Anarcoefemèrides del 24 de desembre
Esdeveniments
Reunió obrera
- Congrés Obrer de Barcelona: Entre el 24 i el 26 de desembre de 1865 se celebra el Congrés Obrer de Barcelona (Catalunya) al Saló Universal d'aquesta ciutat, fruit del clima de certa tolerància governamental, representat pel general Domingo Dulce, que prevaldrà entre els anys 1864 i 1866 i que permetrà la reconstrucció de les societats de resistència. En aquest congrés–promogut pels cooperativistes d'El Obrero, periòdic que aparegué el 4 de setembre de 1864 i que estava dirigit per Antoni Gusart i que també presidí el congrés– assistiren uns 300 delegats, representant 22 societats obreres catalanes, en el qual, a més de les societats de resistència, participaren associacions mútues i cooperatives. El Congrés, que volia seguir l'exemple del moviment cooperativista sorgit al Regne Unit anys abans, es pronuncià per la llibertat d'associació, pel principi de cooperació i per la federació de les societats obreres, respectant la seva autonomia i, a més a més, predominà en els assistents la tendència a excloure la intervenció de l'Estat en la qüestió social, encara que no es parlà de«política» i no es permeté parlar de l'Estat. Es decidí que les cooperatives procuressin comprar-se productes les unes a les altres; que a les localitats on hi hagués més de dues societats obreres, es creés un centre de relacions que representés la federació en aquella localitat; a Barcelona residiria l'òrgan coordinador de les seccions obreres de tota Catalunya, que estaria format pels presidents de les seccions obreres de Barcelona; i que El Obrero en seria el portaveu. S'acordà, també, aixecar una exposició al president del Consell de ministres demanant la llibertat d'associació, que fou datada el 26 de desembre i signada per Antoni Gusart, Ramon Cartañà, Miquel Martorell, Maties Fuster, Josep Morera, Josep Espinal i Josep Roig Minguet. Són els principis de l'anarcosindicalisme. L'aixecament antimonàrquic i revolucionari de la caserna d'Artilleria de San Gil del 22 de juny de 1866 a Madrid provocà una nova repressió i les associacions tornaren a la clandestinitat fins a després del derrocament d'Isabel II en 1868.
***
Anagrama de l'AIT
- Manifest AIT: El 24 de desembre de 1869 els membres de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT) de Madrid (Espanya) signen un «Manifest dels treballadors internacionals de la Secció de Madrid als treballadors d'Espanya». Dies abans, el 21 de desembre de 1869, el nucli provisional internacionalista de Madrid se havia transformat en secció de l'AIT. En aquest manifest, de la redacció del qual s'encarregà Tomás González Morago i que fou el primer dirigit a totes els obrers de l'Estat, comencen a operar les idees força contingudes en el programa anarquista de l'Aliança bakuninista. Aquest manifest, publicat en La Federación el 9 de gener de 1870, res té en comú amb el Manifest del Partit Comunista de Marx. El seu atac a tots els polítics, fins i tot els republicans federals, provoca gran desconcert en el camp polític. Van signar el manifest Bernardo Pérez, Frabricio Jiménez, Ángel Mora, Francisco Oliva, Eligio Puga, Luis Castillón, Miguel Jiménez, Felipe Martín, Enrique Borrell, José María Fernández, Francisco Miñaca, Juan Carpena, Claro Díaz, Diego Basabilbaso, Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Anselmo Lorenzo, Francisco Mora i Tomàs González Morago.
***
Capçalera de La Renaissance
- Surt La Renaissance: El 24 de desembre de 1895 surt a París (França) el primer número del diari anarquista La Renaissance. Journal quotidien. Portava l'epígraf «L'Homme libre sur la terrer libre» (L'home lliure a la terra lliure) i més tard dugué el subtítol«L'individu libre». El fundador i ànima del projecte fou Paul Martinet, ajudat per Jules Dejoux i Henry Dupont, que van fer de gerents. Trobem articles de Paul Adam, Charles Albert, Paterne Berrichon, Georges Bonnamour, Gabriel Cabot, F. A. Cazals, Paul Chabard, Edmond Char, Maurice Charnay, Charles Chatel, Fernand Clerget, Léon Cordier, Georges Deherme, J. Dejoux, Hugo Delorme, Pierre Denins, Henry Dupont, Félix Fénéon, René Ghil, Mécislas Golberg, Jules Guérin, André Ibels, Edgar Jegut, Victor Joze, Bernard Lazare, Eugène Lemercier, Charles Malato, Paul Martinent, Camille Mauclair, Louise Michel, Jean de Mitty, Lucien Perrin, Albert Provost, Adolphe Tabarant, Laurent Tailhade, L. Trillat, Charles Vignier, Michel Zévaco i Zo d'Axa, entre d'altres. Publicà en lliuraments les obres L'accoutumance, de Ch. Vignier, i De Mazas à Jérusalem, de Zo d'Axa. El número 18, del 22 de gener de 1896, està íntegrament dedicat a la insurrecció cubana. En sortiren 125 números, l'últim el 27 de juliol de 1896.
