Anarcoefemèrides del 29 de desembre
Esdeveniments
![Capçalera del primer número de "Les Réfractaires" [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lesrefractaires.jpg "Capçalera del primer número de \"Les Réfractaires\" [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud")
Capçalera del primer número de Les Réfractaires [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud
- Surt Les Réfractaires: El 29 de desembre de 1912 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic bimensual –després passarà a mensual– Les Réfractaires. Ex-l'Ère Nouvelle, recueil d'idées, de fais, de comentaires; revue-journal paraissant deux fois par mois. Portava un curiós epigrama:«Els cans borden, la caravana passa... (Proverbi oriental)», i una datació original: «Any 13.453 del primer eclipsi reconegut». Editat per Émile Armand, es declarava contra tot sectarisme i donava acollida a tots els sectors del moviment llibertari (tolstoians, naturistes, anarcocristians, individualistes, nietzschians, naturistes, etc.), fins i tot els «dissidents» de l'anarquisme oficial. Hi van col·laborar Gino Aglietti, Émile Armand, John Nicolas Beffel, Eugène Bizeau, Jean Bouchard, M. Evelyn Bradley, P. Calmettes, B. Sanin Cano, Benjamin de Casseres, Ernest Crosby, Louis Dalgara, Max Dankwart, Robert Delon, Oberdan Gigli, Charlotte Perkins gilman, Frank Harris, Léon Hubert, Le Guepin, Le Retif, J. Hiam Levy, J. William Lloyd, Anselmo Lorenzo, Ernst Mac Gaffey, Henry Meulen, Georgina B. Paget, A. R. Proschowsky, Agénor de Rouegg, W. Curtis Swabey, Libero Tancredi, J. J. Thomasset, Francis Vergas, Anne Veronique, Whistler, Eliot White, Adolf Wolff i Henri Zisly, entr d'altres. Es van editar més d'una vintena de números, entre revistes i suplements, fins al maig de 1914.
***
Cartell propagandístic d'Ideas del dibuixant J. Cadena
- Surt Ideas: El 29 de desembre
de 1936 surt a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el
primer número del setmanari anarquista Ideas.
Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del
número 3 (14 de gener de 1937)
el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento
Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6
(4 de febrer de 1937) Periódico
anarquista. Contrari a la participació de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en la política i defensor de les
tàctiques i principis clàssics
anarquistes, es convertí en «portaveu»
de l'oposició a les línies oficials
confederals i fugia totalment de les crítiques i
polèmiques personals. Se'n van
publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937.
L'administrador en serà
Senén Félix i van ser-ne
col·laboradors, molts d'ells marginats de
l'oficialista Solidaridad Obrera,
Josep
Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos,
Evelio G. Fontaura, Ramón
Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d'altres.
***
Grup de preses de Saturrarán amb alguns dels seus fills (setembre de 1942)
- Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc), es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòriesTestimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització«Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.
Naixements
Notícia
sobre l'accident mortal d'Alfred Platel apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 25 de març de 1924
- Alfred Platel:
El 29 de desembre de 1876 neix a
Saint-Pierre-de-Mésage
(Delfinat, Arpitània)
l'anarquista Alfred Symphorien Platel –algunes fonts citen
erròniament Platelle.
Sos pares es deien Jean Baptiste Platel,
conreador, i Anne Félicité Lup,
domèstica. El 15 d'abril de 1906 es
casà a Laffrey (Delfinat, Arpitània) ambCamille
Adrienne Hélène Melmoux, amb qui
tingué dos infants. Conductor de
tramvia de la Companyia Ferroviària del Delfinat, a
començament de la dècada dels vint fou un dels
animadors del grup de Vizille
(Delfinat, Arpitània) de la Unió Anarquista (UA).
Vivia a Le Péage de Vizille (Delfinat,
Arpitània).
Alfred Platel va morir el
24 de març de 1924 a Vaulnaveys-le-Haut (Delfinat,
Arpitània) en un accident
quan el tramvia de mercaderies que conduïa de Vizille cap a
Grenoble es quedà
sense frens en una pendent i abans del descarrilament saltà
del vagó morint del
cop.
