Anarcoefemèrides del 6 de gener
Esdeveniments
Portada d'un número d'El Descamisado
- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria«Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.
***
Capçalera de Rabotnitcheska Misal
- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, tambéòrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.
Rabotnitcheska
Misal (1914-1945)
***
Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago
- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista.Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la sevaúltima etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García –càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924–, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, elsúltims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.
Solidaridad Obrera (1923-1927)
Naixements
Cels Gomis i Mestre
-
Cels Gomis
Mestre:El 6 de
gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp,
Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador
científic i escriptor
anarquista Cels Gomis i Mestre –certs autors citen Mestres
erròniament. Sos pares es deien Josep Gomis
Galtés i Josepa Mestre Figuerola. Cap al
1850 s'instal·là a Madrid amb sa
família. En aquesta ciutat va començar a
estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862,
abans de
deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a
Catalunya per treballar
en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la
Revolució
de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va
conèixer
Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa
vida, malgrat les
discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir
secretari del «Club dels
Federalistes», presidit per Almirall, i formà part
de la redacció d'El
Estado Catalán, periòdic fundat per
Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer
de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà
Federal de Barcelona i l'abril va participar
en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de
Tortosa», signat entre les
forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó,
i en la revolta
d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes«intransigents» va
jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal
de 1869 va haver de
fugir a França i a Suïssa. En l'exili va
conèixer Bakunin i el 22 de gener de
1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista
bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció
ginebrina. De bell
nou a la Península el març de 1870, va participar
activament en l'organització
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)
d'antuvi a Zumarraga
(País Basc) i després a Madrid (Espanya),
presidint el primer acte públic de la
Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a
mecànic, va exercir el
càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del
consell de redacció
del primer òrgan oficial de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l'AIT La
Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la
formació llibertària dels
integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los
alguns dels
seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres
fullets. Durant l'any
1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la
Internacional, va
formar part de la comissió que s'entrevistà amb
el governador de Madrid per a
protestar contra l'actuació de la «partida de la
porra», en un banquet de
solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El
març de 1873,
residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la
Comissió Federal, li
va encarregar la traducció de la memòria del
Congrés de les seccions angleses
de l'AIT i li va demanar que treballés per la
constitució de la federació local
d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb
la madrilenya
Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va
traslladar a Barcelona
i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca
cultural,
folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir
d'aquesta data dedicà
molt de temps a realitzar estudis del folklore català que
foren publicats. Va
formar part del comitè de gestió de la Biblioteca
Arús barcelonina i va
col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,El
Productor, La Tramontana, etc. Durant la
dècada dels vuitanta va
publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració
que van ser molt comentats. El
14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de
Reus.
Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment
anarquista que es
preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força
les pràctiques
violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar
d'un projecte per
portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el
braç esquerre
en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte,
però va
continuar escrivint i en la convalescència va redactar el
llibre Cantares.
Després va abandonar la seva professió d'enginyer
de camins, que va exercir
arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc,
Aragó i Andalusia),
construint gran nombre de carreteres i línies
ferroviàries –durant les obres
recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del
folklore
popular, que desprès va classificar i va
publicar–, per
ocupar-se de la
direcció literària de l'editorial barcelonina
Seguí. Membre de l'Associació
d'Excursions Catalana i més endavant del Centre
Excursionista de Catalunya. Amb
una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en
català com en castellà,
especialment sobre literatura, lingüística,
agricultura, meteorologia,
botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot
llibres de text per
infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la
raó i del
coneixement científic com a instruments de
transformació de la societat i de
millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa
de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls
temporals (1884),La
lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició
facsímil en 1999), La
vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes
(1887, en
col·laboració), Costums empordanesas.
Dinars de morts, honras grassas
(1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de
confrontacions
(1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó
(1890), Botánica
popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en
1983 sota el
títol Dites i tradicions populars referents a les
plantes), Cantares
castellanos (1892), Cantars catalans
(1893), Cantares i dictats
tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la
agricultura española (1900), De las
plantas y sus aplicaciones
(1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana
(1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia
general de
Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana.
Aplec de casos de
bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987,
pòstum), etc.
Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell
dos opuscles
plenament anarquistes, El catolicismo y la
cuestión social (1886) i A
las madres (1887). Va traduir i prologar al
castellà el llibre d'Almirall Lo
catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de
juny de 1915 a
Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va
ser cedit
per la família a l'Arxiu Històric Municipal de
Reus. Son nét, Cels Gomis i
Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar
materials de son avi.
