Anarcoefemèrides de l'1 de gener
Esdeveniments
Portada d'un número de L'Anarchico
- Surt L'Anarchico: L'1 de gener de
1888 surt a
Nova York (Nova York, EUA) el primer número del
periòdic mensual L'Anarchico.
Organo del Gruppo
Socialista-Anarchico-Rivoluzionario Italiano «Carlo
Cafiero». Portà els
epígrafs «A Dio, la scienza;
all'autorità, l'anarchia» (A Déu, la
ciència; a
l'autoritat, l'anarquia). Fou el primer periòdic anarquista
en llengua italiana
dels gairebé dos-cents que es publicaren als Estats Units
entre finals del
segle XIX i l'esclat de la Gran Guerra. Tenia la redacció al
número 108 de
Thompson Street de Nova York. El periòdic feia crides a la
revolució social
dels treballadors, a l'emancipació de les dones i a
l'alliberament de la
religió. Sis dones apareixien entre les subscriptores
d'aquesta publicació. Només
aparegueren sis números, l'últim publicat el 30
de juny de 1888. No fou fins el
juny de 1892 quan aparegué un altre periòdic
anarquista italià, Il Grido degli
Oprressi, publicat a també
a Nova York per Francesco Saverio Merlino.
***
Capçalera de Le Niveleur
- Surt Le Niveleur: Pel 1890 –no es coneix la data exacta– surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialisteéditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.
***
Capçalera de L'Antipatriote
- SurtL'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemicés nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.
***
Portada
del primer número de Pensiero e Volontà
- Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de
1924
surt a Roma (Itàlia) el primer número de la
revista quinzenal anarquista Pensiero e
Volontà. Rivista quindicinale di
studii sociali e coltura generale. Va ser l'última
publicació dirigida per
Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció.
Tingué el suport econòmic
de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi
Bertoni, Luce Fabbri
(Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli,
Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio
Merlino,
Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10
d'octubre de 1926, quan
va ser proscrita per les autoritats feixistes.
***
Capçalera
de Lucha Social
- Surt Lucha Social: L'1 de gener de
1925 surt
a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
comunista Lucha Social. Portavoz de las
Minorias de
Oposición dentro de la C. N. del T. Es
publicà com a substitut de La
Batalla i seguint l'estela del setmanari
del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim
Maurín Julià,
que també dirigí aquesta nova època.
Defensà l'URSS, criticà la
socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i
impulsà la unitat sindical al
voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Després dels primers números inclogué
a la capçalera l'anagrama de la
Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van
col·laborar Pere Bonet
Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza,Ángel Samblancat Salanova,
Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín,
entre d'altres. Es publicà
fins l'abril de 1925.
***
![Capçalera de "Le Trait-d'Union Libertaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/letraitdunionlibertaire.jpg "Capçalera de \"Le Trait-d'Union Libertaire\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera de Le Trait-d'Union Libertaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.
***
![Capçalera de "L'Éveil Social" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/leveilsocial.jpg "Capçalera de \"L'Éveil Social\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera de L'Éveil Social [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquistaL'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.
***
Anagrama de «R.A. Forum» creat per Éric B. Coulaud i Cathy Ytak
- R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos –actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències– es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc.«R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.
Naixements
Foto policíaca d'Augusto Castrucci
- Augusto
Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana,
Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista
Augusto Castrucci. Sos pares es deien Pietro Castrucci i Angela
Berni. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a
anarquista i
en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els
ferrocarrils italians. En 1897
s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat
del sector. En 1900
aprovà a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari.
