Anarcoefemèrides del 25 de desembre
Esdeveniments
Grup de pagesos tancats a la presó de Jerez acusats de complicitat amb «La Mano Negra» (La Ilustración Española y Americana del 22 de març de 1883)
- III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats«Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla –altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com«Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.
***
Grup anarquista jueu de Londres (ca. 1925)
- Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la«Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seuòrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte,és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral –animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx– i d'una escola –portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.
Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25 i 26 de desembre de 1902)
***
Pagesos revolucionaris
- VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot –efectiu gràcies a l'elevada afiliació–; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.
Un dels anagrames de l'AIT
- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya –els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final–, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín–que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922–, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.
Naixements
Foto policíaca d'Eugène Bompeix (3 de juliol de 1894)
- Eugène Bompeix: El 25 de desembre de 1840 neix a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània) l'anarquista Eugène Martial Bompeix. Sos pares es deien Nicolas Bompeix i Dania Belanjon. Vivia al número 16 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i regentava una taverna de la qual s'encarregava durant el dia sa companya mentre ell treballava, des del 1889, en una fàbrica metal·lúrgica de la ciutat. En aquesta taverna es reunien tots els dissabtes els anarquistes d'Ivry-sur-Seine i de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), a les quals ell assistia i prenia part en les discussions. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en una altra establerta el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia. L'1 de juliol de 1894, després de la detenció de cinc anarquistes d'Ivry i de Vitry, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Dos dies després, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i alliberat el 5 de juliol. Una petició en el seu suport va ser signada per comerciants i habitants d'Ivry i dirigida al jutge instructor. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció l'eximí de la inculpació del delicte d'«associació criminal». El 31 d'octubre de 1896 va ser inscrit en una llista de verificació d'anarquistes de la barriada establerta per la Prefectura de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca d'Alexandre Brunel (3 de juliol de 1894)
- Alexandre Brunel:
El
25 de desembre de 1843 neix a Ronse (Flandes Oriental, Flandes)
l'anarquista
Alexandre Emmanuel Brunel. Es guanyava la vida treballant de fuster
ebenista.
L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 7 bis del
carrer Parc de Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França) va ser escorcollat, en
el marc d'una gran agafada
d'anarquistes, pel comissari de policia Poggi sense cap resultat.
Detingut,
juntament amb altres 153 anarquistes de la regió parisenca,
sota l'acusació de «pertinença
a associació criminal», el 3 de juliol d'aquell
any va ser fitxat com a «anarquista»
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. L'endemà, el jutge d'instrucció
Anquetil demanà a la Prefectura de
Policia informacions sobre les seves relacions amb el moviment
anarquista,
dossier que va ser lliurat tres dies després. Sembla que es
tracta del
Ferdinand Brunel que ja havia estat fitxat com a anarquista en 1892 per
la II
Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París. Alexandre Brunel
no s'ha de confondre amb François Brunel, mosso de
cafè i autor de les cançons
anarquistes Le Père Peinard au populo i Faut
plus de governament.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Cesare Guerrini (ca. 1894)
- Cesare Guerrini:
El 25 de desembre de 1843 neix a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) el jurista anarquista
Cesare Guerrini, també conegut com César
Guerrini–també citat
erròniament Guerini.
Doctor en dret, va ser acusat de «temptativa
d'incendi» pel jutge d'instrucció
de Ravenna d'haver posat durant la nit del 18 al 19 de gener de 1892
una bomba
en una finestra del domicili de Silvio Rivalta i altra, que no
explotà, al
Palazzo Sperti d'aquesta ciutat amb la intenció de causar
danys als immobles. El
motiu d'aquests atemptats amb dinamita, segons les autoritats, que el
qualificaven de membre del Partit Socialista Italià (PSI),
corresponia a una
venjança per qüestions econòmiques.
Posteriorment va ser condemnat pels
tribunals italians per «amenaces reiterades per
mitjà de matèries explosives i
escrits anònims». Fugint de la
repressió d'aquests fets, va passar a França i
després a Suïssa. Detingut poc després a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), va estar
tancat un temps al castell de Nyon (Vaud, Suïssa). Aquest
mateix any de 1892 el
govern italià va demanar la seva extradició al
govern helvètic, expulsió que en
un principi va ser acceptada, però Cesare Guerrini
argumentà que el 28 de
novembre de 1892 havia estat condemnat a 23 mesos i 10 dies de
presó pel
delicte d'«amenaces» i no pel
d'«incendi» i que per tant aquesta demanda
d'extradició no es podia acceptar; el govern suís
admeté aquest recurs i aturà
el procés d'extradició. El 17 d'agost de 1894 es
va decretar la seva expulsió de
França en cas de ser capturat en territori gal. En 1894 el
seu nom figurava en
un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
El jove Raffaele Cavallazzi (ca. 1872)
- Raffaele
Cavallazzi: El 25 de desembre de 1852 neix a Castel
Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista
Raffaele Cavallazzi. Sos pares
es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini.