***
Hristo
Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig
de 1875)
- Hristo Botev: El
6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari
julià búlgar de l'època– de
1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta,
revolucionari
nacionalista i
introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov,
més conegut com Hristo Botev,
i considerat un dels
herois nacionals búlgars. Era fill d'una família
cultivada i progressista, que
havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia
Ivanka
Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes
cançons populars del
folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i
traductor literari Botyo
Petkov, fou una de les figures més importants del moviment
anomenat«Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a
lluitar contra la dominació otomana a
Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia,
dotà la biblioteca escolar de
Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres
que exerciren una
gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre
dels futurs grans
poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863,
després d'acabar els estudis
primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a
Kalofer,
va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel
lingüista Nayden Gerov,
aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la
secundària al II Institut d'Odessa
(Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels
més prestigiosos de la ciutat,
on s'introduirà de valent en la literatura russa,
però també en els reglaments
cruels i els càstigs corporals de l'educació
d'aleshores. Considerà que aquest
institut era una mena de «colònia
penitenciària» i l'abandonà, fent
estudis
durant un any a les facultats d'història i de filologia de
la Universitat d'Odessa.
Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a
Bessaràbia (Zadounaevka) i és en
aquesta època quan començà a escriure
els seus primers poemes, alhora que establí
contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A
començaments
de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com
a professor a son
pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de
la festa dels sants
Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs
públic improvisat
en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de
la burgesia búlgara; arran
d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa,
però la manca de diners el
portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa
colònia d'exiliats
búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania)
treballà amb Dimitar Panitchkov per al
periòdic Dunavska Zora
(Alba del
Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi
Dimityr i Stefan Karadzha.
L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat
de Jeliu Voyvoda,
del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es
matriculà en la facultat
de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar
per qüestions econòmiques. Sense
recursos, hagué de viure de manera bohèmia i
durant un temps compartí
penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la
insurgència búlgara, fent vida en un
molí abandonat a prop de Bucarest. Entre
febrer de 1869 i maig
de 1871, sempre en
contacte amb el moviment revolucionari búlgar,
treballà, gràcies al suport de
Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria,
Izmaïl, etc.) fent
classes de búlgar. A Izmaïl conegué el
revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els
fets de la Comuna de París el marcaren profundament i
decidí adaptar la seva
estructura política a la realitat búlgara. El 10
de juny de 1871 començà a
editar el periòdic revolucionari Duma
na
Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants
búlgars), on publicà
poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió
anual de l'Associació del
Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran
amistat amb el revolucionari
rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu).
L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de
conspiració, va ser tancat
durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i
aprofità la seva
reclusió per a col·laborar i establir relacions
amb el moviment revolucionari
rus. Col·laborà amb el periòdic
revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda
(Llibertat), on també treballà
com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis,
especialment
lingüístics (rus, romanès,
francès) i establí contactes amb revolucionaris
russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els
cercles
bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària.
Es dedicà a
escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail
Bakunin a Rússia i
a Romania, on creà el primer grup anarquista del
país. Sobretot difongué l'obra
de Bakunin Estatisme i Anarquia,
llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del
seu
domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest
l'efímer (només
sortiren tres números) periòdic
satíric Budilnik
(Despertament), on fou molt crític amb els estaments
enriquits búlgars que no
feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de
1872 Vasil Levski,
organitzador del Comitè Central Revolucionari
Búlgar (CCRB), òrgan encarregat
d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que
operava des de Romania,
va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el
19 de
febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí
en dos grups: el
que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov,
Panayot
Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben
Karavelov).
Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada
per Levski i treure
partir de la situació internacional de lluites entre
l'Imperi Otomà, Rússia i
Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità
el periòdic Zname
(Bandera) i a partir del 15 de
gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La
rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà
Botev i
Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia
atreure la
intervenció de les grans potències. A
començaments de 1875, en substitució de
Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la
insurrecció búlgara
contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875
començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es
casà amb
Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876
nasqué sa filla Ivana. El
setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora,
però a començaments de
1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania
consideraven que
l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana
a Bulgària era
imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de
Bechet organitzà una companyia
armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els
Apòstols», organitzadors de la
insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a
Romania i el varen convèncer perquè
enviés a la zona la companyia que estava
organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els
combatents
arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat
prematurament. Els reclutes
demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els
voivodes), com ara Filip
Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però
aquests rebutjaren
l'oferta per raons polítiques i, així les coses,
Botev assumí el comandament,
amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia
Militar Nikolaev i que
havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig
de 1876 decidiren
partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples
obrers i amagant
les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els
seus
instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que
després
prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert
Engländer, convençut
per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia
desembarcà a prop de
Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia
produït, però si la
resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars
i
irregulars (els mercenaris baxi-bozuq).
Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les
muntanyes de Vratza mentre
s'organitzava l'aixecament popular, però la
població, temorosa davant l'aclaparant
presència otomana, no es revoltà. La companyia
patí nombrosos i intermitents
atacs dels baxi-bozuq i el 18 de
maig
de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta
quilòmetres del Danubi,
l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels
rebels. L'1 de juny de
1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop
de la muntanya Okaltchitza.
Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses
pèrdues a les tropes turques,
la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els
qui no
aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure
aquest dia,
1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià
búlgar de l'època– de 1876, a
la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi
Otomà; actualment Bulgària).
Des del punt de vista poètic, la seva obra està
considerada una de les més
importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els
seus escrits,
recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels
escriptors russos
i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els
sentiments de solidaritat de
les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les
tiranies i la
rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent
a tots els seus
escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims
búlgars, especialment pel
comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire
nacionalista de la
seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu
Bulgària, centenars d'escoles,
biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha
poble, per petit
que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva
figura. Paradoxalment
i malauradament, Botev també és un personatge
reivindicat per l'extrema dreta
nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol
referència al seu
pensament llibertari.
***
Foto
policíaca de Jean Baptiste Collet (2 de juliol de 1894)
- Jean Baptiste Collet:
El 6 de gener de 1850 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França,
França) l'anarquista Jean
Baptiste Collet, conegut com Édouard Collet.
Sos pares es deien
Ferdinand Collet, fuster, i Louise Bathole, bugadera. Es guanyava la
vida
treballant de cisellador a Levallois-Perret (Illa de França,
França). El 15 de
març de 1873 es casà a Levallois-Perret amb la
bugadera Thérèse Joséphine
Constance Giard i amb aquest matrimoni legitimà el fill de
la parella, Émile Alfred
Giard, nascut el 9 de març de 1869 al XVI Districte de
París (França). En
aquesta època vivia al número 83 del carrer Bois
de Levallois-Perret. A
principis de la dècada dels noranta va ser controlat,
juntament amb son fill,
com a militant anarquista i figurava en les llistes de 1892 i 1893 de
la
policia. En aquests anys vivia al carrer Vallier de Levallois-Perret.
Amic del
cisellador anarquista Charles Dardare, el tenia treballant al seu
taller, al número
86 del carrer Bois. El 22 d'abril de 1892, en una gran
operació contra el
moviment anarquista preventiva a la manifestació del Primer
de Maig, el seu
domicili, al número 101 del carrer Bois de Levallois-Perret,
va ser escorcollat
sense cap resultat. Interrogat per la policia, declarà que
era anarcocomunista
però que des de feia dos anys no militava per
qüestions de salut i familiars –en
aquella època ja tenia quatre infants. Segons un informe
d'un confident policíac
del 17 d'octubre de 1893, participà en la
confecció de banderes roges i negres
que van ser desplegades en les manifestacions
antipatriòtiques anarquistes
organitzades en ocasió de l'arribada de mariners russos a
París. El 26 de
desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura
de
Policia. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 48
del carrer Vallier
de Levallois-Perret va ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va
ser
fitxat l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i posat aquell dia a disposició
judicial. El 31 d'octubre
de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió
parisenca. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
Sébastien Faure
- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Sébastien Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Era fill d'una família tradicionalista i conservadora; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús; sa mare es deia Catherine Seigneur. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure–homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències –unes 150 a l'any–, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà –amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)– una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon,Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola –abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.
***
Foto
policíaca d'Eugène Hettig (16 de març
de 1894)
- Eugène Hettig:
El 6 de gener de 1877 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista Eugène
Hettig –el seu nom citat erròniament de diverses
maneres (Hettich, Hettisch,
etc.).
