Anarcoefemèrides del 26 de setembre
Esdeveniments
Premsa anarquista en llengua italiana
- Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.
***
Cartell de la conferència de Sébastien Faure
- Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».
***
El cenetista Joan P. Fàbregas, Conseller d'Economia. A la seva esquerra, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret
- La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.
***
Notícia sobre l'homenatge a Felip Cortiella Ferrer apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de setembre de 1937
- Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions«L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
***
Christiania
- Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un«experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea –en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir:«You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari«legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.
***
Cartell de L'Utopia
- «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.
Naixements
Foto policíaca d'Adolphe Bérard (16 de març de 1894)
-
Adolphe Bérard: El
26 de setembre de 1841 neix a la Casa de Parts del XII Districte de
París
(França) l'anarquista
Adolphe Bérard. Era fill natural de l'armillera Antoinette
Bérard. Ebenista de professió, vivia al
número 123 del Faubourg Saint Honoré
de París. El gener de 1882 fou un dels fundadors del Grup de
Propaganda
Anarquista de París (Baillet, Courapied, Gallois,Émile Gautier, Falies Gust,
Lagarde, Mollin, Thomachot, Émile Vaillat, etc.). El 23 de
gener de 1883, en una
reunió en suport de les famílies dels condemnats
en el «Procés dels 66» que se
celebrà a la Sala Rivoli de Lió
(Arpitània), fou un dels oradors, o una persona
del mateix nom, juntament amb Louise Michel. Entre gener i maig de 1885
formà
part de la redacció de la revista parisenca Le
Glaneur Anarchiste. En 1893 vivia amb sa mare al
número 25 del carrer Argenteuil de París i
posteriorment al número 2 del carrer Germain Pilon. El 16 de
març de 1894,
l'endemà de l'atemptat contra
l'església parisenca de la Madeleine i la mort de
l'anarquista Amédée Pauwels,
va ser detingut i fitxat com a anarquista, juntament amb altres
companys. En
aquesta època vivia al número 2 del carrer
Germain Pilon del XVIII Districte de
París. A començament de segle
freqüentava La Chapelle-sur-Crécy (Illa de
França, França), on era propietari d'una casa i
on segons la policia la seva
actitud no donava lloc a cap censura. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció.
***
Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882
***
Carl Nold fotografiat per Willybad (Chicago, 11 de novembre de 1899)
- Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara Freedom,Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir l'octubre de 1934. Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.
Carl Nold (1869-1934)
***
Foto antropomètrica d'Émile Henry
-Émile Henry:El 26 de setembre de 1872 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Joseph Émile Félix Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París; sa mare es deia Rose Caubet. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser:«Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri deBrévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista.En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.
***
Foto policíaca de Jean Dettweiller (30 de desembre de 1912)
-
Jean Dettweiller:
El 26 de setembre de 1875 neix al XIX Districte de París
(França) l'anarquista
individualista il·legalista Jean Georges Dettweiller–també citat erròniament Detweiller.
Sos pares, alsacians, es deien Jean Detteweiller, ajustador i
després
ferroviari, i Madeleine Muller. Quan era molt jove
començà a treballar d'obrer
serraller-ajustador en una fàbrica de pianos«Erard» de l'avinguda Flandre del
XIX Districte de París, feina que reprengué
després de fer el seu servei
militar entre 1896 i 1898. El 12 de juliol de 1900 es casà
al I Districte de
París amb la criada alemanya Marie Élisabeth
Staedel, amb qui tingué tres
infants. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 43 del carrer de la
Mouzaïa. Cap el 1906 obrí un taller de
reparació de bicicletes a Champigny
(Illa de França, França) i una taverna amb sa
companya. El setembre de 1910
obrí un taller de neteja d'automòbils i el
setembre de 1911 regentava en
propietat un petit garatge a Bobigny (Illa de França,
França) i freqüentava les
reunions anarquistes i destacats llibertaris (Édouard
Carouy, Louis Raimbault,
etc.). Lligat a les actuacions de la «Banda
Bonnot», el cotxe del grup que
s'utilitzà per a l'atracament del carrer Ordener havia estat
reparat al seu
garatge. El 29 de desembre de 1911 va ser detingut i,
després de processat amb
altres 22 persones relacionades d'una o altra manera amb la«Banda Bonnot», va
ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del
Sena a quatre anys de
presó per complicitat de furts per encobriment. Jean
Dettweiller va morir el 16
de març de 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França).
