[28/12] «Alma gaucha» - Houchard - Vallotton - Bonneff - Bernard - Rubio - Ferré - Davila - Granada - Alvarado - Zaragoza - Fabra - Baños - Castro Gil - Rufat - Alexiev - Dolci - Châtelain - Erler - Bellvi - Golberg - De Luisi - Jiménez - Coll - Lewin - Perelló - Zaballos - Sol - Barcojo - Gruszka

Anarcoefemèrides del 28 de desembre

Esdeveniments

Notícia de l'estrena d'Alma Gaucha apareguda en la revista Caras y Caretas del 5 de gener de 1907

- Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre de 1906 la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de Buenos Aires (Argentina) el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto Ghiraldo Alma gaucha. Aquesta obra antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va ser escrita para ser representada no només als centres anarquistes sinó sobretot als teatres del circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El drama té lloc a Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados: el gautxo lliure Cruz –clara transposició de Martín Fierro– es veu incorporat a un dels instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser malferit pel tinent instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna amb una baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del país per a complir 10 anys de presó per insubordinació i deserció, sempre al costat de la seva abnegada companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es retornat a Buenos Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per deserció, resistència a mà armada i homicidi, i afusellat. L'obra, marcadament antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri»–estatut militar orgànic (Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra Pablo Ricchieri del govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei militar per als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys–, contra la impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la pena de mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina. Alguns cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres«ruralistes», les quals qualificaven de «criollisme anàrquic». En 1910 aquesta obra fou reestrenada per la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al Teatre Eslava de Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.

Naixements

Notícia de la detenció de Jean Houchard apareguda en el diari parisenc La Lanterne de 20 d'octubre de 1886

- Jean Houchard: El 28 de decembre –el 29 de desembre segons el registre civil reconstituït– de 1845 neix al II Districte antic de París (França) l'anarquista Jean Houchard. Joier de professió, en 1885 vivia al número 162 de l'avinguda Clichy de París i era membre de la Comissió de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics, participant en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» (Boiry, Caron, Duprat, Duval, Ferré, Graillat, Grenotté, Lapierre, Molas, Vinot, etc.) del XVII Districte de París. Va ser un dels organitzadors de la gran conferència i vetllada familiar que se celebrà el 18 de març de 1885 a la Sala Lévis de París. En aquesta època també formava part del grup anarquista «Les Déshérités de Clichy» i, curiosament, acabava de rebre una herència que li reportava 1.600 francs de renda anual. L'11 d'octubre de 1886 va ser detingut amb altres companys (Clemente Duval, Gustave Didier, Nazaire Grenotté, Michel i Pinson) sota l'acusació d'haver participat sis dies abans en el robatori i incendi del domicili de la pintora Madeleine Lemaire al carrer Monceau; entre l'11 i el 12 gener de 1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena pel delicte d'«encobriment» i va ser absolt. Durant la tardor de 1887 s'integrà en l'efímer grup anarquista «Le Tigre», els fundadors del qual (Gustave Didier i Diamisis) van ser denunciats com a confidents. Posteriorment s'instal·là al número 26 del carrer Valliers de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1894 estava en estret contacte amb la família de l'anarquista Louis Galau. El desembre de 1894 va ser detingut en el marc del cas del grup de desvalisadors encapçalat perÉmile Spannagel. Durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar nombrosos periòdics (L'Égalité,Le Père Peinard, La Révolte) i fullets anarquistes. Durant el judici d'aquest grup celebrat el 25 de juny de 1895 va ser un dels nou absolts, mentre Charles Pietri i Émile Spannagel van ser condemnats a dures penes de treballs forçats. A començament de segle vivia al número 77 del carrer Chevalier de Levallois-Perret. En 1902 va ser un dels signants, amb Élisa Bertin, Caron, C. Delorme, Édouard Fourmont, Francis Prost i Ramondou, d'un text de protesta contra l'enterrament religiós l'11 de juliol d'aquell any  de l'anarquista Jeanne Rousset, publicat en Le Libertaire i Les Temps Nouveaux del 19 de juliol de 1902. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Félix Vallotton (ca. 1897)