Participà
activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual
destacà per les
seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat
dels
Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la
seva
Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908
fundà l'òrgan
d'expressió de l'SFI, In Marcia!,
publicació que dirigí. Gràcies a la
seva tasca sindical, la lluita dels
ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el
moviment obrer en
general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI
celebrat a Roma i en 1915 a la
Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es
mostrà força actiu en la
propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia
sindical, es mostrà
contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale
del Lavoro (CGdL,
Confederació General del Treball), encara que
després de la «Setmana Roja» de
1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser
degradat a fogoner, però
posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de
gener de
1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi,
Giovatta
Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat
nacional del
Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que
negocià amb el primer ministre
italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes
calaren foc la seva casa
a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a
Milà (Llombardia,
Itàlia) l'any següent, el règim feixista
l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que
continuà amb la direcció d'In
Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de
Milà imposà el tancament de la
publicació per raons d'«ordre
públic». Durant el
feixisme patí apallissaments, denúncies,
detencions, arrests i persecucions de
tota casta. Després de la II Guerra Mundial
retornà al seu sindicat i
esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945.
Aquest mateix any publicà el
llibre Battaglie e vittorie dei
ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat
pòstumament
en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i
Camillo
Signorini, fundà la Federació Apartidista
Italiana Sindical Ferroviària
(FAISF), que després esdevingué
Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris
Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a
Milà
(Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi
publicà l'assaig biogràfic Macchinista
ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència
(Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione
Augusto Castrucci Onlus».
***
Charles
Delzant
- Charles Delzant: L'1
de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant.
Era
fill natural de la costurera Eugénie Letot, infant que va
ser
legitimat posteriorment per son pare, Hubert Camille Delzant. Obrer
vidrier, va
ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut
i
d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup
anarquista«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que
freqüentà el jove Pierre Monatte,
i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les
vidrieries d'Aniche
i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del
Treball (CGT), de
tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat
secretari general de la
Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i
d'Escautpont, a més
de director de La Voix des Verriers.
Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de
l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També
fou, a partir de
1912, secretari general de la Federació Nacional dels
Vidriers, creada en 1902.
En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat
el setembre de
1900 a la Borsa del Treball de París (França),
representà el Sindicat dels
Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a
més reunions, com ara el XIV
Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés
(Amiens, octubre de 1906; on
signà la «Carta d'Amiens» del
sindicalisme revolucionari), XVI Congrés
(Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de
Llenguadoc, octubre de
1910). Per la seva militància patí diverses
condemnes. Durant la tardor de 1911
participà activament en el moviment de les mestresses contra
la carestia de la
vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i
1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de
gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais,
França) el condemnà en rebel·lia a un
any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per
solidaritat, el març de 1912 la
Federació dels Vidriers tingué el seu
congrés en un llogaret belga a prop de la
frontera francesa per així permetre l'assistència
del seu secretari. Durant
l'exili belga escrigué el fullet Le
travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre
altres coses
l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries
franceses, i que fou
publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre
de 1912 va ser
interceptat per la policia i empresonat com a pres comú;
després de fortes
protestes sindicals, va ser admès com a pres
polític i, el 2 d'octubre, davant
la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es
declarà incompetent
sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb
altres
companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean
Capmarty, etc.), parlà en
el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa
dels Infants, celebrat a la
Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de
França, França), per
protestar contra les condicions de treball de la fàbrica
Legras de la Plaine-Saint-Denis.
El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de
França, França). En aquests
anys col·laborà en publicacions sindicalistes
revolucionàries, com ara Le
Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde
(1913-1914) i Les Temps Nouveaux
(1895-1914). Fitxat en
el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de
març de 1909, en 1914, quan
esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i,
germanòfob de mena, va fer costat
l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de
la pàtria. Destinat al IV Regiment
d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya),
aconseguí fugir de Maubeuge
(Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició
de la ciutat. Gràcies a les
gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei
del sotssecretari d'Estat
Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la
incorporació a files com a obrer a
les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després
de la Gran Guerra s'incorporà
a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la
comissió
administrativa. En aquesta època trencà totalment
amb l'anarquisme i el març de
1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B»
considerant-lo «reformista».
En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit
secretari de la
Federació Internacional dels Treballadors del Vidre;
càrrec en el qual fou
reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el
10 i el 13 d'abril
de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix
càrrec i formà part de la comissió
administrativa de la CGT, col·laborant en el
periòdic d'aquest sindicat Le
Peuple. També milità en la Lliga dels
Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la
Federació del Sena de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Sa companya fou
Eugénie Berthe Tallon. Charles Delzant va morir el
28 de
juny de 1943 a l'Hospital Tenon de París (França).
