Anarcoefemèrides del 31 de desembre
Esdeveniments
Portada de Le Tocsin
- Surt Le Tocsin: El 31 de desembre
de 1892
surt a Londres (Anglaterra) el primer número del
periòdic anarcocomunista Le
Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant
tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos
refugiats a
Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en
fou el
principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va
ser distribuït a
París (França). Aquest periòdic
té la particularitat que publicà publicitat de
negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles
no anaven
signats, però en el número 8 (23 de setembre de
1894) trobem el poema de Louise
Michel «Les tocsins» i se sap que
col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet.
Publicà sobre temes d'allò més
variats: corrupció política, repressió
antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies
orgàniques i sobre
el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs
d'humor. En
el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat
per destacats
membres del moviment llibertari (Franz Ricken, Charles
Frühlingsdorff, Errico
Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz
(Viktor Raabe) de ser un confident
de la
policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es
publicà la crida «Aux
socialistes libertaires et aux révolutionnaires
blanquistes». En sortiren nou
números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.
***
Propaganda de l'acte apareguda en El Hombre del 23 de desembre de 1916
- «Gran Picnic
Familiar»:
El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo
(Uruguai), al
bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran
Picnic Familiar» a benefici del
periòdic El Hombre. Semanario
anarquista
de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials
de la capital de
l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les
famílies obreres
va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire
lliure,
com ara banda de música que tocà himnes
revolucionaris, payadores
llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de
diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions
còmiques, bufet d'aliments,
etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a
l'època, centrats per
finançar una determinada causa o el moviment llibertari en
general i comptaven
amb una gran afluència de públic.
***
Salvador Seguí
- Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre) va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.
Salvador Segui:Anarquisme i sindicalisme (31 de desembre de 1920)
***
Cartell
de l'acte
- Festa pro Umanità
Nova:
El 31 de desembre de 1921 se celebra al Workmen's Circle Lyceum de
Nova York (Nova York, EUA) un acte en suport del periòdic
anarquista italià Umanità
Nova. L'acte, organitzat per «Circolo
Risveglio», consistí en conferències
a càrrec de Nicola Cuneo i Pere Esteve i en una festa amb
ball, amenitzada amb
cançons anarquistes (Addio a Lugano, Amore
ribelle, Inno della
rivolta, etc.).
***
Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»
- Assassinat de
Cipolla: El 31 de desembre de 1922 és
assassinat a trets a
l'escenari de la
Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso
Leale Oberdan», al número 5 del
carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São
Paulo, Brasil), durant el ball de
cloenda de la representació d'una peça teatral
organitzada per recaptar fons
per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista
italobrasiler
Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra
Livre» de São Paulo en
1921, destacat militant de la União dos
Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels
Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard
Leuenroth. El 18 de març de
1922 havia signat,
amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo
Cipolla,
Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres,
José Rodrigues i João
Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest -
Programa), que es va publicar
en el periòdic A Plebe de São Paulo,
posicionament
anarquista contra les «21 Clàusules de la
Internacional» que feien una crida a
la formació de «grups comunistes». El
seu assassí fou l'espanyol Indalecio
Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser
policia. Mai
no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat
tant per la premsa
burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el
moviment llibertari
i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth
contestà
des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una
impressionant
manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio
Fernandes i Edgard
Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat
d'aconseguir cabals
per ajudar sa família de Cipolla.
Naixements
Notícia de la detenció de Joseph Ribeyre apareguda en el diari lionès Le Progrès del 20 de novembre de 1882
- Joseph Ribeyre: El
31 de desembre de 1839 neix a Fix-Villeneuve (actual Fitz e Sant
Genèis,
Alvèrnia, Occitània) l'anarquista JosephÉtienne Ribeyre. Era fill de Jean-Jacques
Ribeyre i Marie Agnès Médard, agricultors
propietaris de Pouzols (Vernassau de
Fitz, Alvèrnia, Occitània). Es guanyava la vida
treballant de teixidor artesà i
era cap d'un taller establert al número 8 del carrer
Chariot-d'Or de Lió
(Arpitània). Estava casat i era pare de dos infants. En els
anys setanta era
membre del Comitè Central Republicà (CCR) de
Lió. Posteriorment formà part del
Comitè Blanqui i en 1880 del Partit dels Treballadors
Socialistes (PTS). En
1882 s'integrà en l'anarquista Federació
Revolucionària (FR), animant sobretot
la secció del barri lionès de la Croix-Rousse,
participant en el seu buró en diferents
reunions, com ara el 28 de maig de 1882 a la SalaÉyséen per protestar contra
la condemna de Louis Déjoux; el 19 de juny de 1892, on va
ser designat com a
membre del comitè encarregat d'organitzar una
conferència de Louise Michel; el
16 d'agost de 1882 a la Sala Perle per jutjar els magistrats lionesos
que
havien condemnat els anarquistes Joseph Bonthoux i Claude Crestin; etc.
