Anarcoefemèrides del 19 de gener
Esdeveniments
L'atemptat
d'Étiévant segons la premsa de l'època
- Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista GeorgesÉtiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François GeorgesÉtiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G.Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la«propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica,és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900.
GeorgesÉtiévant (1865-1900)
***
Cartell de l'acte
- Míting per
l'enterrament
de Michel: El 19 de gener de 1905 se celebra al Palais du
Travail de París
(França) un gran míting popular per sufragar el
pagament de les exèquies de
l'anarquista Louise Michel, traspassada el 9 de gener. L'acte va ser
organitzat
per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i
comptà amb el suport de «Les
Amis de Louise Michel». Van ser oradors d'aquest
míting, al qual assistiren més
de dues-mil persones, destacats anarquistes, com ara Joseph Albert (Libertad),
Henri Berenger, Amédée Bousquet,
Zéphyrin Camélinat, Amilcare Cipriani, Auguste
Florentin Courtois (Liard-Courtois), Victor
Dejeante, Sébastien Faure,
Paul Fribourg, Clovis Hugues, Jean Latapie, Anatole Le Grandais, Arnaud
Matha (Armand-Louis
Matha), Nelly Roussel, Laurent Tailhade, Alexandre Tennevin,
Henri Turot, Eugène
Bonaventure Jean-Baptista de Vigo (Miguel Almereyda)
i Georges Yvetot,
entre d'altres. El Consell Municipal de París
ajudà amb 100 francs per a les
exèquies de Michel. L'enterrament de Louise Michel se
celebrà dies després, el
22 de gener de 1905, al cementiri de Levallois-Perret (Illa de
França, França),
on acudiren més de 100.000 persones.
***
Propaganda
del míting apareguda en el diari manresà El Dia del 17 de
gener de 1936
- Gran míting
d'afirmació sindical: El 19 de gener de 1936 se
celebra al Teatre Conservatori
de Manresa (Bages, Catalunya) un «Gran míting
d'afirmació sindical» convocat
per la Federació Local de Sindicats de l'Oposició
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En aquest acte, presidit per Marcel Augés
Torres, hi van
intervenir Josep Anselmo Sala, Francesc Arin Simó,
Joaquín Cortès Olivares i Manuel
Mascarell Calvet.
Naixements
Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston
- Lysander Spooner:El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural–queés una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.
***
Notícia
del suïcidi d'Aristide Brazier apareguda en el diari de
Troyes La
Tribune de l'Aube del 2 de desembre de 1938
- Aristide Brazier: El 19 de gener de 1870 neix a Suippes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Aristide Jules Brazier. Sos pares es deien François Isidore Brazier, teixidor, i Marie Remiette Collin, obrera. Es guanyava la vida fabricant i venent gèneres de punt i calceteria a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Vivia a la plaça Saint-Nizier de Troyes. El 13 de juliol de 1901 es casà a Troyes amb Blanche Marie Michel, que treballava en el mateix ofici que ell, i el 28 de juliol de 1921 la parella es va divorciar a Troyes. L'1 de gener de 1912 estava fitxat per la policia com a anarquista. Combaté en la Gran Guerra. Malalt durant set anys, Aristide Brazier es va suïcidar d'un tret al temple dret l'1 de desembre de 1938 al seu domicili de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).
***
Notícia
de la condemna d'Hélène Mandon apareguda en el
diari parisenc La
Patrie del 2 de febrer de 1894
- Hélène
Mandon: El
19 de gener de 1871 neix a Valona (Provença,
Occitània) l'anarquista Valentine
Léonie Hélène Mandon –el
llinatge citat erròniament també com Mendon.
