Anarcoefemèrides
del 9 d'octubre
Esdeveniments
Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici
- Judici contra Ferrer i
Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és
jutjat a la
presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra
Sumaríssim, per la
seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana
Tràgica, el pedagog
anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou
presidida pel tinent
coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les
nou del matí i
Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no
comparèixer amb un vestit més
adequat, però quan volgué protestar per haver
estat privat de les seves robes i
haver d'anar al judici com un apatxe, el president
el féu callar.
Després tot fou molt ràpid, perquè no
s'escoltà cap testimoni. El comandant
Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un
extens resum del sumari
i a continuació, després de dues hores de
descans, presentaren els seus informes
el fiscal, capità d'Infanteria Jesús
Marín Rafales, i el defensor, capità
d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després
d'una breu declaració del
processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era
crear escoles per
elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es
retirà a deliberar a
tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el
paràgraf segon de l'article
242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a
Ferrer com a cap d'una
rebel·lió militar,
s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest
partint de les
declaracions d'una quinzena de testimonis i de la
documentació confiscada al
processat, però la seva argumentació fou molt poc
convincents. No havia cap
testimoni directe que demostrés que hagués actuat
com a cap de la rebel·lió i
els documents més comprometedors per a Ferrer eren les
circulars
revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans.
El capità Galcerán,
defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per
examinar els 600 folis
del sumari i protestà per la manera que s'havia
instruït el procés –no
s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a
vàlides
denúncies anònimes, els escorcolls
policíacs s'havien fet sense testimonis, les
proves documentals no foren peritades ni sotmeses a
contradicció–, criticà la
campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical
republicà contra el seu
defensat i demanà la seva lliure absolució. La
sentència fou dictada el mateix
dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren
constitutius d'un
delicte consumat de rebel·lió militar, amb la
concurrència de circumstàncies
agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i
indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou
remés a l'auditor de la
IV Regió Militar perquè emetés el seu
preceptiu dictamen i fos enviat al capità
general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el
capità general aprovà
la sentència i la comunicà, a través
del Consell Superior de Guerra del
Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí
Antoni Maura a
l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12
d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a
Ferrer, al
despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu
havia estat
traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que
signà amb total
serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat
l'endemà, 13 d'octubre de
1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona
(Catalunya), mentre
accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es
portaven a terme
arreu del món.
***
Capçalera
de Tierra y
Libertad
- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.
***
Capçalera
de Le
Révolté
- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de
1910 surt
a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer
número del setmanari llibertari Le
Révolté. Organe hebdomadaire d'union,
d'action et d'éducation révolutionnaire regional–en números posteriors el
subtítol perdrà l'adjectiu«regional». Aquesta publicació
sorgí arran de la
fusió de L'Action Syndicale
(1904-1910) i Le Combat
(edició del
Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El
seu gerent va ser Henri
Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul
Lenoir i Henri
Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos.
L'últim número fou el del 28
de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde
(1913-1914).
***
Capçalera
del primer número de Guerra di Classe
- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.
***
Cartell de l'acte
- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.
Naixements
Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883
- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Cleto
Benassi (ca. 1945)
- Cleto Benassi: El
9 d'octubre de 1882 neix a Vergato (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista, i després socialista, Cleto Benassi, conegut
com Vecchietti.
Era fill de Giuseppe Benassi i de Luigia Bertocchi. Es guanyava la vida
treballant de ferroviari. A principis de segle s'integrà en
el grup anarquista encapçalat
per Armando Borghi a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). En 1914 va ser acomiadat
de la seva feina de ferroviari per particiipar en la vaga i els fets
revolucionaris de la «Setmana Roja» i va ser fitxat
per la policia com a«socialista sindicalista». Lluità en la
Gran Guerra com a soldat d'infanteria
de primera línia; desmobilitzat en 1916, no va ser
admès als ferrocarrils. Durant
la postguerra s'afilià al Partit Socialista
Italià (PSI) i esdevingué dirigent
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Elegit membre del
Comitè Central
de l'SFI, entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga
dels
ferroviaris, amb Augusto Castrucci, Giovatta Costa, Angelo Papetti,
Camillo
Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè
d'Agitació dels
Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre
italià Francesco Saverio
Nitti. En 1922 va ser nomenat membre de l'Executiva Nacional de l'SFI i
va ser suspès
del servei durant tres dies per no haver fet feina el Primer de Maig.
