Anarcoefemèrides
del 8 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de L'Avenir
- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau,Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.
***
Capçalera
de Risveglio
- Surt Risveglio:
Pel 8 d'octubre de 1916 surt a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) el
número únic
del periòdic bilingüe castellà i
italià Risveglio (Despertar). Va ser
editat en ocasió del pícnic anarquista celebrat
el 8 d'octubre de 1916 a la
platja Palmetto Beach (Tampa, Florida, EUA), organitzat pel grup
llibertari«Risveglio», organitzat per a recaptar fons a
benefici dels presos socials
tancats a les presons espanyoles i exigir la seva amnistia. El barri
d'Ybor
City era el centre de la ciutat de Tampa, on des dels anys vuitanta del
segle
anterior vivien i treballaven una gran quantitat d'espanyols i
d'italians en
les manufactures, especialment en la indústria tabaquera.
***
Notícia
orgànica de Ramon Català i el grup «Los
Inseparables» publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 4 de setembre de 1924
- Detenció de
Català: El 8 d'octubre de 1924 és
detingut
a París (França), quan rebia d'una parella de
companys llibertaris dos fardells
d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a
França durant la dècada
dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy
(Forez, Occitània), amb
son germà Josep Català, el grup anarquista«Els Inseparables». El juliol de
1924, quan son germà Josep marxà cap a Elbeuf
(Normandia, França), s'instal·là a la
regió parisenca. Participà activament en
nombroses reunions d'exiliats
espanyols a la Borsa de Treball de París i al«Foyer Végétalien»,
organitzades
pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa
la Lliga de Militants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de París,
il·legalitzada per les
autoritats franceses el setembre de 1924.
***
L'Standard Oil Company segons
un dibuix satíric de l'època
- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina –segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924–, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern –on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes–, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.
***
Cartell
de la gala
- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de
1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de
Pantin de París
(França), una gala de suport al periòdic Le
Monde Libertaire organitzada per la Federació
Anarquista (FA). L'objectiu
concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un
nou local per a la
llibreria llibertària Publico. El concert tingué
com a protagonista el cantant
Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de
difusió als mitjans de
comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000
cartells arreu l'Illa de França,
al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Rémond (26 de febrer de 1894)
- Émile
Rémond: El 8
d'octubre de 1859 neix a Bagnolet (Illa de França,
França) l'anarquista Émile
Adolphe Rémond –citat a vegades
erròniament Raymond. Era fill d'Athanas
Rémond, jornaler, que va ser donat per desaparegut en 1889,
i Marie Magny,
modista. Es guanyava la vida treballant de jornaler i de predraire. El
15 de
gener de 1889 es casà a Montreuil (Illa de
França, França) amb la jornalera
Anne Guéritart i vivia al número 66 del carrer
François Aragó d'aquesta població.
El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 74-76 del
carrer Volga del
XX Districte de París (França) va ser escorcollat
per la policia i l'endemà, 26
de febrer de 1894, va ser fitxat com a «anarquista»
en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 2 de
març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data
i el lloc de la
seva defunció.
***
Fotografia
policíaca d'Antoine Vignaud (21 de març de 1894)
- Antoine Vignaud:
El 8 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el
25 d'octubre– de 1861 neix a
Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista
Antoine Vignaud –sovint el
seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph
Vignaud,
cotxer, i Marie Désiage. En 1889 es presentà com
a «candidat abstencionista»
pel I Districte de París (França) a les eleccions
legislatives. El 16 d'abril
de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de
París per haver robat
als Magasins du Loeuvre un paraigües per
utilitzar-lo, si calia, com a
defensa durant la manifestació del Primer de Maig i
condemnat a 15 dies de
reclusió que purgà a la presó
parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de
la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i
s'allotjà a casa del company
ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel
i Charles Malato. El
desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la
publicació anarquista Freedom,
marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895,
en arribar-hi, va ser fitxat
per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar
establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Charles Chatel (1894)
- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol LaRevue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i«rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies.
Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López
- Elisa Acuña:
El
8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte –actual Mineral del
Monte–
(Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista
María Elisa Brígida
Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura
transcrit
de diverses maneres (Elisa
Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa
Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de
Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti.
Després d'estudiar magisteri,
en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any
següent s'afilià al Club Liberal«Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del
qual arribà a formar part
del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant
dels germans
Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà
en el I Congrés de Clubs
Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els
seus articles dels periòdics Excélsior
i El Duende de Veracruz. En 1903
formà part de la direcció del Club
Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio
Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el«Manifest a la nació del Club
Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des
de la Ciutat
de Mèxic i publicat en El Hijo del
Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i
l'organització de més
clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista
Redenció (CAR) i redactà
articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta
organització. En 1903 va ser
detinguda i tancada a la presó de Belén de la
Ciutat de Mèxic, juntament amb
els germans Flores Magón, Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i
Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la
periodista i poetessa
anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza, que havia conegut a la
presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint
de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb
Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la
redacció de la nova etapa del
setmanari Vésper a San
Antonio
(Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez
Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup
format per unes tres-centes dones
llibertàries que exigien mitjançant vagues
millores condicions laborals per a
les dones. Després entrà a formar part de la
direcció del Partit Liberal Mexicà
(PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto
Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro,
l'organització obrerista «Socialisme
Mexicà» al districte de Mèxic.