***
Foto
policíaca d'Étienne Large (9 de gener de 1894)
- Étienne Large:
L'1
de gener de 1874 neix al I Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista Étienne
Large –en qualque registre policíac se cita com a
segon nom Louis, el
qual no apareix en cap registre oficial seu. Era fill dels tapissers
Pierre
Large i Jean-Marie Louise Lémonon. Es guanyava la vida com
sos pares, fent
feina de tapisser a París (França). Entre els 15
i els 18 anys treballà d'aprenent
a la tapisseria d'un tal Léon i posteriorment
treballà amb son pare. El 20 de
setembre de 1893 assistí amb altres companys a una
reunió anarquista per
organitzar la protesta contra les «Festes
Francorusses», que havien de festejar
l'aliança militar entre la III República Francesa
i l'Imperi Rus, celebrada en
un cafè situat al número 30 del carrer d'Aboukin.
El 3 d'octubre de 1893, amb
altres companys anarquistes, assistí a una reunió
a la Sala Warin on
l'anarquista Georges Renard va fer una exhibició de«magnetisme». El 10 d'octubre
de 1893, amb altres 14 anarquistes, es reuniren per organitzar un gran
míting
que s'hauria de celebrar a la sala del carrer Entrepreneurs de
París. El 22 de
novembre de 1893, segons informes d'un confident de la policia, amb
altres
anarquistes, va fer un gran sopar al local del vinater Philippeau, al
número 38
del carrer Abbesses de Montmartre, després d'haver
desvalisat les botigues dels
comerciants d'aviram al costat del parc Monceau. El 9 de gener de 1894
va ser
detingut, juntament amb altres anarquistes, sota l'acusació
de «pertinença a
associació criminal», després de la
investigació del cas anterior, i fitxat
aquell mateix dia al laboratori policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. El
gener de 1894 vivia amb sos pares al número 34 del carrer
Véron i posteriorment
al número 38 del carrer Abbesses, del XVIII Districte de
París. En 1895 se li
concedí pròrroga militar per«feblesa», però el 21 de maig de 1896 va
ser
considerat apte i integrat el 14 de novembre de 1896 en el 146 Regiment
d'Infanteria, passant a la reserva el 18 de setembre de 1898. En una
revisió
mèdica militar de 1903 se li va detectar«tuberculosi amb pleuresia». El 14 de
juny de 1906 es casà al XVII Districte de París
amb la modista Renée Cécilia Gardais.
En aquesta època seguia treballant de tapisser i vivia amb
sos pares al número
5 del carrer Cauchois de París. En una altra
revisió mèdica militar de 1911 se
li detectà «hipertròfia
cardíaca i tuberculosi» i classificat als Serveis
Auxiliars de l'exèrcit. El 26 d'octubre de 1916, en plena
Gran Guerra, va ser destinat
a la Societat «Hispano-Suiza» de Bois-Colombes
(Illa de França, França) i el 24
d'abril de 1917 a les fàbriques Blériot
d'aeronàutica de Suresnes (Illa de
França, França), passant l'1 de juliol de 1917 al
23 Regiment d'Infanteria
Colonial de París. El 26 de juny de 1920 es
declarà ferm el seu divorci amb Renée
Gardais. El 25 d'octubre de 1921 va ser condemnat pel 15 Tribunal
Correccional
del Sena a un mes de presó i a 100 francs de multa per«robatori». El 28 de
desembre de 1922 es casà al IX Districte de París
amb la cosidora parisenca
Henriette Marie Léontine Hennequin. En aquestaèpoca es dedicava a la
fabricació de productes químics i vivia amb sos
pares al número 31 del carrer
Maubeuge. Divorciat el 5 de desembre de 1932 d'Henriette Hennequin, el
28
d'abril de 1934 es casà amb la infermera bascofrancesaÉtiennette Amestoy. En
aquesta època continuava vivint al 31 del carrer Maubeuge de
París. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
d'una detenció d'Albert Andrieux publicada pel diari
d'Amiens Le
Progrés de la Somme del 21 de març
de 1909
- Albert Andrieux:
L'1
de gener de 1884 neix a Amiens (Picardia, França) el
propagandista anarquista
Albert Gédéon Andrieux. Sos pares es deien
Stanislas Andrieux, empleat de
comerç, i Émilienne Clara Leblond. Es
guanyà la vida de venedor ambulant de
fruita i després d'empleat en un magatzem. El 10 d'octubre
de 1905 va ser
integrat per fer el servei militar en un batalló de
caçadors. Entre maig de
1908 i octubre de 1910 fou gerent del setmanari anarquista d'Amiens Germinal.