***
Notícia del prometatge entre Alphonse Ribouchon i Marie Ravalec apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 19 de setembre de 1911
- Alphonse Ribouchon:
El 29 de desembre de 1883 neix a
Keriadoù (Ploemeur, Bretanya; actualment es un barri d'An
Oriant, Bro Gwened,
Bretanya) l'anarquista Alphonse-Marie Ribouchon. Sos pares es deien
Joseph-Auguste
Ribouchon (Augustin), mestre d'aixa, i Jeanne-Marie
Boullard, modista.
Treballà de mestre d'aixa en ferro a l'Arsenal d'An Oriant
(drassanes de
vaixells de guerra). El 17 de setembre de 1902 s'allistà
voluntari de mariner
per cinc anys al III Dipòsit d'Equipatges de la Flota i,
després de passar per
diferents vaixells, el 26 de febrer de 1905 passà a la
disponibilitat activa en
l'exèrcit. A principis de la dècada dels deu
milità, amb altres companys (Derrien,
Ihuel, Inkermann, Le Levé, Mormeau, Trevennec, etc.), en el
Comitè de Defensa
Social (CDS) d'An Oriant, el secretari del qual era Jean-Michel Le
Moing. El 30
de setembre de 1911 es casà a An Orient amb la brodadora
Marie Victoire
Ravalec. En 1926 s'encarregà de la distribució a
An Oriant del periòdic
anarcoindividualista L'en dehors, publicat a
Orleans (Centre, França)
per E. Armand. En aquesta època vivia al número
68 del carrer Paul Guieysse
d'An Oriant. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del
departament de
Morbihan, qualificat com «anarquista partidari de
l'acció directe», i vivia al
número 3 del carrer Victor Massé d'An Oriant.
Alphonse Ribouchon va morir el 12
de gener de 1948 a Savonnières (Centre, França).
***
Notícia
orgànica de Georges Girardin publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
22 de novembre de 1935
- Georges Girardin:
El 29 de desembre de 1896 neix al VI
Districte de
París (França) l'anarquista
Georges Girardin. Era fill de Jean
François Girardin, jornaler i domèstic, i de
Marguerite Eugéne Lombal, modista i domèstica, i
son germà Jean Girardin (Bouboule)
també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida
treballant de lampista.
El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en el IX Regiment d'Enginyers. El
17 de
juliol de 1916 va ser condemnat en consell de guerra a dos mesos de
presó per«embriaguesa manifesta i pública» i a
tres anys de presó per «ultratges cap a
un superior durant el servei, rebel·lió i
trencament d'un objecte», però va ser
amnistiat i enviat el 7 de gener de 1919 a un Batalló
d'Àfrica i després passà
per diversos batallons africans. Es va presentar com a«llibertari comunista» a
les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la II
Circumscripció de París.
Durant la primavera de 1930 va ser autoritzar a visitar a la
presó parisenca de
La Santé l'anarquista Jean Ribeyron, pres polític
de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). A principis de 1931 era
tresorer Comitè
d'Acció contra la Presó de Cherche-Midi i per
l'Amnistia Militar, el secretari
del qual era Pierre Perrin (Odéon). En
1931 participà en el fullet de la
conferència Jaurès, amb
Ernest Girault i Georges Pioch. En 1935 era
secretari del Grup Anarquista del V i XIII Districtes de
París de la Unió
Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número
79 del carrer Cardinal
Lemoine del V Districte de París i figurava en el llistat de
domicilis
d'anarquistes a verificat per la policia. Entre 1936 i 1937 va ser
gerent de Le
Libertaire, càrrec que hagué
d'abandonar quan el 22 de març de 1937 va ser
jutjat per «provocació directa als crims i
delictes de consciència» per mor
d'un article seu titulat «Par tous les moyens, il faut fermer
la gueule à ces chiens
fascistes», publicat en el número especial del 21
de març de 1937 de Le
Libertaire sobre la massacre de Clichy, quan set persones
resultaren mortes
i tres-centes de ferides a resultes d'un enfrontament a trets entre
membres del
Partit Social Francès (PSF) del coronel Francois de La
Rocque i un grup de manifestants.
L'agost de 1936, en plena guerra d'Espanya, partí cap a
Barcelona (Catalunya),
on representà l'UA en el Comitè Anarquista
Unitari Francès (CAUF) i on el 20
d'agost d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè
Francès de la Caserna
de Pedralbes («Caserna Bakunin») de Barcelona, on
s'arreplegaven i rebien
instrucció els voluntaris estrangers que s'havien d'integrar
en les columnes de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Va tenir problemes amb Jean Dupoux, de la
Confederació General del
Treballs - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i
també membre del citat comitè,
ja que Girardin no estava ben vist en aquesta organització.
