Anarcoefemèrides del 20 de gener
Esdeveniments
Emma Goldman en una de les seves famoses conferències
- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.
***
Portada d'un número de Nuevo Aragón
-
Surt Nuevo
Aragón:
El 20 de gener de 1937 surt a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya) el primer número del
periòdic Nuevo Aragón. Diario de la
mañana. Fou
el portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó,
organisme creat l'octubre
de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el
mes
següent. Juntament amb el Boletín del
Consejo de Defensa, serà
l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i
de les
transformacions socials a l'Aragó republicà.
Tècnicament ben editat, va
disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per
col·laboradors de Solidaridad
Obrera, donava especial relleu als escrits referits als
pagesos, però també
s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les
activitats del
propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a
càrrec de Jaime
Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts,
Julián Floristán,
Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales,
Zamacois, entre altres. De la redacció
s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, José
Carrasquer Launed, Baltasar
Miró, José Almenar, Masachs
i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París.
Estava dirigit per Carlos
Gamón i fou substituït al mes per S.
López Muñoz. L'11 d'agost de 1937 les
tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al
local del periòdic Nuevo
Aragón a Casp i el tanquen. Aquest mateix dia
s'havia publicat el número
175, que serà l'últim.La dissolució del
Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del
1936 va portar-se Nuevo
Aragón, que serà substituït
per altre diari, El Día, que ja havia
començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se
subtitulava «Portavoz
del Frente Popular».
***
Portada d'un exemplar de L'Intrus
- Surt L'Intrus: El 20 de gener de 1966 surt a Saint-Ouen (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista L'Intrus. Publicat per«Editions du Vieux Saint-Ouen», de René Ringenbach (René Ringeas)–antic membre de la Joventut Anarquista, de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) i col·laborador de Le Libertaire abans de la guerra–, en tragué 15 números, l'últim el 28 d'abril de 1966. Hi col·laboraren Pierre Chémeré, Alexandre Croix, Germain Delatousche, Philippe Delessert, Georges Habert, Henri Mace, Fernand Pouey, Gérard Renouf, René Ringenbach (René Ringeas), I. I. Zoubrov, entre d'altres. Nombrosos articles estaven relacionats amb els serveis secrets francesos i la seva història (afer Penkovsky, Sorge, etc.), sobre el cas Ben Barka, ressenyes de literats (Jean Galtier-Boissière, etc.), reproducció de correspondències (Aragon, Darien, etc.). Les il·lustracions (Philippe Delessert) i els còmics hi jugaren un gran paper. Les «Editions du Vieux Saint-Ouen» publicaren tres llibres, dos de Alexandre Croix –Tixier-Vignancourt. Ombres et Lumières (1965) i Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967)– i un de René Ringeas –Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte (1966), amb il·lustracions de Germain Delatousche. En 1967 la seu de la revista i de l'editorial fou assolada per un incendi i René Ringenbach renuncià a continuar amb la seva tasca editorial.
Naixements
Édouard Andignoux segons un gravat publicat en el setmanari parisenc Le Monde Illustré del 27 d'abril de 1872
- Édouard Andignoux:
El 20 de gener de 1844 neix a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el communard i
internacionalista anarquista Édouard Alphonse
Sébastien Endignoux, conegut com Édouard
Andignoux i Frank. Sos
pares, no casats, es deien Auguste Édouard Endignaux,
brigadier del 12 Regiment
d'Artilleria en guarnició a Tolosa, i Marie
Françoise Cocat (o Coquan),
cosidora; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella
celebrat el 17
de febrer de 1847 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Es
guanyava la vida com son
pare, treballant de sastre a París (França),
després com a barretaire i
finalment com a negociant vinater. S'oposà durament al
règim bonapartista i en 1870
era secretari de la Secció de Père-Lachaise de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) bakuninista. El 15 de juny de 1870 va ser condemnat
a 16
francs de multa per «ultratge a agents». Durant la
guerra francoprussiana fou
delegat del 82 Batalló de la Guàrdia Nacional. A
principis de març de 1871 va
ser nomenat membre del Comitè de Legió i el 15 de
març del Comitè Central de la
Guàrdia Nacional del XV Districte de París. El 21
d'abril de 1871 va ser cessat
per haver fet imprimir paperetes de votació al seu nom amb
diners de
l'ajuntament destinats a les eleccions de la Comuna, en les quals
obtingué
1.606 vots de 6.467. Pogué fugir després de la
caiguda de la Comuna de París i refugiar-se
el 24 d'agost de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
visqué sota el nom de Franck
i formà part del Comitè de Propaganda
Revolucionària (CPR). El 13 de setembre
de 1872 el XVII Consell de Guerra el va condemnar en
rebel·lia a la pena de
deportació en recinte fortificat per la seva
participació en la Comuna de
París. Representà, amb altres companys
(François Dumartheray, Charles Ostyn i
Antoine Perrare), la secció ginebrina«L'Avenir» en el VI Congrés General de
l'AIT
(II de l'AIT bakuninista), celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de
1873 a
Ginebra i fou membre de la comissió sobre la vaga general.
