Anarcoefemèrides del 2 de febrer
Esdeveniments
Portada de Rompete le file
Naixements
Foto policíaca de François Clidière (9 de març de 1894)
- François
Clidière: El 2 de febrer –algunes
fonts
policíaques citen erròniament el 3 de
febrer– de 1855 neix a Mialet (Aquitània,
Occitània) l'anarquista François
Clidière. Sos pares es deien Jean Clidière,
serrador de bosc, i Marie Rose Montanton, modista. Es guanyava la vida
treballant de sastre a París (França). El 6 de
març de 1894 va ser detingut,
juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans,
Francis-Élie Bertho,
Eugène Billot, Auguste Bordes, Jules-Paul Clouard, Jean
Cross, Edouard
Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège,
Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel
Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una
operació policíaca molt
violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau
de la
III Brigada d'Investigació Fédée al
cabaret que havia regentat l'anarquista
Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al
número 11 del carrer
Ramey de París, lloc de reunió del moviment
llibertari. En aquesta època vivia
al número 9 del carrer de la Barre i el seu domicili va ser
escorcollat, sense
resultats, per la policia. El 9 de març de 1894 va ser
fitxat pel registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i lliurat a
les autoritats judicials que el van inculpar
d'«associació criminal» amb altres
anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat
i el 27 de juny de
1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció
Meyer. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia de la condemna d'André Bizien apareguda en el diari parisenc Le Signal del 21 de juliol de 1899
- André Bizien:
El 2 de febrer de 1864 neix a
Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari
André
Julien Bizien. Sos pares es deien Félix Marie Bizien,
contramestre de manobre,
i Jeanne Renée Kerjean. Es guanyava la vida treballant de
fuster ebenista al
port militar de Brest. El 2 de febrer de 1885 s'allistà
voluntari per cinc anys
i va ser destinat a la II Companyia d'Obrers d'Artilleria de Marina de
Brest.
El 8 de febrer de 1887 va ser traslladat a la VI Companyia d'Obrers de
l'Exèrcit i l'1 de juny de 1888 va ser nomenat brigadier i
el 30 d'abril de
1889 va ser llicenciat. Durant aquest servei militar va servir a
diferents
indrets (Canadà, Caiena, Amèrica del Sud i
Arieja). En 1892 va ser un dels
animadors del nucli anarquista de Lambézellec
(actualment un barri de
Brest), un dels més actius del departament de Finisterre al
voltant d'Adolphe
Sèvre. A principis de 1892 estava subscrit al
periòdic anarquista Le Falot
Cherbourgeois i durant aquell any era secretari del
Comitè Socialista de
Brest. En una investigació de novembre de 1893, la policia
el va inscriure en
un llistat d'anarquistes de Finisterre que viatjaven fora del
departament. En
aquesta època vivia en un pis compartit («La
Maisos des Anarchistes») amb
altres anarquistes (Émile Hamelin, Jean-Marie Petrequin,
Régis Meunier, Adolphe
Sèvre, etc.) al carrer Keranfurust Izella de
Lambézellec. El 3 de gener de
1894, en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista, el
seu
domicili va ser escorcollat i la policia trobà
números de periòdics anarquistes
(Le Père Peinard i La
Révolte) i una ampolla d'àcid
sulfúric. En
el llistat de control d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de
1894
figurava com a «anarquista perillós».
Posteriorment s'encarregà de distribuir a
Brest la premsa anarquista (Le Libertaire, Les
Temps Nouveaux i La
Sociale). En 1896, amb Jean Demeule, organitzà les
conferències
(antimilitarisme, antipatriotisme, anticlericalisme,
antiparlamentarisme, etc.)
de François Broussouloux (L'Algérien)
a Brest, a les quals assistiren
centenars de persones. Animador del Sindicat del Port,
esdevingué membre
destacat de la Confederació General del Treball (CGT) a
Brest. Participà
activament en el suport del capità Alfred Dreyfus,
especialment el juny de
1899, quan Brest estigué vigilada per la policia i la premsa
tot esperant el
seu retorn de la Guaiana Francesa, per a ser novament processat a
Rennes (Bro
Roazhn, Bretanya). En aquesta època vivia al
número 6 del carrer Parc de Brest.