Era
filla de Jean Mandon, pedraire, i d'Hélène
Aubert, domèstica. Es guanyava la
vida treballant de camisera i amb 12 anys s'establí a
Marsella (Provença,
Occitània). L'any següent entrà a
treballar de criada, després de cuinera i
quan tenia 18 anys entrà a fer feina en una
fàbrica de pianos. A principis dels
anys noranta freqüentà, amb altres companys
(Léopold Bossy, Catherine Faletti,Éugène
Salel, Marie Saut, etc.), les reunions anarquistes. Arran d'una
explosió durant
la nit del 15 de novembre de 1893 davant la residència del
general comandant
del XV Cos de l'Exèrcit, al carrer Arménie, va
ser detinguda el 17 de novembre amb
l'anarquista Léopold Bossy –algunes fonts citen
erròniament que eren matrimoni–
sota l'acusació de «possessió de
materials explosius». Va ser ella la que va
transportar al domicili d'Émile Charreyron els explosius i
les metxes que
aquest va amagar al seu soterrani. Ambdós declararen que no
sabien que contenia
el paquet. Jutjada, va ser condemnada el 31 de gener de 1894 pel IV
Tribunal
Correccional de Marsella a tres mesos de presó i 16 francs
de multa; el seu company
Bossy a cinc anys i 50 francs de multa, i Charreyron a sis mesos de
presó i 25
francs de multa. L'octubre de 1894 vivia al bulevard Durbec de
Marsella. El febrer
de 1898 conegué el jornaler, i després empleat,
marsellès Marius Geoffroy Jean
Roux (Rémy Roux), amb qui es
casà el 2 de setembre de 1899 a Marsella.
El 9 de juny de 1899 havia estat esborrada per decisió de la
Prefectura de Policia
dels registres d'anarquistes. En aquesta època treballava de
domèstica i vivia
al número 22 del carrer Saint-Régis de Marsella.
Entre 1908 i 1917 el seu nom
figurava en els registres d'anarquistes policíacs.
Hélène Mandon va morir el 7
de febrer de 1915 al seu domicili del barri de Saint-Joseph de Marsella
(Provença,
Occitània).
***
Propaganda
de L. A. Droccos apareguda diversos números del
periòdic d'Auxerre La MèreÉducatrice
- L. A. Droccos: El 19 de gener de 1872 neix a Druento (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament Lió (Arpitània)– el compositor musical i pianista anarquista Louis-Ferdinand-André-Alexandre Drocco, conegut com L. A. Droccos. Sos pares es deien Enrico Drocco i Clelia Bonino. S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie,Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier,Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en«L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Sa companya fou Marie Mathilde Pierquet. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 al seu domicili del X Districte de París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.
***
Nota
sobre la mort de Paul Olanié publicada en el diari de
Troyes La
Tribune de l'Aube del 8 de julio de 1932
- Paul Olanié:
El
19 de gener de 1874 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França) l'anarquista
i cooperativista Paul Camille Olanié. Sos pares, alsacians,
es deien Louis
Philippe Olanié, ajudant d'administració de
Subsistències Militars, i Félicité
Wuilliamie, i tingué una germana, Marie Louisette
Olanié. Es guanyava a vida
com a fabricant i venedor de gèneres de punt i calceteria a
Troyes
(Xampanya-Ardenes, França). En 1891 va ser processat per«cops, ferides i
trencament de tanca» a Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes,
França). En 1896 era
el vicetresorer de la Cambra Sindical de Calceters i formava part del
grup«Libertaires Troyens» (Llibertaris de Troyes).
Segons la policia prenia a
vegades la paraula en les reunions públiques organitzades
pel moviment
anarquista. El setembre de 1896 va ser processat per
infracció a la llei de premsa.
El 13 de novembre de 1897 abandonà Troyes per a integrar-se
en el 37 Regiment
d'Infanteria de Línia al campament militar de
Châlons-sur-Marne (actualment
Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on havia
estat destinat. El 10 de
desembre de 1898, amb Goudoux i Pannetier, organitzà una
reunió a la Sala del
Cirque de Troyes, on l'anarquista Ernest Giraul va fer una xerrada
sobre el«Cas Dreyfus» davant dues-centes persones. El 18
d'agost de 1900 la policia
assenyalà la seva presència en una
conferència de l'anarquista Auguste
Florentin Courtois (Liard-Courtois)
al Mercat dels Calceters. En la revisió militar de 1904 va
ser llicenciat per«anèmia» i en les posteriors revisions
(1905 i 1914) sempre va ser llicenciat
per problemes de salut. El 10 de gener de 1910 va ser esborrat del
llistat
d'anarquistes de la policia. Presidí l'acte de la tarda del«Primer de Maig» de
1914 a Mercat dels Calceters. El 22 de desembre de 1914 es
casà a Troyes amb
Juliette Moire, també calcetera, amb qui havia tingut quatre
infants (Camille
Marguerite, Paul Albert, Madelaine Jeanne i Violette), que van ser
legitimats
amb el matrimoni. En 1917 tenia el seu negoci de calceteria al
número 23 del carrer
Planche-Clément de Troyes. En els anys vint va ser membre
del Consell de
Vigilància del Cercle de Cooperativistes Revolucionaris de
la Cooperativa de
Consum «La Laborieuse» de Troyes. En 1922 va fer
donació d'articles de
calceteria per al Comitè d'Assistència a
Rússia. Al final de sa vida treballà
en els tramvies de Troyes. Paul Olanié va morir el 7 de
juliol de 1932 al seu domicili de Troyes
(Xampanya-Ardenes, França).
