Anarcoefemèrides del 13 de gener
Esdeveniments
Henrik Ibsen
- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.
***
Montjuïc,«el castell maleït»
- Campanya per la
revisió del Procés de Montjuïc:
El 13 de gener de 1898
es publica en el periòdic El Progreso de
Madrid (Espanya) l'article de
Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de
Montjuich» que engegarà una important campanya per
demanar la revisió de les
causes instruïdes en l'anomenat «Procés
de Montjuïc», denominació aplicada al
procés militar que seguí l'atemptat contra la
processó del Corpus al carrer
dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que
portà una
dura repressió a l'obrerisme anarquista català i
la detenció de més de 400
persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest
judici el
juliol de 1897, al vapor «Isla de
Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat
clandestinament amb documentació falsa a la
Península i es va instal·lar a
Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El
Progreso,
amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del
periòdic, al madrileny
carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a
les
masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels
futurs articles,
gairebé diaris, que durant els mesos següents
Montseny va publicar en una
secció fixa que recollia escrits de comitès
republicans, societats obreres,
grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda
notícies sobre la
situació dels familiars: dones, mares i infants. Una
activitat tan intensa que
portà Federico Urales a viure a la redacció del
diari. A poc a poc la campanya
reeixí i durant febrer i març de 1898 altres
periòdics, especialment madrilenys
i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo
de Cadis,
fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell
maleït». A més, es donà un
bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se
manifestacions. A Barcelona, a
mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els
carrers de la
ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el
càstig dels
responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren
lloc a La
Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop
desaparegué El
Progreso, des de començaments de juliol de 1898
Joan Montseny començà a
editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a
més de voler imitar el
model intel·lectual de la seva homònima francesa
que tan important paper havia
jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc,
pretenia recollir el
testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la
revisió del procés.
***
Míting de la FORA contra la Llei de Residència
- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou aprovada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.
***
Propaganda
de l'acte publicada en el periòdic de Montevideo El Hombre del 6 de
gener de 1917
- Vetllada pro Radowitzky:
El 13 de gener
de 1917 se celebrà al Centre Internacional de Montevideo
(Uruguai) una vetllada
a benefici de l'activista anarquista Simón Radowitzky,
aleshores tancat a la
colònia penitenciària d'Ushuaia (Tierra del
Fuego, Argentina). L'acte,
organitzat per l'Agrupació Propaganda Anarquista, amb el
suport del Quadre
Escènic «El Internacional»,
comptà la interpretació orquestral d'Hijos del pueblo, la
representació de
l'obra de Joaquín Dicenta Benedicto Juan
José, la recitació de poesies i una
conferència a càrrec del destacat
intel·lectual anarquista Rodolfo González
Pacheco, vingut expressament de l'Argentina
per a aquest acte.
***
Capçalera
de Tinta y
Libertad
-
Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de
2008 surt a Madrid (Espanya) el primer
número del periòdic quadrimestral Tinta
y Libertad. Boletín de la
Coordinadora Nacional de Artes Gráficas,
Comunicación y Espectáculos de CNT
(Confederació Nacional del Treball). Fou
continuació de La Tira de Papel
i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts
gràfiques,
comunicació i espectacles. Les seves pàgines es
dedicaren especialment a
notícies sindicals i a campanyes per la llibertat
d'expressió. Els articles es
publicaren sense signar. En sortiren set
números, l'últim l'abril de
2012.
Naixements
Hippolyte Ferré
fotografiat per Eugène Appert (ca. 1871)
- Hippolyte Ferré:
El 13 de gener de 1848 neix al XII Districte de París
(França)
el communard i internacionalista anarquista Louis
Philippe Hippolyte Ferré,
conegut com Henri Ferré.
Sos pares es
deien Laurent Ferré i Marie Rouvière. D'antuvi
blanquista, en 1871 fou
secretari del seu germà, Théophile
Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat
General de la Comuna de París, i fou nomenat
capità del 76 Batalló Federat.
