Anarcoefemèrides del 14 de desembre
Esdeveniments
Portada d'un exemplar de Der Syndikalist
- Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater–més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres– coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.
Naixements
Sam Mainwaring, al centre, amb altres companys
-
Sam Mainwaring: El 14
de
desembre de 1841 neix a Penrhiwtyn (Neath, Neath Port Talbot,
Gal·les) el
socialista, i
després
anarquista i anarcosindicalista, Samuel Mainwaring, més
conegut com Sam Mainwaring. Fill
d'una
família unitària gal·lesa, es
formà com a enginyer i en 1868 es casà amb la
filla d'un agent de duanes de Cardiff (Glamorgan, Gal·les).
Després d'una
estada als Estats Units retornà a la seva terra,
treballà d'enginyer de
maquinària al barri Marylebone de Londres i formà
part de l'Amalgamated
Engineering Union (AEU, Unió d'Enginyeria Amalgamada),
sindicat d'obrers tècnics
(maquinistes, muntadors, torners, caldereres, mecànics,
etc.), on destacant com
a orador. Durant la dècada dels setanta s'integrà
en la socialista Labor
Emancipation League (LEL, Lliga d'Emancipació Laboral) de
l'East London i va
ser un dels primers membres de la Social Democratic Federation (SDF,
Federació
Socialdemòcrata). Decebut de l'SDF, considerat massa«intel·lectualoide»,
nacionalista i personalista cap a la figura del seu fundador Henry
Hyndman, en
1885 hi va ver una escissió a la qual se sumà,
juntament amb altres destacats
militats, com ara Ernest Belfort Bax, Eleanor Marx i el seu amic
William
Morris, que prengué el nom de Socialist League (SL, Lliga
Socialista). En
aquesta època treballava amb el sindicalista Tom Mann i
ambdós s'exerciren
mútua influència. Amb el temps,
evolucionà cap el socialisme revolucionari i
l'anarcocomunisme. Em 1886 va ser detingut amb Jack Williams i multat
amb 20
lliures. En 1887
era membre del grup
editor de la revista Freedom i
participà en una gira de conferències de l'SL al
sud de Gal·les amb Francis
Platt (Frank Kitz). En 1891
s'instal·là a Swansea (Swansea,
Gal·les), on s'ocupà de dos nebots seus, Ellen
i Sam, abandonats per son germà –Sam Mainwaring
Jr. esdevingué un destacat
organitzador anarcosindicalista i membre dels Industrial Workers of the
World
(IWW, Treballadors Industrials del Món). Comença
a militar en la Swansea
Socialist Society (SSS, Societat Socialista de Swansea), relacionant-se
amb
Moncure Douglas (James Tochatti),
director del periòdic anarquista Liberty,
exmembre de l'SL de Hammersmith (West London, Londres), i el seu cercle
(Louisa
Sarah Bevington, William Morris, etc.). Entre 1896 i 1897
publicà per
lliuraments en Freedom les seves
memòries sobre el seu amic William Morris. En 1900,
juntament amb Emma Goldman,
Harry Kelly i Tom Mann, participà activament en
l'agitació i en els mítings
contra la II Guerra Bòer. Entre setembre de 1903 i
març de 1904 publicà,
juntament amb Fernando Tarrida del Mármol, dos
números del periòdic londinenc The
General Strike, molt crític amb el
burocràcia sindical oficialista i absolutament partidari de
la vaga general i
de les tàctiques del sindicalisme revolucionari de la
Confederació General del
Treball (CGT) francesa i de l'anarcosindicalisme, terme al qual se li
atribueix
la seva encunyació, sense oblidar el seu
antiparlamentarisme. En 1904 va ser un
dels oradors, juntament amb Frank Kitz, Errico Malatesta, Charles
Mowbray i
Rudof Rocker, entre d'altres, en un míting de suport a la
vaga general
organitzat pels anarquistes jueus del periòdic Arbeter Fraint i el Sindicat de Forners
jueus del barri londinenc de
Whitechapel, on assistiren més de cinc-mil persones.
