Anarcoefemèrides
del 21 de
febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada d'un exemplar
de Le
Père Peinard
- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Full
volant de convocatòria de l'acte
- Míting contra la
guerra de Líbia: El 21 de febrer de 1913
se celebra a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) un
míting de
protesta contra la repressió desencadenada arran de la
guerra de Líbia i la
política del govern italià de Pietro Badoglio
arran de les repercussions de la
guerra italoturca. L'acte, on pogué parlar tothom que ho
volgués, va ser
organitzat pel grup editor del periòdic anarquista Il
Risveglio i hi parlà
Luigi Bertoni, entre altres oradors.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
del primer número d'Acción
Directa
- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de
1914 surt a Cartagena
(Múrcia, Espanya) el primer número del
periòdic anarquista Acción Directa.
Semanario
sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot
i el
sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al
número 26 va ser
administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per
número, patí
dificultats econòmiques i la seva redacció va ser
escorcollada per la policia.
Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez,
Francisco Cueto Asensio,
Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco
Flores, José Gallart,
V. García, Juan Antonio Gracía Villena,
María Giménez, César
Guillén, Carlos
Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde,
etc. Se'n publicaren
41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ofrena
floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat
- Atemptats
a Baviera: El 21 de
febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner,
impulsor
de la
Revolució de Baviera i president de la República
de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera,
Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de
la Societat Thule –agrupació
secreta d'extrema
dreta que estudiava la història i la mitologia
germànica i que serà una de les
bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany– que amb
aquesta
acció
pretenia rentar la «taca» racial davant els seus
camarades. A partir d'aquest
fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser
quan es va
assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar
contra Erhard
Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i
aleshores Ministre de l'Interior,
deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la
població,
Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de
la
República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista
Erich Muhsam,
decreta la vaga general i l'Estat de setge.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
D'esquerra
a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio
García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)
- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR –encara que la idea venia de 1944– i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE–es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) –que guerrillers comunistes es van atribuir– i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartell
del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)
- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.
II Congrés Nacional Llibertari de
Cuba (21-24 de febrer de 1948)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Motí
de la COPEL
- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Lois Waisbrooker a la porta de
la seva nova casa a la Colònia Home (1902)
- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons why(1868),Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne del 6
de juny de 1883
- Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Clik here to view.
Foto policíaca de Carlo Carraglia (13 de març de 1894)
- Carlo Carraglia:
El 21 de febrer –algunes fonts policíaques citen
el 26 de febrer– de 1855 neix
a Noceto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i«home de lletres» Carlo
Carraglia, també conegut com Charles
Carraglia. Sos pares es deien Francesco Carraglia i Amalia
Belleti. El 31
de març de 1892 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes estrangers de
la policia francesa. En aquesta època vivia en el
número 98 del bulevard de la
Gare del XIII Districte de París (França). Arran
d'una resolució del 29 d'abril
de 1892 del consell de ministres francesos, on es va decidir expulsar
els
anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i
austríacs) més implicats
en el moviment llibertari parisenc, l'endemà, 30 d'abril de
1892, diversos
comissaris de policia es presentaren als domicilis de 32 anarquistes
estrangers, Carlo Carraglia entre ells, amb una ordre
d'expulsió. El 13 de març
de 1894 va ser detingut i fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de
març d'aquell any va ser posat
en llibertat, però el 6 d'abril de 1894 va ser expulsat del
país. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Friedrich Handrock (2 de març de
1894)
- Friedrich Handrock:
El 21 de febrer de 1860 neix a Lyck
(Allenstein, Prússia, Confederació
Germànica; actualment Ełk, Vàrmia i
Masúria,
Polònia) l'anarquista Friedrich Wilhem Handrock,
també conegut com Frédéric
Handrock. Casat amb dos
infants, treballava de daurador en fusta a la fàbrica de
bastonets «Société
Française», al número 81 del carrer
Claude-Decaen de París (França). Membre del
Sindicat de Dauradors Químics, el 20 de febrer de 1893
parlà en una reunió
d'aquest sindicat, celebrada a la Sala Bondy de la Borsa del Treball de
París,
i la seva intervenció hagué de ser
traduïda. El 2 de març de 1894 va ser
detingut a París, juntament amb altres 21 persones, sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal» i el seu domicili, al número 75 del
carrer
Claude-Decaen, on vivia des de feia sis anys, va ser escorcollat per
agents de
la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia.
