Anarcoefemèrides del 26 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número d'Acracia
- Surt Acracia: El 26 de desembre
de 1936 surt
a Gijón (Astúries, Espanya) el primer
número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanarioórgano de la
Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y
Palencia. En
sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de
1937. A partir del 10 d'abril de
1937 continuà amb una nova època, amb nova
numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL.
del Norte
de España;
aquesta última publicació interregional
(Astúries, Santander i País
Basc) tragué 26 números, l'últim el 15
d'octubre de 1937. Publicà notícies dels
fronts de combat, comunicats orgànics, debats
teòrics i sindicals, temes
culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions
feministes, eugenèsia,
poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos
Barquín, Antonio
Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles
Castellanos, Juan Expósito,
Jesús Fernández, Segundo García,
Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario
Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de
Madrid, Honorato
Martínez, Lauro Mateo Fernández, José
Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez,
Juliolo Patán, E. Peña, José
Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez
Vázquez, Antonio Torres
Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia
Vergel i Joaquín
B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano
Moré, A. del Río,
Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V.
Salazar, entre d'altres.
Naixements
Notícia
sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 14 de juny de 1874
- Alexandre
Ritzerfeld: El 26 de desembre de 1850 neix al II
Districte de
París (França) l'anarquista
Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o
simplement com Ritz. Era fill
natural de Marie
Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns
rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània).
Es guanyava la vida com a
empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat
pel VIII Tribunal
Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones
(Charles-Stanislas
Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon,
Louis-Henri Renouard),
a vuit dies de presó per «ultratges als
agents» i «proferir crits sediciosos»
en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de
París. A
començament dels anys vuitanta fou, amb Clément
Duval, el principal animador
del grup anarquista «La Panthère des
Batignoles». En aquests anys vivia al
número 128 del carrer de Courcelles de París. En
un informe policíac de gener
de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia
anat a buscar banderes
roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així
com les armes
necessàries per a un míting. Durant la primavera
de 1885 Gustave Leboucher,
condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell
el pogués visitar a la presó
parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al
número 32 del carrer Guillaume
Tell de París. En 1886 estava subscrit al
periòdic lionès La
Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F.
Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La
Révolte» de
Levallois-Perret (Illa de França, França). En
aquesta època també participava
en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se
celebraven a
la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou
l'administrador-gerent del
periòdic parisenc L'En Dehors,
fundat
per Zo d'Axa. També participà en la
redacció del periòdic parisenc de Jean
Grave La Révolte
(1887-1894) i entre
agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave,
n'exercí de gerent
amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es
dedicà a la propaganda a
través de La Brochure à
distribuir. Malalt
de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de
novembre
de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de
París
(França).
***
Joseph Tortelier
- Joseph Tortelier: El 26 de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la «vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, ambÉmilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval –quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la«Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social. El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al«Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de desembre de 1925 a Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar cap escrit ni correspondència.
***
Foto
policíaca de Jean-Baptiste Breiner (5 de març de
1894)
- Jean-Baptiste Breiner: El 26 de desembre de 1862 neix a Bar-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Baptiste Breiner. Sos pares es deien Jean Breiner, cisteller, i Marie Anne Chopitel. Torner, ajustador i mecànic de professió, el 27 de març de 1883 s'allistà voluntari a la Marina a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) com a obrer mecànic de flota. El 6 de maig de 1884 aconseguí el grau d'oficial d'intendència mecànic. Entre 1884 i 1887 navegà a bord dels vaixells Colbert, Arithuse i Couronne. El 27 de març de 1887 deixà la Marina. El 29 de novembre de 1887 vivia al número 27 del carrer Saint Aventin de Troyes i el 21 d'abril de 1891 al número 146 del carrer Fontenay de Vincennes (Illa de França, França). El 10 de setembre de 1892 treballava al Laboratori Central d'Artilleria de la Marina. El 2 de març de 1894 el seu nom es ressenyava en una nota de control general de la Prefectura de Policia com a«anarquista» i tres dies després el seu domicili de Fontenay de Vincennes va ser escorcollat per la policia; detingut, en el marc d'operacions policíaques contra sospitosos de formar part de grups anarquistes, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 15 de novembre de 1902 vivia al número 13 del carrer Richard Lenoir, el 18 d'abril de 1903 al 45 del carrer Héricard i el 16 de febrer de 1907 al carrer Tolain de París. Sa companya fou Marie Louise Ernestine Vuillemoz. Jean-Baptiste Breiner va morir el 23 de gener de 1951 a l'Hospice de Bray-sur-Seine (Illa de França, França).