En aquesta època
col·laborava en diversos periòdics, com ara La
Révolte. Firmà, amb
altres 53 signants més, la proclama del 27 de gener de 1875 Au
citoyen
Garibaldi i també Les proscrits
français et leurs calomniateurs, amb
altres 16 signants més. Visqué miserablement,
malalt de tuberculosi, ben igual
que sa companya Marguerite-Antoinette Damey, una antiga cantant, i amb
dos infants
(Édouard i Marie Mathilde). Va ser exclòs de
l'amnistia parcial de 1879 per alscomunards. En 1879 vivia al número 5 del
Chemin du Mail de Ginebra. Posteriorment
passà a França i va ser recollit per Arthur
Arnould. El desembre de 1880 va
morir sa companya a París. Édouard Andignoux va
morir el 2 de desembre de 1883,
al domicili d'Arthur Arnauld, al número 80 del Bulevard
Saint-Michel del VI
Districte de París (França), acompanyat d'Arnauld
i de Gustave Lefrançais, i va
ser enterrat dos dies després. Sos dos infants van ser
enviats a l'orfenat de
Cempuis (Picardia, França), dirigit per Paul Robin;
posteriorment son fillÉdouard visqué amb la família
Faure-Reclus i Marie Mathilde va ser adoptada per
Gustave i Victorine Brocher; ambdós van morir en 1924.
***
Foto policíaca de Pierre Tournam (6 de març de 1894)
- Pierre Tournan: El
20 de gener de 1845 neix a Bouzonville (Lorena, França)
l'anarquista Pierre
Tournan. Sos pares es deien François Tournan, manobre, i
Thérèse Preud'homme,
modista. Es guanyava la vida fabricant corones a Montreuil (Illa de
França,
França). El 6 de març de 1894 el seu domicili, al
número 14 del carrer Paul Bert
de Montreuil, va ser escorcollat pel comissari Brougnard de la
comissaria dels
Invalides i aquest mateix dia va ser fitxat com a«anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 10 de
març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data
i el lloc de la
seva defunció.
***
Augustin Hamon
- Augustin Hamon:El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Sos pares es deien Augustin Henri Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Marie Hortense Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 al seu domicili de Port-Blanc (Penvénan, Bro Dreger, Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Notícia
del judici de Bernard-Joseph Chappuliot apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 25 de març de 1893
- Bernard-Joseph Chappuliot:
El 20 de gener de 1870 neix a Solle (Commarin, Borgonya,
França) l'anarquista Bernard-Joseph Chappulliot,
més conegut com Bernard-Joseph
Chappuliot, Jules Chappuliot, Chapoulot
o Chopulot.
Havia nascut amb
una germana bessona, Julie Chappulliot, però aquesta va
morir sis mesos després.