Detingut en una manifestació convocada el 26 de juny de
1899, el 12 de juliol
va ser jutjat pel Tribunal de Policia de Brest, juntament amb els
germans
Charles i Paul Gosselin, i condemnat a 15 francs de multa per«crits
sediciosos». A principis de segle, amb Jean Demeule, fou un
dels animadors més
destacats del sindicalisme revolucionari del port de Brest. El 12 de
juny de
1901 es casà a Lorient (Bro-Wened, Bretanya) ambÉlisa Félice Guillou i amb
aquest matrimoni legitimaren sa filla, Carmen Bizien, nascuda el 9 de
novembre
de 1900. En aquesta època treballava de fuster al port i era
militar en el
servei actiu de l'exèrcit. En 1923 era cap obrer a la
direcció de construccions
navals a Lorient. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894)
- Pierre Lapeyre: El 2 de febrer de 1865 neix a Rodés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Pierre Louis Charles Lapeyre. Sos pares es deien Josep Louis Lapeyre, baster, i Marie Garrigues. Sembla que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup anarquista«L'Autonomie Individuelle» de París (França). El 6 de juliol de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de l'avinguda Daumesnil de París. El 26 de desembre de 1893 també figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres cinc anarquistes, el seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la III Brigada d'Investigacions, però no van trobar res compromès. Detingut, després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació d'«associació criminal», però el 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa al XII Districte de París amb Marie Joséphine Henriette Reymond. En aquesta època treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil. Al final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del carrer Saint Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de París (França).
***
Notícia
orgànica de Marius Layet apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 19 de febrer de 1905
- Marius Layet: El 2
de febrer de 1878 neix a
Toló (Provença, Occitània)
l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Marius
Joseph Victor Honoré Layet. Era fill de Joseph Lucien Layet,
ferrer al port, i d'Andreline
Louise Silvestre. L'1 d'abril de 1893 va entrar a treballar d'aprenent
de
metal·lúrgic a l'Arsenal de la Marina Nacional
(drassanes dels vaixells de
guerra) de Toló. En 1898 va ser dispensat de fer el servei
militar per fill de
vídua i en aquesta època vivia al
número 2 del carrer Beaussier de Toló. El 14
de novembre de 1899 va ser integrat en el 55 Regiment d'Infanteria i el
15 de
febrer de 1900 destinat al 10 Batalló d'Artilleria a Peu. En
1901 esdevingué
obrer electricista i treballà especialment al taller de
construccions en ferro
de l'Arsenal. En els anys següents exercí de
secretari del grup anarquista de
Toló. Entre 1906 i 1907 va ser secretari de l'anarquista
Joventut Sindicalista
i membre del Buró del Sindicat d'Obrers de la Marina del
port de Toló. A
principis de 1905 s'encarregà de la difusió de la
partitura del cant Hymne à
l'anarchie, del qual el grup havia editat 10.000 exemplars.
També milità en
el grup local de l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA) i la policia
el considerava, amb Victor Busquère i Émile
Cosmao, com un dels propagandistes
antimilitaristes més actius de la zona. El 28 de juliol de
1917 es casà a Toló
amb la corsa Marie Baptistine Casta; aleshores treballava
d'electricista al
port mobilitzat a l'Arsenal i vivia al número 1 del carrer
Sainte-Christine de
Toló. Després de la Gran Guerra, va ser un dels
organitzadors de les grans
vagues de 1919 i especialment l'organitzada entre el 6 i el 8 de maig
de 1920, la
qual li va implicar 24 dies de suspensió de sou i feina.
Sembla que
posteriorment abandonà la militància. En 1935
esdevingué cap de colla i en 1938
es jubilà de l'Arsenal. Marius Layet va morir el 3 de
setembre de 1964 a Toló
(Provença, Occitània).
***
Notícia
sobre el "Cas Verbeke" publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 3 d'octubre de 1920
- Hermand Verbeke:
El 2 de febrer de 1885 neix
a La Madeleine (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista
Hermand Louis Verbeke –a
vegades citat erròniament Verbeck. Era
fill dels belgues Arthur Alphonse
Verbeke, enllustrador, i Sophie Julie Hollebecke, domèstica.