***
Cartell
de l'acte
- Concert de la
Joventut Llibertària: El 24 de desembre de 1897
se celebra a la Sala Bouchard, al
bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània),
una Gran Vetllada Familiar
organitzada per la Joventut Llibertària. L'acte es va
dividir en tres parts: la
primera consistí en un concert, la segona en una xerrada
sobre la sociologia al
teatre i la tercera en un «Gran ball sopar
llibertari» acompanyat al piano per
M. Agnel. El mateix acte, que va ser anunciat en Le Libertaire,
es va
repetir la nit del 31 de desembre.
***
L'atemptat de Josep Sala i Comes contra el cardenal Casañas segons el Supplement Illustré du Petit Journal (núm. 230)
- Atemptat contra el cardenal Casañas: El 24 de desembre de 1905, a la Catedral de Barcelona (Catalunya), el cardenal i bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès pateix un atemptat a mans d'un anarquista del qual sortirà sa i estalvi. Josep Sala, que així es deia l'agressor, intentà apunyalar el religiós quan aquest passava el llindar de la porta del claustre, però els acompanyants de Casañas, el degà Dachs i el vicari general Pol, aturaren el braç de l'anarquista. Segons després, el guàrdia municipal Antonio Vaquero, que prestava servei als claustres de la Catedral, i un vianant reduïren l'anarquista, que també portava un revòlver i que patí una greu equimosi al nas. El detingut fou portat a la prevenció de Sant Felip Neri. El teixidor Josep Sala i Comes havia nascut a Vic i era conegut per la policia per haver participat en l'organització de mítings llibertaris contra els processos de Montjuïc i per haver presidit un temps un centre de paletes a Vic. Després de prestar declaració davant del jutge instructor Fernández Argüelles, del fiscal Díaz Guijarro i del president de l'Audiència fou traslladat l'endemà a la presó. Josep Sala morí oficialment emmetzinat a la seva cel·la aquest mateix dia 25 de desembre de 1905, però l'autòpsia revelà que no havia verí al seu cos.
Atemptat contra el cardenal Casañas (24 de desembre de 1905)
***
La notícia de l'atemptat en El Orden de Buenos Aires
- Atemptat contra el National City Bank: El 24 de desembre de 1927 a Buenos Aires (Argentina) explota una bomba a l'interior de la sucursal del National City Bank i pocs minuts després un altre aparell explosiu s'engega sense esclatar a la sucursal del Banc de Boston. Com a resultat de l'explosió moriran dues persones i 23 resultaran ferides. Immediatament l'atemptat és atribuït a l'anarquista Severino Di Giovanni, com a represàlia per l'execució als Estats Units del militants anarquistes Sacco i Vanzetti. A les poques hores de l'acció, la policia es llançà indiscriminadament contra els cercles anarquistes argentins i van ser detinguts més d'un centenar d'obrers als locals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). La policia assaltà immediatament el local de La Antorcha, detenint tothom que hi era, entre altres González Pacheco i Horacio Badaraco. El 26 de desembre, fou violat la seu de La Protesta i empresonat el personal del taller, part de l'administració i de la redacció; el diari no pogué sortir en dos dies. La razzia continuà encara uns dies. Des d'aquest moment la divisió existent es va fer cada cop més profunda en el moviment anarquista argentí i durà molts d'anys. La Antorcha tractà de justificar l'atemptat posant-lo sota el signe de la fatalitat. La Protesta estigué absolutament en contra. Des de les seves columnes Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango fustigaren els atemptats individuals i l'«anarcobanditisme», fet que portà a finals del 1929 a l'assassinat de López Arango.