Participà
en la vaga de l'1 d'agost de 1922, engegada per l'Alleanza del Lavoro
(AL,
Aliança del Treball), i el juliol de 1923 va ser acomiadat
dels ferrocarrils
per «mal rendiment laboral». L'agost de 1923 va ser
jutjat per infracció de la
Llei de Ferrocarrils (vaga de l'1 d'agost de l'any anterior) i
condemnat a tres
mesos de suspensió del servei i a una multa de 500 lires,
pena que va ser
considerada posteriorment il·legítima i
anul·lada. Durant els anys del feixisme
se li va impedir fer feina i se li va denegar el passaport per emigrar
aÀustria on volia anar a treballar. L'octubre de 1936 va ser
detingut
preventivament durant la visita de Benito Mussolini a Bolonya. En 1927
se li va
retirar l'abonament ferroviari sota l'acusació de fer«propaganda subversiva»
als trens i en 1930 va ser inscrit com a subversiu en un registre de«persones considerades
políticament perilloses». Participà en
les reunions clandestines del Partit
Comunista Italià (PCI), sovint al domicili
bolonyès d'Agusto Diolaiti,
juntament amb Paolo Betti, Raffaele Lossanti i Otello Penati, entre
d'altres. En
1938 restà empresonat un mes durant la visita d'Adolf Hitler
a Itàlia. El 29 de
maig de 1940 la policia li va notificar la prohibició de
freqüentar el cafè San
Pietro de Bolonya, al carrer Indipendenza, lloc de trobada els cercles
antifeixistes. En la lluita antifeixista d'alliberament durant la II
Guerra
Mundial, passà a la clandestinitat sota el nom de Vecchietti.
Amb Cipriano
Tinti, formà part del Servei d'Informació del
Comandament Únic Militar
d'Emília-Romanya (CUMER). Formà part de la
Secretaria Provincial del Partit
Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP) i
va ser un dels dirigents de la «Brigada
Matteotti» de Bolonya. El novembre de 1944 entrà a
formar part del Comandament
Municipal i del Comandament Regional de la «Brigada
Matteotti». Durant la
lluita antifeixista, organitzà un cos de policia partisana
constituït per
antics carrabiners. El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de
Bolonya,
ocupà la seu de la Prefectura i
instal·là el nou prefecte, Gianguido Borghese,
designat pel Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament
Nacional). De bell nou integrat en els ferrocarrils, durant anys
tornà a ser dirigent
de l'SFI. Cleto Benassi va morir en 1950 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
sobre la baralla d'Adolphe Fortel apareguda en el diari
d'Amiens Le
Progrès de la Somme de l'11 de juny de 1909
- Adolphe Fortel:
El 9 d'octubre de 1889 neix a Amines (Picardia,
França) l'anarquista
Adolphe Fortel. Sos pares, jornalers no casats, es deien AdolpheÉmile Fortel i Marie
Rose Adolphine Decagny, i legitimaren el fill, i dues germanes majors
(Désiré
Albert i Jeanne Marie), amb el seu matrimoni celebrat el 25 de novembre
de 1891
a Amiens. Es guanyava la vida treballant de sabater i adobant cadires.
