Anarcoefemèrides del 5 de gener
Esdeveniments
Ressenya de l'acte apareguda a La Vanguardia del 7 de gener de 1936
- Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting –el primer havia estat el 22 de desembre de 1935– organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 1 de gener de 1937
- Vetllada
cinematogràfica:
El 5 de gener de 1937 se celebra a la Sala de Festes de l'Ajuntament de
Suresnes (Illa de França, França) una vetllada
cinematogràfica organitzada pels
grups llibertaris de Suresnes-Puteaux. L'acte consistí en la
projecció del
reportatge La prise de Somosierra per les Colonnes Durruti,
amb
comentaris dels germans Lapeyre, seguit d'un míting sobre
els esdeveniments de
la Revolució i la guerra espanyoles. La
recaptació va ser destinada als
companys de la Península.
Naixements
Paul
Rousseau (Le
Père Rousseau)
- Paul Rousseau:
El 5 de gener de 1840 neix a Neuville-aux-Bois (Centre,
França)
l'anarquista Paul Augustin Désiré
Rousseau, conegut com Le Père
Rousseau. Sos pares es deien Jean Baptiste Augustin Rousseau,
ganiveter, i Joséphine
Gouëffon –l'escultor Jules
Désiré Rousseau era germà seu.
D'antuvi treballà
d'ajustador mecànic i portà una
fàbrica d'utillatge i de maquinària a Orleans
(Centre, França), on vivia sa mare ja vídua.
Posteriorment s'instal·là a París,
on regentà una taverna i es dedicà al negoci de
vins. El 19 de gener de 1882 es
casà al I Districte de París amb la modista
Sophie Marie Bavoux. En aquestaèpoca vivia al número 131 del carrer Saint-Martin
de París, on tenia la
taverna, i on en els anys vuitanta es reunien diversos grups
anarquistes («Les
Insoumis». «La Secte des Pieds-Plats»,
etc.) i sindicats (barbers, cambrers, empleats,
sabaters, sastres, terrelloners, etc.), però sobretot el
grup de fusters
anarquistes parisencs (Bertrand, Bricout, Brunet, Cardeillac, Dupret,
Dussud, Franchet,
Francis, Gatineau, Gros, Guérineau, Jamin,
Leveillé, Matteigne, Meunier,
Montant, Noiret, Tortelier, Villaret, etc.), adherit a la Cambra
Sindical. En
aquesta taverna els anarquistes Émile Digeon iÉmile Pouget redactaren el
fullet À l'armée
i els grups dels
desocupats prepararen la manifestació del 9 de
març de 1883, que esdevingué
cèlebre, i arran de la qual Louise Michel i Émile
Pouget van ser processats.
Durant la tardor de 1884 participà en la creació
del periòdic comunista
anarquista Terre et Liberté
d'Antoine
Rieffel. L'anarquista Clément Duval l'enviava la seva
correspondència i
demandes de suport des de la colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa. Cap
el 1894 el confident Allmayer el va denunciar a les autoritats
penitenciàries
argumentant de manera inventada que la correspondència entre
ells era xifrada. Sembla
que deixà la seva activitat a principis de segle i un cop
vidu vivia al número
18 del carrer Nansouty del XIV Districte de París, que va
ser el seu últim
domicili. El 17 d'abril de 1915 va ser testimoni, amb Maximilien Luce i
Hippolyte Petitjean, del matrimoni entre Émile Pouget i
Augustine Jarmaux al II
Districte de París. Paul Rousseau va morir el 30 de juny de
1923 al seu
domicili del XIV Districte de París (França).
***
Manuel González Prada (1905)
- Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada –alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique– i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura –va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinali El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos –González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos– per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja –tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme– el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit–molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seusúltims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.
***
Notícia
d'una de les condemnes de Pierre Laroche apareguda en el diari
parisenc Le XX
Siècle del 24 de novembre de 1901
- Pierre Laroche: El
5 de gener de 1851 neix a Sent Prist de la Sostrana
(Llemosí, Occitània)
l'anarquista Pierre Laroche. Sos pares es deien Louis Laroche, teuler
belga, i
Henriette Matigot. Es guanyava la vida treballant de paleta. El 28 de
gener de
1873 es declarà insubmís; detingut el 5 de febrer
d'aquell any, el juliol de
1873 va ser reconegut novament com a insubmís.
