Anarcoefemèrides del 18 de gener
Esdeveniments
Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 de gener de 1913
-
Conferència-concert de la FCA: El 18 de gener
de 1913 se celebra a la Sala
Picolo del passatge Malassis de Saint-Ouen (Illa de França,
França) la I
Conferència-Concert del Grup de Saint-Ouen de la
Federació Comunista Anarquista
(FAC) organitzada a «benefici dels camarades
víctimes de l'acció». En aquest
acte van actuar els cançonetistes revolucionaris Robert
Guérard, Langlois i
Paul Paillette, entre d'altres artistes i concertistes, i Robert Butet
va fer un
parlament (Stéfano Sagnol). La
conferència va estar a càrrec d'Émile
Aubin i portà el títol«L'École du crime».
***
Cotxe que va fer servir el grup"Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves
expropiacions
- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.
***
Un
moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin
i Goldman
- Míting de
Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a
Londres (Anglaterra)
el míting «La Revolució espanyola i la
CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway,
de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi
van
intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora
llibertària Ethel
Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer
com a propagandista
de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). A més de mítings, muntà
exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i
fullets de la Revolució
que s'estava portant a terme a la Península.
Naixements
Notícia de la condemna d'Arthur Vautier apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894
- Arthur Vautier:
El 18 de gener de
1869 neix a Arcis-le-Ponsart (Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista
Arthur Vautier –a vegades
el llinatge citat erròniament Vauthier.
Era fill
de Jules Ferdinand
Vautier, esclopaire, i d'Octavie Sévérine Moha,
maniobrera. Es guanyava la vida
treballant de vinyataire. Entre 1879 i 1894 va ser condemnat en 10
ocasions –la
primera quan encara no tenia 10 anys– per diversos motius
(caça prohibida,
delit rural, encobriment, robatori, abús de
confiança, estafa, cops, ferides,
ultratges, embriaguesa, etc.). A la presó de Laon (Picardia,
França) freqüentà els
anarquistes Théodore Lardaux i Gustave Mathieu. Arran de la
detenció de Lardaux
el juliol de 1894, en possessió d'un quadern amb
cançons anarquistes, un
croquis i notes xifrades de fórmules químiques
per a la fabricació d'explosius,
i després que aquest digués que Mathieu i Vautier
li havien remès aquestes
notes, un full trobat a la garjola de Vautier va permetre descobrir
notes
semblants. Va ser impossible demostrar la complicitat de Mathieu. El 14
de
novembre de 1894 Vautier va ser condemnat per l'Audiència de
l'Aisne a Laon per«associació criminal» a vuit anys de
treballs forçats en la deportació; Landraux
va ser condemnat a cinc anys de la mateixa pena, mentre que el cas de
Mathieu
va ser sobresegut. El 26 de juliol de 1895 va ser embarcat a
Saint-Nazaire (País
del Loira, França), sota la matrícula 27.168, cap
a la colònia penitenciària de
la Guaiana Francesa. En la deportació aprengué
l'ofici d'obrer especialitzat en
esfilagarsar i mantingué una conducta«força bona». Arthur Vautier va morir el
15 de juliol de 1898 a la colònia penitenciària
de les Illes de la Salvació (Caiena,
Guaiana Francesa). Sébastien Faure publicà un
article dedicat exclusivament a
la seva persona («Qu'on se hate!») al diari
parisenc Le Journal du Peuple
del 20 d'octubre de 1899, i Idan Ehrly, a l'article «La
coupable indolence»,
publicat en Le Libertaire del 5 de novembre de
1899, denuncià que Arthur
Vautier havia patit «tortures morals i
físiques» durant la deportació.
Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911
- Joseph Karly: El
18 de gener de 1872 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista Joseph Laurent Karly. Sos pares, no casats, es deien
Laurent
Karly, guàrdia republicà aquarterat a la Caserna
de la Cité de París, i Anne
Antoinette Mathilde Herbin, cosidora. La mare reconegué
l'infant el 20 de juny
de 1872 al V Districte de París i l'infant va ser legitimat
pel matrimoni de la
parella celebrat el 6 de juliol de 1872 en el citat districte. Entre
l'11 de novembre de 1893 i el 25 de setembre de 1894 va fer el servei
militar en el 67 Regiment d'Infanteria. Emigrat
a Suïssa,
des de 1900 treballà de dissenyador litogràfic a
la «Lithographie du Simplon»
de Lausana (Vaud, Suïssa), especialitzada en la
impressió d'etiquetes de vi i
de targetes postals. El 28 de març de 1901 es
casà a Lausana amb Fanny Louise
Loup, amb qui tingué tres infants –una filla,
Violette, va morir en 1907. En
1903 col·laborà, amb altres companys (Barrelet,
Forel, Gailland, Robert, Suter,
Viret, etc.), en les conferències organitzades pel Grup
d'Estudis Socials (GES)
a la Casa del Poble de Lausana. A partir de 1904 milità en
la Unió Obrera (UO)
de Lausana, juntament amb el tipògraf i sindicalista
revolucionari Henri Baud,
entre d'altres. Col·laborà en Le
Réveil Socialiste Anarchiste,
especialment en la sèrie d'articles «Essai sur la
pratique anarchiste», i en La
Voix du Peuple de Lausana. En 1905 ser un dels promotors de
la Federació
d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR),
d'orientació sindicalista
revolucionària, que agrupava uns setanta sindicats i 8.000
afiliats, i va ser,
amb Louis Bertoni i Auguste Rouiller, redactor del seus estatuts
definitius el
gener de 1906. El 22 d'octubre de 1905 representà l'UO de
Lausana en el II
Congrés de la FUOSR que se celebra al casino
Beau-Séjour de Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa). Va fer la primera
redacció dels estatuts de la «Imprimerie
Communiste» de Pully (Vaud, Suïssa),«cooperativa igualitària generalitzada de
tots els productors», que va estampar La Voix du
Peuple, entre altres
publicacions. Entre el 15 de març de 1906 i finals de 1908,
malgrat les
crítiques que expressà als seus promotors pel que
feia el sistema de
finançament i la censura de determinats conferenciants, fou
membre del consell d'administració
de la Casa del Poble de Lausana. El 30 de gener de 1908 va fer a la
Casa del
Poble de Lausana, organitzada per l'UO, la conferència
pública i contradictòria«La Maison du Peuple de Lausanne: ce qu'elle est, ce qu'elle
devrait être», i
completada el 23 d'abril d'aquell any amb una altra al mateix lloc, on
exposà
les seves crítiques a la institució–aquestes dues conferències van ser
publicades en La Voix del Peuple entre desembre de
1911 i gener de 1912
com a homenatge pòstum. Membre del Sindicat d'Obrers
Litògrafs, el març de 1908
esdevingué secretari de la Unió Obrera (UO) de
Lausana, de caràcter sindicalista
revolucionària, on Louis Baud era responsable de la
biblioteca, Henry Bornand exercia
de secretari dels cursos i conferències, i Jean Wintsch
s'encarregava de les
institucions i de les cooperatives. També formà
part del Grup Anarquista-Comunista
de Lausana. En 1909 col·laborà, amb el text«À l'usine, à l'atelier, au
chantier, au champ», en L'Almanach du travailleur
pour 1910. En 1909,
acomiadat de la feina i inscrit en la llista negra dels patrons
d'impremta,
abandonà Lausana i s'instal·là a
Lió (Arpitània), on benèvolament
exercí de
bibliotecari del Sindicat de Tipògrafs.
Col·laborà, en el capítol de
federalisme,
en el fullet de Jean Wintsch Centralisme et
fédéralisme, publicat en
1910 i que tingué diverses edicions (1919, 1922 i 1982).
Malalt, Joseph Karly
va morir el 2 de desembre de 1911 al seu domicili, al número
72 de la plaça de la Mairie, de Villeurbanne
(Forez, Arpitània) i Jean Wintsch publicà una
necrològica enLe Réveil Anarchiste
del 16 de desembre de 1911. La vídua,
sense recursos, va vendre la biblioteca de son company (sociologia,
història,
literatura, art, horticultura, etc.) a la llibreria Lapie, al
número 4 del
carrer de la Louve de Lausana.