Arran de la caiguda de la Comuna, fou reclòs un temps a
l'Hospital de Sainte-Anne
de Versalles (Illa de França, França), on havia
mort sa mare, i compartí cel·la
amb Maxime Lisbonne i Gustave Maroteau; alliberat, acabà
refugiant-se a Zuric
(Zuric, Suïssa), mentre el maig de 1873 el XVI Consell de
Guerra el condemnà en
rebel·lia a la deportació en recinte fortificat.
Després de casar-se a Zuric
amb Vilhelmina Meier, s'instal·là, sota el nom d'Henri Ferré, a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
treballà
de tapisser, i s'afilià a la bakuninista«Federació del Jura», de la qual va ser
nomenat secretari arran del congrés celebrat entre el 6 i el
7 d'abril de 1874
a La Chaux-de-Fonds. El febrer de 1876 publicà–amb Pierre Jeallot, François
Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux
trevailleurs
manuels partisans de l'action politique, primer text que
parlarà de«comunisme anarquista». El 18 de març de
1877 assistí a la «Manifestació de la
Bandera Roja» en record de la Comuna de París a
Berna (Berna, Suïssa) i fou
ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el
20
d'agost d'aquest mateix any participà en el
congrés d'una Federació Francesa de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire
bakuninista
antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en
la qual Charles Alerini,
Paul Brousse, François Dumarteray, Jules Montels i
Jean-Louis Pindy formaren la
comissió administrativa inicial i que a partir del
congrés Pierre Jeallot i
Ferré reemplaçaran Brouse i Montels.
Després de proclamada l'amnistia per als communards,
tornà a França, s'establí a
Levallois-Perret (Illa de França, França) i
milità
en el grup anarquista «La Solidarité»
d'aquesta població. Entre 1882 i 1888,
amb el suport de T. Courapied (L'Ancien) i de
l'artista i pintor
Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els
grups anarquistes de la regió
parisenca. Sembla que és el mateix «H.
Ferré» qui, el novembre de 1884, amb
Hemery Dufoug, Tony Graillat i Constant Martin, fou un dels anarquistes
membres
del «jurat d'honor», format per representants de
diversos corrents
revolucionaris, creat per jutjat E. Druelle (Sabin),
acusat de ser un confident per al periòdic Le
Cri du Peuple, acusació confirmada
pel jurat el 27 de novembre. En la tardor de 1885 era secretari de la
Comissió
de Detinguts Polítics. En un informe policíac del
20 de maig de 1887 va ser
qualificat per la policia d'«anarquista
seriós», juntament amb Georges Deherme,
Jean Baptiste Louiche, Étienne Murjas i Ricois Martin, que
formarien el grup
anarquista «Le Combat». Entre 1887 i 1888
existí una efímera«Federació
Socialista-Revolucionària del cantó de
Neully», al voltant del grup anarquista
de Clichy i del grup de Levallois-Perret «Les
Déshérités». A partir de
1889 fou
el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents
de la Comuna». En
1892 vivia al número 54 del carrer Frazillan i al
número 2 del carrer Launois
de Levallois-Perret. Vidu de Vilhelmina Meier, es casà en
segones núpcies amb
Eugénie Louise Chevy. Hippolyte Ferré va morir el
10 de juny de 1913 al seu
domicili, al número 5 del carrer Fontaines du Temple, del
III Districte de
París (França) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri de
Levallois-Perret amb un discurs de Zéphirin
Camélinat. Sa germana, Marie Ferré
(1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.