***
Notícia
de la detenció de Raymond Boutté apareguda en el
diari parisenc Le
Soleil del 2 de gener de 1895
- Raymond Boutté:
El
26 de desembre de 1868 neix a Braine (Alts de França,
França) l'anarquista
il·legalista Raymond-Louis-Étienne
Boutté –el seu llinatge a vegades citat Bouttet.
Era fill d'Eugène-Émile Boutté,
negociant d'adrogueria, i de Marie-Adolphine
Huraux, cosidora. Va estudiar al Pensionat dels Germans de les Escoles
Cristianes
de La Salle del carrer de Venise de Reims (Xampanya-Ardenes,
França). A mitjans
dels anys vuitanta treballava d'empleat de comerç. El 5 de
febrer de 1887
s'allistà voluntari a l'Exèrcit i va ser enviat
el 12 de febrer al III Regiment
de Caçadors d'Àfrica a Algèria. L'1
d'octubre de 1887 va ser destinat al V
Regiment de Caçadors d'Àfrica. El 16 d'octubre de
1887 va ser nomenat
brigadier, però el 2 d'octubre de 1889 va ser degradat a
caçador. El 8 de
setembre de 1890 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers de
Disciplina,
on restà fins el 19 d'octubre de 1890. Cap a principis de
1891 arribà a París
(França), on treballà en diverses feines (mosso
de botiga, cellerer, manobre,
fabricant de targetes de visita, carreter, etc.), encara que la major
part del
temps restava desocupat, dedicant-se al robatori amb claus falses o per
efracció; segons la policia, formava part, amb Jean Blanc,
Victor Vinchon i
altres, d'una banda de desvalisadors anarquistes. Esdevingué
anarquista sota la
influència de Gustave Babet i ambdós planejaren
destruir les entitats de crèdit
i les oficines del Mont de Pietat. Va participar en el pla frustrat de
robar al
carrer la bossa d'un fabricat de sabates. Va prendre la paraula en les
reunions
anarquistes, especialment del Grup de Propaganda, bravejant dels seus
robatoris
o anunciant els seus projectes, tot exhibint un revòlver o
un punyal o
anunciant que estudiava la química d'explosius. El juliol de
1892 va ser
detingut amb altres companys quan ajudava Nicolas Mettendorf a un
desnonament
clandestí, però va ser posat en llibertat. El 23
d'octubre de 1892, amb una quarantena
de companys (Baudelot, Bruneau, Charbot, Guillot, Guilmard, Pichon,
Porret, Quince,
Rigollet, etc.), participà en el boicot d'un
míting boulangista celebrat a la
Sala Favié de París. En
1893 participà
en les reunions dels grups anarquistes dels XI i XX Districtes de
París. L'11
de gener de 1893 va ser detingut a la plaça de la Concorde
portant un revòlver
carregat i un punyal; al mateix moment havien estant detinguts un grup
de 15
companys (Chabard, Dejoux, Leboucher, Renard, etc.) davant el Palais
Bourbon
(Cambra dels Diputats), i, dos dies després, el 13 de gener
de 1893 va ser
condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a un mes de
presó i 16 francs de
multa per «possessió d'arma prohibida».
A finals de febrer de 1893, en una reunió
anarquista celebrada al carrer Oberkampf, acusà
Eugène Renard de ser incapaç de
fer d'accions il·legalistes, però sí
d'atiar els companys a fer-les per
portar-los a la presó, a més d'acusar-lo d'estar
a sou de la policia. El maig
de 1893 es va veure implicat en un cas de possessió
d'explosius al voltant de
Gustave Bondon i Victor Vinchon, però després de
ser interrogat pel jutge
d'instrucció Atthalin, el seu cas va ser sobresegut. El 5 de
juny de 1893 va
ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a 13 mesos de
presó per«robatori, rebel·lió i
violències a agents» i tancat a la
Presó Central de Poissy
(Illa de França, França), recobrant la llibertat
el 27 de maig de 1894. En
aquesta època freqüentà el fuster
anarquista Isidore Guillemard, que havia
conegut en reunions anarquistes. El 5 de juliol de 1894 el seu
domicili, al
número 92 de l'avinguda Philippe Auguste, va ser escorcollat
per ordre del
prefecte de policia i el comissari de policia del barri de
Sainte-Marguerite
trobà un revòlver carregat i un punyal; detingut
sota l'acusació de pertinença
a «associació criminal», va ser tancat
l'endemà a la presó de Mazas. El 9 de
juliol de 1894 envià una carta al jutge
d'instrucció on es queixava que els
companys l'havien traït volent-lo implicant en el«Cas Vinchon» i s'oferia per
a treballar per a la policia. El 16 de juliol de 1894 va ser posat en
llibertat
i el 22 de juny de 1895 el seu cas per «associació
criminal» va ser sobresegut.
