Anarcoefemèrides del 9 d'abril
Esdeveniments
- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).
***
- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).
***
- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
***
- Surt Más Lejos: El 9
d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari de
teoria anarquista Más Lejos. Crítica.
Ideas. Documentación social y
económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi
Carbó Carbó. Trobem articles
de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur
Lehning, Josep Mas
Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente,
Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros,
Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander
Schapiro,
Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc.
Realitzà
una enquesta sobre
l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri,
Pierre
Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura,
Frederica
Montseny, Josep
Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc.
En
sortiren nou
números, l'últim el 2 de juliol de 1936.
***
- Surt Liberdade: El 9
d'abril de 1938 surt a París (França) el primer
número del periòdic bimensual
en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas
portugueses.
Portava l'epígraf «Una nova barricada que
s'erigeix als camps de lluita contra
la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes
d'emancipació humana». En sortiren almenys 29
números fins al 1939.
***
- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.
Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)
Naixements
- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Clémence, aleshores embarassada. La parella es casa i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a manyà. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes --alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o«necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El març de 1938, però, contraurà matrimoni amb Léonie Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir:«Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme --com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres-- i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. Tambéés autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.
Louis Rimbault (1877-1949)
***
- Casilda Hernáez
Vargas: El 9 d'abril de 1914 neix a l'orfenat de Fraisoro
de Zizurkil
(Guipúscoa, País Basc) la militant
anarcofeminista i resistent antifeixista Soledad
Casilda Hernáez Vargas --a vegades citada com Casilda
Méndez Hernáez--, més
coneguda com Casilda, la Miliciana,Kasilda o Kasi. Era
neta d'una gitana navarresa --alguns diuen que l'origen era inca-- i de
família
confederal per part de mare. Després de passar la
infància a Zizurkil, es
traslladà al barri d'Egia de Sant Sebastià. A
partir de 1931 va ser membre de
les Joventuts Llibertàries i va ser empresonada per fer una
crida a la vaga a
les treballadores d'una empresa que només contractava
personal femení. En
aquests anys republicans la seva pràctica del nudisme a la
platja de Zurriola
al barri de Gros causà escàndol. Es va fer molt
coneguda a les barriades
populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934 (combats de
Penyes
d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per
possessió
d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys
de presó
i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid,
però va ser alliberada aviat
gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la
presó conegué el
militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki),
son company en endavant. Encara que partidària de«Mujeres Libres», no entrà a
formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de
juliol de 1936 a
Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de
la qual va haver de passar a
França. Va tornar a la península via Catalunya i
va marxar a la defensa de
Madrid i després entrà en una brigada anarquista
de la «Columna Hilario-Zamora»
al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company
Likiniano, va defensar
la «Casa Gran» de Barcelona --l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels
comitès nacional i regional de la CNT-- contra la
reacció comunista. A
Barcelona encapçalà uns tallers de
confecció abans del triomf feixista. Quan
aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i
va passar pels camps
de concentració d'Argelers i de Gurs. Després
d'un temps a Lorient, on ca seva
va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es
va
instal·lar amb Likiniano a Biàrritz. El seu
domicili es va convertir en centre
d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en
l'organització de
grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la
decadència confederal, la parella es
va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca
i
Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop
més agres i Casilda
va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar
més
tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer
l'1 de setembre de 1992 a
Biàrritz (Aquitània, Occitània). En
1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va
publicar una biografia: Casilda, miliciana. Historia de un
sentimiento.
Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió«té més collons que la
Kasilda».
Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)
Defuncions
- José
Martín Arjona: El 9 d'abril de
1930 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg
anarquista
José Martín Arjona. Havia nascut el 25 de
desembre de 1892 a Herrera (Sevilla,
Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Puente Genil (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Fill d'una família modesta,
passà la seva infantesa a les
mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà
a Herrera i es
dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment
anarquista, a la seva
localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat
d'Agricultors «El Progreso»,
a més d'editar un periòdic anarcosindicalista.
