Anarcoefemèrides del 22 de gener
Esdeveniments
L'atemptat contra Michel segons el periòdic parisenc l'Illustration del 28 de gener de 1888
- Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.
***
Cartell
de l'acte
- Míting«Sabre et
goupillon»: El 22 de gener de 1898 se celebra a
la Sala Chayne de París
(França) un gran míting, públic i
contradictori, sota el títol «Sabre et
goupillon»
(Sabre i salpasser). L'acte, organitzat pel periòdic
anarquista Le
Libertaire, volia denunciar la «Santa
Aliança entre el sabre i el
salpasser», entre l'Església i
l'Exèrcit, poc després que fos publicat perÉmile Zola el 13 de gener anterior l'article«J'acusse...!» en el diari
parisenc L'Aurore i la reactivació del«Cas Dreyfus». Van prendre la
paraula, entre d'altres, Besombes, François Broussouloux,
Brunet, Henri Dhorr, Sébastien
Faure, Georges, Girault, Lavergne i Paul Raubineau. Al
míting assistiren dues-centes
persones i la policia va impedir que més de dues-mil hi
entressin a la sala. L'acte
acabà als crits de «Fora la societat burgesa! Fora
[Henri] Rochefort! Visca la
llibertat individual!».
***
Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905)
- Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes–la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren–, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de«setena classe», també anomenat«dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte –que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat– i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.
Enterrament de Louise Michel (22 de gener de 1905)
***
Propaganda
del míting en memòria de Kotoku apareguda en el
periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
del 22 de gener de 1916
- Míting en
memòria de Kotoku: El 22 de gener de 1916 se
celebra al Harlem Casino de Nova
York (Nova York, EUA) un míting commemoratiu de
l'execució de l'intel·lectual
anarquista japonès Shusui Denjiro Kotoku. Cinc anys abans,
Kotoku, sa companya
Suga Kanno i altres companys havien estat penjats a Tokio
(Japó) sota
l'acusació d'haver orquestrat un complot per assassinar
l'emperador i sa
família Meiji. A l'acte, organitzat pel grup anarquista«Revolt», hi van
intervenir destacats militants anarquistes, com ara Leonard D. Abbott,
Pietro
Allegra, Michel Dumas, Karl Dannenberg, Elizaberth Gurley Flynn,
Hippolyte
Havel, Harry Kelly, Gussie Miller, Robert Minor, Bernard Sernocker i
William
Shatoff. També van parlar oradors japonesos, xinesos i indis.
***
La
notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda
en Le Petit
Journal de París del 23 de gener 1923
- Atemptat de Germaine Berton:El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes –de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de la Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle– i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire–arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la«primera antiheroïna surrealista».
***
Cartell
de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau
- Conferència de
Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i
mestre racionalista
anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu
Llibertari del
Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència«La mujer y la revolución»,
organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Josep Maria de Riquer i
Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i
Ynglada.
***
Capçalera del primer número de Voz Anarquista
- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.
Naixements
Ernest Coeurderoy
- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Jean Charles Herneste Courderoy, conegut com Ernest Coeurderoy. Sos pares des deien Charles Coeurderoy, doctor en medicina, i Marie Cozarine Baelial. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup«Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossard (Ginebra, Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili:La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.
***
Notícia
judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de
setembre de 1885
- Egide Govaerts:
El
22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarquista Egide Goverts. En
1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de
treballs
forçats i
expulsió de l'exèrcit per«provocació i
complot a la deserció», a més de«venda
de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida
com
podia, venen diaris, fent
de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877
s'afilià al Socialistsche
Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per
una«evolució socialista» i per
això també
era anomenat «Partit Evolucionista». El
setembre d'aquest any assistí al Congrés
Internacional
que se celebrà a Gant
(Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme
i es
declarà
anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup
de
lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i
entre 1878
i 1881 de la Secció
Local de Brussel·les de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). En
1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta
anarquista
partidària de la «propaganda pel fet» a
Brussel·les i era membre del grup
radical «Cercle Démocratique». En 1879
també
assistí a les reunions del grup«Les Solidaires», el qual representà en
el
Congrés Internacional Racionalista
que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880
a
Brussel·les.
Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA,
Lliga
Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou
una de
les principals figures
de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles
Dubuyger,
secretari de la Secció Local de Brussel·les. En
el
Congrés Nacional
Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a
Brussel·les,
va ser nomenat
membre de la mesa nacional de la Unió
Revolucionària (UR)
i assistí regularment
a les reunions dels revolucionaris «Cercles
Réunis».
Entre 1880 i 1881
col·laborà en diverses publicacions
revolucionàries, com ara La
Persévérance i La
Révolution Sociale, i fou membre del consell de
redacció de La Justice Sociale. Estava casat amb la
costurera Elisabeth Van
Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el
febrer de 1879 i el
tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva,
nasqué en 1873. Durant la dècada
dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les
vagues
a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília
de l'any nou de 1881 cantà la
cançó La
Prolétarienne en una reunió
anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció,
rebel·lió i ultratges als
agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir
fons per als
militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883
pronuncià
l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de
Brussel·les del jove militant
anarquista francès Paul Métayer, mor per
l'explosió d'una bomba que
transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va
ser
condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en
situació
il·legal i quan l'apel·lació la pena
va ser augmentada per «injúries al
tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una
manifestació contra
l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos
joves militants
francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per
diversos
delictes (difamació als gendarmes, cops als agents,
rebel·lió) a dos mesos de
presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs.
Fou l'editor responsable de
molts periòdics anarcocomunistes publicats a
Brussel·les, gairebé tots estampats
a la seva impremta, com ara L'Insurgé
(1885), Ni Dieu ni Maître
(1885-1886), La Guerre Sociale
(1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou
testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador
de Le Libertaire, acusat de
publicar un
article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de
l'article, encara que
el tribunal no tingué en compte la seva
declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle
Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer
córrer el rumor que
era alcohòlic i un infiltrat. Son germà,
Gérard Govaerts, també va ser militant
anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Josef Peukert (1876)
- Josef Peukert: El
22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí
(Bohèmia, Imperi austrohongarès;
actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef
Peukert, també citat
com Joseph Peukert. Fill d'una
família molt pobra, sa mare morí quan era molt
petit. Quant tenia sis anys
ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va
fer els 11 anys
abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871
abandonà la llar familiar i
recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg,
Hannover, etc.) fent petites
feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i
estudiant pintura
artística. En 1874 retornà a casa i
entrà en un grup socialdemòcrata que
s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare,
passà tres mesos a Metz
i després va anar caminant fins a París, on
després d'uns mesos marxà a
Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès
perfectament i participà
activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els
pseudònims Jacques Bernard
i Eduard Pohl i entaulà
amistat amb Émile Gauthier, Élisée
Reclus i
Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus
passà a la
Península, però va haver de tornar poc
després per ajudar els companys arran
d'una onada repressiva que es desencadenà a
França. El 30 de novembre de 1880 en
va ser expulsat i marxà a Suïssa on
començà a militar en el moviment anarcocomunista
local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de
Suïssa en el Congrés
Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel
propagandista
anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a
Viena amb la intenció
de crear una organització secreta i, gràcies al
seu gran talent com a orador,
assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a
Graz. El 13 de desembre, però, va
ser detingut i empresonat per«conspiració» fins al 6 de
març de 1882. El
juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del
periòdic Die Zukunft
(L'Avenir), òrgan del
corrent radical de la socialdemocràcia austríaca,
i també va fer un cicle de
conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser
detingut amb altres
companys arran de l'«Afer Merstallinger»–atac i
pillatge a mà armada d'un
domicili realitzat el juliol de 1882–; jutjat el 21 de
març
de 1883, va ser
absolt. En aquests anys fou redactor de Der
Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de
l'electoralisme i del
parlamentarisme, reivindicà la violència i el
terrorisme com a eines de lluita.
Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre
esdevinguts entre
1882 i 1884, la intensificació de la repressió i
la detenció de la major part
dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris,
l'obligà a finals
del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia
abans de la promulgació
d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885
s'instal·là a Londres
(Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La
Justícia en l'Anarquia), reeditat
en 1910. A la capital anglesa distribuí el
periòdic de Johann Most Freiheit
(Llibertat) i en 1886 fou un
dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign.