***
Notícia
sobre la condemna d'Antoine Rieffel publicada en el diari
parisenc Le
Radical del 16 d'abril de 1888
- Antoine Rieffel:
El 13 de gener de 1856 neix a Fegersheim
(Alsàcia, França) el propagandista anarquista i
antimilitarista Antoine
Rieffel. Sos pares es deien Louis Maurice Rieffel, teixidor, i
Catherine
Oertet. Sabater de professió, el 18 de desembre de 1879 va
ser condemnat a
Estrasburg (Alsàcia; aleshores pertanyent a l'Imperi
Alemany) a 150 marcs de
multa o a 10 dies de presó per«infracció a la llei de reclutament» i
optà per
la nacionalitat francesa. Posteriorment es traslladà a
París (França), on vivia
al número 106 de carrer Richeliu i després al
número 3 del carreró Pellé (actual
carrer Saint-Sabin), on havia llogat una barraca. En 1883 era membre
del grup
anarquista parisenc «L'Éclair»
(Cardillac, Gauthier, Montant, Raoux, Joseph Tortelier,
etc.). En aquest mateix any, segons l'informe policíac«Organisation des forces
socialistes à Paris», hauria intentat formar, senèxit, una Cambra Sindical de
Manobres, projecte que va ser reprès cap el 1886 pel company
Gustave Leboucher.
A començament d'agost de 1884, en una reunió del
grup «Le Drapeau Noir» del
barri parisenc de Charonne, demanà que qualcú se
n'ocupés del futur periòdic Le
Simple, i el company Tellier accedí a
la proposició a condició que la
publicació esdevingués òrgan de grup
anarquista
del barri parisenc dels Amandiers; per procurar-se dels fons necessaris
per
aquesta empresa, el company Hivon proposà fer més
reunions públiques. Segons la
policia, que el qualificà d'«anarquista
ardent», va ser un dels organitzadors
d'un grup revolucionari en llengua alemanya i
freqüentà les reunions del grup«Les Insurgés». Com a membre de la
comissió organitzativa de la Cambra Sindical
de la Sabateria, assistí com a delegat dels sabaters, entre
el 17 de novembre i
el 31 de desembre de 1884, a l'Exposició de Boston
(Massachusetts, EUA) i va
fer una ressenya de l'esdevingut en Le
Tire Pied, òrgan internacional dels obrers
sabaters. També fou el gerent i
impressor de Terre et Liberté.
Organe
anarchiste-communiste, periòdic parisenc que
publicà 18 números entre el 25
d'octubre de 1884 i el 21 de febrer de 1885, i on
col·laboraren destacats
anarquistes (Amédée
Denéchère, Émile Digeon,
François Duprat, Lucien Guérineau,
Gustave Leboucher, Constant Martin, Pierre Martinet,Élisée Reclus, Joseph Tortelier,
etc.). Aquesta publicació deixà d'editar-se
després del saqueig de la seu del
periòdic per la policia i després de la condemna
en rebel·lia, el 15 de març de
1885 pel X Tribunal Correccional de París, d'Antoine
Rieffel, aleshores
fugitiu, a dos anys de presó, 500 francs de multa i cinc
anys de vigilància per«amenaces de mort» a jurats i magistrats que havien
processat anarquistes
acusats de assistir a una reunió a la sala Levis de
París del novembre
anterior, publicades en el número del 6 de febrer de 1885
del periòdic. A més
va ser també processat per un article antimilitarista
publicat el 22 de
novembre de 1884, per una article d'«incitació al
pillatge» del 29 de novembre
de 1884 i per diversos textos antimilitaristes publicats en
l'últim número de Terre
et Liberté del 21 de febrer de
1885. En la seva inculpació el 6 de gener de 1885 davant el
jutge d'instrucció,
va acceptar la responsabilitat dels articles incriminables,
però va rebutjar
signar el procés verbal en no reconèixer
l'autoritat de cap persona per a
jutjar-lo. Terre et Liberté
va ser
substituït per L'Audace,
la seu del
qual era la mateixa (al número 3 del carreró
Pellé) i l'impressor gerent fou V.
