Anarcoefemèrides
del 24 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'Il Ribelle
- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.
***
- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència«antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el«neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.
***
Portada de Violeta
- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.
***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del
22 d'octubre de 1937
- Homenatge a Cortiella:
El 24 d'octubre de 1937 se celebra al cinema Coliseum de Barcelona
(Catalunya)
un homenatge a l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella
Ferrer, mort l'estiu
d'aquell any. L'acte, organitzat per l'Agrupació Anarquista«Los de Ayer y los
de Hoy» i presidit per Antonio Salud, tingué la
intenció de divulgar la vida i
la obra de l'homenatjat aprofitant l'avinentesa del canvi de la
plaça barcelonina
dels Àngels que prengué el nom de
plaça Felip Cortiella. Aureli Cortiella
Martret, fill de l'homenatjat, i Miquel Guinart Castellà
parlaren de la vida i
de l'obra de Felip Cortiella, amb la
col·laboració de destacats músics,
cantants, rapsodes i actors, com ara Josep Aimerich, Joan Batiste,
Mariano
Briones, Mariano Callejas, Emilio Peradalta, Joaquín
Pérez, Araceli Ratero,
Ofèlia Vicenç i Consuelo Ybrán, entre
d'altres.
Felip Cortiella i
Ferrer (1871-1937)
Naixements
Fotografia
policíaca d'Auguste
Percheron (21 de març de 1894)
- Auguste Percheron:
El 24 d'octubre de 1837 neix a
Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista
Auguste Henry
Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène
Percheron, botiguer de
novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi
freqüentà
els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881
participà en una reunió
del Comitè de Dones, al número 49 del carrer
Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la
Femme i en el qual va
participar Louise Michel. També
freqüentà els grups anarquistes, com ara«Les
Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe
Cosmopolite», «Groupe de Propagande"Les Égaux"», «Les Libertaires
Ardennais», «Ligue des Antipatriotes».
Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari«La Marotte». Durant la
primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament
abusiu de Gustave
Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a
l'asil de
Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de
1890 es guanyava la vida revenen
draps i com a escrivent públic. Les seves cançons
llibertàries es van publicar
en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote
(1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire
(1891), de Gwened
(Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó
anarquista Les briseurs
d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le
Père Peinard i
que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de
cançons, i d'Enfants
de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut
el 21 de març
d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre
antropomètric
del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat–reconegué ser
anarquista, però «teòric
simplement»– i l'endemà tancat a la
presó parisenca de
Mazas sota l'acusació d'«associació
criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser
posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu
domicili, al número
21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament
detingut pel
mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de
1894 va
ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola
degradà la
seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà,
amb un centenar de
companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquistaÉdouard
Grange, aleshores deportat a la colònia
penitenciària de Caledònia. El seuúltim domicili fou al número 20 del carrer Ramus.
Auguste Percheron va morir el
21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París
(França).
***
Alexandra
David-Néel
- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.
***
Notícia
de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de
novembre de 1911
- Paul Mailfait:
El
24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville
(Ardenes, França) el
militant
anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François
Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer
ferrer,
calderer i
ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de
presó, que purgà l'1
de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes
als Magasins Réunis
de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran
Paulin i Edmon
Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren
tassons i l'aparador de
l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de
presó tots tres.
El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de
presó per cops.
Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista«Les Sans-Patrie» (Els Sense
Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29
d'abril de 1892, en
el marc de la repressió desencadenada contra el moviment
anarquista sota
l'acusació d'«associació
criminal», tres membres de «Les
Sans-Patrie» van ser
detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort,
pogué fugí pels
pèls de la detenció i es va refugiar a
Bèlgica on ja es trobava son germà, que
havia estat inculpat de «complicitat de
deserció». Finalment, el 6 de maig de
1892 va ser detingut a Charleville, però durant el
procés va ser exculpat i el
15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a
vuit
dies de presó per «violència i
rebel·lió contra un agent». El setembre
de 1911,
durant les manifestacions contra l'encariment de la vida,
provocà un aldarull al
carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les
tropes i a
assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos
mesos de presó
preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Charleville a sis mesos de presó per«provocació al pillatge».
Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa
de
Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923
s'instal·là a
París (França) i fou pare de set infants.
Desconeixement la data i lloc de la
seva defunció.
***
![Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla01.jpg "Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]")
Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]
- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta«La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación,La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, iés autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.
Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)
***
Clovis
Trouille
- Clovis Trouille:
El 24 d'octubre
de 1889
neix a La Fère (Picardia, França) el
pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats,
es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905
entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia,
França), on restà durant cinc anys. En 1907
guanyà el Primer Premi de Belles
Arts d'Amiens per la seva obra La jeune
fille blonde.
Començà com a
il·lustrador publicitari i de moda de la casa
Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local.
Després de set anys
fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als
fronts de
Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es
declarà
anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen
(Illa
de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb
qui
tindrà dues filles, i s'instal·là
a París (França), on treballà a partir
de 1925 i durant 35 anys com a
maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de
Pierre Imans. Durant el
seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc
usual, com ara
l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme;
ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el
polític, el de
l'Església catòlica, el burgès, el de
l'Estat, etc.). En la seva pintura
s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a
l'art
surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per
André Breton i per Salvador Dalí.
En 1930 una de les seves obres, Remembrance,
va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors
Revolucionaris i el desembre
de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la
revista Le surréalisme au service
de la révolution. Entre 1933 i 1935 i
entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels
Independents i dels
Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme.
Déclaration
préalable, que es publicà en Le
Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948,
1949 i 1959),
acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art
del Renaixement.
La seva obra també es va veure influenciada per la«cultura de masses»,
especialment pel còmic i el kitsch,
iés un clar antecedent del pop art.
Va
ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus
quadres. En
1947 participà en l'Exposició Internacional
Surrealista a la Galeria Maeght de
París (France) i en 1963 realitzà la seva primera
exposició en solitari en la
parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan
s'inspirà en una de les
seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguardaOh! Calcutta!, joc de paraules amb«Oh
quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va
morir el 23 de setembre –algunes fonts
citen erròniament el 24
de setembre– de 1975 al Centre
Hospitalari «Maison Blanche» de
Neuilly-sur-Marne (Illa
de França,
França). En 2002 el
cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films
de vampirs, evocà
Trouille en la seva pel·lícula La
fiancée
de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició
antològica al Museu de
Picardia d'Amiens.
Clovis
Trouille
(1889-1975)
***
Filippo
Filippetti
- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).
***
- Gregorio Jover Cortés:El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a unaàmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la«gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per«sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup«Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup«Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.
Gregorio Jover Cortés (1891-1964)
***
Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924
- Charles Chauvin: El
24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el
propagandista
anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles
Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor.
El març
de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes
va ser detingut per«apologia del crim amb finalitat de propaganda
anarquista» juntament amb el
llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de
l'Assistència Pública, actor
de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el
número del 9 de
març de Le Libertaire
l'article «Pour
Germaine Beront, faisons la connaître et aimer».
Jutjats ambdós el 25 d'abril
de 1923 pel XI
Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès,
van ser condemnats per «apologia del crim» a sis
setmanes de presó i a 50
francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de
1923,
fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal
Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de
Germaine Berton, assassina
de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile
Cottin, magnicida frustrat de
Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a
sis mesos de presó i
a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI
Tribunal
Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de
multa, juntament
amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de
l'amnistia
publicat en Le Libertaire entre el
27
de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de
presó i a
100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb
Gaston Meunier,
Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin),
a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en
solidaritat amb
l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand,
empresonada per«antipatriota» i per apologia a la
deserció i aleshores en vaga de fam. El 30
de març de 1924 va ser condemnat en absència a
vuit mesos de presó i a 50
francs de multa per «provocació de militars a la
desobediència i apologia del
crim» a resultes de dos articles publicats el març
de 1923 en Le Libertarie, pena que
fou reduïda a
quatre mesos en l'apel·lació.
Posteriorment va ser gerent de La Revue
Anarchiste (1929-1936), fundada
a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota
organització
llibertària. La darrera part de sa vida treballà
de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938
a l'Hospital Tenon
de París (França).
***
Propaganda
de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin
- Louis Descarsin: El 24 d'octubre de 1895 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica«Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la«Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie«Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les«Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste,òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com«ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França).
---
