Anarcoefemèrides del 27 de gener
Esdeveniments
Capçalera de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire:El 27 de gener de
1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del
periòdic bimensual publicat en
multicopista Le Libertaire. Organe algérien
communiste anarchiste.
El
gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El
número 7, del
10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a
subtítol «Organe
algérien» i un epígraf
(«L'anarquia és
l'única solució del problema social.»);
sembla, però, que es van publicar 10 números.
***
Premsa anarquista internacional
- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicacióLa Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons–com araLa Inquisición en España (febrer de 1897)–, manifests i traduccions (Josep Prat).
***
Capçalera de The Firebrand
- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família –s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary–, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per«violació de la llei federal de correos» en fer publica«informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).
***
Facsímil de la
policia del primer número de Le
Pygmée
- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de
1895 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic
número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu).
Pretenia tenir
periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine
Dehoe. Cap
article hi anava signat, però el principal redactor fou
Thonar. En aquest
número s'afirmava: «El nostre objectiu, noés llarg de definir: lluitar sense
treva et sense repòs per tot allò que representi
l'ideal de Justícia, de
Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».
***
Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti
- S'estrena The
diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de
2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV
de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco
and Vanzetti,
dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper
de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també
intervingué Rob W. Gray i la
música és de John T. LaBarbera. La
pel·lícula, editada per Memory Productions,
narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes
italoamericans des
de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van
ser
processats, la detenció, el judici i la seva
execució, el 23 d'agost de 1927, tot
des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de
la pel·lícula
Rothauser portà a terme una profunda investigació
històrica, amb entrevistes,
estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va
editar en
DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit
viu més
important sobre el cas Sacco i Vanzetti.
Naixements
Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881
- Georges
Hémery-Dufoug: El 27 de gener de 1849
neix al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París
(França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre
Hémery-Dufoug–el llinatge compost
també citat Émery i Dufour.
Sos pares es
deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i
tingué dos germans, Louis
Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant
d'ebenista al
barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i
cabarets. En 1871
era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà
a lluitar contra la Comuna de
París, fet pel qual va ser enviat als batallons
disciplinaris africans. En 1873
vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte
de París. El 28 de
novembre de 1874 es casà al IX Districte de París
amb la modista parisenca
Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos
infants, Henri Charles i Charles
Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre,
fundà el Grup Anarquista
del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle,
Miche,
Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al
número 101 del
carrer Théâtre. El 26 de març de 1882,
amb altres companys (E. Gautier, Maria i
Arsène Crié), va ser un dels oradors del
míting organitzat pel Grup Anarquista
del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez,
Arpitània) celebrat
al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de
1882 va ser
detingut, juntament amb altres companys (Arsène
Crié, Jean Grave i Émile Vaillat),
en el marc de la investigació sobre l'anarquista«Banda Negra» de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els
quatre van ser posats en
llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un
dels oradors del
míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de
París per protestar contra
l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una
reunió del Grup Anarquista
del XV Districte, explicà la seva detenció i
l'escorcoll de casa seva. En 1883
era membre del grup anarquista «Les
Misérables», escissió del Grup
Anarquista
del XV Districte que feien costat la revolució violenta i
que el novembre de
1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista
del XV Districte. El 25 de gener
de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador
en la reunió
celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup«La Sentinelle Révolutionnaire
du XVIIIème», per protestar contra el«Procés dels 66». El maig de 1884 va ser
candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de
París. El
novembre de 1884, quan el «Cas Druelle»–l'anarquista E. Druelle (Sabin)
va ser acusat de ser confident de la policia–,
representà els grups anarquistes
en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony
Graillat i Constant
Martin, que desemmascarà el delator –es dona el
cas que Durelle vigilà
especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885
s'encarregà, amb Arcougeon i
Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en
una
reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du
XVème», va fer una proclama a l'ús
de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup
publicà un cartell on es
convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el
llibre La
France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix),
figura com a unes de les personalitats més destacades del
moviment anarquista.
En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV
Districte de París i, amb Evariste
Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques
durant la campanya
contra les oficines de contractació, alhora que militava en
el grup «L'Avant-garde
du XVème». El 25 de juliol de 1888
portà la contradicció, amb Alexandre
Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En
aquesta època destacà
en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de
membre de la Comissió
Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una
reunió del Grup
Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a
candidat
a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia
assistent a abandonar
la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista«Le Réveil du XVème».
El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns,
havia
esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir
el 20 d'abril de 1906 al seu
domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte
de París (França).
Juana Belén Gutiérrez de Mendoza
- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco,Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seuúnic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del«Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» –on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres–, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El«Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar«zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de«Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.
Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)
***
Second
Casteu
- Second Casteu:
El 27 de gener de 1876 neix al barri de Carras de Niça
(País Niçard, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià
Second Casteu –en la
partida de naixement només figura un únic nom,
però en la partida de defunció
figura el nom de Second Émile–,
conegut com Second François Casteu–el
primer nom també citat a vegades Segond.
Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu–Séraphin Casteu, segons
la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi,
italiana. Sa mare va enviudar
amb tres infants i els va educar en la fe catòlica.
