Anarcoefemèrides
del 17 de desembre
Esdeveniments
Premsa anarquista
- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.
***
Capçalera
del primer número de Le Réaliste
- Surt Le Réaliste: El 17 de desembre
de 1923
surt a Niça (País Niçard,
Occitània) el primer número del
periòdic anarquista Le
Réaliste. Revue critique des idées, des
faits et des personnes. Éthique, philosophique,
scientifique, politique,économique, esthétique, éclectique.
Estava editat per Michel Antoine i va
ser administrat per Auguste
Vérité.
Era una publicació mensual de caràcter
monogràfic. El primer número es va
consagrar al cas del «suïcidi» de Philippe
Daudet, on s'acusa per igual de la
mort d'aquest jove a Action
Française
i a Le Libertaire, i el segon a
l'objecció de consciència. Les úniques
signatures que apareixen són els
pseudònims habituals de Michel Antoine (Levieux,Lux, Simplice).
Només sortiren tres números, l'últim
el 15 de febrer de
1924.
***
Gran
Price de Barcelona
- Míting internacional
al Price:
El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona
(Catalunya) se
celebra un míting internacional organitzat pel
Comitè Regional de Catalunya de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
col·laboració amb la Secció
Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors
(AIT), al qual assistí
nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin,
de la Secció Francesa de
l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. En foren
oradors Paul Lapeyre, en representació de la
Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de
l'AIT); Bernat Pou i Gaston
Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F.
Lorenzo Justi, de la
Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i
Lesiege, delegat de la
Confederació General del Treball (CGT) francesa. El
míting es concentrà en les
dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la
creació d'un«Comitè de No Intervenció» en
la guerra d'Espanya i la proposició d'un
armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No
Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords
que volgués, però els
treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el
feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I
sobre la proposició
de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no
n'acceptaria cap [«Estem
disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que
acceptar un
armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf
de la revolució no només
estava als fronts de batalla, sinó també als
tallers, a les fàbriques i als
camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la
Revolució
Llibertària.
Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)
- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...
***
Cartell
de l'acte
- Míting de SIA:
El
17 de desembre de 1937 se celebra al Gymnase Japy de l'XI Districte de
París
(França) un gran míting en suport de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA),
el primer efectuat per aquesta organització a
França. L'acte, que portà el nom«L'Espagne ouvrière languit à notre
honte» (L'Espanya obrera llangueix per a la
nostra vergonya), va estar presidit per Gaston Guiraud, Fauconnet i
Adrien Largentier,
i van intervenir René Belin, Georges Dumoulin,
Sébastien Faure, Lucien Huart,
Jean Nocher, Magdeleine Paz, Georges Pioch, Marceau Pivert, Paul Rivet
i
Salambier, entre d'altres. Durant l'acte es va demanar l'obertura
immediata de
la frontera, el cessament del bloqueig a la II República
espanyola, l'ajuda
fraternal eficaç al Govern republicà, la unitat
sindical espanyola i
l'alliberament de militants antifeixistes detinguts a diverses ciutats
(Barcelona, Madrid, València). També
intervingué Marià Rodríguez
Vázquez (Marianet),
secretari general de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), que agraí el suport
del Govern francès a la legalitat republicana espanyola.
Aquest míting, que
compta amb el suport de la Unió Anarquista (UA),
arreplegà unes deu-mil
persones, que ompliren el local.
Míting de SIA (17 de
desembre de 1937)
***
Écoutez May Picqueray
(1983)
- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.
***
Cartell
del congrés
- Congrés d'estudis
sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se
celebra a l'Auditorium
Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia) el congrés
d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio
italiano e
internazionale» (Armando Borghi en la història del
moviment obrer italià i
internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca
Llibertària «Armando
Borghi» de la citada ciutat en ocasió del
vintè aniversari de la mort del
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van
començar
el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en
memòria d'Armando Borghi,
obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins
d'Armando Borghi»,
davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també
es van inaugurar els
locals de la Biblioteca Llibertària «Armando
Borghi», al número 20 del carrer
Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir
destacats
historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià,
com ara Maurizio
Antonioli (Il viaggio in Russia),
Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini),
Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico
all'anarchismo «puro». La significativa parabola di
Armando Borghi), Luigi
Di Lembo (Borghi in Francia tra i
fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana
Dadà (L'arrivo di Borghi negli
Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e
purismo ideologico), Carlo Doglio (In
viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi
oratore e scrittore «naturale») Emilio
Falco («L'alleanza
libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del
1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto
polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio
Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia
dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il
movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino
Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in
Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito
sull'organizzazione nel
1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia
d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i
Claudio Venza (Borghi e la Spagna).