Journal du peuple, i de bell nou a partir de febrer de 1912,
en substitució
de Louise Joly. També col·laborà amb
articles en aquesta publicació, fet pel
qual va ser processat en diverses ocasions. Trobem textos seus, lloats
per la
seva factura fins i tot per la premsa burgesa, en altres publicacions
llibertàries i sindicalistes revolucionàries, com
ara Le Combat de Lille-Roubaix-Tourcoing
(1905-1914), Le Combat Social de Llemotges
(1907-1909), Le Grand Soir
d'Arras (1911-1914) i L'Avant-Garde de Lens
(1913-1914). A finals
d'octubre de 1908 a resultes de l'article antimilitarista «Au
72», publicat en
25 de setembre de 1908 en Germinal, va se condemnat
en rebel·lia a vuit
dies de presó i a 100 francs de multa; però, en
la revisió del judici el 12 de
gener de 1909 davant l'Audiència del Somme va ser absolt. El
20 de març de 1909
va ser detingut amb el serraller anarquista Paul Bernard Jupin, per
haver distribuït
als mossos que passaven la revisió militar a l'ajuntament
propaganda antimilitarista
i exemplars del Manuel du soldat i La
Voix du Peuple. En aquestaèpoca vivia al número 22 del carrer Bouchers
d'Amiens. L'1 de maig de 1909
participà en un míting i a la
manifestació d'Escarbotin (Picardia, França), on
existia un destacat grup anarquista. El 17 de gener de 1910 va ser
condemnat en
rebel·lia a pagar una multa de 16 francs per haver publicat
l'anunci d'una
loteria no autoritzada. En les eleccions legislatives de 1910 va fer
campanya
antiparlamentària i es presentà com a candidat
abstencionista per a la II
Circumscripció d'Amiens, arreplegant 32 vots. El 26 de juny
de 1910 fou delegat
del grup anarquista d'Amiens «L'Union
Révolutionnaire» al I Congrés
Departamental
de Revolucionaris del Somme, on es fundà de la
Federació Revolucionària del Somme
(FRS). El 18 d'octubre de 1910, durant la gran vaga dels ferroviaris,
va ser
detingut per un article on feia una crida al sabotatge, però
el seu cas va ser
sobresegut. L'octubre de 1911 participà en les
manifestacions contra l'encariment
de la vida i l'abril de 1912 en un míting antimilitarista a
Ailly-sur-Somme
(Picardia, França), on exaltà la bandera roja i
afirmà que qualsevol mitjà era
bo per evitar la guerra. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser
delegat al
Congrés Anarquista Nacional que se celebrà a
París. En tornar a Amiens, el 20
d'agost els locals de Germinal van se escorcollats
i la policia segrestà
exemplars de l'edició del 29 de maig, que portava el
títol «Bravo, les soldats!»,
en referència als motins que es donaren a les casernes;
jutjat el 10 de
novembre de 1913 pel Tribunal Correccional d'Amiens, va ser inculpat de«provocació de militars a la
desobediència amb finalitat de propaganda
anarquista»
i condemnat el 7 d'abril de 1914 a 200 francs de multa. En aquestaèpoca fou
membre del grup local de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària
(FCAR) i vivia al número 12 del carrer Fauvel d'Amiens. El
19 de juliol de 1914,
com a gerent de Germinal, va ser detingut i
inculpat per «apologia de
l'assassinat de l'arxiduc hereter d'Àustria»,
juntament a Georges Gillet,
gerent de Le Gran Soir, que havia publicat el
mateix article. El 14
d'agost de 1914, ja en plena Gran Guerra, va ser condemnat a un mes de
presó i
100 francs de multa per «complicitat d'apologia del crim amb
finalitat de
propaganda anarquista» i el setembre d'aquell any va ser
inculpat en un consell
de guerra de la I Regió Militar a Llemotges,
després que les autoritats civils
es declaressin incompetents per jutjar el seu cas, per«associació criminal i
apologia de l'assassinat». Mobilitzat, 1 d'agost de 1914 va
ser incorporat en el
VIII Batalló de Caçadors a Peu i enviat al front
del Marne. Albert Andrieux va caure«mort per l'enemic» el 5 d'octubre–algunes fonts citen erròniament el 9
d'octubre– de 1915 a Aubérive (Xampanya-Ardenes,
França); va ser enterrat al
cementiri de Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) i
el 26 d'agost de
1921 traslladat a la Necròpoli Nacional d'aquest cementiri.