El 5
d'agost de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Amiens a
un mes de
presó per«rebel·lió». A finals de
març de 1909 va ser processat, juntament amb
altres companys (Albert Andrieux, Lucien Graux, Jules Lemaire i Adolphe
Martin), per haver distribuït periòdics i fullets
antimilitaristes durant un
consell de revisió militar. Durant la nit de l'1 al 2 de
juny es va veure
implicat en una baralla sagnant al carrer Grand-Vidame d'Amiens. En
aquesta època
viva al número 56 del carrer Monstrelet d'Amiens. L'agost de
1910 va ser
condemnat a un mes de presó per «ultratge a
l'exèrcit». El 2 d'octubre de 1911 va
ser incorporat a l'exèrcit i el 14 d'octubre d'aquell any va
ser llicenciat per«insuficiència de desenvolupament i feblesa
general». Quan esclatà la Gran
Guerra, el 8 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per al servei
per«musculatura insuficient» i el 5 d'abril de 1917 va
ser destinat al Servei
Auxiliar. El 17 de maig de 1917 va ser enviat al 39 Regiment
d'Infanteria al
Servei Auxiliar, però el 27 de setembre de 1917 va ser
declarat «inepte definitivament
per a fer la campanya» per «bronquitis
crònica i musculatura insuficient». El
12 de maig de 1917 es casà a Amiens amb Eugénie
Christine Pétain. En 1920 vivia
al número 20 del carrer Saint Maurice d'Amiens.
Després de diverses revisions
militars, el 18 d'abril de 1930 va ser donat de baixa definitiva, amb
una
pensió del 60 per cent, per «selenosi pulmonar
generalitzada». Adolphe Fortel
va morir el 7 de gener de 1975 a l'Hospici de Villers-Bretonneux
(Picardia,
França).
***
Necrològica
de Marià Sanromà Grau apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'octubre de 1967
- Marià
Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894
neix a Arnes
(Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Marià Sanromà Grau –a vegades el primer
llinatge
citat erròniament Samroma.
Sos pares es deien Marià
Sanromà i Josepa Grau. Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona
tarragonina i en 1939, amb
el triomf franquista, passà a França.
S'establí a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local de la CNT. Durant els anys seixanta
patí un accident laboral que l'obligà a romandre
hospitalitzat en una casa de repòs
de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La
Grave. Marià
Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta
població.
***
Celso Persici
- Celso Persici: El
9 d'octubre de 1896 –algunes
fonts citen erròniament el 9 de desembre– neix a
Crespellano (Emília-Romanya,
Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso
Persici. Sos pares es
deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove,
influenciat per
l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja
en 1913 va ser
condemnat per la seva militància. Membre actiu de la
Unió Sindical Italiana
(USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia)–amb Armando Borghi, Luigi Fabbri,
Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli,
etc.– prengué part el
4 de desembre de 1919, després d'un míting a
Bazzano, en una revolta; detingut,
fou acusat d'«incitació a l'odi de
classes». Fou un dels militants més actius
de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil
Revolucionària),
creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el
22 de desembre de
1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia).
Col·laborà en Umanità Nova
i Guerra
di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou
processat el 6 de
març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos
i 22 dies de presó,
que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de
la Borsa de Treball
Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de
presó.
En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa
família, s'exilià amb
son germà Antonio Persici a França.
Treballà per a la Casa «César
Ranuzzi» a Dieulouard
(Lorena, França). Cap el març de 1924
s'establí a la regió parisenca i
residí a
Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A
París i a
Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo
Angeli, Gino Balestri,
la família Berneri, Aurelio Chessa, la família
Fabbri, la família Giglioli, Leonida
Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio
Umberto Marzocchi,
Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa
de
paletes i de decoració de mosaics que permetré
els companys tenir un treball i
legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al
moviment anarquista.
