Anarcoefemèrides
del 31 d'octubre
Esdeveniments
Octaveta de propaganda de l'acte
- «L'Espagne en
feu!»: El 31 d'octubre de 1936 se celebra a
l'Athénée Municipal de Lo Mont de
Marsan (Aquitània, Occitània) el
míting «L'Espagne en feu! Pour la
libération
du peuple espagnol». L'acte, pocs mesos després de
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 a Espanya, volia fer costat la Revolució que
aleshores s'havia
engegat a la Península i alhora recaptar fons per al seu
suport. El míting, presidit
pel llibreter anarquista Malherbe i sa companya, comptà com
a oradors Fernand Gouaux,
del Comitè Anarcosindicalista de la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i de la
Federació Anarquista Francesa (FAF);
Tejedor, delegat de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la
Federació Anarquista (FAI) i Aristide Lapeyre, membre de la
Secció Francesa de
l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) que
acabava
d'arribar de la Península. Assistiren a l'acte unes 160
persones.
Naixements
Foto policíaca d'Ignace Schaeffer (2 de juliol de 1894)
- Ignace
Schaeffer:
El 31 d'octubre de 1851 neix a Beinheim
(Alsàcia, França)
l'anarquista Ignace Schaeffer. Era fill de Joseph Schaeffer, llaurador,
i d'Élisabeth Ernst. Es guanyà la vida treballant
d'ebenista a París
(França). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes i, des de maig d'aquell any,
vivia al número 3 del
passatge Saint-Bernard. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota
l'acusació
de «pertinença a associació
criminal» i l'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. Figurà en
els llistats d'anarquistes de 1894, 1896 i 1901, i en aquestúltim any vivia al
número 196 del Faubourg Saint-Antoine. En 1893 un Schaeffer,
no sabem si el
mateix, assistí a nombroses reunions anarquistes segons
informes de confidents
policíacs. El fet que hi hagués diversos
anarquistes anomenats Schaeffer,
dificulta la investigació històrica. Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)
- Eugène Miel:
El 31 d'octubre de 1855 neix a Creil
(Picardia, França) l'anarquista Eugène Paul
Léon Miel. Sos pares es deien
Claude Eugène Miel i Louise Laurent. El 3 d'agost de 1889 es
casà a Choisy-le-Roi
(Illa de França, França), població on
residia, amb Marie Aimé, amb qui tingué
com a mínim una filla (Aimée Céline
Miel). Obrer ceramista i estampador,
treballà a la fàbrica de ceràmiques
Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina
nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac,
milità en el moviment
llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat
en el moviment anarquista
de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també
obrer ceramista. El soterrani on
vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del
qual formava part i
del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet,
fundador del grup,
Armand Schulé i Auguste Vaillant. El 2 de de març
de 1894 el seu domicili, al
carrer Pierre Bigle de Thiais (Illa de França,
França), va ser escorcollat, ell
detingut, fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació
criminal». Sembla que després
d'això deixà les activitats
polítiques. El seu nom figurava en diversos
repertoris de la policia (1894, 1896 i 1901). El seu últim
ofici va ser el de
emmotllador i vivia al número 14 del carrer Rieux de
Boulogne-Billancourt. Eugène
Miel va morir el 24 d'abril de 1923 al seu domicili de
Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França).
***
Paraf-Javal (desembre de 1909)
- Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix al II Districte de París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Mathias Georges Paraf-Javal, que va fer servir el pseudònim Péji. Era fill d'una família jueva originària d'Alsàcia. Sos pares es deien Eugène Paraf-Javal i Marie Lucile Javal. Comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902),La substance universelle (1903),Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906),Les faux droits de l'homme et les vrais (1907),L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise(1908),L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909),L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce(1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions(1927),La légende détruite(1929),Manifeste au monde(1932),Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Sa companya fou Sarah Ann Durdle. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.
***
Notícia
de la naturalització de Liberale Cini apareguda en el
parisenc Journal
Officiel de la République Française
del 20 d'agost de 1939
- Liberale Cini: El
31 d'octubre de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Liberale Giulio Cesare Cini. Era fill de Luigi Cini i
d'Ofelia
Neis. Treballava d'obrer i de jornaler. Va ser condemnat a Liorna per
insultar
un policia. En 1912 emigrà a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). En 1927 va ser fitxat per manifestar obertament
les seves conviccions
anarquistes i desenvolupar propaganda antifeixista a Marsella. Casat
amb
Adalgisa Caterina Natalina Pampaloni, el 23 de novembre de 1927
tingué un fill,
Alberto Antonio Cini, a Marsella. En 1929 treballava al port
marsellès i
continuava militant en el moviment anarquista. En 1942 va ser inscrit
en el
registre de fronteres italià amb l'ordre d'escorcoll i
fitxatge. L'agost de
1939 se li va concedir la naturalització francesa a ell i a
la seva família.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Émile Koch apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de juny de 1926
- Émile Koch:
El 31 d'octubre
de 1888 neix a Sannois (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista EdmondÉmile Koch –a vegades citat erròniamentKock. Era
fill d'Émile Koch, manobre, i
de Marie Louise Gelquin. Es guanyava la vida treballant de terrelloner.