Posteriorment s'establí a
Londres, on va romandre fins el seu final. Va ser un gran amic de Max
Nettlau. Sam
Mainwaring, en una reunió celebrada a l'aire lliure al parc
Hampstead Heath de
Londres (Anglaterra) el 29 de setembre de 1907, es va desmaiar i
després morí.
Notícia
sobre la detenció de François Huau publicada en
el diari parisenc La
Liberté del 12 de desembre de 1907
- François Huau: El 14 de desembre de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista François Antoine Huau. Sos pares es deien Hippolyte Marius Huau, pedraire, i Marguerite Clain. Des de molt jove va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el febrer de 1879 a Marsella per robatori a dos mesos de presó, l'agost d'aquell mateix any a Marsella per vagabunderia a un mes, el març de 1880 a un anys de presó a Marsella per robatori; el 15 de maig de 1882 a Ais de Provença (Provença, Occitània) a 15 mesos de presó per robatori, o el desembre de 1884 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) a un any de presó per «atemptat al pudor». Durant sa vida treballà en diferents oficis (calderer, paleta, etc.). Entre el 27 de desembre de 1887 i el 5 de novembre de 1890 va fer el servei militar en un batalló disciplinari («Bat' d'Af»), en el II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, servint en Àfrica, Tonkin (Indoxina francesa) i Algèria. El febrer de 1902 es va veure implicat, amb Auguste Berrier i Pascal Mazan, en un cas de fabricació de moneda falsa, però en el judici va ser absolt. En 1903 vivia, amb Pascal Mazan, al carrer Juramy de Marsella. En 1904 col·laborà en el periòdic marsellès L'Action Antimilitariste. L'11 de juny de 1905 presidí el Congrés Regional Antimilitarista. Com a secretari de la Secció de Marsella-Saint-Louis de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), assistí com a delegat al Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà el juliol de 1905 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Segons la policia, entre 1905 i 1908 freqüentà les reunions del Grup Central Llibertari, al seu del qual es trobava al Bar Frédéric, al número 11 del carrer Aubagne. El 1906 vivia al número 58 del carrer Plumier de Marsella. El desembre de 1907 va ser novament detingut per fabricació i emissió de moneda falsa, aquesta vegada amb els germans Auguste i Charles Berrier, sa germana Fanny i una tia seva; jutjat el juny de 1908, va ser condemnat per l'Audiència de les Boques del Roine a 100 francs de multa, a cinc anys de treballs forçats a la Guaiana Francesa i a 10 anys de prohibició de residència. Empresonat el 24 de juliol de 1908 a l'espera de transport, embarcà el 23 de desembre de 1908 cap a la Guaiana a bord del vaixell La Loire. El desembre de 1915 va ser alliberat, però es va veure obligat a viure a la Guaiana Francesa. François Huau va morir el 22 de novembre de 1920 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
Victor
Spagnoli
- Victor Spagnoli:
El
14 de desembre de 1863 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Victor
Spagnoli. Es guanyava la vida treballant de paleta. El 18 de
març de 1892 va
ser condemnat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) a 20
dies de presó. Fugint, passà a
Marsella (Provença, Occitània). L'11 de juny de
1893 va ser jutjat a Niça (País
Niçard, Occitània) amb altres companys
anarquistes italians (Ernesto Bartoli, Pietro
Bassini, Pietro Garascalli i Cesara Spadetti) per«associació criminal,
robatori i temptatives de robatori nocturn amb efracció i
claus falses». En el
marc d'unes agafades i escorcolls engegats a Niça contra
l'anarquista Albert
Zibelin, el 4 de gener de 1894 Spagnoli va ser detingut a Marsella i
processat
per «associació criminal». El 17 de
febrer de 1894 es va decretar la seva
expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell
- Thomas Cantwell:El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la«Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de lesèpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Alfredo Gori
- Alfredo Gori: El 14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Sos pares es deien Pasquale Gori i Maddalena Macelloni. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio (Toscana, Itàlia).
