Anarcoefemèrides del 8 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Revolución Social
- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Barbier (26 de febrer de 1894)
-Émile Barbier: El 8 de gener de 1858 neix al V
Districte antic, actual II
Districte, de París (França) l'anarquistaÉmile Alphonse Barbier. Era fill de
Joseph Placide Barbier, pintor en la construcció, i de
Victorine Madeleine
Poisier, cosidora. Es guanyava la vida com son pare, treballant de
pintor en la
construcció. L'octubre de 1872 vivia al número 58
del carrer Cherche Midi del VI
Districte de París. A principis dels anys noranta va ser un
dels fundadors el
grup anarquista «La Revanche de Fourmies». Sembla
que es el mateix Barbier que
assistia a les reunions del Grup Anarquista del Faubourg Marceau, al
carrer
Pascal. El 26 d'abril de 1892 va ser fitxat com a«anarquista» en una llista de
la Prefectura de Policia de París. Diversos informes de
confidents de la policia
assenyalen la presència d'un tal Barbier en diverses
reunions anarquistes, però
com que no citen el nom podria tractar-se de l'anarquista Louis
Alexandre
Barbier. Figura en un informe policíac de
recapitulació d'anarquistes del 15 de
desembre de 1893. El 26 de febrer de 1894 el seu domicili, al
número 10 del
carrer Roger del XIV Districte de París, va ser escorcollat
per la policia i es
trobaren diversos llibres i fullets socialistes revolucionaris,
correspondència
i un revòlver carregat; detingut sota l'acusació
de pertinença a «associació
criminal», va ser fitxat com a«anarquista» aquell mateix dia en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, però durant
l'interrogatori negà formar part del moviment llibertari. El
2 de març de 1894
va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat de
recapitulació
d'anarquistes de residència fixa del 31 de desembre de 1894
i també en altre
del 31 de desembre de 1896. En aquesta època vivia al
número 106 del carrer
Château. En 1899 era membre del Grup Comunista del XIV
Districte de París. Després
de 1900 figurava en altres registres policíacs i aleshores
vivia al número 62
del carrer Vercingétorix. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Foto policíaca de Philibert Alicante (7 de març de 1894)
- Philibert Alicante: El 8 de gener de 1861 neix a Sèvres (Illa de França, França) l'anarquista Philibert Alicante, conegut com Théodore Alicante. Sos pares es deien Alippe Alicante, calderer, que va morir pocs mesos després de néixer ell, i Marie Antoinette Druet. Va fer feina d'operari en una màquina talladora de sabates de cautxú i posteriorment es dedicà a treballar cuiros. El 19 de desembre de 1891 es casà a Gentilly (Illa de França, França) amb la jornalera parisenca Marie Scholer i amb aquest matrimoni legitimà cinc infants: François, nascut en 1880; Annette, nascuda en 1882; Louise, nascuda en 1885; Catherine, nascuda en 1887; i Lucie, nascuda en 1890. En aquestaèpoca vivia al número 6 del carrer Comète de Gentilly. El seu domicili va ser controlat per la policia el 13 de juny de 1892 i el 30 d'abril de 1893, i figurava com a«anarquista militant» en un llistat del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia de París (França). El 7 de març de 1894, en una agafada antianarquista, va ser detingut sota l'acusació de«pertinença a associació criminal» i el seu domicili del carrer Comète va ser escorcollat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París sense cap resultat; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat. El 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En 1899 assistí com a delegat del grup de Gentilly del blanquista Partit Socialista Revolucionari (PSR) al congrés que se celebra a la Sala Japy de París. El 18 de març de 1933 el seu negoci de cuiros i pells establert al número 14 del carrer Frileuse de Gentilly va ser declarat en fallida. El 29 d'abril de 1935 va fer separació de bens amb sa companya Perrichon; en aquesta època vivia al número 47 del carrer Benoît-Malon de Gentilly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la mort d'Amilcare Molgora apareguda en el periòdic
ginebrí Il
Risveglio Anarchico del 21 de setembre de 1935
-
Amilcare Molgora: El 6 de gener de 1862 neix a
Pineròl (Piemont, Itàlia) l'anarquista
Amilcare Molgora –també citat Molgola.
