Anarcoefemèrides del 21 de gener
Esdeveniments
Propaganda de l'acte publicada en el periòdic Barre Evening Telegram del 17 de gener de 1899
- Conferències
d'Emma Goldman: El 21 de gener de 1899 la destacada
militant anarquista Emma
Goldman comença al Tomasi Hall de Barre (Vermont, EUA) un
cicle de quatre
conferències sobre la temàtica dels problemes
socials organitzades pels
anarquistes de la colònia italiana de la ciutat. El 21 de
gener parlà sobre«The Dying Republic» (La República
moribunda), el 26 gener sobre «The New
Woman» (La nova dona), el 28 gener sobre «The
Corrupting Effects of Politics on
Man» (Els efectes de la corrupció dels
polítics en la ciutadania) i el 31 de
gener sobre «Autority vs. Liberty» (Autoritat
contra Llibertat). L'anarquista Salvatore
Pallavicini, que vivia al
47 Granite Street de Barre, fou l'amfitrió de Goldman. El
diari Barre
Evening Telegram, on treballava
Pallavicini, es va fer ressò de la visita i en va fer
propaganda dels actes.
Alguns «pròcers» de la ciutat
s'entrevistaren amb l'alcalde John W. Gordon per
exigir la prohibició de l'última de les xerrades,
cosa que finalment va succeir
i aquest envià el cap de la policia Patrick Brown a evitar
l'acte –aquest cap
de policia va ser assassinat per anarquistes l'any següent. No
obstant això,
els llibertaris locals, amb el suport del periòdic Free
Society,
imprimiren 5.000 exemplars de la conferència que Emma
Goldman havia de
pronunciar i el repartiren per tota la ciutat.
Conferències
d'Emma Goldman (Barre, 21-31 de gener de 1899)
Naixements
Abelardo Saavedra del Toro
- Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquestaèpoca va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà LaÉpoca, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya).
***
Olga
Taratuta
- Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 –diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)– neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta–encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka,Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.
***
Savinio
Fornasari
- Savinio
Fornasari:
El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza
(Piecenza, Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio
Fornasari. Sos pares es deien Eliodoro Fornasari i Giuseppina
Mazzoni. Després de
llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels
any deu començà a treballar com
a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i
al moviment
anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció
de Ferroviaris d'aquesta
localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador
del seu òrgan
d'expressió, La Voce Proletaria.
El
juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della
Scala i
a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on
estava
subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico
(1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i
participà en el
moviment contra l'encariment de la vida; també
esdevingué membre de la comissió
executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una
intensa propaganda. Per
tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre
de 1919 i
el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió
Anarquista de Piacenza,
creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquestaèpoca va ser apallissat
en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser
acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels
feixistes, en 1925 el
seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de
documents sobre
el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a
França i s'instal·là
d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb
son germà Giuseppe.
Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre
de la Unió Sindical Italiana
(USI), el setembre de 1925 participà en un
congrés celebrat a París i, segons
la policia, que apuntà que era amic íntim
d'Armando Borghi, el 8 de novembre de
1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a
la sala Garrigues (número
20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat
membre de la Comissió
de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana
(UAI), encarregant-se de les
relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia
feixista. Arran de la
crisi que patí la UAI, participà activament en la
seva reorganització i
esdevingué membre de la Comissió de
Correspondència de la Unió Comunista
Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on
polemitzà amb Camillo Berneri, que
volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre
Fornasari era
partidari de construir abans una forta i solidària
organització anarquista. En
1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville.
Després de
la transformació en 1934 de la UCAPI en la
Federació Anarquista dels Pròfugs
Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè
Federal d'aquesta nova
organització i en la redacció del seuòrgan d'expressió Lotte
Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del
Congrés Italià de Sartrouville que
donà lloc a la fundació del Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se
celebrà entre l'1 i el 2 de
novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo
Gunscher, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran
de la
constitució de la Federació Anarquista Italiana
(FAI), va ser nomenat
responsable de la seva Federació Regional parisenca. El
gener de 1937 fou
nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i
realitzà nombrosos
viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938
s'instal·là en una petita
localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939
retornà a París. El
17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i,
després de 16
mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de
concentració alemany. El
març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes.
Condemnat per un
tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de
Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la
seva delicada salut, agreujada
per les estades als camps de concentració, li van impedir
participar en la
resistència. Sa companya i sos fills van morir en un
bombardeig. Després de la
II Guerra Mundial participà de vell nou en la
reorganització del moviment
llibertari i esdevingué secretari de la Unió
Comunista Llibertària (UCL).
Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) després de
ser atropellat per un jeep de l'exèrcit
britànic.
***
Necrològica
de Giuseppe Gasperi apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 9 de desembre de 1961
-
Giuseppe Gasperi:
El 21 de gener de
1883 neix a
Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Giuseppe Gasperi. Sos pares es deien
Leopoldo Gasperi i
Petronilla Borghigiani. Després de fer es estudis primaris,
amb 13 anys començà
a treballar trencant sulfurs en brut a la desembocadura dels pous d'Il
Carpignone
(Massa Marittima, Toscana, Itàlia) i després
passar a fer feina de miner a la
galeria. A principis de segle formà part del grup anarquista
del seu poble i,
amb altres companys (Enrico Bianciardi, Ivemero Giani, Alceste Nozzoli,
Italo
Targi, etc.), participà en manifestacions subversives. En
els anys següents va
fer costat econòmic el periòdic La Vita
Operaia i altres publicacions
anarquistes. El 23 de setembre de 1907, juntament amb altres companys
(Nicomede
Bertini, Natale Boschi, Edidio Dei, Ivemero Giani, etc.),
participà en la
manifestació contra l'encariment dels productes de primera
necessitat i l'augment
dels impostos. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1907 va ser
enxampat aferrant
a les parets del seu poble el manifest antimilitarista «S'io
fossi mamma» (Si
fos mare) i dies després va ser detingut pels fets del 23 de
setembre anterior.
Jutjat pel Tribunal de Grosseto (Toscana, Itàlia), el 2 de
febrer de 1908 va
ser condemnat a tres mesos de presó, que purgàíntegrament. El 26 d'abril de
1908 assistí al Congrés Anarquista de Follonica
(Toscana, Itàlia). En 1909 va donar
suport al periòdic romà L'Alleanza
Libertaria i en 1911 va difondre el
pisà L'Avvenire Anarchico. El 21 d'abril
de 1912 intervingué en el III
Congrés Anarquista de la Maremma, que se celebrà
a Piombino (Toscana, Itàlia).
En 1913 es va subscriure als periòdics anarquistes La
Barricata i La
Canaglie Rosse i va fer difusió del full
antimilitarista milanès Rompete
le file!. A finals de 1913 va signar a favor del
número únic del periòdic
bolonyès Pro Masetti. El 24 de gener de
1915 signà, juntament amb Bixio
Sorbi, la circular de convocatòria del Congrés
Revolucionari de la Maremma, que
se celebrà a Fallonica, on es propugnava per la vaga
insurreccional si Itàlia
entrava en guerra. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser
cridat a files i lluità
als fronts fins que acabà el conflicte. El 27 de juny de
1920 es reuní amb
altres anarquistes, republicans, mazzinians i socialistes de la
regió amb la
finalitat d'aconseguir una unió de forces. En 1921
envià, en nom del Grup
Anarquista de Massa Marittima, a l'ambaixada romana dels Estats Units,
un
telegrama de protesta contra la condemna a mort dels anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1922 es va subscriure al
periòdic romà Il
Libero Accordo i aquest mateix any mantingué
correspondència amb el
Directori Nacional dels «Arditi del Popolo».
L'agost de 1923 rebé exemplars de
la publicació anarquista Il Messaggero della
Riscossa, que van ser
confiscats a l'oficina de correus de Gresseto. El 9 de juny de 1924 el
seu
domicili va ser infructuosament escorcollat per la policia. En 1925 va
difondre
el periòdic anarquista romà Fede!
Posteriorment va treballar de miner
durant uns set anys a Ponzone di Trivero (Piemont, Itàlia),
on va ser constantment
vigilat i el seu domicili escorcollat. El 22 de març de 1932
retornà a Massa
Marittima i reprengué la seva feina a la mina de pirita de
Niccioleta. En els
anys posteriors va ser el principal impulsor de diverses reunions
semiclandestines entre un petit grup d'anarquistes (Libero Corrivi,
Silvio
Quintavalle, etc.) i comunistes (Elvezio Cerboni, Enrico Filippi, etc.)
que se
celebraven al restaurant Pollazzi del centre de Massa Marittima, i on
es
parlava de les perspectives polítiques desencadenades arran
de l'esclat de la
Revolució espanyola, i que sovint van ser dissoltes pels
escamots feixistes. Sempre
estretament vigilat per la policia, mantingué la lluita
contra el règim. Durant
l'etapa de la Resistència, col·laborà,
sota el nom de «Banda del Massetano» (Vasco
Bernardini, Antonio Bezzi, Angelo Bicicchi, Gilberto Cerboni, Libero
Corrivi,
Tommaso Ferrini, Pilo Fiorini, Otello Gattoli, Duilio Maiorelli,
Ugolino
Zeppini, etc.), amb els grups de partisans de la zona i en acabar la II
Guerra
Mundial participà en la reestructuració del
moviment anarquista. Amb Silvio
Quintavalle, es dedicà a difondre la premsa anarquista (L'Adunata
dei
Refrattari, Il Libertario, Umanità
Nova, etc.). Giuseppe
Gasperi va morir el 24 de juliol de 1961 a Massa Marittima (Toscana,
Itàlia).
