Anarcoefemèrides
del 16 de gener
Esdeveniments
Capçalera
de Vida
Sindical
- Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit perÁngel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán –des de La Protesta, de Buenos Aires– i de Manuel Buenacasa –des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un«Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor iLa Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.
***
Ressenya
del míting publicada en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 17 de gener de 1934
- Míting naturista:
El
16 de gener de 1934 se celebra al saló del Centre
Republicà Radical del Poblet
de Barcelona (Catalunya) un míting naturista llibertari. En
el acte, on
participaren destacats propagandistes del naturisme (Almela,
Francès, Juan
García Giner, Honorio Gimeno, Molera i Vicenç
Rosselló), es reivindicà el
vegetarianisme i l'ús de l'aigua com a medecina i es
blasmà en contra de l'alcohol
i de l'alimentació carnívora.
***
El problema de la
militarización
- «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.
Naixements
Notícia de la
detenció de Jean Bourguer apareguda en el diari de
Reims L'Indépendant
Rémois del 5 d'abril de 1892
- Jean Bourguer: El
16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França)
l'antimilitarista,
anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean
Joseph
Bourguer. Sos pares es deien Isidore Bourguer, teixidor, i Marie Agathe
Lacave,
jornalera. Teixidor d'ofici com son pare, alternava la feina a Reims i
a
Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1891 va formar part
del Grup
Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una
Federació del
Nord-Est. Va ser un dels distribuïdors de Le Père Peinard a
Reims. El desembre de 1891 la policia el va acusà d'haver
incitat un grup
d'obrers a anar en massa a l'Ajuntament de la ciutat per a alliberar un
company
detingut a l'oficina de la policia. Va ser acusat d'haver posat una
bomba l'11
de març de 1892 al domicili d'Edmond Benoît,
president del Tribunal
d'Apel·lació de l'Audiència del Sena,
al número 136 bulevard Saint-Germain de
París, i buscat per la policia –aquest atemptat
després es va saber que havia
estat comès per François Claudius
Koënigstein (Ravachol). En
aquesta època figurava en una llista d'anarquistes de Reims
establerta el 29 de
març de 1892 i vivia al número 29 del carrer
Baussonet. En 1892, quan va ser
cridat a files, mentre vivia sembla a Bèlgica o a
París, va ser condemnat en
rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a
100 francs de multa per«incitació de militars a la
desobediència, crits sediciosos i provocació a
l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió
mèdica i havia cridat durant
el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar
contra els meus
germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull
disparar!» Finalment
el 3 d'abril de 1892 va ser detingut a casa sa companya Plonquette i
condemnat
el 21 de maig a dos anys de presó i a 200 francs de multa.
La tardor de 1893
estava tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes,
France), amb Fortuné
Henry i Sébastien Faure, entre d'altres. El 26 de maig de
1894 va sortir de la
presó, però va ser enviat a fer el servei militar
al II Regiment d'Infanteria
de Zuaus a Constantina (Algèria) i llicenciat el 12 de maig
de 1897 amb un
certificat de bona conducta. En 1897 va ser un dels
redactors del
periòdic La Cravache i del seu
continuador Le
Cravacheur,
convertint-se en el seu administrador a partir del número 6
en
substitució d'A. Sauvage. En aquesta mateixaèpoca va col·laborar en el
setmanari anarquista Le Droit de Vivre, publicat a París
per
Constant Martin. El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè«Le Cruchon d'Or»
en la creació del grup L'En Dehors, amb Desfossez, Geoffroy,
Lapinte, A. Marquette i Louis Prudhomme (Albert d'Iris). El juliol de
1899 va publicar un pamflet anticlerical amb els noms dels capellans
condemnats
per «atemptats als bons costums», tot denunciant«els ensotanats» i «els
escarabats de sagristia». Va ser elegit delegat al XI
Congrés Nacional
Corporatiu –V de la Confederació General del
Treball (CGT)– de París de
setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) de
setembre de 1902 en representació de la Federació
Tèxtil i de la Borsa de
Treball de Reims. També va representar les Borses de Treball
de Bordeus
(Aquitània, Occitània) i de Reims en el X
Congrés de la Federació Nacional de
les Borses de Treball de França i de les Colònies
que va tenir lloc a Alger
(Algèria) entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. La tardor
de 1902 va ser
inscrit en els llistats departamentals d'anarquistes. El 13 de novembre
de 1902
va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 10 francs de
multa per«infracció a la llei de loteries». El
setembre de 1903, amb Charles Dhooghe,
Victor Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va fer una crida a
resultes
del qual es va formar el grup «Les Iconoclastes»,
del qual van ser membres
Beauvilain, Boucher, Deverly, C. Liénard i Quirin. La
primera reunió del grup,
a la qual assistiren 24 companys, es va celebrat el 27 de setembre de
1903 al
Cafè Caramines, al número 2 del carrer Romains.
