Anarcoefemèrides
del 10 de desembre
Esdeveniments
Portada del primer número d'A Revolução Social
- Surt A Revolução
Social:
El 10 de desembre de
1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el
primer número del periòdic
anarquista quinzenal A
Revolução Social.
Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil,
com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de
Maistre, i «Abans vull
patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu
silenci», de John
Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la
Federação Anarquista
da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la
Regió Sud), i estava dirigit per
Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu
Constantino, Santos
Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave,
Botto Machado, Errico
Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de
Souza Paulo, entre
d'altres. Tractà temes d'allò més
divers: textos teòrics, sindicalisme, notes
orgàniques, notícies locals i internacionals,
educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre
números, l'últim el 9
de març de 1912.
***
Primera
edició de l'obra d'Han Ryner
- Conferència d'Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Hanri Ambroise Ner (Han Ryner) pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».
Naixements
August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)
- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) –landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya– l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) –altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»
***
Foto
policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)
- Albert
Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil
(Picardia, França)
l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste
Tramcourt i
Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador
a la fàbrica
Baudet, on també era cap de colla, i visqué i
milità a Argenteuil (Illa de
França, França). Tenia al seu càrrec
sa mare, sa germana, sa companya i una
filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i
abús de
confiança, a començament dels anys noranta es
refugià a Londres (Anglaterra).
Vivia al número 27 de Stanhope Street i
freqüentà el cercles anarquistes
francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era
un
anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la
llista d'anarquistes
establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de
gener de 1894 va
ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir
correspondència amb
anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va
ser jutjat
en l'anomenat «Procés dels Trenta»,
operació repressiva a gran escala que processà
l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que
es desencadenà
arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894.
Els inculpats
van ser acusats d'«afiliació a banda
criminal». Durant les sessions de
l'Audiència del Sena de París (França)
negà la seva militància anarquista.
Acusat únicament d'haver rebut correspondència
compromesa amb anarquistes
exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser
absolt.
Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva
partida de Londres amb
destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de
1897 a Marololo (Majunga; actual
Mahajanga, Madagascar),
on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta
població.
***
Steven
T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)
- Steven T. Byington:
El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor,
lingüista, especialista bíblic i
intel·lectual anarcoindividualista Stephen
Tracy Bryington, més conegut com Steven
Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover,
Essex County, Massachusetts,
EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha,
bibliotecària de la
localitat –son pare havia estat ministre de
l'Església anglicana. D'antuvi
defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada
per Henry George que manté que
les persones són propietàries d'allò
que han creat, però les coses creades per
la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més
tard s'associà
intel·lectualment amb Benjamin Tucker,
col·laborant en la seva revista
anarcoindividualista Liberty,
defensant
l'educació com a mitjà per a arribar a un
món llibertari. En 1894 va començà a
escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a
persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la
seva
doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès
dos importants obres de l'anarquisme
alemany: The Ego and its own. The case of
the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre
també publicat sota el títol The
great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–,
de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum
laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la
prestigiosa Phi Beta
Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica
honorífica nord-americana creada per promoure
l'excel·lència en les arts i les
ciències i introduir els estudiants punters en
les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914
publicà «On interference
with the environment», per lliuraments en The
New Freewoman i The Egoist.
En 1919
publicà el llibre The Society of
the New
Order. Coneixia de manera magistral almenys 12
llengües, incloses les
clàssiques que havia aprés a la Union Theological
School, i entre 1926 i 1946
fou col·laborador habitual del periòdic American
Speech. No obstant això tenia problemes
d'expressió i malgrat la seva
preparació no podia parlar davant el públic, per
la qual cosa passà 38 anys treballant
com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn &
Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational
Church de Ballardvale,
de la qual fou secretari i historiador de l'església,
però l'abandonà quan es
fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En
1943, després de seixanta anys
de treball, acabà la seva traducció, directament
dels textos originals, de la Bíblia
i la seva edició la titulà The
Bible in living english (BLE), que
fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society
of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia
comprat els drets d'edició.
A més de les citades, col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The
Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good
Housekeeping, Humanity First,Instead of a
Magazine, Journal of Biblical
Literature, Man!, Mother Earth, The
Mutualist, The Nation,New Trends, The
New Republic, The
Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es
va casar, va
morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA).