Instal·lat a Basilea (Basilea,
Suïssa), treballà de mecànic, i
posteriorment s'establí a Lausana (Vaud,
Suïssa), on va fer feina d'obrer laminador. El 14 de maig de
1889 va ser condemnat
pel Tribunal de Lausana a 100 dies de presó per«estafa, mendicitat habitual i
amenaces» per haver exigit sota intimidació diners
a diverses persones i per
haver «pervertit» cinc obrers de l'arenera de
Romanel-sur-Lausanne (Vaud,
Suïssa) que es declararen en vaga. El 19 de febrer de 1894,
segons informes
policíacs, assistí a una reunió del
Grup Anarquista Socialista Alemany
celebrada a la cerveseria Theuss de Basilea, a la qual assistiren unes
250
persones. Expulsat del cantó suís de Ginebra, va
ser detingut el juny de 1894 a
Basilea i empresonat per «intrigues anarquistes» i«cartes amenaçadores», i el
24 de juliol de 1894 va ser expulsat de Suïssa. De bell nou a
França, el 22 de
novembre de 1901 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena
a dos
anys de presó, 200 francs de multa i cinc de
prohibició de residència per«amenaces» contra la comtessa de Curel, a qui havia
demanat diners amb
intimidació. El 15 d'abril de 1904, procedint d'Alemanya, va
ser detingut a Dunkerque
(Flandes del Sud) després d'haver intentant organitzar una
vaga a la fàbrica
Walker, aferrant un manifest en el qual desenvolupava les seves idees
anarquistes. El 27 d'abril de 1907 va ser detingut a Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) per«amenaces». El febrer de 1911 la policia el
localitzà
pel departament de Meurthe i Mosel·la, on malalt havia estat
ingressat en un
hospital, i retornava a la seva població natal per
hospitalitzar-se.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893
- Léon
Léauthier: El
5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença,
Occitània) l'anarquista partidari
de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier.
Sos pares es deien Joseph Pierre
Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que
morí quan son fill era molt
petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa
de Manòsca i
després marxà pensionat a una escola laica de
Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses
conferències de Sébastien Faure. A partir
d'aquest moment fou un assidu lector
de la premsa anarquista (Le Père Peinard,La Révolte, La Revue
Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893
arribà a París on els
artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de
reparació de
calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i
decidí venjar-se. Envià una carta a
Sébastien Faure on li deia que, seguint
l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer
burgès que es topés».
L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà
greument amb
el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre
plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant
Boudillon Duval de l'avinguda
de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la
comissaria de l'Ajuntament
del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però
no mortal. El 24
de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu
patró, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a treballs
forçats a perpetuïtat. No fou
sentenciat a la pena capital perquè el jurat
considerà que tenia «trastorns
mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894,
durant el transport cap a les colònies
penitenciàries de la Guaiana Francesa,
participà en una revolta amb altres deportats a bord del
vaixell Ville de
Saint Nazaire. En arribar, va ser
destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux,
Placide
Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément
Duval, Pini, Meyrueis i
Chenal. Especial amistat va fer amb
l'anarquista Clément Duval. Léon
Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894
durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista
de la colònia
penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la
Salvació, Caiena, Guaiana
Francesa). En 1999 Yves
Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire
Léauthier (1893-1894), reeditat
en 2011 sota el títo Léauthier
l'anarchiste. De la propagande per le fait à
la révolte des bagnards (1893-1894).
***
Nelly Roussel (1907)
- Nelly Roussel: El
5
de gener de 1879 neix al XII Districte de París
(França) l'assagista, poetessa,
periodista, lliurepensadora, francmaçona i militant
neomaltusiana i anarcofeminista
Nelly Marie Victoire Roussel. Filla d'una família burgesa
catòlica, sos pares
es deien Evrard Léon Roussel, empresari de la
construcció, i Louise Marie Clémence
Nel. Influïda pel pensament del cristianisme social, com
bé deixà palès en els
seus poemes de la dècada dels noranta, va perdre la fe
atreta pel lliurepensament.