El 13 de març de 1895 va ser condemnat per
l'Audiència de l'Oise a Beauvais
(Alts de França, França) a cinc anys de treballs
forçats, sense prohibició de
residència, per «temptativa de robatori qualificat
de nit amb efracció en lloc
tancat» i posat a disposició del Ministeri de la
Marina i enviat l'11 de juny
de 1895 a bord del Calédonie a la
colònia penitenciària de Nova
Caledònia, on encara romania el 31 de desembre de 1904. Quan
esclatà la Gran
Guerra va ser destinat el 8 de maig de 1915 com a«voluntari» al destacament
d'Infanteria Colonial de Papeeta (Tahití,
Polinèsia Francesa). El 5 de maig de
1916 va ser destinat al I Regiment d'Infanteria Colonial de Marxa del
Marroc.
El 16 de juliol de 1916 va ser exclòs de
l'Exèrcit per decisió ministerial i
repatriat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Notícia
de la detenció d'Alexandre Esteguy publicada en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 6 de desembre de 1911
- Alexandre
Esteguy: El 26 de desembre de 1872 neix a Versalles (Illa
de França, França)
l'anarquista il·legalista Alexandre Marie Conrad Martin
Esteguy. Sos pares es deien Martin
Esteguy, cambrer, i Joséphine Ketterer, jornalera alsaciana,
i tingué dues
germanes (Marie i Berthe Marie Thérèse). Es
guanyava la vida com a obrer
ebenista. En 1892 va fer el servei militar a París
(França). Refugiat a Londres
(Anglaterra), el 15 d'octubre de 1898 es casà a Westminster
(Londres) amb
Blanche Marthe Leduc, amb qui tingué tres infants
(Marguerite Berthe, Félix i
Gilberte). En 1903 formà part del grup «L'Art
Social» de Londres. A començament
de juny de 1907 va ser detingut a Bèlgica sota la
inculpació de «vagabunderia,
encobriment, ús de nom fals, possessió d'arma
prohibida» i, després de dues
condemnes a Brussel·les, expulsat del país.
Posteriorment s'establí a Antony
(Illa de França). Sembla que fou l'autor de l'article«Bertillon enfoncé»,
publicat en el periòdic L'Anarchie
del 4 de febrer de 1909. L'abril de 1909
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on
treballà com a gerent del Comptoir Français
d'Appareils Automatiques (CFAA, Agència
Francesa d'Aparells Automàtics) amb seu a París.
A Lió va ser condemnat en
rebel·lia a dos anys de presó. En 1910 va ser
enviat pel CFAA a Londres
(Anglaterra) per a crear una sucursal. En estreta relació
amb la «Banda
Bonnot», el 26 d'octubre de 1911 va ser detingut, amb Jules
Barrault, per «fabricació
de moneda falsa» al seu domicili del carrer Sandringham de
Londres. Condemnat a
quatre anys de presó per «fabricació de
moneda falsa», pena que se sumà a
altres, va ser tancat a l'illa de Wight per purgar 15 anys de treballs
forçats.
Al final de sa vida s'instal·la a Bagneaux (Illa de
França, França). Alexandre
Esteguy va morir el 8 de juny de 1936 a l'Hospital Cochin de
París (França).
***
Virginia
Bolten durant la vaga de 1902
- Virginia Bolten:
El 26 de desembre de 1876 neix oficialment a Baradero (Baradero, Buenos
Aires,
Argentina), encara que potser hagués nascut un mes abans, la
sindicalista,
anarcofeminista i propagandista anarquista Virginia Bolten. Sos pares
es deien
Enrique Bolten, rellotger d'origen alemany, i María Dominga
Sánchez, i tingué
tres germans (Dominga, Enrique i Manuel). Es va criar a San Luis (San
Luis,
Argentina), població natal de sa mare, i anys
després passà a viure a Rosario
(Santa Fe, Argentina). En aquesta ciutat visqué al barri
obrer que s'havia
aixecat al voltant de la Refineria Argentina de Sucre, que
donà lloc al barri
de la Refineria, empresa sucrera on va fer feina. L'abril de 1890 va
ser
detinguda per distribuir «propaganda anarquista»
als treballadors de la refineria.