Steven T. Byington (1869-1957)
***
Foto
policíaca de Pierre Bastard
- Pierre Bastard: El
10 de desembre de 1873 neix a Beaugé (País del
Loira, França) l'anarquista
Pierre Bastard, conegut com Basta. Era fill natural
de la domèstica Louise
Hurteloup, la qual el va reconèixer el 26 de desembre de
1873, i del domèstic
Louis Bastard, i va ser legitimat pel matrimoni dels pares celebrat el
13
d'octubre de 1879 a Baracé (País del Loira,
França). Pastor i drapaire
d'antuvi, el 1893 va ser cridat a files, però va ser
considerat no apte perquè
tenia esquerrat el braç dret. El 21 de desembre de 1899 va
ser ingressat a l'hospital
de Beaugé, on restà una setmana. En sortir, com
que no tenia recursos i la seva
malaltia li impedia treballar, l'ajuntament, per evitar que
caigués en la
mendicitat, li va facilitar que exercís la feina de venedor
ambulant. El 15 de
gener de 1900 va ser detingut en estat d'embriaguesa i
declarà que no volia
treballar de venedor ambulant i que es declarava anarquista, enemic de
la
societat i de la República, tot amenaçant que si
no se solucionava la seva
situació, faria una malifeta per ser detingut. Uns dies
abans, el 12 de gener, havia
fet amenaces de mort el doctor Boell, regidor municipal de
Baugé, en una reunió
d'obrers llenyataires, a la qual assistí en companyia del
paleta Henri Legrand
i de l'enterrador Licois, celebrada al bosc de Moulines en
ocasió de les
eleccions municipals. En aquesta època llegia la premsa
revolucionària (L'Ami
du Peuple, L'Intransigeant, La
Libre Parole, etc.).
Posteriorment desaparegué de Beaugé. Va ser
inscrit a principis de segle com a«nòmada» en el registre d'anarquistes
desapareguts. Residia habitualment al
número 7 del Faubourg Saint-Michel d'Angers (País
del Loira, França) i es desplaçava
a peu, dormint en els asils de nit. En 1901 la policia el va
interceptar en el
departament de l'Ain. Entre 1900 i 1901 figurava en la llista
d'anarquistes del
departament de Maine i Loira. El desembre de 1901 el prefecte de l'Ain
assenyalà la seva desaparició del departament
juntament amb la de Victor César
Chabay, també inscrit en els registres d'anarquistes. El 20
d'octubre de 1902
va ser enviat a la presó de Bourges (Centre,
França) per «vagabunderia». A principis
de febrer de 1909 va ser condemnat a 11 dies de presó per«ultratges i
mendicitat amb amenaces» i tancat a la presó de
Bressuire (Poitou-Charentes,
França). El 20 d'octubre de 1909 va ser novament tancat a
Fougères (Alta
Bretanya, Bretanya) per «mendicitat amb amenaces,
vagabunderia i trencament de
tanques». El març de 1911 romania a la
presó d'Aubusson (Llemosí, Occitània)
i
el setembre de 1911 a la presó de Vire (Normandia,
França), sempre per«mendicitat», arran d'haver estat condemnat a un
mes de presó. El 7 d'octubre
de 1911, un cop lliure, declarà marxar cap a Avranches
(Baixa Normandia,
França). El 23 de setembre de 1913, va ser condemnat pel
Tribunal Correccional
de Parthenay (Poitou-Charentes, França) a tres mesos de
presó i a cinc francs
de multa per «ultratges a magistrat, vagabunderia i
embriaguesa». Desconeixem
la data i ell lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del
21 de juny de 1914
- Esther Israël:
El
10 de desembre de 1876 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista
Esther Lucie Israël. Sos pares es deien Samuel Israël
i Marie Israël. A
començaments de segle animava les nombroses festes i
trobades organitzades pels
periòdics Le Libertaire
i L'Anarchie, on interpretava
cançons
revolucionàries. També va fer gales a
Bèlgica. Sembla que mantenia una relació
a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i
Léon-Americo Michel (Rip).
Aquest dos, durant la nit del 26
al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la
République de
París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i
portant armes; jutjats, Godefroy
va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i
tots dos cinc anys
de prohibició de residència. El 19 de juny de
1914, en una baralla entre membres
del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i
socialistes, ella va ser
detinguda per haver copejat un agent i processada per«ofenses i rebel·lió als
agents». La premsa la considerava «nihilista
russa». En aquesta època vivia al
número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es
casà amb Adolphe Lévy.
Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili,
número 20 de
l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París
(França).