***
Notícia
de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari
parisenc Le
Matin del 28 de gener de 1913
- Charles Keller:
El
14 de desembre de 1889 neix al XI Districte de París
(França) el
propagandista anarquista
Charles-Jean Keller. Sos pares es deien Jean Nicolas Keller, ebenista,
i Augustine Juliette Ziégler, armillera. Obrer miraller de
professió, vivia la
número 7 del carrer
Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup«Les amis du Libertaire»,
fundat l'abril de 1912, i
de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del
bulevard Magenta. El
maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le
Libertaire i a resultes de la publicació de
l'article «La mort d'un home»,
de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser
processat amb Bonafous.
Abandonà la gerència de Le
Libertaire,
però l'octubre de 1912 entrà a formar part del
seu consell de redacció, amb
Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie,Édouard Boudot, Georges
Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges
Yvetot. La
fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el
cas ja que segons aquesta es
feia apologia del criminal però no del crim; no obstant
això, el Tribunal
Suprem anul·là aquesta sentència i
envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant
durant una gira de conferències en suport d'Émile
Rousset– davant l'Audiència
del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913,
Keller,
que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en
rebel·lia a un
any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder
beneficiar de la
llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va
comparèixer novament
davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre,
França); defensat per Le Breton
i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le
Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès
durant la lleva de
1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i
va ser declarat exempt de
servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest
del Setze» en la segona
publicació en el Bulletin des
Temps
Nouveaux. Després de la Gran Guerra,
col·laborà en L'Émancipateur,òrgan de la Federació Comunista
Llibertària de
Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes
desapareguts del
departament del Sena. El 16 de maig de 1940 es casà a Reims
(Xampanya-Ardenes, França) amb Blanche Albertine Millet.
Charles
Keller va morir el 3 d'abril de 1958 a l'Hospital Sébastopol
de Reims (Xampanya-Ardenes,
França).
***
Francesco Barbieri
- Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada –sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica–, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser«indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la«Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi –a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a–, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 –la companya de Barbieri ho va anotar–, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.
Francesco Barbieri (1895-1937)
***
Necrològica
d'Eduardo Silva Olivero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1975
- Eduardo Silva Olivero:
El 14 de
desembre de 1899 neix a Constantina
(Sevilla,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Eduardo Silva Olivero. Sos pares es deien Ronaldo
Silva i Mercedes
Olivero. Milità des de l'adolescència
en al Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Constantina. Després del cop militar
feixista de juliol de
1936 aconseguí embarcar-se clandestinament en un vaixell
anglès amb destinació
a Orà (Algèria) i dos dies després
embarcà cap a zona republicana. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Briva la
Galharda de la CNT. Sa companya fou María Natividad Vallejo.
Eduardo Silva Olivero va morir el 6 de març –algunes fonts citen
erròniament el 16 de març–
de 1975 al seu domicili de Briva la Galharda
(Llemosí, Occitània).
***
Germán
Millán Vives (1955)
- Germán
Millán
Vives: El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Germán Millán Vives–a vegades el segon llinatge citat erròniament Rives.