Es guanyava la
vida treballant de carreter i milità en el moviment
anarquista de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França). Entre 1897 i 1908 patí vuit condemnes
per diversos delictes (vagabunderia,
trencament de tanques, cops i ferides, frau,
rebel·lió). En 1905 va ser
naturalitzat francès. Cridat a files, el 10 d'agost de 1911
va ser condemnat
pel Consell de Guerra de Constantina (Constantina, Algèria
Francesa; actualment
Algèria) a 20 anys de treballs forçats i 10 anys
de prohibició de residència
per haver colpejat un oficial del taller d'obres públiques
de Bugia (Bugia,
Algèria Francesa; actualment Algèria) on estava
destinat durant el servei i
enviat el 30 de desembre d'aquell any, sota la matrícula
39.891, a la colònia
penitenciària de les Illes de la
Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa). El 30 de
maig de 1913 va ser condemnat a tres anys de presó per«rebel·lió». El 10 de
setembre de 1919 el Comitè de Defensa Social (CDS), a
través del grup anarquista
de Roubaix, lluità perquè el seu nom
figurés en la llei d'amnistia que l'Assemblea
Nacional francesa estava elaborant. El 18 de maig de 1920 es va evadir
amb una
fràgil embarcació; després de 10 dies,
mort de fam, arribà a la Guaiana Britànica,
on va ser detingut i lliurat el 23 de juliol a les autoritats
franceses.
Després de passar per una cel·la correccional, va
ser jutjat i condemnat el 2
de desembre de 1920 a una pena addicional de quatre anys de treballs
forçats per«evasió». Segons el testimoni de
diversos condemnats, durant la seva fugida li
havia arribat l'indult. L'estiu de 1920 l'anarquista Hoche Meurant, que
estava
en contacte amb sa família, rellançà
una campanya per aconseguir la seva
amnistia. Després d'un nou intent d'evasió el 30
de gener de 1921, va ser capturat
i reintegrat a la colònia penitenciària el 19 de
juliol, i el 26 d'octubre
d'aquell any va ser condemnat a una pena addicional de quatre anys de
treballs
forçats per «evasió». El 2 de
novembre de 1922 aconseguí evadir-se
definitivament de de les Illes de la Salvació»
(Caiena, Guaiana Francesa),
perdent-se el seu rastre.
***
Bitllet
de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls
- Ramon Molist
Valls: El 2 de febrer de
1885 neix a
Espinelves (Les
Guilleries, Osona, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist
i Greta
Valls. S'instal·là a
Mataró (Maresme, Catalunya), on
treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats
obrers dels Tribunals
Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5
de setembre de 1923
presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en
Gèneres de Punt de la CNT per
tractar sobre el lock-out que la
patronal
mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el
manifest fundacional
del grup editor del periòdic Vida
Sindical, que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any;
aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants
cenetistes
catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau
Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte,
Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan
Peiró, Ángel Pestaña, Minguet,
Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella–, que va tenir molt de
ressò, i que alguns han interpretat com a
un precedent directe del trentisme, per mor de les
seves concomitàncies
pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930
presidí, amb altres
companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte
al
cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals,
on demanaren el
desarmament del sometent, la dissolució dels
comitès paritaris, l'amnistia dels
presos polítics i socials i el restabliment de les garanties
constitucionals. Entre
l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el
Sindicat d'Art Fabril
de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés
del Conservatori») que se celebrà a Madrid
(Espanya) i on defensà les tesis sobre
les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran
de la ruptura confederal,
milità en el sector trentistai
en
els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà
la guerra civil, formà part
del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i
del Comitè de Salut
Pública (Comitè Local Antifeixista).
Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor
d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de
Mataró. També
presidí la Junta d'Administració Municipal de la
Finca Urbana mataronina. Entre
desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta
localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè
l'anterior, Salvador
Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937
ordenà expressament
la destrucció del retaule major de la basílica de
Santa Maria de Mataró,
desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet
múltiples accions en
favor de la seva preservació, i en contra de les ordres
expresses del Servei de
Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i
del Ministeri de Justícia de
la II República, que havien intervingut en l'afer a
petició del Comitè Local de
Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats
destruïts la resta de
retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa
Maria, inclosa la
pràctica totalitat de la documentació dels arxius
de l'Obra de l'Església, de
la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser
venuda per
fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França amb sa
família i patí els camps de
concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa
filla van
anar a un refugi femení instal·lat en un convent
de monges. Després, elles
s'instal·laren a Lo Luc (Provença,
Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps,
Arpitània), on treballà de teixidor, i
posteriorment tota sa família s'establí
a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va
morir el
19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).
