Anarcoefemèrides del 24 de gener
Esdeveniments
Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid
- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar«Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El«Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.
***
Cartell de la conferència de García Oliver
- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director deSolidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'unòrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.
Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)
Naixements
Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)
- Antoine Perrare:
El 24 de gener de 1841 neix a
Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard
i militant
anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago.
Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie
Désvarenne. A
començament de la dècada dels setanta vivia al
número 150 del carrer Bougeaud
de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda
de vins a la plaça Brotteaux
d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions
públiques i participà en els fets
insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la
Comissió Provisional
de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la
Comissió Executiva
proclamada pel poble a la plaça pública de
Lió. Quan la desfeta de la Comuna es
refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre
de 1871 formà
part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de
tendència marxista, amb
Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn.
El 2 de setembre de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra
francès a la deportació en
recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general
de les
seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat
a la Conferència
de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb
Benoît Malon, Charles
Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les
resolucions d'aquesta
conferència i s'oposaren a la seva adopció; la
discussió fou tant acalorada que
s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de
desembre d'aquell any, on es produí
l'escissió internacionalista. Després d'aquests
fets, formà part de la
Federació del Jura de l'AIT, de tendència
bakuninista, i amb altres companys
(Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy)
representà
diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT
(antiautoritari) que se
celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En
aquest congrés
reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de
gener de 1875, a
Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen
Garibaldi,
adreçat als «proscrits de la Comuna». En
1876 pertanyia, amb François
Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la
secció «L'Avenir» de la
Federació del Jura de Ginebra, primera secció que
propagà el comunisme
anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de
propaganda anarquista
que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon
i Encore
un soufflet. Aux lyonnais–també per
aquesta època publicà el pamflet Fais
ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la
República
francesa, però rebutjà aquesta gràcia
i decidí no retornar a França. El 18 de
març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr
Kropotkin i altres, en un míting que
se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar
l'execució del tsar
Alexandre II. En aquesta època mantingué una
estreta correspondència amb Jean
Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée
Reclus. En 1882 participà en la
fundació del periòdic L'Alarme
de Lió
i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a
Ginebra, on tenia
contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser
investigat, amb molts
altres militants, per les autoritats suïsses per les seves
activitats
anarquistes. En aquesta època freqüentava la
redacció del periòdic Le
Révolté i l'«Imprimerie
Jurassienne», i era membre de la Secció de
Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges
Herzig. El 16 de
juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en
una assemblea de
desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant
Niquet i
Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra.
S'instal·là primer a Lió i
després a
París, on milità en el moviment anarquista. Vivia
a la parisenca plaça del
Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892
va ser destruït
pel foc. Després treballà uns mesos a la
fàbrica dirigida per Paul Reclus a
Varangéville (Lorena, França). En aquestaèpoca sembla que assistí a les
reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894,
després de
l'establiment de les repressives «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
inclòs en el registre de la policia ferroviària
de fronteres francesa. A partir
del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de
mecànica a l'Escola
Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París. El 15
de març de 1904, en la inauguració dels locals de
la Unió Obrera del Moble, al
número 4 del passatge Davy de París, va fer la
conferència «Le mouvement
communaliste de 1871, les causes de sa défaite».
En 1907 viva al número 39 del
bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret.
Antoine Perrare va
morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a
Niça (País Niçard,
Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva del 5 de setembre de 1914
- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels«Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.
***
Necrològica
d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922
-Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre
Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts
citen erròniament el nom Clément
que no surt a cap registre. Sos pares es deien Léon Lapeyre,
propietari, i
Séraphine Ferriès.
Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del
Migdia i vivia al
número 140 del carrer Billaudel de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou
un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquestaèpoca viva al
número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril
de 1892, arran d'una agafada
preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va
ser detingut a les
oficines on treballava, però va ser posat en llibertat
després de
l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva
absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran
nombre de
publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de
1892 va
ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava
d'arribar, amb els
companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en
el moment de la detenció
portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini,
Guilbert, etc.), un
text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell
electoral anarquista. Processat
per «associació criminal», el seu cas,
ben igual que el dels seus companys, el
27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897,
sota el
títol «Notre oeuvre»,
començà a publicar en Le
Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra
anarquistes». El 5 d'agost de
1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per«robatori»; jutjat,
va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de
presó. El 24 de
juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània,
Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre
1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie
i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut
Dire de Sébastien Faure, de qui eraíntim amic. En 1921 va publicar el fulletEsquisses et portraits. En 1922
col·laborà, amb una secció
pròpia («Simples aperçus»),
en La Revue Anarchiste.Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de
1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets
(Aquitània, Occitània).