Sa
família compta entre els seus membres diferents
protagonistes de conspiracions
i de fets d'armes durant el Risorgimento.
Va créixer en un ambient impregnat d'ideals
patriòtics i d'idees socialment
avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i
Giuseppe, ambdós estudiants
universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14
anys,
després que esclatés en 1866 la III Guerra
d'Independència, volgué amb son
germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a
lluitar amb els garibaldins
o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va im
ppedir per la seva joventut. A
partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes
menors. Sembla que
fou a mitjans de la dècada dels setanta quan
s'adherí, juntament amb son germà
petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la
insurrecció internacionalista
bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Formà part del primer
nucli de militants de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un
paper
tant important que la policia el qualificà de «cap
dels anarquistes» de la
localitat. A partir de 1880 començà a
aparèixer en els informes policíacs i en
els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881
parlà per primera vegada en
públic en ocasió d'una commemoració
unitària (anarquistes, socialistes i
republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de
novembre de 1867
les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la
unificació italiana.
Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família
acomodada que comptà
personalitats destacades entre els seus membres (clergues,
teòlegs,
historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc
infants: Arnaldo (1878),
Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce
Anarchica
(1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats
militants
anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat
per«conspiració i atemptats contra la seguretat
interna de l'Estat» i el 15 de
juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per«possessió d'armes
perilloses i per contravenció del Reglament
ferroviari». Aquests episodis
judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests,
advertències i persecucions de tota mena que patí
durant sa vida i que li van
crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a
mantenir sa família. Cada
18 de març, data de commemoració de la Comuna de
París, i cada Primer de Maig
posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a
l'estació
ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir
els periòdics
anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li
passaven els companys en
trànsit per l'estació. Durant la
dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la
fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les
polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes
intransigents, especialment
Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que
demostrà les intenses relacions entre
Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La
separació de les
dues tendències polítiques es produí
amb un cert retard i Cavallazzi en fou el
promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament
autoritari» del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese,
fundat l'1
de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans–aquest
cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell,
deixaren
el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista
intransigent; hi
havia un sector anarquista «possibilista», contrari
a la ruptura amb els altres
components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la
dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat
per la policia, juntament
amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele
Fantini),
arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que
provocà un gran enrenou
a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua
de la marededéu de
l'església de San Francesco, en ocasió de la
Festa de Pentecosta, va ser
decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt,
juntament amb
Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer
judici–, pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en
l'apel·lació del 22 d'octubre
de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els
primers mesos de 1894 fou el
promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució
dels «Fasci dei
Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a
semblança dels creats a
Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la
manifestació de solidaritat amb
els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per
aquest episodi va ser
processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo
Biancini,
Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini,
Paolo
Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario
Panazza,
Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta,
Pietro
Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i
condemnat a
tres mesos de detenció i a una forta multa per«incitació a delinquir». El 7 de
desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de
reclusió,
a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per«associació criminal»,
en un procés que involucrà altres anarquistes de
Castel Bolognese (Ugo
Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini,
Vincenzo Lama i
Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat,
però poc després tornà
a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres
condemnes menors. També
va ser proposat perquè li fos assignada la
residència obligatòria. Per fugir de
tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un
passaport en ordre, el 29
d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia
cap a Buenos Aires (Argentina).
Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899
retornà a Castel Bolognese i
immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li
que
havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la
línia política»,
advertència que no causà cap efecte ja que
immediatament reprengué la seva
activitat llibertària engegant-se de bell nou la
persecució per part de les
autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima
repressió
desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a
mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per«associació criminal» com a
membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese,
que
havia estat dissolt per les autoritats; davant això
s'amagà, però el Tribunal
de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius
viatjà arreu
d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya,
etc.), oficialment buscant
feina, però sense èxit. Quan retornava de
l'Argentina, començà a
manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la
visió
completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la«Tipografia
Cavallazzi», impremta comercial que també
jugà un gran paper polític, ja que
estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de
periòdics anarquistes
i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una
dècada fou el titular
de la impremta, on col·laborava tota la família,
però sempre jugant un paper
secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a
començament del segle
no implicà que deixés de patir
denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat
per haver distribuït el 18 de març sense
autorització un número únic d'una
publicació commemorativa de la Comuna de París.