Ramon Molist Valls (1885-1953)
***
Fotografia
antropomètrica de Francesc Anglada Perich (1916)
-
Francesc Anglada Perich:
El 2 de febrer –el
4 de febrer segons l'acta de naixement–de
1886 neix a Ullà (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarquista
Francesc Anglada Perich. Sos pares es deien Josep Anglada
Juncà, agricultor, i Maria
Perich Nadal. Es
guanyava la vida com a jornaler i maquinyó. El 20 de juliol
de 1907 es casà a
Castelló d'Empúries (Alt Empordà,
Catalunya) amb Assumpció Peronella Carbó,
masovera del cortal Avinyó de Castelló
d'Empúries, amb qui va tenir dues filles
(Maria i Antònia). Cap a la tardor de 1914 emigrà
a França i el 12 de març de
1915 va fer la declaració de residència a
Vilanova de Raò (Rosselló, Catalunya
Nord). En aquesta època treballava a la
destil·leria de Juli Pons de Bages
(Rosselló, Catalunya Nord) i freqüentava els
anarquistes de la zona, com ara
Pellicer i Tarda. Va ser fitxat per les autoritats com a«revolucionari
anarquista». A començament de 1916 treballava a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) com a maquinyó a la carretera de l'antic Champ de Mars
per a un tal Pla.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Denis
Bassal (ca. 1921)
- Denis Bassal: El 2
febrer de 1889 neix al
barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis
Théodore Joseph
Bassal. Fill i net de fusters de carcasses al port d'An Oriant, sos
pares es
deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera.
També recollí la
professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un
dels feus del moviment
anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà
a An Oriant amb Germaine
Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920
portava una
correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le
Libertaire a les
portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni,
celebrat el 6 d'octubre
de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier,
marxà cap a
l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als
ports desarmant vaixells. Denis
Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar
(Àfrica-Occidental Francesa,
actual Senegal) on fou sepultat.
***
- Román Delgado Monteagudo:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.
***
Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat
-
Giuseppe Fancello: El 2
de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista
Giuseppe
Fancello, també conegut per la seva transcripció
en francès Joseph Fancella.
Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu).
Fill d'una
família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era
adolescent, entrà a formar
part del moviment llibertari –segons alguns entrà
en contacte amb l'anarquisme
ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner.
Contrari a la intervenció
italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de
la declaració de
guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a
Líbia. Va ser en aquest moment
que aprengué a llegir i a escriure. Detingut
després de desertar, el 3 de
setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel
Tribuna Militar de
Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de
setembre de 1919, fugí l'any
següent clandestinament a França.
S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella
(Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna
Maria Zirolia, i son fill. Es
guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933
aconseguí la
naturalització francesa. En aquests anys milità
en l'«Athénée Libertaire» de
Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de
Provença (FAP). També
difongué la premsa llibertària i
recaptà fons en favor de les víctimes
polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en
plena agitació post electoral i
durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll,
matà a trets a
l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona
portuària de Marsella, el
feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un
escamot de
membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel
prestigiós
advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24
d'abril
de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de
Provença a 20 anys de treball
forçats, a 10 anys de residència controlada i la
nacionalitat francesa li fou
revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social
(CDS) en el seu suport, animat
per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren
16.000
francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la
presó de
Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a
Fontevraud-l'Abbaye (País del
Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es
beneficià d'una remesa de pena de
cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament
son únic fill morí.
En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a
Lió (Arpitània), retornà
a la seva població natal,on continuà participant
en el moviment anarquista a la
regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de
novembre de 1972 a
l'hospital de Cagliari (Sardenya).
Giuseppe Fancello
(1896-1972)
***
Théo
Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977
- Théo Besson:
El 2 de febrer de 1901 neix a La
Farleta
(Provença, Occitània) l'anarquista
Théodore
Victorin Marius Besson. Sos pares es deien
Dominique Julien Paul Besson,
empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La
Farleta on
havia nascut sa mare,
però sos pares vivien a Toló
(Provença, Occitània) on cresqué. De
ben jovenet
s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928
es casà a Ieras amb
Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels
anys trenta freqüentà els grups
anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat
al III Regiment Aerostàtic de
Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat
per insubordinació i revolta. En
1946 s'instal·là a Ieras. En 1973
entrà a formar part del Grup Anarquista de la
Regió de Toló, adherit a la Federació
Anarquista (FA), participant-ne en totes
les activitats. Théo Besson va morir el 21 de
març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras
(Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 2 d'octubre de 1958
- Juan Barrientos Ruiz: El 2 de febrer de 1902 neix a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Sos pares es deien Miguel Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys cinquanta va caure malalt i restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir el 15 de setembre de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després.