Deixà un «testament
filosòfic», que va
ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922.
***
Foto
policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894)
- Alphonse Ochart:
El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes)
l'anarquista
Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas
Ochart,
sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i
tingué sis germanes. Es guanyava la
vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en
concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al
número 38 del carrer de l'Espérance
del XIII Districte de París (França). D'antuvi
fou partidari del socialisme
revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de
1892, després
d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es
declarà
anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu
domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins
l'estufa una gran
quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un
número de Le Père
Peinard, dos exemplars de Le
Proletaire i un suplement de La
Révolte. Ochart fou detingut i fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon,
encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1
de
juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant
l'escorcoll del
seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte
de París, la
policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit
titulat Le vin de Marsala, retalls
de premsa
sobre anarquisme, un número de Le
Chambart i un altre de La
Révolta,
la cançó Le
château du diable i una
carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la
policia trobà un
número del periòdic Les
Trois Huit i
al soterrani sis números de Le
Père
Peinard. Durant l'interrogatori negà ser
anarquista i justificà la
presència de periòdics anarquistes
perquè «en feia
col·lecció». Processat per«associació criminal», va ser tancat a
la presó parisenca de Mazas, però va ser
alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables
de veïns
i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat,
que el
considerava «un obrer laboriós i un fervent
republicà». Posteriorment el seu
cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)
- Jean Billot: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne Billot i va ser surat per l'Assistència Pública del departament de Cher. A Bourges residí al número 56 del carrer Petit Charlet i milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou, amb Silvain Marchand, animador del grup «La Jeunesse Libertaire». Es guanyava la vida fent d'electricista. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al carrer Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el març de 1894 de La Révolte. El més segur és que sigui el mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les eleccions municipals del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI Districte de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI, XII i XX districtes parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques Bonhomme. Fou l'administrador del setmanari La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant, el primer número del qual sortí el 27 de maig de 1893. Durant l'estiu de 1893 participà en la campanya abstencionista portada a terme per a les eleccions legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat. Sembla que després retornà a Bourges, encara que mantingué contactes amb els companys parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon. El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de París amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
d'una de les moltes detencions d'Arnold Bandelier publicada en el diari
de Besançon La
Dépêche Républicaine de
Franche-Comté del 9 de setembre de 1907
- Arnold Bandelier:
El
24 de gener de 1874 neix a Beaucourt (Franc Comtat,
Arpitània) l'anarquista
Arnold Édouard Bandelier –a vegades citat
erròniament Baudelier–,
conegut com Katiki o Katestky.
Era fill de François Bandelier,
obrer fabril, i de Julie Blanchot, domèstica. Es dedicava,
amb Ernest Marcot, a
vendre el periòdic anarquista Le Père
Peinard pels carrers. Entre 1890 i
1897 patí més d'una quinzena de condemnes per
diversos motius (robatori, rebel·lió,
embriaguesa, ultratges). En 1893 estava inscrit en un llistat de
sospitosos
anarquistes del Territori de Belfort. El 6 de juliol de 1894 va ser
condemnat a
dos mesos de presó per «cops i ferides»
recíproques amb l'anarquista Paul Édouard
Hubner (Sabot), també venedor de Le
Père Peinard, que va ser
condemnat a 15 dies de presó. Cridat a files en 1894 va ser
declarat insubmís i
el 17 de març de 1895 va ser condemnat en consell de guerra
a Constantina
(Constantina, Algèria Francesa; actualment
Algèria) a un any de presó. L'1 de
gener de 1896 va ser integrat en el 5 Batalló d'Infanteria
Lleugera d'Àfrica i
posteriorment al Regiment d'Infanteria de Belley (Franc Comtat,
Arpitània).
Entre 1900 i 1914 patí més d'una quarantena de
condemnes, gairebé totes al
Territori de Belfort, per diversos motius (cops i ferides,
violències, ultratges
a la força pública, embriaguesa, trencament de
tanques, escàndol públic, possessió
d'armes prohibides, contraban, delicte de premsa, etc.) que implicaren
curtes i
llargues penes de presó. Quan esclatà la Gran
Guerra, el 3 d'agost de 1914 va
ser cridat a files i enviat a diverses unitats militars, fent la
campanya contra
Alemanya fins el 21 de gener de 1919. L'1 d'octubre de 1920 es va veure
lliure
de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Carta
d'Esther Diener a Max Nettlau on li notifica la defunció de
son company (IIHS - Amsterdam)
- Esther Diener:
El 24 de gener de 1877 neix al XV Districte de
París (França) l'anarquista Esther
Diener, també coneguda com Esther Hotz,
pel llinatge de son company.
