Anarcoefemèrides del 27 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número de La Protesta
- Surt La Protesta: El 27 de desembre
de 1935
surt a Madrid (Espanya) el primer número del
periòdic La Protesta. Semanario
anarquista. Òrgan de la Federació de
Grups
Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i
agost de
1935, però patí diversos ajornaments. Hi van
col·laborar Juan Mauro Bajatierra,
Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael
Peña, Mariano Valle i Gonzalo
Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números,
l'últim el 14 de febrer de
1936.
***
![Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/souchyfabbrisantillan.jpg "Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]")
Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]
- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.
Naixements
Joseph Déjacque (ca. 1860)
- Joseph Déjacque:El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque –en cap registre oficial el llinatge va acceptuat. Sos pares es deien Pierre Josep Nicolas Déjacque i Rosalie Simon. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el«Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al seu domicili del número 123 del Faubourg de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Gentilly; actualment pertany a Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1865 a causa d'una paràlisi general.
***
Necrològica
de Jean-François de Lassasie apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 17 de març de 1911
- Jean-François de
Lassasie: El 27 de desembre de 1830 neix a l'Île
Saint-Louis de París
(actualment IV Districte de París, França)
l'anarquista internacionalista
Jean-François de Lassasie –el llinatge citat de
diferents maneres De
Lassassie, Lassassie, Lassasie.
D'origen belga, era fill
d'Adrien Jacob Delassasie i de Rosalie Mestdag. Es guanyava la vida
treballant
de perruquer i d'intèrpret. Proscrit durant el Segon Imperi
Francès, en la
dècada dels seixanta s'exilià Anglaterra. El 2 de
maig de 1865 va ser admès al
Consell General de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), on va
romandre fins a 1868. El setembre de 1865 participà en la
Conferència de
Londres de l'AIT i el 16 de juliol de 1866 participà en la
celebració de l'aixecament
parisenc de juny de 1848 celebrada a Londres. El 4 d'agost de 1868
envià una
carta a Karl Marx i a Friedrich Engels on anunciava la seva
dimissió de la
Secció Francesa de l'AIT de Londres. Va ser membre de la
Workmen's Peace
Association (WPA, Associació Pacifista de Treballadors),
fundada en 1870, i que
tenia, a més d'ell, set membres del Consell General de l'AIT
en les seves files
(William Randal Cremer, Benjamin Lucraft, Thomas Mottershead, J. D.
Nieass, J.
Osborne, Dixon Stainsby i William Worley). Durant la
repressió de la Comuna de
París de 1871, ajudà els comunards
exiliats. En els anys setanta vivia
al número 37 de Charlotte Street, on tenia la seva
perruqueria. L'octubre de
1877 va ser l'organitzador d'una vetllada a Londres, amb concert i
tómbola (obres
d'art, joieria, rellotgeria i objectes diversos), a benefici dels communards
deportats a Nova Caledònia, a més de ser membre
de la comissió permanent que actuava
a favor dels proscrits. El 26 d'agost de 1878 acudí com a
delegat anglès a un
míting per la pau celebrat al Théâtre
du Château-d'Eau de París, organitzada
per l'Associació Anglesa d'Obres per la Pau. En aquests anys
era membre de
l'International Communist Club (ICC, Club Internacional Comunista), es
declarava
obertament anarquista i manifestà que
l'emancipació de la dona era una qüestió
primordial. El 5 d'agost de 1882 parlà, en nom de la WPA i
amb altres oradors (Auguste
Desmoulins, Charles Lemonnier, Ch.-M. Limousin, Ch. Penet, Pozzoli,
etc.), en
un míting organitzat per la Societat dels Treballadors Amics
de la Pau a la
Sala Pétrelle de París. El 23 de febrer de 1885
assistí, com a delegat de
l'Associació Obrera Anglesa, a un míting celebrat
a la Sala Tivoli-Vauxhall de
París, on assistiren anarquistes,
col·lectivistes, comunistes i radicals moderats,
i l'endemà, 24 de febrer de 1885, visità el
Familisteri de Guise (Picardia,
França) acompanyat de William Dixon Stainsby,
també exmembre del Consell
General de l'AIT i afiliat de la WPA. El 17 d'agost de 1886 va morir sa
companya
Caroline Freestone Tremeer. A finals de 1887 la policia francesa
interceptà un
viatge seu a Lió (Arpitània) i una visita als
grups anarquistes suïssos de
diferents poblacions (Berna, Friburg, Ginebra, Lausana,
Zúric), abans de
retornar a Londres; segons la policia, la seva missió va
consistir a demanar
als companys francesos i suïssos l'enviament d'informes al
Comitè Federatiu londinenc
i de desenvolupar la propaganda pel fet –la policia sospitava
que estava en
contacte amb el químic Guillaume Mursch, al qual hauria
remès una sumà de
diners durant la seva estada a Lió i amb qui va
marxà el 5 de juny cap a
Ginebra, i ambdós, sempre segons la policia, estarien en
conxorxa amb els anarquistes
Marquetti i Antonio Ricci, sospitosos d'haver participat en els
atemptats de
principis de 1887 a la regió lionesa; el fet,
però, és que sempre es va
declarar pacifista. En 1896 s'encarregà d'acollir els
delegats arribats de
França per assistir al Congrés Socialista
Internacional de Londres. Al voltants
del canvi de segle, un cop amnistiat, retornà a
França. El 4 de juny de 1906
assistí a un banquet organitzat per la Secció
Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO), al Salon des Familles de París, per celebrar
la victòria dels
socialistes. Jean-François de Lassasie va morir el 14 de
març de 1911 a l'asil «Maison
des Petits-Ménages» d'Issy-les-Moulineaux (Illa de
França, França) on residia.
A les seves exèquies, celebrades el 17 de març al
