en el periòdic anarquista
de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei
Refrattari. Sa companya
fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà
el llibret Mon ami Calandri en
homenatge al seu
amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de
Menton
(Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la
Facultat de Medicina de Niça.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Juan de Dios Filiberto
- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra–la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Émile
Aubin (1923)
- Émile Aubin:
El
8 de març de 1886 neix al XI Districte de París
(França) l'anarquista,
antimilitarista i sindicalista, i després polític
socialista, Émile Aubin,
conegut com Marat. Era fill natural
de
la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant,
juntament amb son
germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb
Antoine Jean Aubin, treballador
dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII
Districte
de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei
militar com a
mariner al cuirassat Vérité,
es
rebel·là en agües escandinaves durant el
viatge del president de la República
Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia
arribà al vaixell i es negà a
crida «Visca la República!». Un
escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses
cançons
revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions
anarquistes i
antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i
seguir les idees
de Sébastien Faure i de Gustve Hervé,
però finalment el seu cas va ser
sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser
enviat des de la Presó
Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies
disciplinàries
africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en
1910, va ser nomenat
secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les
Indústries Elèctriques
(STIE) de París i, en absència d'Émile
Pataud, organitzà les manifestacions.
L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les
fosques el Teatre
de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10
de maig
de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels
Presidis Militars», que comptà amb
una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne,
Arcole Vauloup, i
que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer
Saint-Maur de París. Membres
d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet,
Prêtre, Titeux i
Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se
físicament dels
oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de
1910 en La Guerre Sociale. El 26 de
novembre de
1910 edità el cartell «Liberté,égalté, fraternité. Armée
territoriale. Soldats
morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití
del càrrec de secretari
d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament
elegit secretari i
publicà el cartell «Galonnés
assassins». Va participar activament en la
campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i
reivindicà l'abolició del«Biribi». Processat per un discurs antimilitarista
pronunciat l'1 d'octubre de
1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França),
va ser jutjat per l'Audiència
de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig
de 1911 va ser condemnat a 18
mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses
del judici; no
obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de
maig en cassació. El 7
d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne
a cinc mesos de
presó i a 500 francs de multa per«injúries a l'exèrcit». El 4
de novembre de
1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de
presó i 100
francs de multa per «difamació i
injúries a l'exèrcit». En aquest judici
tingué
el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga
dels Drets
de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de
juliol de 1912 va ser
posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de
setembre de 1912 fundà Le Cri du
Sodat, el gerent del qual fou
Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme
et militarisme. El març de 1913, en una
reunió de l'Escola de Propaganda de
la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb
Jacques Long, per
reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a«professor d'energia i
d'eloqüència», mentre Havane, de la
Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la
formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al«Foyer Populaire» (Llar
Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del
carrer Henri
Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada
el 20 de
maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel
IX
Tribunal Correccional a dos mesos de presó per«cops, ferides i violències». En
aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa
de França, França). El
18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del
Congrés Anarquista Nacional
que se celebrà a París. El juliol d'aquell any,
reemplaçà Silvaire en la secretaria
de redacció de Le Libertaire,
càrrec
que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys
també fou un dels
responsables de l'Impremta Comunista«L'Espérance». El novembre de 1913 va
ser
gerent del número únc de Liberiamo
Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians
de París, i amb el
suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui
disparà un
oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En
aquesta època
era membre de «Les Amis du Libertaire», del«Foyer Anarchiste» del XIX
Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte
adherit a la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR). En l'últim número de Le
Libertaire, publicat l'1 d'agost de
1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!».
Mobilitzat com a caporal en
el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front–Pierre Martin,
quan s'assabentà de la notícia,
desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes
que feien costat la «Unió Sagrada». El
21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII
Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine
Point, amb qui tingué dos
infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en
polític
socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers
(Illa de
França, França) per la Secció Francesa
de la Internacional Obrera (SFIO).
Esdevingué ferroviari de la xarxa«État-Rive Droite» i en 1920
participà
activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920
prengué la paraula en un
míting de vaguistes per protestar contra destitucions i
exigir la tornada del
personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula
en un míting
celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant
la Gran
Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre,
França) de l'SFIO de desembre de
1920, passà a militar en la Secció Francesa de la
Internacional Comunista
(SFIC). En aquesta època era secretari de la
Secció de Drancy (Illa de França,
França) de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). El desembre de
1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF),
el qual el 30 d'abril de 1926
es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista
(PRS). El 25 d'abril de 1925 es
casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de
1926 participà en un
míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la
plaça de l'Ajuntament de
Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de
Drancy i
vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El
16 de maig de 1931 va ser
esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A
començament dels anys trenta,
comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la
creació d'una
cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet.Émile
Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de
França,
França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Marie-Adèle Anciaux
- Marie-Adèle
Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand
Béart de Prisches
(Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga
llibertària Marie-Adèle
Anciaux, també coneguda com Mary Smiles.