X) i R. Gundersen, del periòdic Die
Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan
Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter
kropotkià. En
aquesta època formà part de la Lliga Socialista
britànica i fou molt amic del
esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat
disgustà l'anarquista
Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que
portà tensions en la Lliga
Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un
viatge a
Bèlgica, on el segon va passar informació a la
policia que portà a la detenció
de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva
condemna l'octubre
d'aquell any a 15 anys de presó;
aquest episodi danyà severament la reputació de
Peukert, però també la de Dave –aquest
tèrbol incident va ser tractat per John Henry
Mackay en el seu llibre Die Anarchisten.
Kulturgemälde aus dem Ende
des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura
de finals del
segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb
Claus Timmermann el
periòdic Der Anarchist
(L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya
per guarir-se i,
abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus,
París i Londres. A
principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova
York (Nova York, EUA).
Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i
entrà a formar part de la Radikale
Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de
l'Autonome Gruppen
Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els
constants conflictes amb Johann
Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes
anarquistes fos impossible
i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va
fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es
dividís en dos grups
irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb
Emma Goldman i Alexander Berkman,
encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El
setembre de 1893 assistí
com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups
Autònoms Units) de
Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de
Chicago i, com que la
policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en
l'intent
d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman,
s'instal·là en aquesta
ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club
de Debat
de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara
quedaven actius
a la ciutat, va triar un comitè d'investigació
format per sis membres per
presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades
amb
l'«Afer Never»; un any més tard, el
comitè va concloure que totes les denúncies
contra Peukert eren calúmnies basades en mentides,
però molts d'anarquistes no
van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren
sota sospita el
propi comitè –Freiheit
s'abstingué
de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va
morir el 3 de març
de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa
i marginat per
gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en
nombroses ocasions
de ser un agent provocador, acusació a la qual
s'intentà disculpar en les seves
memòries Erinnerungen eines
Proletariers
aus der revolutionären Arbeiterbewegung
(Memòries d'un proletari del
moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en
1913 a Berlín per Gustav
Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un
gran ressò
i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que
considerava
que la precisió historiogràfica de les seves
afirmacions eren força discutibles.
L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)
- Franco Piccinelli:
El 22 de gener de
1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Franco Piccinelli,
també conegut com François
Piccinelli.
Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es
guanyava la
vida fent de perruquer i emigrà a França, on
milità en el moviment llibertari. A
París (França) s'associà amb el
també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe).
El 23 de gener de 1891 va
ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres
tres-cents companys, en
una manifestació d'obrers sense feina que partí
de la plaça de l'Opera de
París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i
per aquest motiu va
ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un
decret del 7 de febrer de
1891 va ser expulsat de França i es refugià a
Londres (Anglaterra) on exercí la
seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Posteriorment emigrà
als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en
un
hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A.
Baillif, s'obrí una
subscripció de suport per a la vídua en el
periòdic Les Temps Nouveaux,
publicació a la qual va ajudar molt el finat. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Roberto
de las Carreras
- Roberto de las Carreras:
El 22 de gener de 1873 neix a Montevideo
(Uruguai) l'escriptor, poeta diplomàtic i
intel·lectual anarquista Roberto de
las Carreras García de Zúñiga. Era
fill natural d'Ernesto Francisco Eusebio de las Carreras
Viana,
secretari del general José María Leandro
Gómez Calvo, i de Clara García de
Zúñiga y de Elía (Clarita),
filla d'una família de classe social alta i
hereva d'una immensa fortuna. La seva condició de fill
il·legítim va ser
reivindicada per ell mateix durant tota sa vida. Amb
l'herència rebuda després
de la mort de son pare, en 1895 viatjà a Europa,
especialment a París (França),
i l'Orient Pròxim, i retornà convertit en un
dandi. Autoanomenat «Doctor en