***
Notícia
de la detenció de Philippe Lutier apareguda en el diari
parisenc L'Éclair
del 9 de març de 1909
- Philippe Lutier: El 10 de desembre de 1879 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Philippe Marius Lutier–el nom Mariusés un afegit posterior al naixement. Sos pares es deienÉmile Charles Marie Léon Lutier, empleat, i Catherine Terrolle. El 3 de novembre de 1904 es casà al XX Districte de París amb Margueritte Garnier, empleada de comerç. En aquestaèpoca vivia al número 28 del carrer Myrha. Empleat de comerç, a començament de 1907 va ser acomiadat del gran magatzem parisenc «La Samaritaine» després d'haver-se manifestat pel descans setmanal. Posteriorment treballà com a empleat a diversos magatzems de confecció. El desembre de 1908, amb Charles Fayadat i Maurice Violette, prengué part en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En aquestaèpoca, segons els informes policíacs, preparava la traducció al francès d'un fullet italià sobre fabricació d'explosius. A començament de 1909, quan era empleat del magatzem «Dames Françaises», segons la policia, aprofità la seva feina per subministrar de franc a sos amics d'articles de la botiga i el febrer va ser acomiadat per aquests fets. Aleshores militava en Sindicat d'Empleats del Departament del Sena. El febrer de 1909 fou membre de la directiva de la Federació Revolucionària (FR) i el 4 d'abril d'aquell any participà, amb altres companys (Miguel Almereyda, Lucien Belin, François Cuisse, Gaston Delpech, René de Marmande, Charles Fayadat, Maurice Violette), en el congrés fundacional d'aquesta organització i va ser nomenat membre del seu primer comitè federal provisional. El març de 1909, després d'haver estat detingut en flagrant delicte el 8 de març amb dos companys (Josef Kamerère i Camille Lalouette), va ser jutjat i condemnat per «estafa», segons el mètode de la «purga hipotecària», a sis mesos de presó amb llibertat provisional. L'11 de juny de 1909, de bon dematí, el seu domicili, al número 115 del carrer Championnet del XVIII Districte de París, va ser escorcollat en el marc d'una investigació sobre una campanya de sabotatges engegada contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 26 de juny de 1909 participà, amb Laperière, secretari del Sindicat de Músics, i amb Savoie, secretari de la Unió de Sindicats, en una acció organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) contra la sala de festes parisenca«Luna Park» on tocaven músics no sindicats. Entre març i octubre de 1910 fou membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, però dimití després de ser acusat d'«imprudència i intemperància en el llenguatge» i només es relacionà amb els companys de Le Libertaire i de L'Anarchie. El 19 d'octubre de 1910, durant la vaga de ferroviaris, caracteritzada per sabotatges a les vies fèrries, el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i vivia al número 12 del carrer Ruisseau del XVIII Districte de París. En 1914 treballava de correter, vivia la número 80 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París, que serà el seuúltim domicili, i va ser mobilitzat en la XX Secció de Secretaris de l'Estat Major de l'exèrcit. El 22 de febrer de 1922 es va divorciar de Margueritte Garnier i el 3 d'octubre de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Eugénie Germaine Jandarme, dona de fer feines. Philippe Lutier va morir el 29 d'abril de 1926 a l'Hospital Notre-Dame-de-Bon-Secours de París (França).
***
Gustave
Manhès detingut en una foto publicada en el diari
parisenc La
Matin del 15 de juliol de 1911
- Gustave Manhès: El 10 de desembre de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Gustave Manhès. Sos pares es deien Guillaume Manhès, corredor de mobles, i Marie Mondot. Treballava d'aprenent de llauner. El 28 de novembre de 1895 va ser detingut per «ultratge i rebel·lió» a un agent arran de la sortida de conscrits enviats a les companyies disciplinàries, però el 14 de desembre de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1900 es va presentar voluntari a l'exèrcit i el 26 de juliol de 1903 va ser llicenciat sense el certificat de bona conducta. El 24 de novembre de 1906 es casà al XI Districte de París amb la tapissera parisenca Antoinette Sophie Jean, vídua d'Eugène Louis Resillot, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al 129 Faubourg de Saint Jean de París –el mateix carrer on havia nascut. També era militant de la Confederació General del Treball (CGT). El 13 de juliol de 1911 va ser detingut per la policia a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), que investigava accions de sabotatge als fils telegràfiques i telefònics sobre la línia ferroviària París-Orleans. Aquestes accions es realitzaven per a protestar contra les companyies ferroviàries que rebutjaven reintegrar els vaguistes acomiadats entre 1909 i 1910. Escorcollat, se li trobaren a les butxaques pamflets sindicalistes i anarquistes i durant la perquisició del seu domicili, al número 4 del carrer Charonne de París, es trobaren fullets anarquistes (L'école du sabotage,Leur Patrie, Histoireà l'usage des grands, La conquete du pain, Le procès Ferrer, etc.) i un retrat de Mikhail Bakunin. Va ser enviat a la presó parisenca de La Santé. El 20 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Pierre Laval, va ser absolt. L'abril de 1914 vivia al número 48 del carrer Trousseau del XI Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser incorporat en el 104 i el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. L'agost de 1915 obtingué una pròrroga d'incorporació i va ser destinat com a obrer a la Societat de Motors «Salmson», a Billancourt (Illa de França, França). L'octubre de 1915 s'instal·là al número 130 del carrer Aguesseau de Boulogne (Illa de França, França). El 10 de juliol de 1916 va ser acomiadat de l'empresa«Salmson» perquè incitava els companys a reduir la producció, tot argumentant que el salari era molt magre. El 17 de juliol d'aquell any va ser contractat per l'empresa «Blum» de Suresnes (Illa de França, França) i aquest mateix dia va renovar la subscripció al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire. Després de la Gran Guerra, i fins el 1924, milità en el grup de Boulogne-Billancourt de la Unió Anarquista (UA). L'1 de maig de 1931 s'instal·là al número 34 de l'avinguda Moulineaux de Billancourt; en aquesta època treballava d'obrer ajustador i ja no era considerat perillós per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jaume
Binimelis Rotger
- Jaume Binimelis Rotger:
El 10 de desembre de 1887 neix
a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i
anarcosindicalista Jaume
Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera,
destacat
militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida
Rotger
Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon).
