Anarcoefemèrides del 3 de gener
Esdeveniments
Portada d'un número de Cultura y Porvenir
- Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.
***
Capçalera
de L'Indomptable
- Surt L'Indomptable: El 3 de gener,
sembla, de
1937 surt a València (País Valencià)
el primer número del setmanari anarquista i
anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable.
Porte parole de la Confédération Nationale du
Travail et de la Fédération
Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura
cap responsable de la
publicació i molts d'articles no van signats. Hi van
col·laborar David Antona
Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel
Endériz,
Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand
Guerra, Santigao Jorquera, Ismael
Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny,
Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz,
Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre
d'altres. A partir
del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un
article sobre
l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la
menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat
sotmès a censura)
i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers
són suprimits. Se'n
publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes
l'agost de 1937, 39
números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937.
No s'ha conservat cap
col·lecció completa de«L'Indomable».
***
Cartell
del partit futbolístic de Motril
- Partit de futbol
beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena
Revolució Social, té
lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la
Col·lectivitat
d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del
Socors Roig
Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la
Libertad» i «Leones
Rojos», estaven integrats completament per gent del poble.
Com a anècdota citar
que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar
vacants i al cartell figuraven
assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat
d'aquest partit futbolístic.
***
Portada
del fulletó de la conferència de Frederica
Montseny
- Conferència de
Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada
militant anarquista,
aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola,
Frederica Montseny
pronuncia una important conferència, organitzada per les
Oficines de Propaganda
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el
títol El
anarquismo militante y la realidad
española.
L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació
de
l'organització. Frederica Montseny insistí en la
importància de l'anarquisme en
el moviment obrer espanyol, però l'eix de la
conferència radicava en la
justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern
republicans en nom del manteniment d'un front únic contra
els feixismes
espanyol, alemany i italià; també
parlà de diversos temes, com ara el
federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats
individual i
col·lectiva, entre d'altres. La conferència va
ser radiada a tot l'Estat
espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) –ones curta i
normal–, Ràdio
Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona.
Aquesta conferència va ser la
primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses
personalitats del
moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval,
Marià Cardona Rosell,
Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes
fonamentals
plantejats per la guerra i la revolució, alhora que
revalorar «l'alta
espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta
dissertació va ser
publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les
Oficines de
Propaganda de la CNT i la FAI.
Naixements
Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894)
- Jules Dodot: El
3 de gener de 1839 neix al IV Districte de París
(França) el
blanquista i després anarquista
Jules Émile Dodot, citat a vegades Dodo.
Sos pares es deien Louis Dodot i Marie Convert.
Company de Louis-Auguste Blanqui i seguidor dels seus postulats,
lluità contra
el II Imperi. El 28 d'abril de 1870 va ser condemnat a quatre mesos de
presó per«temptativa de robatori» i el 16 d'octubre d'aquell
any va ser sentenciat a
quatre mesos més per «ultratges públics
al pudor». En 1871 vivia al número 6
del carrer des Fontaines-du-Temple del III Districte de
París. Incorporat a
l'XI Regiment d'Artilleria, participà activament en la
Comuna de París com a
capità electe de la I Bateria de la III Legió del
III Districte de París i
combaté les tropes de Versalles a Levallois-Perret (Illa de
França, França).
Durant la «Setmana Sagnant», lluità a
les barricades; l'últim combat en el qual
prengué part fou el 27 de maig de 1871 a les
Buttes-Chaumont. Aconseguí fugir
de la massacre i es refugià a Londres (Anglaterra), on
treballà de sabater,
participant en les activitats dels proscrits blanquistes i afiliat a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 13 de
maig de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia a la deportació en
fortalesa fortificada i a la
degradació militar pel XXI Consell de Guerra. L'estiu de
1874 vivia a
Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat
l'octubre d'aquell any. Retornà a
Londres, on fou membre del grup blanquista «La Commune
Révolutionnaire». Amb
l'amnistia de 1880 per als communards,
retornà a França i
s'instal·là a Levallois-Perret. A
començament de la dècada
dels vuitanta fou membre, fins al 1898, del grup anarquista«La Solidarité»,
que es reunia al número 86 del carrer de Gravelle de
Levallois-Perret, grup del
qual també formaven part Nestor Ferrière, Louis
Léveillé, T. Courapied (L'Ancien)
i Marchand, entre d'altres.