Leperchey, publicació de la qual s'editaren tres
números entre el 7 i el 21 de
març de 1885. El 14 d'abril de 1885 l'Audiència
del Sena el condemnà en
rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de
multa per «provocació a
militars, provocació a l'assassinat, pillatge i
incendi». Amb Loth, altre
company de Terre et Liberté,
va
oferir la impremta del carreró Pellé a Jean Grave
per a publicar el primer
número del periòdic Le
Révolté. El 14
de desembre de 1888, en el judici d'apel·lació
del d'abril de 1885 per«provocació a l'assassinat», celebrat a
l'Audiència del Sena, va expressar el
seu dret a ser anarquista i va ser condemnat, amb
circumstàncies atenuants, a
vuit mesos de presó i a 3.000 francs de multa.
Abandonà la sala cridant «Visca
l'anarquia! Visca la revolució social!», i va ser
tancat a la presó parisenca
de Mazas. El 15 de febrer de 1899 els seus companys (Beignet, Bernard,
Esnay, Hébert,
Leboucher, Lecourt, etc.) publicaren una nota en el periòdic
parisenc Le Parti Ouvrier on
denunciaven que era
irregular que estigués tancat a la presó de Mazas
en comptes de la de
Sainte-Pélagie, on havien de purgar la pena els presos per
aquesta mena de
delictes. El 21 de desembre de 1899 va ser condemnat en
rebel·lia –estava fugitiu
des del 14 d'abril d'aquell any–, juntament amb altres
companys, a 20 anys de
treballs forçats i a 20 anys de prohibició de
residència per un delicte de«complicitat de fallida fraudulenta». Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Arturo
Campagnoli
- Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).
***
Necrològica
de Léon Capitaine apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 15 de juny de 1928
- Léon Capitaine:
El
13 de gener de 1886 neix al cantó de Brest-Recouvrance,
actualment Brest (Bro
Leon, Bretanya), l'anarquista i sindicalista Léon Octave
Marie Capitaine. Sos
pares es deien Louis Marie Capitaine, calafatador al port i
després contramestre,
i Angélique Joséphine Le Roy. El 14 d'octubre de
1909 es casà a Brest-Recouvrance
amb Jeanne Yvonne Alexandrine Le Page, amb qui tingué el 7
de setembre de 1910
una filla, Marie Henriette Jeanne Joséphe Capitaine. En
aquesta època
treballava de comerciant i vivia al número 1 del carrer de
la Porte de Brest-Recouvrance.
Posteriorment treballà d'electricista al taller de
màquines de l'Arsenal de
Brest (drassanes de vaixells de guerra) i en 1918 va ser nomenat
secretari
general del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal de la
Confederació General del
Treball (CGT) –l'any anterior n'era secretari adjunt.
Considerat «pacifista a
ultrança» en plena Gran Guerra, va ser controlat
per la policia en nombroses
manifestacions antimilitaristes i antibel·licistes. En 1918
va interrompre amb
altres companys una xerrada a favor de la guerra d'un mestre en una
escola de
Kerhuon (Bro Leon, Bretanya); dies després va ser detingut a
l'estació d'aquesta
petita població quan venia a fer una reunió
sindical, però aconseguí fugir-ne. Membre
del grup «Amis de La Vague», va
ser un dels principals artífex de la
vaga que s'engegà el 29 d'abril de 1918 i que
acabà el 6 de maig d'aquell any en
un fracàs amb quatre acomiadaments entre els vaguistes. El
19 d'agost de 1918
el Buró Sindical va ser renovat i va ser substituït
per Henri Cadec en el
càrrec de secretari general. El desembre de 1918, quan la
manifestació en
ocasió de l'arribada del president nord-americà
Woodrow Wilson a Brest, un
oficial de marina que havia intentat arrabassar l'emblema sindical va
ser
apallissat; citat a declarar, no es va poder provar que havia estat ell
l'autor
de l'agressió. El 5 de gener de 1919 va ser detingut en un
cafè on, juntament
amb un grup de mariners, repartia fullets en favor de la
Revolució russa.