El 3 d'octubre de
1936, veien que la vida a Barcelona resultava complicada,
marxà cap el front integrat
en un comboi de reforç per al Grup Internacional de la«Columna Durruti». Acollit
de mala manera al front pels militants de la CGT-SR, es va publicar una
carta
on el tractaven d'«indesitjable» en el
número del 20 de novembre de 1936 de Le
Combat Syndicaliste. Exclòs o per voluntat
pròpia, abandonà la «Columna
Durruti» i retornà a França. El 12 de
setembre de 1939 es casà al V Districte de
París amb la parisenca Hélène Pean,
divorciada d'Henri Mathias. En aquestaèpoca vivia al número 56 del carrer Mouffetard
del V Districte de París. Desocupat
en 1939, el desembre d'aquell any va ser mobilitzat. Després
de la II Guerra
Mundial, va ser director tècnic del periòdic
parisenc L'Homme et la Vie.
Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle (1946),
dirigit per Manuel
Devaldès i amb Jean Serru de gerent, i que volia agrupar
totes les tendències
esquerranes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes,
marxistes, maltusians, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.). En
1947
publicà les utopies Vingt-quatre heures dans le
Monde Nouveau. Comment on
vit dans la «Cité
Intégration», cité sans proletariat,
amb un prefaci de L.
Bremondy, i Vers un monde nouveau immediat. Comment organiser
une vie
indépendante sans prolétariat. En 1950
figurava en un llistat d'anarquistes
els domicilis dels quals havien de ser vigilats per la policia amb
l'anotació
de «buscat». Georges Girardin va morir el 8 de juny
de 1969 al seu domicili, al
número 7 de l'avinguda de la République,
d'Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França).
***
Notícia
de la detenció d'Augustin Répon apareguda en el
diari de Nimes Le
Républicain du Gard del 22 de gener de 1914
- Augustin Répon:
El 29 de desembre de
1897 neix a Milhau (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista
Augustin Claudius Répon. Era fill de Gustave Ambroise
Répon,
pastor, i d'Angélina Claire
Chambourdon. Establert a Nimes (Llenguadoc, Occitània), en
1912 vivia al número
7 del carrer Bons-Enfants i era aprenent de mecànic. El 16
d'agost de 1912 va
ser detingut, juntament amb Fortuné Ben-Affar, al barri de
la Joliette de
Marsella (Provença, Occitània), sota
l'acusació d'haver comès un robatori de 30
francs i dues bicicletes a Nimes, amb la intenció de fugir
del domicili
familiar. El 21 de gener de 1914 va ser detingut a Nimes sota
l'acusació de
robatori i l'11 de març de 1914 va ser jutjat davant el
Tribunal Correccional
de Nimes com a membre d'una banda de joves desvalisadors de magatzems
(Alfred
André, Benjamin Monnier i Maurice Mazel) i el 15 de
març condemnat pel Tribunal
Correccional a ser internat en un reformatori. Reclòs a la
Colònia Penitenciària
de Mettray (Centre, França), el 8 de novembre de 1915
aconseguí fugir-ne,
juntament amb dos companys (Louis Jacquetin i René Marquet),
i, després d'un
petit robatori on aconseguiren diners i roba, van ser detinguts dos
dies després
a Montrichard (Centre, França); jutjat per aquest fet el 18
de desembre de 1915
a l'Audiència de Tours, va ser declarat culpable de«robatori qualificat», però
com a menor d'edat va ser condemnat a reclusió en
colònia penitenciària fins a
la majoria d'edat. Un cop lliure, visqué al
número 13 bis del carrer Rangueuil
i al número 16 del carrer Bachalas de Nimes. A principis
dels anys vint, milità
en el grup anarquista de Nimes i estava subscrit a Le
Libertaire. En
aquesta època es guanyava la vida treballant de pintor en la
construcció.