cementiri d'Issy-les-Moulineaux,
assistí sa filla i nombrosos companys de tota la
família socialista (Zéphyrin
Camélinat, Émery, Albert Goullé,
Camille Langevin, Loumoir, Repiquet, etc.).
***
Foto
policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys
- Auguste
Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a
Mézières (Ardenes, França)
l'anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Auguste
Vaillant. En aquesta data va ser trobat un infant a la porta de
l'Hospici Civil de Mézières i se li va posar el
nom de Jean Leonard; molt posteriorment, el 17 d'agost de 1863, la
jornalera Joséphine Bouyer reconegué ser la mare
de l'infant i se li va posar el nom oficial de Jean Leonard Bouyer.
Més tard, son pare, no sabem si biològic o
oficial, Auguste
Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega,
abandonà sa família quan ell era molt
petit i sa mare es casà de
bell nou amb un home que no va
voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una
nodrissa.
Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys
marxà a París a peu. A la
capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris,
etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver
agafat el tren
sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de
presó per haver menjat en
un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com
a
aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i
s'apassionà
per l'astronomia i la filosofia, alhora que
començà a freqüentar els cercles
anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups
Independents (FGI) de
Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre
conèixer
destacats intel·lectuals anarquistes, com ara
Sébastien Faure o Jean Grave. En
1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el
grup «Les Révoltés», de
Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat,
visqué en la
indigència amb sa companya i sa filla Sidonie.
Decidí temptar a la sort i en
1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué
destacats anarquistes, com ara
Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou)
L'aventura americana va ser
un fracàs total i el març de 1893
retornà a França, instal·lant-se a
Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les
feinetes
ocasionals mal nodrien sa filla –unes versions diuen que sa
esposa va
fugir i
altres que va ser abandonada a Amèrica– i els
actes
d'anarquistes contra la
burgesia i el parlamentarisme –aleshores molt desprestigiat
per les
implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la
construcció del Canal de Panamà– dels
partidaris
de la «propaganda pel fet»
que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile
Henry, etc.) l'influïren força. Decidí
realitzar la seva «propaganda» i amb
diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul
Reclus i d'altre
company anarquista, comprà el que calia per preparar una
petita bomba. Sembla,
però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia
estat fabricat al Laboratori
Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles
anarquistes
l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16
hores, tot
cridant «Visca l'anarquia»,
llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de
Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la
segona tribuna pública
situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba–amb
claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla–
només ferí
lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien
a les
deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al
nas i a la cama
dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el
curaven,
l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant
el jutge d'instrucció que havia
estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament
simbòlica, no
pretenia matar, sinó ferir el major nombre de
polítics en represàlia per
l'execució de Ravachol i per denunciar la
política repressiva del govern
francès contra el moviment anarquista. La reacció
a aquest atemptat fou
immediata i, a part de l'expulsió de França de 15
anarquistes italians i la
persecució de la família Reclus, el 12 de
desembre es votà la primera de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses), especialment dirigides contra
el moviment anarquista i els seus òrgans
d'expressió. Jutjat en una única
sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent
d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres
indrets va haver protestes i
manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses
peticions de
clemència al seu favor –fins i tot la feta per
l'abat
Lemire, ferit durant
l'atemptat–, i la intervenció de Sidonie davant
l'esposa
del president de la
República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste
Vaillant va ser
guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca
l'anarquia!», el 5
de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de
París (França). Al marge del
període de la Revolució francesa, Vaillant va ser
l'única persona executada a
París per haver comès un crim sense morts. Sa
filla Sidonie, a petició de son
pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels
desigs de la
marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la
indignació del
moviment anarquista el qual adoptà com a himne la
cançó La complainte de
Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música
d'Émile Spencer, que
reemplaçà La Ravachole. La
seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí
en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que
hi passaven eren
fotografiades i després patien represàlies per
les autoritats. El 24 de juny de
1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio
assassinà a Lió el president de
la República francesa Sadi Carnot.