Després de purgar cinc mesos de presó preventiva
en règim de dret comú a la
presó militar de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), entre el 30
i el 31 de maig de
1919 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra i,
gràcies a la
defensa d'Henry Torres, van ser gairebé tots absolts. Malalt
del cor, Léon
Capitaine va morir el 23 de maig de 1928 a Cormeilles-en-Parisis (Illa
de
França, França), on sa família
l'enterrà religiosament.
***
Necrològica
de Josep Serres Amposta apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 26 d'agost de 1971
- Josep Serres Amposta: El 13 de gener de 1891 neix al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Serres Amposta. Sos pares es deien Josep Serres Segura, sereno, i Rosa Amposta Martí. De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació March a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre. Josep Serres Amposta va morir el 2 de juliol de 1971 al seu domicili de Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord).
***
![Saxe Commins [IISH-Amsterdam]](http://www.estelnegre.org/documents/commins/commins01.jpg "Saxe Commins [IISH-Amsterdam]")
Saxe
Commins [IISH-Amsterdam]
- Saxe Commins: El
13 de gener de 1892 neix a Rochester (Monroe County, Nova York, EUA)
l'editor,
escriptor i dramaturg llibertari Israel Kaminsky (o Cominsky),
més conegut com Israel Saxe Commins
o Saxe Commins, que va fer servir
el
pseudònim Rudin. Fill
d'una família
nombrosa emigrant de l'Imperi Rus, sos pares es deien Samuel Kaminsky
(o
Cominsky), ucraïnès, i Lena Zodikow, lituana.
Estudià medicina a la Universitat
de Pennsilvània i en 1913 es va llicenciar en odontologia i
es va instal·lar a
Nova York (Nova York, EUA). A Nova York visqué un temps amb
sa tia Emma
Goldman, germanastra de sa mare, a qui va ajudar en l'edició
de la influent
revista Mother Earth,
publicació en la
qual va col·laborar amb articles i que dirigí un
temps. En aquesta època
mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Emily
Holmes Coleman, Ida
Gershoy, Leo Gershoy i Hippolyte Havel, entre d'altres. Durant la Gran
Guerra
va col·laborar amb la intel·ligència
militar. En 1918 estrenà la seva obra
teatral The Obituary.
Després va
engegar una exitosa carrera com a dentista, portant una consulta i fent
classes
a la Universitat de Columbia, on esdevingué amic d'Albert
Einstein. En 1927 es
va casar amb la pianista concertista i compositora musical Dorothy D.
Berliner,
amb qui va tenir dos infants (Frances Commins Bennett i Eugene David
Commins).
Cap el 1929 abandonà la carrera de dentista i, a
instàncies del seu amic Eugene
O'Neill, qui estava casat amb sa germana Stella, va entrar en el
món editorial
com a dactilògraf. Quan Eugene O'Neill va escriure la seva
obra The Visit of Malatesta, va
usar la seva
biblioteca anarquista a efectes de documentació.
Començà la seva carrera en el
món del llibre treballant amb l'editorial d'Horace Liveright
i en 1933
s'incorporà a l'editorial Random House, esdevenint editor en
cap i,
posteriorment, editor principal. Dirigí la prestigiosa
col·lecció «Modern
Library» (Biblioteca Moderna) de Random House.
Ajudà i edità molts dels més
grans escriptors nord-americans del segle XX, com ara Sherwood
Anderson, W.H.
Auden, William Faulkner, Sinclair Lewis, James A. Michener, Eugene
O'Neill, Budd
Schulberg, Irwin Shaw, Gerturde Stein, etc. Amb els seus
esforços, facilità que
molts d'aquests autors aconseguissin el Premi Pulitzer (Faulkner, Lewis
i O'Neill;
aquests tres també guardonats amb el Premi Nobel). Fou
també l'editor
nord-americà de destacats escriptors en llengua anglesa, com
ara Aldous Huxley
i John Strachey. En la seva tasca editorial destacà per
compilar col·leccions
de diversos autors (Washington Irving, Franklin D. Roosevelt, Adlai E.