El 5
d'agost de 1911 es casà a Athus (Aubange, Luxemburg,
Valònia) amb Blanche AntoinetteÉugenie Bedel. Membre del Comitè d'Entesa de les
Joventuts Sindicalistes del
Sena de París (França), el desembre de 1912 es va
veure implicat en l'anomenat«Cas de Le Moviment Anarquista»,
quan aquesta publicació mensual del
Club Anarquista Comunista (CAC) va ser perseguida judicialment,
juntament amb a
la Federació Comunista Anarquista (FCA) i les Joventuts
Sindicalistes, per les
autoritats franceses. Després de la Gran Guerra
s'instal·là a Saint-Ouen (Illa
de França, França). Entre 1923 i 1924 fou gerent
del periòdic La Voce del
Profugo, editat per anarquistes exiliats i dirigit per
Alberto Meschi. En
aquesta època col·laborà en Le
Libertaire. Entre el 4 i el 7 de juliol
de 1923 va ser delgat pel Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB,
Sindicat Unitari
de la Construcció) del Sena i pel Sindicat de la
Construcció de Beauvais (Nord-Pas-de-Calais,
França) per assistir al Congrés de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
on cosignà la moció
d'«independència
sindical» i de suport a la «Carta
d'Amiens», deixant els comunistes en minoria.
Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí al
Congrés de la CGTU celebrat
a Bourges (Centre, França), on es ratificà la
dominació dels comunistes, fent
que les minories s'agrupessin en l'anomenada Minoria Sindical
Revolucionària (MSR).
El 14 de desembre de 1923 va ser nomenat secretari de l'MSR del Sena.
Després
de l'enfrontament entre anarquistes i comunistes en el
míting comunista de l'11
de gener de 1924 a la Casa dels Sindicats de la Unió de
Sindicats del Sena de
la CGTU, on resultaren morts a trets Nicolas Clos (Gros Morin)
i Adrien
Poncet, a més de diversos ferits de bala,
l'escissió de la CGTU va ser un fet.
El 17 de febrer de 1924 participà en la delegació
de la Construcció de la CGTU
que proposà a la delegació homòloga de
la Confederació General del Treball (CGT)
una fusió dins de l'autonomia, però que no
reeixí després de mesos de
negociació. El 30 de setembre de 1925, a la Borsa del
Treball de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), va fer la conferència«Le sindicalisme, ses moyens, son
but», organitzada per la Joventut Sindicalista local. El 2 de
juny de 1926,
quan era secretari del Sindicat de Terrelloners del departament del
Roine, va
ser detingut, denunciat i empresonat per «entrebanc a la
llibertat de treball»
i per «cops i ferides» durant una vaga a
Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 va
ser nomenat secretari de l'acabat de crear Syndicat Unique du
Bâtiment (SUB,
Sindicat Únic de la Construcció), al
número 86 del Cours Lafayette de Lió.
Entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre de 1926 assistí al
Congrés de la Unió
Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine celebrat a
Villeurbanne (Forez,
Arpitània). Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 se
celebrà a Lió el Congrés
de la Federació Autònoma de la
Construcció, del qual ell presidí la primera
sessió.
Entre el 16 i el 17 de novembre de 1926 prengué part en el
Congrés de la Unió
Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA). Quan es
fundà la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va
formar part de la seva
comissió administrativa provisional. En aquestaèpoca col·laborà en Le
Réveil du Bâtiment, on
criticà els mètodes violents usats contra els
esquirols. En 10 de novembre de 1932 assistí al
Congrés de la Federació de la
Construcció de la CGT-SR celebrat a París, en un
moment de baixa activitat d'aquest
sindicat. El 6 d'agost de 1934 durant una violenta baralla entre
vaguistes i
esquirols en un taller de l'empresa Versillé, un vaguista
resultà mort i un
altre greument ferit; detingut amb altres companys, va ser jutjat i
condemnat a
una pena de presó. Al final de sa vida visqué a
Ancona (Delfinat, Occitània). Émile
Koch va morir el 12 de juny de 1979 a l'Hôtel-Dieu de
Montelaimar (Delfinat,
Occitània).