Era
filla d'Auguste Diener, sabater, i de Marie Honorine Chauvin, cosidora
de botines
i tapissera, i tingué una germana, l'anarquista
individualista Marie Diener (Marie
Kugel), companya de Lucien Ernest Juin (E. Armand).
Entre el 30
d'agost i l'11 de setembre de 1915 va estar empresonada a Ambrun
(Provença,
Occitània) per «declaracions
antimilitaristes» –en entrar a la presó
declarà
com a religió «lliurepensament». El 14
de desembre de 1931 es casà a Marsella
amb l'anarquista Charles Édouard Hotz (Édouard
Rothen). La parella albergà
al seu domicili, a la finca «L'île de
France», al Chemin des Sables Jaunes del
barri de Saint-Julien de Marsella, companys anarquistes, entre ells Max
Nettlau
en 1934. En morir son company en 1937, va conservar el seu arxiu i la
seva hemeroteca,
que finalment donà a l'Institut Internacional
d'Història Social (IIHS)
d'Amsterdam (Països Baixos); el conjunt dels seus llibres els
va donar a la
Biblioteca Municipal de Marsella. Annie Adama van Scheltema,
bibliotecària de
l'IIHS encarregada dels arxius de Marx Nettlalu, passà
temporades al seu
domicili. Esther Diener va morir el 6 de gener de 1958 a Marsella
(Provença,
Occitània).
***
Paul
Maxime Découée
- Paul
Découée: El 24 de gener de
1881 neix a La Possonière (País del
Loira, França)
l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime
Découée. Sos pares es
deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i
Augustine Jeanne Raujoux.
S'instal·là a París
(França) amb la intenció d'esdevenir pintor
artístic i
l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es
guanyà la vida recitant
poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles
anarquistes. El 20 de setembre
de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents»
que acabaven de detenir
l'anarquista Albert Joseph (Libertad)
quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat,
fou condemnat a
sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III
Brigada de Policia. El
14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor
Piéré, secretari del grup
anarquista «La Solidarité», al carrer
Ursulines de Saint-Denis (Illa de França,
França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori
d'un sac de carbó
en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per«robatori amb
efracció» i tancat a la presó parisenca
de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de
1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le
Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué
la intenció
de fundar amb dos companys una petita colònia
llibertària per Fontainebleau
(Illa de França, França), però
finalment s'enemistà amb ells i
s'instal·là al
domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de
França, França). En
aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un
franc el milenar.
El març de 1901 aconseguí feina de retocador en
un taller fotogràfic i
s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on
vivien altres
anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va
ser una època on
visqué en la més extrema de les precarietats,
passant fam. El 26 d'abril de
1901 el confident Rond
denuncià que
volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver
para usar-lo si
era detingut. Projectava «donar un cop» per a
procurar-se diners. En un informe
del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia,
segons
informes de Rond, es deia que havia
aconseguit productes químics i que consultava obres de
química a la Biblioteca
Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe,
s'havia procurat un gresol per
a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901
Fouquet ordenà
l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de
periòdics i
exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79
de la carretera de
Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França),
que el tenia contractat i
l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge
Leydet,
per «possessió i fabricació d'enginys
explosius». Interrogat pel comissari, i
després pel jutge, reconegué haver fabricat
bombes a base de clorat de potassa,
d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat.
L'anarquista Eugène
Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel
Almereyda, que havia participat en aquests experiments
químics, també va
ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy
explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça
Voltaire. En una carta
enviada per Libertad al diari L'Aurore
del 10 de juny de 1901 defensava Découée i
denunciava la manipulació a la qual
havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema
misèria obligant-lo a
redactar una confessió. El 25 de juny de 1901
Découée i Vigo van ser condemnats
pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor
d'edat, purgà la
pena a la presó de La Petite Roquete, mentre
Découée va ser reclòs a Fresnes.