El 4 de juny de 1898 es casà amb l'escultor funerari i
socialista lliurepensador
parisenc Henri Godet, amb qui tingué tres infants, dels
quals dos reeixiren (Mireille
i Marcel). En 1901 va fer la seva primera exposició
feminista i va ser una de les
primeres dones a declarar-se a favor de la contracepció. Amb
Madeleine Pelletir
lluità per l'educació sexuals de les joves. En
1903 va participar en el Congrés
Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben
igual que
en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes
contra la celebració
del Centenari del Codi Civil francès. El 28 de gener de 1906
va fer la
conferència L'Éternelle
sacrifiée,
celebrada a la Universitat Popular de
Lilla (Nor-Pas-de-Calais, França). Va militar amb Paul Robin
en la difusió de les
idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la
Llei de 1920
que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser
una de les fundadores
de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va
fer conferències arreu
de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del
propi cos, tot escarnint
el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes
conferències les acabava
amb «l'escena simbòlica»
dramàtica Par
la révolte,
que va representar per
primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar
independència total per a les dones,
fundada en unes noves relacions entre els sexes. Quan
esclatà la Gran Guerra
formà part de la Unió Fraternal de Dones i de la
Lliga de Dones contra la
Guerra. Va col·laborar en periòdics i revistes de
dones (La
Fronde, La
Mère éducatrice, La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes
(Génération
consciente, Régéneration, Le Néo-Malthusien, Action),
lliurepensadors (La
Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire).
Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à
l'église. Comédie
en un acte,Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903),Quelques
lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et
d'espoir. Discours choisis
(1919), Ma
forêt
(1920), Trois
conférences
(1930, pòstum), Derniers combats. Recueil
d'articles et de discurs (1911-1922)
(1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum),
entre d'altres. El
seu últim domicili va ser al número 107 bis de
l'avinguda Soult del XII Districte
de París. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de
desembre de 1922 al Sanatori
de Buzenval de Rueil-Malmaison (Illa de França,
França) i va ser enterrada al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. El seu arxiu personal
es troba dipositat a
la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor
Accampo li va dedicar una
biografia Blessed
motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of
female pain in Third Republic France.
***
Simone Piccinini
- Simone Piccinini: El 5 de gener de 1883 neix a Albino (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, senseèxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat. Simone Piccinini va morir el 16 de gener de 1934 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).
***
Foto
antropomètrica de Miquel Ballester Milà (1919)
- Miquel Ballester
Milà:
El 5 de gener de 1891 neix a Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya)
l'anarquista Miquel Joan Ballester Milà. Sos pares es deien
Joan
Ballester Ill, jornaler, i Isabel
Milà Casals. Barber de professió, el 20 de gener
de 1919
emigrà a França. A Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), vuit dies després,
intentà organitzar una vaga
entre els barbers i per aquest motiu va ser fitxat per la policia, on
es feia
referència al seu «caràcter
barroer» i al seus «sentiments
revolucionaris» i
era considerat un «anarquista molt
perillós». El 4 de març de 1919
marxà cap a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a Vilanova i la
Geltrú treballà de pescador. Sa companya fou
Maria
Sanabra Pallarès, amb qui tingué tres fills
(Napoleó, Josep i Eduard) i una filla
(Marcel·la). Miquel
Ballester
Milà va morir el 9 de gener de 1943 d'urèmia al
seu
domicili de Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta
població.
Miquel Ballester
Milà (1891-1943)
***
Necrològica
de Louis Chauvet a pareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de febrer de 1953
- Louis Chauvet: El
5 de gener de 1892 neix al X Districte de París
(França) l'esperantista, pacifista, anarquista
i anarcosindicalista Louis Eugène Chauvet. Era fill natural
de la serventa
Louise Chauvet i en el part va tenir bessonada –son
germà bessó petit es deia
Marcel Chauvet. Exempt de la quinta de 1912, en 1915 va ser incorporat
en un
regiment d'infanteria, del qual va ser llicenciat el 18 d'agost de
1919. L'11
d'agost de 1914 es casà al XII Districte de París
amb Marie Pouzol, obrera en
una fàbrica de sacs. Milità en els moviments
cooperativista i esperantista.