***
Necrològica
de Florencio Conejero Tomás apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 6 de
gener de 1963
- Florencio
Conejero Tomás: El 31 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 25 de
novembre– de 1892 neix a Villena
(Alt
Vinalopó, País
Valencià) l'anarcosindicalista Florencio Conejero
Tomás. Sos pares es deien Lorenzo Conejero Mula i
María Trinidad
Tomás García. Marxà cap a Catalunya
i milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la barriada de Gràcia de Barcelona. Amb el
triomf franquista
passà a França i fou reclòs al camp de
concentració de Sèt-Fonts. Formà part
de
la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville des de la
seva fundació, ocupant
diversos càrrecs orgànics. En 1946 va ser nomenat
vicesecretari del Comitè
Departamental de Sena i Marne (Illa de França,
França) de la CNT «ortodoxa».
Sovint delegat a reunions i plens. En 1957 fou delegat per Montalban
(Guiena, Occitània) al VII Ple de Federacions Locals i
Nuclis de la CNT en
l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i en 1959 formà part de
la Comissió de Relacions de la regió parisenca.
Sa companya fou Pascuala Mejías.
Florencio Conejero Tomás va
morir el 25 de novembre de 1962 al seu domicili de
Combs-la-Ville (Illa
de França, França) i fou enterrat tres dies
després.
***
Foto
policíaca de Maurizio Garino (1927)
- Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès»–descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquestaèpoca col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.
***
Notícia
orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 26 de juliol de 1924
- Marcel Jouot:
El 31 d'octubre de 1892 neix a la
Maternitat de Port Royal del XIV
Districte de
París (França) l'anarquista i sindicalista Marcel
Louis Jouot. Era fill natural
de Catherine Hermann i va ser reconegut per aquesta el 10 d'octubre de
1892 a
Saint-Denis (Illa de França, França) i legitimat
pel matrimoni amb Louis Jouot,
celebrat el 22 de juny de 1896 a Saint-Denis. Es guanyà la
vida com a tècnic
metal·lúrgic i quan tenia 13 anys ja treballava a
la fàbrica Mouton de
Saint-Denis, moment en el qual va tenir un accident laboral en una
mà quan
engreixava una màquina. Milità de la
Unió Anarquista (UA) i en la Confederació
General del Treball (CGT). El 16 de desembre de 1911 es casà
a Saint-Denis amb
Marie Alphonsine Vialard. A partir del 10 d'octubre de 1913 va fer el
servei militar
i des del 3 d'agost de 1914 lluità als fronts i va ser ferit
en diverses ocasions.
El juny de 1920 es divorcià de Marie Alphonsine Vialard a
Saint-Denis i el 25
de novembre de 1920 es casà a la mateixa població
amb Sonia Marie Alleaume. En
aquesta època vivia al número 12 de
Cité La Bûche del barri de La Plaine-Saint-Denis
de Saint-Denis. A partir de 1922 fou l'administrador de La
Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923
participà en el
IV Congrés de l'UA, que decidí la
publicació diària de Le
Libertaire. El desembre de 1923 vivia al número 10
del carrer
Saules del XVIII Districte de París. El març de
1924 reemplaçà Albert
Soubervielle com a gerent de la «Librairie
Sociale». El juliol de 1924 vivia al
número 9 del carrer Louis-Blanc de París. Entre
l'1 i el 3 de novembre de 1924
fou delegat per la «Maison des Syndicats», de
l'avinguda Mathurin Moreau, al
Congrés de l'UA. Va ser membre de «Les Amis du
Libertaire» des de la seva
fundació a principis de 1928. En els anys trenta vivia al
número 8 del carrer
Poteau i figurava en el llistat de domicilis a controlar per la
policia. El 24
de maig de 1947 es casà al XVIII Districte de
París amb Noëlie Marie Vergez (Noële
Vergès), cantant anarquista que interpretava
cançons llibertàries als cabarets parisencs i als
actes militants (vetllades,
mítings, sortides campestres, etc.). El 31 de desembre de
1948 va ser esborrat
del llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. El 19 de juny de
1963
encara vivia al número 8 del carrer Poteau de
París i va ser el seu darrer domicili. Marcel Jouot va morir
el
10 de setembre de 1965 al Centre Hospitalari de Tarba (Bigorra,
Gascunya,
Occitània).
***
Necrològica
de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 8 d'abril de 1976
- Manuel Soto Ortiz:
El 31 d'octubre de 1894 neix a La Unión
(Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Soto Ortiz. Sos pares es deien José Soto i
Isabel Ortiz.
Obrer de fleca, començà a
militar en la Societat de Forners «La Primitiva» de
La Unión. En 1918 emigrà
amb tota sa família a Barcelona (Catalunya).