Naixements
Grup de garibaldins
-
Vincenzo Pezza: El 24
de desembre
de 1841 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia)
l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza,
també
conegut com Burbero. Fill d'una família
benestant, burgesa i anticlerical, sos
pares es deien Luigi Pezza i Angela Finardi. Va estudiar a l'Institut
de Porta
Nuova de Milà, on va tenir com a company de classe Felice
Cavalloti. El febrer
de 1860, amb Cavalloti, formava part dels membres d'una
representació
d'estudiants que presentaren al president del Consell de Ministres del
Regne de
Sardenya-Piemont Camillo Benso di Cavour, en una visita als dos
instituts de la
ciutat, una adhesió apassionada a la política
dels Estats de Savoia. D'antuvi
republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866
s'enrolà en les columnes de
voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després
d'haver seguit
Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys
abans. Posteriorment fou
redactor del periòdic republicà Il
Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí
Achille Bizzoni (Fortunio) i on
col·laboraven Antonio Billia, Felice
Cameroni, Andrea Ghinosi, Giuseppe Mussi, Carlo Tivaroni, entre
d'altres.
L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a
l'anarquisme i s'acostà a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la
seva versió
antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15
d'octubre de 1871 el
conegué a Locarno (Ticino, Suïssa), amb qui va fer
una gran amistat. El 16 de
febrer de 1871 fundà a Milà (Llombardia,
Itàlia) el setmanari Il Martello.
Giornale democratico socialista degli operai,òrgan del Circolo Operaio
Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només
publicà quatre números, segrestats
tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut
per editar aquest
periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de
presó, però abans d'acabar
la pena el juliol fugí de la presó i
marxà cap a Suïssa. Després es
lliurà a
escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la
Internacional, que finalment
es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia) per a crear la Federació Italiana de la
Internacional, de caire
antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa)
compartí exili amb Errico
Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa)
assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la
Federació del Jura. També assistí,
el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier (Berna,
Suïssa) de l'AIT.
Poc mesos després, força malalt d'una tuberculosi
que havia contreta a la presó,
Vicenzo Pezza va morir el 8 de gener de 1873 a Nàpols
(Campània, Itàlia) a
braços de son pare. Els seus funerals laics, realitzats dos
dies després, van
ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les
autoritats es
negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic
local, però
pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos
sepultat en una
zona perifèrica reservada als infants que naixien morts,
basant la seva decisió
en què «qui està mancat de
religió és com qui no ha viscut mai».
***
Elia Fumagalli
- Elia Fumagalli: El 24 de desembre de 1860 neix a Treviglio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).
***
Nota
de la defunció de Camille Crublé publicada en el
diari de Blois L'Écho
du Centre del 10 de febrer de 1916
- Camille Crublé:
El
24 de desembre de 1888 neix a Romorantin (actualment
Romorantin-Lanthenay, Sologne,
Centre, França) l'anarquista Camille Léon
Crublé. Era fill de Léonce Crublé,
paleta, i de Clémentine Gauthier, cosidora, i
tingué com a mínim un germà
major, Marcel Crublé, perruquer. Es guanyà la
vida treballant de tipògraf i de
venedor ambulant. En 1909 se li va concedir una pròrroga
militar per «feblesa».
El 3 d'octubre de 1910 va ser incorporat al 131 Regiment d'Infanteria,
però
finalment va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit
per «relaxació
articular del coll del peu». Canvià en diferents
ocasions de residència: el
desembre de 1912 vivia al número 54 del carrer Neuilly de
Suresnes (Illa de
França, França), el gener de 1913 al
número 29 del carrer Belfort de Thiers
(Alvèrnia, Occitània), l'octubre de 1914 al
carrer Beauvais de Romorantin i el
desembre de 1914 al número 1 del carrer Victor-Letalle del
XX Districte de
París (França). El maig de 1913, quan vivia amb
el tapisser i venedor ambulant
de merceria anarquista Léon Marius Berger a Orleans (Centre,
França), el domicili
d'ambdós, al número 4 del carrer de la Cholerie,
aquest va ser escorcollat, ben
igual que el d'una dotzena d'anarquistes de la ciutat, com ara Lucien
Ernest
Juin (E. Armand), perquisició
policíaca que resultà infructuosa. L'1
d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però el 26 de juny de
1915 va ser llicenciat
per tuberculosi. Camille Crublé va morir el 4 de febrer de
1916 al seu domicili
del carrer Jouannettes de Romorantin (actualment Romorantin-Lanthenay,
Sologne,
Centre, França).