***
Giulio
Guerrini
- Giulio Guerrini: L'1 de gener de 1893 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Guerrini, conegut sota el nom de batalla de Gigi. Sos pares es deien Augusto Guerrini i Aida Modesti. En 1906 es va traslladar amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia) i posteriorment a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida fent de fuster. Fou un dels primers organitzadors dels «Arditi del Popolo» torinesos. El juliol de 1921, amb el creixement del Feixisme, va ser detingut sota l'acusació de ser el cap dels«Arditi del Popolo» del barri torinès de Pilonetto i d'haver comandat i dirigit un escamot d'aquests a una festa proletària a Moncalieri (Piemont, Itàlia). Jutjat l'any següent amb altres acusats, entre ells Raffaele Schiavina, va ser absolt com la resta d'imputats. Just va ser alliberat, emigrà a Londres (Anglaterra), però no va aconseguir el permís de residència, fet pel qual va marxar cap a Brussel·les (Bèlgica), alternant l'estada en les dues ciutats fins al 1928, any en el qual s'establí definitivament a la capital belga, on participà en les activitats de la comunitat anarquista italiana. El seu nom apareix sovint en els informes del consolat italià i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. En 1935 fou un dels animadors del«Comitè Antifeixista contra la Guerra» de Brussel·les. Durant la guerra d'Espanya, s'ocupà en el«Comitè per Espanya» del reclutament de voluntaris i de recaptar fons a favor de la Revolució espanyola. En 1939 hostatjà a casa seva l'anarquista Guido Polidori (José Guerrero). El 14 de març de 1940, arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, retornà a Itàlia; detingut a Roma, va ser alliberat dies després. De bell nou a Torí, va ser detingut i amonestat. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'integrà totalment en la lluita clandestina i comandà formacions partisanes de la Vall Pèlis (Piemont, Itàlia) amb la tasca de relacionar-les amb els companys torinesos. El gener de 1944 va ser capturat i posteriorment alliberat en un intercanvi de presoners. Retornat a Torí, serví a la Resistència enquadrat en la divisió de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que actuava a la ciutat. L'octubre de 1944 va ser fet presoner pels nazis i deportat a Alemanya. El 23 de gener de 1945 entrà al camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya) i el 3 de febrer d'aquell any va ser traslladat al camp de Porschdorf, depenent del de Flossenbürg, sota la matrícula 43.645. Posteriorment va ser traslladats a camps de concentració txecoslovacs. Giulio Guerrini va morir el 5 de maig de 1945 a l'hospital de Litoměřice (Litoměřice, Txecoslovàquia; actual República Txeca), on havia estat internat després de sortir de la deportació.
***
Foto
antropomètrica de Manuel Assols Huerto (17 d'octubre de 1927)
- Manuel Assols
Huerto: L'1 de gener de 1894 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista
Manuel Assols Huerto. Era fill de Manuel Assols i de Carmen Huerto. En
1914 va
fer el servei militar al 42 Regiment Infanteria. Obrer
agrícola, era anarquista
vegetarià. En 1924 passà a França.