Quan
tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la
família s'establí a
Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà
l'oncle Jaume, que s'havia exiliat
per la seva militància anarquista, però no en
trobaren el seu rastre. Després
de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa
família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei
militar a la
caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat
a
l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en
l'exèrcit per
continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar
amb Maria Castell
Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida;
Jaume volgué
que aquesta nina portés el llinatge Binimelis,
però Maria s'hi oposà. La
parella tingué sis infants (Margalida, Gabriel, Carme,
Maria, Ramon iÀngela) i més tard,
a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una
prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es
posà a fer feina de pescador.
Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa
família,
s'instal·là, amb son germà Ramon, a
Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap
de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A
començament dels anys vint
s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya), on comprà un
terreny. En aquesta població milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà activament en les lluites obreres i durant
la dictadura de
Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les
armes dels grups
d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola,
va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense
deixar de militar en la
CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores
retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat,
condemnat a mort i internat a
Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser
commutada per una
de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en
llibertat
condicional, assignant-li la residència a Mallorca.
Autoritzat a deixar l'illa,
Jaume Binimelis Rotger va morir el 19 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 20 de febrer–
de 1956 al seu domicili de Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el
símbol de Falange va
ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell,
militant
de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir
al seu enterrament celebrat a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell
Guarros, morí el
12 d'octubre de 1974.
Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)
***
Necrològica
de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 d'octubre de 1967
- Manuel Urzainqui
Cardesa: El 10 de
desembre de 1890 neix a Saragossa
(Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa –va ser
registrat amb el nom de Mariano Urzanqui (sic). Sos pares, no
casats, es deien Manuel Urzainqui Ros i Ángela
Cardesa Puyal. Emigrat
a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida
com a obrer guixaire
i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del
Sindicat de la Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups
anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre». Fou un
dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri
barceloní del Clot i en 1931 promogué la
creació de l'Ateneu Instructiu Obrer
de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual
va ser nomenat
president. S'uní sentimentalment amb Pabla
Falcón, amb qui tingué sis infants
(Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i
Manuel). En 1936, quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les
milícies confederals i va
ser responsable de la Centúria «Cuatro de
Septiembre» al sector d'Osca del
front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure
al front de València (País
Valencià). En 1932, amb el triomf franquista,
passà a França. Posteriorment
milità en la Federació Local de Tuïr de
la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al
seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i
va ser enterrat dos
dies després al cementiri d'aquesta localitat.
Manuel Urzainqui
Cardesa (1890-1967)
***
Giuseppe
Turci
- Giuseppe Turci: El 10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per«derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista«Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segonaèpoca del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any.
***
Necrològica
de Marius Delorme apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire
de març de 1963
- Marius Delorme: El
10 de desembre de 1893 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista Marius
Delorme.
Era fill de Joseph Delorme (Frick Delorme
i Bercknell), anarquista exiliat a
Anglaterra, de qui parla Charles Malato al seu llibre Les
joyeusetés de l'exil. Perfumista de
professió, visqué a Nerac (Gascunya,
Occitània), on acollí regularment
Sébastien Faure en les seves gires
propagandístiques. Nombrosos militants, francesos i
estrangers, perseguits o
necessitats, passaren pel seu domicili. Durant els anys trenta
freqüentà
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i estava
subscrit al seu òrgan
d'expressió La Voix Libertaire.