Sos pares es deien Jean
Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i
Marie
Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre
1906 i
1910 a «La Ruche», escola llibertària
creada per Sébastien Faure. Juntament amb
el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la
Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de
febrer de 1983 a Chartres
(Centre, França), 11 anys després que el seu
company.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953
- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup«Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Salvator
Schiff segons un retrat publicat en el periòdic
parisenc Le
Carnet de la Semaine del 12 de març de 1922
- Salvator Schiff:
El 8 de març de 1891 neix al XI Districte de
París (França) el poeta, dramaturg
i propagandista anarquista i sindicalista Salvator Schiff, que va fer
servir
els pseudònims Cultivateur de Bégonias
i Salvator. Fill d'una
família estrangera d'origen rus, sos pares es deien Charles
Schiff, empleat, i
Slava Liebekinde, domèstica, i tingué vuit
germans. El 27 de juliol de 1908 va
ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó, amb
llibertat condicional, per «ultratges i
rebel·lió a agents». En 1911 treballava
de diamantista. Entre 1914 i 1918 col·laborà amb
contes (L'appel de l'or de
l'aigle bleu,Le charmeur de rêves,L'homme né dans la nuit, L'oiseau
du plus profund lointain, Le vendeur de Dieu,
etc.) en la revista Mercure
de France, molts d'ells inspirats en llegendes escandinaves.
El 8 d'octubre
de 1915 va ser incorporat al IV Regiment d'Infanteria. Va fer la
campanya
contra alemanya del 2 d'agost de 1914 al 3 de maig de 1915, data en la
qual va
ser llicenciat per «gastritis crònica» i«enteritis crònica» i enviat al Servei
Auxiliar. L'abril de 1918 va ser nomenat secretari del
Comitè d'Entesa de les
Joventuts Sindicalistes, càrrec del qual dimití
l'agost d'aquell any. L'1 de
desembre de 1918 va fer la conferència «Art,
Science et Peuple» a la Salle des
Sociétés Savantes de París,
organitzada per la Joventut Sindicalista del Sena. El
febrer de 1919 sortí el primer número de la
revista artística Art, Science
et Peuple, de la qual va ser director, la intenció
de la qual era promoure
la «creació d'obres socials d'educació
popular». El 5 de setembre de 1919 va
fer, a La Nouvelle Tribune, la conferència «La
philosophie des bals musettes»,
organitzada per les Joventuts Sindicalistes. El gener de 1920
s'integrà en la
Unió Anarquista (UA) i va fer nombroses
conferències. També milità en la
Confederació General del Treball (CGT). Sota el
pseudònim de Salvador,
col·laborà en Le Libertaire i
sota el de Cultivateur de Bégonias
en La Revue Anarchiste. En 1920 fou membre fundador
del grup artístic«Idéal et
Réalité», per al qual va fer
conferències. El febrer de 1921 publicà
en la revista Art, Science et Peuple l'obra en cinc
actes La voix
lointaine. El 10 de març de 1922
s'estrenà al Nouveau Théâtre la seva
farsa
tràgica en cinc actes La montée vers
l'amour, dirigida per Irenée Maugé–els companys de Le Libertaire i de la
CGT tingueren descompte en
l'entrada i André Colomer li va fer la crítica
artística en el número de març
de Le Libertaire. El 24 de març de 1922
va fer la conferència
contradictòria «L'agonie de
l'élite» a Salle des Sociétés
Savantes, on André Colomer va fer
també una altra sota el títol «Un
chef-d'oeuvre ou la mort». El 13 de juliol de
1922 es llegí a La Potinière la seva
peça teatral La Saccaïa, acte
organitzat pels «Amis du Nouveau
Théâtre». L'11 d'agost de 1922
parlà en el
gran míting de l'UA, celebrat a la sala del carrer
Grange-aux-Belles de París,
on també intervingueren destacats anarquistes (Francis
Boudoux, André Colomer,
Sébastien Faure, Létrange, Louis Lecoin, Georges
Pioch, Han Ryner, Surleau,
Teulade, Jean-Louis Thuilier, Quinton, etc.), i al qual assistiren unes
tres-mil persones. L'11 de febrer de 1923 va fer una xerrada en una
gran festa
a la Casa dels Sindicats del XV Districte de París en profit
de la Joventut
Comunista Anarquista (JCA). L'11 d'abril de 1923 va fer, amb
André Colomer, la
xerrada «Votre opinion et la nôtre»,
organitzada per «La Pensée Libre» a la
Universitat Popular de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de
França, França). El 27
d'abril de 1923 va fer, a la Maison Commune de París, la
conferència «Ibsen»,
organitzada per la Federació de Joventuts Anarquistes. El 8
de juny de 1923 va
fer, també a la Maison Commune, la conferència«Une doctrine de régression: le
