Anarcoefemèrides del 14 de gener
Esdeveniments
Portada de Les
Plébéiennes
- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.
***
Capçalera
de L'Amnistie
- Surt L'Amnistie: El 14 de gener de
1933 surt a
París (França) el primer i únic
número del periòdic anarquista L'Amnistie.
Organe du Comité pour l'Amnistie.
Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat
setmanal, exigia un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,és a dir, per als
militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat
condemnats per practicar
avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi
van
col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain,
Eugène Humbert, Léon
Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry
Torres,
entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51
advocats parisencs
que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a
favor de l'amnistia.
També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran
míting per al 16 de febrer de 1933 a la
sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats
militants
llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L.
Digat, Sébastien
Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin,
Bergery,
Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier. Aquesta
publicació tirà 120.000 exemplars
d'aquest número.
***
Cartell
del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937
- Míting
Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran
Price de Barcelona
(Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per
l'Ateneu Llibertari del
Districte V de la capital catalana i amb el suport de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau,
secretari del citat ateneu, i hi
van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca,
Ramón Liarte Viu
(Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell),
Ginés García (Charlot)
i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí
Ibáñez hi havia
d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau
reivindicà la necessitat
d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos
grups
anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les
Joventuts Llibertàries
a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones,
després de fer una
petita història del paper de la dona en el moviment
anarquista; Liarte apuntà
que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat
d'«encarrilar els destins de la
Revolució»; García parlà
sobre l'obligació de
sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el«vertader camí de la seva
emancipació» i Borràs resumí
l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un
acord entre «tots els pobles antifeixistes
d'Ibèria».
Míting Pro-Ateneus
(14 de gener de 1937)
Naixements
Foto
policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894)
- Augustin Baumester: El 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1845 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Sos pares es deien Théodore Eugène Baumester i Marie Antoinette Huel. Es guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi en el qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe policíac, que el qualificà d'«anarquista independent que no freqüentava les reunions», havia convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc de reunió d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de 1883, amb Aumarechal, Castagnede, Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part del grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés Col·lectivista que se celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on havien estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una llista d'anarquistes del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du Temple de París, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va ser detingut. En el seu interrogatori negà ser anarquista o socialista, reprovant tota violència i es qualificà de «republicà sense etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat provisional, un cop fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos patrons joiers per als quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que era un bon treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva acusació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise Pauline Verdevoye. Augustin Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del XI Districte de París (França).
***
Notícia
de la detenció de Balthazar Regipas apareguda en el diari
parisenc Le
Soleil del 9 de juliol de 1894
- Balthazar Regipas:
El 14 de gener de 1856 neix al I Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
Barlthazar Regipas –el llinatge citat de diferents maneres (Regipa,Regippa,Regippas)–, conegut com Reppa
i Le Parisien. Era fill
d'Antoine Regipas, sastre, i Carmel-Antoinette Regaudias. Es guanyava
la vida
treballant de pintor i vidrier estanyador ambulant. En 1876 va ser
cridat a
files, però va ser declarat exempt i l'any següent
va ser llicenciat en la
revisió mèdica per «feblesa de
constitució». En 1877 una persona amb el seu nom
va ser condemnada per robatori, però en realitat es
tractà d'un obrer clavador
de sabates anomenat Michel Frénéa que
usurpà la seva identitat. En els anys
noranta Balthazar Regipas vivia a Toló (Provença,
Occitània) amb la vídua
Guégan, venedora de verdures. Entre 1886 i 1887, segons
informes policíacs,
organitzà una reunió anarquista amb Toussaint
Bordat. En aquesta època es
dedicava a la distribució de la premsa
llibertària (Le Père Pienard, La
Révolte) i de fullets anarquistes. En 1892 va ser
fitxat per la policia que
sospitava que es dedicava al contraban de llumins, aleshores monopoli
estatal,
i de mantenir relacions amb els grups anarquistes de París i
de Saint-Étienne. A
finals de 1893, amb Michele Belmotto i Pietro Caneppa, figurava en un
llistat
d'anarquistes estrangers (algunes fonts els consideraven
erròniament de
nacionalitat italiana) residents a Toló. En 1894 va ser
qualificat per la policia
com a «anarquista militant perillós». El
7 de juliol de 1894 va ser detingut i
el seu domicili, al barri de la Loubière de Toló
va ser escorcollat, trobant la
policia 30 exemplars de la «Declaració»
d'Émile Herny, una carta del soldat
Charles Molat datada el maig de 1891, un llibre de química,
una foto de l'anarquista
Ravachol i una imatge dels quatre anarquistes penjats als Estats Units
(«Màrtirs de Chicago»); processat per«associació criminal», va estar a punt
de
ser expulsat a Itàlia a resultes de la seva
confusió de nacionalitat, però
finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat a finals
d'octubre
de 1894. Una persona sota el nom de Balthazar Regipas va ser condemnada
l'1
d'abril de 1892 per l'Audiència de les Boques del Roine a
vuit anys de treballs
forçats i a la relegació per «falsús de moneda i robatori» i enviada a la
Guaiana Francesa, però al final les autoritats
penitenciàries pensaven que
tractava d'un tal Pierre Sylvain Lazare Mallet; el fet és
que un tal Balthazar
Regippas tenia en 1901 una propietat rural a Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana
Francesa).