L'1 de gener de 1894, arran de les agafades contra el moviment
anarquista engegades
després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de
Diputats francesa, el
seu domicili va ser escorcollat i la policia li va segrestar diversos
fullets i
periòdics anarquistes, però va ser posat en
llibertat. El febrer d'aquell any
el seu domicili, al número 3 del carrer Valentin, va ser
novament escorcollat
sense resultats, però va ser fitxat el 27 de febrer de 1894
com a «sabater
anarquista» en l'anomenat «Fitxer
Bertillon». Posteriorment, sota el nom d'Émile
Dodot, va ser gerent en diferents
números de la primera sèrie del
periòdic parisenc Sur le Trimard
(1895-1896), òrgan reivindicatiu dels desocupats,
animat especialment per Henri Dagan, Mécislas Golberg i
Octave Veret, que va
ser continuat en 1897 per Le Trimard.
Durant la primavera de 1898 fou, amb François-Louis Cuisse (Roy) i Edouard Fourmont, responsable del
grup «La Solidarité dels Trimardeurs»,
encarregat d'acollir els companys de
províncies i de l'estranger al seu pas per París.
Malalt, visqué miserablement
al número 31 del passatge Thouzelin de Levallois-Perret, i
en 1901 Charles
Malato llançà una subscripció popular
al seu favor en L'Aurore, que
rebé el suport, entre d'altres d'Alfred Fromentin i
Paule Mink. També s'organitzà una subhasta per a
ajudar-lo, amb obres donades
per diversos artistes, com ara Théophile Steinlen. Jules
Dodot va morir el 24
de març de 1902 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de
París (França) i el
seu enterrament, al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França,
França), donà lloc
a una petita manifestació revolucionària.
***
Adrián Troitiño Alcobre
- Adrián
Troitiño:
El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra,
Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista Adrián Troitiño
Alcobre,
conegut com El Abuelo. Sos pares es
deien Ignacio
Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys
fugí de la llar familiar i emigrà
com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix
1880 començà a
treballar de forner i amb altres companys començà
a participar en el moviment
sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en
els actes del Primer
de Maig va ser condemnat, «per anarquista
perillós», a 18 mesos de presó. En
1893 visqué a San Martín (Buenos Aires,
Argentina), on creà diversos grups
anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i
organitzà freqüents «reunions de
controvèrsia». L'11 de novembre de 1894
intervingué en un míting organitzat per
la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de
la qual ocupà càrrecs de
responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e
Benevolenza» de Buenos
Aires, on també parlaren els anarquistes José
Bataglia i Miguel Ventura, i el
socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i
Salvador
Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios
Sociales (CIES) de Buenos
Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en
un acte amb Pietro
Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué
una posició molt dura pel que
feia l'alcoholisme i realitzà diverses
conferències sobre els efectes de
l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància
va ser expulsat de
l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900
impartí per diverses localitats
la conferència «Necesidad de un acuerdo universal
de la clase trabajadora». El
juny de 1901 cofundà, en representació del obrers
forners de San Nicolás de los
Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia,
l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En
1902 participà en la
creació de la Societat de Resistència i
Col·locació d'Obres Forners de Montevideo,
de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan
Calvo,
representà els forners en el II Congrés de la
FOA. Participà en el míting del
Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E.
Martí, Torrens Ros i
Dante Garfagnini. A començament del segle XX a
més de les seves activitats
polítiques i sindicals, col·laborà en
la premsa. Director de redacció del
periòdic anarquista quinzenal El
Obrero,
el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb
Julio
Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau,
Benjamín García, Salvador
Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo, Antonio
Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de
Residència. Ambdós, i
altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de
Cadis
(Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina
Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on
Troitiño era molt bon
amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats
per les autoritats espanyoles a
Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina
a
Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i
traslladats a
la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures,
ell va ser requerit pel
govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el
servei militar, però
aconseguí evitar la mili al·legant que patia una
hèrnia. El 20 de març de 1903
realitzà una conferència al Centre«Germinal» de la Corunya sota el títol«Consideraciones sobre la ley de residencia de
extranjeros». El juny de 1903
intervingué en un míting anticlerical a la
Corunya. Quan arribà a la Península
des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants,
dos dels quals van
morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg
moment –altres font
diuen que els infants van morir durant la travessia
transatlàntica de tornada.
Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on
continua les seves tasques
sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina,
on tenia prohibida l'entrada.
En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis
Diversos de Villa del
Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà
activament en la vaga
de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre
Internacional en protesta
per les matances d'obres a Rússia i on també
parlaren els anarquistes Grijalbo
i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal
Leoncio
Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905
encapçalà la vaga dels treballadors
portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina
de canillita (venedor ambulant de
diaris) i
fins al 1914 només venia els periòdics de
caràcter revolucionari. Fou el
creador del Sindicat de Canillitas,
que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de
Venedors de Diaris i Revistes
(SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el
sindicat arribà a
tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En
1934 la dictadura de
José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la
finalitat de desterrar-lo, però la
mobilització popular aconseguí la seva llibertat
i la dels seus companys. Entre
el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la
Conferència Llatinoamericana
del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre
de la junta directiva de
l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de
Resistència i de la «Casa del
Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola
participà activament
en el suport a la Revolució i en diversos actes
antifeixistes. Son fill Delio
Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre
que altre fill, Libert
Triotiño, administratiu en la «Casa
Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel
Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián
Troitiño, per influències del seu
fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va
declarar llibertari i
partidari de l'«acció directa»
anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de
maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a
Montevideo (Uruguai); va ser enterrat
dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat.
Una avinguda de la
ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a
més d'una estàtua al
barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en
memòria seva, no es
publiquen els diaris, fins i tot els digitals.
Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941)
***
Fitxa
policíaca de Jean Taffet (10 de novembre de 1898)
- Jean Taffet: El 3 de gener de 1881 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Taffet –algues fonts citen Jean Marc Taffet, però el segon nom Marc només figura en els registres policíacs–, conegut com Jean Mignot. Era fill de Jean Gaston Taffet, mecànic, i d'Octavie Marie Marcadier, domèstica, i tingué sis germans. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'ajustador mecànic. Militant del moviment llibertari a Bordeus, en 1898 va escriure una carta d'apologia dels magnicides (presidents, emperadors i emperadrius) anarquistes dirigida a Pierre Latapie, que va ser interceptada per la policia. El 27 de juliol de 1898 va ser condemnat a Agen (Aquitània, Occitània) a un any de presó amb llibertat provisional per«robatori». Instal·lat a París (França), visqué al número 160 del carrer Charenton. El novembre de 1898 va ser detingut, amb Jules Joseph Blaise, Pierre Latapie i Auguste Eugène Weber, sota l'acusació de «robatori qualificat» i el 25 de març de 1899 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a dos anys de presó per aquest delicte. Un cop lliure el 10 de novembre de 1901 de la penitenciaria de l'abadia de Fontevrault a Fontevrault-L'Abbaye (País del Loira, França), marxà cap a Étampes (Illa de França, França). Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts, però la tardor de 1903 va ser localitzat a París. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de la Colonie i estava a punt d'entrar a treballar com a obrer a la Impremta Nacional. El 21 de maig de 1904, quan feia de soldat al 46 Regiment d'Infanteria de Línia acantonat a Fontainebleau (Illa de França, França), es casà al XIII Districte de París amb la jornalera Marie Valérie Porte. En aquestaèpoca vivia al número 2 del carrer Caron de París. El 3 de febrer de 1912 va ser interceptat per la policia, acompanyat de Marie Thiéry, a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) de camí cap a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 28 de desembre de 1912 es divorcià a Meaux (Illa de França, França) de Marie Porte. Posteriorment s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), al número 82 del carrer Noisiel, i s'integrà en el grup anarquista de la localitat. El 7 de març de 1914 es casà a Lagny-sur-Marne amb la planxadora Marie Angèle Thiéry i la parella passà a viure al número 22 del carrer Orgemont de la localitat. Quan esclatà la Gran Guerra va ser enviat com a soldat reservista al front enquadrat en el 246 Regiment d'Infanteria; greument ferit, va ser hospitalitzat a Praissac (Llenguadoc, Occitània). Jean Taffet va morir el 4 d'octubre de 1914 a l'Hospital Militar Provisional de Praissac (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les ferides de guerra.