marxisme», organitzada per les Joventuts Anarquistes. El
novembre de 1935
dirigí el grup teatral de l'UA. El 29 de desembre de 1925,
en una reunió del
Comitè d'Iniciativa de l'UA, nombrosos assistents el van
proposar per
reemplaçar Jules Chazanoff (Chazoff) en
una gira de conferències arreu
de França, però alguns militants s'oposaren
argumentant que no militava
regularment. El 8 de gener de 1927 assistí al
míting celebrat a la Sala Wagram
de París en suport dels militants anarquistes Francisco
Ascaso, Buenaventura
Durruti i Gregorio Jover. El 28 de maig de 1929 assistí a la
reunió del Grup
Anarquista dels V, VI i XIII Districtes de París. El maig de
1930 vivia al
número 64 del bulevard Jean-Jaurès de Clichy
(Illa de França, França). El març
de 1937 participà, amb altres companys francesos i
espanyols, en la compra de
material de guerra per a lluitar contra el feixisme a la
Península. L'agost de
1937 s'estrenà al Théâtre 1937 el
ballet Finance, de temàtica
anticapitalista, amb llibret seu i música del
coreògraf Constantinoff. Des de
novembre de 1937, visqué al número 3 del carrer
Cité Universitaire del XIV
Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu.
Citat a tots els
registres oficials com a «home de lletres»,
treballà a més a més en nombroses
feines (lampista, galvanitzador, electricista, ferrer, encerador,
diamantista,
oficinista, administrador de societats, etc.). El 9 de desembre de 1937
es casà
al XV Districte de París amb la parisenca Marguerite Justine
Lucienne Jobard,
amb qui vivia des de 1928. El 1938, en relació amb Chazoff i
amb la Missió
Comercial Francoespanyola, se'l va comissionar per adquirir material de
guerra
per a l'Espanya republicana. En 1939 s'encarregà de diverses
empreses, la major
accionària de les quals era la seva cunyada Lucie Estelle
Jobart, vídua del banquer
Gaston Fossey, propietària d'una important fortuna que havia
invertit en
societats immobiliàries. El 9 de juny de 1942, denunciat com
a propagandista
contra el Govern de Vichy, el seu domicili va ser escorcollat,
però sense cap
resultat. Després de la II Guerra Mundial es
consagrà al món teatral i en
l'escriptura de guions cinematogràfics. El 25 de febrer de
1945 assistí a una
reunió del Grup Anarquista «Elisée
Reclus», celebrada al número 6 del carrer
Douane del X Districte de París, on va prendre la paraula.
Dos mesos més tard,
lliurà 500 francs per al llançament del diari Ce
qu'il faut diré. El 27
de maig de 1945 participà en una reunió privada
celebrat al domicili de Louis
Louvet, en el curs de la qual va ser nomenat membre del
comitè encarregat de
crear una nova organització, la qual prengué el
nom de «Égalité» (Moviment
Federatiu dels Llibertaris Racionalistes), que tingué una
existència efímera.
El seu nom figurà en diverses ocasions en les llistes
d'anarquistes del
departament del Sena el domicili dels quals s'havien de verificar
periòdicament. Salvator Schiff va morir el 31 de gener de
1949 –una nota
marginal del seu certificat de naixement cita erròniament el
31 de desembre de
1948– al seu domicili del XIV Districte de París
(França).
Salvator
Schiff
(1891-1949)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 22 de maig de 1990
- Josep Torres
Vallès: El 8 de març de 1897 neix a
Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Torres Vallès. Sos
pares es deien Bonaventura
Torres i Teresa Vallès. Jornaler i obrer tèxtil
de professió, durant la seva
adolescència fou un dels fundadors del SindicatÚnic de Sant Feliu de Llobregat
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que
presidí. Durant tota la
guerra civil fou el tresorer de la Col·lectivitat
Agrícola de la CNT del seu
poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat als
camps de concentració d'Argelers, Barcarès i
Brams. Quan l'Ocupació alemanya,
va participar en la Resistència. Capturat pels nazis, va ser
enviat a un stalag de triatge del
qual pogué fugir,
evitant així la deportació a un camp d'extermini.
Després de la II Guerra
Mundial treballà d'obrer en la construcció i
milità en la Federació Local de
Pàmies de la CNT. Sa companya fou María
Martínez. Josep Torres Vallès va morir
l'11 d'abril de 1990 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'octubre de 1981
- Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Ververa. Sos pares es deien Antoni Monzó i Antònia Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a l'Hospital de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.