Continuà editant el periòdic Fiat
Lux, ara com a òrgan de la Societat
Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de
rebel·lió patrocinat pel
Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres
companyes (Juana Belén Gutiérrez
de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores
Malvaes) i tancada a la presó
de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic).
L'abril de 1910 participà en
l'organització de la Gran Convenció Nacional
Independent, que es realitzà al
Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va
fer costat la candidatura de
Francisco Ignacio Madero González a la
presidència de Mèxic. En 1910 va fer
costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas
de Cuauhtémoc», fundat per
Dolores Jiménez Muro, i fundà el
periòdic La
Guillotina. Entre 1911 i 1912
col·laborà en Nueva Era.
En aquesta època es distancià de Ricardo Flores
Magón.
El març de 1911 va fer costat el «Complot de
Tacubaya», organitzat per Camilo
Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar
contra la reelecció de
Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana
Belén Gutiérrez de Mendoza
i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres,
l'organització «Amigas del Pueblo», que
demanava el vot femení per al president provisional
Francisco León de la Barra.
El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la
colònia Santa Julia
que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la
dictadura de José Victoriano
Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i
articles als diaris (La Voz de
Juárez, Sinfonía,Combate, Anáhuac,
etc.) fins a l'entrada d'Álvaro
Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914.
Aquest mateix any es
declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser
nomenada cap de Propaganda del
seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta;
també va
fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En
1914, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, edità La
Reforma,
primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la
causa dels pobles indis.
Després de la Revolució treballà en el
Consell Feminista Mexicà i en la Lliga
Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament
de
Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà
en l'actual Hemeroteca
Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI
Missió Cultural («Creuada contra la
Ignorància») de la Secretaria
d'Educació Pública (SEP), que
recorregué les
comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas,
Aguascalientes i San Luis Potosí
i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les
comunitats rurals mexicanes;
els altres «missioners» van ser Raquel Portugal,
Jesús Camacho Arce, Albino R.
López i Samuel Pérez. Aquesta Missió
instal·là set Instituts Socials: dos a
Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí.
Elisa Acuña va morir
el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) d'un càncer gàstric. El
16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la
Revolució Mexicana, les
seves restes van ser traslladades del «Pateón
Civil de Dolores» de la Ciutat de
Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la«Rotonda de los Hidalguenses
Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La
seva figura inspirà el
personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal
de amores d'Ángeles Mastretta.
***
Pompeo Barbieri
- Pompeo Barbieri:
El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana,
Itàlia)
l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo
Barbieri, obrer
perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al
pensament llibertari i
esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907
impartí nombroses
conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest
any i 1910
treballà a Fàbrica Italiana
d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en
aquests anys col·laborà en el setmanari Il
Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i
Zelmira Peroni.
El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés
dels Anarquistes de la Toscana
celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en
la campanya
antimilitarista i va fer diverses conferències i
mítings a Pisa i a Livorno
contra la guerra italoturca. Col·laborà en el
setmanari L'Avvenire Anarchico i el
maig de 1914 prengué part en el V Congrés
dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat
secretari de la
recentment constituïda Unió Anarquista Toscana
(UAT), encara que deixà el
càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat
pels obrers friülans
de Càrnia, va fer una gira propagandística a la
zona d'Udine. Decidit adversari
de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de
1915 va ser detingut a
Pisa per haver participat en una manifestació
antimilitarista no autoritzada i
fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions
laborals,
s'establí a La Spezia, on reprengué la seva
col·laboració amb Il
Libertario i on trobà altre company
pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué
part en les lluites obreres i
en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923,
després
d'una nova detenció, decidí emigrar
clandestinament i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on continuà la
seva tasca d'agitació anarquista,
especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti.
Després va
fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir
el 15 de
juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de
Toló (Provença,
Occitània).
***
Pierre Besnard
- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Sos pares es deien Auguste Besnard, conreador, i Marie Neau. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 25 de setembre de 1912 es casà a Oissel (Alta Normandia, França) amb Thérèse Marie Eugénie Montreuil. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste,òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 al seu domicili de Bagnolet (Illa de França, França) i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.
***
Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi
- Enzo
Fantozzi:El 8 d'octubre de
1886 neix a
Liorna
(Toscana, Itàlia) l'antimilitarista,
maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo
Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto.