Sos pares es deien Pablo Millán i
Concepción Vives. Quan era molt jove s'afilià a
la Secció de Paletes del
Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme
patí persecucions i va ser
empresonat en diferents ocasions. Fugint de la repressió,
s'instal·là a Granada
(Andalusia, Espanya), on va ser detingut i empresonat durant un any. Un
cop
lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la«llista negra» de la patronal no
pogué trobar feina. El 23 de juny de 1922 va ser detingut a
Barcelona com a
autor d'un atracament a mà armada, juntament amb altres cinc
companys,
perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125
pessetes
per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la
construcció del Palau
Reial de Pedralbes. El març de 1925, quan estava
reclòs a la Presó Model de
Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als
camarades anarquistes»,
juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les
criteris ideològics
que portaren a la constitució de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El 6
d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per
la Secció Segona de
l'Audiència de Barcelona pel robatori de 1922 i
l'endemà va ser condemnat a
tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al
pagament d'una indemnització
igual a la quantitat furtada, mentre Maimó només
va ser multat amb 125 pessetes
per encobriment. Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina
Mercant,
en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on
visqué i treballà en diversos països
(Cuba,
Veneçuela i Brasil). En 1931, arran de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a Barcelona. Durant la
Revolució va ser nomenat delegat
tècnic de la Junta del Sindicat de la
Construcció, càrrec que ocupà fins el
final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va
ser enrolat en
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial
continuà militant en la CNT de l'exili a Marsella
(Provença, Occitània). Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada en
1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955
tornà a emigrar
a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal. Després de la
seva jubilació, va
ser admès a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània) i milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. En 1974 sos germans,
residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la
Península, però rebutjà
l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís
viu. Germán Millán
Vives va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili d'Ieras
(Provença,
Occitània) i fou enterrat l'endemà.
Germán Millán Vives (1900-1976)
***
Refutació
de Charles Salembier sobre un manifest apareguda en el diari
parisenc Le
Peuple del 10 d'octubre de 1925
- Charles Salembier: El 14 de desembre de 1900 neix al XIX Districte de París (França) l'anarcosindicalista Charles Auguste Salembier. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Salembier, fonedor, i Félicie Marguerite Lacoste, paperaire. Torner metal·lúrgic de professió, en 1919 estava afiliat al Sindicat d'Obrers i Obreres Metal·lúrgics del departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1920 va difondre La Vie Ouvrière i s'afilià a les Joventuts Sindicalistes del Sena, de la qual va ser secretari entre 1921 i 1923. En aquesta època vivia al XVIII Districte de París. En 1921, amb la minoria de la CGT, entrà a formar part dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), embrió de la futura Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la comissió executiva provisional de la Federació Unitària del Metall, el juny de 1922 assistí, com a delegat de les Joventuts Sindicalistes, al congrés constitutiu de la CGTU a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 25 de desembre de 1922, amb Pierre Besnard i Albert Lemoine, assistí, com a veu consultiva, al congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el gener de 1923 a la reunió de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'agost de 1923, en desacord amb les posicions de la CGTU, retornà a la CGT, mentre que altres companys dissidents crearen, en 1926, la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1924 va ser nomenat secretari de la Unió d'Obrers Mecànics del Sena i membre de la comissió executiva de la Federació Confederal del Metall. En 1925 renuncià a tots els seus càrrecs sindicals, encara que restant en la CGT. El 20 d'octubre de 1928 es casà a Brunoy (Illa de França, França) amb Gisele Hollo, amb qui va tenir cinc infants i amb qui es va separar en 1948. Cap el 1929, participà, amb Victor Labonne i Jules Massot, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica; aquesta organització, formada per una seixantena de membres, tenia com a finalitat la solidaritat entre els membres, es reunia un cop per mes i feia un banquet fraternal anual al bulevard de Belleville. El 3 de juny de 1939 s'adherí al Cercle Sindicalista«Lutte de Classe» i en 1940 participà uns mesos en el Sindicat del Metall Reconstituït. Durant l'Ocupació, aïllat, no tingué cap contacte amb Victor Labonne i altres membres de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, la qual es reunia aleshores al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al carrer de Meaux del XIX Districte de París, i de la qual Victor Labonne era el responsable. Després de la II Guerra Mundial, reprengué els contactes amb els antics companys de la CGT-SR amb la finalitat de crear la Federació Sindicalista Francesa (FSF), que esdevingué la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Entre 1948 i 1955 fou secretari del Sindicat Industrial dels Metalls del Sena de la CNT i secretari de la Federació Industrial dels Metalls (FIM). En aquestaèpoca, assistí als diferents comitès confederals nacionals com a responsable de la FIM o com a membre de la comissió administrativa confederal o de l'oficina confederal, i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En el congrés extraordinari de la CNTF de novembre de 1949, va ser nomenat membre de la comissió administrativa confederal, de la qual formà part fins al congrés de Lió (Arpitània) de juny de 1952. En el congrés de Bordeus (Aquitània, Occitània) de novembre de 1950, havia estat elegit membre de l'oficina confederal encarregada de les relacions internacionals. En el congrés confederal nacional de gener de 1953, va ser nomenat membre de la delegació de la CNTF al VIII Congrés de l'AIT, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 23 de juliol d'aquell any a Puteaux (Illa de França, França). El 4 de juliol de 1953 es casà al XIV Districte de París amb Marie Françoise Lefranc. Sa darrera participació orgànica en la CNT fou el 5 de febrer de 1955 en el congrés confederal nacional, on representà la FIM. Aquest any renuncià a tots els seus càrrecs i abandonà l'organització sindical, «cansat de lluites personals, causa de la decadència de la CNT». Charles Salembier va morir el 14 de maig de 1977 a l'Hospital Laennec de París (França). El seu important arxiu va ser recollit per Jean Maitron i actualment es troba dipositat al Centre de Recerques sobre la Història dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), més conegut com Centre d'Història del Sindicalisme (CHS), de París.