Auguste Vaillant (1861-1894)
***
Foto
policíaca de Jean Auguste Breton (24 de gener de 1894)
- Jean Auguste
Breton: El 27 de desembre de 1863 neix a Concriers
(Centre, França)
l'anarquista Jean Auguste Breton –també citat
erròniament com Ernest Jean Breton.
Sos pares, vinyaters, es deien Fermin Breton i Eulalie Mestivier. Va
fer el servei militar en el 89 Regiment de Línia al
departament de Loiret.
Posteriorment es traslladà a París
(França), on treballà d'obrer en la
construcció i visqué al número 26 del
carrer Écoles del V Districte, on fou veí
d'habitació del perruquer anarquista Victor Loquier, amb qui
després mantingué
correspondència a Épinal (Lorena,
França). Més tard mantingué
relació diària
amb l'anarquista Louis Cluzel, que ocupava la cambra deixada per Victor
Loquier. El 24 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la
policia
descobrí fullets anarquistes, correspondència i
retrats emmarcats de destacats
anarquistes (Piotr Kropotkin, Louise Michel, Ravachol iÉlisée Reclus). El març
de 1894 va escriure a Victor Loquier per a prevenir-lo d'aquesta
acció
policíaca. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
ordenà l'escorcoll del
seu domicili i el seu arrest sota l'acusació
d'«associació criminial». L'1 de
juliol el comissari del barri de la Sorbona de París es
presentà al seu
domicili del carrer Écoles i en l'escorcoll va trobar un
revòlver, una
llanterna sorda, un tirador i diversos papers. Detingut, va ser portat
a
comissaria i durant l'interrogatori reconegué la seva
condició d'anarquista,
però que no s'ocupava de tasques
propagandístiques ni acudia a reunions i que
era contrari a la «propaganda per
l'acció». El 4 de juliol de 1894 va ser
tancat a la presó parisenca de Mazas i tres dies
després el jutge d'instrucció
expedí una comissió rogatòria al jutge
d'instrucció d'Épinal per a efectuar un
escorcoll a casa de Victor Loquier en aquesta població i el
9 de juliol el seu
domicili, al número 25 del carrer Rualménil, va
ser escorcollat sense cap
resultat, ja que Loquier tenia per costum destruir la
correspondència un cop
llegida. El 19 de juliol de 1894 Jean Auguste Breton va ser alliberar
pel jutge
d'instrucció Franqueville. El 4 de juliol de 1895 el jutge
d'instrucció Meyer va
sobreseure el seu cas d'inculpació per«associació criminal». El 31 de desembre
de 1896 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes i també
el seu nom figurava
en una llista d'anarquistes que abraçava els anys 1900 i
1912. En aquesta època
vivia al número 16 del passeig d'Orléans de
París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)
- Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos–Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya–viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.