Implicat en el procés instruït contra la«reconstrucció d'una associació
internacional de treballadors» («Procés
dels 66»), el 19 de gener de 1883 va
ser absolt pel Tribunal Correccional de Lió i sembla que des
d'aquell moment abandonà
les activitats polítiques. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Ferdinand Domela Nieuwenhuis
- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant –sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry– que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses –Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)– i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialistaRech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció»–en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886–, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.
***
Désiré
Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)
- Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré Séraphin Depoilly –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Augustin Depoilly, serraller, i Marie Dhier. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). El 23 de maig de 1908 es casà a Fressenneville amb Marie Euphredine Caron. Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de Manuel Ureña Romero (1904)
- Manuel Ureña
Romero: El 31 de desembre de 1882 neix a Ferrol (la
Corunya, Galícia)
l'anarquista Manuel Ureña Romero. Sos pares es deien
Francisco Ureña i Juana
Romero. Es guanyava la vida fent baguls. Visqué a Bilbao
(Biscaia, País Basc),
Gijón (Astúries, Espanya) i la Corunya. Detingut
en 1902 i 1904 per la seva
militància llibertària, va ser qualificat per la
policia com «acèrrim
anarquista, espanyaportes i molt agressiu». En 1903 va fer un
míting al Centre
d'Estudis Socials de Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) i
dies després, allà
mateix, va intervenir en un acte en memòria dels«Màrtirs de Chicago». En 1920
col·laborà en el periòdic anarquista La
Lucha de Ferrol. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fitxa
policíaca d'Adolphe Albin (1900)
- Adolphe Albin:
El 31 de desembre de 1883 neix a Niça
(País Niçard,
Occitània) l'anarquista Adolphe
Auguste Albin. Sos pares es deien Joseph
Nicolas Albin, encarregat dels
arbitris municipals, i Marie Catherine Micellis, cuinera. Es
guanyava la
vida com a electricista. Membre del «Groupe des
Libertaires» (Grup dels
Llibertaris) de Niça (Alexandre Lepelletier, Nicolas
Olivari, Antoine
Serramoglia, Gaétan Camille Serramoglia, etc.), el 28
d'octubre de 1900 assistí
a un banquet d'anarquistes i de socialistes italians celebrat al local
d'un tal
Sacchi al barri de Fabron. L'1 de novembre de 1900 va ser detingut a la
Place
Masséna de Niça, juntament amb altres companys
(Antoine Ciarlet, Alexandre
Lepelletier, Nicolas Olivari, Antoine Serramoglia, Gaétan
Camille Serramoglia),
per haver entonat cançons anarquistes (La
prise de possession, etc.) i haver provocat disturbis d'ordre
públic;
denunciat per «escàndol nocturn», aquell
mateix dia la Prefectura del
departament dels Alps Marítims li va obrir un expedient;
jutjats el 24 de
novembre de 1900 pel Tribunal de Policia, van condemnar a un franc de
multa. En
1904, segons investigacions policíaques, continuava
assistint a reunions
llibertàries i a conferències
polítiques. El 10 de setembre de 1904 marxà cap a
Canes (Provença, Occitània). El 25 de novembre de
1905 es casà a Niça amb la
domèstica Pauline Dalbera. En aquesta època vivia
al número 24 del carrer
Cassini de Niça. El 2 de juliol de 1907 la seva
fàbrica de malles elèctriques,
al número 5 del carrer Penchienatti de Niça, es
va declarar en fallida. Després
d'enviudar, el 6 d'octubre de 1936 es casà a Niça
amb la cosidora italiana
Teresa Tirinnanzi. En aquesta època vivia al
número 24 del carrer Alphonse
Karr. Cal no confondre'l amb l'anarquista italià
Jean-Baptiste Albin, que
actuava per la zona per les mateixes dates. Adolphe Albin va morir
el 5 d'abril de 1948 al seu domicili de Niça
(País
Niçard, Occitània).
