Anarcoefemèrides
del 30 d'octubre
Esdeveniments
Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna
- Surt el Boletín de la
Escuela Moderna:
El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el
primer número de la publicació mensual anarquistaBoletín de la Escuela
Moderna. Enseñanza científica y racional.
Va ser el portaveu de l'Escola
Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Fou dirigida per
Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas
Maseras. Aquesta revista,
que tingué una àmplia difusió entre
les escoles racionalistes i els cercles
lliurepensadors i llibertaris de la Península i de
l'estranger, es publicà fins
a l'1 de juliol de 1909 amb només una única
interrupció d'un any (entre juny de
1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer
processament de
Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques,
aquest butlletí publicà 62
números i només deixà de publicar-se
amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i
l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de
les conferències
dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites
escolars, a les quals s'afegiren breus notícies
postil·lades, aquest butlletí
no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu
contingut recollia articles
d'opinió sobre temes educatius i didàctics,
encarregats per la redacció o
recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una
mena de
crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi
de les experiències
contemporànies –escoles de Decroly a
Brussel·les, orfenat «La Ruche» de
Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per
Paul Robin, etc.–,
convertint aquesta publicació en una síntesi de
les idees pedagògiques més
radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament
com l'Escola
Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la
superstició
religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri,
Joan
Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de
Buen, Maurice Dubois, J.-F.
Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances
Ferrer i Guàrdia,
Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert
Lagardelle, Odette Laguerre,
Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves
Michel, Alejandra
Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul
Robin, E. Vaillant, Georges
Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les«Publicaciones de la Escuela
Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i
fulletons diversos de
propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.
***
Premsa
anarquista internacional
- Surt L'Entente Anarchiste:
El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira,
França) el primer
número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de
relations, d'informations, de
coordination et d'étude organisationnelle du mouvement
anarchiste. Aquesta
publicació de periodicitat irregular sorgí arran
de l'Assemblea Anarquista de
Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí
l'edició d'un butlletí. Fou creat
amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus
que es
qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a
reacció
contra el «sectarisme» que, segons ells,
manifestaven els responsables de la
Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis,
Maurice Joyeux, etc.).
En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin
(admistrador)
i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem
articles d'Émile
Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert
François, René
Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape,
Louis
Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André
Prudhommeaux, Fernand Robert
i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es
tiraren 200 exemplars i
de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953,
450.
***
Míting de
Mataró (30 d'octubre de 1976)
- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.
Naixements
Foto
policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)
- Georges Delabie:
El 30 d'octubre de 1850 neix a Gamaches (Picardia,
França)
l'anarquista Georges Arthur Joseph
Delabie. Sos pares es deien Thomas François Delabie,
ajustador
mecànic, i Marie Anne
Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual
que son pare, fent
de mecànic a París (França). L'1 de
juliol de 1894 va ser detingut, juntament
amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis
de Cité de
l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap
resultat. Després de
passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser
fitxat
l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge
d'instrucció reclamà informes
policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de
Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va
morir el
16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer
Vercingétorix del
XIV Districte de París (França).
***
Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)
- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació«Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!,com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a«candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquestúltim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època deVolontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).
Cesare Agostinelli (1854-1933)
***
Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)
- Auguste Paul Pontet:
El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts
policíaques citen erròniament l'1
de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis
(Llenguadoc,
Occitània) l'empleat de
comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel
o Poutet. Sos pares es deien
Auguste Joseph Pontent, propietari, i Clémence Magdeleine
Genoyer. Per
les seves activitats
anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894
figurava en un registre
d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de François Vernaux apareguda en
el periòdic parisenc L'Homme Libre del
28 de juny de 1913
- François Vernaux:
El 30 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 31 d'octubre–
de 1881 neix a Lo Puget Tenier
(Provença, Occitània) l'anarquista
François Joseph Marius Vernaux. Sos pares, conreadors, es
deien
François Vernaux i Marie Maurin. Treballava d'obrer a
l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de
guerra– de Toló
(Provença, Occitània), participant en l'important
grup anarquista que hi havia
organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de
1910 va
ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan
aferrava
cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de
Toló. En aquestaèpoca la policia el relacionava amb el sindicalista
revolucionari Gustave Hervé
i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de
Toló i
que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut
a Marsella
(Provença, Occitània), juntament amb altres
companys (Josep Dubois, obrer a
l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy,
pintor), com a
autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols
comés el 16 de maig
anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard;
Vernoux en el moment
de la detenció, en la qual intentà aixecar el
públic contra la policia, portava
15.000 francs en títols i Dubois documentació
falsa, i en l'escorcoll dels seus
domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers
compromesos» (una
cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a«espies». En 1935 el seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var
(Provença,
Occitània). François Vernaux va morir el 9 de
maig de
1959 a Toló (Provença, Occitània).