***
Foto
antropomètrica de Marius Beausang (1910)
- Marius Beausang:
El 3 de gener –algunes fonts oficials
citen erròniament altres dates– de 1882 neix a
Marsella (Provença, Occitània)
l'anarquista Léon Marius Beausang. Era fill natural de la
jornalera Marie Antéquérat,
qui va reconèixer l'infant quatre dies després;
son pare, el xofer Henri
Beausang, el reconegué l'1 de febrer d'aquell any i l'infant
va ser legitimat
pel matrimoni de la parella celebrat el 23 de març de 1895 a
Marsella. Tingué
una germana. D'antuvi treballà fabricant teules i
posteriorment es guanyava la
vida fent de terrelloner a Aubervilliers (Illa de França,
França) i a Saint-Denis
(Illa de França, França). El 22 de juny de 1899
va ser detingut a Avinyó
(Provença, Occitània) per«vagabunderia». A principis de segle
participà en la
colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont
(Xampanya-Ardenes, França) fundada per
Fortuné Henry. En aquesta època era corrector del
periòdic L'Anarchie.
El 30 de desembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Dijon
(Borgonya, França) a 16 francs de multa. El 4 de febrer de
1903 va ser
condemnat a Semur-en-Auxois (Borgonya, França) a 25 francs
de multa per«infracció ferroviària» i el
2 de maig de 1906 a Clamecy (Borgonya, França) pel
mateix delicte. El 15 de desembre de 1906 va ser declarat
insubmís a l'exèrcit.
El 18 de gener de 1908 va ser detingut per«robatori» sota el nom de Marius
Giraud i el 4 d'abril de 1908 va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de
París a quatre mesos de presó pel citat delicte.
El 17 d'abril de 1908, en sortir
de la presó, va ser detingut i integrat en el 102 Regiment
d'Infanteria. El 9
de juny de 1908 va ser condemnat pel Consell del Govern Militar de
París a sis
mesos de presó per«insubmissió» i tancat fins els 17
d'octubre de 1908 a la
presó de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània). El 29 de maig de 1909 va
ser condemnat pel Tribunal del Sena a 50 francs de multa per«infracció ferroviària».
En 1910 vivia al número 13 del carrer Cailllié
del XVIII Districte de París. El
31 de gener de 1910 va ser declarat novament insubmís. En
1910 conegué en les
reunions sindicals Jules Lefebvre (Jully), secretari
del Sindicat de
Terrelloners de Saint-Denis, que esdevingué amic i
freqüentà el seu domicili.
Lefebvre vivia des de feia dos anys amb Jeanne Gobinet i tots tres
acabaren
formant un trio amorós amb els principis de l'amor lliure.
Gelós, el 18 de maig
de 1910 Lefebvre disparà, sense ferir-lo, Beausang i a
resultes d'aquest
altercat, aquest marxà cap a Rouen (Alta Normandia,
França), però mantingué
correspondència amb Gobinet. El juliol de 1910, amics de
Lefebvre l'agrediren.
El 21 de juny de 1910 ambdós s'enfrontaren a trets a
Saint-Denis, Lefebvre
resultà ferit i va morir l'endemà, i Beausang
fugí. El 19 de desembre de 1910
va ser detingut, juntament amb l'anarquista català Jaume
Aragó García, a
Marsella; acusat d'assassinat, va ser tancat a la presó
parisenca de La Santé.
En el moment de la detenció portava
correspondència del Comitè de Defensa
Social (CDS), signada pels seus responsables Jules Ardouin iÉmile Vincent Méo
(Emile Tissier), a més d'altres
documents. Qualificat d'«anarquista
militant, antimilitarista convençut i delinqüent
perillós», es va veure
implicat en diversos casos de dret comú. El 13 de juliol de
1911 l'Audiència
del Sena el condemna a 10 anys de treballs forçats i 10 anys
de prohibició de residència
per «cops i ferides voluntàries que ocasionaren la
mort». El 2 d'agost de 1911
partí a bor del Loire cap a la
colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.
El 21 de juliol de 1917 pogué evadir-se, però va
ser reintegrat sis dies
després; jutjat per aquest fet, el 4 d'octubre de 1917 va
ser condemnat per«evasió» a dos anys més de
treballs forçats. El 8 d'octubre de 1918
aconseguí
evadir-se'n i es va perdre el seu rastre. No obstant això,
sembla que va estar
present en les exèquies de sa mare, morta a resultes d'un
accident de tramvia,
celebrades el 22 de setembre de 1923 a Marsella.