***
Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912
- Grégoire Banghart: El 19 de gener de 1875 neix a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la«vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur. Grégoire Banghart va morir el 27 d'agost de 1916 a l'Hospici de Châtellerault (Poitu-Charentes, França).
***
Foto
policíaca de Fráňa Šrámek
(1905)
- FráňaŠrámek: El
19 de gener de 1877 neix a Sabotka (Jičín, Hradec
Králové, Bohèmia, Imperi
Austrohongarès; actualment Txèquia) el
periodista, novel·lista, dramaturg i
poeta anarquista Fráňa Šrámek. Era
fill de František Šrámek, funcionari
fiscal
i d'impostos, i d'Anna Šrámková, i fou
el segon fill de sis germans. La família
canvià de residència en diferents ocasions i en
1885 s'instal·là a Písek
(Bohèmia
Meridional). Estudià a l'Escola General de Písek
i després va fer els estudis
secundaris, completant aquests a l'Escola de Gramàtica de
Roudnice nad Laben (Litoměřice,
Bohèmia), on es va graduar en 1896. Després va
començar els estudis de dret a
la Universitat Carolina de Praga (Bohemia). En 1899 va ser incorporat
un any
per a fer el servei militar al III Batalló del 28 Regiment
d'Infanteria a České
Budějovice (Bohemia Meridional), però per les seves actituds
antimilitaristes
el seu servei militar es va allargar un any que passà aÀustria. Retornà als
estudis de dret, però no els va acabar. Decidí
lliurar-se a la carrera
literària i en 1903 s'instal·là a
Praga, on s'integrà en el grup literari
encapçalat
per l'anarquista Stanislav Kostka Neumann i altres
(František Gellner, Karel Toman,
etc.) i la revista llibertària Nový Kult
(1897-1905), a més de
participar activament en el moviment anarquista dins del marc de la
generació dels
anomenats «Anarchističtí Buřiči» (Rebels
Anarquistes). Dirigí la revista Práce
i col·labora en Omladina. En 1905 va ser
detingut dues vegades i
empresonat sis dies per participar en manifestacions estudiantils
anarquistes.
En aquest any de 1905 conegué Miloslava
Hrdličková, que esdevingué la seva
companya i amb qui es casà. Autor de cançons
anarquistes revolucionàries, en 1906
publicà el llibre de poemes antimilitaristes Modrý
a rudý. L'agost de
1914, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat al front
rus, però malalt
de reumatisme va ser hospitalitzat a Brno (Moràvia). En 1915
va ser enviat als
fronts d'Itàlia i de Romania. Va contreure la grip
espanyola, però superà la
malaltia. Cap al final de la guerra va ser traslladat al departament de
premsa
de guerra a Viena. Després del conflicte
bèl·lic, entra a formar part del
cercle intel·lectual al voltant de Karel Čapek. Establert a
Praga, sovint
retornava a la seva regió natal. En 1926 traduí
al txec l'obra d'Anatole FranceEl crim de Sylvester Bonnard. Durant
l'ocupació nazi, gairebé no sortí
del seu apartament de Praga en senyal de protesta. Després
de la guerra, en
1946, va ser nomenat Národní Umělec«Artista Nacional» per les
autoritats comunistes. Entre les seves obres poètiques
destaquen ivota
bído, přec tě mám rád
(1905), Splav (1916 i 1922), Básně
(1926), Nové Básně (1928), Ještě
zní (1933), Rány, růe
(1945) i Rozbolestněný enami.