D'adolescent, però, Second
Casteu abandonà tota creença religiosa.
Esdevingué obrer tipogràfic i milità
en
la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint
anys va entrar a fer
el servei militar, però passats 19 dies desertà i
s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa),
on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a
Vevey (Vaud, Suïssa)
amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior
matrimoni i amb qui
entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys
col·laborà en el periòdic
sindicalista revolucionari parisenc Le
Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905
milità activament en el
Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació
d'Unions Obreres de Suïssa
Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista
revolucionària. En 1906 fou un dels
promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg, òrgan de la
Federació
Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908
vivia amb sa família al
número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En
1909 aconseguí reagrupar els
sindicats de la construcció en una federació
romanda que s'adherí a la FUOSR.
Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la
República francesa Armand
Fallières, que havia rebutjat la gràcia a
l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf,
guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les
pàgines de La Voix du Peuple
de Lausana (Vaud,
Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser
reclòs 20 dies en un
calabós i, després de 15 anys de
residència i una esposa suïssa, expulsat de la
Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell
any. Després d'un temps a
Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a
París (França), amb la intenció de ser
contractat en el periòdic La
Guerre
Sociale. El novembre de 1910 s'establí a
Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta deLa Dépêche, i
milità en la Borsa del
Treball, col·laborant en el seu òrgan
d'expressió L'Union Syndicale.
Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux
Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat
pel
propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i
distribuïa fullets amb el
seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on
posava la seva adreça
amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes
anticonceptius. En la
primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont
Boron de Niça i,
segons la policia, era un «excel·lent obrer
tipogràfic», a més de corresponsal
de La Guerra Social a
Niça. En
aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials
(GES), adherit al Comitè
de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa
família al número 119
del carrer Didot de París. El novembre de 1913
s'establí amb sa companya i sos
infants a «La Ruche», l'escola infantil i
colònia llibertària que Sébastien
Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França,
França). El 25 de gener
de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais
(Picardia,
França) i, després d'haver minat la seva salut
per a no anar al front, restà
tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de
1915 es casà a Antíbol
(Provença, Occitània) amb l'anarquista
Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui
havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918
esdevingué civil i s'establí amb
sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquestaèpoca col·laborà el
setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le
Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal,
setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més
de deu anys,
venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual
assumí la gerència el
setembre de 1927 per a la seva edició del departament
d'Oise. Cap el novembre
de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a
l'efímer Partit Comunista de
Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920
participà amb Georges Bastien en la
fundació de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la
Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9
de febrer de 1921 va ser
jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules
pronunciades el
12 de maig de 1920 en una reunió pública al
teatre d'aquesta població i va ser
condemnat en absència a dos anys de presó. Una
campanya es va desencadenar al
seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però
va ser novament
processat per «ultratges a gendarmes». El 13
d'abril de 1921 la pena va ser
confirmada, però obtingué la llibertat
provisional amb una multa de 500 francs.
El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus
mobles
venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de
l'Oise». El desembre de 1921,
arran de l'escissió confederal, optà per la
militància dins la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU), dins de la
tendència de Pierre Besnard, i
esdevingué secretari de la Unió Departamental
Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922
participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el
funcionariat sindical»
publicada en el número 3 de La
Revue
Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per
Sébastien Faure en la
qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922
representà la
Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés
de la Unió Anarquista (UA),
celebrat a Levallois-Perret (Illa de França,
França). Entre març i juliol de
1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal
Nacional i votà contra
la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una
polèmica sobre Rússia
en el diari L'Humanité.
L'abril de
1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de
Germaine Berton i la
policia el va interrogar, però no es va poder establir cap
lligam entre ell i
l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost
de 1923
assistí al IV Congrés de l'UA que se
celebrà a París. En aquesta època era
el
portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el
congrés de
l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es
feren amb
control de l'organització i ell va rebutjar formar part de
la nova comissió
executiva. En 1926 participà en la subscripció
econòmica popular «Pour que viveLe Libertaire» en suport
del
periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb
les llàgrimes als ulls en un
judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors
anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser
condemnat a
cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència
controlada. En aquesta època
es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser
denunciat per
l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va
ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar
7.503,20 francs de
multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els
1.000 francs per
danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va
fer vaga
de fam per obtenir el règim de pres polític a la
penitenciaria d'Amiens
(Picardia, França) i finalment va ser alliberat.
Continuà amb les seves
activitats en Germinal fins la
desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928
era tresorer de la Federació
Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en
absència pel
Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el
metge de Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul
Rimetz, exregidor municipal d'aquesta
població, a dos mesos de presó, 100 francs de
multa, 1.000 francs de danys i
perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa;
posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de
revisió, se li van
afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs
de danys i
perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat
novament,
però va ser alliberat després de 10 dies
d'empresonament i set de detenció de
constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais
d'Eugénie
Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise
aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a
Milly-sur-Thérain (Picardia,
França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos
després, el 18 de maig de
1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París
(França) i va ser
incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
Emilio
Spinaci
- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquestúltim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a«sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).