***
Herbert
Anckar
- Herbert Anckar: El
14 de desembre de 1904 neix a Brastad (Lysekil, Bohuslän,
Götaland, Suècia)
l'anarcosindicalista Herbert Yngve Ankar. Sos pares es deien Albin
Marinus
Alexandersson Ankar i Alida Elisabeth Andersdotter. La zona on
nasqué és el
centre de la industria sueca de la pedra i treballà de
pedraire. En 1921
s'afilià a la Federació Local de Tuntorp de la
central anarcosindicalista
Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització
Central de
Treballadors Suecs) i participà activament de diverses
vagues de pedraires
durant 1926. El juliol de 1925 entrà a formar part del Club
de Joves Socialista
de Hjälmedal, del qual va ser nomenat secretari. L'octubre de
1929 abandonà la
Federació Local de Tuntorp i s'uní a la
Federació Local de Brastad, adherida a
la Syndikalistiska Arbetarefederationen (SAF, Federació
Obrera Sindicalista),
que va ser una escissió anarcosindicalista de la SAC, que
funcionà entre 1928 i
1938, i que acusà aquesta de centralisme i
burocràcia. En la Federació Local de
Brastad exercí la funció de tresorer, a
més d'altres càrrecs orgànics. En 1934
entrà a formar part de la Federació Local de
Göteborg (Västra Götaland,
Suècia)
de la SAF i va ser nomenat director del setmanari Arbetare-Kuriren
(El
Missatger Obrer) de Göteborg, on va treballar fins el
tancament del periòdic en
1942. En 1937 es casà amb Magda Teresia Karlsson,
vídua de l'anarcosindicalista
Per Jönsson Welinder, i amb qui tingué dues filles,
més el fill que aquesta
tingué amb Welinder. Quan la reunificació de la
SAC i la SAF en 1938, continuà com
a membre de la Federació Local de Göteborg de la
nova SAC i en 1943 passà a
militar en la Federació Local d'Estocolm
(Suècia). Entre 1943 i 1950 treballà
en el periòdic Arbetaren (El
Treballador) exercint diferents funcions
(reporter, redactor nocturn i secretari de redacció) i entre
1950 i 1955 en fou
l'editor responsable. En 1951 va ser condemnat a dos mesos de
presó per un
delicte de premsa. La tardor de 1955, després de la
dimissió de Axel Lindberg,
va ser nomenat secretari d'Organització de la SAC,
càrrec que exercí fins a
1968. Durant la seva gestió al front de la SAC,
l'afiliació al sindicat va
créixer força. Trobem textos seus en diferents
publicacions sindicalistes, com
ara Arbetaren, Arbetarekalendern,Arbetare-Kuriren, Brand,Byggnadsindustriarbetaren, Litteratur och
Samhälle, Revelj,
Syndikalismen i Zenit. Entre les seves
obres podem citar Vem tar
våra pengar? (1941), Mörkläggarna
gnuggar ögonen (1944), Syndikalistiska
efterkrigsproblem (1944), Syndikalismens
idévärld (1945), Syndikalismen
och samhället (1955 i 1960), Vår
inställning till Sovjet (1959), Kommer
högkonjunkturen att bestå? (1960), Morgondagens
arbetsmarknad
(1967). Malalt, Herbert Anckar va morir el 13 d'octubre de 1968 al seu
domicili
d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat al
Skogskyrkogården (Cementiri del Bosc)
de la ciutat.