Mladistvé verše (1964,
pòstum); entre les
seves obres en prosa Stříbrný
vítr (1910), Osika (1912), Křiovatky
(1913), Sláva ivota (1919), Tělo
(1919), Klavír a housle
(1920), asnoucí voják
(1924), Prvních jedenadvacet (1928) i Past
(1931); i entre les seves obres dramàtiques,
d'inspiració impressionista, Léto
(1915), Hagenbek (1920), Měsíc nad řekou
(1922) i Plačící satyr
(1923) –algunes d'aquestes obres van ser adaptades al cinema
per Václav Krška. Malalt
dels pulmons a conseqüència del tabaquisme,
Fráňa Šrámek va morir l'1 de juliol
de 1952 al Sanatori Estatal del barri d'Smíchov de Praga
(Txecoslovàquia; actualment
Txèquia) i va ser enterrat al cementiri de Sobotecky de la
seva població natal
de Sobotka, on existeix el «Muzeum FrániŠrámka», que guarda el seu arxiu, a
més de portar un teatre el seu nom.
***
Notícia
de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en
el diari madrileny El
Sol del 18 de març de 1920
- Joaquín Bueso
García: El 19 de gener de 1880 neix aÀvila (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista,
i després socialista, Joaquín Germán
Ramón José Bueno García, que va fer
servir
el pseudònim Orberosa.
Sos
pares es deien José
Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta García
Giménez. A finals de segle milità
en els moviments socials a Valladolid (Castella, Espanya) i
després a Barcelona,
on treballà de tipògraf en el periòdicEl
Progreso. Entre 1908 i 1909 formà part del Partit
Radical i fou amic personal
d'Alejandro Lerroux García. Destacà en
l'«Art d'Imprimir», especialment en una
campanya societària contra «La
Neotipia», impremta creada per un grup
d'exanarquistes on alguns treballadors havien estat vexats. En 1909,
durant la
repressió desencadenada arran dels fets de la«Setmana Tràgica», formà part
de
la Comissió Pro-Presos i fou un dels organitzadors de la
gran manifestació que
se celebrà a Barcelona. En 1910, ja integrat en el moviment
llibertari, va fer
mítings a Barcelona amb Tomás Castellote Benito i
Josep Negre Oliveras i una
conferència a Vilafranca del Penedès (Alt
Penedès, Catalunya). S'afilià a«Solidaritat Obrera» i fou director de Solidaridad
Obrera. Ente el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910
representà el «Arte
de Imprimir» de Sevilla (Andalusia, Espanya) al
congrés fundacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a
Barcelona, defensant la
cinquena ponència i el dictamen sobre la vaga general
revolucionària. En 1910
va redactar amb altres companys el Dictamen
sobre la portecció obrera enfront de les
conseqüències de la guerra, text
que posteriorment va ser discutit en el I Congrés de la CNT,
celebrat entre el
8 i el 10 de setembre de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona.
Mai no
es declarà anarquista, però sempre
reivindicà el sindicalisme revolucionari
d'acció directa. A finals de 1910 va fer un
míting a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), amb Alemany, Lladó i Minguet. En
1911 parlà a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya). El 2 d'abril de 1911
representà els sindicats
obrers barcelonins en un míting contra la Llei de
Jurisdiccions. L'agost de
1911 intervingué, en nom de «Solidaritat
Obrera», en un míting contra la guerra
del Marroc al Teatre de la Marina de Barcelona, on participaren
dirigents de la
socialista Unió General de Treballadors (UGT) i
anarcosindicalistes; arran
d'aquesta intervenció, va ser detingut, tancat a la
Presó Cel·lular de
Barcelona, des d'on va dirigir una carta als companys reunits en el I
Congrés
de la CNT, i processat. Influït per les lectures que li havia
donat a la presó el
doctor socialista Ramon Pla Armengol, l'octubre de 1911
abandonà la CNT i
s'afilià al Grup Socialista de Gràcia del Partit
Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i va ser president de l'Agrupació Socialista de
Barcelona. Fou delegat a
diferents congressos de la Federació Socialista de Catalunya
(IV Congrés de
1914, V Congrés de 1915 i VI Congrés de 1916). En
1915 representà la Federació
Socialista de Catalunya en el X Congrés del PSOE celebrat a
Madrid, malgrat que
hagué de tornar a Barcelona a causa de la mort d'una filla.