Era fill d'Annibale Molgora i
Luigia Bianciotti. Es guanyà la vida treballant en diferents
oficis (teixidor
en seda, estucador, enguixador) a Torí (Piemont,
Itàlia). El 2 d'agost de 1881
va ser condemnat per l'Audiència de Torí a tres
anys de presó per «robatori» i
el 30 de gener de 1885 el Tribunal de Pineròl el
condemnà en rebel·lia a dos
anys de presó per «complicitat en la
fabricació i distribució de moneda
falsa»,
condemna que va prescriure aquell any. El juliol de 1886 va ser
detingut a Como
(Llombardia, Itàlia) i repatriat a Pineròl, on la
policia va perdre el seu
rastre. En 1898 sembla que s'estava a Suïssa, on el juny
formà part dels grups d'obrers
italians que s'ajuntaren a la frontera per anar a participar en els
motins
revolucionaris de Milà (Llombardia, Itàlia). En
1904 la policia italiana el
tenia localitzat a Suïssa, on havia arribat d'una estada per
Amèrica. Establert
a Zúric (Zúric, Suïssa), vivia al
número 312 d'Hardstrasse. En aquesta època es
dedicava a sufragar i editar pamflets i manifests anarquistes i
distribuir-los.
El 5 de juny de 1906 va ser expulsat, juntament amb els anarquistes
Luigi Ettore
Freghi i Anton Honzakko, de Suïssa per «propaganda
anarquista» i per haver
participat en una manifestació antimilitarista davant la
caserna de Zúric.
Posteriorment emigrà al Caire (Egipte). En 1926 i 1927 vivia
a Heliòpolis, a
l'actual barri de Tell Hisn del Caire, i estava subscrit a Il
Risveglio Anarchico.
En 1935 el seu fill, Luigi Molgora, envià una carta al
periòdic Il Risveglio
Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on notificava
la mort de son pare
aquell any al Caire.
***
Louis Lumet dibuixat per Bertin
-
Louis Lumet: El 8
de
gener de
1870 neix a Issoudun (Centre, França) el
periodista, poeta, escriptor, francmaçó
i propagandista anarquista Louis Joseph Lumet. Fill d'una
família que s'havia implicat en
els fets revolucionaris de 1848, sos pares es deien Jean Baptiste
Lumet, vinyataire,
i Louise Dérouet, i dirigien una fàbrica de
pelleteria. Després de fer estudis
amb els Sacerdots del Sagrat Cor de Jesús d'Issoudun,
marxà cap a París, on es guanyà
la vida treballant d'empleat d'assegurances. En la dècada
dels noranta vivia amb
sos pares al número 10 del carrer Nicolo del XVI Districte
de París. El 8 de
maig de 1891 va ser declarat exempt per a fer el servei militar per«feblesa de
constitució», aquesta exempció va ser
renovada el 23 de maig de 1892, i en les
posteriors (1894, 1901, 1907), fins que finalment va ser alliberat de
les obligacions
militars en 1916 per «feblesa general». Entre
novembre de 1891 i febrer de 1894
col·laborà en la revista anarquitzant L'Art
Social, de Gabriel Delasalle
(Gabriel de la Salle). Interessat en diverses
disciplines (literatura,
història, sociologia, teatre, arts decoratives,
ciència, etc.), a més de la Revolució
Social, debutà literàriament, molt
influït pel moviment simbolista, en temps del
cas Dreyfus, juntament amb Stéphane-Georges Lepelletier de
Bouhélier (Saint-Georges
de Bouhélier) i Eugène Montfort, i fou
amic d'Albert Fleury i de Charles-Louis
Philippe. Participà en el cenacle literari de la
Montagne-Sainte-Geneviève de París,
juntament amb Émile Janvion i altres. En aquests anys
col·laborà en diferents
publicacions anarquistes, com ara La Grève
Générale (1893-1895 i
1899-1900), L'Effort (1896-1902) i Le
Libre (1897-1898). L'abril
de 1895 creà a París la revista
d'inspiració llibertària, en defensa de l'art
social i de les idees naturistes, L'Enclos. Arts; dits et
faits, pour le
mieux (1895-1899), juntament amb Fernand Pelloutier,
Charles-Louis Philippe,
Jacques-Gabriel Prod'homme i altres amics (Jean Baffier,
Léon Frapié, René
Ghil, Lucien Jean, Albert Lantoine,
Hugues Lapaire, Léon Riotor, etc.), publicació
que dirigí, administrà i en la
qual col·laborà, i de la qual es
desmarcà el maig de 1897. Entre 1895 i 1901
col·laborà en Le Libertaire iLe Supplément Littéraire des Temps
Nouveaux publicà textos seus. En 1896 vivia al
número 7 del carrer de
l'Annonciation del barri parisenc de Passy. Va ser admès en
la «Chevalerie du
Travail», una mena de francmaçoneria sindical.