***
Victor Pengam
- Victor Pengam: El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor François Marie Pengam. Sos pares es deien Jean Marie Pengam, sastre, i Marie Anne Gordol. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 1904 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finisterre per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social (CDS) que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià, al número 9 del carrer Fautras de Brest, i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). Durant la primavera de 1910 formà part de la campanya antiparlamentària i fou candidat abstencionista per la I Circumscripció de Brest. El desembre de 1910 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Bres en substitució de Jules Reullier. En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista«Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Paul Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel CDS. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e, L'Internationale, etc. Mobilitzat en la Infanteria Colonial en 1914, formà part del sector defensor de la «Unió Sagrada»; va ser ferit en combat en dues ocasions i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. El 25 de novembre de 1918 es casà a Brest amb al comercianta Marie Renée Malijag, vídua de Jean Noêl Levénez. En aquesta època vivia al numero 69 del carrer Louis Pasteur de Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.
***
Adelino
de Pinho
- Adelino de Pinho:
El
21 de gener de 1885 neix a Vale de Cambra (Aveiro, Nord, Portugal) el
pedagog
anarquista Adelino Tavares de Pinho. Sos pares es deien Francisco
Tavares de
Pinho i María de Jesús Almeida. Analfabet fins
l'edat adulta, s'instruí de
manera autodidacta en els cercles culturals anarquistes. D'antuvi
treballà de
comptable. A principis de segle vivia a Porto (Porto, Nord, Portugal).
En 1904
traduí el follet de la conferència de Josep Prat A's
mulheres, per a la«Biblioteca do Despertar» i en
1905 formava part del grup «Propaganda
Libertária» de Porto. Decidí emigrar
amb Brasil amb idees de renovació pedagògica
i el 20 d'octubre de 1906 arribà a Belém do
Pará (Pará, Brasil). A Campinas (São
Paulo, Brasil) treballà de conductor a la«Companhia Paulista de Estradas de
Ferro», la companyia ferroviària de la zona. A
mitjans de 1907 treballava de
professor a l'escola llibertària de Campinas. L'Escola
Social de la Lliga
Obrera de Campinas, inaugurada el 24 de febrer anterior, va ser una
iniciativa
d'ell i de Renato Salles. El 13 de desembre de 1908, al final de l'any
escolar,
Adelino de Pinho va fer a la Lliga Obrera de Campinas la
conferència «Pela
educação e pelo trabalho», on
exposarà les seves idees sobre l'educació
racionalista, plenament en la línia de Francesc Ferrer i
Guàrdia, idees que
seran emprades en futurs projectes pedagògics; aquesta
conferència va ser
publicada l'any següent en fullet a Porto. En data imprecisa
retorna a Porto,
on es relacionà amb l'anarquista Neno Vasco, i l'octubre de
1911 regentava la
llibreria «Ideal», al número 65 del
carrer Flores de Porto. En 1912 el trobem
de bell nou a São Paulo (São Paulo, Brasil), amb
João Penteado, immers en la
creació d'escoles modernes ferrerianes. Entre 1913 i 1919
dirigí l'Escola
Modena Núm. 2, al barri de Brás de São
Paulo, que havia estat encapçalada anteriorment
per Florentino de Carvalho, desenvolupant un programa
d'alfabetització i
d'emancipació cultural important; aquest projecte
pedagògic comptà amb el
suport econòmic de diversos sindicats, entre ells la
Federació Obrera de São
Paulo (FOSP) i la Confederació Obrera Brasilera (COB). Les
Escoles Modernes van
ser tancades per la Direcció General d'Instrucció
Pública de l'Estat de São
Paulo amb l'excusa d'una explosió
en una
casa de Brás on morí el director de l'Escola
Moderna Núm. 3 de São Caetano do
Sul (São Paulo, Brasil). Després de ser detingut
el maig de 1919 i amb la
prohibició d'exercir la docència a la capital,
passa amb les seves propostes
pedagògiques a l'interior del país. A
Poços de Caldas (Minas Gerais, Brasil),
obrí una escola en un aula improvisada al seu domicili, on
alfabetitzà bona
part dels infants de la població. Durant molts d'anys a
Poços de Caldas mantingué
una estreta amistat amb l'activista anarquista i feminista Maria Teresa
Carini
(Teresina). En 1919, en ple ambient entusiasta de
l'època, va escriure
diversos articles en suport de la Rússia
revolucionària i en 1920, influenciat
per aquest procés revolucionari, publicà el
fullet Quem não trabalha não
come, inspirat en l'article 18 de la República
dels Soviets. Aquesta
postura «prosoviètica» es va
relaxà força a partir de 1922, palesant la cara
cruel del règim bolxevic. En 1933 assistí a una
reunió a la seu de la FOSP, que
en realitat va ser un muntatge d'un policia infiltrat del Departament
d'Ordre
Política i Social (DOPS). Constantment vigilat durant la
dictadura de l'Estado
Novo, es mantingué ferm en el seu anarquisme i el seu
anticlericalisme, assistint
a reunions i freqüentant les impremtes
llibertàries. En 1945 era assidu del
Centre de Cultura Social (CCS), on conegué Jaime Cubero i va
fer conferències. En