Encara que sindicalista
socialista, defensà postures anarcosindicalistes
(sindicalisme revolucionari,
l'acció directa i la vaga general
revolucionària). Trobem textos seus en
diferents publicacions, com ara Justicia
Social, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad i La
Voz del Pueblo. També fou autor de drames socials,
com ara Carmañola (1916)
i Leyes sociales.
Joaquín Bueso García va morir el 17 de
març de 1920 a Barcelona (Catalunya). Son
germà petit Adolfo Bueso García fou un destacat
militant anarcosindicalista.
***
Jean
Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)
- Jean Wintsch: El
19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus)–altres fonts citen
Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi
Rus)– el metge, professor universitari,
mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Era fill
d'una família originària d'Illnau-Effretikon
(Zuric, Suïssa) i sos pares es
deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després
d'estudiar a
l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la
carrera de medicina a Lausana
i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara
estudiava
medicina, i fins el 1914 col·laborà en el
periòdic quinzenal Le
Réveil Socialista-Anarchiste, que
editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig
a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina
i des d'aquest mateix any
col·laborà en el periòdic
maltusià Régéneration.
El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff,
amb qui tingué dos infants. El 8
de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la
Fédération des Unions Ouvrières
de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de
la Suïssa de cultura
francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg,
Suïssa) i amb Louis Avennier i
Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En
1907 realitzà l'entrada «Le
syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914
col·laborà, sobretot amb
articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat,
en La Voix du Peuple,òrgan sindicalista
revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics
anarquistes, com ara La
Révolution. Quotidien de lutte sociale,
que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al
Congrés Anarquista d'agost de 1907
celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un
informe sobre la situació de la
Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda
(FCASR) que va ser presentat
per Amédée Dunois. En 1908 fundà el
Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913
col·laborà en L'Almanach
des Travailleurs.
Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i
Louis Avennier, a
finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de
Lausana en defensa
de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de
tipògrafs, o amb Giovanni
Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François
Duvaud, en un míting de protesta
al mateix local per l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i Guàrdia–
i intèrpret en reunions –com ara el
Congrés Antimilitarista de novembre de 1909
celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups
anarquistes
suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres
organitzacions. Entre 1910 i
1911 col·laborà en la revista sindical La
Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'ÉcoleÉmancipée. L'1 de novembre de 1910
creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu
inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i
Guàrdia i en l'anomenada«Educació Integral» (Paul Robin,
Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el
patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes,
maçons,
lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats,
durà fins el 15
d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que
publicà 30 números entre abril de
1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà
en Les Temps Nouveaux, de Jean
Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes.
En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es
declarés antimilitarista, fou partidari dels
intervencionistes segons l'opinió
que, només França, pàtria de la
Revolució i dels drets de l'home, era capça,
amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint
així la via
a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta
opinió va ser obligat a
deixar de col·laborar en Le
Réveil,
marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la
segona llista dels
signants del «Manifest dels Setze», publicat en el
primer número Le Bulletin des
Temps Nouveaux, de maig de
1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les
dificultats en els
intercanvis i en les comunicacions durant els anys
bèl·lics no ajudaren a
clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915
col·laborà en La
Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a
Lausana el periòdic La Libre
Fédération.
Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste
i entre 1915 i 1918 fou editor
responsable del periòdic de La
Libre
Pensée. En 1917 col·laborà
en La
Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre
aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique
et littéraire de
Lausana. En 1918 signà el manifest Une
sequestration, contra la llarga detenció
preventiva que patia Luigi Bertoni
a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya
el Bulletin Russe. En 1921
aconseguí el
doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937
col·laborà en La
Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista
parisenca Plus Loin, del doctor
anarquista Marc
Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana
i membre de la
Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques
(servei d'infermeres
escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.).