Trobà feina d'obrer metal·lúrgic i
ràpidament s'afilià al Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entrà a formar part dels grups
d'acció anarquistes i amb ells
participà entre febrer i març de 1919 en la gran
vaga de «La Canadenca», fet
pel qual va ser empresonat un any. En aquesta època
treballà per a l'empresa
metal·lúrgica «Casa Miquel
Mateu» a les obres del port de Barcelona. Després
de
nombrosos empresonament per possessió d'armes i per
sabotatge, el gener de 1921
va ser deportat set mesos a Rasquera (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan
era
delegat del Sindicat del Metall, va ser empresonat amb 130 companys al
vaixell-presó Barceló
i després a la
Presó Model de Barcelona. D'antuvi formà part
d'un grup d'afinitat de la Federació
Nacional de Grups Anarquistes i després, des de la seva
fundació, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant
activament en els Quadres de
Defensa Confederal. Vivia al barri de Santa Eulàlia de
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on en 1931
reorganitzà el Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT local de la qual va ser nomenat president.
Després del
fracàs de l'aixecament insurreccional de desembre de 1933 i
de la proclamació
del comunisme llibertari a la localitat, es refugià amb sa
família al Poblenou
de Barcelona, però va ser detingut amb son germà
petit Ángel Soto Ortiz i
ambdós acusats de ser responsables d'un laboratori i
dipòsit d'explosius;
jutjats, van ser condemnats a 18 anys de presó i tancats a
la Presó Model de Barcelona
i de Sant Miquel dels Reis (València, País
Valencià). El febrer de 1936, amb la
victòria del Front Popular, es beneficiaren d'una amnistia i
van ser
alliberats. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Manuel
Soto Ortiz
va ser nomenat responsable de la Comissió de Defensa del
Poblenou i
posteriorment responsable de la Inspecció de Casernes de
Catalunya i regidor
municipal del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat als camps de
concentració de Brams i de Gurs. Més tard va ser
destinat a les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Auloron e Senta Maria
(Gascunya,
Occitània), on va fer feina de forner. Després de
la II Guerra Mundial residí
en diverses poblacions (Bernay, Saillans i Vernon) i milità
en les seves
Federacions Locals de la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
En l'última etapa de sa vida visqué a
Bonnières-sur-Seine (Illa de França,
França) i a Saint-Marcel (Normandia, França). Sa
companya fou Dolores Ferré Martínez. Manuel Soto
Ortiz, després d'haver patit
una llarga malaltia pulmonar
amb complicacions cardíaques, va morir el 21 de febrer de
1976 a l'Hospital de Vernon
(Normandia, França) i va ser enterrat quatre dies
després al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Marià
Callau Martí
- Marià Callau Martí: El 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1902 neix al Perelló, (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Sos pares es deien Marià Callau Martí, espardenyer, i Antònia Martí Pallarès. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal,òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc).
***
Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928
- Giuseppe Volonté:
El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe
Volonté. Es guanyava la vida fent de
paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser
condemnat per ferir un
feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on
continuà treballant en la construcció i
militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat
a un any
de presó per robatori durant la vaga general de la
metal·lúrgica. En 1927 va
ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats
anarquistes. Després de
treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena,
França) i de passar una
estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la
Societat
de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió
(Arpitània) sota
l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un
atemptat contra el consolat italià
de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit
quilos. Com que
només se'l va poder acusar d'«infracció
a la llei d'estrangeria» i de«vagabunderia qualificada», va ser alliberat i
fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso
(Ticino, Suïssa) a la
frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia.
Jutjat, va ser
condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de
Ponça. Un cop
lliure, retornà a la seva població natal on els
feixistes i la policia li feren
la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà
clandestinament a Suïssa. El
setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on
desenvolupà una
intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una
manifestació a favor
de la instauració de la República i,
després de passar 41 dies a bord del
vaixell-presó Antonio
López, va ser
expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut
per les
autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni
Bidoli i
Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm
(Sicília) a bord del
vapor Saturnia. Jutjat per les
autoritats feixistes italianes com a «anarquista
perillós» i «terrorista», va
ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà
entre el febrer de 1932 i
l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti
(Calàbria, Itàlia). El 7
de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la
Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la
llibertat esdevenir
confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament.
Després del seu
alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar
clandestinament
des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó
suís de Ticino, va ser detingut a la
frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino,
Suïssa). Un cop
alliberat, passà a França i aconseguí
arribar a Espanya per lluità contra el
feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada«Garibaldi» de la Columna
Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i
perdé un ull.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i el març de 1939 va ser
internat al camp de concentració d'Argelers, on
formà part del grup «Libertà o
Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser
traslladat al camp de
concentració de Gurs i més tard al de
Récébédou, on s'estava el maig de
1942, i
al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar
el repatriament cap a Itàlia. A
partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.
***
Floreal
Carbó Mora
- Floreal Carbó Mora: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó Mora, també conegut com Casimiro. Sos pares es deien José Carbó i Casimira Mora. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Sa companya fou María Villanueva. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó Mora va morir el 3 d'octubre de 1991 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975
- Juan Alarcón Ortega: El 31 d'octubre de 1915 neix a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Sos pares es deien Juan Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo. Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca.
---