També prengué part en la construcció
dels casinos de Vichy i de Donibane
Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club
de Niça. El
setembre de 1925 participà en el Congrés de
Refugiats Italians celebrat a
París. Després de dos anys a Niça,
s'instal·là per qüestions de salut el 17
d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on
treballà
d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa«Aixandro et Goyet» i com
cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta
ciutat participà en les
activitats de la Universitat Proletària i va militar en el
Grup Comunista
Anarquista «Belle de Mai» de la
Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo
Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici
i
altres. En 1934 era membre del grup anarquista«Belle-de-Mai» de la Federació
Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a
Algèria durant uns mesos per
qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per
la policia, en una
ocasió evità un segrest amb la finalitat de
lliurar-lo secretament a la policia
de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14
de novembre de
1935, va ser detingut dos dies després, portat a la
comissaria marsellesa
d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a
Catalunya, on uns mesos més
tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de
1936 i en el triomf
de la revolució. Participà en
l'organització dels voluntaris que venien per
lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó,
Espanya). En 1937 va treballar
en la Secció Italiana del Comitè Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri,
i
representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici,
en el Comitè
Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També
treballà, amb Martín Gudell i Augustin
Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de
l'assassinat de
Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937,
tornà a França on
visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé
durant dos anys. Buscat per
la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond
Lelli, arribar a
Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino
Angeli). Però un dia després de la seva
arribada, el 19 de juliol de 1939,
són detinguts a Orà amb Angeli. Dino
només fou tancat dos mesos, però Persici i
Lelli van ser empresonats durant un any per ús de
documentació falsa. Després
de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca
(Marroc), on
participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis
Rodríguez Castro), en la resistència
marroquí amb falses
identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes
establerta a
Orà. El setembre de 1943, després del
desembarcament aliat al Nord d'Àfrica,
retrobà sa companya a Orà. Després de
la II Guerra Mundial, Persici retornà a
Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i
son fill Vertice
(1931-2000), que també serà militant anarquista,
i participà en la reconstrucció
del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a
Marsella amb Vertice i l'any
següent substituí Gusmano Mariani com a responsable
de la subsecretaria de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a
Europa Occidental.
Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a
René Bianco en la
fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de
Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanariEspoir, on defensà els
principis de l'AIT. Finalment s'establí a
Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso
Persici va morir el 15 de
setembre de 1988 a la Residència «Les
Palmiers» de Niça (País
Niçard,
Occitània).
***
Notícia
sobre Roger Bâcle apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 9 de desembre de 1937
- Roger Bâcle: El 9 d'octubre de 1899 neix a Crézac (Poitou-Charentes, França) el tipògraf anarquista i antimilitarista Roger Bâcle, més conegut com Roger Coudry i que va fer servir el pseudònim Régor. Sos pares es deien Auguste Bâcle, pedraire, i Marie Julia Raül. Militant anarquista en el període d'entreguerres, va ser vigilat per les autoritats. Destacà com a orador al servei de les Joventuts Anarquistes. El 26 de setembre de 1924 es casà a Borsorhel (Bretanya) amb Marie Yonna Sibiril. Albergà en diferents ocasions al seu domicili del número 57 de l'avinguda Lamoricière de Sevran (Illa de França, França) l'objector de consciència Gérard Leretour, editor de la revista parisenca Rectitude,òrgan dels«Pacifistes d'Acció» i de la«Lliga d'Objectors de Consciència», publicació en la qual col·laborava sota el seu pseudònim de Roger Coudry. En aquests anys col·laborà amb articles antimilitaristes i de sindicalisme sota el pseudònim Régor en Le Libertaire. Posteriorment residí al carrer de la Pépinière de Sevran. En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Cap el 1937 fou secretari del grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), va fer costat el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya i dirigí «Les Imprimeries Pacifistes» d'aquesta localitat. El 23 d'abril de 1939 va ser inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. Roger Bâcle va morir el 21 de maig de 1979 a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Roger Boutefeu, anarquista que lluità en la guerra d'Espanya, que col·laborà sovint en Le Libertaire i que fou gerent d'aquest periòdic, i que també va fer servir el pseudònim Roger Coudry; per aquest fet, moltes vegades les dades es poden malentendre.