En 1894 es casà amb l'obrer sabater espanyol Manuel Manrique
González, amb qui
tingué vuit infants: María Milagra Zulema (1895),
Urano Líber (1898), Acracia,
Hume Mayo (1904), Themis (1906), Helios (1908), Ildara i Olga (1916). A
Rosario
participà, amb María Calvia, en
l'organització de grups femenins i en l'edició
en 1899 del periòdic mensual La
Nueva
Humanidad, publicat pel grup anarcocomunista del mateix nom i
per la
Biblioteca Llibertària «Ciencia y
Progreso», al voltant del metge anarquista
Emilio Z. Arana. Membre del grup anarcofeminista «Las
Proletarias», edità a
partir d'agost de 1899 el periòdic La
Voz
de la Mujer, versió de Rosario del
periòdic d'igual títol editat a Buenos
Aires (Argentina) entre 1896 i 1897. En aquesta època
també col·laborà en El
Rebelde i participà en les activitats
de la Casa del Poble de Rosario. Enarborà la bandera roja en
la manifestació de
l'1 de maig de 1900, aleshores prohibida. En aquesta època
col·laborava en La Protesta Humana.
L'octubre de 1900 va
ser detinguda, amb Teresa Marchisio i altres quatre anarquistes, per
interrompre la processió de la Verge de la Roca realitzada a
Rosario llançant
pedres a la imatge i cridant visques a l'anarquia i a la
revolució social. El
22 de setembre de 1901 participà en el míting de
protesta contra els fets de la
Corunya (La Corunya, Galícia), on el maig d'aquell any es
reprimí violentament
una vaga. El 24 d'octubre de 1901 participà en l'acte de
protesta per
l'assassinat de l'anarquista Cosme Budislavich, en els anomenats«Fets de la
Refineria», on intervingueren Domingo Alloco, José
Berg, Oreste Ciattini,
Manuel Manrique, Rómolo Ovidi, Adrián Patroni i
Nicolás Rodríguez Blanco. En
aquesta època mantingué estret contacte amb el
moviment anarquista uruguaià,
especialment amb Pietro Gori, Pascual Guaglioanone i Florencio
Sánchez, i amb
els grups editors dels periòdics La
Aurora i El Derecho a la Vida.
També
va parlar, amb Lorenzo Baudracco, Lucio Giménez i Manuel
Manrique, en els actes
del Primer de Maig de 1902. Aquest any participà activament
en una vaga de
xofers de tramvies de Rosario. A finals 1902 es va promulgar la Llei de
Residència i com a anarquista declarada va ser posada,
juntament amb son
company, sota vigilància, fet pel qual abandonaren Rosario i
s'instal·laren a Montevideo
(Uruguai). El 27 de desembre de 1902 participà, amb
Joaquín D. Barbarena i
Oreste Ristori, en la inauguració del Centre d'Estudis
Socials del Cerro de Montevideo.
Amb Pascual Guaglianone, compartí la tribuna en el
míting del Primer de Maig de
1903, convocat per diverses Societats de Resistència Obreres
i cercles
anarquistes de la ciutat, sota la consigna «Protesta contra
el govern
reaccionari argentí». El 2 d'agost de 1903 va fer
una conferència sobre la
qüestió social al local de la Societat d'Obrers del
Carbó del Cerro, on atacà
durament els socialistes i set dies després llegí
la conferència «La
emancipación de la mujer» al Nuovo
Círcolo Napolitano de La Plata (Buenos
Aires, Argentina). El 16 d'agost de 1903 participà en una
conferència a
Montevideo conjunta amb Joaquín D. Barbarena, Manuel Campos
i Oreste Ristori
sota el títol «Cómo luchan los
socialistas», organitzada per la Societat
d'Obrers del Carbó, on es criticà les actuacions
de la socialista «Sociedad de
Mutuo y Mejoramiento de Obreros Varaleros y Anexos»–els varaleros eren els
que penjaven la carn– del Cerro –aquesta societat
acabà denunciant judicialment els oradors. L'agost de 1903
realitzà una gira
propagandística anarquista i feminista, organitzada pel
Comitè Federal de la
Federació Obrera Argentina (FOA), que recorregué
nombroses ciutats (San Nicolás,
Campana, Tandil, Mendoza, Villa Constitución, Santa Fe,
Rafaela, Zárate, Rosario
i Buenos Aires). El 15 de desembre de 1903 va fer una
conferència al teatre
Stella d'Italia de Montevideo, organitzada per la Societat d'Obrers
Forners, i la
policia l'imposà arrest domiciliari. Durant la primera mitat
de 1904 va fer
conferències a l'Argentina (Mar del Plata, Buenos Aires),
algunes a benefici deLa Protesta i de diversos sindicats
i
grups feministes. El juliol de 1904 patí un accident i va
haver de ser
ingressada a l'Hospital San Roque de Buenos Aires, reprenent l'octubre
d'aquell
any la seva tasca propagandística a l'Argentina.