1953 assistí al Congrés Anarquista Nacional
celebrat a Urca (Rio de Janeiro,
Rio de Janeiro, Brasil), al soterrani del domicili de José
Oiticica. Durant un
temps visqué a la colònia anarquista«Societat Naturista Amics de Nossa
Chácara» (Nostra Granja), a Itaim
(São Paulo, Brasil). El 27 de març de
1957 retornà a Portugal i visqué a Roge i a
Macieira de Cambra (Vale de Cambra,
Aveiro, Nord, Portugal). Segons algunes fonts aquesta tornada va ser
definitiva, però segons alguns testimonis a mitjans dels
anys seixanta es
trobava de bell nou a São Paulo, no sabem si de visita o
reinstal·lat.
Col·laborà, a vegades amb pseudònims (Demócrito
i Pinho de Riga),
sobre diversos temes (educatius, antimilitaristes, antigovernamentals,
culturals, etc.), en diverses publicacions anarquistes, com ara Acão
Direta,Boletim da Escola Moderna, A Lanterna,O Início, A
Plebe, A Rebelião, A
Vida, A Voz do Trabalhador, etc.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. En 2012
s'edità una recopilació dels
seus escrits sota el títol Pela
educaçcão e pelo trabalho e outros escritos.
***
Notícia
del judici de Léon Jahane apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 22 de
juny de 1917
- Léon Jahane:
El
21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira,
França) l'anarquista,
sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie
Jahane. Sos pares es deien Auguste Jehane,
carreter, i Jeanne Chevalier. Treballà cimentant obres i en
1912 fou membre del
consell
d'administració del Sindicat General de la
Construcció de la Confederació
General del Treball (CGT) del departament del Sena (París,
França). Formà part
del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou»,
adscrit a la Federació
Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista
Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18
de desembre de
1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la
secretaria de la
FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la
FCA,
manant pels carrers de parís un automòbil cobert
amb grans cartells fent una
crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple
judici dels
supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants
de la FCA (Albert Dureau,
Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en
iguals condicions,
també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una
reunió plenària de la
FCA, va ser nomenat secretari de la comissió
d'organització del Congrés
Nacional Anarquista previst per a l'agost següent,
comissió de la qual van ser
també membres François Cuisse, Robert
Guérard, Ernest Labrousse, Henri
Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13
d'abril, en una reunió en petit comitè
al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin,
respectivament
secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats
penals
de l'edició del fullet de la FCA Contre
les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme–la «Llei
dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei
militar de dos a tres
anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a
una eventual guerra amb
l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir
nominalment la
responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la
direcció real del secretariat.
Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una
setmana més
tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la
secretaria de la
comissió d'organització del Congrés
Nacional Anarquista. El 19 de desembre de
1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí
de la Unió Regional
Parisenca de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR), però poc
temps després va ser reemplaçat per Victor
Delagarde. El 3 de setembre de 1913
fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de
França, França) una cooperativa de
la construcció, «L'Avenir de la Construction du
Bâtiment», de la qual fou
membre del seu consell d'administració. En aquestaèpoca, la policia el tenia
fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan
les eleccions
legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del
Comitè de
Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà
les candidatures
antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30
de setembre de 1914 va ser
detingut per insubmissió i l'octubre a Angers
(País del Loira, França) va ser
declarat exempt del servei militar; la policia sospità que
per aconseguir
aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no
obstant això, en la
revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat
exempt. Durant la Gran
Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar
al camp
atrinxerat de Longjumeau (Illa de França,
França), on restà fins l'octubre de
1914. Segons un informe policíac del 6 de març de
1915, mantingué amb altres
companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics
de Le Libertaire»,
associació de la qual
era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer
reaparèixer el
setmanari. En aquesta època es relacionà
estretament amb el grup anarquista
parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris
antimilitaristes
empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i
Pierre Ruff.