Era fill de Jean Chappulliot, miner, i de Rose Chillus. Es guanyava la
vida treballant
de cambrer a París (França) i vivia al
número 33 del carrer Simart del XVIII
Districte. El 2 d'octubre de 1892 va ser detingut amb Henri Pierre
Meyrueis,
acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el
22 de
setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de
Saint-Denis, el
confident policíac Gustave Bisson (Le Petit
Pâtissier) que s'havia
infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjat el 24 de març de
1893 a l'Audiència
del Sena, va ser condemnat a «treballs forçats a
perpetuïtat» per «un
assassinat, dos robatoris i complicitat per encobriment de
robatori» per delictes
comesos entre juliol i setembre de 1892 a París. El 5 de
març de 1894 va ser
embarcat a bord del vapor Calédonie cap
a Nova Caledònia sota la
matrícula 20.090 –Meyrueis va ser enviat a la
Guaiana Francesa. Considerat per
les autoritats com a «anarquista dels més violents
i sense mitjans de
subsistència», a la colònia
penitenciària aprengué l'ofici d'obrer
tèxtil,
especialitzat en el procés de filagarsa. El 2 de desembre de
1896 s'evadí, però
va ser capturat el 16 de desembre, i el 2 de febrer de 1897
intentà una nova
fuga sense èxit; jutjat per aquest fets, va ser condemnat a
dos anys de calabós
per evasió. Bernard-Joseph Chappuliot va morir el 13 de
gener de 1899 a la
colònia penitenciària d'Île Nou (actual
Nouville, Nouméa, Nova Caledònia,
França).
- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França)–altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejatÉlisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin,Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol«L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com«Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. El seu últim domicili va ser a Lavaudgarde (Tauron, Llemosí, Occitània).Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a l'Hospital de Borgonnuòu (Llemosí, Occitània).
***
Foto
policíaca de Raoul Borderie (1 de març de 1894)
- Raoul Borderie: El
20 de gener de 1876 neix a l'alberg de Jean Respignier de Los Sarrasins
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Georges Raoul Borderie, conegut com Boldini.
Era
fill de Théodore Borderie, perruquer i després
conserge, i de Marie Lafon,
venedora ambulant i després jornalera. Nasqué a
Los Sarrasins per accident ja
que sos pares vivien a Sarlat (Aquitània,
Occitània). En 1892, venint de
Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia amb sos
pares, arribà a París
(França). A la capital francesa treballà de
pintor en la construcció i també es
dedicà a vendre periòdics i fullets anarquistes.
Durant alguns dies anteriors a
l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, amb son
germà gran Ferdinand
Borderie, pintor en metalls, passava la nit a la plaça de la
Roquette per a
assistir a la guillotinada, amb la intenció de cridar«Visca Vaillant! Visca
l'anarquia» tant bon punt hi aparegués Vaillant
per a donar-li coratge. Durant
el mes de febrer de 1894 ambdós germans van ser encarregats
per la redacció del
periòdic La Révolte de la
distribució de fullets anarquistes. El 28 de
febrer de 1894 la Prefectura de Policia de París
ordenà el seu arrest i l'escorcoll
del seu domicili, al número 10 del carrer Louis Blanc de
Saint-Ouen (Illa de
França, França). L'1 de març de 1894
el comissari de policia de Saint-Ouen es
presentà al domicili dels germans i durant la
perquisició es trobaren cinc
cartells anarquistes, dos paquets de fullets i de periòdics
anarquistes i dos
barbes falses. Detinguts, ambdós van ser fitxat aquell
mateix dia pel registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 2
de març, van ser inculpats de pertinença a«associació criminal». Durant
l'interrogatori Raoul Borderie declarà que era anarquista
des del punt de vista
filosòfic, però que no pertanyia a cap grup
llibertari. Tancat a la presó parisenca
de Mazas, el 9 de maig de 1894 va ser posat en llibertat pel jutge
d'instrucció
Henri Meyer. El 30 de juny de 1894 el prefecte emeté una
nova ordre d'escorcoll
i el cap de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia
de París
es presentà de bell nou al domicili dels germans, trobant
Raoul Borderie al
llit amb la jornalera Marie Agnès Delattre (Beaudouin),
que era la seva
amant des de feia dues setmanes; al llit de son germà es
trobava l'anarquista envernissador
en esmalt Henri Petitcolin, que treballava des de feia dues setmanes
amb Ferdinand
Borderie; l'escorcoll no portà cap resultat. Detingut, el 9
de juliol de 1894
va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser
sobresegut
pel jutge d'instrucció. Figurava en el llista d'anarquistes
de la Prefectura de
Policia establert el 31 de desembre de 1896 i el 18 de juny de 1900 el
seu nom en
va ser esborrat. El 12 de desembre de 1903 es casà al XV
Districte de París amb
la modista Marie Emma Barrès. Aleshores treballava d'empleat
i vivia al número
56 del bulevard Invalides de París –abans havia
viscut al número 129 del carrer
Sèvres de París. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Émile
Rousset (1909)
- Émile Rousset:
El 20 de
gener de 1883 neix al III Districte de Lió
(Arpitània) el terrelloner anarquistaÉmile Étienne Rousset. Sos pares es deien Joseph
Rousset, botoner, i Antoinette Long,
que
treballà en diversos oficis (domèstica, bugadera
i filadora). Quan
tenia 11
anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a
fer el servei militar
als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»).