També en aquesta època
participà en assemblees de societats obreres (forners,
fusters, etc.) i en la
seva organització de sindicats vinculats a la
indústria tèxtil, on hi havia una
forta implantació femenina (planxadores, modistes,
teixidores, etc.). En 1904
formà part del Comitè de Vaga Femení,
organitzat per la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), que mobilitzà els treballadors del Mercat
de Fruits de Buenos
Aires. Després de la fallida «Revolució
radical» del 4 de febrer de 1905 va ser
deportada, juntament amb son company i una trentena de militants
anarquistes (Constante
Carballo, Francisco Corney, Bautista Fueyo, Joaquín Hucha,
Francisco Jaquet,
Juan Llorca, Antonio Loredo, Dante Silva, José Telechea,
Manuel Vázquez, etc.),
a Montevideo. En aquesta època
col·laborà en El Obrero,
publicat en la capital uruguaiana. L'1 de maig de 1905
parlà, amb Fernando Balmelli, Alberto Ghiraldo, Alfonso
Grijalbo, Francisco
Jaquet i Luis Rodríguez, en els actes de la
manifestació obrera. Participà
activament en la vaga dels treballadors mecànics del port de
Montevideo que es
realitzà a finals de maig d'aquell any, conflicte en el qual
incità els obrers
al sabotatge des de les pàgines d'El
Obrero. Entre gener i març de 1906
prengué part en l'edició del periòdic Regeneración. En 1907
participà en la
vaga d'inquilins, durant la qual va ser detinguda. A principis de 1908
col·laborà en La
Acción Obrera,
editat per Antonio Loredo al Cerro. En 1909 formà part de
l'equip redactor de La Nueva Senda. Contra
toda forma de
explotación y tiranía, on
reivindicà l'anarquisme organitzador. Entre el 13
i el 17 d'octubre de 1909 intervingué activament en els
actes de protesta
contra l'afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia i el 17
d'octubre d'aquell any, amb Juana Buela, en la gran
manifestació contra la
repressió a Espanya. Arran dels fets del«Centenari de la Independència» de
l'Argentina de maig de 1910 i la repressió que es
desencadenà, participà en el
Comitè d'Agitació de Montevideo, integrat per les
Societats de Resistència i
els grups i periòdics anarquistes. En 1911
col·laborà en Tiempos
Nuevos. El 26 de març de 1911, després
d'haver assistir a
la manifestació contra la carestia de la vida, fou una de
les cinquanta dones (María
Casali Candas, María Collazo, etc.) que fundaren el Centre
Feminista«Emancipación» al local de la Societat
d'Obrers Confiters i Pastissers de
Montevideo. Aquests centre, de clara tendència anarquista,
rebutjà la invitació
de formar part de la Federació Femenina Panamericana (FFP),
considerada«sufragista», en rebutjar el seu article 14, on
s'assenyalava la necessitat de
gestionar les reformes socials que fessin possible que la dona«pogués prendre
part en els negocis de l'Estat». L'1 de maig de 1911
participà en la
manifestació obrera compartint tribuna amb José
Castelli, Francisco Corney, Enrique
Del Valle Iberlucea, Gino Fabbri, Adolfo Grijalbo, Antonio Marinelli,
Aníbal
Miranda i Adrián Troitiño. També
assistí, en representació del Centre Feminista«Emancipación», en els actes del Primer
de Maig de 1912, convocat per la
Federació Obrera i el Partit Socialista. A partir de 1912
sembla que va fer
costat el sector «anarcobatllista» (Carlos
Balsán, Francisco Berri, Gino Fabbri,
Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc.), que
defensaven les reformes obreristes
del president uruguaià José Batlle y
Ordoñez. El 25 de març de 1912
participà,
amb altres companys (Carlos Balsán, Gino Fabbri, Leoncio
Lasso de la Vega, Aníbal
Miramar, Jesús María Suárez, etc.), en
la vetllada organitzada pel grup «La
Nueva Senda» als salons de la Societat Francesa en
reivindicació de la jornada
de vuit hores, considerada per diversos sectors anarquistes
antibatllistes (José
Borobio, Antonio Loredo, Antonio Marzovillo, etc.) com a la
reivindicació d'una«llei burgesa». En 1913
col·laborà, amb Francisco Berri, Orsini Bertani,
E. Clérici,
Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc., en el
periòdic anarcobatllista La Idea
Libre de Montevideo. A partir
d'aquesta data la seva participació en actes anarquistes
passà a ser esporàdica,
centrant-se sobretot en els actes del Primer de Maig. En 1923
entrà a formar
part del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES), amb Mariano
Barrajón,
Delfa Boatti, Juana Buela, María Casal y Candas,
José Castelli, María Collazo,
Gino Fabbri, Ángel Falcó, Pascual Guaglianone,
Ernesto Herrera (Herrerita), Pedro
Hucha, Juan Llorca,
Florencio Sánchez, Adrián Troitiño,
etc. Sembla que en els anys trenta es va
vincular amb son company al grup batllista«Avanzar», integrat en el Partido
Colorado. Virginia Bolten va morir el 23 de juliol de 1969 a Montevideo
(Uruguai). En 2010 s'estrenà la
pel·lícula argentina Ni
dios, ni patrón, ni marido, de Laura
Mañá, basada en la seva
vida.