Entre 1897 i 1901 col·laborà en La
Revue Naturiste–en el número 3, de maig
de 1897, publicà l'article «Pour
les femmes contre le feminisme», on criticava el
parlamentarisme de les feministes.
Durant la primavera de 1897 fundà el«Théâtre Civique», dins del
marc de
l'anomenat «Teatre Social», que representava obres
dramàtiques revolucionàries
als barris obrers, a més de fer cursos de teatre i
d'espectacles. També participà
en societats per divulgar al gran públic l'obra dels
artistes d'aleshores. En
1899 col·laborà en Le Journal du Peuple,
diari dirigit per Sébastien
Faure, destinat a adherit els llibertaris a la causa d'Alfred Dreyfus.
En març
de 1899 fou un dels fundadors de la Societat de les Universitats
Populars, la
qual el 9 d'octubre d'aquell any s'instal·là al
Faubourg de Saint-Antoine i
serà l'origen de la creació de gairebé
120 universitats populars en els anys
següents. L'hivern de 1900 va fer costat el «Grup de
Solidaritat Internacional i
d'Ajuda als Detinguts». L'abril de 1901 signà, amb
altres escriptors francesos,
un manifest en suport de la Rússia revolucionària
engegat per escriptors
russos. També l'abril de 1901 cofundà, ambÉdouard Massieux, el grup «L'Art
pour tous», lligat a la Federació de les
Universitats Populars (FUP), que, a més
d'organitzar visites guiades als museus, publicà entre 1903
i 1905 una revista mensual
del mateix títol i de la qual fou editor
científic. El febrer de 1903 s'adherí
al grup dels «Chansonniers Socialistes». En el
número del 27 de juny de 1903 el
diari parisenc L'Intransigeant l'acusà
de nacionalista i de «socialista
reaccionari». En aquesta època, ja declaradament
francmaçó, es decantà pel
socialisme d'Alfred Léon Gérault-Richard i
col·laborà en el diari republicà La
Petite République, on en 1904 va publicar en
lliuraments «Les cahiers d'un
congréganiste» i una mena d'autobiografia,«Le chaos», que després va ser
editada en llibre. Cap el 1906 va ser nomenat inspector general
d'ensenyament
de dibuix a la Direcció de Belles-Arts i aquest mateix any
va fer, amb Albert Keim,
una sèrie de biografies (Balzac, Beethoven, Berlioz,
Dickens, Diderot, Edison, Hugo,
Lamartine, Musset, Pasteur, Shakespeare, Tolstoi, Wagner, Washington,
etc.)
sota el títol Les grans hommes. El 20 de
juliol de 1907 testimonià
davant el I Tribunal del Sena en el judici sobre l'autoria de la
música de L'Internationale,
mostrant-se partidari de Pierre Degeyter i no de son germà
Adolphe Degeyter. Desmarcat
totalment de la causa social i del moviment obrer, en 1914
s'arrenglerà en la«Unió Sagrada». Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques,
com ara Le XIXe Siècle, L'Almanach
Socialiste Illustré, Les
Arts Français, Le Chambard Socialiste,Comoedia, Coopération
des idées, L'Éclaireur de
l'Ain, La France Libre, La
Grande Revue, L'Indépendant du Cher,La Lanterne, Lutèce,L'Homme Libre, Messidor, Le Mouvement Socialiste,Paris-Journal, La Plume, La Presse,Le Rappel, La Revue de
Paris, etc. A més de les citades obres,
publicà Le Meilleur mire,
rythmes, poème du livre «Etre» (1893),Contre ce temps (1896), La
vie d'un (1897), Conversation avec Idéa
(1897), La fièvre
(1898), Le chaos (1901), Le
Théâtre Civique (1900), L'Art
pour
tous (1904), Napoléon I. Empereur des
Français (1908), Le dessin par
les grands maîtres (1912, amb Yvanhoé
Rambosson), Pasteur. Sa vie, sonœuvre (1914 i 1922), Lesécoles en 1792 et en 1914-1917 (1917,
traduït al castellà aquell mateix any), La
Défense Nationale. Un an de
guerre (1915), La France
héroïque et ses alliés (1914-1916)
(1919,
amb Gustave Geffroy i Léopold-Lacour), Georges
Clemenceau. Sa vie, son
oeuvre (1919, amb Gustave Geffroy), Les enfants de
la patrie en
1792-1795 et les pupilles de la nation (1914-1918) (1919),
entre d'altres.