***
Notícia
de la detenció d'Edgard Delobel apareguda en el
periòdic Le
Libertaire del 25 de maig de 1929
- Edgard Delobel: El
9 d'octubre de 1901 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Edgard Edmond Delobel. Era fill d'Edmond Louis Delobel, licorista, i de
Marguerite Alphonsine Lemaire, planxadora. Va ser un dels responsables
de la
Federació del Centre adherida a la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR), creada a resultes del congrés celebrat entre el 30
d'octubre i l'1 de
novembre de 1927 a París (França),
congrés que donà lloc a una escissió
que portà
a la creació de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) al voltant de
Sébastien Faure. En aquesta època vivia al
número 2 del carrer André-Marty de
Bobigny (Illa de França, França) i era secretari
del grup anarquista de
Bobigny-Le Blanc-Mesnil de l'UACR. Membre de la comissió
administrativa de la Unió
Anarquista Comunista (UAC), a partir del 13 de gener de 1928 va ser
gerent de Le
Libertaire, en substitució de Paul Celton. A
principis d'aquest mateix any participà
en una campanya antiparlamentària a Saint-Denis (Illa de
França, França) per a
les eleccions legislatives. També va ser membre, des de la
seva fundació a principis
de 1928, del grup «Les Amis du Libertaire»,
amb Nicolas Faucier de
secretari. L'abril de 1929 va ser condemnat, com a gerent de Le
Libertaire,
a resultes de la publicació de l'article de René
Ghislain «Pas de pitié pour
les bourreaux!», a tres mesos de presó i a 2.000
francs de multa, i l'octubre
d'aquell any a un any de presó i a 1.000 francs de multa per«propaganda
pacifista» i «provocació de militars a
la desobediència», penes que van ser
confirmades en l'apel·lació del 13 de gener de
1930. El setembre de 1929, des
de la presó de La Santé, envià a Le
Libertaire un manifest antibolxevic.
Va ser substituir per Jean Ribeyron en la gerència de Le
Libertaire. El
19 de juny de 1931 va ser posat en llibertat després de 25
mesos empresonat a
La Santé i a Claravall. El 3 de febrer de 1934 es
casà a Pantin (Illa de
França, França) amb Lucie Germaine Thevenin. El
31 de desembre de 1948 va ser
esborrat de la llista de militants anarquistes a vigilar de la
regió parisenca.
Edgard Delobel va morir el 13 d'agost de 1976 al seu domicili de Lo
Boscat
(Aquitània, Occitània).
***
Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)
- Jacobo Maguid: El
9 d'octubre de 1907
neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo
Maguid,
també conegut com Jacinto Cimazo
i Macizo. Sos pares, immigrants que
havien
arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien
Alter Maguid,
ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella
tingué vuit infants, dues
dones i sis homes. Després d'estudiar primària i
secundària a Santa Fe, en 1936
començà estudis universitaris d'enginyeria a La
Plata (Buenos Aires, Argentina)
i treballà com a tècnic per costejar-se la
carrera. A La Plata participa en
diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària«Ideas», com ara les de suport a
Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença
a introduir-se en el pensament
anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la
Comissió Directiva del
Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres
companys, el Partido
Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra),
dirigint el
seu òrgan d'expressió Palabras
Rebeldes.
Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6
de setembre de 1930, la
impremta clandestina de l'Agrupació«Ideas», on s'imprimia Palabras
Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut
durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar
hagué
d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga
general
estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos
germans,
va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A
la penitenciaria,
juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José
Perano, Jesús Villanas,
Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio
Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé
Lorda), organitzà l'anomenat «Petit
Congrés Anarquista», on de manera
assembleària es tractaven temes i s'acordaven
mètodes d'acció. El febrer de
1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro
Justo, va ser alliberat i
marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys
(Diego Abad de Santillán,
Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i
s'incorporà en la redacció de La
Protesta (Abad de Santillán, Manuel
Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de
1932 després de l'aixecament
de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú,
va ser violant per la policia en
diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues
vegades,
tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre
de la Federación
Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació
Obrera Regional
Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes
públics a places i barriades. Vuit
mesos després de la seva reaparició, La
Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de
manera clandestina. Entre
setembre i octubre de 1932 participà en el II
Congrés Regional Anarquista,
celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual
resumí en La Protesta.
