Anarcoefemèrides
del 2 de novembre
Esdeveniments
Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan
- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà«La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant«mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada«La Mano Negra».
***
Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974)
- Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani –que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria–, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.
***
Capçalera del primer número d'El Látigo de Baracaldo amb la signatura d'Aquilino Gómez
- Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).
***
Capçalera d'El Amigo del Pueblo
- Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quartaèpoca, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.
Naixements
Federico Ravà segons un dibuix publicat en el setmanari milanès L'Emporio Pittoresco del 2 de novembre de 1873
- Federico Ravà:
El
2 de novembre de 1842 neix Reggio de Calabria (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista
internacionalista insurreccionalista Federico Ravà,
també citat com Frédéric
Rava. Era pintor artistic de professió. Entre 1866
i 1867, després d'haver
intentat sense èxit el febrer de 1859 enrolar-se juntament
amb sos germans
Enrico i Eugenio per combatre en la II Guerra
d'Independència italiana, lluità
amb els garibaldins, enquadrat en el VII Regiment de Voluntaris
Italians, en
les campanyes del Trentino, de Creta i de Roma. Durant la guerra
francoprussiana
va ser tinent en la XI Companyia del II Batalló de la«Legió Ravelli» (II
Brigada) de l'exèrcit dels Vosges, a la qual
també va pertànyer son germà
Eugenio Ravà, i posteriorment fou tinent de les tropes
federades durant la
Comuna de París. Vivia al número 11 del carrer
Boulangers de l'XI Districte de
París. Capturat per les tropes governamentals, va ser tancat
a la presó de Chantiers
de Versalles (Illa de França, França), on va fer
amistat amb
l'oficial al comandament de la presó, a
qui havia començat a esculpir el seu bust; però
una discussió sobre una qüestió
del reglament acabà trencant l'amistat i el bust. El 28 de
febrer de 1872 va
ser condemnat pel V Consell de Guerra a la deportació en
recinte fortificat. El
31 de juliol de 1872 embarcà a Brest (Bro Leon, Bretanya) a
bord del Garonne
cap a Nova Caledònia, on arribà, sota la
matrícula 321, el 5 de novembre de 1872
a Nouméa. Les autoritats del vaixell el consideraren«idòlatra». En 1873 publicà
una sèrie d'articles al setmanari milanès L'Emporio
Pittoresco titulats«La Nuova Caledonia. Lettere di un deportato
italiano». El 12 de desembre de
1878 la pena li va ser commutada per la de 10 anys de desterrament,
però
finalment el 15 de gener de 1879 va ser agraciat i pogué
retornar amb tres-cents
amnistiats a la metròpoli el 5 de març de 1880 a
Brest a bord del Loire.
En arribar se li va decretar l'expulsió de França
i en 1880 es va refugiar a
Londres (Anglaterra), on reprengué la seva activitat
artística. A finals de
1880 va ser un els signants, amb Amilcare Cipriani, Emidio Fabbri,
Carlo
Monticelli, Lodovico Nabruzzi, Salvatore Pallavicini, Tito Zanardelli i
Giovanni Zirardini, del manifest Agli Oppressi d'Italia.
L'agost de 1883
la policia britànica el tenia fitxat com a membre de la
Secció Italiana de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), tot anotant que desitjava
lluitar amb
les armes a Espanya. El seu nom figurava en un llistat del Ministeri de
l'Interior francès dels 28 internacionalistes més
destacats. En 1889 col·laborà
des de Londres amb el periòdic italià Il
Pugnale. Giornale anarchico,
publicat a París pels seus amics Luigi Parmeggiani i
Vittorio Pini. En 1894 el
seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Sembla que va ser condemnat a 10 anys de presó. En
1905 encara
residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)
- Ernest Pichon:
El 2 de novembre de 1852 neix a
Villard-la-Rixouse (Franc Comtat,
França) l'anarquista
Ernest Pichon. Sos pares, pagesos, es deien
Félix Stanislas
Pichon i Delphine
Cautez-Didoz. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del
Sindicat
de Terrelloners del metropolità de París
(França). En 1894 va ser fitxat com a
anarquista. El 7 de juny de 1902 es casà al XIX Districte de
París amb Florance Louise
Charpentier. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la
Secció de la
Construcció de la Magistratura de Treball del departament
del Sena i el juliol
de 1914 formà part de la comissió
d'investigació encarregada d'esclarir les
causes de l'accident del metro de París del 15 de juny
d'aquell any amb la
finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures
pertinents a
prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat
inspector
del Sindicat de Terrelloners. Ernest Pichon va morir el 29 de maig de
1924 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França,
França).