En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la
Biblioteca
Llibertària «Armando Borghi», en el
número 25 del Bolletino del Museo
del Risorgimento, publicat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
Naixements
Foto policíaca de Pierre Beaure (1 de març de 1894)
- Pierre Beaure:
El 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament
el 18 de desembre– de 1852
neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània)
l'anarquista Pierre Beaure, també
citat erròniament de diverses maneres(Baur, Baure,
etc.). Sos pares es deien Martial Baure, forner, i Catherine
Octavie Frangué. Fill d'una família anarquista de
Sent Liunard, treballava de sabater.
Es va instal·lar a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França), on era veí i amic de
l'anarquista Auguste Vaillant, que vivia al número 17 del
carrer de la
Raffinerie. L'1 de març de 1894, en una batuda
policíaca que captura 23
anarquistes de la regió parisenca, va ser detingut al seu
domicili del número
35 del carrer de la Raffinerie de Choisy-le-Roi sota
l'acusació de pertinença a«associació criminal» i fitxat en el
registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Dies
després, el 6 de març, va ser
posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)
- Christian Kempf:
El 17 de desembre de
1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació
Germànica) l'ebenista anarquista
Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H.
Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber,
etc.). Emigrà a Suïssa i
s'instal·là a Binningen (Arlesheim,
Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la
presó de Basilea (Basel-Stadt,
Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos
anarquistes
alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric
Püschel), acusat de «propaganda
anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de
1889, en un gran
nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.) l'anomenat Manifest dels
anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista
Albert Nicolet (Metternich), de La
Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups
anarquistes, a més de
distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A
començaments dels
anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià
a Londres (Anglaterra). En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per
la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Urbain Gohier (1912)
- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Sos pares es deien Emmanuel Abel Urbain Degoulet, empresari de pintura, i Élise Augustine Torcol. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) –ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 al seu domicili de Saint-Satur (Centre, França).
***
Josep Comas Solà
- Josep Comas Solà: El 17 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Sos pares es deien Benvingut Comas Andreu, comerciant progressista, i Francesca Solà. De jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya –posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants –el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.
***
Foto
policíaca de Charles Parisis (10 de juliol de 1893)
- Charles Parisis:
El
17 de desembre de 1872 neix a Aubervilliers (Illa de França,
França) l'anarquista
Charles François Parisis. Sos pares, jornalers, es deien
Jules Parisis i Désirée
Puchérie Poluche. Es guanyava la vida treballant de sastre a
Aubervilliers. En
1892 va ser declarat no apte per fer el servei militar per raquitisme.
El 10 de
juliol de 1893, en una gran agafada contra el moviment anarquista, va
ser
detingut per «ultratges» i per«anarquista» i fitxat aquell mateix dia en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
El 3 de març de 1894 el comissari de la Prefectura de
Policia Rocher escorcollà
el seu domicili, al número 88 de l'avinguda Victor Hugo
d'Aubervilliers, on
vivia amb sos pares, i trobà periòdics i fullets
anarquistes. El 10 de juliol de
1894 figurava en un llistat d'anarquistes controlats per la III Brigada
de la
Prefectura de Policia i tenia un expedient particular. També
figurava en una
llista d'anarquistes d'Aubervilliers. En plena Gran Guerra, el 23
d'octubre de
1915 va ser cridat a files, però no es va presentar i el 7
de novembre de 1915
va ser declarat insubmís. El 31 de març de 1916
va ser esborrat dels controls
d'insubmissió. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció –algunes fonts
diuen que morí l'11 de desembre de 1902 a Aubervilliers
(Illa de França, França),
però aquesta defunció no figura en els registres
civils.