***
Foto
policíaca de Gaston Lothier (1 de gener de 1894)
- Gaston Lothier: El
27 de desembre de 1866 neix a Saint-Thomas-de-Conac
(Aquitània, Occitània) l'anarquista
Jean-Baptiste Lothier, conegut com Gaston
Lothier. Sos pares es deien Jean-Baptiste Lothier, sabater, i
Magdeleine
Ollivier. Es traslladà a París
(França), on treballava de fuster i vivia al
número 8 del bulevard de Denain. L'1 de gener de 1894 va ser
detingut, amb
altres companys (Hannedouche, Ernest Lassalas, Jean Pausader, Segard,
Wagner),
en una gran batuda arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de
desembre de
1893 a la Cambra de Diputats francesa, i fitxat com a anarquista. L'1
de juliol
de 1894 va ser novament detingut quan acompanyava el fuster Lucien
Terrier al
seu domicili del carrer Broca, en el moment en el qual aquest
escorcollat. Quan
l'estat francès demanà al Regne Unit
l'extradició de l'anarquista Théodule
Meunier, acusat d'haver posat el 25 d'abril de 1892 una bomba al
restaurant
Véry de París, va declarar l'11 de maig de 1894 a
Londres (Anglaterra),
juntament amb tres ebenistes membres del mateix sindicat (Herni Combes,
Joseph
Nestour i Victor Maurice), que el dia de l'atemptat, aquests companys,
juntament
amb Théodule Meunier, havien estat sopant en un restaurant
del carrer Meslay de
París; declaració que va ser reafirmada el 27 de
juliol de 1894 en el judici
celebrat a l'Audiència del Sena de París contra
Théodule Meunier. Posteriorment
va retornar a la seva població natal. Gaston Lothier va
morir el 17 de novembre
de 1898 al seu domicili de Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània,
Occitània).
***
Étienne
Requet
-Étienne Requet: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de setembre– de 1870 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitaristaÉtienne Requet, conegut sota diversos pseudònims (Alphonse Gingers, Georges Jungers, Louis Perrault). Era fill natural de Marie Flavie Requet, jornalera. Es guanyava la vida com a retocador de fotografies i sembla que ja militava en els anys noranta a la Borgonya. Entre maig de 1890 i desembre de 1891 visqué, sota el nom de Louis Perrault, al número 5 del carrer Panoyaux de París. En 1892 s'embarcà a Marsella (Provença, Occitània) cap a Algèria i s'establí, sota el nom de Georges Jungers, a Bona, l'actual Annaba (Annaba, Algèria). Hauria estat enviat per organitzar, fent conxorxa amb un infermer, l'evasió de l'hospital militar del company Brulé, condemnat a 10 anys de treballs forçats per haver llançat el seu equip militar al cap d'un capità. El 27 de maig de 1892 va ser detingut portant un revòlver i un certificat de naixement i diversos papers a nom de Vignon destinats a Brulé; durant els interrogatoris va dir que havia nascut el 15 de novembre de 1872 a Monderage (?, Vosges, França), que era un antic alumne de Belles Arts i redactor del diari L'Impartial i que vivia al número 21 del carrer Moreau de París, dades que semblen falses. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat el 3 de novembre de 1892 pel Tribunal Correccional de Bona a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida i ús de documentació falsa». En acomplir la pena, com estava declarat insubmís, va ser lliurat a les autoritats militars. El 3 de maig de 1893 aconseguí la llibertat i marxà cap a París. El 13 de desembre de 1893 figurava com a«anarquista militant» en un llistat d'anarquistes parisencs aixecat per la policia. El 29 de novembre de 1899 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per haver fabricat, amb el planterista anarquista Michel Antoine, aleshores en rebel·lia, bitllets de 100 francs falsos i condemnat a 15 anys de treballs forçats, a 20 anys de prohibició de residència i a 100 francs de multa; en l'escorcoll de casa seva, al número 5 del carrer Michel Bizot de París, es trobaren material de gravat i fotogràfic per a la fabricació del bitllets falsos. Étienne Requet va morir el 8 d'agost de 1906 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).
***
Notícia
del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda
en el periòdic reusenc Las Circunstancias
del 12 d'agost de 1928
- Cristóbal Gamero Crespo: El 27 de desembre de 1895 neix a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Sos pares es deien Antonio Gamero i Dolores Crespo. En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Sa companya fou María del Carmen Gallego. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras.