El febrer de 1908 arribà a
Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres
mesos de presó per
una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat
al camp
disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de
juliol de 1909 fou
testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert
Aernoult, que hi
havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures
infligides;
la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació
cerebral» resultat del sol africà. Rousset
alertà l'opinió pública i en una
carta publicada en el diari Le Matin
explicà que havia estat assassinat
a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i
donà el seu
testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a
Orà i
condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i
insultar els superiors»
a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909
fou llegida a la
Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que
corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte
provocà la creació d'un
Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes
hi van participar periòdics
socialistes (L'Humanité, La
Guerre Sociale, etc.), sindicats, el
Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de
l'Home i altres
organitzacions, i el desencadenament del que passà a
denominar-se «Afer
Aernoult-Rousset», que posà en
qüestió l'existència dels camps
disciplinaris
algerians (Biribi) i desfermà una forta
campanya antimilitarista. El 22
de març de 1910 el Comitè de Defensa Social
edità el cartell A bas Biribi!,
signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i
llibertaris
(Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de
Marmande,
etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió
armada i que van ser jutjats el
juliol d'aquell any per «incitació al
crim» davant l'Audiència, però que
finalment van ser absolts. L'assassinat
d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la
cançó Gloire à Rousset,
del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el
28 de desembre de
1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità
el fulletó L'affaire
Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell
any la Cort
Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat
d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades,
gràcies a una
subscripció pública promoguda pel
periòdic L'Humanité, des
d'Àfrica a
Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu
controlat pel
moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11
de febrer de 1912
les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació
unitària (anarquistes,
sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes
negres i
roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de
des de l'estació de Lió al columbari del
cementiri parisenc de Père-Lachaise,
enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones–només els
funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el
seguici-manifestació
van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal
de
Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular,
havia estat finalment indultat el
13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser
acusat d'assassinar
un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la
víctima abans de
morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat
a 20 anys de
treballs forçats i a 20 anys de desterrament.
Gràcies a la campanya portada a
terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el
sobreseïment. En tornar a
la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li
va impedir
d'assistir a la gran manifestació que es realitzà
a París per celebrar el seu
alliberament. Així i tot,
continuà lluitant contra el Biribí
i aquest mateix 1912 publicà en les
edicions de Les Temps Nouveaux el
fulletóDu fond de l'abîme. Lettres
d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913«Mes Mémoires» en lliuraments en La
Bataille Syndicaliste i en Le Combat.
En
1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al
Marroc. Amenaçat de bell
nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a
petició seva i amb el suport
d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant,
va ser
enviat al front. El 17 de juny de 1916 es casà al XIII
Districte de
París amb la domèstica Louise Albertine Dandry.
En aquesta època
treballava de mecànic i vivia al número 85 del
carrer de la Glacière de
París. En acabar la Gran
Guerra, començà a militar en el moviment
anarquista. Vidu, el 23 d'agost de 1919 es casà al XIII
Districte de
París amb la cosidora Renée Germaine Bourgeois i
en aquesta època
treballava d'empleat d'indústria. El 27 d'abril de 1931 es
casà a Vitry-sur-Seine
amb Amélie Massias, de qui es va divorciar. El 14 de
desembre de 1936
es casà al XIII Districte de París amb la
perfumera Germaine Lucienne
Gravy. En aquesta època treballava de perfumer i vivia al
número 3 del
carrer du Fort de Vitry-sur-Seine. En 1950 era membre de la
Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i
participà activament en les
reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté.Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 al seu
domicili de
Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França) i fou enterrat en
aquesta localitat.