L'octubre de 1903 va ser enviat
a fer una període d'instrucció de 28 dies al 151
Regiment d'Infanteria de Verdun
(Lorena França). En 1905 es va instal·lar a
Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) i s'adherirà a la Unió dels
Treballadors de Reims i serà el gerent del
periòdic anarquista de la zona nord Le Combat, aparegut
successivament a Tourcoing, Lilla i Roubaix entre 1905 i 1914. Entre
1906 i
1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i Victor
Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La Cravache, que tractarà
sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest
període va realitzar
conferències a la zona nord i a Reims i va
pertànyer al consell d'administració
de la Borsa de Treball de Reims. El 10 de gener de 1906 va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional de Lilla a 16 francs de multa per«injúries i difamació a
través de la premsa» i encara tingué
altres dues condemnes, el 31 de gener i el
14 de febrer d'aquell any, pel mateix tribunal i pel mateix delicte.
Durant la
tardor de 1907, en el mateix temps que sa companya estava malalta amb
un infant
de 12 anys, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i
de desterrament
per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili,
malgrat que el
lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. Va
aconseguir fugir
als Estats Units amb els papers d'un company i es va
instal·lar a Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA). El 26 de novembre de 1908 va ser
declarat insubmís,
situació que es confirmà el 23 de gener de 1913.
Després de la Gran Guerra, va
tornar a França i es va establir a
Trélazé, a prop d'Angers (País del
Loira,
França). Com que la pena havia prescrit, va poder tornar a
fer conferències i
en una que va fer a la Borsa del Treball de Reims va declarar:«Anarquista em
vaig marxar, anarquista he tornat.» El 2 de desembre de 1932
es casà a Trélazé
amb Mathilde Clémentine Watlény. Desconeixem la
data i el lloc de la seva
defunció.
***
Esquela
de Felice Trotta publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais
del 19 de maig de 1925
- Felice Trotta:
El 16 de gener de
1877 neix a Palmira ? (Abruços, Itàlia)
l'anarquista Felice
Trotta, també conegut com Félix Trotta.
Era fill de
Donato Trotta i de Maria Raffaella
Padovani. Establert a Marsella des de jove, vivia al bulevard Neiges i
es
guanyava la vida treballant de sabater en un petit taller situat a la
Traverse
de la Douane del barri de la Vieille-Chapelle. En 1912 era membre del
Grup de
Propaganda Revolucionària i Antimilitarista (GPRA), fundat a
La Madrague de
Marsella per Gaetano Antonsanti i del qual van ser membres
Eugène Audier,
Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Cassien Oddo,Émile Paris, Libéral
Paquinot i Rodier. Sa companya fou Marie Antoinette Blanc. Felice
Trotta va
morir el 17 de maig de 1925 al seu domicili, al número 233
del Chemin de
Montredon del barri de La Pointe-Rouge de Marsella
(Provença, Occitània).
***
Paulette Brupbacher
- Paulette
Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk
(Polèsia, Imperi Rus; avui
Bielorússia), en una família benestant jueva, la
doctora i militant dels drets
de la dona, companya i col·laboradora del llibertari
suís Fritz Brupbacher, Pelta
Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette
(Pauline o Paula) Brupbacher.
Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda
Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb
Abraham Goutzait,
també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla
i un fil –en aquests anys a
ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin –que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en
1921–,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a
Unterendingen
(Argòvia, Suïssa)
Paulette Brupbacher (1880-1967)
***
Foto
policíaca de Terzilio Aiacci
- Terzilio Aiacci:
El 16 de gener de 1896 neix a Cavriglia (Toscana,
Itàlia)
l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifeixista Terzilio Aiacci–el seu nom a
vegades citat d'altres maneres (Tercilio,
Tersilio, Tersillo,Tertilio,
etc.). Sos pares es deien Angiolo Aiacci, miner, i Maria
Faustina
Pierazzi.
Fill d'una família de miners anarquistes, son
germà petit Aurelio Aiacci també
va ser militant. Des que va ser infant treballà a les
galeries de les mines de
lignit i només va fer l'escola elemental. Va ser el
responsable local de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran de
l'aixecament
insurreccional del 23 de març de 1921 dels miners de la
conca del Val d'Arno,
on s'ocupà la direcció de la mina de Castelnuovo
dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana,
Itàlia), s'incendiaren les oficines i l'enginyer Agostino
Longhi resultà mort,
va ser condemnat el 13 de juliol de 1923 per l'Audiència
d'Arezzo a 10 anys de
presó, pena que va ser commutada posteriorment a sis anys.
En 1927 va ser posat
en llibertat i, amb un passaport conjunt per motius laborals expedit a
diversos
treballadors del seu poble, passà a França. En
1929 vivia a Caubilhargues (Llenguadoc,
Occitània), on treballava en una destil·leria.
Posteriorment s'establí a Alèst
(Llenguadoc, Occitània), on hi havia un important nucli
d'exiliats anarquistes
italians. En 1936 mantingué correspondència amb
Camillo Berneri i vivia al número
13 de carrer Saint Jean d'Alèst. Son germà
Aurelio Aiacci es va reunir amb ell
i ambdós partiren a lluitar a la guerra d'Espanya. L'11 de
setembre de 1936 –algunes
fonts citen altres dates, com ara el 26 d'agost o el 25
d'octubre–, amb son
germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli,
Gualtiero Livi, Alessandro
Maffei, Pasquale Migliorini i Adolfo Pintucci), creuà els
Pirineus. El 22 de
desembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i va ser enviat gairebé
immediatament a Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). El 7 d'abril de 1937 va ser greument
ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya) i son
germà resultà mort. El 29 de
gener de 1938 encara es trobava ingressat a l'hospital militar de
Barcelona. Buscat
per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), el 6
d'octubre de 1938 va ser inscrit com a «comunista»
en el registre de la policia
de fronteres amb l'ordre de detenció i en el llistat de
subversius residents a
l'estranger. Terzilio Aiacci va morir el 6 de setembre de 1974 al seu
domicili de La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts
erròniament diuen que va
morir durant la guerra
d'Espanya, però el deuen confondre amb son germà.
***
Juan
Pérez Guzmán
- Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Pablo Juan José Pérez Guzmán. Sos pares es deien Eduardo Pérez i Josefa Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a La Sala, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Emiliana Cruz Ruiz. Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 al seu domicili de La Sala (Guiena, Occitània).
Juan
López Sánchez
- Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Sos pares es deien Cristóbal López, guàrdia civil destinat a Barcelona (Catalunya), i Isabel Sánchez. En 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup«Solidaridad» i impulsà les«Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del«Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de «Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà «sindicalisme permanentista» –un Estat sindical, federalista i amb una central única que agrupés tots els treballadors–; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra «anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy, Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción,CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social, Peninsular,Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra,El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal(1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 25 d'agost de 1972 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alacant (Alacantí, País Valencià). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.
***
Miguel
Vázquez Valiño
- Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquestaèpoca, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada«Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).