***
Necrològica
de Luis de la Rosa Sanz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 d'abril de 1984
- Luis de la Rosa Sanz: El 14 de desembre de 1909 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis de la Rosa Sanz. Sos pares es deien Blas de la Rosa i Adelaida Sanz. Al seu poble natal treballà d'obrer de fleca i sempre fou dels primers a participar en els moviments vaguístics convocats per la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va passar en diverses ocasions pel Penal d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 1933 va ser exclòs de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per haver fer costat les posicions de Miguel García dins del Sindicat de la Construcció de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del poble i passar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), on s'incorporà als grups de defensa. Fou delegat de centúria de la «Columna Ascaso» a les muntanyes d'El Burgo (Màlaga, Andalusia, Espanya) i posteriorment lluità al front de Madrid (Espanya). Va ser ferit a la batalla del Jarama. A partir de març de 1938 combaté a Aragó i acabà la guerra com a capità d'Intendència habilitat–s'encarregava entre altres funcions, amb Cristóbal Torres Gil, d'efectuar el lliurament de les pagues a l'oficialitat i la tropa– de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la retirada de Catalunya. A França va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència a la zona de Gascunya. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer de fàbrica i formà part de la Federació Local d'Eusa. En 1945, amb la escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència«col·laboracionista» o«reformista», i va fer costat el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT encapçalat per Pedro Rey. En 1946 va ser nomenat secretari de la Comarcal d'aquesta tendència en el II Ple Regional d'Andalusia de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Mata (Carmela). Luis de la Rosa Sanz va morir el 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1984 al seu domicili d'Eusa (Gascunya, Occitània) i al seu enterrament assistí un representant de la Resistència francesa. Son germà, Desiderio de la Rosa Sanz, també va ser militant anarquista i anarcosindicalista.
***
Enrique
García Sánchez
- Enrique García Sánchez:El 14 de desembre de 1917 –algunes fonts citen erròniament l'11 de desembrede 1907– neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique García Sánchez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sanchiz. Sos pares es deien Salvador García Nebleza i Virtudes Sánchez Giménez. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca, María Luisa Lanzagorta y Gaza, que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la«Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Enrique García Sánchez va morir el 23 d'agost de 1994 a la Policlínica Bordeux Nord Aquitanie de Bordeus (Aquitània, Occitània).
Defuncions
Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884
- Pierre Labille: El 14 de desembre de 1898 és trobat mort a Rouïba (Alger, Algèria) l'anarquista Pierre Labille. Havia nascut el 14 de febrer de 1862 a Montcenis (Borgonya, França). Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i Joséphine Juvin. Es guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4 de gener de 1884 va ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban de Lió (Arpitània), sota el delicte de «complicitat d'amenaces de mort» per un article publicat al número 5 del periòdic anarquista de Lió L'Émeute, del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de 1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys per «amenaces de mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren l'anarquista Antoine Cyvoct i com a gerent de L'Émeute de Lió, del qual aparegueren set números entre 1883 i 1884. Purgà la pena a la presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia, s'establí a Algèria. En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha (Alger, Algèria) i va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892 participà en la subscripció del periòdic Le Libertaire d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba (Alger, Algèria) i, segons informes policíacs, l'octubre de 1898 s'instal·là al carrer Michelet de Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille va ser trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de Rouïba (Alger, Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu habitatge després d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un escrit amb instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un veí.
---