***
Todor
Angelov
- Todor Angelov:
El 20 de gener –el 12 de gener segons el calendari
julià vigent a
l'època– de 1900 neix a Kiustendil (Kiustendil,
Bulgària)
l'anarquista,
i després comunista, i resistent antifeixista Тодор АнгеловДзеков (Todor
Angelov Dzekov), que usà el pseudònim ТодеБожаната (Tode Boanata),
i també conegut per la seva traducció francesa Théodore
Angheloff. Sos pares, refugiats búlgars
a Macedònia, es deien Ангел Дзаков (Angel Dzekov), paleta, iБожана Дзакова (Bozhana
Dzekova), bugadera, i tingué un germà ЙорданДзеков (Ĭordan Dzekov). Estudià a
l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil. Durant la Gran
Guerra, influenciat
per alguns mestres, s'integrà en el grup anarquista del seu
poble i es
relacionà molt amb els seus companys de classe anarquistes,
com ara АсенДаскалов (Asen Daskalov), Радивой Каранов (Radivoĭ Karanov) i РадославНотев (Radoslav
Notev). Participà activament en la vaga estudiantil de 1919.
L'estiu de 1920 es
graduà a l'Escola Secundària d'Infants de
Kiustendil i treballà un temps en les
anomenades Tropes de Construcció. A partir de la tardor de
1920 exercí de
mestre al poble de Pchelintsi (Pernik, Bulgària). El Primer
de Maig de 1921
participà en una manifestació no autoritzada a
Pernik (Pernik, Bulgària), on
els participants van ser detinguts i acomiadats de les seves feines. De
tornada
a Kiustendil, va rebre l'ordre d'incorporació al servei
militar, però es
declarà insubmís i s'amagà durant un
any en petites poblacions de la zona.
Detingut accidentalment, va ser enviat novament a les Tropes de
Construcció,
primer a Burgàs (Burgàs, Bulgària) i
després a Iàmbol (Iàmbol,
Bulgària), on
entrà en contacte amb l'actiu grup anarquista local
encapçalat pel destacat
anarquista Георги Шейтанов (Georgi Sheĭtanov). En
1923 participà en el Congrés de la
Federació
Anarquista Comunista Búlgara (FACB) celebrat a
Iàmbol. El
26 de
març de 1923 participà
en una manifestació anarquista contra la
confiscació d'armes a la població que
acabà en una matança amb desenes de
víctimes, però ell aconseguí evitar la
detenció. Fugint de la repressió
s'establí a Gorna Djumaia (actualment
Blagòevgrad, Blagòevgrad, Bulgària),
on treballà de pintor. Continuà participant
en els grups llibertaris i conegué el destacat anarquistaТодор Чопов (Todor
Chopov). En aquesta època dirigí obres teatrals
amateurs. En 1923 es casà amb
la professora d'anglès Александра Шарланджиева (Aleksandra
Sharlandzhiyeva),
amb qui tingué en 1925 una filla, la futura escriptoraСвобода Бъчварова (Svoboda
Bŭchvarova). Milità amb el sector anarquista integrat en
l'Organització Interna
Revolucionària de Macedònia (OIRM), moviment
revolucionari búlgar d'alliberament
nacional als territoris otomans d'Europa, i amb relació amb
el Partit Comunista
Búlgar (PCB). En 1923 participà en la frustrada i
reprimida «Insurrecció de Setembre»,
aixecament comunista, amb el suport dels anarquistes i dels agraristes,
desencadenat arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 perpetrat per
l'extrema dreta, especialment en les operacions a la
Macedònia de Pirin. Entre
1923 i 1925 patí lluites intestines entre els moviments
revolucionaris que el
portaren fins i tot a restar empresonat per l'OIRM. Després
de l'atemptat amb
bomba a la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia (Bulgària) del
16 d'abril de 1925,
que pretenia matar el rei Boris III, va ser processat, jutjat en
rebel·lia i
condemnat a mort, però aconseguí fugir del
país amb sa família abans de ser
detingut. L'octubre de 1925 s'establí a Viena
(Àustria), on visqué com pogué
treballant en feinetes i rebent el suport de les organitzacions
revolucionàries.