***
Andreu Capdevila Puig, el dia del seu casament (13 de març de 1937)
- Andreu Capdevila Puig:El 24 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de desembre– de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Sos pares es deien Josep Capdevila Rodríguez, teixidor, i Carme Puig Piñol. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral, i és autor del llibreUn episodio de nuestra evacuación a Francia (1978). Va passar els seus darrers anys a Rennes. Andreu Capdevila Puig va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1987 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bretanya). Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Son germà Josep Capdevila Puig també va ser militant anarcosindicalista.
Andreu Capdevila Puig (1894-1987)
***
Notícia
de la detenció de Salvatore Gatellaro apareguda en el diari
algerí L'Écho
d'Alger del 20 de juliol de 1926
- Salvatore
Gatellaro: El 24 de desembre de 1897 neix a Caraffa del
Bianco (Calàbria, Itàlia)
l'anarquista Salvatore Gatellaro –el llinatge
també citat erròniament Gattelaro.
Era fill de Francesco Gatellaro i de Filomena Marrapoli, i
tingué un germà,
Domenico Gatellaro, també anarquista. En 1919
començà a fer propaganda anarquista,
a més de participar en totes les manifestacions subversives
del seu poble i de
les poblacions dels voltants, sempre onejant una bandera vermella. El
setembre
de 1921 emigrà a l'Amèrica del Sud, retornat a
Caraffa del Bianco el juny de
1925. El març de 1926, en una discussió per una
parella de bous que havia
deixat, disparà un revòlver contra un grup de
persones, ferint cinc persones,
una d'elles mortalment. En l'escorcoll del seu domicili, la policia
trobà
pamflets, diaris subversius i una fotografia seva amb un
revòlver a la mà i amb
el text «Visca l'anarquia. En l'anarquia hi ha la
llibertat». Acusat d'«homicidi
qualificat, homicidi frustrat i lesions», després
d'un temps amagat, aconseguí
passar a França, on va viure sota nom fals. El juliol de
1926 va ser detingut a
Niça (País Nicard, Occitània),
extradit i tancat a la presó judicial de Gerace
(Calàbria, Itàlia). Posteriorment va ser
ingressat al manicomi criminal de Barcellona
Pozzo di Gotto (Sicília) i posteriorment, després
de ser condemnat el 24
d'octubre de 1929 per l'Audiència de Gerace a 12 anys de
presó, a la presó
judicial local i més tard a les penitenciaries de
Fossombrone (Marques, Itàlia),
Castiadas (Sardenya) i Pàdua (Vèneto,
Itàlia), on va ser posat en llibertat arran
d'un indult del 20 de gener de 1933. Un cop lliure sembla que
abandonà la
política. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
d'Arturo Costales Rodríguez apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de novembre de 1972
- Arturo Costales
Rodríguez: El 24 de desembre de 1900 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Arturo Costales Rodríguez. Sos pares es
deien Faustino
Costales i María Rodríguez. Enginyer
de
professió, milità en el grup«Orto», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), i en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A començament de la Revolució
espanyola fou secretari de José
Tourman Álvarez, delegat de la CNT en el Departament
d'Indústria i de Comerç del
Comitè Provincial d'Astúries,
col·laborant amb Segundo Blanco González en el
Ministeri d'Indústria com a delegat del Ministeri de
Comerç a la Zona Nord. També
fou membre del Comitè Regional de la FAI i
col·laborà en el Consell d'Astúries
i de Lleó. En una reunió del grup«Orto», celebrada el 28 de juny de 1937 i en
la qual actuà com a president de mesa, opinà que
no trobava incompatible la
pertinença a la maçoneria dels militants
anarquistes. El juny de 1937 fou
orador en mítings a diverses poblacions asturianes (Colunga,
Laviana, Rioseco)
i delegat del Sindicat de la Construcció en el
Congrés Regional d'Astúries i de
Lleó de la CNT. En aquesta època
col·laborà en CNT
de Gijón en la sèrie«Pequeños grandes problemas de la
Revolución». Després de la caiguda del
front nord, aconseguí arribar a
Barcelona (Catalunya), on treballà en l'empresa
Campsa-Gentibus de Barcelona,
denunciant, amb Ángel L. de Vergara, d'Esquerra Republicana,
i el socialista
Ramón Viguri y Ruiz de Olano, les malversacions i la
desorganització del citat
organisme públic. Va ser nomenat secretari del
Comitè Nacional d'Ajuda a
Espanya, encarregat de la gestió de l'ajuda internacional.
El febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França.
En els anys cinquanta rebé
suport de l'Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i
Apàtrides (OFPRA).
En el exili es guanyà la vida dirigint obres
públiques. Sa companya fou Aurora
Maté. Arturo Costales Rodríguez va morir el 18
d'octubre de 1972 al seu
domicili d'Orleans (Centre, França).
***
D'esquerra
a dreta: Federico Marín, Pedro Costa i Francisco, Maria i
Minerva Sábat (Montpeller, 1946)
- Frederic Marín
Abad: El 24 de desembre de 1902 neix a Énguera
(Canal de Navarrés, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic
Marín Abad. Sos pares es deien Federico Marín i
Dolores Abad. Quan tenia 13
anys emigrà a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya). Obrer teixidor de
professió, en 1917 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A
partir del 15 d'agost de 1918 i durant 14 setmanes,
participà en la vaga de les
indústries tèxtils amb la finalitat d'obtenir la
setmana de 54 hores. L'octubre
de 1918, quan treballava a la fàbrica de teixits de«Paco Roig», es posà en
vaga amb altres companys per lluitar contra el refús dels
seus patrons a les
seves reivindicacions. En aquesta època son company
confederal i amic Serafí
Sala va ser assassinat. També participa activament en la
vaga general que es
realitzà entre març i abril de 1919. Durant
l'època del pistolerisme, va ser
acusat sense motiu de portar armes a la fàbrica i es va
veure obligat a
romandre fora de Terrassa durant un any, primer a Barcelona i
després a
Sabadell. Son pare, Frederic Marín Vincent, també
anarquista, es va negar a dir
on era son fill i fou tancat dos mesos a la presó de
Terrassa. En 1927, any de
la fundació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), fou un dels creadors de
la Federació Local de Grups Anarquistes de Terrassa,
afiliada a la citada
federació. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà part de la Comissió
d'Estadística i Orientacions Econòmiques de la
Federació Local de Sindicats
d'Indústria de Terrassa de la CNT i participà,
com a membre del Consell
d'Empresa, en la col·lectivitat de la fàbrica«Barata Hermanos» on feia feina.
A partir de juny de 1937 va ser regidor de Transports, Obres
Públiques i
Administració Local d'aquell consistori municipal. En 1938
també va ser adscrit
a la Conselleria d'Economia de Terrassa. El març d'aquell
any la Generalitat de
Catalunya el nomenà vicepresident delegat del Consell
d'Indústries Tèxtils i
Annexes de la delegació de Terrassa amb la missió
de coordinar i dirigir les
col·lectivitzacions del sector fabril. El 8 d'octubre
d'aquell 1938 va ser
substituït en aquest càrrec per Gregori Andrei
Companys i s'enrolà en la 119
Brigada Mixta del I Batalló de la I Companyia de la 26
Divisió, on va ser
nomenat poc després comissari polític. Entre
ofensiva i ofensiva impartia
conferències als milicians. El 13 de febrer de 1939, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà i
fou reclòs als camps de
concentració de Setfonts i Vernet. Durant
l'ocupació va ser detingut en dues
ocasions en aconseguí fugir en ambdues ocasions, havent de
viure en la
clandestinitat. Després de la II Guerra Mundial, el 17 de
juny de 1945
participà en la fundació a Tolosa de Llenguadoc
de la Comissió de Relacions i
Solidaritat de Terrassa i a partir de 1946 i durant quaranta anys
formà par de
la Comissió d'Ajuda. Establert a Houilles (Illa de
França, França), fou
secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat durant trenta
anys i també del Comitè Regional de la Zona Nord
a finals dels anys cinquanta. També
fou un membre força actiu de la FAI de l'Exili. A partir de
1966 fou membre de
la Comissió Internacional de Relacions (CIR) i
intervingué en la Comissió
Preparatòria del Congrés de la
Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA) que se celebrà en 1968 a Carrara
(Toscana, Itàlia). En
1976, després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà per primer cop
a Catalunya. Al final de sa vida residí
a Sartrouville
(Illa de França, França). Sa companya fou
Raiumunda Ausió. Frederic Marín Abad va morir el
24 de gener de 1994 a
l'Hospital d'Argenteuil (Illa de França, França).