***
Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)
- Hector Sernissi:
El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília)
l'anarquista Hector Sernissi.
Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es
guanyava la
vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de
França. En 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)
- Baldomer Oller i
Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta
Segarra, Anoia, Catalunya)
l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares
es deien Antoni Oller i Ceruti,
cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una
família nombrosa de
sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que
s'instal·là a
Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb
un sastre del
carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època
s'aparellà lliurement amb
Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals
només suraren dos,
Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la«Subscripció a favor dels autonomistes
que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica»
que organitzà el periòdic Diari
Català. Entre el 15 i el 20 de
juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional
Socialista («Congrés
Possibilista») de París (França) en
representació de la Societat Obrera dels
Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896
va ser
detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i
republicans, i 18 hores després es produí
l'atemptat amb bomba del carrer dels
Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi.
Restà tancat a la presó
del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut
agitador terrorista de gran influx
entre els d'aquesta classe» i després fou enviat
al castell de Montjuïc, juntament
amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida
arran del citat
atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres
destacats anarquistes,
com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del
Mármol, Bautista
Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de
les tortures que li van
infligir a Montjuïc perdé dos dits de la
mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i
Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de
denúncia de la situació que
patien que van ser publicats a la premsa (El
País, El Nuevo
Régimen, La Justicia,El Diluvio, El
Pueblo, El Socialista,
etc.), fet que va
permetre l'inici de la campanya contra el «Procés
de Montjuïc» tant a la
Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va
ser un dels 75 signants
d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant
garanties processals i
la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una
de les 28
penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que
tingué lloc
entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència
definitiva va ser dictada
per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i
Marina el 28 d'abril de
1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou
complerta
el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda
feta en els seus
discursos» fou condemnat a 20 anys de presó.
Després d'un temps tancat a Montjuïc,
va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat
a 20 anys, al
presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del
Marroc. La
campanya a favor dels condemnats del «Procés de
Montjuïc» tingué el seu efecte
i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela
commutà les
penes de presó dels condemnats per les
d'«estranyament perpetu o temporal del
territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat
a París, però el 27 d'abril
de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb
altres
companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat,
contra la voluntat
del govern britànic, a Londres (Anglaterra),
instal·lat al barri del Soho. A la
capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent
cotilles.
Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc
articles («Cartes de
Londres») al diari La Publicitat,
on
explicava les grans diferències que existien entres les
condicions de treball
dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat
com a
corresponsal a Londres del citat periòdic
barceloní. En aquesta època participà
activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres
(Tarrida
del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle
Obrer Internacional (COI),
mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris
parisencs i
barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa
família a París per coordinar
la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de
fer a la
capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro
Vallina. Aquest
mateix any les autoritats franceses decretaren la seva
expulsió, però finalment
aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí
mantenir-se al marge de la repressió
desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el
president
francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del
31 de maig de 1905. Bon amic
de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà
activament en la campanya de suport a
París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador
de l'atemptat
contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat
per
Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un
míting pro-Ferrer que se celebrà
al Gran Orient de París, amb assistència d'unes
1.200 persones. En aquests
anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux,
entaulà amistat amb el
líder socialista Jean Jaurès i altres destacats
radicals (Gaston Doumergue, els
germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i
col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse
i en el setmanari
barceloní La Cataluña.