Sos pares es deien
Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després
d'estudiar en una escola tècnica,
entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià
al Sindicat Ferroviari, del
qual arribà a ser membre del Comitè Nacional,
participant en diverses vagues.
En 1906 es traslladà a Florència, on va ser
qualificat per la policia com a«socialista antimilitarista» i «actiu
propagandista». El 10 de desembre de 1909
participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i
entre l'1 i el 3 d'octubre de
1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de
Florència. El 12 de juliol de
1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer
mort
durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la
policia, aquesta ressaltà la
seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a
la revolució. El 4 de
desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres
200
anarquistes i socialistes, participà en la
fundació del Comitè Internacional
contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de
mobilització, un pla
d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les
línies
telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i
dels ponts, confiscació
d'armament i altres mesures revolucionàries.
Edità, amb altes companys del
Comitè Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà
(Civilització), el primer número del qual
sortí el 25 de març de 1915 a
Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna
acusat d'haver
organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat
el sabotatge de les
línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el
novembre va ser enviat a files i
incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en
va ser eximit, però
va ser comminat a treballar en una fàbrica de
munició a Liorna i l'any següent
la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a
l'exèrcit. El 5 de març de 1918,
durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma,
dirigí un violent discurs de
suport a la Revolució russa. De tornada a
Florència, entre l'1 i el 3 de juliol
de 1920 participà en el II Congrés de la
Unió Anarquista Italiana (USI). El
febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat
dels
ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga
general antifeixista
d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va
ser atacada per un
escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924
emigrà
clandestinament a França i s'instal·là
a la regió parisenca. Membre de la
Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925
participà a París, amb
altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.),
en la
fundació del «Grup Anarquic Pietro
Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser
objecte d'un decret d'expulsió, però
aconseguí una pròrroga renovable que li va
permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A
començaments de 1926
participà en una gira propagandística a
Lió i a Marsella on reivindicà un frontúnic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot
criticant els«anarquistes intransigents» que rebutjaven tota
col·laboració amb altres forces
antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de
Propaganda Anarquista
va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat
d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament
amb altres companys
(Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a
Garges-lès-Gonesse. Després s'establí
a Alençon, on fou membre del grup
llibertari italià«Caserio». En aquests
anys col·laborà en Il Martello.
En 1932 retornà a París i novament va ser acusat
per les autoritats feixistes
de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934
prengué la paraula,
juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa
Berneri, en
l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Durant
el Congrés de la Federació de la Liga Italiana
dei Diritti dell' Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va
ser nomenant, amb
Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè
Executiu. L'octubre, durant
el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble,
invità els congressistes a
protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la
Unió Soviètica.
Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la
lògia «Italia Nuova» de
París.
Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el
Congrés Antifeixista de
Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que
engegà les
protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí, amb
Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i
Giulio
Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a
Sartrouville que
arreplegà una cinquantena de militants de França,
Suïssa i Bèlgica i on es va
fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936
formà part del primer grup de militants italians (Berneri,
Bifolchi, Centrone,
Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per
Perpinyà per combatre
en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso»,
va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936
lluità als
combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després
va ser nomenat membre del
Comitè d'Investigació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de
rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i
de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini,
Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico
Ludovici.
L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en
un pis de la plaça de l'Àngel
amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca
Corsinovi
i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de«Maig de
1937», aconseguí eludí en dues ocasions
l'execució i va ser amollat després de
15 dies de detenció gràcies a la
intervenció de Luis Gertsch, promotor de
l'organització maçònica de socors
Comitè Central de Coordinació (COCECOO,
també
anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i
de Cesare Collaveri,
representant de la Gran Lògia de França. El
juliol de 1937 retornà a França on
dimití de la LIDU per protestar contra la
influència comunista. En aquestaèpoca treballà en una cooperativa de
construcció. En 1937 va ser inscrit en la
llista «Menées terroristes» (Ardits
terroristes), emesa per la Direcció de la
Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a
París
arran de la visita dels sobirans britànics i, novament,
amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià
els companys perseguits, entre
ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA
després de la seva evasió del
camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a
Fontenay-sous-Bois i figurava
en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats
feixistes
italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació
nazi participà en la
resistència i en un grup del maquis abans de retornar a
Itàlia. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on
continuà la seva militància. En 1947,
amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini,
fundà la
Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que després
esdevingué Federació Apartidista Sindical dels
Ferroviaris Italians (FASFI), i
que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.
Enzo Fantozzi va
morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).
***
Necrològica
de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de gener de 1963
- Ramon Ramia
Llerda: El 8 d'octubre de 1886 neix a Beseit
(Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista
Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de
Catanet.