En
1935 figurava en una llista d'anarquistes del departament
d'Òlt i Garona. En
aquesta època rebia una pensió de guerra del 35
per cent i vivia al número 29
de l'avinguda Maurice Rontin de Nerac. En acabar la guerra d'Espanya,
instal·là
nombrosos refugiats espanyols a les granges de la regió.
Marius Delorme va
morir en 1963.
***
Baldomer
Dufour Barberà
- Baldomer Dufour
Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix
a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour
Barberà –el seu primer
llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour,Dufur, Doufor,
etc.). Era fill de Jaume Dufour i de Josepa Barberà. Quan
tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i milità al barri
barceloní del Clot, exercint-ne
càrrecs orgànics de rellevància, com
ara en 1924 el de secretari del Sindicat
Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la
Dictadura de Primo de
Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932
residí a Marsella (Provença,
Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a
Barcelona i es va posar en
vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad
Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings,
com ara Gavà (juny), Canet
(juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil
lluità com a milicià en
la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà
els Pirineus amb sa
companya i son germà Jaume i fou internat al camp de
concentració de Vernet. En
sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de
Montluçon (Alvèrnia, Occitània)
enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II
Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951
s'instal·là amb sa companya
Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour
Barberà va morir el 20
de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo,
Brasil) a resultes d'una operació
d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van
ser destacats militants
cenetistes.
Baldomer Dufour
Barberà (1905-1955)
***
José García Pradas
-
José García
Pradas:El 10 de
desembre de 1910 neix a Quincoces de
Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista
José García Pradas.
Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera
de Dret a Saragossa,
que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a
València, on va fer feina de
dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients
literaris i polítics,
i va conèixer Max Aub i Marín Civera
Martínez. Es va acostar a la Confederació
Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va
trobar rebutjable. En
1933 va fer de corresponsal per al periòdic La
Tierra. Poc abans de
l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a
redactor de La
Tierra, feina que abandonà poc després
segons uns per «discrepàncies
ideològiques» i segons uns altres
perquè el periòdic va ser suspès per
les
autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la
Federació Anarquista
Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de
Melchor Rodríguez. El febrer de
1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra
civil es troba a Barcelona,
però marxarà a Madrid on es convertirà
en un dels pilars de la CNT castellana:
dirigeix CNT i Frente Libertario;
membre del Comitè de Defensa
del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de
Madrid;
col·labora en la preparació de la maniobra
antiestalinista contra Negrín de
març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment,
etc. Durant aquests
anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista
Unió General de
Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que
li van
aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de
Guzmán Madrid
rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar
a França (Marsella,
París, Dieppe). Després es va
instal·lar a Londres, on va fer feina primer de
manobre, després de cambrer i més tard com a
redactor de la ràdio britànica,
alhora que realitzava tasques literàries, com ara la
traducció de Shakespeare.
Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i
Peirats, i crítiques molt
dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del
col·laboracionisme
cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla
que en
1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14
Division, Ação
Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral,
etc. És autor de Balada de nochebuena, Con
el sudor de su frente,En el portal de Belén, El
Estado es una clase, Fabulillas de
tablado, Fray Tomás de San
Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones
independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del
movimiento obrero español, Resón
de la Araucana, Romance del
conde Alarcos, Los rusos vuelven, La
saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de
libertad (1938), Milicias
confederales (1938), Después de la guerra
(1938), Frente popular
antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La
traición de
Stalin (1939), Cómo terminó
la guerra de España (1940), Tres
epístolas a Horacio (1946), La
revolución y el Estado (1947), España,
colonia de su ejército (1947), La crisis
del socialismo (1947), Guerra
civil (1947), Cuatro cartas a Carbó
(1948), Origen, esencia y fin
de la sociedad de clases (1948), Rusia y
España (1948), ¿Revolución
proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz
(1963), ¡Teníamos que
perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi
rescoldo. Material para la
historia del anarquismo español i La
muerte de la vergüenza. En 1978
va participar en la pel·lícula ¿Por
qué perdimos la guerra?, de
Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán.
José García Pradas va morir
el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).
***
Eulalio
Esteban Fernández
- Eulalio Esteban Fernández: El 10 de desembre de 1913 neix a Novés (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Sos pares es deien Justo Esteban i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en l'exili francès, juntament amb Andrés Clavero Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres, sobretot, des de Perpinyà, en els grups de suport a la resistència antifranquista que actuaven a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945 participà en la invasió («Operación Reconquista de España») de la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També fou membre del Grup Escènic «Talia». Sa companya fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el 20 de novembre de 2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i enterrat dos dies després.
---