***
Notícia
d'una de les condemnes d'Élie Passant publicada en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 22 de febrer de 1918
- Élie Passant: El 26 de desembre de 1886 neix a Sarden (Llemosí, Occitània) l'anarquista i antimilitaristaÉlie Passant. Sos pares es deien Jean Passant i Marie Gouty. Es guanyava la vida treballant de paleta i vivia al número 40 del carrer Descartes del V Districte de París (França). El setembre de 1907 fou un dels 14 signants del«Manifests de joves conscrits», que va ser aferrat el 26 de setembre pels carrers parisencs, i el 30 de desembre de 1907 va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a un any de presó i 100 francs de multa. Restà empresonat fins el 16 de juliol de 1908 i tres dies després va ser enviat al 160 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, però va ser llicenciat el 18 d'agost de 1908 per «osteïtis mastoide bacil·lar». El 10 de maig de 1909 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 50 francs de multa, més les despeses, per «possessió d'arma prohibida i ús de monedes falses». El 4 de juny de 1910 va ser absolt, juntament amb Paul Deslandes, per l'Audiència l'Alta Viena per un nou delicte d'«emissió de moneda falsa». En 1914 vivia al número 50 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França) i en la revisió militar del 18 de desembre d'aquell any va ser declarat «no apte» pel servei. El 29 de juny de 1915 el VIII Tribunal Correccional del Sena el va condemnar a 30 francs de multa i les despeses per «emissió de moneda falsa». En la revisió del 8 de maig de 1917 va se declarat «apte» pel servei militar, però el 26 de juny de 1917 va ser llicenciat per «acuïtat auditiva bilateral» i «tuberculosi pulmonar crònica». El 21 de febrer de 1918 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de presó, 100 francs de multa, 10 anys de prohibició de residència i les despeses per «ús de bitllets bancaris falsos». L'1 d'agost de 1932 va ser definitivament alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jean
Galtier-Boissière (ca. 1950)
- Jean Galtier-Boissière: El 26 de desembre de 1891 neix al VII Districte de París (França) el metge, periodista, dibuixant i escriptor anarquista Yves Alfred Pierre Jean Galtier-Boissière. Fill d'una família burgesa il·lustrada, sos pares es deienÉmile-Marie Nousomamercge Théophile Galtier-Boissière –el nom Nousomamercge se'ls posava als nins de la família i significava«Conrea el teu esperit i el teu cos»–, de família protestants i metge autor de la famosa Larousse médical, i Marie Geniviève Louise Alice Ménard, de família catòlica i emparentada amb el pintor René Ménard i el poeta Louis Ménard. Quan tenia set anys ingressà a l'Escola Alsaciana de París, on es relacionà amb els fills de la burgesia protestant. Cap el 1901 imprimí alguns números d'Écolier Alsacien. Després d'acabar el batxiller en 1910, es matriculà en filosofia a la Sorbona de París i assistí al cursos de Victor Delbos, Léon Brunschvicg i Émile Durkheim, entre d'altres. En 1911 s'incorporà per tres anys a l'Exèrcit, al 119 Regiment d'Infanteria acantonat a la caserna de Les Lilas de París, però el 8 d'agost de 1914, dies després que esclatés la Gran Guerra i quan encara no havia acabat el seu servei militar, va ser enviat com a caporal al front i prengué part en la batalla del Marne. L'agost de 1915, quan era caporal al 405 Regiment d'Infanteria a Artois, fundà el periòdic anarcopacifista i satíric de trinxeres Le Crapouillot (El Gripauet; nom en argot donat al morter de trinxera), el qual era una crida dirigida als escriptors i artistes combatents per lluitar contra la «rentada de cervell» militarista per part de l'Estat. A finals de setembre de 1915 va ser evacuat i en 1916 retornà al front a Artois; evacuat el març de 1916, restà mobilitzar allunyat del front. En 1917 publicà dues obres narratives sobre els començaments de la guerra: En rase campagne (1914), quadern de viatge on descriu la guerra entre el 6 d'agost i el 15 de setembre i republicat en 1928 amb la restauració dels passatges suprimits per la censura amb el nou títol de La fleur au fusil, i Un hiver à Souchez (1915-1916), que va ser il·lustrat per ell mateix. Entre 1917 i 1918 diversos dibuixos de guerra publicats en La Crapouillot es van exposar a galeries parisenques amb granèxit. L'1 d'abril de 1919 aparegué el primer número de postguerra