***
Fabián
Vispe Vilellas
- Fabián Vispe Vilellas: El 16 de gener de 1913 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fabián Marcelino Vispe Vilellas–el primer llinatge citat sovint com Bispe i el segon de diferents maneres (Velillas,Vellilas, Villelas, etc.). Sos pares es deien Félix Vispe Cancer, militant anarcosindicalista, i María Vilellas Lasierra. Obrer de fleca, durant un temps treballà a Manresa (Bages, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1934 s'adherí als grups«Eliseo Reclus» i «Bakunin» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava subscrit a la revista anticlerical El Frailazo i era actor en un grup de teatre local. En 1935 fou delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Local de la CNT d'Angüés i secretari comarcal de la FAI. El maig de 1936 fou membre del Comitè de Vaga local. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari i el 6 d'octubre d'aquell any participà en Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa. El 25 d'octubre de 1936 s'enrolà en la Columna «Roja i Negra» a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) i formà part de la VI Centúria al front de Gratal-Mondot-Carrascal a Igriés (Osca, Aragó, Espanya) sota el comandament de Máximo Franco Cavero i Félix Grau Vidal. L'1 de desembre de 1936 va ser nomenat tinent del II Batalló de la II Companyia i el 6 de gener de 1937 participà en l'atac de les Lomas de Arascués i en la presa de Lierta (Osca, Aragó, Espanya). El febrer de 1937 assistí al Congrés de Col·lectivitats Aragoneses que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb Carlos Sánchez, fou delegat de la Comarcal de la FAI a l'assemblea plenària celebrada per aquesta organització a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies la Columna «Roja i Negra» esdevingué la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i seguí els cursos per a oficials a l'Escola Militar de Guerra de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Nomenat capità de companyia, el 14 de juliol de 1938 va ser greument ferit al tòrax durant la defensa de l'estació de Móra de Rubiols, al sector de la Pobla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Hospitalitzat a diverses poblacions (València, Conca i Madrid), el 23 de desembre de 1938 va ser evacuat amb vaixell des de València a Barcelona. Marxà cap l'exili i el 10 de febrer de 1939 passà la frontera, després de defensar a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) la Columna Infantil de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) atacada pels feixistes. Després de quatre mesos internat al camp de concentració d'Argelers, va ser enviat al camp de Bram, d'on va sortir el 13 de maig de 1939 gràcies a son oncle Benito Vilellas, emigrat econòmic a França. Durant l'Ocupació, després d'unir-se en 1940 amb la francesa Lydi, amb qui va tenir tres infants –a la Península estava casat amb María Alfaro–, residí a l'Avairon (Occitània). Entre març de 1945 i 1947 treballà a Le Havre (Alta Normandia, França) per a l'exèrcit nord-americà i posteriorment es traslladà a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània), on va fer feina d'obrer metal·lúrgic. En aquests anys milità en la Federació Local d'Albi (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i en«Libre Pensée», i fou el fundador de la biblioteca «Ateneo del Pueblo». Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'encarregà de fer erigir un monument a la memòria de les víctimes de la guerra civil. En l'última etapa de la seva vida fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Albi de la CNT. Fabián Vispe Vilellas va morir el 23 d'octubre de 2002 a la Clínica Toulouse Lautrec d'Albí (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Sant Juèri. Deixà inèdites unes memòries.
***
Notícia
de la detenció d'Antonio Sierra Polo apareguda en el diari
saragossà La
Voz de Aragón de l'1 de desembre de 1934
- Antonio Sierra
Polo: El 16 de gener de 1916 neix a La Puebla de
Híjar (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sierra Polo. Sos pares es
deien
Antonio Sierra Felipe i Casilda Polo Gimeno. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, el
desembre de 1934 va ser
detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb 11 companys,
sota l'acusació de
possessió d'armes i d'explosius i d'haver projectar un
assalt a la caserna de
la Guàrdia Civil de La Puebla de Híjar, i tancat
a la presó d'Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya). Durant la guerra civil lluità
com a milicià als fronts i en
1938 estava integrat en la 130 Brigada Mixta de la 43
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1938 va ser ferit
en acció de guerra i
condecorat amb la «Medalla Sofriment per la
Pàtria». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a
Perigús, on treballà de magatzemer i
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Asunción Tafalla
Cardona. Antonio Sierra Polo va morir el 23 de juliol–algunes fonts citen
erròniament el 23 de juny– de 1983 al seu domicili
de Perigús (Aquitània,
Occitània).
Antonio Sierra Polo (1916-1983)
***
Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)
- Marcelino Bilbao Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al«Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el«Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente»,«Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre Salaberria a Châtellerault, on conegué sa futura companya María Mercedes Aguirre Salaberria i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a l'Hospital de Châtellerault (Poitou-Charentes, França). En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea.
---