Anarquisme i Voluptuositat», reivindicà
l'«anarquia aristocràtica», l'amor
lliure i la revolució sexual, escandalitzant la societat
benestant de
Montevideo. A partir de 1900, amb Julio Herrera y Reissing,
organitzà reunions
literàries. També fou assidu la
tertúlia anarquista de la «Torre de los
Panoramas», amb Francisco Caracciolo Aratta, Raúl
Lerena Juanicó, Pablo Minelli
i César Miranda, entre d'altres. En 1901 es casà
amb sa cosina Berta Bandinelli
de las Carreras, amb qui tingué un fill, Raúl de
las Carreras. A principis de
segle col·laborà en diferents
periòdics anarquistes (La Rebelión,El
Trabajo, etc.). L'octubre de 1902 parlà en
l'homenatge de les
organitzacions treballadores van fer a Émile Zola a la Plaza
Independencia de
Montevideo. Després de la mort de sa mare, heretà
més béns, però cap el 1906
havia dilapidat tota la seva fortuna. Amb suport oficial, en 1907 va
ser designat
cònsol de l'Uruguai a Paranaguá
(Paraná, Brasil) i després a Curitiba
(Paraná,
Brasil). Entre les seves obres podem destacar Al lector
(1894), Sueño
de Oriente (1900), Amor libre, interviews
voluptuosos con Roberto de las
Carreras (1902), La tragedia del Prado. La crisis
del matrimonio. El
amor libre. Oración pagana (1904), Parisinas
(1904), El amor y el
divorcio (1905), En onda azul... (1905), Psalmo
a Venus Cavalieri
(1905), Yo no soy culpable... (1905), Diadema
fúnebre (1906), Don
Juan (Balmaceda) (1907), La visión del
arcàngel (1908), El cáliz
(1909), La Venus celeste (1909), Suspiro
de la palmera (1914) i Epístolas,
psalmos y poemas (1944). Quan encara no tenia quaranta anys,
començà a
patir els primers símptomes de neurosi paranoia, malaltia
mental que havia heretat
de sa mare, que el portaran al confinament la resta de sa vida.
Després de mig
segle de reclusió per mor de la seva demència,
Roberto de las Carreras va morir
el 13 d'agost de 1963 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al
Cementiri
Central de la ciutat. En 1997 Carlos María
Domínguez publicà la biografia El
bastardo. La vida de Roberto de las Carreras y su madre Clara
i en 2015 Marcos
Wasem publicà l'assaig El amor libre en
Montevideo. Roberto de las Carreras
y la irrupción del anarquismo erótico en el
Novecientos.
***
Alphonse Tricheux (1936)
- Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Jean Tricheux. Sos pares es deien Eugène Tricheaux i Joséphine Gaillac. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand. L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Pauline Fabre i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 6 d'octubre– de 1957 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Raymond
Feuilleaubois amb Anne Claus i son fill Henri Calet i sa nora Marthe
Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de
París
(juliol de 1936)
- Raymond Feuilleaubois: El 22 de gener de 1884 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista antimilitarista Raymond Paul Feuilleaubois, conegut com Théo Feuilleaubois. Sos pares es deien Paul Alexandre Feuilleaubois, fabricant de taps esmerilats, i Désirée Pauline Robine, modista. Visqué de feinetes en el sector de l'espectacle (claca, figurant, etc.) i també formà part del Sindicat de Manobres. El 27 de maig de 1900 va ser detingut, amb altres companys, durant una manifestació al «Mur dels Federats» per «injúries» als guàrdies municipals, però va ser ràpidament alliberat. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Turbigo. En 1903 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Sophie Anna Claus, que estava separada, però no divorciada, de l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui havia tingut dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui havia abandonat cap el 1896. El 3 de març de 1904, la nova parella va tenir un infant a París, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. Posteriorment, fugint del servei militar, s'establí amb sa companya a Bèlgica. Va ser inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El 20 de març de 1904 va ser detingut a Namur (Namur, Valònia) per «vagabunderia» i el 8 de maig d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica. En 1912 vivia amb sa companya al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i la parella marxà cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Raymond Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren el 3 de juliol de 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess, a Leiden (Holanda Meridional). Cap el 1920 retornà a París i s'instal·là amb Anna Claus i son infant en un hotel del passatge Julien-Lacroix de Belleville. Ell es va dedicar a passar moneda falsa i ella treballà d'obrera guantera. Després la parella visqué al carrer Tanger de la Villette. Es dedicà a la venda de diaris als carrers i després trobà feina de magatzemer en una fàbrica de parallamps i en un garatge. El 14 d'abril de 1920 ella es divorcià de Barthelmess. Més tard la parella s'instal·là definitivament en un miserable immoble al número 18 del carrer Brunel del XVII Districte de París. El 25 d'agost de 1923 va ser detingut per «insubmissió» i empresonat. Després de purgar cinc mesos de presó, hagué de fer 18 mesos de servei militar en una unitat de la infanteria colonial, fins que va ser llicenciat el juliol de 1925. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Sophie Anna Claus. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Raymond Feuilleaubois va morir el 19 de maig de 1959 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França).