En aquest congrés s'aprovà
la creació d'una organització anarquista
específica i col·laborà en la
creació
del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que
treballarà durant tres
anys fins a la fundació de la Federació
Anarco-Comunista Argentina (FACA). En
1933, a instàncies dels seus companys, continuà
els estudis a La Plata i el
març de 1934 aconseguí el títol
d'enginyer civil amb les màximes
qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i
participà activament en la
Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca«Emilio Zola» i en
l'Agrupació Anarquista. En aquesta època
engegà una correspondència amb Pascual
Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena
perpètua malgrat la
seva provada innocència. En aquest mateix 1934
realitzà gires propagandístiques
organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i
d'impulsar
les campanyes de solidaritat amb els «Presos de
Bragado» (Pascual Vuotto,
Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell
any començà la gira
mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies
del nord i centre
de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en
un acte
de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou
atacada per un
escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA)
i un obrer, Benjamín
Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després,
viatjà a Buenos Aires, on amb
Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés
constituent de la FACA. En
aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos,
ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un
congrés realitzat a La
Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954,
adoptarà el nom de Federació
Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la
professora Reyna
Suárez Wilson, realitzà una gira
propagandística arreu la província de
Córdoba
i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la
campanya pels«Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira,
va ser nomenat pel Consell
Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i
col·laborar en la
Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven
gestant. Amb un vaixell
francès arribà a Le Havre (Alta Normandia,
França) i a París conegué
Sébastien
Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Amb
aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre
de 1936 a
Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu
central de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de les
Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de
Santillán, el Ple de la FAI el
nomenà director del setmanari Tierra
y
Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936
fins el 1938, i col·laborà
en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona
visqué en un
apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince,
José Grunfeld i Anita
Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di
Césare, Laureano Riera,
José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc.
S'integrà en el grup anarquista«Nervio» i assistí a nombroses reunions,
plens i congressos. Per al setmanari
recollí informació a fàbriques,
tallers, col·lectivitats, centres de salut i
d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants,
com ara Camillo
Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare,
Gastón Leval o Emma
Goldman. A la seu de Tierra y Libertad,
ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra
di Classe, després de l'assassinat de Berneri el
maig de 1937. A
començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la
FAI l'encarregà visitar
València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI
que se celebrà a
Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció deTierra y Libertad. En elsúltims mesos
de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI,
d'ordenar diversos materials
d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van
ser publicats a
Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de
Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince,
en un camió de Solidaridad Obrera
cap a l'exili. Amb
una credencial de la FAI creuà la frontera.
Després d'una caiguda, va ser
hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i
setmanes després fou
enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al
port.
Després fou internat al camp de concentració
d'Argelers, d'on aconseguí fugir.
A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de
la FAI, treballà en la
redacció d'unes memòries. Malalt,
decidí retornar a l'Argentina i, després de
dos viatges a París per realitzar els tràmits,
embarcà a Cherbourg (Alta
Normandia, França) en un transatlàntic
anglès. En arribar a Buenos Aires, va
ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per
Morano,
cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de
realitzar diversos
informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe,
s'instal·là a Buenos
Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte.
Fruit d'aquesta
col·laboració, s'edità el llibre Definición
de la guerra. A finals de 1939 començà
la gira propagandística més
important de la campanya pels «Presos de Bragado»,
alhora que informà sobre el
que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es
realitzà en més de 20
localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940
realitzà tres noves gires
de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est
de la província de
Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província
d'Entre Ríos. En 1941 reinicià
l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a
Buenos Aires,
sempre sense cap feina estable. En aquesta època
col·laborà en diverses
publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de
América, Reconstruir
o Solidaridad Obrera. En 1942
formà
parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui
conviurà la
resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de
Bradado», per commutació
de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de
presó. A partir de 1943
participà activament en el moviment llibertari, integrant-se
en agrupacions,
assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa
llibertària i parlant
en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia.
L'Editorial Reconstruir
publicà successivament els seus tres llibres
biogràfics dedicats a militants
morts: Fernando Quesada, un trozo de
historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero
argentino (1981, amb José Grunfeld) iUna voz anarquista en la
Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989
publicà el seu llibre Escritos
libertarios, recull d'articles
publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985
col·laborà en El
Libertario, òrgan de la FLA. L'abril
de 1991 participà en les «Jornades
Interdisciplinàries sobre Anarquisme»,
celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de
Buenos
Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993,
participà, amb sa companya
Juana Quesada, en l'«Exposició sobre
Anarquisme», que se celebrà a Barcelona.
En 1994 publicà La
revolución libertaria
española (1936-1939) i l'any següent les
seves memòries sota el títol Recuerdos
de un libertario. Setenta relatos
de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a Buenos
Aires (Argentina).
---