Abans de morir, dirigí els serveis de propaganda de
l'Exposició d'Arts
Decoratives i Industrials Modernes que se celebrà entre
abril i octubre de 1925
a París, però, greument malalt, Louis Lumet va
morir el 5 de desembre de 1923
al seu domicili, al número 6 del carrer Froidevaux, del XIV
Districte de París
(França) i va ser enterrat a la seva població
natal d'Issoudun, amb exèquies a
l'església de Saint-Cyr d'aquesta població. Dies
abans de morir, el 26 de
novembre de 1923, s'havia casat al XIV Districte de París
amb Augustine Claire
Eugénie Pigot. Amic de l'escultor Jean Baffier, a qui
defensà tota sa vida
malgrat el seu reaccionarisme i el seu antisemitisme, donà
dos obres d'aquest
al Museu d'Issoudun i al Museu de Nevers (Borgonya, França).
***
Notícia
d'Emmanuel Gouffreteau apareguda en el diari de La Rochelle L'Écho Rochelais
del 7 de novembre de 1894
-
Emmanuel Gouffreteau: El 8 de gener de 1877 neix a
Gémozac (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista Emmanuel Gouffreteau. Sos pares es
deien Eutrope
Gouffretau, conreador, i Marie Salomé. Es
guanyava la vida treballant de fuster
en la construcció a Marsella (Provença,
Occitània). El 25 de maig
de 1912 es casà a Marsella amb
Marie Noëli Constant. En aquesta època vivia al
número 71 del bulevard Chemin de Fer. Quan la Gran Guerra va
ser llicenciat
després d'haver
estat gasejat al front i a partir d'aquest moment tingué
problemes per problemes
de salut per exercir la seva professió.
Freqüentà les reunions del grup
anarquista marsellès de la Unió Anarquista (UA) i
feia propaganda llibertària i
comunista al seu barri. En 1922 vivia al número 118 del
bulevard de la Blancarde
del IV Districte de Marsella. Emmanuel Gouffreteau va morir el 12
d'abril de
1927 al seu domicili, al bulevard Grotte Rolland, de
Marsella (Provença, Occitània).
Joseph Ferrand
- Joseph Ferrand: El
8 de gener de 1880 –altres fonts
indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a
Varambon (Roine-Alps,
Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph
Ferrand, també conegut com Dunin.
Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava
la vida
venent diaris a Marsella (Provença, Occitània),
on conegué l'anarquista
i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898
abandonà la capital
occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes
desapareguts que cal buscar i controlar. A París
(França) començà la seva
carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la
Nit» d'Alexandre Marius
Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van
permetre el
desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22
de gener de 1903 fou
detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François
Vaillant. Processat a Amiens
(Picardia, França) amb tota la banda el març de
1905, fou acusat de 39
robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de
treballs
forçats. Amb el número de matrícula
34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació
(Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest,
començà a adoptar una actitud
de clara oposició a l'administració
penitenciària, intentant per dues vegades
evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió
disciplinària –entre 1907
i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company,
eliminà el forçat
Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar
Jacob.
Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc
anys de
reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la
colònia penitenciària de la pitjor manera
i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de
lluites i de penes. El gener de
1924 va ser relegat en residència perpètua a la
Guaiana, on esdevingué cuiner a
Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.
Joseph Ferrand va
morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en
data desconeguda.
***
Miguel Almereyda
- Miguel
Almereyda: El 8 de gener de 1883 –el registre de
defunció cita erròniament el 5 de
gener–
neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i
propagandista anarquista i
antimilitarista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo,
més conegut com Miguel
Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»).
Sos pares, no casats, es deien
Bonaventura Vigo, empleat comercial, i Aimée Sales, modista.