Sos pares es deien Josep Ramia i Maria Llerda. El
16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de
Resistència de
Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i
tingué especial dedicació als
presos socials. Participà activament en l'aixecament
revolucionari del 8 de
desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el
comunisme llibertari
i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment
milità
en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya,
Franja de Ponent) de la
CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en la resistència
i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i s'instal·là a
Montferrièr de Les (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de la CNT de
Montpeller. Sa companya fou
Encarnació Rubert. Ramon Ramia Llerda va morir el 20
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 22
d'octubre–de 1962 a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
Giobbe
Sanchini
- Giobbe Sanchini:
El 8 d'octubre de 1887 neix a Montelabbate (Marques,
Itàlia)
l'anarquista Giobbe
Sanchini. Sos pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i
vivien a
Sant'Angelo
in Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida
de venedor ambulant i fabricant
de pasta alimentària. Des de jove es decantà per
les idees anarquistes, llegint
els diaris locals del moviment, especialment Germinal.
En 1902, seguint
l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna
(Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà
a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911
decidí emigrar als
Estats Units i sortint de Nàpols (Campània,
Itàlia) a bord del vaixell San
Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova
York (Nova York, EUA). Després
d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts,
EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut,
EUA), on treballà
de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain
amb la immigrant
italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana
la considerava
més «perillosa» que son
marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat
anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat
propagandista anarcocomunista
Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava
perseguit, i
es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca
Sovversiva, publicació en la
qual també col·laborà amb articles.
També va ser amic de Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts,
EUA), al
número 48 de Brookline Street, però pocs mesos
després tornava a viure a New
Britain, al número 63 de Laurel Street. El
7 de setembre de 1917 va ser detingut per
haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar
diners per
a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes
perseguits; jutjat
pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest
delicte,
ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser
novament detingut. En
aquesta època refugià l'anarquista perseguit
Carlo Valdinoci. Per les seves activitats
polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya
embarassada i un fill (Emo)
i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres
anarquistes (Vincenzo
Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo
Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels
EUA i
retornà a Itàlia a bord del vapor Duca
degli Abruzzi. El vaixell atracà el
9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino
va ser detinguda per
a ser investigada i finalment pogué marxà cap a
Sant'Angelo in Lizzola, mentre
que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de
Nàpols i després lliurat
a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di
Lecce,
Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no
s'havien presentat a la
crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en
llibertat a l'espera d'una
resolució de les autoritats militars,
s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el
13 de desembre de 1919 publicà els cinc números
de La Frusta Anarchica,
periòdic quinzenal que fundà. Aquesta
publicació esdevingué un referent de l'anarquisme«antiorganitzador», contrària a
qualsevol forma d'organització estructurada i
permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i
autoritària, però, a
diferència dels anarquistes individualistes,
confià en el valor de l'acció
col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el
procés revolucionari. El gener
de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La
Frusta, i, des de maig
de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es
traslladà a Fano (Marques,
Itàlia); en aquesta publicació hi van
col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino
Manni, entre d'altres. També va publicar númerosúnics, com ara La Sedia
Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola.
Abans de l'arribada
del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro«Novatore» i mantingué
correspondència amb destacats exponents del moviment
anarquista italià i
estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà
(Llombardia, Itàlia)
del 23 de març de 1921, sense reivindicar
l'acció, La Frusta considerà
els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol
de 1921 va
ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el
llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni
di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar
d'Ancona
(Marques, Itàlia) declarà el seu cas de
deserció sobresegut. L'agost de 1922 La
Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se
definitivament, però
continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a
les víctimes
polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i
dirigir un temps una fàbrica de
pasta, després treballà de paleta i
milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió
de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor
d'obres públiques. En
aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que
sovint
escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part,
però la
nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926
envià els infants nord-americans, Emo i Ignea, als
Estats Units, a viure
amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades
relacions
amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a
Suïssa, a qui va negar haver
conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli,
actriu professional
de teatre i filla d'una família anarquista –tenia
una germana anomenada
Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a
Forcella (Abruços, Itàlia),
on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936
tingué a Teramo
(Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que
esdevingué amb el temps un
reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe
policíac del 20 de
febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la
companyia de persones de provada
fe feixista, participa vivament en les manifestacions
patriòtiques i té una
actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera
Nazionale Dopolavoro (OND, Obra
Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada
pel règim feixista, es
va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no
obstant això
no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat
de subversius.
Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa
família, sempre va
creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra
Mundial, el 25 d'agost
de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una
segona sèrie de La Frusta
di Propaganda Anarchica, però no només
sortí un altre número. Entre 1948 i
1949 col·laborà en númerosúnics del periòdic Anarchismo,
publicat per
Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a
Nàpols. El maig de 1949
publicà un número únic de Frusta
Anarchica a Nàpols. En aquesta època es
relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi.
Mantingué contracte amb els
anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va
morir el
24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia).
Deixà inèdit el text Le
origine dell'anarchismo.
---