Francesc Ferrer i Guàrdia
- Francesc Ferrer i Guàrdia:El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener– neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria delsÀngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia«La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat«Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar –des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l'ensenyament tal comés practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o«èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletíés, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin,Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament«integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podiaésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrersés essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.
***
William
MacQueen
- William MacQueen:
El 14 de gener de 1875 neix a Fitzrovia (Londres, Anglaterra) l'editor
de
premsa anarquista i sindicalista William John MacQueen, conegut com Bill
MacQueen. Era fill del pintor Robert MacQueen, d'una
família de sastres
originaris d'Escòcia. D'antuvi treballà com son
pare de pintor. Un cop
emancipat, a finals de la dècada dels noranta es
convertí en un actiu
anarquista a Manchester (North West England, Anglaterra) i a Leeds
(Yorkshire,
Anglaterra). Va fer feina de viatjant comercial, fet que
propicià les seves activitats
de propaganda anarquista. El 10 de setembre de 1893 parlà,
amb altres oradors (Alfred
Barton, George Cores, George Glassman, Frank Kitiz, Charles Wilfred
Mowbray, T.
Freddy Richards, George Stanley i Benjamin Warner), en un gran
míting de suport
a la vaga dels miners a Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est,
Anglaterra), organitzat pel grup anarcocomunista local. Promotor del
Grup
Anarquista de Leeds, en 1895 organitzà xerrades d'Emma
Goldman durant la seva visita
en aquesta ciutat. Durant un temps va viure al domicili dels
anarquistes Hanna
Kiselevsky i Solomon Ploschansky. En 1895 es casà amb Nellie
Barton (Ellen
MacQueen), germana d'un amic seu, l'anarquista Alf Barton, i
amb qui tingué
tres infants. En 1897 conegué l'anarquista
cristià tolstoià John Colman
Kenworthy, de visita propagandística a Leeds. Entre 1898 i
1899 edità a Leeds el
periòdic mensual anarquista The Free Commune.
L'1 d'octubre de 1899
organitzà una nombrosa manifestació i
concentració contra la guerra dels Bòers
que arreplegà unes dues-mil persones. En 1900 va ser
greument apallissat per una
turba nacionalista després d'un discurs seu contra la guerra
dels Bòers a
Leeds. Amb son cunyat Alf Barton, publicà en 1900 el
periòdic The Anarchist
Newsletter, amb la finalitat de posar en relació
les diverses tendències de
l'anarquisme. En 1901 edità en l'edició original
en alemany el llibre de Johann
Most Kommunistischer Anarchismus.
Continuà a Leeds publicant obres de
destacats anarquistes (Sébastien Faure, Piotr Kropotkin,
Johann Most, Charlote
Wilson, etc.) a la impremta de The Free Commune i
després es traslladà a
Kingston upon Hull (East Riding de Yorkshire, Anglaterra), on s'estava
una
important colònia d'anarquistes alemanys refugiats. Sense
feina i fugint de la
repressió, emigrà a Nova York (Nova York, EUA),
on treballà de corrector
d'impremta. Entre l'1 d'abril de 1902 i el març de 1903
edità el setmanari anarcocomunistaLiberty. A Weekly Revolutionary Paper,òrgan de l'International
Propaganda Groups of America (IPGA, Grups de Propaganda Internacional
d'Amèrica).