Gracies
a la intervenció de nombroses personalitats properes als
cercles llibertaris
davant el president del Consell de Ministres i el ministre de
l'Interior,
s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del
final de la seva
pena. En sortir de la presó, restà constantment
vigilat per agents de la III
Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i
portà una vida inestable,
canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902
va ser
detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França) després
d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una
taverna amb una moneda falsa
de cinc francs; en el moment de la detenció portava una
navalla automàtica i
una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per«emissió de falsa
moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de
robatori». Declarà ser artista
pintor i haver treballat recentment en la Unió
Artística de Clichy (Illa de
França, França). El febrer de 1903 el Ministeri
de la Guerra informà la
Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional
després d'abandonar el
seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França). Entrà a fer feina
en Le Libertaire i restà
allotjat uns
dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per«entrebancar el
lliure exercici del culte» a l'església
d'Aubervilliers, juntament amb
nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent
Tailhade, que
volien impedir el sermó de mossèn
Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A
partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent
Foureur, qui
va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant
els
domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja
(Valònia), on es va
presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una
reunió celebrada a
Cité d'Agoulême de París, l'anarquista
Henriette Roussel va llegir una carta de
Découée on notificava la seva expulsió
de Bèlgica i el seu intent d'arribar a
Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta
al seu favor, però recaptà pocs
diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles
llibertaris.
Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels
companys que
li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va
incorporar
al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre,
França), però retornà el 24,
declarant haver estat llicenciat definitivament.
S'instal·là amb sa companya Marie
Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor
amateur. A finals de
febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri
Chapey al local de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per
demanar explicacions a Libertad
que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser
condemnat a
sis mesos de presó per «temptativa
d'estafa». En aquesta època continuava
vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del
carrer Cités, i
posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser
arrestat a
Champigny-sur-Marne (Illa de França, França)
després d'haver intentat pagar la
seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat
a la comissaria amb
son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme
començà a escorcollar-lo, agafà un
revòlver i disparà un tret a boca de
canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe
Périn;
un gendarme que vingué com a reforç, es
llançà sobre ell per a desarmar-lo i el
posà boca avall sobre la taula, però
aconseguí ficar-se el canó de la seva arma
a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren
pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la
fabricació de monedes falses i 400 francs en or.
***
Robert
Delon (París, 1911)
- Robert Delon:
El 24 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 24 de juny– de 1885 neix a
Puteaux (Illa de França, França)
l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert
Charles Delon. Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i
de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer
reeixidament els estudis
primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys.
Posteriorment treballà en
una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per
distribuir joguets entre els
infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser
llicenciat del servei militar
a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any
freqüentà els cercles anarquistes
individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la
conferència «L'éducation
anarchiste», al local del Grup Anarquista de
Vanves-Malakoff-Issy-Clamart
radicat a Vanves (Illa de França, França).
L'abril de 1909, en ocasió de la
creació de la Federació Revolucionària
(FR), signà l'article antiorganitzacional«Devons-nous nous fédérer?»
publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie,
on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4
de juny de 1911
esdevingué tresorer de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC), en substitució
de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser
reemplaçat per Lucien
Belin. En aquesta època vivia al número 167 del
carrer Rennes del VI Districte
de París (França) i col·laborava en Le
Libertaire. Entre 1911 i 1912
sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste
de Reims (Xampanya-Ardenes,
França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV
Districte de París amb Lydie Aglaé
Hermine Herrault, de família anarquista –sos
germans André Herrault (André
Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en
la creació d'una comunitat
anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra.
Aleshores treballava
de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de
maig de 1913
participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada
matinal celebrada a la Sala
Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació
Artística del XIV Districte de París,
on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel,
André Colomer, Jeanne
Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet
i Xavier Privas. Inscrit
en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914,
quan esclatà la guerra, es
declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a
Vincennes (Illa de França,
França), al número 6 del carrer Villebois
Mareuil, treballant de comptable i de
comerciant als mercats. En els anys vint mantingué
correspondència amb l'anarquista
Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta
s'instal·là a Bretanya, al
domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats
anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les
Cevenes i
pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes»,
va escriure poemes que van
ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le
Bulletin de la
Société des Poètes Français,La Vie Idéaliste, etc.). De cultura
autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de
literatura, freqüentant artistes.
Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a
la militància de son fill
Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista
Francès (PCF). Robert
Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro
Sant-Maloù,
Bretanya).
***
Jeanne Humbert
- Jeanne Humbert:El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Sos pares es deien Frédéric Rigaudin, empleat, i Blanche Marie Blanc. Filla d'una família petitburgesa, nasqué al domicili dels avis materns. Va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i amb qui es casà el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris –el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire,Contre-Courant,Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action,Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure(1970), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 2 del carrer Lota del XVI Districte de París. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a la Clínica Bizet del XVI Districte de París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.
***
Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961
- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.
---