***
Notícia
d'una xerrada d'Eugène Vignes apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 7
de febrer de 1914
- Eugène Vignes:
El
22 de gener de 1888 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Eugène
Dominique Vignes. Era fill natural de la modista tolosana Marie Vignes,
el qual
reconegué el 6 de maig de 1895, i tingué un
germà gran, Jules Émile Vignes,
també anarquista. Va ser condemnat a Cuçac
(Alvèrnia, Occitània) per «ultratge
a agent». En 1907 vivia al Faubourg de la Madeleine de
Moulins (Borbonès,
Alvèrnia, Occitània) i milità amb son
germà al grup anarquista local. Segons un
informe de la policia a la Prefectura del 4 d'octubre de 1907 sobre
propaganda
anarquista, els germans Vignes rebien cartells i adhesius
antimilitaristes i
revolucionaris provinents de Marsella (Provença,
Occitània). En altre informe
policíac del 25 d'octubre de 1907, el comissari informava de
la sortida de son
germà Émile Jules Vignes a fer el servei militar.
En 1911 tenia el domicili al
número 2 del carrer Manège de Moulins. En 1914
vivia a Lió (Arpitània) i
col·laborava en Le Libertaire. El 6 de
febrer de 1914 va fer la xerrada«Pourquoi anarchistes, nous ne votons pas», a la
seu de «L'Émancipation Anarchiste»,
al número 17 del carrer Marginan de Lió.
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Notícia
de la condemna de René Bisson apareguda en el diari
parisenc Le Soir
del 21 d'octubre de 1909
- René Bisson: El 22 de gener de 1890 neix a Bléré (Centre, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari René Bisson. Sos pares es deien Silvain Bisson, vinyataire, i Félicité Thenon, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic. El 19 d'octubre de 1909 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional de París (França) a un mes de presó per ultratges a agents i per haver agredit mossèn Annereau, vicari de Notre-Dame-de-Lorette, a les Teuleries el 17 d'aquell mes durant una manifestació en protesta per l'execució del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia –en el moment de la detenció portava un vit de bou i exemplars de L'Anarchie. El 3 de març de 1912 va ser detingut a Genillé (Centre, França) per vagabunderia i el 5 de novembre de 1912 a Le Liège (Centre, França) pel mateix motiu. També va ser condemnat en diverses ocasions per contravenció a la llei de caça. En 1913 va ser fitxat per la policia com a actiu anarquista i a finals d'aquell any va ser donat per desaparegut a Lió (Arpitània). En 1926 demanà, amb el torner metal·lúrgic Ernets Gazeau, ser contractat a la fàbrica Brouchot en una carta publicada en el periòdic L'Émancipateur del 21 de novembre de 1926. El 23 d'octubre de 1927 portà la contradicció al comunista Paul Bouthonnier en un míting celebrat a Vierzon i en aquesta ocasió informes policíacs el qualificaren de«secretari de la secció llibertària de Vierzon». Secretari del Sindicat de la Societat Francesa de Material Agrícola i Industrial de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), la direcció de l'empresa l'acomiadà a resultes de les vagues de l'1 de maig de 1924. Defensà, dins de la CGTU, les tesis de la minoria llibertària. En 1928 va ser acomiadat de la fàbrica Lejard. En 1930, quan la influència comunista es va reforça en la CGTU, dimití d'aquest sindicat. Sense feina, cap el 1931 s'instal·là a Alnay (Méreau, Centre, França), on treballà de firaire, venent articles diversos i explotant una barraca de tir de carabina en les festes. René Bisson va morir el 31 de març de 1978 a l'Hospital La Noue de Vierzon (Centre, França).
---