***
Notícia
de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari
parisenc L'Univers
del 14 d'abril de 1897
- Lucien Richaud: El 17 de desembre de 1872 neix a Beujanciá (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Lucien Richaud. Era fill natural de Pélagie Richard, vídua de Venture, i aquesta va tenir l'infant de passada per la població de Beujanciá. Establert a Caulònga (Provença, Occitània), el 22 d'abril de 1893 va ser condemnat per l'Audiència dels Alps Marítims a cinc anys de presó per«incendi voluntari». Fitxat com a anarquista, el novembre de 1895 va ser enviat a la secció d'exclosos de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània) i on havia de ser alliberat el juliol de 1898. El 13 d'abril de 1897, arran d'un discurs subversiu que va fer en una plaça pública i de repartir propaganda anarquista, va ser detingut per la gendarmeria marítima a Toló; jutjat, va ser condemnat a 30 dies de presó i a la prohibició d'estar-se a la ciutat. Sembla que és el mateix L. Richaud que vivia en 1909 a Mison (Provença, França), on intentà organitzar un grup anarquista a la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de Marius Verpilleux (1894)
- Marius
Verpilleux: El 17 de desembre de 1872 neix a
Saint-Martin-la-Plaine (Forez,
Arpitània) l'anarquista André Marius Verpilleux–en alguns registres policíacs
citat erròniament Marius
André. Sos
pares es deien Antoine Marie Verpilleux, comerciant de sastreria, i
Reine
Joséphine Barry, domèstica. Es guanyava la vida
com a mecànic i electricista a
París (França), on va ser fitxat com a«militant» a començament dels anys
noranta. El 13 de febrer de 1893, quan era recluta, en
ocasió d'una campanya
contra el sorteig de quintes de Saint-Denis (Illa de França,
França), va ser
detingut al carrer Turbigo de París pel comissari de policia
Martin quan amotinava
els vianants, després d'haver aferrat al seu capell un
cartell que deia: «Fora
el patriotisme! Visca la vaga dels reclutes! Deixeu lloc a la
fraternitat dels
pobles!». En aquesta època vivia al
número 18 del carrer Hélène de
París. El 29
de desembre de 1893 va ser declarat insubmís. Quan la vaga
repressiva de 1894,
va ser condemnat a 15 dies de presó per barallar-se.
Aleshores es va refugiar
clandestinament amb sa companya a Brussel·les
(Bèlgica), d'antuvi amagat pels
companys, acabà instal·lant-se al carrer
Mégissiers d'aquesta ciutat i
treballant en una fàbrica d'electricitat de Cureghem
(Anderlecht, Brussel·les,
Bèlgica). L'11 de març de 1894 va ser expulsat de
Bèlgica, refugiant-se aleshores
a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa treballà
d'electricista i visqué
al número 97 del carrer Charlotte, a partir de setembre de
1894 al 103 del
carrer Euston, el novembre de 1896 al carrer Wardour i des de
març de 1898 al
carrer Broad. El 6 de maig de 1902 va ser cridat novament per
l'exèrcit i, sense
resposta, va ser declarat novament insubmís el 21 de juny de
1902. El 6
d'octubre de 1906, des de Londres, demanar beneficar-se de la llei
d'amnistia
del 12 de juliol de 1906 i va ser declarat fora del servei actiu per
major de
30 anys. En aquesta època viva al número 68 del
carrer Chesterton. Quan esclatà
la Gran Guerra va ser cridat a files en la mobilització
general, però va ser
declarat insubmís el 29 d'octubre de 1915. El 16 de juny de
1933 patentà un
estri per a la neteja de pintes per als cabells. En aquestaèpoca vivia al
número 24 del carrer Dynham del barri de West Hampstead de
Londres. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Portada del fullet Bas les armes!...
(1931)
- Hoche Meurant:
El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) el
militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Sos
pares es deien Aristide Narcisse Meurant, venedor de diaris, i
Adolphine Joseph Dubois.
Autodidacte des
de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista
arran del
servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a
tres anys
de presó i enviat a un presidi militar a Algèria.
Per revoltar-se, va ser
condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra,
però li van
commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de
ser
indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la
Confederació
General del Treball Unitària, però va ser
exclòs pels comunistes i es va
afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària
(CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre
Libre i en Le
Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista,
va promoure
diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de
Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de
presó per repartir
pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els
congressos
anarquistes francesos, així com en la premsa
llibertària (Le Libertaire),
essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933)
i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre
del Comitè de Defensa
Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya
revolucionària en
1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera
francobelga, i després va
organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
així com l'acollida
dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència
i restarà fidel a
l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril–el certificat de naixement cita erròniament el 13
agost– de 1950 al seu domicili de Croix
(Nord-Pas-de-Calais, França). Entre
les seves
obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe
(1934).