Després dels
fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de
Ferrer i Guàrdia en
1909 es retirà de la militància activa,
però no de la propaganda. Atret pel món
de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a
motor que batejà «Catalunya» i
patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de
José Echegaray. El
febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del
germà i de la filla de
Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva
herència. Cap als anys
vint s'instal·là amb sa família a
Barcelona. En els anys republicans s'afilià
al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Malalt
d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona
de la CNT demanà
ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa
va morir
el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa
companya, a Barcelona
(Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure
al Casal de Calaf
l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista
calafí a Montjuïc», que tingué
com
a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i
comptà amb el suport de Josep M.
Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.
Baldomer
Oller i
Tarafa (1859-1936)
***
Notícia
de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 16 de novembre de 1892
- Charles Guermann: El 2 de novembre de 1861 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Isidore Charles Guermann, conegut com Charlot. Sos pares es deien Pierre Guermann, sabater, i Elisa Rigaux, cosidora de botines. Es guanyava la vida com a mecànic. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb Joseph Ouin i Jules Rousset, per «amenaces» i van romandre tres dies tancats a comissaria. La primavera de 1895, amb Jean-Baptiste Louiche, va ser acusat de «robatori» i detingut al domicili de Prosper Thiébaud on romania. El 17 de juny de 1895 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb 22 companys i companyes més, sota l'acusació de pertànyer a una banda de lladres anarquistes i el 25 de juny d'aquell any va ser absolt d'aquest delicte. En 1896 va ser controlada per la policia la seva assistència a reunions anarquistes de París i segons aquests informes policíacs era amic del llibertari Louis Léveillé. El febrer de 1903 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Esquela
d'Aimé Bovet apareguda en el diari de La
Chaux-de-Fonds La
Sentinelle del 23 d'abril de 1938
- Aimé Bovet:
El 2
de novembre de 1863 neix Pailly (Vaud, Suïssa) l'anarquista i
sindicalista Aimé Bovet. Sos pares
es deien Jean-Jacob Bovet i Louise Eindiguer. Establert a La
Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), al número 16 del
carrer Charrière, es guanyava la vida
treballant de gravador rellotger. En 1889 participà en la
redacció, amb Albert
Nicolet, del Manifeste des anarchistes suisses,
manifest bilingüe imprès
a París (França) per Jean Grave amb una tirada de
10.000 exemplars i que durant
la nit del 17 al 18 d'agost de 1889 va ser aferrat a les principals
ciutats
suïsses (Basilea, Biel, Ginebra, Lausana, Olten, Thun, etc.).
Aquesta declaració
reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava
les expulsions per les
autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la
creació d'un
càrrec de procurador genera de la Confederació
Helvètica i al reforçament de la
policia política. El Primer de Maig de 1891
pronuncià un discurs a La
Chaux-de-Fonds on denunciava el socialisme reformista. En 1893
participà amb
Albert Nicolet i altres en la difusió d'un manifest als
anarquistes del Jura,
reprovant que el Primer de Maig hagués esdevingut una simple
passejada mancada
de reivindicacions. El 14 d'agost de 1894 se li va decretar
l'expulsió de
França en cas de ser detingut. En 1895, amb Albert Nicolet i
Auguste von
Gunten, va ser expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La
Chaux-de-Fonds. Des
de 1904, després de la intervenció de
l'exèrcit en la vaga de paletes de La
Chaux-de-Fonds, va ser president de la Unió Obrera d'aquesta
població, càrrec
que ocupà fins el 1907, data en la qual els socialistes en
reprengueren el
poder a la Cambra del Treball. En un informe policíac del 8
de juny de 1904
s'informà de la seva assistència el dia anterior
en una reunió de Grup
Llibertari de La Chaux-de-Fonds, on van ser presents 12 anarquistes
(Édouard-Auguste
Linder, Henri Maire, Louis-Adolphe Maire, Albert Nicolet,
Charles-Alfred Reuge,
etc.). Sempre
membre del grup llibertari
local, la policia el considerà com el cap dels anarquistes
de La Chaux-de-Fonds,
juntament amb Georges Corlet, Louis Kneuss i Charles Rouiller. El 7 de
juny de
1910 mantingué una conferència
contradictòria amb E. Paul Graber sobre la
Federació d'Indústria en l'assemblea general de
la Federació Mixta d'Obrers
Constructors d'Esferes de Rellotges de La Chaux-de-Fonds. En 1911
intenta crear
una Unió Sindical Independent (USI) i, entre febrer i juliol
de 1912, pogué
publicar sis números del periòdic L'Union
Syndicale. Organe du droit et des libertés des travailleurs.