Aquest mateix dia va
ser fitxat com «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de
març d'aquell any va ser posat
en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Félix Brunet (7 de juliol de 1894)
- Félix Brunet:
El 21 de febrer de 1873 neix al XV
Districte de París (França) l'anarquista
Félix Brunet, conegut com Poussier.
Sos pares es deien Gustave Jacques Brunet, mecànic,
i Antoinette Joséphine
Muller, passamanera. Es guanyava la vida com a pintor de vehicles. El
10 d'agost
de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit
mesos de
presó per «robatori i temptativa de
robatori» i el 26 de desembre d'aquell any
figurava en el registre d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 5
de
juliol de 1894 va ser detingut, al seu domicili, al número 4
del carrer Arago
de Puteaux (Illa de França, França), sota
l'acusació d'«afiliació a societat
anarquista» i va ser fitxat dos dies després com a«anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 10 de
setembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada
de
Recerques de la Prefectura de Policia. A causa dels seus antecedents
penals, el
27 de novembre de 1894 va ser destinat al V Batalló
d'Infanteria Lleuger d'Àfrica
i fins al 20 de desembre de 1897 passà per diverses unitats
militars fent les
campanyes de Algèria i de Tunísia. Va ser
implicat en el cas del grup de
desvalisadors anarquistes al voltant d'Émile Spannagel. El
17 de juny de 1895
comparegué al judici, celebrat a l'Audiència del
Sena, vestit de militar, i va
ser un dels nou implicats, dels 23 acusats, que van ser absolts, mentre
Charles
Pietri i Émile Spannagel van ser condemnats a dures penes de
treballs forçats.
Malgrat tot, no va ser posat en llibertat i fou traslladat a Versalles
(Illa de
França, França) a l'espera d'un procés
on estava acusat de la mort d'un joquei
de Maisons-Laffitte (Illa de França, França). El
22 de setembre de 1904 es casà
al XVII Districte de París amb la jornalera Anna
Molière. En aquesta època
vivia al número 83 del carrer Courcelles. En 1907 vivia a
Levallois-Perret
(Illa de França, França) i en 1913 a
Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França). Entre el 14 d'agost de 1914 i el 16 de juliol de
1919 va fer la
campanya militar contra Alemanya en diferents unitats militars. El 16
de juliol
de 1919 va ser destinat per a fer feina a la Maison Blum de Suresnes
(Illa de
França, França). Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Emilio
Martins Costa
- Emílio Costa:
El 21 de febrer de 1877 neix a São Lourenço
(Portalegre, Alentejo, Portugal) l'escriptor, professor, pedagog,
maçó i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Emílio Martins
Costa, que va fer
servir diversos pseudònims (Demétrio,Jorge Pires, etc.). Fill d'una
família burgesa de petits industrials de caire liberal, sos
pares es deien
Boaventura Costa i Angélica Martins Costa.
Després de fer els estudis a
l'institut local, en 1896 s'establí a Lisboa (Portugal) per
a estudiar a
l'Institut Industrial, on es va matricular al Curs Superior de Lletres.
En
aquests anys d'estudiant va ser quan entrà en contacte amb
els moviments
socials, republicans i intel·lectuals. La seva primera
col·laboració en premsa
fou al periòdic A Rua,
on signà sota
el pseudònim Jorge Pires,
i amb José
Duro fundà el periòdic A
Faísca. En
1897 signà el «Manifest Acadèmic
Republicà» i participà en la
fundació del
Centre Acadèmic Republicà, ambdues propostes
relacionades amb la Maçoneria
Acadèmica. Quan encara era estudiant entrà a
formar part, amb Artur Augusto
Duarte da Luz de Almeida (Luz de Almeida),
de la Maçoneria Acadèmica i en la
Carbonària Portuguesa, organització secreta
vinculada a la francmaçoneria republicana. El 19 de juliol
de 1900 va ser
iniciat en la Lògia Núm. 214
(«Montanha») de Lisboa, sota el nom
simbòlic de Viriato, on
va assolir el grau de
mestre. Fou un dels fundadors del diari O
Amigo do Povo (1901-1903), on sota el pseudònim Demétrio defensà
les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En
aquesta època participà en la creació
de la Federació Socialista Lliure (FSL) i
s'incorporà en la direcció del «Teatro
Livre». Sense acabar els estudis, entre
1903 i 1909 es dedicà a viatjar arreu d'Europa
(Bèlgica, França i Suïssa). Entre
1903 i 1907 estudià sociologia a la Facultat de
Ciències Socials de la
Universitat Nova de Brussel·les (Bèlgica), on
conegué Faria de Vasconcelos i fou
deixeble d'Élisée Reclus. A
començament de 1906 es casà amb la belga
Valentina
Harmon, amb qui va tenir un fill, David, el qual va morir el 5 de
juliol de
1910. A París (França), entre 1908 i 1909, va ser
secretari personal del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, participant en
la creació de la
Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància i en tornar a
Portugal engegà la secció lusitana d'aquesta
organització (Liga Internacional
para a Educação Racional da Infância de
Portugal). En aquesta estada parisenca
col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Les Temps Nouveaux, La
Révolution, etc.) i posteriorment, quan
esclatà la Gran Guerra, va fer
costat les posicions de Jean Grave i de Piotr Kropotkin contra
l'hegemonia i el
militarisme alemanys, tot defensant la causa aliada. A
França s'integrà en els
cercles de sindicalisme revolucionari i anarcosindicalista.