Durant tota sa vida condemnà
la participació de la CNT en els governs republicans.
***
Necrològica
de Tomás Carrasquer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de novembre de 1970
- Tomás Carrasquer Cano: El 24 de desembre de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer Cano. Sos pares es deien Franco Carrasquer i Ambrosia Cano. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en un camp de concentració. Comprà un casa al Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània), on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Valentina Blasco. Tomás Carrasquer Cano va morir el 25 de juny de 1970 a Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània).
***
Manuel
Villar Mingo i sa companya Benigna Galve
- Manuel Villar Mingo:
El 24 de desembre de 1904 neix a
Pradoluengo (Burgos, Castella, Espanya) el periodista anarquista i
anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el
pseudònim Ignotus. Era
fill de Severo Villar Espinosa, jornaler, i d'Eusebia Mingo Esteba.
Quan
tenia set any emigrà amb
sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola
i a un centre
tècnic on aprengué l'ofici d'electricista,
però començà a treballar ben aviat.
Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i
s'afilià a
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA), destacant en
el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la
redacció de La Protesta.
El maig de 1929 assistí al
Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en
representació del periòdic Cultura
Proletaria de Nova York; en
aquest congrés es fundà l'Associació
Continental Americana dels Treballadors
(ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan
d'expressió, La Continental Obrera,
i responsable,
amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En
1930, després del
cop militar del general José Félix Uriburu,
marxà a Montevideo (Uruguai), on
instal·là una petita llibreria, amb el seu gran
amic Diego Abad de Santillán i
Simón Radowitzky, que no reeixí.
Després s'embarcà cap a la costa del
Pacífic i
creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931
retornà
clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de
bell nou i l'any següent retornà a la
Península amb Abad de Santillán.
Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles
anarquistes de la capital
catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934
formà
part del grup anarquista «Nervio», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb
Abad de Santillán. En 1934 anà a
Astúries, un cop acabats els fets
revolucionaris d'octubre, per recollir informació que
després serví per a
elaborar diversos treballs publicats després sota el
pseudònim Ignotus. En
1935 s'uní sentimentalment
amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les
posicions dels trentistes amb les
de la FAI i fou
partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual
tingué
enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser
empresonat pel govern
republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Comitè
Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març
de 1937 assistí,
com a director de Fragua Social de
València, a la Conferència Nacional de Premsa
Confederal, on defensà les tesis
oficialistes. A partir del 16 de març de 1939,
formà part de la Comissió Exterior,
nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de
Madrid per a
recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a
Mèxic i organitzar la
tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al
final de la guerra
i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al
final de la guerra va ser
detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un
camp de concentració.
Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament
detingut acusat
d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947–sa
companya,
Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons
(València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure,
l'agost de 1947 assumí
la secretaria del Comitè Nacional de la CNT
clandestí establert a Madrid fins a
la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de
Regionals convocat
aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a
Ocaña i
va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de
presó. En
1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán,
marxà a l'Argentina per
ajudar-lo en l'elaboració d'obres
enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià
una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de
Santillán, a
la militància confederal on apostaven per un canvi
d'estratègia de la CNT i palesaven
la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat
Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar
a tenir contacte
amb els treballadors. És autor d'El
peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo
político-social (1931), Condiciones
para la revolución en América
(1932), La insurrección anarquista
del 8
de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán
i Juan Manuel Molina
Mateo), El anarquismo en la
insurrección
de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i
1994, sota el
pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para
la
historia de nuestra civilización (1936, sota el
pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad
(1962), etc. Manuel Villar Mingo
va morir el 29 d'octubre de 1972 a Buenos Aires (Argentina).
Manuel
Villar Mingo (1904-1972)
***
Antoni
Daura Florenza
- Antoni Daura Florenza:
El 24 de
desembre de 1905 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Daura
Florenza –citat en
ocasions erròniament el segon llinatge com Florensa.
Sos pares es deien Antoni Daura Serra i Rosa Florenza Batiste. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el 10 d'abril de 1932 prengué la
paraula en el seu
nom en el primer enterrament civil que es va fer a Ascó.
Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti» i
lluità al front d'Aragó. Després de la
militarització de les milícies, sembla
que continuà com a soldat en la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
El febrer de 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al Fort de Mont-Louis.
Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers
(CTE) a
les mines de la zona d'Ausat (Llenguadoc, Occitània). Quan
esclatà la II Guerra
Mundial, s'integrà en el 21 Regiment de Marxa dels
Voluntaris Estrangers i el
juny de 1940, amb la rendició de l'exèrcit
francès a Alemanya, en va caure
presoner. Després de passar per l'Stalag XII C de
Wiebelstein
(Renània-Palatinat, Alemanya), el 14 de maig de 1941 va ser
deportat al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 3.174, i
destinat al «Kommando Steyr», on
treballà de paleta. A finals de 1944, després
de ferir-se en un genoll, va ser reenviat a Mauthausen molt
malmès i, després
de ser operat per un metge iugoslau pres anomenat Víctor,
pogué fugir de la
cambra de gas gràcies a la solidaritat i les cures de
diferents companys, entre
ells Pere Freixas. Aconseguí, per mor la complicitat de
nombrosos deportats (Galopa,
Maeso, etc.), restar al camp central, on mantingué una
estreta amistat amb
Josep Ester Borràs. Després de l'alliberament del
camp de concentració per les
tropes aliades el 5 de maig de 1945, va ser repatriat greument malalt
cap a
França i hospitalitzat a Agen (Aquitània,
Occitània) i a una casa de repòs a Vic
de Sòs (País de Foix, Occitània), on
el desembre de 1945 sa companya Teresa Rosa Florensa i
sa filla Aurora, que havien restat a la Península, pogueren
reunir-se amb ell
després d'haver passat clandestinament la frontera. La
família així reunida
s'instal·là a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat,
Arpitània). En 1967,
amb Andrés Martín, fou un dels
responsables de la Zona X (Isère, Savoia i Alta Savoia) de
la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Antoni
Daura Florenza va
morir el 13 d'octubre de 1987 a l'Hospital de La Tronche (Delfinat,
Arpitània).
Sos germans, Francesc i Josep Daura Florenza, també van ser
militants
anarcosindicalistes.
***
- Jesús Conde Alonso: El 24 de desembre de 1909 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Jesús Conde Alonso. Sos pares es deien Epifanio Conde Arín, jornaler, i Inocencia Alonso Arín. Era fill d'una família confederal i sos germans Félix, Ismael i Casilda també foren militants llibertaris. Amb, en 19 anys, en plena dictadura de Primo de Rivera, ja militava en el moviment anarquista. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Vitòria, on guanyà diversos premis artístics. Durant la II República espanyola fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Vitòria i secretari de Propaganda i bibliotecari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant aquests anys participa en gires propagandístiques pel País Basc, La Rioja i Burgos. En 1932 s'encarregà de la distribució a Vitòria del periòdicEl Libertario. Fou amic del metge llibertari Isaac Puente Amestoy. L'abril de 1932, arran del descobriment d'explosius a casa de son germà Ismael, al número 25 del Campo de los Palacios, fugí de Vitòria. Passat el perill, retornà a la seva ciutat natal i mantingué el seu activisme, col·laborant en diferents publicacions, com ara Álava Republicana, Fragua Social i Tierra y Libertad. Més tard, amb altres naturistes i vegetarians, intentà crear una comuna rural a Torrent (Horta Oest, País Valencià), però l'esclat de la guerra aturà el projecte. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i patí els camps de concentració Los Almendros i Albatera i la presó de València (València, País Valencià). Un cop alliberat treballà de sabater a València i participà en la lluita clandestina. En 1946 va ser detingut a València i posteriorment s'establí a Madrid (Espanya). Entre 1951 i 1955 residí a São Paulo (São Paulo, Brasil) i entre 1955 i 1975 a Montevideo (Uruguai). Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Vitòria. No milità en la CNT, però en la dècada dels vuitanta va ser assidu de la Associació Isaac Puente (AIP). En els seus últims anys la seva confiança en el naturisme i l'anarquisme minvaren. Jesús Conde Alonso va morir l'11 de març de 1997 al seu domicili de Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Vitòria (Àlaba, País Basc)– i va ser incinerat a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià).
---