Durant la nit del 22 d'octubre
de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta
que
seguí a la notificació, per part del delegat de
la Seguretat Pública de Castel
Bolognese, de la dissolució d'una reunió
pública on participava l'orador republicà
Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya,
Itàlia). L'endemà, mentre era
traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia), aconseguí fugir
espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro
Gualtieri. Jutjat
posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser
condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una
multa de 100 lires.
En els anys posteriors continuà arreplegant
denúncies i processos, patint
algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges»
als carrabiners i per«enganxada de cartells». Continuà
desenvolupant una intensa activitat
llibertària, participant en reunions i congressos
anarquistes a Castel
Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de
l'empresa tipogràfica
familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle,
juntament amb ses
germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El
febrer de 1913 assistí
al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a
Faenza. El juny de 1914
participà en l'anomenada «Setmana Roja»,
motí popular en el qual va ser atacada
i incendiada l'estació ferroviària de Castel
Bolognese, figurant entre els
detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense
procés.
El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre
distribuïa
clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de
setembre de
1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta
de 1987
incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de
fer la revolució i cridar:"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la
Internacional".». Durant
la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu
caràcter com a
massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del
feixisme, vell i
gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit
Nacional Feixista
(PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell
patí
l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una
anarquista amb barba,
ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser
esborrat de la llista de
subversius de les autoritats a causa de la seva avançada
edat i per la seva
gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una«persona no perillosa». Fins al
darrer moment conservà els seus ideals anarquistes. Raffaele
Cavallazzi va
morir el 9 de gener de 1934 a Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia).
Raffael Cavallazzi (1852-1934)
***
Jean
Joie
- Jean Joie: El 25 de desembre de 1858 neix a Melhan (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Joie, conegut com Noël. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Joie i Marie Marque. Estava casat amb Marie Magdelaine Matignon, amb qui tingué un infant, François Joie. Cap el 1890 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), al número 45 de l'avinguda Belsunce. Durant tres mesos treballà per a la Companyia del Gas, feina de la qual va ser acomiadat per les seves idees anarquistes. Militant força actiu, tingué una gran influència entre els companys, freqüentà assíduament les reunions anarquistes i rebia correspondència i periòdics revolucionaris. Prengué part en l'organització de les gires de conferències de Sébastien Faure. En substitució de Léon Parsons, va ser gerent del número 6, del 30 de juny de 1895, del periòdic L'Oeuvre Sociale. Arts, sociologie, éthique de Marsella, últim editat. En 1901 la policia reportà que s'havia instal·lat a Bordeus. En aquesta població treballà com a empleat comercial. Jean Joie va morir el 9 de febrer de 1911 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).
***
Foto
policíaca Léontine Borreman (13 de
març de 1894)
- Léontine Borreman:
El 25 de desembre de 1870
neix al I Districte de París
(França) l'anarquista Léontine
Madeleine Borreman –en alguns registres policíacs
figura erròniament com a
segon nom Eugénie–, coneguda
com Titine. Sos pares, conserges, es
deien Jean Adrien Borreman i Léontine Pulchérie
Hue. En 1889 marxà cap a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on treballà de barretaire
de senyores; també
cantà en concerts al Folies Bergères de la
ciutat. Tingué un amant turc,
Georges Pacha, que la mantenia. Al Brasil conegué nombrosos
anarquistes. El 2
de juliol de 1893 retornà del Brasil i s'allotjà
en un hotel del qual va ser
engegada per indesitjable el 6 de setembre d'aquell any pel seu
encarregat. Estava
registrada al domicili de son avi, pintor decorador, al
número 18 del carrer
Mont-Cenis de París. Oficialment es guanyava la vida
treballant de paperaire,
en realitat es dedicava a la venta de periòdics i fullets
anarquistes, i, segons
informes policíacs, es dedicava a la prostitució.
Alguns articles de premsa la
qualificaren de «força elegant» i
indicaren que havia portat del Brasil joies i
diners. Freqüentà la taverna de François
Louis Duprat, lloc de reunió
d'anarquistes, on cantà en les vetllades familiars
llibertàries que se
celebraven al lloc. Va ser amiga d'Émilie Sacksteder, que
era modista i es
dedicava també a la venda ambulant d'ostres, i va anar a
viure al seu domicili,
al 15 Villa Saint-Michel de l'avinguda de Saint-Ouen. Segons informes
policíacs, era amant de destacats anarquistes, com ara Paul
Bernard, Sébastien
Faure, Paul Paillette o Riedfel, però altres informes de la
policia contradeien
aquests declaracions. L'11 de març de 1894 el prefecte de
policia ordenà
l'escorcoll del domicili que compartia des de feia sis setmanes ambÉmilie
Sacksteder i la seva detenció per a ser interrogada; dos
dies després aquest s'efectuà
sense cap resultat. Detinguda, va ser portada a comissaria i fitxada
aquell mateix
dia com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, el 14 de
març de 1894, va ser tancada
a la presó de Saint Lazare i el 23 d'abril d'aquell any
posada en llibertat.