Després d'un temps a Torrelles de la Salanca
(Rosselló, Catalunya Nord) i a Serviès de Danha
(Llenguadoc, Occitània), entre
agost i octubre de 1924 treballà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). Entre
octubre de 1924 i juny de 1925 va fer feina a Lió
(Arpitània) i després, fins
al setembre, a Alès (Llenguadoc, Occitània), per
retornar a Perpinyà. En 1927
treballava de manobra a l'empresa industrial Chevalier de
Perpinyà, vivia a la
pensió de la vídua Isabel Pérez, al
número 8 del carrer Fabriques Nadal d'aquesta
localitat, i també al número 26 del carrer
Cardeurs, i freqüentava el grup
anarquista local. El 8 de febrer de 1928, ben igual que a altres
companys
anarquistes (Salvador Cornell, Antoni Nebot, Joan Serra i Ramon Vivas)
que es
reunien a la pensió d'Isabel Pérez, se li va
decretar l'expulsió de França sota
l'acusació de «projectar un atemptat contra el Rei
d'Espanya», mesura que li va
ser notificada l'1 de març d'aquell any. Desconeixem la data
i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Primo Petracchini
- Primo
Petracchini: L'1 de gener de 1896 neix a Cittaducale
(Laci, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Primo Petracchini, conegut com Gino Petracchini. Sos pares es deien
Giuseppe Petracchini i Filomena Innocenzi. Després
d'assistir a l'escola
elemental, aprengué l'ofici de sastre. Quan era molt jove,
amb son germà gran
Icilio Petracchini, s'incorporà al moviment llibertari i
entrà a formar part
del grup anarquista «Michele Angiolillo» de Terni
(Úmbria, Itàlia). El juny de
1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Terni i
l'agost d'aquell any va ser detingut per primera vegada. Les autoritats
aleshores el definien com a «fervent anticlerical i
pertorbador de les
celebracions religioses». Durant la Gran Guerra va ser
denunciat en diverses
ocasions per «derrotisme i atemptat contra la llibertat del
treball» i
participà en les campanyes antimilitaristes. En acabar la
guerra va destacar
com a orador en diversos mítings (Fabriano, Liorna,
Piombino, San Giovanni
Valdarno) i mantingué relacions amb l'anarcosindicalista
Riccardo Sacconi. El
21 d'octubre de 1919 commemorà Bruno Filippi –que
havia mort el mes anterior
quan intentava posar una bomba al Circolo dei Nobili de Milà
(Llombardia,
Itàlia)– als locals de cooperativa«Risveglio» de Liorna (Toscana, Itàlia).
Representà
la Cambra del Treball de Pisa (Toscana, Itàlia) en el
Congrés Nacional de la
Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà entre
el 20 i el 22 de desembre de
1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El
setembre de 1919 es traslladà a Pisa
on va ser requerit per a encarregar-se de la secretaria de la Cambra
del
Treball Sindical, càrrec que ocupà fins a finals
de desembre de 1922 quan
aquest centre sindical va ser suspès per la
repressió feixista. Durant aquests
anys desenvolupà una intensa activitat
propagandística anarquista a tota la
zona tirrènica toscana. El 17 de març de 1920
participà, amb els anarquistes
Egizio Cennini i Riccardo Sacconi, en un míting a Piombino
(Toscana, Itàlia),
on es convidà als presents a «preparar-se per a la
revolució amb armes, pals i
dinamita». El 10 d'octubre de 1920 assistí al
Congrés Anarquista Provincial que
se celebrà a Pisa, on, segons el prefecte de Policia de
Pisa, pronuncià«discursos violents, propugnant la intransigència
absoluta del partit, la necessitat
de la revolució i l'adhesió incondicional a la
III Internacional». En aquestaèpoca col·laborà en diverses
publicacions periòdiques, com ara Germinal!,òrgan de la Cambra del Treball
Sindicalista de Pisa. L'agost de 1921 va ser nomenat secretari del
consell
d'administració de la Cooperativa dels Fematers Municipals,
de la qual assumí
la presidència el maig de 1922. El gener de 1921 es
casà a Pisa amb Acratica
Mazzoni, filla del destacat militant anarquista Virgilio Salvatore. El
aquests
anys les autoritats el processaren en diverses ocasions, com ara el
procediment
penal de juliol de 1919 obert pel Tribunal de Pesaro (Marques,
Itàlia) per
haver incitat al poble a «canviar violentament la forma de
govern seguint
l'exemple de Rússia i d'Hongria» en un
míting el 4 de juliol d'aquell any a
Fano (Marques, Itàlia); o com el novembre de 1920, que va
ser condemnat a tres
mesos de presó amb llibertat condicional per un discurs
durant una manifestació