L'agost de
1912 prengué la paraula en una reunió a La
Chaux-de-Fonds en protesta contra la
detenció de Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa).
En 1913 col·laborà en La
Voix du Peuple. El 27 de juliol de
1913 participà en el Congrés de la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR) celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa). Fins a 1931
col·laborà en Le
Réveil i participà activament en«La
Libre Pensée Internationale», amb seu a Lausana.
Aimé Bovet va ser morir el 22
d'abril de 1938 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) i va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
***
Foto
policial d'Henri Zisly (26 de febrer de 1894)
- Henri Zisly:
El 2
de novembre de 1872 neix al IV Districte de París
(França) l'anarquista naturista i defensor de les
colònies llibertàries Henri Gabriel
Zisly. Fill d'una família obrera que vivia en
unió lliure i només va ser reconegut per sa mare,
Stéphanie Désirée Zisly, barretaire de
senyores.
Va assistir a
l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de
manera autodidacta. Als
17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic
socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895
redactà un diari manuscrit, Le
Paria,
del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard
decidí dedicar sa vida a
reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia
del
moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile
Gravelle editarà entre 1895
i 1898 la revista La Nouvelle
Humanité, seguida de Le
Naturien i després per Le
Sauvage (1898); i,
encara, el novembre de 1905 publicarà un número
d'una nova revista, L'Ordre Naturel.
Clameurs libertaires
antiscientifiques. Va col·laborar en el
periòdic L'Anarchie
amb
articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu
rebuig al vegetarianisme, que considerava«anticientífic», va provocar una gran
debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges
Butaud i
Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de
la colònia anarquista de
Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França);
però aquesta experiència de
comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats
(Élisée
Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice
Donnay, etc.), no
va reeixir i va acabar en 1906. El 22 d'agost de 1908 es va casar al
XVIII Districte de París amb Marie Lucie Dusolon, barretaire
de
senyores i divorciada de Jules Marguet. Ferroviari de la Companyia de
Ferrocarrils del Nord
des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de
1915 per un article
antipatriòtic publicat en La
Bataille Syndicaliste, que li portà
a més vuit dies de presó que purgà a
la caserna de Reuilly (Centre, França).
Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra
en els periòdics
individualistes (Pendant la
Mêlée i Par-delà
la Mêlée)
i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,Le Semeur, La
Revue Blanche,La Revista Blanca, etc.), tot
editant el seu propi periòdic La
Vie Naturelle. Després es va adherir a la
Federació Anarquista
Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar en el
periòdic de Louis Louvent Ce
qu'il faut dire
(CQFD). Va
ser autor de nombrosos articles i
fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En
conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de
Naturie (1900), Rapport sur le
mouvement naturien (1901), Réflexions
sur le naturel et l'artificiel
(1901), Libres critiques sur la science et
la nature (1902),Contes et croquis
(1904), La conception du
naturisme libertaire (1920), Naturisme
practique dans la
civilisation (1928), Panoramas
célestes
(1929), entre
d'altres. Henri Zisly va morir el 3 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon
de París (França). Una part dels seus arxius es
troben
dipositats a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un
precursor del que
s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i«anticientificisme».
***
Notícia
de la condemna d'Eugène Bosson apareguda en el diari de
Chartres La
Dépêche d'Eure-et-Loir del 14 de
juliol de 1904
- Eugène Bosson:
El
2 de novembre de 1875 neix a Pacy-sur-Eure (Normandia,
França) l'anarquista
Eugène Désiré Bosson. Sos pares es
deien Eugène Bosson, sabater a Dreux
(Centre, França), i Désirée Leconte.