Tipògraf de professió, s'afilià al
Sindicat General de la Impremta Tipogràfica
de la Confederació General del Treball (CGT). En el
període d'entreguerres,
treballà a la impremta de l'escola «La
Ruche», de Sébastien Faure, i fou cap de
taller de la cooperativa d'impremta «La
Fraternelle», també atiada per
Sébastien Faure, i en de la qual tenia una acció.
Posteriorment fou cap de correcció
del Journal Officiel i el 13
d'abril
de 1931 s'afilià al Sindicat de Correctors.
Després de la II Guerra Mundial
vivia al número 14 del carrer Rottembourg de
París. Encara que no era membre de
la Federació Anarquista (FA), freqüentà
el local i els seus membres. Es
considerava «fill espiritual» de
Sébastien Faure i fou membre del grup «Les
Amis de Sébastien Faure», destacant sobretot, amb
son amic Pierre Lentente, en
la reedició de les seves obres; en 1948 n'era el tresorer.
Durant la tardor de
1952, amb Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Robert
François,
Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux,
Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre
Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey,
fou membre del
Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure
discussió Centre de
Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que
cada
dissabte organitzava debats a la «Salle des
Sociétés Savantes» de París.
Louis
Chauvet va morir el 2 de febrer de 1953 a l'Hospital Rothschild de
París
(França) i va ser incinerat quatre dies després
al cementiri de Père-Lachaise.
***
Dionisio
Castillo Gómez
- Dionisio
Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a
Almedina (Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio
Castillo
Gómez, conegut com Manuel
i Macario. Sos pares es deien
Francisco Castillo i Lázara Gómez. Durant les
eleccions del
25
d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de
l'escrutini d'Almedina,
trencà una urna després de constatar que hi havia
més paperetes que votants i
els presents impediren que llancés per la finestra el
president de la comissió.
En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en
representació
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el
president de la junta
encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del
poble. Amb el
triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de
Salamanca (Castella,
Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i
condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys
després, va ser alliberat. A
mitjans de 1954 entrà en contacte amb la
resistència antifranquista, organitzà
un comitè de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD) i posà el seu
domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent
d'enllaç i participant
sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de
Villamanrique.
Al seu domicili es realitzaren diverses reunions
d'organització del Partit
Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la
propaganda enviada
des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi.
Una nit de
juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i
membres
de la Falange, però aconseguí fugir i
marxà a les muntanyes, integrant-se en el
grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez
Diéguez (Fernando),
responsable d'una de les unitats de la V Agrupació
Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la
rendició i la
col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de
la V Agrupació Guerrillera del
Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les
autoritats franquistes
delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb
altres
quatre companys –Eugenio Sánchez
Diéguez (Fernando),
Eduardo Carmona Martínez (Porrones),
José Patón Moya (Tuertecillo)
i Arcángel
Alamo Romero (Palizas)– i
l'endemà altres
dos –Antonio Esteban Garvi i Lister.
El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid
(Espanya),
juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete,
i fou
condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes,
a
excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que
fou executat dos dies després, va ser
commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre
de 1959, després
d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat
condicional a la
presó de Burgos (Castella, Espanya). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
Dionisio Castillo Gómez (1898-?)
***
Santos
Emilio Benito Artola
- Santos Emilio Benito
Artola: El 5 de gener de 1901 neix a Sartaguda (Merindad
d'Estella, Navarra)
l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Sos pares es deien
Leandro
Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos
infants. Santos Emilio Beniot Artola va ser afusellat el 17 de novembre
de 1936
a Pamplona (Navarra) pels feixistes.
***
Armand
Rolland
- Armand Rolland: El
5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 26
de gener– de
1906 neix al VI Cantó de Nantes (País del
Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista
Armand Pierre Rolland,
més conegut com Armand.
Sos pares es deien Guillaume Marie Rolland, serraller, i Jeanne
Victorine Biraud, modista.