Processada per «associació criminal», el
6 de juny de 1895 el jutge Henri Meyer
va sobreseure el cas. Posteriorment es casà amb Martin
Thissen, de qui va
enviudar. El 3 de juny de 1930 recuperà la seva ciutadania
francesa que havia
perdut amb el matrimoni d'un estranger. Léontine Borreman va
morir el 12 de
febrer de 1936 al seu domicili de Le Perreux-sur-Marne (Illa de
França,
França), població on
residia.
***
Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)
- Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salvador Pablo Maynar Duplá, també citat erròniament com Mainar. Sos pares es deien Juan Maynar Barat, argenter, i Presentación Duplá Vallier. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.
***
Foto
policíaca d'Octave Garnier (1908)
- Octave Garnier: El
25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen
erròniament el 2 de desembre– neix
a Fontainebleau (Illa de França, França)
l'anarquista il·legalista, un dels
fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert
Garnier, conegut com Le Terrassier.
Sos pares es deien Élie
Germain Garnier, peó de camins que morí quan era
petit, i François Anastasie
Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de
carnisser i de forner. A partir
dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a
partir dels 17 anys va ser
condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat,
fet que encara el
radicalitzà més. Un cop lliure,
s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat
durant tres mesos per participar en una vaga– i
començà a freqüentar els
cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de
dos empresonaments
successius, un d'ells per agressió, decidí fugir
a Bèlgica per evitar fer el
servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels
companys
anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i
de la falsificació,
a més de conèixer Marie Vuillemin (La
Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per
robatori, l'abril de 1911 fugí
amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell
any, a la seu del
periòdic L'Anarchie,
dirigit per
Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més
tard passà a viure amb sa
companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de
França, França) amb
els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond
Callemin, Jean De Boë, Édouard
Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament
polític
anarcoindividualista es decantà cap a
l'il·legalisme. A la comuna de
Romainville adoptà la «dieta
científica», segons la qual es prohibien la sal,
el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana
acompanyada d'arròs
integral i aigua. A resultes d'una escissió
ideològica en el si de L'Anarchie,
la parella passà a viure a
París i ell començà a treballar
d'obrer
terrelloner, participant en les vagues
de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per
arribar a
fi de mes compaginava
la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava
cops
de major
envergadura i amb Callemin començà a projectar
activitats
anarcoil·legalistes
en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com
els«Bandits de
l'Auto» i més tard com la «Banda
Bonnot». Amb
Callemin i Bonnot robaren un
automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en
l'assalt
d'una oficina
bancària de la «Société
Générale», on un caixer
resultà ferit. El 27
de febrer
de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix
llinatge, que va
intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos
després van ser dos
empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de
valent amb els,
també anomenats, «Bandits
Tràgics».
Després de les detencions d'André Soudy,
Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort
de
Bonnot i Joseph Dubois
el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França), només quedaven
lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912
ambdós
van ser encerclats al
seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França,
França) per un gran
dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia
de
París, guàrdies
republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa,
una gran
gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament
amb set
pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de
canyó llarg, i
després de cremar més de 10.000 francs en
bitllets,
fruits de les seves
accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a
acabar
terminantment
amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i
mig de
melinita a la
casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de
maig
de 1912. Els
resistents no moriren per l'explosió, però
quedaren
inconscients. Valet va ser
assassinat al furgó policíac que el transportava
a
l'hospital i Octave Garnier
va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de
pistola a la templa
dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser
llançats en una fossa
comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França,
França).
Octave
Garnier
(1889-1912)
***
Wilhelm Jelinek
- Wilhelm Jelinek:El 25 de desembre de 1889 neix a Głuchołazy (Silèsia, Prúsia; actualment pertanyt a Polònia) el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Saxònia, República Democràtica d'Alemanya; actualment Alemanya).
***
José
Martín Arjona
- José Martín Arjona: El 25 de desembre de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya)– el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Sos pares es deien Manuel Martín i María Arjona. Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. En aquesta etapa es guanyava la vida com a envernissador. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció «angina de pit», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.
---