Sos pares
es deien Joseph Hettig, ebenista, i Catherine Lentz. Es guanyava la
vida amb
diverses professions (ebenista, cotxer, envernissador, etc.). Entre
novembre i
desembre de 1893 visqué en un pis moblat llogat per un grup
d'anarquistes (Nicolas
Kieffer, Henri Smogglie i Guillaume Springer) al número
11-13 del carrer
Vignoles del XX Districte de París, grup que segons la
policia hauria estat en
contacte amb l'anarquista Jean Merigeau, detingut arran de l'atemptat
d'Auguste
Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats de
París. El 16 de
març de 1894 va ser detingut sota l'acusació
d'«associació criminal» i el seu
domicili, al número 29 del carrer d'Avron, on vivia amb sos
pares, va ser
escorcollat sense èxit; aquest mateix dia va ser fitxat com
a anarquista i
durant l'interrogatori negà ser anarquista,
repudià les teories d'aquest
moviment i negà conèixer-ne militants,
especialment Jean Merigeau. El juny
d'aquell any el seu cas va ser sobresegut, però des
d'aleshores va ser sotmès a
vigilància regular. A començament de setembre de
1894 va ser interpel·lat per
la policia por «escàndols i insults a la via
pública», però va ser alliberat
hores després. El 9 de gener de 1895 passà la
visita mèdica militar del
reclutament, però va ser rebutjat per«varius». En 1896 son germà, antic
empleat del ferrocarril que treballava en un taller d'ebenisteria,
havia estat
denunciat per esposa d'un obrer que treballava al mateix taller, sota
l'acusació de tenir les mateixes idees anarquistes que son
germà i d'haver
viatjat de franc en les línies de transport
públic de circumval·lació
gràcies a
una gorra reglamentària de la companyia de ferrocarrils que
encara conservava
il·legalment. Malalt, a començament de juny de
1896 Eugène Hettig va ser admès
a l'Hospital de Saint Antoine, on va romandre fins el 4 de juliol. El
18 de
setembre de 1897 va ser novament admès a l'Hospital Tenon,
on restà fins
l'octubre. Durant aquesta estada hospitalària sembla que va
ser denunciat per
un altre malalt per haver fet «apologia de
l'anarquia» i haver qualificat de«màrtirs»
els anarquistes Émile Henry i Auguste Vaillant. El 20 de
juny de 1898 hi va ser
novament admès. Eugène Hettig va morir l'1
d'agost de 1898 a l'Hospital Tenon
de París (França).
***
Llum
de la Selva
- Isidre Nadal
Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona
(Catalunya) el pacifista,
naturista, ecologista, vegetarià crudívor,
eremita i anarcoindividualista
tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum
de la Selva, L'Avi Llum oL'Avi Selves. Fill d'una prostituta
del
Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri
conegut com
El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser
inscrit al registre civil.
Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la
zona i que
quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i
encara una altra versió
diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer
i que va ser criat
per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la
seva afició a
l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement
inventada, ja
que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge
Baqués era el de sa
mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué
els camins demanant caritat i
fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys
es posà a
treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els
moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan
tingué l'edat per
anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el
servei militar. Entre
1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de
l'anarquisme de Lev
Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels
Esperits Lliures», colònies
naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué
correspondència directa amb
Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En
1900, en l'Atlètic
Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la
Natura» i canvià el seu nom pel
de Llum de la Selva. Seguidor de
Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va
fer amistat amb Albà
Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt
impressionat quan aquest últim
va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la
natura,
un pagès el posà de capatàs. Es va fer
vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà
l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de
la Península i per Europa.
Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de
Naturisme, primera
societat naturista de l'Estat espanyol.
Col·laborà en la revista naturista Pentalfa.
En 1926 s'instal·là a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent
fundà el Grup d'Estudis
Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al
cafè de Cal Mistos de Sabadell,
freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru
Lladó i Edgardo Ricetti.
En aquesta època era partidari de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i fou
col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa
Obrera Cultura i Solidaritat,
encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya
Carme (Flor de Maig),
comprà un hort a Can
Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de«Jardí de l'Amistat», on,
conseqüent amb les seves idees, visqué moltes
dècades sense diners ni
electricitat, només amb els productes del conreu de la
terra. En aquests anys
republicans es relacionà amb el grup teosòfic«Rama Fides» de Sabadell i
presidí algunes de les seves reunions. Durant la
Revolució espanyola va fer
constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de
Sabadell de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus
coneixements agronòmics resultaren
de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola
naturista i la Granja
Natura que havia creat enregistrà una ampliació,
on a més de construir-hi una
biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues
colònies: una de set famílies al
mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre
de vuit famílies al barri de Can
n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de
1937», els seus membres van
ser detinguts per la reacció comunista acusats
d'emmagatzemar armes i
municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les
tropes franquistes al
final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu
habitatge del «Jardí de
l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el
seu Ateneu Cultural que s'havia
constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de
Larra de Sabadell
i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la
localitat. Durant el
franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que
ocupava va ser
engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies
a l'escriptor
Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí
de l'Amistat», conegué el
filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas
Gandhi, qui visità Can
Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els
activistes Lluís Maria
Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una
Escola de Naturosofia o Saviesa
Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell
(veïns de la
rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de
Montserrat,
teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent
de les comunitats
de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan
morí sa companya
Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva«Kolònia de Plana
Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23
de desembre de 1983 a la
Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat,
i fou enterrat com
volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres,
amb una túnica blanca
i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de
Sabadell porta el seu
nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà
el documental El Jardí Oblidat. Un
relat coral i en
2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren)
publicà un recull de la seva filosofia sota el
títol Llum de la Selva.
Abandonat durant molts d'anys, actualment el«Jardí de l'Amistat» està en
vies de recuperació gràcies a la feina de
diverses
entitats ciutadanes.
Isidre Nadal Baqués (1877-1983)
---
