Lescriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill duna família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb lEspanya més negra i reconstruir la nació catalana des duna perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria dintel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. (Joan F. López Casasnovas)
La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa
De Miquel López Crespí a Miquel Sureda de Montaner
Per Joan F. López Casasnovas, escriptor
Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que sadonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a lhora descriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) lèpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens desperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió.
Lescriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill duna família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb lEspanya més negra i reconstruir la nació catalana des duna perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria dintel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, sencarregaria desvair. I, com que la paraula sense lacció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des duna potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a Lami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà lEuropa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments dalliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de lhome marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a linterior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era lúnica sortida que li quedava, laixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.
De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions den Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat dopinions, el subjecte que jutja en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de laparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de lexèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment lassassinarien? Nhi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a lordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades dopressió i vexacions de tota mena si no és que directament se naprofitaven? Era o no era terror lestat de coses contra el qual saixecaren milers de súbdits dun sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que i són sols uns exemples sobligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.
dBalears (27-VII-08)