***
Joan
Serarols Pons
- Joan Serarols Pons:
El 2 de febrer de 1910
neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serarols
Pons –també
citat erròniament Serrarols. Era fill de
Josep Serarols i de Rosa Pons
Casasayas. Quan tenia dos anys sa família, obrera
tèxtil, s'instal·là a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya), on nasqué en 1915
sa germana Teresa Serarols
Pons. Treballà de linotipista a la impremta Salvatella i
milità en la
Confederació Nacional del Treball de Terrassa. Inquiet
culturalment, en 1934 va
ser nomenat president de l'Associació d'Alumnes i Exalumnes
de l'Escola d'Arts
i Oficis de Terrassa (AEMAOT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Va ser enviat a una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Capturat
pels alemanys, va ser enviat, sota la matrícula 40.598, a
l'Stalag VII-A de
Moosburg (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser
deportat, sota la matrícula 3.429, al camp de
concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on treballà a la
pedrera. El 24 de gener de 1941 va ser
traslladat, sota la matrícula 9.701, al camp de Gusen. Joan
Serarols Pons va
morir el 18 de maig de 1941 al camp de concentració de Gusen
(Altra Àustria,Àustria). Poc abans d'exiliar-se es casà amb
Maria Fonseca Vives, que quedà embarassada
i pare i infant mai no es van conèixer, i malauradament el
nin va morir. El 6
de maig de 2022 es va col·locar una stolpersteine,
al número 22 del
carrer Roger de Llúria de Terrassa, on vivia, dedicada a la
seva memòria.
Joan Serarols Pons (1910-1941)
***
Necrològica
de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de novembre de 1984
- Joana Florensa Vicent:
El 2 de febrer de
1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joana Florensa
Vicent,
coneguda com Juanita Florencia. Sos
pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent.
Milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista, s'exilià a França, on
continuà militant en la CNT i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou
Narcís
Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre–algunes fonts citen
erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la
Clínica Pasteur de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Félix Cuende Castroviejo
- Félix Cuende Castroviejo: El 2 de febrer de 1912 neix a Estella (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Cuende Castroviejo. Sos pares es deien Félix Cuende García, traginer, i Francisca Castroviejo Sierra. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan el cop feixista de 1936, participà en els combats als carrers i especialment en la presa de la caserna de Loiola de Sant Sebastià. Després lluità en diversos combats al front de Guipúscoa fins a la caiguda de la zona a mans de les tropes franquistes. Pogué fugir de la repressió i arribà a Bilbao (Biscaia, País Basc). A La Casilla de Bilbao, fou un dels organitzadors dels batallons confederals i un dels oficials responsables del «Batalló Bakunin». Després de la caiguda de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner; tancat al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou finalment commutada per una de 20 anys de presó. Cap el 1944 aconseguí la llibertat provisional i s'instal·là a Sant Sebastià, on s'integrà en la CNT clandestina fent servir una acadèmia com a tapadora. A finals dels anys quaranta passà a França i s'establí a París, formant part de la CNT de la tendència«col·laboracionista». En aquestaèpoca ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local de la CNT de París, membre del Comitè Regional de la CNT basca en l'exili i les secretaries del Grup Confederal Basc de París i de l'Aliança Sindical del País Basc, formada per la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT), i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). També col·laborà en els periòdics CNT del Norte i, després de la reunificació confederal de 1960, en Le Combat Syndicaliste i Umbral. Vivia a Aubervilliers (Illa de França, França). Venint d'una estada a Brioude (Alvèrnia, Occitània), on havia passat les vacances, Félix Cuende Castroviejo patí un atac de cor fulminant mortal el 15 d'agost de 1971 a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Dugny (Illa de França, França).
***
Dona cenetista
- María García Díaz: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Joaquim
Baldrich Forné
- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Sos pares, pagesos de pagesos de cal Salas, es deien Josep Baldrich Vila i Francesca Forné Miquel; era el fill major i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà–unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. El 6 de febrer de 1998 renuncià a la nacionalitat espanyola per l'andorrana. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.
---
![[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/exilio/exilio02.jpg)
![[19/07] Resposta al cop feixista - Míting de commemoració de la Revolució...](http://www.estelnegre.org/fotos/castellari.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bouissonlouis.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/andreujosep.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/jacquart.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/goldschildalbert.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/documents/bianchini/bianchini01.jpg)
![[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi -...](http://www.estelnegre.org/fotos/rauzier.jpg)