L'abril de 1922 va ser processat, amb altres companys (Louis Lafont,
Robert Petrole,
Marcel Valladier i Félix Zemmour), per l'agressió
a un tal Léon Compan. En 1935
figurava en un llista d'anarquistes del departament del Gard com a«militant a
vigilar». En 1936 era responsable del«Comité Espagne Libre» (CEL,
Comitè
Espanya Lliure). El 24 de març de 1937 comprà en
una armeria 50 cartutxos del
calibre 6,35 i 50 cartutxos del calibre 7,65, munició que
sembla envià a
Espanya. Entre 1937 i 1939 va ser delegat de la Unió
Anarquista (UA) i el novembre
de 1937 un dels fundadors de la Secció Local de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). En 1938 era delegat de SIA del Gard, grup creat el
19 de
gener d'aquell any, integrat per una desena de membres, i del qual
també fou
secretari i tresorer. El 3 de març de 1939
organitzà a Nimes la conferència de
Maurice Doutreau «Malheur aux vaincus», en suport
als refugiats espanyols. En
1939 no va ser mobilitzat i figurava en una llistat
d'«anarquistes francesos
perillosos per a la seguretat nacional». El 9 de desembre de
1939 signà en nom
de SIA una crida, firmada també per diverses organitzacions
(Lliga dels Drets
de l'Home, Lliga de Dones per la Pau de Nimes i Sant Geli, Sindicat
Nacional
d'Ensenyants), on es demanava la llibertat d'un grup d'espanyols i
italians
detinguts el 30 d'octubre de 1939 a Nimes. El 4 d'abril de 1940 va ser
internat
administrativament per una ordre de detenció del prefecte
del Gard on se li assenyalava
com a «anarquista perillós» de«moralitat dubtosa» i condemnat en tres ocasions.
L'estiu de 1940 va ser traslladat al camp de Chibron (Sinha,
Provença,
Occitània), d'on pogué evadir-se setmanes
després. El març de 1942 va ser
reclòs al camp d'«indesitjables» de
Chabanet (Privàs, Vivarès, Occitània).
Sembla
que és el mateix Répon que en 1945 militava en la
Federació Anarquista (FA) del
departament de la Droma. Augustin Répon va morir el 15 de
desembre de 1987 a
Milhau (Llenguadoc, Occitània).
Foto policíaca de
Giuseppe Merello
- Giuseppe Merello:El 29 de desembre de 1898 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Merello. Es refugià a França, on treballà de paleta a Estrasburg (Alsàcia, França). Segons la policia, mantenia contactes amb el grup anarquista de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa). El 8 d'octubre de 1936 va ser emès un decret ministerial d'expulsió al seu nom. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Natale
Passeri
- Natale Passeri: El
29 de desembre de 1898 neix a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino,Úmbria, Itàlia)
l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut
com Natal Passeri.
Sos pares es deien Luigi
Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va
fer
d'obrer per a
acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia
com a
subversiu de«tendència socialista», cap el 1923
s'exilià
a França. S'establí a Niça
(País
Niçard, Occitània) i després en
diverses
localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine
(Illa de França, França), Audun-le-Tiche
(Lorena),
Hayange (Lorena) i Belfort
(Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una
intensa
activitat antifeixista.
El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb
Magdalena
Gustineani (Il Perugino), amb qui
tingué quatre
infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen
represàlies,
va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el
març de 1929. Amb
sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que
va fer fallida ràpidament.
Després s'instal·là a
Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on
treballà d'obrer
i després de cap de colla a la fàbrica
siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat
com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser
detingut a
Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint
cartutxos de
dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de
presó, però en
l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va
ser absolt. Entre 1936 i 1939
estigué afiliat a la Federació del Metall de la
Confederació General del
Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment
s'establí a Jarny,
on fou propietari del «Café du Cinema»,
lloc, segons les autoritats, de «reunions
comunistes». Un informe policíac afirmà
que estigué afiliat al Partit Comunista
Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la
guerra». En plena ocupació
alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut
per distribuir
pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11
de juliol i internat
administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va
romandre 15 dies. En
1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit
del 19 al
20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va
ser detingut per les
autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada
d'Écrouves (Lorena).
El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de
trànsit alemany Royallieu, a Compiègne
(Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a
ostatge. El 6 de juliol de
1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en
el comboi
d'ostatges conegut com dels «4.500» i
arribà dos dies després, essent
enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit
i malalt de tifus,
va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de
concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment
Petita Polònia,
Polònia), després d'una selecció de
persones aptes i no aptes per al treball.