***
Foto policíaca de Josep Alemany Corbi
- Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Giovanni Matteozzi
- Giovanni
Matteozzi: El 3 de gener de 1887 neix a Frassinoro
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Giovanni Matteozzi, també conegut com Jean Matteuzzi. Sos pares es deien Nicola
Matteozzi i Cesira
Daviddi. Després de fer el servei militar entre 1908 i 1910,
esdevingué
anarquista i es guanyava la vida fent feina de manobre. Fou director
responsable dels números únics dels
periòdics Germinale (8
de juliol de 1911) i Combattiamo!
(28 de juliol de 1911) de Carrara (Toscana, Itàlia).
Entre 1911 i 1913 visqué a Menton (Provença,
Occitània), on freqüentà els
obrers escultors anarquistes Borghini i Marcucci. Després
passà una breu
temporada a Niça (País Niçard,
Occitània) i a Casablanca (Marroc). Entre març
de 1914 i març de 1916 visqué a Lió
(Arpitània). Durant la Gran Guerra va ser
cridat a files, però desertà i el maig de 1916
s'exilià a Suïssa i treballà a
Versoix (Ginebra, Suïssa). El 28 de novembre de 1917 va ser
multat per haver
aferrat cartells d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el
dret d'asil. En
1918 es casà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb Jeanne
Susanne Pidoux i aquest
mateix any la parella tingué una filla. L'octubre de 1918 va
ser detingut
juntament amb Luigi Bertoni, Giuseppe Clerico i Pagnotti. En aquestaèpoca, amb
Leonida Mastrodicasa i Francesco Porcelli,
col·laborà assíduament en el
periòdic Il Risveglio Anarchico,
especialment en el període de la llarga detenció
preventiva de 13 mesos a la
presó de Zuric (Zuric, Suïssa) de Luigi Bertoni. El
25 de març de 1919 va ser
interrogat per la policia sota l'acusació
d'«activitats subversives» i el 26 de
maig empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa) i, a partir del
setembre, a l'Acadèmia de
Policia de Savatan (Lavey-Morcles, Vaud, Suïssa), per la seva
negativa a
retornar a Itàlia. El 13 de novembre de 1919
acceptà retornar al seu país i el
27 de novembre va ser acompanyat per la policia a La Briga (Piemont,
Itàlia) i
immediatament tancat a Novara (Piemont, Itàlia).
Després va ser empresonat a Domodossola
(Piemont, Itàlia) i portat a Torí (Piemont,
Itàlia) a l'espera de ser processat
per deserció. Restà a Torí un temps,
però en 1922 passà clandestinament a
França. En 1926 va ser localitzat a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània),
on treballà en una fàbrica de ciment, i en 1929
les autoritats gales decretaren
la seva expulsió per «activitats
subversives» i «expatriació
clandestina», però
el procediment va ser suspès i en 1930 va ser amnistiat. En
1931 les autoritats
feixistes italianes el van denunciar com a membre d'un grup
d'anarquistes
exiliats clandestí («Comitè Pro
Víctimes Polítiques Llibertari»)
encarregat de
la distribució de fons als perseguits i «amb
intenció de retornar il·legalment
a Itàlia amb la finalitat de realitzar actes
terroristes». A finals de 1931 s'establí
a Lió, on mantingué contacte amb destacats
anarquistes (Camillo Berneri, Gigi
Damiani, Luigi Fabbri, Socrate Franchi, Errico Malatesta, Gusmano
Mariani,
Italio Ragni, Attilio Scaltri, etc.). També
freqüentat el local del Cercle
Anarquista «Sacco i Vanzetti» (Marcello
Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario
Ravenni,
Marino Ripoli, Tito Salvadori, Giovan Battista Saroglia i Gemisto
Vallesti)
i s'ocupà de la difusió del periòdic Il
Risveglio Anarchico de Ginebra. L'última
referència seva en la seva fitxa
policíaca italiana es de 1942, on indica que encara residia
a l'estranger.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del judici de Lucien Léauté apareguda en el
diari Le Petit
Parisien del 7 de gener de 1914
- Lucien Léauté: El 3 de gener de 1896 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Sos pares es deien Georges Victor Léaute, redactor principal del Ministeri de l'Interior i oficial d'acadèmia militar, i Léonie Marie Anne Mahé. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació iús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. El 29 de juliol de 1920 es casà al X Districte de París amb Auguste Alice Reignier. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Vidu, el 23 de juny de 1951 es casà al XIV Districte de París amb Lucienne Alice Bertonnaud, de qui també enviudà. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966 a l'Hospital Tenon de París (França).