Després de publicar en el periòdic Македонскодело (Cas Macedoni), òrgan de la dissident
OIRM (Unida), informació sobre les activitats i les purgues
de l'OIRM, va ser
condemnat a mort en rebel·lia per aquesta
organització. Per mor de les seves
connexions amb els comunistes, va ser expulsat del grup anarquista
búlgar de
Viena. Sempre amb problemes econòmics, el juny de 1926
s'instal·là a París
(França), on treballà en un taller de sabateria a
Sartrouville (Illa de França,
França). En aquesta època conegué
l'anarquista
Nèstor Makhnò a París. El
març de 1927 va
ser expulsat de
França i s'establí a Schaarbeek
(Brussel·les,
Bèlgica), on s'afilià al Partit Comunista Belga
(PCB) i va ser nomenat
secretari del grup de militants búlgars. En 1930 va ser
expulsat per«pertorbació de la pau
pública» i s'instal·là a
Luxemburg, mentre que sa
companya i sa filla retornaren a Bulgària gràcies
a una amnistia. En 1932 pogué
retornar a Bèlgica. Entre 1936 i 1938 lluità
contra el feixisme a la guerra
d'Espanya, integrat en el comunista «Batalló
Dimitrov» (18 Batalló) de les
Brigades Internacionals; participà en diverses batalles
(Jarama, Brunete, etc.).
Ferit al braç esquerre el juliol de 1937 a Brunete (Madrid,
Castella, Espanya),
va ser hospitalitzat a Múrcia. L'abril de 1938
participà en l'evacuació de
l'Hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser nomenat secretari de
Censura, passant
després a l'administració d'un hospital.
Després d'una breu estada l'estiu de
1938 a París i Brussel·les, va romandre a
Barcelona fins els primers dies de
1939, passant a França via Figueres (Alt Empordà)
i Ripoll (Ripollès,
Catalunya). A França va ser internat al camp de
concentració de Argelers i el
21 d'abril de 1939 va ser traslladat al recentment inaugurat camp de
Gurs. El
juliol de 1939 va ser alliberat i retornà, via
París, a Bèlgica, on participà
activament en el PCB. En 1940, quan l'ocupació de
Bèlgica per les tropes
alemanyes, s'uní, malgrat la posició oficial
pronazi del PCB arran del Pacte
Mólotov-Ribbentrop, a la resistència. En 1942
organitzà el «Cos Mòbil de
Brussel·les» (CMB), grup de resistència
integrat en l'Exèrcit Belga dels
Partisans (EBP), també conegut com els «Partisans
Armants», i associat al Front
de la Independència (FI) de la Resistència
Interior Belga (RIB); aquest CMB
estava integrat per unes 25 persones, la majoria jueus immigrants de
l'Europa
Central, i fou especialment actiu a Brussel·les. Conegut com«Terrorista X» per
les autoritats alemanyes d'ocupació, dirigí
més de dues-centes accions contra
els nazis, inclosa la destrucció d'un tren que transportava
maquinària militar
i la crema dels registres de jueus per a ser deportats. En un any, la
meitat
dels membres del CMB van ser assassinats o detinguts. El 19 de gener de
1943 va
ser detingut per la Gestapo en una gran agafada a Auderghem
(Brussel·les,
Bèlgica) i tancat al camp de presoners del fort de
Breendonk, on fou executat
aquell mateix any. Todor Angelov va ser afusellat el 30 de novembre de
1943 al fort de Breendonk
(Willebroeck, Anvers,
Flandes; actualment pertany a Puurs-Sint-Amands, Anvers, Flandes).
Durant la postguerra va ser declarat heroi de la
residència de
Bèlgica, guardonat amb diverses condecoracions i ascendit
pòstumament al rang
de coronel de l'exèrcit belga. A principis de la
dècada dels vuitanta, es va aixecar
un monument a la seva memòria a Schaarbeek
(Brussel·les, Bélgica), població on
residia.
També existeix un monument seu a la seva ciutat natal de
Kiustendil i en 1998
va ser declarat ciutadà honorari. En 2007 Maxime Steinberg i
José Gotovitch publicaren
el llibre Otages de la terreur nazie. Le Bulgare Angheloff et
son groupe de
partisans juifs (Bruselas, 1940-1943) i en 2008 sa filla
Svoboda Bŭchvarova
publicà una novel·la documental en
búlgar en tres volum basada en la vida de
son pare. Algunes fonts descarten la seva militància en el
moviment comunista.
Todor Angelov (1900-1943)
---