- Félix Vallotton: El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i escriptor anarquista Félix Édouard Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al Col·legi Cantonal Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a París (França) per a estudiar pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el març de 1883 superà el concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts de París, quedant quart en una promoció de setanta alumnes, encara que no s'integrà i continuà treballant a l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre«Le Chat Noir». En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach, exposà per primera vegada al Saló dels Artistes Francesos i freqüentà regularment el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove, Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina. També en 1885 presentà l'Autoportrait al Saló dels Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i al Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època Félix Jasinski el va introduir en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i Jean-François Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant son chapeau, obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics. Ocasionalment retornava a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud. Gràcies als seus gravats en fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la premsa, a més de treballs de restauració i de la realització de retrats per encàrrec, es guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista de reconeixement internacional, participant en diferents salons i exposicions (Saló dels Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló de Tardor, etc.). En 1889 conegué Hélène Chatenay (La Petite), obrera en una fàbrica que esdevingué model de la seva obra i la seva companya. En 1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola de Belles Arts, començà la seva important col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891, gràcies a les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que també el va introduir en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus gravats en fusta exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats pels nabis, grup artístic d'avantguarda (Mogens Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson, Adolf Robbi, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Jan Verkade, Édouard Vuillard, etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual va ser conegut amb el nom d'«el nabi estranger». En 1892 entaulà una estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus gravats publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament llibertària, on la seva preocupació per la «qüestió social» es materialitzà sobretot en la denúncia de la repressió (Mur dels Federats, càrregues policíaques, manifestacions, execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la sèrie Les petites baigneuses en la IV i V Exposició dels Nabis a la galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any l'obra Le bain au soir d'été al Saló dels Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de persones cèlebres d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail Bakunin, Victor Barrucand, Félix Fénéon, Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli, Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau, Eugène Varlin, etc.), que publicà especialment en La Revue Blanche, Le Cri de Paris i Le Livre des Masques. En 1894 sortí el seu recull de gravats Paris intense i dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies parisiennes. Les rassemblements, physiologies de la rue, que són el reflex de la seva col·laboració en les grans revistes satíriques de l'època (L'Escarmouche,Le Rire, Le Cri de París,L'Assiette au Beurre, Le Canard Sauvage, etc.). En 1894 exposà amb els nabis a La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent al Saló del Llibre Estètic de Brussel·les (Bèlgica). En 1895, amb Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la presó de l'anarquista Zo d'Axa De Mazas à Jérusalem. En aquests anys va fer costat els dreyfusards amb dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le Cri de París, Le Sifflet, La Volonté, etc. En 1896 exposà gravats i pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel Bing, per al qual dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà amb els nabis a la galeria d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria Durant Ruel de París. Durant l'últim decenni de segle destacà pel seu treball d'il·lustrador, especialment per a Le Courrier Français,L'Estampe Originale, L'Image,Le Mercure de France, La Revue Blanche i La Revue Franco-Américaine–de la qual fou director artístic–, i un dels seus cartells (La revue La Pépinière) va ser reproduït en la prestigiosa publicació mensual Les Maîtres de l'Affiche. En aquests anys també col·laborà amb dibuixos per a revistes estrangeres, com ara The Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och Bild, Pan, Scribner's Magazine o The Studio, i realitzà gravats per a obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de Gourmont, Octave Uzanne, Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg, etc.). Amic de l'editor i propagandista anarquista Jean Grave, amb qui mantingué una estreta correspondència, col·laborà amb dibuixos en les seves tómboles, il·lustrà obres seves, com ara Guerre et militarisme (1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux (1903), i realitzà les portades de 22 fullets publicats per la revista Les Temps Nouveaux que editava. Després d'abandonar la seva amant, el 10 de maig de 1899 es casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes més prestigiosos del París d'aleshores. La parella passà a viure en un apartament al parisenc Bois de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França) o al castell de La Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia criticat de valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900 es naturalitzà francès i a partir d'aquesta data abandonà progressivament el gravat i la il·lustració per a consagrar-se a la pintura (escenes d'interior, temes clàssics, paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al marge del moviment nabí i dels corrents contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló dels Independents i participa en exposicions col·lectives a Suïssa (Zuric i Basilea). El número 48, que sortí l'1 de març de 1902, de la revista llibertària L'Assiette au Beurre li dedicà un monogràfic especial dels seus gravats sota el títol «Crimes et châtiments» (Crims i càstigs). El gener de 1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena (Àustria), que van ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà amb dibuixos per a postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la justícia militar (1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la Biennal de Venècia i viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En 1906 va produir una important sèrie de nus i entre aquest any i el següent viatjà a Itàlia (Roma, Florència, Pisa i Nàpols). En 1907 conegué la parella de col·leccionistes d'art formada per Hedy i Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que esdevindrà la seva gran protectora –en 1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera biografia de l'autor sota el títol Félix Vallotton et ses amis. En 1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en l'Exposició del Toisó d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any participà en la fundació de l'Acadèmia Ranson, amb Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard i altres. En 1909 realitzà la seva primera exposició retrospectiva individual a la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70 pintures i una dotzena de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a París i el gener de 1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb un catàleg amb prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests són anys d'esplendor, on participà en nombroses exposicions internacionals a Europa (Londres, Praga, Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a Amèrica. En 1911 viatjà per Alemanya, visità els seus museus (Colònia, Berlín, Dresden i Munic) i exposà a França i amb la«Münchner Sezession», participant en una exposició internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard, rebutjà la «Legió d'Honor», i aquest mateix any participà en una exposició d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva pintura va ser especialment divulgada comercialment per son germà Paul, director des de 1913 de la sucursal de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton. El març de 1913 viatjà a Rússia, on pintà alguns paisatges, i l'any següent participà amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a Berna, fet que fou molt polèmic ja que aleshores era ciutadà francès. Fortament impressionat per l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se, però va ser rebutjat per la seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en«missió artística», convidat pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el juny de 1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova font d'inspiració (Le crime chatié, 1914 iC'est la guerre!). La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un diagnòstic de càncer de còlon, l'hivern de 1920 s'instal·là a Canha de Mar (Provença, Occitània), encara que viatjà per diversos indrets (Bretanya, Normandia, vall del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents. En aquesta època es va veure influenciat per les noves tendències avantguardistes (surrealisme, pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb Eugène Druet, el seu marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries de París. Des del punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a París, va escriure regularment un diari, però al final de sa vida expurgà totes les pàgines anteriors a 1914; també va escriure una trentena d'articles de crítica literària (La Gazette de Lausanne) i textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908, obra amb trets autobiogràfics publicada pòstumament en 1927 en Le Mercure de France i en 1930 en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945, pòstuma) i Corbehaut (1970, pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925; després d'una operació, va morir, tres dies després, el 29 de desembre de 1925 a l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la difusió de la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la«Fundació Félix Vallotton» a Lausana.