***
Notícia de la detenció d'Eustaquio Teruel Sánchez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de novembre de 1922
- Eustaquio Teruel Sánchez: El 27 de gener de 1892 neix a la Diputación del Real de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Eulalio Teruel Sánchez–el segon llinatge a vegades citat erròniament com Vázquez. Sos pares es deien Andrés Teruel Ramón i Margarita Sánchez Antoñana. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là amb sa companya María Loreit a la regió parisenca. En 1970 ingressà a la Residència «La Garenne» de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs.
***
Julián
Grimal Díez
-
Julián Grimal
Díez: El 27
de gener –el 28 de gener oficialment–de 1894 neix a
Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista
i
anarcosindicalista Julián Grimal Díez. Sos pares
es deien
Esteban Grimal Clavería, jornaler, i Andresa Díez
Visus.
Peó en la
construcció, en 1923 entrà a formar part del
moviment llibertari i va ser empresonat en diverses ocasions. El 26 de
novembre
de 1933, en els prolegòmens de l'aixecament anarquista del 8
de desembre
d'aquell any, va ser detingut a Osca per«possessió d'explosius» i el febrer de
1935 va ser condemnat, juntament amb sa companya Sacramento
María Bernués
Estallo, amb qui va tenir tres infants (Florencio, Julián i
Aurora), a set
mesos de presó per aquest delicte. El desembre de 1934 va
ser condemnat per«insults a l'autoritat». Quan l'aixecament feixista
de juliol de 1936 participà
en els combats a Osca i pogué passar a zona republicana,
però sa companya Sacramento
María Bernués Estallo, embarassada, va ser
assassinada el 23 d'agost de 1936 a
Osca pels feixistes. En 1938 es tornà a casar. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Judes
de Sètfonts. Posteriorment s'establí a
Peçac de Bordèu (Aquitània,
Occitània),
on treballà de paleta. Julián Grimal
Díez va morir l'11 de març de 1965 a
resultes d'un accident de treball a Merinhac (Aquitània,
Occitània). Alguna
vegada les seves dades biogràfiques es creuen amb les de son
fill Julián Grimal
Bernués, presoner de guerra durant la II Guerra Mundial.
Julián Grimal Díez
(1894-1965)
***
Fitxa
de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats
- Joan Gras Puigmartí:
El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el
18 de gener–
de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Sos pares es
deien
Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela
Puigmartí Farel. Milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. Quan sortí
dels camps de concentració francesos, s'enrolà en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de
fortificació a la Línia
Maginot. Quan l'exèrcit francès
s'enfonsà, fou detingut per les tropes
alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de
concentració nazi de
Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras
Puigmartí va morir el 21 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen
(Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo
Pérez.
***
Ángel
Santamaría Legaría
- Ángel
Santamaría
Legaría: El 27 de gener de 1898 neix a Moreda
(Àlaba,
País Basc) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel
Santamaría Legaría. Sos pares
es deien Narciso Santamaría Lafuente, llaurador, i Fructuosa
Legaría Gambra.
Jornaler, militava en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de
desembre de 1933 a
Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat,
el
procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou
condemnat per un
Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a
Logronyo a 13 anys, quatre mesos i
un dia de presó, més 250.000 pessetes
d'indemnització com a autor de l'incendi
de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys
de presó per tinença
d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de
Sant Miquel dels Reis
i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936. Ángel Santamaría Legaría va
ser afusellat per les tropes franquistes,
juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de
San
Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou
enterrat al
cementiri de Berriozar.
Ángel Santamaría Legaría (1898-1936)
***
Necrològica
de José Foj Puertas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 de març de 1984
- José Foj Puertas:
El 27 de gener
de 1903 neix a Bellver de
Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista José Foj Puertas,
conegut com Ballovaro. Sos pares es deien Valero
Foj
i Isabel Puertas. Militant
anarquista, es guanyà la vida com a miner. Durant la
dictadura de Primo de
Rivera va estar empresonat. Un cop lliure, fugint del servei militar,
passà a
França. Més tard va ser detingut, juntament amb
son germà Ramón Foj Puertas,
també militant anarquista, pels fets revolucionaris de
desembre de 1933; jutjat
amb altres companys (Francisco Alaiz Canaliz, Vicente
Bardají San Juan, Tomás
Canaliz Garcés, Isidoro Ferrer Franco, Manuel Lozano
Guillén, Antonio Millera Millera,
Agustín Poy Alegre i Miguel Senar Burón), el 25
de març de 1934 va ser
condemnat a vuit anys de presó per «delicte contra
la forma de govern en qualitat
d'executor» i tancat al penal del Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya). Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble natal i fou
president del Comitè
Revolucionari local. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus. Les
autoritats feixistes l'acusaren de nombrosos delictes. Posteriorment
milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En
1976, després de la
mort del dictador Francisco Franco, retornà a la
Península i s'afilià al CNT
alacantina. José Foj Puertas va morir el 13 de
febrer de 1984 a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
***
Necrològica
de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 25 de setembre de 1957
- Maria Sanromà Mateu: El 27 de gener de 1904 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).
---