Algunes fonts diuen
que era fill bastard d'una família de notables catalans del
Principat
d'Andorra. Ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898
s'instal·là a París
(França)
i amb l'anarquista Laurent Tailhade aprengué fotografia i
treballà com a
retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos
de presó
condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit
revolucionari, va freqüentar
els cercles anarquistes i va escriure, en 1901, un primer article en Le
Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar
per
fabricació defectuosa, però serà
condemnat a un any de presó. En sortir-ne va
ser recollit per l'escriptora anarquista Caroline Rémy (Séverine) i va entrar com a
secretari de redacció en Le
Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com
per escrit, va
participar el juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos) en el
congrés
constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA), i esdevé amb Georges
Yvetot, cosecretari de la Secció Francesa. El 30 de desembre
de 1905, 28
membres de l'AIA, entre ells Almereyda, van ser durament condemnats,
entre tres
i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell
Roig», que cridava a la
insurrecció contra tota ordre de mobilització. El
14 de juliol de 1906 els
implicats van ser amnistiats. Juntament amb Gustave Hervé i
Eugène Merle, creà
aleshores el periòdic La Guerre Sociale.
En 1908 va ser condemnat a dos
anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels
soldats del 17
Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de
1909, va
participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer
i
Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per«incitació al sabotatge» durant una
gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va
crear «Les Jeunes
Gardes Révolutionnaires» (Les Joves
Guàrdies Revolucionàries), grup de combat
que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es va fer tot un
especialista en
desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment
obrer. Però de mica en
mica s'allunyà del moviment anarquista. El març
de 1913 deixà, amb Eugène
Merle, La Guerre Sociale per fundar Le
Bonnet Rouge, periòdic
satíric socialista que, tot i que mantingué un
dur combat contra els monàrquics
d'Action Française, dels «Camelots du
Roi» i d'altres grups dretans, es va
comprometre seriosament amb els polítics republicans. Quan
esclata la Gran
Guerra, reivindicà el seu «patriotisme
d'esquerra», però va esdevenir tot d'una
pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb
el ministre de
l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels«Carnets B» dels
antimilitaristes. Però víctima d'una
maquinació politicofinancera, va ser
detingut el 6 d'agost de 1917 acusat
d'«intel·ligència amb
l'enemic». Durant la
nit del 13 al 14 d'agost de 1917 Miguel Almereyda va ser«suïcidat» penjat amb uns
cordons de sabates a la seva cel·la de la presó
de Fresnes (Illa de França,
França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França). Va
deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que
més tard tractarà
de dilucidar, sense gaire èxit, la mort de son pare.
L'actual director de
cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat
en honor seu.
***
Foto
policíaca d'Alberto Di Giacomo
-
Alberto Di Giacomo: El 8 de gener de 1886 neix a Magione
(Úmbria, Itàlia)
l'anarquista Alberto Di Giacomo, conegut com Il Moro
o Il Moretto.
Era fill d'Andrea Di Giacomo i de Polina Bini. De ben jovent
passà a viure al
barri de Trionfale de Roma (Itàlia) i treballava als forns
de Valle Aurelia de
la ciutat. Estava fitxat per la policia com a «anarquista
perillós, capaç de
cometre atemptats». Entre 1911 i 1920 va ser un dels
principals membres de la fracció
més radical de la Lliga dels Obrers de Bòvila. En
1921 s'integrà en els «Arditi
del Popolo» i a finals de juliol d'aquell any
entrà a formar part, com a un
dels màxims exponents del «Batalló
Trionfale», de la direcció romana d'aquesta
organització. En 1923 va ser detingut per insultar i
apallissar feixistes. El
setembre de 1926 va ser novament detingut sota l'acusació de
planificar un
atemptat contra el règim feixista. En 1927 va ser inscrit en
el registre de la
policia de fronteres. A partir de 1929 visqué al carrer
Tunisi del barri de
Triomfale, on freqüentava l'anarquista Errico Malatesta. El
juny de 1931 se li
va assignar confinament per tres anys a la colònia
penitenciària de l'illa de
Lipari per «activitats anarquistes i pertinença al
Socors Roig». El novembre de
1932, amb motiu del desè aniversari de la «Marxa
sobre Roma», va ser amnistiat
del període de confinament que li restava. De bell nou a
Roma, s'integrà
immediatament en la resistència al règim i
novament va ser amonestat formalment
el maig de 1933. Un informe policíac de 1934 l'assenyala com
un dels
anarquistes més «perillosos» de Roma i
que cal mantenir estretament vigilat. El
juny de 1935 va rebre una nova amonestació i el juny de
1940, amb l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, se li va assignar de bell
nou confinament per
tres anys a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943, amb la
caiguda del
feixisme, pogué retornar a Roma, integrant-se en un grup de«Giustizia e
Libertà» de la resistència
antifeixista. El 19 de desembre de 1943 va ser
detingut en una gran agafada. El 4 de gener de 1944 va ser enviat
secretament a
la presó de Regina Coeli i l'endemà deportat,
juntament amb altres tres-cents
companys, amb el tren núm. 16 cap a Alemanya, arribant el 13
de gener de 1944
al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Posteriorment va
ser traslladat al camp d'Ebensee (Traunviertel, AltaÀustria, Àustria) i
finalment novament enviat a Mauthausen. Alberto Di Giacomo va ser
assassinat el
15 de setembre de 1944 al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).