***
Notícia
de l'accident de Georges Lachaume publicada en el
periòdic Le
Petit Parisien del 10 de febrer de 1925
- Georges Lachaume: El 31 de desembre de 1885 neix a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Georges Aguste Georges Lachaume. Sos pares es deien Gibert Lachaume i Amélie Decroze. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdic Le Libertaire. Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 al VIII Districte de París (França) quan netejava la seva pistola Browning i se li disparà, perforant-li la bala el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), només es pogué certificar la defunció. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.
***
Necrològica
de Josefa Lapeira Gurruchaga apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de març de 1967
- Josefa Lapeira
Gurruchaga: El 31 de desembre de 1887 neix a Sestao
(Biscaia, País Basc) l'anarquista
Josefa Lapeira Gurruchaga. Sos pares es deien Justino Lapeira i Manuela
Gurruchaga. A París (França) ajudà
Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura
Durruti Domingo, Gregorio Jover Cortés i Pedro
Orobón Fernández; fou molt
activa durant el procés als militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, i va vendre Le Libertaire pels carrers
parisencs. Conegué
l'anarquista Manuel Muñoz Díaz, que
esdevingué son company i amb qui tingué dues
nines i un nin, tots tres militants anarquistes. Posteriorment
retornà a la
Península. El juny de 1935, en l'escorcoll del seu domicili,
al número 276 del
carrer 16 de les «Cases Barates» de Can Tunis del
barri d'Horta de Barcelona
(Catalunya), la policia li trobà una pistola Star i
carregadors, propietat de
son gendre Rafael Sansegundo García, anarquista dels Grups
d'Acció Confederals.
En 1938 se separà de son company. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. Deportada pels ocupants nazis a l'Espanya
franquista, va ser
empresonada més d'un any a Barcelona. Posteriorment
visqué exiliada a Àfrica
(Tànger i Orà) i retornà a
França. Josefa Lapeira Gurruchaga va morir el 7 de
novembre de 1966 al seu domicili dels Banys i Palaldà
(Vallespir, Catalunya
Nord) i va ser enterrada l'endemà en aquesta
població.
***
Andrés
Fuentes de Haro
- Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Sos pares es deien Juan Fuentes Navarro i Juana de Haro Navarro. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça. El 18 de febrer de 1918 es casà a Mazarrón amb Sinforosa Gilabert Navarro. Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys i un dia. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).
***
Notícia
de l'expulsió de Raoul Paponneau apareguda en el
periòdic Le
Travailleur de Lot-et-Garonne del 17 de juliol de 1926
- Raoul Paponneau:
El
31 de desembre de 1893 neix a Marmanda (Aquitània,
Occitània) l'anarquista, i
després comunista, Raoul Paponneau. Era fill de Pierre
Charles Eloi Paponneau,
empleat en dels Ferrocarrils del Migdia, i de Françoise
Noëmi Busquet,
domèstica, residents a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Electricista de professió,
milità abans de la Gran Guerra en el grup anarquista de
Bordeus. Instal·lat a
Marmanda, a partir dels anys vint s'acostà al Partit
Comunista - Secció
Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC), però
mantenint contactes amb
el moviment llibertari. El gener de 1922 ja era secretari de la
Secció Comunista
de Marmande i com a tal parlà el 29 de gener, juntament amb
el secretari
federal del Partit, en un míting celebrat a
Vilanuèva de Duràs (Aquitània,
Occitània). El 20 de febrer de 1922 organitzà una
conferència de Maurice
Pfister (Fister), de la Unió Anarquista
(UA), de gira propagandística
per la regió. Membre de l'Associació Republicana
d'Antics Combatents (ARAC) de
Marmande, va ser un dels organitzadors el març de 1922 de la
Secció de Layrac
(Aquitània, Occitània) d'aquesta
organització. Des de 1924 fou membre del
comitè de redacció del periòdic
comunista Le Travailleur de Lot-et-Garonne
i va ser un dels signants de «Le paysan
révolté». S'encarregà de la
corresponsalia
de la edició regional de L'Humanité.