***
Necrològia
de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de febrer de 1962
- Manuel Moruno Durán: El 27 de desembre de 1897 neix a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Moruno Durán –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Moreno. Sos pares es deien Fernando Moruno i Julia Durán. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Casterar e Verdusan (Gascunya, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser tresorer. Un cop dissolta aquesta federació local confederal, s'afilià a la d'Aush. Manuel Moreno Durán va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània) a resultes d'una crisi asmàtica, malaltia que patia des de feia anys i que li impossibilitava per a la feina, i fou enterrat en aquesta localitat.
***
Socrate
Franchi
- Socrate Franchi:
El 27 de desembre de 1900 neix a Prata (Toscana,
Itàlia) –segons
el certificat de defunció a Massa Marittima (Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista Socrate
Franchi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Dino, Franchini,Franchitti, Mozzo,Occe, Romagnolo,Saliera, Speranza,Trueba, etc.). Sos pares es deien
Cherubino Franchi i Elisena Periccioli –segons
el certificat de defunció Periccinoli. En 1910
es
traslladà amb sos pares a
Piombino (Toscana, Itàlia), on estudià fins el
tercer curs d'ensenyament
primari. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del moviment
anarquista, destacant
en la faceta propagandística, i treballà en la
construcció i en la indústria
siderúrgica.
Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es
mostrà força actiu a Piombino, on
residí
amb sa companya Ines Iacometti, filla de l'anarquista Pilade Iacometti.
El 20
de febrer de 1922 va ser absolt d'un delicte de «lesions
personals i amenaces
lleus» perquè va ser retirada la querella. El 26
de maig d'aquell any va ser
detingut per «possessió de bombes i
revòlvers»; jutjat, va ser absolt per manca
de proves. A començament de 1923 emigrà
clandestinament a França. S'establí a
Lió (Arpitània), on va ser contractat com a obrer
a preu fet en la construcció.
En 1928 vivia a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb
la família de sa companya Ines
Iacometti. Assidu a les reunions del Cercle «Sacco i
Vanzetti» de Lió, va ser
detingut per la policia francesa que el va torturar salvatgement. El
maig de
1930, va ser sospitós, juntament amb el comunista Franco
Delfino, d'un atemptat
a trets contra Mario Scribante, secretari del Fascio de Lió.
El 22 de maig
d'aquell any la Divisió de la Policia Política
informà a la Divisió d'Afers
Confidencials que el considerava com a «individu realment
perillós» i una de
les figures destacades de l'anarquisme lionès. El 26 de
juliol de 1930, Giovanni
Salerno Mele, cònsol general d'Itàlia a
Lió, informa al Ministeri de l'Interior
que es reunia sovint amb comunistes dissidents de la fracció
encapçalada per d'Amadeo
Bordiga (bordigistes) i que es tracta d'un «individu
violent» i «perillós per a
l'ordre nacional». El 26 d'octubre de 1930, un grup de sis
persones armades amb
pistoles ferí a Saint-Priest de Lió Giuseppe
Negri, president de la feixista
associació local d'excombatents a Lió;
l'acció responia a les represàlies per
l'agressió perpetrada el 5 d'octubre anterior per un escamot
feixista contra
dos militants comunistes bordigistes italians que distribuïen
a Saint-Priest el
periòdic brussel·lès Prometeo.