El 13 de gener de 2014 l'Ajuntament de Roma va col·locar unastolpersteine,
al número 27 del carrer Laterizi, on vivia, dedicada a la
seva memòria.
Alberto
Di Giacomo (1886-1944)
***
Eugenio Macchi
-
Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi
o Antonio Ansaldi. Sos pares es
deien Albino
Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris,
quan tenia 11 anys
es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia)
i amb 12 emigrà per feia per
primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a
Itàlia i es posà a fer feina
d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia,
Itàlia), però, després de
demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i
retornà a Suïssa,
instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre
de 1908 va ser detingut a
Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a
la vaga» als treballadors del ferrocarril
Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa)
un mes, per ser
a continuació expulsat de la Confederació
Helvètica per tres anys, retornant
amb sa família a Gallarate. Poc després,
però, en 1909 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets
en un míting de protesta
per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1910 va ser
cridat a files i l'any següent, mentre estava de
permís, desertà i passà
novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa)
i des del 1913 a Locarno
(Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de
propaganda «Pietro Gori», on
participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que,
segons
la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915
col·laborà amb articles
reivindicant la violència i contra la guerra en el
periòdic socialista Libera Stampa,
escrits que no agradaren
gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914
retornà de bell nou a Itàlia i,
cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà
novament. S'establí
d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i
després a Zuric. En
1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de
Berna,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés
de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo
Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo
Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser
detingut.
Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser
expulsat de Suïssa
el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia,
pogué instal·lar-se el
gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo
Restelli, obrí un taller
de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc
de reunió del moviment
anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe
Mariani i Giuseppe
Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a
les
muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria
industrial «Franco
Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor
responsable dels quatre números
del quinzenal milanès L'Individualista,
fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels
dosúltims números d'Umanità
Nova,
publicats a Milà el 23 i el 24 de març,
coincidint amb l'atemptat al teatre
Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11
anys, sis
mesos i 10 dies de presó i a dos anys de
vigilància per «associació criminal i
fabricació, possessió i transport de
bombes». Complí, fins el gener de 1930, la
pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont,
Itàlia). El juliol
de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa
per la frontera entre
Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el
qual morí un guàrdia de duanes
i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent
fracassat, aconseguí passar
la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a
Ginebra i després a
Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà
finalment als Estats Units, on
polemitzà durant molt de temps, en el periòdic
anarquista de Nova York (Nova
York, EUA) L'Adunata dei Refrattari,
amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició
mantinguda pels
anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930
acusà,
suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata
dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els
companys col·laborant amb
la policia i de ser un espia feixista. Segons informes
policíacs, en 1939
residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio
Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on
s'hauria entrevistat
amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i, després de passar una curta
estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11
de juny
de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).
***
Manuel Rojas
Sepúlveda
- Manuel Rojas Sepúlveda:El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas –que més tard serà assassinat per la policia–, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958),Punta de rieles (1960),Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).
***
Necrològica
de José Gamaza Parra apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 22 de febrer de 1953
- José Gamaza
Parra: El 8 de gener de
1902 neix a Arcos de la
Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Gamaza Parra, conegut com Berenguer. Sos pares es deien Luis Gamaza
i
Manuela
Parra. Obrer agrícola, milità en la
Confederació Nacional de Treball (CNT)
d'Arcos de la Frontera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en
les milícies confederals. En
1937 era membre de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular
de la II República
espanyola, coneguda com «Brigada
La
Pana» per la mena de tela dels seus uniformes, i va combatre
al front de Madrid
(Espanya). A partir de juliol de 1938 passà a lluitar a la
batalla de l'Ebre.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en un camp
de concentració. Més tard va ser integrat en la
643 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial
treballà com a obrer agrícola
i després com a terrelloner en diverses obres de pantans. En
aquests anys formà
part de la CNT en l'exili. Sa companya fou Francisca Pérez.