Després del seu
periple europeu i de bell nou a Portugal, entrà a formar
part del grup de divulgació
anarcosindicalista «Germinal» i
participà en la propaganda antimonàrquica,
col·laborant en el periòdic republicà
de Portalegre Intransigente.
També entrà a formar part del grup
d'educació
anarquista editor del periòdic A
Era Nova
de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Arran del
triomf de la República
portuguesa, a partir de l'1 de febrer de 1911 va ser nomenat agregat de
legació
de l'Ambaixada portuguesa a Berna (Berna, Suïssa) i secretari
particular de
l'ambaixador Guerra Junqueiro, però, després de
la repressió desencadenada el
març de 1911 contra uns treballadors de Setúbal
(Setúbal, Portugal), va
renunciar l'11 d'abril de 1911 i retornà a Portugal. En
aquesta època s'integrà
en la redacció del periòdic A
Capital
i posteriorment en O Século.
Divorciat de Valentina Harmon, es casà amb la mestra del
Liceu Passos Manuel,
Maria Luísa Palma Lamy, amb qui va tenir dos infants
(Adriana i Jaime). El 31
de desembre de 1911 en la inauguració de la Casa Sindical de
Lisboa va fer la
conferència Acção
directa e acção legal,
que l'any següent es va editar en fullet. En aquestaèpoca, a més
d'incorporar-se en la redacció d'Intransigente,
començà la seva carrera docent. Entre 1911 i 1913
va fer classes al Liceu
Mouzinho da Silveira, a la Portalegre, i entre 1915 i 1919 al Liceu
Passos
Manuel de Lisboa. Entre 1919 i 1921 ensenyà al
Col·legi Estoril. La seva faceta
de professor també es va desenvolupar a l'Escola Comercial
Ferreira Borges, a
l'Escola-Oficina Núm. 1 i a l'Escola Acadèmica.
En 1921 fou un dels fundadors
de la Universitat Popular Portuguesa i aquest mateix any
participà en el
Congrés Nacional d'Educació Popular, on va
presentar la ponència «Os factores
dinâmicos da educação em todos os seus
aspectos, e especialmente no ético». En
1925 intervingué en el II Congrés de
l'Associació de Professors de Portugal i
ens va incorporar a l'Institut d'Orientació Professional,
dirigit per Faria de
Vasconcelos, on va romandre fins a la seva jubilació en
1947. Aquesta tasca
pedagògica es va veure reforçada per la
publicació de treballs sobre temes
educatius que va escriure per a diverses publicacions
periòdiques (Ámanhã,O Asenalista, Atlântida,A Batalha, A
Conquista do Pão, Cultura
Popular, Educação,Educação
Social, Germinal, A
Greve, Lúmen, A Luta, Novaj
Horisontaj,A Pátria, O
Primeiro de Janeiro, Renovação,República, Seara
Nova, A Semana, A Sementeira, Terra
Livre, A Voz do
Operário, etc.) i en nombroses
conferències sobre política i metodologia
docents. Va traduir textos de destacats anarquistes, com ara Victor
Griffuelhes,
Piotr Kropotkin, Hubert Lagardelle o Émile Pouget. Fou autor
de diferents obres,
com ara É preciso a
República?
(1903), A magna questão
(1912), Ilusões
políticas (1913), As
mulheres e o feminismo (1928), Karl
Marx (1930), Jean Jaurès
(1931), Sindicalismo
independente (1931), Élisée
Reclus.