de vaguistes, on va ser acusat d'atiar els obrers a la«confrontació violenta»;
o com el 28 de gener de 1921, quan va ser condemnat per
l'Audiència d'Spoleto (Úmbria,
Itàlia) a diversos mesos de presó per haver
publicat un article commemoratiu
sobre Bruno Filippi publicat al periòdic de Terni La Sommossa. L'estiu de 1921 va ser
detingut i empresonat fora de
Pisa, i en tornar es trobà que la població estava
controlada pels escamots
feixistes. En 1923 va ser desterrat a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on va estar
contínuament vigilat. A Gènova
mantingué contactes amb l'anarquista Giulio
Conte. L'estiu de 1927 va ser detingut com a sospitós
d'«activitats
antifeixistes», però va ser alliberat setmanes
després per manca de proves.
Durant els anys trenta no va desenvolupar activitats militants,
però, així i
tot, va estar constantment vigilat per la policia feixista.
L'últim document
policíac seu és del 31 de març de 1942
i després es perd el seu rastre.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior
- Abílio Augusto
Belchior: L'1 de
gener de 1898 neix a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança,
Portugal) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior.
Sos pares es
deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina.
Instal·lat a Porto (Porto,
Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el
Sindicat
de la Construcció de la Confederació General del
Treball (CGT). Arran de l'atemptat
del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia
Política
de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va
ser alliberat el
13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat
d'haver
participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de
gener i
empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser
condemnat
a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores).
El 16 de juliol de 1932 va
ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament
a les
Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va
ser enviat a Porto per a ser
jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el
23 de juny de
1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb
presó i a una
multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat
a la presó de
l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser
embarcat amb el vapor Carvalho
Araújo cap a la Fortalesa de São
João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira,
Illes Açores). El 23 d'octubre de
1936 formà part del primer grup de confinats que va ser
enviat al camp de
concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior
va morir el 29 d'octubre de
1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa)
d'una «febre
perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.
***
Necrològica
de Josep Recasens Fortit apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 8 de febrer de 1973
- Josep Recasens Fortit:L'1 de gener de 1899 neix a la
Pobla de Cérvoles (Garrigues,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Recasens Fortit. Sos pares es deien Josep
Recasens i Maria Fortit. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), durant la
Revolució fou president de la Col·lectivitat
Agrícola del seu poble natal. El
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França amb tota
la col·lectivitat, fins i tot el ramat, i va ser internat al
camp de
concentració de Vernet. Durant l'ocupació
treballà d'obrer agrícola al
departament del Tarn. En 1943, buscat per la gendarmeria,
fugí cap a París
(França), però va ser detingut en un control de
la Milícia i deportat a
Alemanya. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Argelièrs (Llenguadoc,
Occitània), on treballà d'obrer
agrícola. Cap el 1947, amb sa companya Narcisa
Arbós, s'establí, com a sastre, la seva vertadera
professió, a Sant Jòrdi
d'Òrcas i milità en la Federació Local
de Montpeller de la CNT. Josep Recasens Fortit
va morir el 9 de gener de 1973 al seu domicili de Sant Jòrdi
d'Òrcas (Llenguadoc, Occitània) i
fou enterrat l'endemà.
***
Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furutaés el tercer per la dreta
- Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la«Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat,–Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)–, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.
---