José Gamaza Parra
va morir asmàtic el 22 de gener de 1953 a l'antic Hospital
General de Llemotges
(Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta
localitat.
***
-
Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener –algunes
fonts citen erròniament el 4
de gener– de
1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant,
caricaturista, pintor,
il·lustrador i animador de pel·lícules
de dibuixos animats anarquista Melcior
Manuel Valeri Niubó i Santdiumenge –el certificat de naixement cita Sandumenge
com a segon llinatge–, conegut sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar
Daniel.Sos pares es deien Francesc
Niubó Coll, carter, i Josepa Santdiumenge Armengol. Era fill
d'una família humil mancada d'antecedents
artístics i aprengué el seu ofici de
manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de
la seva localitat i, un cop
se li va despertar la seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors
plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys
s'instal·là a Barcelona
(Catalunya) i començà a treballar
d'il·lustrador i dibuixant per a diverses
editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on
il·lustrà col·leccions
de novel·les populars i revistes infantils (La
Alegría Infantil,Pulgarcito, etc.).L'agost
de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu
Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló
d'Humoristes i participà en els successives edicions
fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb
dibuixos i caricatures en la
premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys
republicans (La Campana de
Gràcia, El Día
Gráfico, L'Esquella de la Torratxa,Fotogramas,Front, La Humanidad, ¡Ja...
ja!, Lecturas, Lleida,La Mainada, Papitu, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, etc.). També va fer mítings
per al moviment anarquista a
diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb
Salvador Nabau Fitó, una
exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les
als locals de la Societat
Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt
Penedès, Catalunya). Entre el 21
de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria
Emporium en el I Saló
d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En
1933 es casà
civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria
Daniel Baró –el
primer d'aquestes característiques que es
realitzà a la província de Lleida– i
s'instal·là amb sa companya al barri de
Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà
en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre
d'aquell any. En
1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm.
20 d'Osca (Aragó,
Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra
per«incitació a la sedició».
L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i
caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega,
organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al
Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons
alguns, s'afilià al Bloc
Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM); també
entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors
i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual
formaven part Alfons
Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep
Comabella Rabassa,
Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni
García Lamolla, Julián Gómez
García (Julián Gorkin),
Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc
Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre
d'altres, molts
d'anarquistes. Durant els «Fets de Maig» de 1937,
participà en les lluites de
carrer al costat dels anarquistes contra la reacció
estalinista. Cap el 1937 es
presentà com a voluntari al front d'Aragó–les informacions que diuen que fou
correu motoritzat són errònies– i fou
comissari polític amb grau de comandant.
L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un
concurs de caricatures
antifeixistes organitzat pel diari VanguardiaPostal,òrgan del
Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors
(UGT). El gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a
Barcelona, passà a
peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració
d'Argelers, on
coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad
Obrera Gustau
Vila Bergadà (Grapa). Al camp de
concentració realitzà dibuixos sobre«la bona acollida dels refugiats republicans a
França». Quatre mesos després va
ser traslladat al camp de concentració de Brams, on
també va fer dibuixos. En
1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
col·laborà en algunes revistes
sota el pseudònim Óscar Daniel.
Durant l'ocupació alemanya, a finals de
1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar
Daniel, pseudònim que ja
havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al
barri de Horta, incorporant-se
en diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito,TBO, etc.).
Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació «Dibujos Animados
Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta
ciutat, participant en nombroses
pel·lícules, especialment en la secció
de fons i de maquetes, com ara La
sartén de Civilón (1942), Garabatos
José Nieto (1944), Garabatos
Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una
exposició a les Galeries
Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en
l'empresa de dibuixos
animats «Estela Films», on
col·laborà en la pel·lículaErasé una vez...
(1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué
fent dibuixos (historietes
infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals,
felicitacions
nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.)
per a diferents
editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones
Generales, Hércules, Hispano
Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963
exposà al Centre
Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures
dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir
el 31 de desembre de 1983 –algunes
fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al seu poble natal,
on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el
Reial Cercle Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.
Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)
---