Destacat orador i agitador, el 4 de maig de 1902 va ser detingut per
les seves
declaracions en un acte de comiat de Johann Most. El 18 de juny de 1902
va ser
detingut, juntament amb els anarquistes Luigi Galleani i Rudolf
Grossmann (Pierre
Ramus), per «incitació al
motí» per les seves declaracions davant
més de
cinc-mil persones al Belmont Park del barri de Haledon de Paterson
(Nova
Jersey, EUA) en un acte de suport a la vaga que havien engegat a partir
del 23
d'abril de 1902 els obrers tèxtils sedaires d'aquesta
població i per haver
signat un manifest per la vaga general publicat en La
Questione Sociale.
Aconseguí ser posat en llibertat sota una fiança
de 13.000 dòlars i fugí cap el
Regne Unit, però retornà per ser jutjat–no desitjà que Philip Geyer, la
persona que li havia donat els diners per pagar la fiança,
els perdés– i va ser
condemnat el 10 d'abril de 1904 a cinc anys de presó amb
treballs forçats i una
multa de 1.500 dòlars. El seu cas tingué una gran
repercussió mediàtica, rebent
el suport de nombrosos intel·lectuals, i a la
presó va ser entrevistat per l'escriptor
H. G. Wells, qui va publicar un retrat seu força complaent
en el seu llibre The
Future in America (1906). Gràcies a les gestions
del professor Walter
Augustus Wyckoff, va ser alliberat tres anys després sota la
condició que abandonés
els Estats Units i no hi tornés. Va romandre al domicili del
matrimoni Walter A.
Wyckoff i Leah Ehrich Wyckoff fins que va marxar cap el Regne Unit.
Malalt
d'una tuberculosi que havia contret a la garjola, William MacQueen va
morir el
9 de novembre de 1908 a Hunstlet (Leeds, Anglaterra).
***
Filippo
Pernisa
- Filippo Pernisa:
El 14 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo
Pernisa. Sos pares es deien Paolo Pernisa i Luigia Cavallini. Bastaix
de professió, la seva feina el deixà coix. Durant
els anys noranta començà a
col·laborar en la premsa anarquista com a
distribuïdor i corresponsal. El gener
de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la
desocupació,
fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una
multa. Aquest
mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i
altres processats,
manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione
d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una
reunió clandestina
a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre
dies a la presó. En
1909, fugint de la vigilància policíaca,
marxà a Trieste buscant feina, però va
ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels
responsables de la Lliga
dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), i
membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del
destacat
anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment
actiu com a
sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria.
En 1912 va ser buscat per la
policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a
Líbia. El juny de
1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa
Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi,
però va ser alliberat
pocs dies després arran de l'agitació portada a
terme a la regió. En 1927, sota
l'amenaça de ser detingut, passà a la
clandestinitat i s'amagà a les valls de
Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa
família, renuncià a tota
activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de
brisa. En 1943
s'integrà a la lluita armada de resistència
contra el feixisme enquadrat en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) de Massa
Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici
del 8 de setembre de
1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un
escamot d'uns cinquanta
feixistes amb un camió armat amb una metralladora
realitzà una incursió a la
localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24
d'octubre de 1943 quan
intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i
morí poc després a
l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població
assistí al seu
enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup
llibertari de Massa
Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico
Filippo Pernisa». L'octubre de
1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i
altres companys
inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on
caigué ferit de mort.
Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.
***
Foto policíaca d'Émile Bachelet
-Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)– l'anarcoindividualista i antimilitaristaÉmile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).
***
Maurice Dommanget
- Maurice Dommanget:El 14 de gener de 1888 neix a l'IX Districte de París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just,La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge,Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions,és Histoire du Premier Mai (1953). El seu últim domicili va ser a Orry-la-Ville (Picardia, França). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a l'Hospital de Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.
***
Necrològica
d'Alonso Martínez-Marín Lajarín
apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de
novembre de 1962
- Alonso Martínez-Marín Lajarín: El 14 de gener de 1893 neix a Alhama de Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín Lajarín. Sos pares es deien Nicolás Martínez-Marín i María Antonia Lajarín. Quan tenia 15 anys emigrà a Catalunya. Establert a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat de Camperols de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Catalunya sa companya i son fill. Internat en diversos camps de concentració, posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins arribar a Corgol (Alvèrnia, Occitània), on trobà un petit grup de companys. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal, s'instal·là a Chambon-sur-Lac (Alvèrnia, Occitània) i s'integrà en la Federació Local de la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis crònica, Alonso Martínez-Marín Lajarín va morir el 26 de juliol de 1962 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La direcció de l'hospital havia col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser retirat, per petició dels companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques d'aquesta localitat.