***
Notícia
orgànica sobre Louis Pengloan publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire de
l'11 de gener de 1920
- Louis Pengloan: El
3 de gener de 1896 neix a
Kernic
(Gourin, Cornuealla, Bretanya)) l'anarquista i
sindicalista Louis Pengloan. Era fill d'Yves-Marie Pengloan,
conreador, i de
Marie-Anne Ulliac, domèstica. Es guanyà la vida
treballant de fuster. Durant la
Gran Guerra, per problemes oculars a l'ull dret, va ser destinat al
serveis
auxiliars i el 22 de maig de 1915 va ser destinat al 95 Regiment
d'Infanteria; posteriorment
passà per diversos regiments d'Infanteria i un grup
d'aviació i, finalment, va
ser desmobilitzat el 7 d'octubre de 1919. Quan estava dins
l'exèrcit va demanar
a diversos companys (Émil Bidault, Raymond
Péricat) l'enviament de L'Internationale
i Le Libertaire, a més de fullets
anarquistes. Després de la
desmobilització passà un temps amb sa
família i l'abril de 1920 s'establí a
París (França), on visqué al domicili
del fuster Jules Devosse. Posteriorment
passà a viure al número 3 del carrer Lagille del
XVIII Districte de París, on
havia trobat una feina en una fusteria. Aleshores era membre del Grup
Anarquista
del XVIII Districte i assistia regularment a les reunions que se
celebraven al
número 172 del carrer Legendre. Durant la primavera de 1921
vivia al número 4 de
Cité du Talus del XVIII Districte. El juny de 1921 va ser
detingut, juntamenet
amb Charles Grignanc, Félix Simon i Jean Sorlin,
després d'haver llançat, a la
seu del Buró Nacional de Carbons, uns pamflets («A
bas la mobilisation! A bas
la guerre!») editats pel Sindicat Interindustrial de la Sena.
En el moment de
la seva detenció no treballava ja que, víctima
d'un accident de treball, es
beneficiava d'un subsidi d'una companyia d'assegurances. Durant la
primavera de
1922 assistí a títol individual al
Congrés Anarquista del Nord, on el 5 de
maig va llegir l'informe del Grup Anarquista dels XVII i XVIII
Districtes,
centrat especialment en les divergències entre Louis Lecoin,
partidari de
l'entrada dels anarquistes en la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU),
i Georges Bastien i Second Casteu, partidaris de l'autonomia, i Hoche
Meurant,
que no es decidia entre una posició o altra. El 17 de
novembre de 1922, durant
una reunió del grup al número 52 del carrer
Balagny, s'oposà a les proposicions
d'organització fetes per Lucien Hausard davant el proper
congrés i va fer adoptar
per la dotzena de militants presents una contraproposició
d'organització basada
en un grup lliure, sense cotització obligatòria,
així com el rebuig de designar
delegats per al proper congres. Entre el 26 d'abril i el 28 de novembre
de 1923
va ser secretari del Grup Anarquista del XVII Districte de la
Unió Anarquista (UA).
En aquesta època també exercia de delegat de grup
del Comitè d'Iniciativa de
l'UA. El maig de 1924 va ser candidat abstencionista en la«Llista llibertària»
(Bagatskoff, Beauchet, Boclet, Brussaut, Fraysse, Glairaut,
Goutière, Grillas,
Hillion, Pouchain, Quehier i Vantrepotte) a les eleccions legislatives
pel I
Sector de París. El març de 1925 passà
a viure a Villiers-le-Bel (Illa de
França, França). En 1927 era membre del Consell
del Syndicat Unique du Bâtiment
(SUB, Sindicat Únic de la Construcció). Louis
Pengloan va morir l'11 de juliol
de 1996 a Gonesse (Illa de França, França).
***
Notícia de la condemna d'Alphonse Sauveur Cannone apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 19 de gener de 1922
- Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Les seves despulles van ser enterrades al cementiri de Le Kremlin-Bicêtre amb la bandera negra.
–-