La
policia francesa sospità que els autors d'aquesta
acció havien estat Bruno
Bibbi, Socrate Franchi, Aldo Lecci (Tullio)
i Carlo Mazzucchelli (Tre). En
aquesta època va estar en estret contacte amb els grups
anarquistes clandestins«Barriera de Milano» i «Barriera de
Nizza» de Torí (Piemont, Itàlia), dels
quals eren membres destacats anarquistes (Dante Armanetti, Emilio
Bernasconi,
Michele Candela, Mario Carpini, Arduilio D'Angina, Dario Franci,
Michele Guasco,
Settimo Guerrieri, Cornelio Giocomelli, Nuzio Giacomelli, Vittorio
Levis, Eugenio
Martinelli, Cesare Sobrito, Muzio Tosi, Vindice Tosi, etc.). El 13 de
desembre
de 1930 distribuí, amb altres militants anarquistes, un
tríptic signat «Gli
anarchici», on convidaven els treballadors a condemnar el
règim soviètic que
deportava Francesco Ghezzi, implicat en l'atemptat del Teatre Diana, i
l'endemà
intervingué en una reunió del Cercle«Sacco i Vanzetti» en la qual
representants de diverses tendències (anarquistes,
maximalistes, bordigistes i
reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo
Bonsignori,
Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Gusmano Marini, Marino Ripoli, Umberto
Rossi,
Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren
engegar una
campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels
anarquistes
Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de
temps a
l'URSS. El 14 de febrer de 1931 el Ministeri de l'Interior
d'Itàlia informà als
prefectes de policia italians que projectava, amb altres anarquistes
exiliats a
França, atemptats contra els jerarques feixistes i va ser
inclòs en el registre
de «subversius» del Bolletino
delle
Ricerche. L'1 de desembre de 1931 participà, amb
Gusmano Mariani, Giovanni
Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió
celebrada al bar
Genévein convocada per a redactar del número 4
del periòdic anarquista lionès Insorgiamo!,
i segons informes
policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a
Itàlia tot d'una que
esclatés la revolta contra el feixisme. Setmanes
després, va ser detingut per«possessió d'un revòlver
automàtic», torturat per la policia francesa,
jutjat i
condemnat a un any de presó. Expulsat de França
en 1932, retornà il·legalment,
establint-se a París, on va ser acollit per l'anarquista
Narciso Portanti. A
principis de 1934, confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), van informar que estava
disposat a tornar
clandestinament a Itàlia, juntament amb Francesco Barbieri,
anarquista que acabava
de tornar de l'Argentina, on havia col·laborat amb Severino
Di Giovanni,
Umberto Lanciotti i Miguel Arcángel Roscigna, per a una
sensacional acció
contra el règim feixista. El 25 de desembre de 1935 se li va
decretar
l'expulsió de França i el 25 de maig de 1936 va
ser detingut a París per
incompliment d'aquest decret. Un cop lliure, gràcies a la
intervenció de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home) i
d'organitzacions sindicals, el 3 d'agost de 1936 marxà cap a
Catalunya en plena
revolució, amb altres anarquistes (Renzo Cavani, Michele
Centrone, Guglielmo
Gilioli, Mariano Girotti, Bruno Gualandi i Libero Luppi). A Barcelona
s'enrolà
en la «Columna Italiana Rosselli» de la«Columna Ascaso», de majoria
anarquista, encapçalada pel republicà Mario
Angeloni, i va combatre a les
batalles de Monte Pelado i Almudèver al front
d'Aragó. A la Península va fer
servir el pseudònim Speranza.
A
principis de gener de 1937 retornà a París, on
l'abril començà a fer servir el
nom Franchitti. En aquestaèpoca la
policia feixista va controlar la correspondència que enviava
a sa família. El
febrer de 1941, en plena Ocupació, vivia clandestinament a
Villeurbanne i la
primavera d'aquell any la policia italiana va perdre el seu rastre,
probablement
perquè havia estat internat al camp de
concentració d'Argelers. Passà tota la
II Guerra Mundial a França i acabà unint-se a una
formació partisana que
actuava al departament de les Boques del Roine, on combaté
fins al 1944,
aconseguint la Medalla de Plata per mèrits de guerra. Durant
la postguerra va
fer alguns viatges a la Toscana (Piombino, Follonica, Massa Marittima)
per a
trobar-se amb antics companys, com ara Narciso Portanti. Socrate
Franchi va
morir el 4 de febrer de 1955 al seu domicili de Feyzin (Lió,
Arpitània) i va ser
enterrat al cementiri
municipal d'aquesta població.
***
- Juan Monforte Galbe: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1902 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Andorra (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat erròniament Galve o Gálvez. Sos pares es deien Manuel Monforte i Hilaria Galbe. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Sa companya fou Marcelina Galve. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 al seu domicili de Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).
***
Andrés
López Ayesa
- Andrés López Ayesa: El 27 de desembre –el 28 de desembre segons el certificat de defunició– de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Era fill de Juan López i de Teodora Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Sa companya fou Adela Fernández. Andrés López Ayesa va morir el 3 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica de Juan Cor Buisán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991
- Juan Cor Buisán: El 27 de desembre de 1911 neix a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Cor Buisán. Sos pares es deien Tomás Cor i Presentación Buisán. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals. Sa companya fou María del Carmen Castillo. Juan Cor Buisán va morir el 21 de maig de 1991 al seu domicili de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).
---