Segons la Prefectura de Policia,
era un militant força influent i fou membre del Consell
Federal;
no obstant
això, va ser marginat, per mor de les
divergències amb
Jean Renaud, per a les
eleccions legislatives de 1924. En aquesta època vivia a
Melhan
(Aquitània,
Occitània). Henri Thoumazeau el substituí en la
secretaria de la Secció Comunista
de Marmanda. El 20 de juny de 1926 va ser expulsat del PC-SFIC per la
seva«actitud anticomunista». La seva
repercussió
política minvà un cop jubilat. Sa companya fou
François Julia Bonnemaison.
Raoul Paponneau va morir el 6 d'abril de 1967 a l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada
en el diari barceloní La Vanguardia del 3
de juliol de 1937
- Joan Andreu Fontcuberta: El 31 de desembre de 1903 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu Figueres i Francesca Fontcuberta Borràs. Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, senseèxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels«Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local. Sa companya fou Francesca Ferrer. Joan Andreu Fontcuberta va morir el 6 de juny de 1962 a Castres (Llenguadoc, Occitània). Son germà Josep Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.
***
Necrològica
de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de gener de 1986
- Pedro Garrido
Muñoz: El 31 de desembre de 1906 neix a Salve
de Gorbe (Guadalajara, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Silvestre Garrido Muñoz.
Sos pares es deien
Mariano Garrido Sanz, llaurador, i Gertrudis Muñoz
Baqueriza. Començà a militar
molt jove en el moviment llibertari. En 1930 emigrà a
Barcelona (Catalunya), treballà
de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional
de la Indústria Ferroviària
(FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Milicià durant la guerra
civil, el juny de 1937 va ser detingut a Barcelona per«tinença il·lícita
d'armes»;
jutjat per aquest delicte el 7 de setembre de 1937 pel Tribunal Popular
Núm. 1
de Barcelona, va ser absolt. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Internat en un camp de concentració, aconseguí
evadir-se'n i trobà feia
il·legalment de llenyataire i d'obrer agrícola.
Durant l'Ocupació va ser capturat
pels alemanys, torturat i enviat a fer feina al nord de
França, però aconseguí
evadir-se de bell nou i arribar a «Zona Lliure».
Després de la II Guerra
Mundial milità a La Vaur (Llenguadoc, Occitània),
on va ser tresorer de la
Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). En 1948
col·laborà en el setmanari tolosà CNT.
En l'exili també treballà de ferroviari, afiliat
a l'FNIF. A finals dels anys
cinquanta s'establí a Aush (Gascunya, Occitània),
on fou un dels responsables
de la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat,
s'establí a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria
de la CNT local. Sa companya
fou Dorotea Alonso Bravo. Pedro Garrido Muñoz va morir el 23
d'octubre de 1985
a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser incinerat el
28 d'octubre d'aquell any a Montpeller.
***
Mario Betto
- Mario Betto:El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península –aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).
***
Ramon Claret Gual
- Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Miquel Isidre Claret Gual. Sos pares es deien Antoni Claret i Francesca Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a la Residència Ítaca de Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser incinerat en aquesta població.
***
- José Fernández López: El 31 de desembre de 1928 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista José Fernández López. Sos pares es deien Pedro Fernández i Feliciana López. En 1948 arribà de la Península a Caen (Normandia, França), on entrà en contacte amb la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Prengué part en la reorganització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i en la reestructuració de la CNT francesa. Durant deu anys fou delegat de la Federació Local de Caen en els plens de la Regional de Normandia, tant de la CNT com de les Joventuts Llibertàries. En 1958 s'instal·là a París (França), on formà part, amb Tomás Marcellán Martínez, de l'equip que muntà a Choisy-le-Roy (Illa de França, França) la impremta confederal des Gondoles, on treballà durant trenta anys. En diferents ocasions fou membre dels secretariats de la Federació Local de París i de la Comarcal Nord que representà en nombrosos congressos regionals i estatals. Sa companya fou Felisa Bravo. José Fernández López va morir el 8 d'abril de 1994 a l'Hospital de Levallois-Perret (Illa de França, França) i fou enterrat el 13 d'abril al Cementiri Nou de Bagnolet (Illa de França, França).
---