També en aquesta època
ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i
psicologia aplicada, amb
Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i
Polítiques de la Universitat de
Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions
científiques (Annuaire de
l'Instruction en Suisse, La
Médecine Scolaire, La
Pédiatrie pratique, Pro
Juventute, Revue
Médicale de
la Suisse Romande, Revue Suisse
d'Hygiène,Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie,
etc.)
i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan
esclatà la
Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre
cap a la Península i en retornar
va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de
Lausana, i articles. En
aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del
cantó de
Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al
I Congrés
Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a
París (França). En 1937
va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté
correspondència amb destacats
anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente
1938 i
1939 col·laborà i patrocinà el
setmanari antifeixista ginebrí La
Semaine. En 1939 fou un dels promotors
de la fundació cultural «Pro Helvetia».És autor de Ce qu'est le
syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à
accomplir
(1908), Centralisme et
fédéralisme. Un
groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école
(1910), Les ouvriers et la science.
Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un
essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919
i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme.
Socialisme,
syndicalisme, fédéralisme (1919), Un
artiste lausannois. Steinlen, notice
biographique (1921),De
la prophylaxie des maladies vénériennes (1921),Essai sur l'orientation professionelle
(1929), Le depistage precoce des oligophrenes
(1934), Enquête sur le bruità l'école (1935), Le
dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les
premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant.Étude
physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole.
Notice présentée aux «Amis de
l'Espagne républicaine» (1937), Les
facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement
(1937), Sur
la nature de l'intelligence (1937) iLes
enfants délinquants. Questions
d'hygiène infantile et mentale (1939),
entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana
(Vaud,
Suïssa).
***
Foto
policíaca de Corrado Faiani
- Corrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Corrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquestaèpoca es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Dianai vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes«desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Corrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim. Corrado Faiani va morir en 1948 a Liorna (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri del Lupi de la ciutat, on ja descansava sa companya Dina Iacoponi.
***
Necrològica
de Joan Cunillera Paillisse apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de gener de 1965
- Joan Cunillera Paillisse:
El 19 de gener de 1894 neix a Sant
Jaume dels Domenys
(Baix
Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Joan Cunillera Paillisse. Sos pares es deien Joan Cunillera i
Maria Paillisse. Pagès, des de molt jove
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Membre dels Grups de Defensa Confederal, durant els
anys
vint lluità contra els pistolers del Sindicat Lliure,
impulsat per la patronal
catalana. Intervingué en el moviment revolucionari de
Fígols (Berguedà,
Catalunya) de 1931, en la protesta contra la deportació dels
companys
confederals a Bata (Guinea Equatorial) i en els aixecaments llibertaris
del 8
de gener i de desembre de 1933. Durant la Revolució
impulsà el moviment col·lectivista
a l'Alt i Baix Penedès i en la
col·lectivització de l'empresa cervesera Damm de
Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
milità en la Federació Local de
Perpinyà de la CNT. Sa companya fou Antònia
Viñals, amb qui tingué una filla. Joan Cunillera
Paillisse va morir el
9 de novembre de 1964 a l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Víctor Ballesteros apareguda en el periòdc
tolosà Cenit
del 6 de març de 1990
- Víctor Ballesteros: El 19 de gener de 1901 neix a Madrid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Ballesteros. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i passà a França, sembla, en 1939 amb el triomf franquista. Després de la II Guerra Mundial visqué a Nevers (Borgonya, França), al número 18 del carrer de la Poissonerie, i formà part de la Federació Local de la CNT de Nevers. En el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals celebrat entre el 17 i el 18 d'agost de 1946 a Dijon (Borgonya, França) va ser nomenat tresorer del Comitè Regional Dijon-Nevers. Posteriorment va ser nomenat secretari d'aquest comitè regional, càrrec que exercí nombrosos anys. En 1947 va ser delegat al Ple Departamental celebrat a Mâcon (Borgonya, França) i en 1949 era secretari de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1964, arran del congrés confederal celebrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat administrador i secretari de la Federació Local de Nevers de la CNT. Després de la mort de sa companya Gertrudis, en 1983 passà a viure amb sa filla Rosa a Vaissa (Alvèrnia, Occitània). Víctor Ballesteros va morir el 30 de setembre de 1989 al Centre Hospitalari de Vichy (Alvèrnia, Occitània).
---