Participà en les activitats del Comitè per a la
Represa de les Relacions
Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis
antibel·licistes adoptades
l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el
Comitè de Defensa
Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el
permís de xofer i a finals
d'aquell any adquirí un automòbil per treballar
pel seu compte com a taxi,
entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista
Revolucionària dels Cotxers-Xofers
del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu
domicili es
convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre
de 1916 Lecoin li va
escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del
manifest «Als lectors
de Le Libertaire», que
Claude Content
estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió
dels «Amics de Le Libertaire»
proposà cedir les
publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny
de 1917 va ser
detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert
amb uns cartells
amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat
pel X Tribunal Correccional
el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la
cita era del president
nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el
president del Consell de
Ministres francès Alexandre Ribot; però com que
un lot de pamflets pacifistes
(«Al poble de París. La pau sense annexions, sense
conquestes i sense
indemnitzacions.») també havia estat requisat, va
ser condemnat per«expressions alarmistes» a sis mesos de
presó i a la suspensió del seu permís
de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li
apallissat i per aquest
motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la
presó de la Santé de
París; Jahane abandonà la sala al crit de«Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre
i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet
intervingué
sense èxit per obtenir la restitució del seu
permís de conduir i el d'un altre
xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat
socialista
Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El
8 d'abril de 1918
la policia redactà un informe sobre les seves activitats
pacifistes, les de sa
companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El
març de 1919 fou un
dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat
d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president
del Consell de
Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va
ser condemnat pel
Tribunal Correccional a 100 francs de multa per«injúries». Cap al gener de
1922 la seva militància cessà i el desembre de
1926 es traslladà a Niça
(Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge
Garibaldi i una bijuteria. En
1930 retornà a París per regentar un garatge. El
juny de 1931, quan regia la«Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers
(Illa de França, França), va
ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes.
En 1933 liquidà la citada
empresa de garatges. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Portada de l'obra de
Chazoff La CGT,
colonie soviétique (1939)
- Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix al III Districte de París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Sos pares es deien Joachim Chazanoff, enquadernador, i Ésther Libert. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista –on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.–, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». El 13 d'abril de 1915 es casà al XX Districte de París amb Suzanne Marie Boyer. Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriureLe mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per«provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant enLe Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire–«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)– on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 al seu domicili del XVII Districte de París (França).
***
Libero
Battistelli (1937)
- Libero
Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor,
advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi
republicà
federal i francmaçó, milità en el
Partit Republicà Italià (PRI) i era un
admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a
files i
es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de
Dret, defensà,
juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els
treballadors agraris de
Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta).
A començaments de 1927, després que un escamot
feixista destrossés el seu bufet a Bolonya,
s'exilià voluntàriament a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on
treballà com a periodista
en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta
amistat amb la
parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a
més de
Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país
milità en la Lliga
Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga
Italiana
dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual
fou un dels primers
membres i formà part del seu Comitè Central,
juntament amb Carlo Rosselli, i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de
1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri,
de qui arribarà a ser un gran
amic. Col·laborà en la revista
llibertària Studi
Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires
(Argentina) per
Luigi Fabbri, i en Problemi della
Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop
feixista de juliol de 1936 a
Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar.
Embarcat en el
vaixell anglès Delambre,
arribà a
Londres i després, el setembre de 1936, arribà a
la Península. S'enrolà com a
milicià en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi» i en la Secció Italiana de
la
Columna «Ascaso». Col·laborà
en el periòdic anarquista publicat per Camillo
Berneri a Barcelona Guerra di Classe
(1936-1936) i en Pensieri e Battaglie.
En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar,
comandà la bateria
d'artilleria «Michele Schirru», gràcies
a la seva experiència com a oficial
d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la
Divisió «Ascaso» i
va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels
milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16
de juny de 1937, quan guiava
l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes posicions falangistes
a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de
metralladora. Libero
Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de
Barcelona
(Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres
destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932),Appunti sui problemi dell'azione
(1933) i La reazione in marcia
(1934),
i deixà tres llibres inèdits, L'attentato
Zamboni (2000), Un operaio qualunque
i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un
carrer
de Bolonya porta el seu nom.
Libero Battistelli (1893-1937)
---