***
Fotografia
de la boda de Jacques Pontet i Marie-Louise Faivre (22 d'abril de 1908)
- Jacques Pontet:
El 18 de gener de 1883 neix a Souvigny
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques
Pontet. Era fill de Gaspar Pontet, conreador, i d'Anne Boutry. Es
guanyava la
vida
treballant de pagès a Les Pics (Gennetines,
Alvèrnia, Occitània). El febrer de
1904, sota la influència de la Unió Local de
Sindicats Obrers de Moulins (Alvèrnia,
Occitània), creà, juntament amb son
germà gran Jean Pontet, un sindicat de
conreadors. Alhora, i sense que estiguessin d'acord, Michel Bernard
creà un
sindicat de llenyataires a Borbó (Alvèrnia,
Occitània). Els dos grups,
finalment, es reuniren per crear la Federació de
Treballadors de la Terra
(FTT), el primer secretari de la qual va ser Jean Pontet i l'escriptor
pagèsÉmile Guillaumin. Aquesta federació
agrupà socialistes revolucionaris i
llibertaris, reagrupant 37 sindicats locals i uns 1.800 afiliats. El 16
de
novembre de 1904 va ser cridat a files i integrat en el II Regiment de
Cuirassers.
Sota la influència dels germans Pontet, el sindicat de
Gennetines encapçalarà
la lluita i les reivindicacions dels masovers. En aquestaèpoca Jacques Pontet
va col·laborà amb articles llibertaris, i de
crítica de la política socialista,
en el periòdic d'Ygrande (Alvèrnia,
Occitània). Le Travailleur Rural.
Bulletin trimestrel de la Fédération des
Syndicats de Cultivateurs de la région
de Moulins (1906-1911). El 22 d'abril de 1908 es
casà a Sauvigny amb
Marie-Louise Faivre. A resultes de les eleccions legislatives de 1910 i
dels enfrontaments
entre Pierre Brizon, candidat oficial del Partit Socialista
Francès (PSF) i de
la tendència socialista revolucionària, la
decepció cap el socialisme es palesà
a diferents articles de Le Travailleur Rural. A
Borbó nombrosos
militants socialistes (Creuzier, Joachim, Govignon, Nicolas, etc.)
dimitiren i
crearen, al voltant de Méténier, un grup
llibertari. Quan l'esclat de la Gran
Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diversos
regiments d'artilleria, on serví com a conductor
d'avituallament. El març de
1916 lluità a Verdun, entre setembre i octubre de 1916 al
Somme i l'agost de
1917 participà en els darrers combats. Va ser condecorat amb
la Creu de Guerra
amb Estrella de Bronze i el 12 de març de 1919 va ser
desmobilitzat. Durant la
postguerra abandonà totalment la militància
política. Jacques Pontet va morir el
30 de juny de 1944 a Moulins (Alvèrnia,
Occitània).
***
Elvira Catello
- Elvira Catello: El
18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia)
l'editora, dramaturga i
militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello,
també coneguda
per Elvira Perrini, pel seu marit,
i
que va fer servir el pseudònim Una
madre.
De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va
ser abandonada al
torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el
nom i la va confiar
a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència
a Contrada Serralta (Locorotondo,
Pulla, Itàlia) i ja gran començà a
tenir contactes amb el moviment socialista
de la zona de Pulla, que es desenvolupà força
arran de la construcció de la
línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la
creació de la Cambra del
Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo
Perrini, es
va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig
de 1907 la parella
es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En
1910 Elvira
Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de
Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un
important punt de
trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo
Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren
habituals. Durant els anys de
la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i
pacifista, hagué
de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats
nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi.
Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai.
Mantingué un
estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari
i
coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb
son company, formà
part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on
desenvolupà una intensa
tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica
Moderna» –que prenia
el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a
determinades obres més compromeses
i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava
obres
escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello,
Maria
Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals
només actuaven dones,
com ara Il ribelle, La
figlia dell'anarchico, etc. També
participà
activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya
de suport
dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti.