Serraller com
son pare, d'antuvi es relacionà amb grups
catòlics. El novembre de 1926
s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre,
França), a prop de Orleans, i l'any
següent fou militar suboficial en el V Regiment de
Caçadors Metralladors a
Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment
freqüentà els cercles anarquistes
d'Orleans i destacà en els actes propagandístics
contradient els comunistes. Membre
del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a
les eleccions
legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció
d'Orleans amb la
finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals,
ja que va fer una
crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de
març de 1933 s'havia
d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà
objector de consciència,
alhora que emprengué una campanya en favor
l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril
va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el«Comitè de Defensa d'Armand»,
format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als
radicals
passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe
obrera
víctima de la repressió capitalista. Durant el
míting del Primer de Maig a
Orleans es reclamà a les autoritats que fos
inclòs en el règim de presoner
polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat
unànimement pel
Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la
màxima pena, pel delicte
d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor
Marc Sangnier,
Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i
Gérard Leretour. Davant les
portes del tribunal es concentrà una gran
manifestació que condemnà el
veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la
pau!». El periòdic Le
Travailleur protesta contra l'actitud
del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la
Federació Socialista de
Loiret, qui durant el procés presentà el seu
client com un home primari que
havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant
així la seva acció
antimilitarista. Quan esclatà el conflicte
bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's
a la mobilització. Després de la II Guerra
Mundial treballà com a empleat a l'Hospital
Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre,
França). El 7 de febrer de 1946 es casà a Orleans
amb Marcelle Lucie Combefort,
de qui es va divorciar a Orleans menys d'un any després, el
21
de gener de 1947. Al final de la seva existència
visqué
a Châteauneuf-sur-Loire (Centre,
França). Armand Rolland va morir l'1 de desembre de 1981 a
l'Hospital d'Orleans (Centre,
França) –algunes fonts citen
erròniament una casa de jubilats de
Châteauneuf-sur-Loire.
***
Necrològica
de Juan Romera Quesada apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 15 de març de 1979
- Juan Romera Quesada:
El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de
Vera
(actual Cuevas
del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Juan Romera Quesada. Sos pares es deien Ginés
Romera i Isabela Quesada. Quan era molt jove
emigrà al barri
de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya) i s'afilià
al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Fou
molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de
Barbers de la CNT. El
juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el
cop militar
feixista i després lluità com a
milicià als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou internat en
diversos camps de concentració. Després
de reunir-se amb sa família, s'establí amb
aquesta a Montalban, on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya
fou Josefa
León. Juan Romera Quesada va morir el 19 de desembre de 1978
al seu
domicili de Montalban (Guiena, Occitània).
***
Antonio Bonilla Albadalejo (1977)
- Antonio Bonilla Albadalejo:El 5 de gener de 1910 neix a Benínar (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Sos pares es deien Antonio Bonilla i Agustina Albadalejo. Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats –conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat. Antonio Bonilla Albadalejo va morir l'1 de gener de 1981 a la Residència Sanitària del SOE («Seguro Obligatoria de Enfermedad») de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.
Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981)
***
Necrològica
d'Emilia Molina Porcel apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1994
- Emilia Molina Porcel: El 5 de gener de 1915 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Emilia Molina Porcel. Sos pares es deien Jacobo Molina i Rosa Porcel. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser companya de Sabas Pérez, que va ser milicià en la«Columna Durruti». En 1937 era secretària adjunta del Grup Femení de Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la mort de son company, en el exili es casà amb Joseph Louis Lebosse, qui també va morir. Instal·lada a Toló (Provença, França), formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de la mort del dictador Francisco Franco, mantingué un suport especial als joves anarquistes que crearen la comunitat rural«Los Arenalejos», entre Alozaina i Tolox (Màlaga, Andalusia, Espanya). En 1986 abandonà Toló i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT i del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). En els seus últims anys visqué a Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) i es dedicà a fer costat el joves amb dificultats. Emilia Molina Porcel va morir el 27 d'octubre de 1994 a l'Hospital de La Sanha (Provença, Occitània) i va ser incinerada dos dies després a Cuer (Provença, Occitània).
---