Es crià a Dreux i es guanyà la vida com
son pare treballant de sabater. L'11 de juliol de 1904 va ser condemnat
pel
Tribunal Correccional de Dreux a un mes de presó per«ultratges» al guàrdia
Valentin. El 7 de setembre de 1904 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Dreux, juntament amb son germà petit Louis Bosson i
Gaëtan Buguet, a 16
francs de multa i quatre mesos de presó per apallissar el
ferroviari Esnault en
una baralla durant una festa popular. Instal·lat a
París (França), vivia al
número 9 del carrer Aligre del XII Districte. A principis de
la dècada dels deu
va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. El 10 d'abril de 1913 es
casà al XIII Districte de París amb la sabatera
Berthe Victorine Louise Didier,
aleshores malalta, i amb el matrimoni la parella legitimà sa
filla Eugènie
Berthe Bosson, nascuda el 4 de febrer d'aquell any al XIV Districte de
París.
En aquesta època vivia al número 8 del carrer
Industrie. Quan esclatà la Gran
Guerra, no va respondre a l'ordre de mobilització, fet pel
qual va ser
condemnat el 2 de setembre de 1915 per un consell de guerra parisenc a
tres
anys de presó per«insubmissió». En 1923 figurava en un
llistat d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
***
Notícia
de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de
Neuchâtel del 18 de setembre de 1914
- Giulio Bignasci:
El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino,
Suïssa) l'anarquista,
sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci,
també conegut comJules Bignasci i el llinatge citat a
vegades com Binasci. Sos pares es
deien Giuseppe
Bignasci i Clara Rossi. Guixaire i pintor de la construcció,
d'antuvi treballà
a Lausana (Vaud, Suïssa), però després
es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa), on milità activament en la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR), destacant també en la propaganda
antimilitarista. El gener de
1910 va ser fitxat per la policia i aquest mateix any, amb Henri-Ernest
Bornand,
Jules Fernekes i altres, ajudà a al condicionament de
l'Escola Ferrer. El 3 de
novembre de 1911 es va casar a La Chaux-de-Fonds amb la cuinera
Julia-Maria
Bergeon, amb qui tingué dos infants. En 1912, amb
Aimé Bovet, Fritz Graber, Paul
Janner i altres, envià una salutació a Luigi
Bertoni aleshores empresonat. El 16
de setembre de 1914 va ser condemnat com a civil pel Tribunal Militar
Territorial de la II Divisio de Murten (Friburg, Suïssa) a un
any de presó per«insults a l'exèrcit» i per haver«convidat els soldats a la desobediència i al
rebuig del servei» del post militar de Les Pargots
(Neuchâtel, Suïssa) –el
socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva
detenció, va ser
condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure
circulació,
desobeint així una ordre militar. Durant l'hivern de 1915 va
ser expulsat del
cantó de Neuchâtel i es va refugiar a Yverdon
(Vaud, Suïssa), a casa del
company Auguste Philippin. El maig de 1917 va ser detingut a La
Chaux-de-Fonds
per haver participat en el tumult originat per a exigir l'alliberament
de
Ernest Paul Graber. En 1918 signà una carta, publicada en el
periòdic Le Réveil,
on es protestava contra el
decret federal que autoritzava els cantons a ocupar a la
força
els refractaris
a l'exèrcit i desertors estrangers en treballs d'utilitat
pública; aquesta
carta rebé l'adhesió de 17 grups anarquistes
suïssos–el grup anarquista de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) va proposar de demanar l'asil
polític d'aquests
perseguits al govern soviètic. En 1919 va ser nomenat
president
de «La Libre
Pensée» de Neuchâtel. Més
tard emigrà
a França i cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França), on va escriure Carlo
Vanza per
a demanar-li
informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo!
que aquest publicava a Biasca (Ticino, Suïssa). En 1952 encara
vivia a
Vitry-sur-Seine. Giulio Bignasci va morir el 30 d'agost de 1978 al seu
domicili de
Villers-le-Lac
(Franc Comtat, França).
***
Jean
Roumilhac
- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Lavaud-Coutheillas (Comprenhac, Roergue, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Sos pares, pagegos llemosins, es deien Jean Roumilhac i Marie Chasseneuil. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. El 16 de setembre de 1915 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Annie Morton. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), a conseqüència d'un accident de cotxe.
***
Ferruccio
Scarselli
- Ferruccio Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.
---