Félix Vallotton (1865-1925)

***

- Maurice Bonneff: El 28 de desembre de 1884 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Maurice Alexandre Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Léon Bonneff (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911)–monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers(1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille,L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra. Son germà, Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Foto antropomètrica d'Inocencio Bernard Expósito (1917)

- Inocencio Bernard Expósito: El 28 de desembre de 1890 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Inocencio Bernard Expósito. Jornaler de professió, el 21 de setembre de 1915 es casà a Urrea de Gaén amb Dolores Sobradiel, amb qui tingué un infant. L'abril de 1917 emigrà amb sa família a França. Treballà a la destil·leria de Joseph Fabre a Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de participar en una vaga per un augment de salari el 7 d'octubre de 1917, va ser detingut, fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «revolucionari que professa les idees anarquistes» i portat a la frontera francoespanyola. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Mariano Rubio García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- Mariano Rubio García: El 28 de desembre de 1892 neix en alguna localitat d'Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Rubio García. Insubmís al servei militar, en 1910 emigrà a l'Argentina. Milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) de Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) i a la província de Río Negro, on era en 1928. Posteriorment visqué a Quilmes (Buenos Aires, Argentina), on treballà d'obrer rajoler. Detingut per la seva militància, va ser expulsat del país. De bell nou a Almeria i sense feina, emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà als camps i a partir de 1935 en la construcció de carreteres a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Amb altres companys (Melcior Besa Sanromà, Agustí Mandil Valls, Joan Serra Monrabà, etc.), reactivaren la Confederació Nacional del Treball (CNT) local, de la qual va ser nomenat president. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entre el 25 d'agost de 1936 i el 10 de gener de 1937 fou membre del Comitè Revolucionari local, on exercí de regidor. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons alguns, durant l'Ocupació va ser detingut i enviat amb una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar de llenyataire a Lapurdi (País Basc). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. S'instal·là a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT. Mariano Rubio García va morir el 10 d'agost de 1971 a Ieras (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció d'Henri Ferré apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1921