***
Johannes Holzmann (Senna Hoy)
- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia)–altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.
***
Marcelo Salinas y López
- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart,Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país–conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa–a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).
Marcelo Salinas y López (1889-1976)
Domènec Masachs Torrente
- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre –oficialment el 2 de novembre– de 1891 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Sos pares es deien Frances Masachs i Francesca Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i«pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania–el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi. Domènec Masachs Torrente va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
***
Gino
Coletti
-
Gino Coletti: El 30
d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia)
l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos
pares es deien Dante Coletti i
Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910
es traslladà amb sa
família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). En aquesta època la Prefectura de
Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia)
informà a la de Bolonya que en 1909 havia
participat, en nom del «Partit Anarquista», en la
protesta celebrada a Adria
contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es
guanyà la vida
tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el
moviment llibertari i
desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina
l'obligà
a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale
Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) conegué
l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que
dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà senseèxit marxar com a
voluntari a Albània i l'any següent a
Grècia seguint Amilcare Cipriani en
ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912
publicà el seu article
antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el
periòdic L'Agitatore, on
defensava les seves idees garibaldines i
anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i
s'instal·là a Bucarest
(Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una
cerveseria. Durant la tardor
de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà
com a voluntari en la VIII
Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini
delle Argonne») i partí cap al
front de l'Argonne (Lorena, França). En aquestaèpoca envià col·laboracions i
correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale.
Posteriorment, en el fullet titulat Peppino
Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915),
declarà la seva ruptura amb
l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de
març de 1915, quan
la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i
dos mesos més tard
va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria
estacionat a
Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb
els «Arditi» i aconseguí el grau de
sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia,
Itàlia), s'adherí a l'Associació
Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser
nomenat secretari
general polític de la Secció de Milà,
organització caracteritzada pel seu
estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació
amb el feixisme va
ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però
desconfiant d'ell. El 27
d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes
i
municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment
el 27 de novembre de
1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu
càrrec de secretari
general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de
setembre de 1924 el seu domicili va
ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions
hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la
Federació Nacional de
Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa
sindicalista
d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer
topar amb el
feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es
dissolgué s'apartà de
l'escena política. El novembre de 1929 deixà
Milà i s'establí a Sanremo, on
trobà feina de segon violí al Casino Municipal.
Visqué la resta de la seva vida
completament apartat de la política, però la
policia feixista el continuà
vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article«Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre
Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de
la
llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a
l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).
***
Necrològica
de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de setembre de 1985
- Mariano Javierre Citoler: El 30 d'octubre de 1899 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos.
***
Claudio
Doroteo Diéguez Loza
-
Claudio Doroteo Diéguez Loza: El 30
d'octubre de 1901 –algunes fonts citen 1900– neix a San Asensio (La Rioja,
Espanya)
l'anarcosindicalista Claudio Doroteo Diéguez Loza–el segon llinatge també
citat Losa. Sos pares
es deien Millán Diéguez i Concepción
Loza. Es guanyava la vida com a fogoner
del ferrocarril de Miranda de Ebro i estava afiliat a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Participà activament en la vaga i les
manifestacions
d'octubre de 1934. Vivia a Etxarri Aranatz (Pamplona, Navarra) amb sa
companya Francisca
Jaca Mendiola i sos quatre infants (Ángel, Castor,
Concepción i Isabel). Arran
del cop militar feixista, va ser captura a Altsasu (Pamplona, Navarra),
on
acabava de ser destinat com a maquinista, per un escamot de
requetès. Claudio
Doroteo Diéguez Loza va ser assassinat, amb altres tres
persones, el 13 de
setembre de 1936 a Sorozarreta (Altsasu, Navarra) de dos trets i
llançat a la
sima d'Otsoportillo (Urbasa, Navarra). En 2016 les seves restes van ser
desenterrades, identificades i lliurades en 2020 a sa filla Concha
Diéguez.