Uma figura moral (1933), Ascensão,
poderio e decadência da burguesia (1939 i 1946), Aspetos sociais da orientação
profissional (1942) i Filosofia
Caseira. Pedagogias, educações,
políticas e outras curiosidades (1947), entre
d'altres. Allunyat
progressivament de l'anarquisme, en els seus últims anys
s'oposà amb vigor a
l'«Estado Novo». Emílio Costa va morir
el 17 de juliol –algunes fonts citen el
17 de febrer– de 1952 a Mercês (Lisboa, Portugal) a
conseqüència d'un atac
cardiovascular patit dos dies abans. Des de 1980 una plaça
del seu poble natal
porta el seu nom.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Sguardo
Corucci
- Sguardo Corucci:
El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa
(Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci,
més conegut com Osvaldo.
Sos pares es deien Abdenago
Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb
son germà Ateo
Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire»,
que actuava al barri de
Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va
ser condemnat a 15
dies de presó per «ultratge a
l'Exèrcit». Participà en la
fundació del setmanalL'Avvenire Anarchico. Periodico
settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en
1912 en va ser
nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà,
per motius
laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on
continuà amb la seva
professió de barber. L'octubre de 1914 patí una
nova condemna de tres mesos de
reclusió per «manifestació
sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a
França
amb sa família. Durant els anys trenta continuà
amb la seva militància
anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars
italianes.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de
març de 1918)
- Isidre Bartolí
Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a
Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Pau Magí
Bartolí
Llorach. Sos pares es
deien Antoni Bartolí Vives, llaurador, i Antònia
Llorach Genovès. Sembla
que fugint del servei militar, el
4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i
d'antuvi va fer feina d'obrer
agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló,
Catalunya Nord) i posteriorment de
cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març
de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista
militant, considerat
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. Son germà major
Josep Bartolí Llorach també fou un destacat
militant anarcosindicalista.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![Stefano Vatteroni [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/vatteroni/vatteroni01.jpg "Stefano Vatteroni [IISH]")
Stefano
Vatteroni [IISH]
- Stefano
Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza
de Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Sos pares es deien
Carlo Vatteroni i Elisa Lazzi. Estanyer i llauner
de professió, milità
en el moviment anarquista des de l'adolescència.
Participà en els enfrontaments
amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la
pujada de Benito
Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels
feixistes locals,
s'instal·là a Roma on entrà en
contacte amb Errico Malatesta i participà en la
propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de
l'atemptat comès
l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la
infància, contra
Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i
acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i
ferides a persones». En realitat
el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en
l'organització, establint un
mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el
cotxe del Duce, com
en el finançament, ja que arribà a vendre un
terreny que pertanyia a sa mare a
Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11
de juny de 1927 va
ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18
anys i nou
mesos de presó i a tres anys de vigilància
especial, purgant la pena a diferents
presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932),
Pallanza,
Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers
anys els
passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan
havia de ser alliberat a
resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser
novament condemnat
el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a
cinc anys de
confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser
condemnat a un any de
presó per haver-se negat a fer la salutació
feixista. A Tremiti conegué Jolanda
Setti, que havia vingut a visitar son germà també
confinat i la qual esdevingué
sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de
Ponça on restà fins al 1939,
quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb
l'expiració de la seva pena, considerat particularment
perillós, va ser traslladat
a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata,
Itàlia), on romangué fins la
caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores
organitzà un grup de
partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a
participar en
l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial,
s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment
a Carrara. Col·laborador d'Umanità
Nova,
fou l'autor de la
necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta.
Participà, amb Alberto
Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en
la
gestió de les
colònies llibertàries «Gino
Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la
Federació
Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els
de
Carrara (setembre
de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa
(febrer
de 1948), Liorna (maig
de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el
3 de
gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al
Cementiri Municipal
de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto
Meschi.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Felisa
de Castro San Pedro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla
Mouchina
(Bordeus, 1943)
- Felisa de Castro San Pedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro San Pedro –algunas fuentes citan erròniament el segon llinatge comSampedro. Era filla de Grimaldo de Castro Ramos, llaurador, i de Flora San Pedro Bratos. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris –Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas iÁurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra– amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro San Pedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela)..
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
d'Emilio Longas Costo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de gener de 1980
- Emilio Longas Costo: El 21 de febrer de 1898 –el 22 de febrer, segons el certificat de defunció– neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Emilio Longas Costo –el segon llinatge moltes vegades citat erròniament de diferents maneres (Castro, Costa, Cotó, etc.). Sos pares es deien Gaudencio Longas i Francisca Costo. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Teresa Andreu Radua. Emilio Longas Costo va morir el 26 de juliol de 1978 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.