***
Silvio
Annovi
- Silvio Annovi: El
17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso
Annovi i
Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta
i després de gelater. Membre
de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena,
després de la Gran
Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En
1924 va obrir un
petit negoci de dolços i gelats a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927
es va traslladar a Niça (País Niçard,
Provença, Occitània), on regentà una
gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en
les activitats de la secció
local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana
dels
Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment
llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats
perquè el seu nom fos
esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del
Codi
Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser
interceptat a
Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de
Niça, amb propaganda
anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona
(Catalunya), on
vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia
considerà que després de la
detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la
direcció del servei
de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el
març de 1942 va ser buscat per la
policia. Després de la II Guerra Mundial retornà
a Mòdena. Silvio Annovi va
morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Pierre
Lentengre
- Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix al XIX Districte de París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. Sos pares es deien Célestin Lentengre, empleat, i Françoise Théuret. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.Sa companya fou Aïda Capocci. Pierre Lantengre va morir el 20 de març de 1982 a l'Hospital de la Dracénie de Draguinhan (Provença, Occitània).
***
Pompeo Crespi
- Pompeo Crespi: El
17 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 19 de desembre– de 1897 neix a
Sestri Levante (Ligúria, Itàlia)
l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi –en
algunes fonts es citat erròniament
com Enrico Crespi. Sos pares es
deien
Bartolomeo Crespi i Luigia Galli. Membre del moviment llibertari des de
la
joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una
escala a
Bakú desertà i participà en la
Revolució russa, restant a la Unió
Soviètica
fins al desembre de 1920. De bell nou a Itàlia,
fou indultat d'una pena
de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquestaèpoca
participà activament en les activitats dels«Arditi del Popolo» contra els
feixistes. En 1926, amb l'arriba de Mussolini al poder, es va veure
obligat a
exiliar-se clandestinament a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). Sol·licitada l'ordre
d'expulsió, aconseguí una moratòria,
renovable
mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la
Península. Es casà amb l'espanyola
Virtudes Zafra, amb qui tingué dos infants (Libero i
Ibério). El juliol de
1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià,
amb altres companys, com ara
Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de
Barcelona
(Catalunya). En aquesta època era membre del grup anarquista«Angiolillo».
Després marxà al front d'Aragó com a
milicià enquadrat en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso», participant en diverses
batalles (Monte Pelado, Torre
Seca, Tardienta, etc.). El 22 de novembre d'aquell any, a
Almudèver (Osca,
Aragó, Espanya), on comandava una bateria d'artilleria, fou
ferit. Malgrat que
la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no
pogué ser extreta, marxà
novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal
(Osca,
Aragó, Espanya). Rebutjà restà
ingressat per recuperar-se i tornà al front el
22 de juliol de 1937, però dies després, les
ferides l'obligaren a retornar a rereguarda.
Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina
de cuiner a Ribes de
Freser (Ripollès, Catalunya). L'octubre de 1937, arran de la
repressió
antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de
1937», fou detingut,
juntament amb sa companya i altres companys (Dante Armanetti, Carlo
Cocciarelli, Massimo Morisi, Santiago Pisani, etc.), per un escamot
estalinista
i acusat d'espionatge i de deserció, va ser tancat a la
Presó Model de
Barcelona. Després d'aquest fet, una campanya organitzada
per les
organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la
dels seus companys.
A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el
Comitè Anarquista
Italià de París demanà el seu
alliberament i el d'altres companys (Giuseppe
Checchi, Salvatore Fusari, Gina Graziani, Libero Mariotti, Carlo
Montresor, Ermanno
Neri, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a
mans
feixistes, fou amollat i aconseguí passar a
França amb son fill Libero Crespi,
on fou internat al camp de concentració de Gurs i
passà tot tipus de penalitats
i malalties. Durant l'Ocupació s'integrà en la
Resistència i entre el 15 de
juliol i el 17 de setembre de 1944 fou membre del Batalló«Liberté» de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI) a París, participant en els
combats contra els
alemanys. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a l'Hospital
de Saint-Antoine
de París (França).
***
Necrològica
de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre –oficialment el 20 de desembre– de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Sos pares es deien Vicent Gil Miró, llaurador, i Ana Maria Mata Ramos. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Sa companya fou Pilar Agramunt. Vicent Gil Mata va morir el 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 17 d'octubre– de 1980 a l'Hospital Militar Michel-Lévy de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).
---