***
Joan
Serramitjanas Ribas
- Joan Serramitjana Ribas: El 29 de desembre de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1899– neix a Salt (Gironès, Girona) el mestre, escrivent i militant anarcosindicalista Joan Àngel Miquel Serramitjana Ribas–els seus llinatges també citats sovint erròniament com Serramitjanas Rivas.Sos pares es deien Francesc Serramitjana Juanola, hostaler, i Emília Ribas Bartés. D'esquerres i catalanista, en 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya), població on residia. El 10 de setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II Comitè Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà durant tres mesos. També fou responsable de la col·lectivització de la fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva vida. Amb el triomf feixista tingué oportunitat de passar a França, però cregué les promeses franquistes que deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena i va restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb nou processats més. Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a Girona (Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats. Deixà esposa, Rosa Capdevila Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat).
René Frémont (1936)
- René Frémont: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de desembre– de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. Sos pares es deien Victor Frémont, manobre, i Berthe Marie Longuet. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat«Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.
***
Martí
Gallart Melian
- Martí Gallart Melian: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre– de 1902 neix a Taradell (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart–algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Malián. Sos pares es deien Gil Gallart Bosés i Narcisa Melian Badia. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Melian va morir el 19 d'agost–algunes fonts citen erròniament 20 d'agost– de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.
Martí Gallart Melian (1902-1979)
***
Foto
policíaca de Rodolfo Gunscher
- Rodolfo
Gunscher: El 29 de desembre de 1902 neix a Trieste
(Friül) l'anarquista Rodolfo
Gunscher, conegut com Rudi i que va
fer servir els pseudònims Rodolfo
Gunsar, Bixio Sorbi i Jean
Herlay. Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia
Zupancich.
Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920
buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi
milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI),
però en 1921 va ser exclòs per«indisciplina». Aleshores passà al
moviment llibertari i fou un dels
distribuïdors dels periòdics Fede!
i Libero Accordo. Formà
part del grup anarquista
(Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto
Tommasini,
etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un
temps treballà com a
mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti,
organitzà una secció
local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana
(USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí
que molts grups de joves
comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925,
després d'una breu
estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on,
animat per Ludovico Blokar –que
més tard es descobrirà que era un confident de la
policia feixista– intentà formar
el grup d'acció revolucionari «Fiamme
Libere» de Trieste. El novembre de 1925
fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a
confinament,
purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i
Lipari. El
26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes
a Trieste, passà
per diversos països europeus (Iugoslàvia,Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va
ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al
cantó de Ticino (Suïssa).
A Lugano, gràcies al republicà Randolfo
Pacciardi, treballà com a ajudant de
cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes
Assunto Zamboni, sobre el qual les
autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra
Benito Mussolini,
Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també
treballà com a traductor per a una
agència de turisme. L'octubre de 1932
desemmascarà un agent de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i
organitzà manifestacions contra el
periòdic italià Giornale
del Popolo que
es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de
gener de 1933, amb Randolfo
Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un
atemptat contra el
ministre de Gràcia i Justícia de la
Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta
expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la«indignació» i denúncia del
Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS).
A mitjans de febrer de 1933
s'establí a Marsella i més tard a
París (França), on va fer feina en una
vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans
Gilioli, als quals
estava força lligat, en les activitats conspiradores de
l'exili, mostrant-se
partidari de col·laborar amb les altres forces
antifeixistes, com ara Giustizia
e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser
expulsat de França sota la sospita
de preparar un atemptat contra el cònsol italià
de París. El 6 d'abril de 1935,
sota el nom de Bixio Sorbi, es va
embarcar
a bord del Duc d'Aumale, juntament
amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota
l'acusació de voler
cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a
Ginebra,
fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean
Herlay, s'establí a París on
participà en diverses reunions organitzades
pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2
de
novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a
Sartrouville; promogut per
Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu
de França, de
Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo
Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc
al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb
Angiolo
Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres,
formà part del Comitè
Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals
de juliol
de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i
s'enrolà com a milicià metrallador
en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de
diferents combats al
front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19
d'agost de 1936.
Després de la dissolució de la Secció
Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi,
comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat
capità de tres
centúries que actuaren al Vallès Oriental
(Catalunya). La seva malaltia
respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de
pneumònia l'1 de
març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).
---