de Le Crapouillot, ara convertit en revista literària i artística avantguardista i en la qual van col·laborar escriptors (Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Francis Delaisi, Henri Béraud, Claude Blanchard, Gus Bofa, etc.) i dibuixants (Dunoyer de Segonzac, Jean Oberlé, Rouveyre, Louis Touchagues, André Foy, Jean-Louis Forain, Jeanne Rosoy, etc.) inconformistes. L'agost de 1928 llançà un número especial d'aniversari de la Gran Guerra i el juliol de 1930 altre titulat «La guerra desconeguda. La gran mentida», a càrrec de Charles Daudet. El 9 de juliol de 1930 es casà al XVII Districte de París amb la mecanògrafa i secretària parisenca Charlotte Marthe Bonnet. Formà part de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 7 de febrer de 1934, després de la dimissió de Georges de La Fouchardière, entrà en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, en el qual ja havia col·laborat des de 1922, però en 1937, per les seves conviccions pacifistes i antiestalinistes, dimití després d'una dura campanya contra ell portada pel periòdic comunista L'Humanité que el va acusar de«simpatitzant hitlerià», encara que continuà escrivint articles per aquest setmanari. Durant la tardor de 1936 i començament de 1937 comentà el llibre de viatges d'André Gide Retour de l'URSS i denuncià les purgues estalinistes soviètiques. El 7 de juliol de 1937, després de diferències sobre la Guerra Civil espanyola amb el director de Le Canard Enchaîné Maurice Maréchal i del seu cap de redacció Pierre Bénard i d'una violenta campanya de L'Humanité, publicà la seva definitiva dimissió del setmanari satíric. Després entrà en el periòdic bimensual partidari del «front comú antifeixista» La Flèche, de Gaston Bergery. El gener de 1937 aparegué un número de Le Crapouillot titulat «De Lénineà Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a«L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier. En aquesta època participà en els debats del pacifisme d'esquerres i el gener de 1939 publicà el número «Septembre 38». Després del número de l'1 d'agost de 1939 decidí deixar de publicar Le Crapouillot. Quan esclatà la II Guerra Mundial reemplaçà el seu vell amic Henri Jeanson, que estava empresonat, al front de Le Merle i publicà el fullet La fille du Fridolin. A començaments de l'Ocupació, amb Henri Jeanson i altres, des del diari Aujourd'hui intentà resistir-se a les ordres del govern de Vichy i dels ocupants, però quan el periòdic es va veure obligat a celebrar l'«Entrevista de Montoire» del 24 d'octubre de 1940 entre el mariscal Philippe Pétain i Adolf Hitler i a participar en la campanya antisemita, ell i Henri Jeanson abandonaren la publicació. Simpatitzant dels aliats, del gaullisme i de la Resistència, denuncià el pas de certs pacifistes d'esquerra al nou règim de Vichy i durant l'Ocupació es negà a fer reaparèixer Le Crapouillot; no obstant això, no entrà a formar part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial protestà contra el conformisme i les mentides de la guerra i en 1948 publicà, amb Charles Alexandre, una«Histoire de la guerre (1939-1945)» i «Bobards (1939-1945)» en 1949 en diversos volums de Le Crapouillot. Denuncià la purga estalinista de 1947 en L'Intransigeant. Va treure una nova sèrie de Le Crapouillot, amb números especials sobre la moral, la sexualitat, la premsa, els escàndols, etc. En 1965 cedí Le Crapouillot a l'editor Jean-Jacques Pauvert després d'haver-lo dirigit durant mig segle. En els seus últims anys va fer costat els escrits negacionistes de Paul Rassinier i col·laborà amb l'editor antisemita Henri Coston. Amb 70 anys decidí retirar-se a la seva casa campestre de Les Fauvettes a Barbizon (Illa de França, França). A començament de 1963 se li va amputar una cama a causa d'una arteritis fulminant. Jean Galtier-Boissière va morir el 22 de gener de 1966 a la Clínica Pierre Cherest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).
***
Giuseppe
Mioli, a la dreta, amb Emilio Canzi al front d'Aragó durant
la guerra d'Espanya
- Giuseppe Mioli: El 26 de desembre de 1896 neix a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per«amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin)La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. Giuseppe Mioli va morir el 12 de setembre de 1980 a París (França). En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva.