***
Armando
Bientinesi
- Armando
Bientinesi: El 14 de gener de 1898 neix a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
i resistent antifeixista Armando Bientinesi. Sos pares es deien Luigi
Bientinesi i Iginia Cecchi. Després de lluitar com a soldat
durant la Gran
Guerra, el 16 de novembre de 1920 va ser condemnat a un any de
presó per«objecció doble en zona de guerra», pena
que va ser sospesa per cinc anys, i a començament
de 1921 emigrà a França. En 1924 va ser fitxat
com a «propagandista anarquista»
a Marsella (Provença, Occitània). El gener de
1926 treballava de descarregador
al moll de Lo Pòrt de Boc (Provença,
Occitània) i el febrer d'aquell any
retornà a Liorna, on va ser sotmets per les autoritats a
diversos escorcolls
domiciliaris i personals tots sense cap resultat. Després de
dos intents
fallits d'abandonar Itàlia amb el correu Liorna-Bastia, el
maig de 1931 pogué
arribar clandestinament a Còrsega amb barca. Denunciat per«expatriació
il·legal per motius polítics», en 1932
se li va decretar l'expulsió del país
per activitats subversives. Restant a Còrsega, va ser
condemnat a dos mesos de
presó per «violació del decret
d'expulsió». L'agost de 1933 es va refugiar, via
Tunis, a Alger (Algèria) i quaranta dies després
passà a Orà (Algèria), on fins
a principis de 1935 treballà en la construcció.
En 1935 va fer de grum al País
Valencià (Alacant i València). Arran de
l'aixecament feixista de juliol de
1936, l'agost d'aquell any s'enrolà a Barcelona (Catalunya)
en la «Secció
Italiana» de la «Columna Ascaso»,
majoritàriament anarquista, comandada pel
republicà Mario Angeloni. Lluità al front
d'Aragó a les batalles de Monte
Pelado, Tardienta, Almudèver i Carrascal. L'abril de 1937,
després de la
dissolució de la «Secció
Italiana», entrà a formar part de la 26
Divisió
(antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Els
informes dels espies comunistes a l'exèrcit el definiren com«element
individualista, indisciplinat i contrari a la política del
govern de Negrín».
El 7 de desembre de 1937 va ser inscrit en el Bolletino
delle Ricerche de la policia feixista italiana amb l'orde
de detenció, el 10 de gener de 1938 va ser fitxat per«rebel·lió i militància
anarquista» per la Prefectura de Liorna i el 15 de maig de
1938 figurava en el
llistat d'anarquistes, juntament amb altres companys (Ernesto Bruna,
Antonio
Calamassi, Antonio Chierici, Luigi Collina, etc.), que havien lluitat
en
l'«exèrcit roig» a Espanya. El febrer de
1939 creuà els Pirineus amb la resta
de la 26 Divisió i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, on formà
part del grup anarquista «Libertà o
Morte» (Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Cornelio
Giacomelli, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). El
juliol de
1939 va ser enviat al camp de concentració de Gurs i
integrat en la IX Companyia.
A començament de 1940 va ser allistat en una Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) i enviada a treballar en les fortificacions de la
frontera
francobelga. Després de la caiguda de París,
pogué fugir del comboi que el
deportava i passà a Bèlgica. A
Brussel·les visqué en un apartament amb altres
exmilicians de la guerra d'Espanya (Dante Armanetti, Aldo Demi,
Giuseppe Peano
i Ateo Vannucci) i treballava en la reconstrucció dels ponts
de la ciutat. Després,
sembla que voluntàriament per a evitar
l'extradició a Itàlia, va fer feina en
la construcció de la carretera que unia les ciutats
d'Szczecin (Pomerània
Occidental, Polònia) i Berlín. El 14 de novembre
de 1942 va ser lliurat per les
autoritats nazis als feixistes italians al pas fronterer
tirolès de Brenner. El
18 de novembre d'aquell any va ser portat a Liorna, on va ser
interrogat. El 23
de març de 1943 se li va decretar confinament per un
període de dos anys i
enviat a la colònia penitenciària de
l'arxipèlag de Tremiti, d'on va ser
alliberat el setembre d'aquell any. De bell nou establert a Liorna,
participà
en la Resistència i amb l'anarquista Virgilio Antonelli
salva la vida a un
pilot austríac cremat. Després de la II Guerra
Mundial continuà militant en el
moviment llibertari fins el seu final. Armando Bientinesi va morir el
29
d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de
1967 a l'Hospital Civil de
Liorna (Toscana, Itàlia).
Armando Bientinesi (1898-1967)
---