Félix
Guyard (1947)
-
Félix Guyard: El
30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo
i Lapin. Sos pares
es deien Léon Guyard, fumista, i Marie Augustine Bersuat,
jornalera. El 29 de novembre de 1919
es casà a Pantin (Illa de França,
França) amb
Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de
1921 la seva
incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per«insuficiència muscular»,
però
finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria
i
destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr
(Guer,
Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de
París de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
Després formà part del grup d'amics
anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier,
Robert Léger,
etc.) que s'autodenominaven «Les moules à
gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre
el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el
congrés de l'UACR
celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat
membre de la Comissió
Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de
1934 va ser
delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França,
França) en el «Congrés
d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que
reunificà, enfront del feixisme,
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR,
sota el nom d'Unió
Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà
aquesta transformació
que, segons ell, portava a l'abandó del programa
revolucionari i comunista. Amb
altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles
Carpentier
i Robert Léger), fundà la Federació
Comunista Llibertària (FCL), que criticà la
concepció antifeixista del «frontisme»
de l'UA, que segons aquesta conduïa a la
renúncia de les posicions de classe. La FCL, que
tingué una existència efímera,
romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a
l'assemblea general
de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de
reintegrar-se en l'UA en el
proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol
de 1934, durant el
funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La
Patrie Humaine i alliberat després de controlar la
seva
identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del
Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els
revolucionaris
amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va
ser contractar com a torner
mecànic als establiments«Sautter-Harlé» de París,
industria que fabricava part
del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya
Georgette
Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos
d'Aubervilliers. La parella
vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier
d'Aubervilliers. El setembre
de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el
domicili
dels quals calia vigilar. Fou candidat«abstencionista» per l'UA per a la III
Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França,
França) a les eleccions
legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més
importants, amb el
socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig
i juny de 1936.
L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al
Ministeri de
l'Interior que realitzés una investigació sobre
la seva persona, que donà lloc
a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet
B», on van ser fitxat els militants
antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte
bèl·lic. Entre
el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el
comitè de vaga d'un nou moviment
vaguístic contra els acomiadaments a«Sautter-Harlé» i signà el
pamflet que va
ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937
de la revista Commune. Els obrers a
la fàbrica
l'anomenaven Napoléon.
En aquestaèpoca era membre de la Comissió Executiva del
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional
de Le Libertaire,
publicà el 4 de setembre
de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te
tendons la main». En
1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa
dels grups anarquistes de fàbriques»
(Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën
Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de
Montrouge, etc.), de la qual fou el seu
secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA,
considerant el caràcter
no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret
de votar en el congrés
d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector
obrerista
de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle
Sindicalista «Lluita de
Classe» (LDC), constituït el març de 1937
per anarquistes, trotsquistes,
pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al
Café de
l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives),
al IV Districte de París,
agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de
l'ensenyament, de la
metal·lúrgica, de la construcció i
dels tècnics. Entre els seus animadors hi
havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry,
Michel Collinet,
Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave
Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc.
També fou, amb Nicolas Lazarévitch i
Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan
d'expressió, Le Réveil
Syndicaliste
(gener-octubre de 1938). En 1939, després de la
declaració de guerra, va ser
internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont
(Llenguadoc, Occitània),
d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de
1941 va
ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de
Saint-Barthélémy de Barraux
(Roine-Alps, Arpitània) i després als«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo
Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va
ser detingut de bell nou en
1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un
company de l'UA, li
va aconsellar que entrés a formar part dels«Restaurants Communautaires» i del
Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres«benèfics» petanistes on alguns
anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per
fugir de
la repressió i poder continuar amb la militància.
Després del desembarcament de
Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a
Aubervilliers
en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat
el mateix dia, amb la
matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França).
Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval
intervingué per
demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser
deportat al camp de
concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En
aquest camp, com a«deportat d'honor», tenia dret a romandre
aïllat en un dels dos blocs especials
de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals,
i
estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment
va ser
alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břeany (Bohemia Central,
actual
República Txeca), però realment va ser posat en
llibertat a mitjans d'agost de
1944, per raons desconegudes. En tornar a França,
treballà en un centre de
repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial,
deixà de militar,
encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació
Anarquista (FA). En
1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes
a controlar. Félix
Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de
França,
França).
---