- Henri Ferré: El 28 de desembre de 1898 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Henri Ferré. Era fill d'Alphonse Honoré Ferre, carnisser i després fuster en ferro en la construcció, i de Victorine Adèle Vannier, cuinera. Es guanyà la vida treballant com son pare de fuster en ferro en la construcció i de terrelloner. Milità en el XIV Districte de París. El febrer de 1921 era secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena i el març d'aquell any n'exercia les funcions de tresorer. Com a anarquista, formà part del a minoria revolucionària de la Confederació General del Treball (CGT). Durant el Congrés de Dijon (Borgonya, França) de la CGT, celebrat entre el 16 i el 18 de maig de 1921, la minoria revolucionària es va fer amb el control de la Federació de la Construcció de la CGT. Formà part de la Comissió Executiva Provisional de caire revolucionària que assessorà Paul Chanvin, secretari de la Federació Nacional de la Construcció de la CGT, fins al Congrés Confederal de juny de 1921 celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 18 de setembre de 1921 va ser detingut al seu domicili sota la inculpació d'haver participat en una acció antimilitarista de les Joventuts Sindicalistes i d'haver estat condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per signar un manifest. Després de l'escissió confederal de desembre de 1921, es passà a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), enquadrat en la tendència encapçalada per Pierre Besnard. El març de 1922 cosignà la crida de 33 militants en suport de la publicació de La Bataille Syndicaliste, que seria l'òrgan d'aquesta tendència, aleshores controlada per la direcció de la CGTU, i de la qual en va ser membre del comitè de redacció. El 18 de juny de 1922 va ser un dels animadors de l'assemblea de les Joventuts Sindicalistes del Sena, afiliades a la CGTU. Posteriorment participà en l'assemblea de les Joventuts Sindicalistes de París, del Centre i de l'Est, celebrada a la Borsa del Treball de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), preludi del I Congrés Confederal de la CGTU. Aquesta assemblea es declarà sindicalista revolucionària federalista i ell va ser nomenat representant de les Joventuts Sindicalistes al congrés confederal. Entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 se celebrà el Congrés Confederal de la CGTU, on representà les Joventuts Sindicalistes i el Sindicat de la Construcció de Verdun (Lorena, França), votant les mocions de Pierre Besnard. Després de la votació del contraprojecte d'estatuts presentat per la tendència encapçalada per Gaston Monmousseau, presentà, juntament amb Louis Barthès, un esborrany d'addició als estatuts demanant que les Joventuts Sindicalistes tinguessin un vot assessor en la comissió executiva i en el Comitè Confederal Nacional de la CGTU. Un cop el Congrés de Saint-Étienne posés la tendència de Pierre Besnard en minoria en la CGTU, Henri Ferré formà part de la comissió executiva del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS), que estructurà la minoria anarcosindicalista a partir de juliol de 1922. El desembre de 1922 va ser delegat al Congrés de la Unió de Sindicats del Sena de la CGTU i es mantingué fidel a Pierre Besnard, mostrant-se partidari de l'adhesió matisada del sindicat a la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb Pierre Besnard, A. Couture i Albert Lemoine, participà, en representació de les Joventuts Sindicalistes del Sena, en el congrés de fundació d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat entre el 25 de desembre de 1922 i el 3 de gener de 1923 a Berlín. En els enfrontaments de tendències dins de la CGTU es mostrà força violent contra els comunistes i els sindicalistes bolxevics. El 10 de gener de 1923 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Unió Departamental del Sena del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), únic anarcosindicalista juntament amb Bacot, del Sindicat de Terrelloners de la CGTU. El febrer d'aquell any va declarar que per frustrar les maniobres comunistes estava disposat a usar la violència. L'1 de juny de 1923, quan la Comissió Sindical de Comunistes de la Construcció es va reunir a la seu del Partit Comunista, va interrompre violentament la sessió amb el company Salvator. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 va ser delegat al Congrés de la Federació de la Construcció de la CGTU celebrat a París, on els prosèlits comunistes van ser batuts per una gran majoria sindicalista revolucionària i on ell va ser nomenat suplent de la comissió executiva federal. El setembre de 1923 participà en una enquesta sobre el moviment obrer del periòdic socialista parisenc La France Libre. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Construcció de diverses poblacions (Fismes, Mantes i Saint-Brieuc) i del Sindicat de Muntadors de Calefacció del Sena, al Congrés Confederal de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França). En aquestaèpoca vivia al número 120 del bulevard de La Villete del XIX Districte de París. Durant el congres de la Unió Departamental del Sena, celebrat entre el 20 i el 31 de desembre de 1923, arribà a les mans amb els comunistes. Sembla que el novembre de 1924, quan la majoria de la Federació de la Construcció trencà amb la CGTU, es passà al sindicalisme autònom. El 22 de novembre de 1924 es casà al XIX Districte de París amb la lionesa Fernande Alphonsine Bertotto i l'actor dramàtic anarquista Salvator Schiff (Salvator) en va ser testimoni. El seu últim domicili va ser al número 7 del carrer Crocé-Spinelli del XIV Districte de París. Henri Ferré va morir el 26 de maig de 1953 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