Stevenson,
George Washington, etc.). En 1947, amb Robert N. Linscott,
compilà i editar en
quatre volums una història de la filosofia sota el
títol The World's Great Thinkers.
Deia que «el paper de l'editor ha de
ser invisible», però ser editat per ell era un
element de prestigi i de
reputació. Malalt del cor, Saxe Commins va morir el 17 de
juliol de 1958 a
l'Hospital de Princeton (Mercer County, Nova Jersey, EUA) i va ser
enterrat al
cementiri d'aquesta població. En 1978 sa vídua va
publicar la biografia What is an Editor? Saxe
Commins at Work.
El seu important arxiu es troba dipositat a la Biblioteca de la
Universitat de
Princeton.
Saxe Commins (1892-1958)
***
Antonio
Gosalbo Gasque
- Antonio Gosalbo
Gasque: El 13 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 16 de gener– de 1905 neix a Llucena
(Alcalatén, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gosalbo Gasque –el
primer llinatge
també citat erròniament de diferents maneres (Gonzalbo,Gonzalo, Gonzalvo,Gozalbo, etc.)
i el segon com Jarque. Era fill de
Francisco Gosalbo Prades i de Cecilia Gasque García.
S'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Posteriorment passà a
França. El juliol de 1930 va
ser detingut, juntament amb 14 espanyols i l'insubmís
francès Noël Morin, a la
sortida d'una reunió anarquista celebrada a
Vigneux-sur-Seine (llla de França,
França), on es preparava un aixecament revolucionari per l'1
d'agost d'aquell any
a Espanya, i expulsat del país cap a Bèlgica amb
tots els compatriotes. L'1 de novembre
de 1931 va ser detingut al barri de Collblanc de l'Hospitalet de
Llobregat
(Barcelonès, Catalunya) amb quatre companys
(Jesús Berganza Ortiz; Josep
Coronas Fuster, que havia estat condemnat a tres anys de
presó a França per
robatori; el francès Georges Albert Dufroy; i Antoni
Montmaneu Estupiñà), sota
l'acusació de preparar un atracament a la Caixa d'Estalvis
de Xèrica (Alt Palància,
País Valencià) i reclosos al
vaixell-presó Antonio
López, ancorat al port de Barcelona. Jutjat amb
sos companys pel Tribunal
de la Secció II de l'Audiència de Barcelona per
aquest delicte, el 22 de
desembre de 1931 va ser condemnat a nou mesos de presó.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
Antonio Gosalbo
Gasque (1905-?)
***
Carnet
de la CNT
- Serafí Querol
Reverter: El 13 de gener de 1913 neix
a Alcanar (Montsià,
Catalunya) l'anarquista,
anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Serafí Querol Reverter. Sos pares es deien Ramon Querol
Queralt i Rosa Reverter Balada. Exiliat a França, durant
l'Ocupació
nazi participà en la Resistència
integrant en el grup dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors
Partisans) «Koufra» (FTP Koufra), format per una
trentena de homes, la majoria
espanyols i dels quals 16 eren membres de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), que actuà al departament d'Erau, participant en
diversos combats, com
ara l'atac a la caserna alemanya de Lodeva (Llenguadoc,
Occitània). En 1956 era
membre de la Federació Local de Briude (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT, de tendència«col·laboracionista». Sa companya fou
Mercedes Bateller Monios. Serafí Querol Reverter va morir
el 23 de març de 2008 al
seu domicili de
Biàrritz
(Lapurdi, País Basc).