Quan son
company morí de tuberculosi, s'encarregà de la
llibreria-editorial juntament
amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de
teatre, com ara el drama
en quatre actes Il trionfo della
verità (sulla
religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra
en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També
col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves
edicions destaca la publicació de la traducció a
l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i
l'edició anual del Calendario
Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1
d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate,
Jennifer
Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira
Catello e la «Lux» tra utopia e libertà,
Una pacifista pugliese
a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu
nom.
***
Dagoberto Lami
- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de«La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.
***
Ettore
Panini
- Ettore Panini: El
18 de gener de 1895 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore
Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa
vida
treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant.
S'acostà al moviment
llibertari en 1912. Participà activament en les
manifestacions contra la guerra
i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra
el trobem a totes
les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del
Treball Sindicalista i
per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als
escamots feixistes,
va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra
elements seguidors
de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i
fou reclòs
un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament
detingut per cridar contra
el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca
l'Anarquia!». En 1924
passà a França, on treballà de paleta
i la policia el fitxà com a lector de la
premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla
d'afaitar el 23
d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista
Sebastiano
Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini,
que va ser
condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat
de Nicola
Bonservizi, responsable local del fascio
i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie
Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena.
Amonestat en 1927, la policia encara el
considerava en 1930 «entre els elements més
exaltats i capaços de cometre actes
violents». En 1936 una font de«confiança» l'assenyalà com a«actiu militant
anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en
ocasió d'una visita
a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser
novament amonestat
per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el
Règim». A finals
de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli,
Medardo
Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit
contra el Duce i
contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es
comprometé en la
reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i
participà en el Congrés
Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de
setembre de 1945 a
Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la
Federació Anarquista de Mòdena i
després, quan aquesta es dissolgué, en el grup
anarquista «Rivoluzio Gilioli»
d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Ángel Cano Casado (abril 1947)
-Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. Sos pares es deien Diego Cano Garrido, jornaler, i Ana Casado Carmona. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962. Ángel Cano Casado va morir el 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1976 al seu domicili de Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).
***
Vicent Martí Llorens
- Vicent Martí Llorens: El 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1902 neix al barri del Grau de Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Sos pares es deien Vicent Martí Llorens, llaurador, i Carme Llorens Cardona. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Posteriorment s'instal·là a Bedarrida (Provença, Occitània). Vicent Martí Llorens va morir l'1 de febrer de 1986 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença, Occitània).
***
Necrològica
d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de juny de 1980
- Antonio Bernabé Mula:
El 18 de gener de
1904 neix a Cuevas de
Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Sos pares es
deien Antonio
Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant,
entrà a fer feina a
les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya).
Posteriorment emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de
Transports i d'Espectacles
Públics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Revolució
espanyola exercí diversos càrrecs
orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics
confederal barceloní. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí els
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT.
També milità en la Federació
Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens,
s'encarregà
dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i
subscriptors. Antonio
Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una
clínica de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri tolosà de
Terra Cavada.
***
Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents
- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1908– neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Sos pares es deien Acisclo Herrera Antona, jornaler, i Jenara Camarero Llorente. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesiscincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Joan
Claramunt Vilamajó
- Joan Claramunt
Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa
(Noguera, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a
vegades el seu primer llinatge
citat erròniament com Claramount. Sos
pares es deien Josep Claramunt Segura i Teresa Vilamajó
Fulla. Ben
aviat
entrà
a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals
de 1934,
va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona.
Lluità com a milicià en
la guerra civil i amb el triomf franquista passà a
França, on patí els camps de
concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc
membres de sa família van ser
deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura)
morí; son germà
Llorenç havia mort al front de Terol. Després de
la II Guerra Mundial s'establí
a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta
desaparegué, en la de
Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A
començament dels anys 2000,
participà en les activitats de l'Ateneu «Louise
Michel» de Perpinyà. Trobem
articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir.
Sa companya fou Genoveva Giribet Molins,
que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de
Lleida, Catalunya).
Joan Claramunt Vilamajó va morir el 6 de setembre–algunes
fonts citen erròniament el 7 de setembre– de 2009
al seu
domicili de
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
Ivo
Fragori
- Ivo Fragori: El 18 de gener de 1911 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ivo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.
---