***

Necrològica d'Inocencio Granada Gracia apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de març de 1989

- Inocencio Granada Gracia: El 28 de desembre de 1901 neix a Salinas de Jaca (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Inocencio Granada Gracia. Sos pares es deien Valentín Granada i Presentación Gracia. En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà a la fàbrica de ceràmica«Escofet» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1938 formava part del grup «Rebelión» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. A Florença (Gascunya, Occitània) trobà feina i pogué reunir-se amb sa companya Ana Alarcón i sos germans. Participà en la reorganització clandestina de la CNT. En 1948 s'establí a Castèlgelós (Aquitània, Occitània), on va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1956 s'instal·là a Niça, on continuà militant en la CNT i ocupant càrrecs orgànics. Inocencio Granada Gracia va morir el 16 de febrer de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània).

Celestino Alvarado Quirós

- Celestino Alvarado Quirós:El 28 de desembre de 1902 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Sos pares es deien Antonio Alvarado Sáenz, comerciant, i Carmen Quirós Sordo. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua–Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera– i dues nines –Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre–; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

Necrològica de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 21 de juliol de 1951

- Carmen Zaragoza Pérez: El 28 de desembre 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Carmen Zaragoza Pérez –el primer llinatge a vegades citat Sargoza. Sos pares es deien Vicente Zaragoza i Carmen Pérez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), fou un temps companya del destacat militant Francisco Ascaso Abadía. Es mostrà força activa als tallers de Sant Andreu on treballava, especialment a partir de 1934. A la feina conegué l'anarcosindicalista Catalina Silva Cruz, amb qui s'anà a viure a un pis del carrer Diputació de Barcelona.  Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detinguda pels nazis durant l'Ocupació, va ser deportada a Alemanya. En retornar a França esdevingué companya de Gregorio Cesario, amb qui s'instal·là a Lo Casterar e Verdusan. Carmen Zaragoza Pérez va morir el 26 de juny de 1951 a Mounouat (Lo Casterar e Verdusan, Gascunya, Aquitània, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Evaristo Fabra Veneigas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1965

- Evaristo Fabra Veneigas: El 28 de desembre de 1907 neix a El Campillo (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Evaristo Fabra. Sos pares es deien Evaristo Fabra i Manuela Veneigas. Emigrà amb sa família a França i quan era adolescent entrà a formar part del moviment anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península amb sa companya Lucia Cabello i altres per lluitar contra la reacció i participar en la revolució. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però pogué fugir i retrobant-se amb sa família a Graisseçac on ella residia. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Graisseçac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en fou secretari en diverses ocasions. Després de patir una llarga malaltia, Evaristo Fabra va morir el 21 de febrer de 1965 al seu domicili de Graisseçac (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---