***
Notícia de la mort de Bruno Alpini publicada en el diari mardrileny Luz del 16 d'abril de 1934
- Bruno Alpini: El 26 de desembre de 1902 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'activista anarquista Bruno Alpini. Era fill de Gaira Caolini i de pare desconegut. Va fer estudis fins segon de primària i va ser declarat exempt del servei militar. D'antuvi treballà d'obrer sense residència fixa i posteriorment, en l'exili, de cambrer i, sobretot, de sabater. En un informe policíac del 30 de gener de 1923 es diu que tenia un caràcter «violent» i que tenia el sobrenom de Lenin. Força actiu en els grups de joves anarquistes, participà en totes les manifestacions, concentracions i conferències subversives de la zona de Rimini. L'1 d'agost de 1921 va ser detingut, juntament amb altres 25 companys anarquistes i socialistes, obrers ferroviaris, per complicitat en l'assassinat de Luigi Platania, exanarquista i aleshores feixista, que va tenir lloc el 19 de maig de 1921 a Rimini, però va ser posat en llibertat en les investigacions preliminars. El 25 d'agost d'aquell any es va ordenar la seva detenció per intenten d'assassinar a trets el 23 d'abril de 1923 a Rimini dos feixistes bolonyesos (Michelangeli Filiberto i Antonio Righetti) de pas per Rimini; malgrat el sobreseïment d'aquest cas en les investigacions prèvies, va ser novament implicat en l'assassinat de 1921. El 25 de maig de 1923 s'ordenà una nova detenció, però passà clandestinament a França. Instal·lat, sembla, a Marsella (Provença, Occitània) sota el nom de Giovanni Rossi. Desaparegué durant un llar període de temps, canviant d'identitat, i movent-se constantment entre França, Bèlgica, Holanda i Espanya, fent servir la identitat de l'anarquista actiu a Lió (Arpitània) Ruggero Panci. Organitzà i participà activament en activitats expropiadores per a finançar el moviment i, amb Giovanni Bidoli i Virgilio Gozzoli, en un atac al cònsol italià a Nancy (Lorena, França). El juliol de 1926 era a Bèlgica. Posteriorment, amb Giovanni Bidoli i altres companys, intentà atacar la Prefectura de Policia de Barcelona (Catalunya). El 18 de febrer de 1929 a ser detingut, amb altres cinc italians, a Colombes (Illa de França, França) sota l'acusació de«robatori qualificat, vagància, recaptació de mercaderies robades i tinença prohibida d'armes». Jutjats, tots els membres del grup van ser condemnats excepte Ruggero Panci (Bruno Alpini), que va ser absolt. En 1930 retornà a Bèlgica, on va freqüentar Vittorio Cantarelli, Ugo Guadagnini i altres anarquistes. En aquests anys la policia feixista italiana va començar a dubtar sobre la veritable identitat de Panci i demanà informacions i fotografies. El juliol de 1931, tornat de Bèlgica cap a França, es presentà al consolat italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a renovar el seu passaport, però estava clar que era una falsificació del document d'un tal Giuseppe Maggioni expedit a Brussel·les; detingut, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó. En aquesta època, la policia política assenyalà la presència a Barcelona d'un tal Mario Alpini, dedicat a delictes comuns, que posteriorment s'identificaria amb Bruno Alpini. Sense documents, mitjans i fugint de la repressió, es refugià a Catalunya amb el suport d'anarquistes locals, on treballà de sabater al carrer Rogent de Barcelona. Amb Egidio Bernardini, fou membre del Comitè de Presos Socials de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que es dedicava a recaptar fons per a l'assistència legal dels detinguts i empresonats. El gener de 1932 desaparegué de Barcelona i el juny la policia dubtava que fos a Rússia o a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya); en realitat el juny de 1932 havia estat interceptat a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb propaganda anarquista. En 1933 la policia política, després de diverses interrogatoris a persones que coneixien el Panci real i de comparacions fotogràfiques, descobriren l'autèntica identitat de Bruno Alpini. En aquesta època es relacionà amb l'anarquista Buenaventura Durruti Domínguez, que havia conegut a Bèlgica. Bruno Alpini va ser detingut a les nou del matí del 14 d'abril de 1934 a Barcelona (Catalunya) sota l'acusació de ser membre d'una banda de delinqüents responsable d'atracaments i assassinats, en realitat un grup expropiador creat amb la finalitat de proporcionar mitjans als companys italians exiliats. El seu cos va ser trobat a les 11 del vespre amb 12 bales (tres al cap, dos al pit i la resta a les extremitats) al carrer de la Creu Coberta. Segons la nota de premsa oficial de la policia, havia resultat mort quan efectuava un atracament amb altres quatre individus al barri d'Hostafrancs durant l'enfrontament amb la policia. Un gran amic seu, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT, Enric Martí Martí (El Cèntim), disparà contra Miquel Badia Capell, comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, per venjar l'assassinat d'Alpini, però resultà mort pels escortes.
---