Amb Aquilino Medina, fundà a
Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació
de fullets
esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la
dictadura de Primo de
Rivera s'exilià a París (França). A la
capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà
la dictadura
i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra
dramàtica de costums
andaluses Cruces de sangre. Cap al
1923 retornà a la Península i a Madrid
començà a col·laborar, sobretot amb
articles sobre política internacional, en el
periòdic La Libertad, a
més de participar en xerrades, conferències i
tertúlies,
com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega
y Gasset i Unamuno.
A més de les seves col·laboracions
periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador,
ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei
d'Ordre Públic, a la
presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio
Marañón, Eduardo
Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses
ocasions,
patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de
l'Ateneu de
Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys
col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación
Consciente, La
Revista Blanca, Tierra y Libertad,
etc., a més de diversos periòdics esquerrans
llatinoamericans. El setembre de
1929 col·laborà en el número especial
de la revista alacantina La Raza Ibera
en suport a l'artista
anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan
Bautista Acher o Shum),
aleshores
tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va
ser trobat mor el 9 d'abril de
1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid
(Espanya) on vivia; el
certificat oficial feia constar com a defunció«mort natural», però el seus
companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim
primoriverista.
Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II
República s'estrenà en
diverses ocasions la seva obra Cruces de
sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser
novament estrenada en 2004.
A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix
un festival de
teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.
***
- Antoni Rotllant
Verdolet: El 9 d'abril de 2006 mor a Morellàs
(Vallespir, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut
com Ton Carboner. Havia nascut el
23 de
desembre de 1910 a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva,
Catalunya).
Fill i nét de carboners --sa família era coneguda
com els de «Can Carboner»--, va
estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i
començà a treballar de
ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la
dictadura de Primo de
Rivera sa família s'instal·là a Can
Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu
poble. Membre de la cooperativa «Unió
Obrera» i de l'associació obrera«Germanó», s'adherí a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona.
El març de 1934 va ser un dels fundadors de
l'Associació de Treballadors del
Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya),
que
s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per
aquest motiu hagué
de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de
juliol
de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de
Sant Feliu de
Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li
oferiren. Durant la guerra civil
lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta
(antiga Columna Macià) i, segons
altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les
tropes
franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i
presons (Valladolid,
Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de
treballs
forçats. Quan feia feina en la construcció d'un
pont, aconseguí evadir-se amb
un company empordanès de Bàscara i
ambdós pogueren passar els Pirineus. El
setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en
la Federació Local de la CNT
d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de
1945 al I Congrés de la
CNT en l'Exili celebrat a París. A França
conegué sa companya, la Pepita, que
li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves
memòries. Va ser nomenat
secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960
s'instal·là a Perigús
(Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat
d'aquesta localitat al Congrés
de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i
on presentà un
informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En
aquesta època treballà com a
obrer agrícola i intentà crear una
col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran
de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va
ser
exclòs de la CNT. Més tard s'establí a
Morellàs. Després de la mort del
dictador Franco, participà en la reconstrucció
confederal i fou un dels
fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de
Ter (La Selva,
Catalunya) en un local que adquirí; també
intentà muntar un ateneu llibertari al
casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la
Confederació General del Treball (CGT).
En els seus últims anys va fer conferències on
explicà les seves vivències. Publicà
articles en publicacions llibertàries i d'àmbit
local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa,Polémica, Temps,Terra, etc. En
1985 publicà en L'Avenç
l'article «Un
gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I
Concurs de Memòria Històrica»
d'aquesta revista. És autor de la trilogia
autobiogràfica Los cuervos
festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta
años después: un viejo revolucionario
retorna del exilio (2003) i ¿La
revolución devora al revolucionario? (2003), i
deixà alguns manuscrits inèdits
(Cuatro encuentros, etc.).
Actualització: 09-04-14