***
Joan Gil Balañà
- Joan Gil
Balañà: El 13 de gener de
1914 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gil
Balañà. Sos pares es deien Joan Gil i Dolors
Balañà. En la seva joventut milità en
ateneus
llibertaris i en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf
franquista passà a
França i va ser internat al camp de concentració
de Sètfonts. Quan esclatà la
II Guerra Mundial va ser incorporat a la 24 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i enviat a les tasques de fortificació de
la «Línia Maginot»,
a la zona de Morhange (Lorena, França). Quan
l'Ocupació va caure presoner dels
nazis i internat a Colmar, al Frontstalag 140 de Belfort i a l'Stalag
XI-B de Fallingbostel
(Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser
deportat pels nazis al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on participà
especialment en el kommando
encarregat de la construcció de la cambra de gas del camp, i
fou alliberat el 5
de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i
treballà d'obrer impressor a
París (França). Conegué sa companya,
Claire Louise Grifé, amb qui tingué diversos
infants.
Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP)
i a finals dels anys setanta en va ser nomenat president. En el VII
Congrés de
la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de 1981, va ser nomenat
president del secretariat nacional d'aquesta organització.
El 27 de desembre de
1988, com a president, signà, juntament amb Ramiro
Santiesteban Castillo,
secretari, i Jorge Semprún Maura, ministre de Cultura del
Govern espanyol,
l'acte de donació dels arxius de la FEDIP a l'Arxiu
Històric Nacional espanyol.
També col·laborà en la revista Hispania,òrgan de la FEDIP, i fou
condecorat a França per les seves accions socials. El 4 de
maig de 1990, com a
president de la FEDIP, participà a Mauthausen en el 45
aniversari de
l'alliberament del camp, moment en el qual no es trobà
bé i va ser enviat
d'urgències a París. Poc després, el
13 de juliol de 1990, Joan Gil Balañà va
morir al seu domicili del VII Districte de París
(França).
***
Necrològica
de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 2 de març de 1993
- Fidel Gorrón
Canoyra: El 13 de gener de 1921 neix a Madrid
(Espanya)
l'anarcosindicalista
Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge
també citat Gorrión
i el segon Canoira
erròniament.
Sos pares es
deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball
(CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les
Joventuts Llibertàries. A
començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de
transports «Agencia Comercial
Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a
uns metres de l'edifici de la
Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi
de tapadora a les
activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al
transport de
propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael
Rodríguez Ajax,
marxà cap a França per a representar la CNT de
l'Interior en el Congrés
Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges
(Llemosí,
Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de
Premsa i Propaganda
del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels
delegats de
l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a
Llemotges. En retornar
l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb
un desena d'altres
militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel
Tribunal d'Ordre Públic
(TOP) per «associació
il·lícita i propaganda
il·legal», va ser condemnat la
tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona
Castaño, a sis anys
de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000
pessetes de multa. Un cop
alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on
conegué el futur ministre
d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat
secretari del
Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976
participà en el primer Ple
Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En
aquests
anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT.
Entre el 21 i el 27
de novembre de 1977 participà en la «Semana
Confederal Durruti» que se celebrà
a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un
míting a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny
Mañé. El 21 de novembre de 1979
va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i
obrera, hoy» a Barcelona, en el
marc del cicle de conferències del V Congrés
Confederal de la CNT. Durant els
anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari
anarcosindicalista Cenit i de Radio
Libertaire, i participà
en nombrosos mítings, tants a la Península com a
França. Entre 1982 i 1985
col·laborà en la revista Mediterráneo.
Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), però dimití d'aquest càrrec
després del XVIII Congrés de l'AIT
(Congrés
de Bordeus) per raons de salut i després que la seva
gestió fos fortament criticada
per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la
militància activa.
En 1985 publicà el fullet La
Crisis del
sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986
llegí a Colònia (Rin del
Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la
conferència AIT, la Internacional
desconocida. Una
aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986),
que s'edità posteriorment.
En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la
pel·lícula documental Un
autre futur. L'Espagne en rouge et noir,
de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions
llibertàries,
com ara Adarga, Bulletin
GRIFA, CNT, Cenit, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,Ideas-Orto, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19
de febrer de 1993 a l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i
va ser incinerat.
***
Anna
Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova
- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.
---