***
Francisco
Carreño Villar
- Francisco
Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix
a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Carreño Villar,
també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El
Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i
Fredis Villar, i tingué una
germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona
(Catalunya). De jove
milità amb els «Joves
Bàrbars» del Partit Republicà Radical
(PRR) d'Alejandro
Lerroux García, però l'abandonà
després de la postura d'aquest arran dels fets
de la «Setmana Tràgica» de juliol de
1909. En 1912 va ser empresonat per
escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va
ser
novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la
República
francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat
un mes més tard. Durant els
anys posteriors participà en la bohèmia
revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando
Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo
Santos, Plató Peig, etc.) i a
partir de 1915 col·laborà en els
periòdics Los
Miserarables i El Insurgente,
amb
fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi.
Instal·lat a l'Argentina i a
l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en
Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting
anarcoindividualista a Buenos
Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto
Bianchi. A Buenos
Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era
secretari de l'Ateneu Anarquista de
Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de
la FORU, com ara el
Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va
ser nomenat secretari. En 1931,
amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II
República
espanyola, retornà a la Península i
s'instal·là a Barcelona. A la capital
catalana sembla que entrà a formar part
d'Agrupació Anarquista «Faros» i
treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista«El Porvenir» de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques
propagandístiques per a aquesta
organització, fent conferències a diverses
localitats (Sant Adrià del Besòs,
Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà,
Granollers, Manresa,
Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa,
Vilafranca,
Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys
republicans. En 1935
col·laborà en el periòdic
maonès Fructidor.
Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan
García
Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez,
Ricard Sanz i altres destacats
anarquistes, participà en el míting de clausura
de la Conferència Regional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
se celebrà en 1936
a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al
Congrés d'aquell any en aquella
ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la
resposta contra
l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en
l'assalt a les
Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la«Columna Durruti», va ser
nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra
i al front d'Aragó participà
en l'edició del butlletí El
Frente.
El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de
Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la
FAI celebrat a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà
amb José Alberola i parlà en el seu
míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936
assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa,
ponència en la qual va participar. El novembre de 1936
viatjà, amb José
Berruezo, en representació de la «Columna
Durruti» a la URSS per a participar
en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en
tornar denuncià la
dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un
míting en suport de la
Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls,
Sant Sadurní,
Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers),
també parlaren Ramon Porté
Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març
i juliol de 1937
participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts
Llibertàries a Tarragona,
Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització
de les milícies, destacà per
la seva posició anticomunista i s'integrà en el
grup «Los Amigos de Durruti»,
del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els«Fets de Maig» de 1937,
lluità contra la reacció comunista als carrers de
Barcelona. El maig de 1938
assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el
triomf franquista passà
a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la
República Dominicana. En 1941
passà un temps a Panamà i a finals de 1943
retornà clandestinament a França.
Participà en la reorganització confederal a
l'exili enquadrat en el sector«ortodox» encapçalat per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL)
i es mantingué força crític amb les
posicions de Juan Manuel Molina (Juanel).
També fou nomenat delegat de
Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la
Península. En el
clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser
nomenat secretari de la
CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre
per Juanel, i membre del
Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i
formà part de la ponència de
Propaganda. Quan l'escissió confederal,
s'arrenglerà amb el sector «ortodox»
encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas.
L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc
i va ser
nomenat administrador del periòdic CNT,
gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre
1944 i 1946
participà en molts de mítings i
conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus,
Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947
fou administrador
de CNT. Trobem articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,El Insurgente,Los Miserables, La
Protesta, Solidaridad
Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el
17 de febrer de 1947 a l'Hotel
Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005
Miquel Amorós publicà
la biografia Francisco Carreño, el
arduo
y largo camino de la anarquía, que va ser
reeditada ampliada en 2013 sota
el títol Francisco
Carreño, y los arduos
caminos de la anarquía.
Francisco Carreño Villar (1890-1947)
***
- Cristóbal
Díaz
Díaz: El 26 de setembre de 1890
neix a Landete (Conca, Castella, Espanya)l'anarquista
i
anarcosindicalista Cristóbal Díaz
Díaz. Sos pares es deien Esteban Díaz i Patricia
Díaz. Quan era jove emigrà a
Barcelona
(Catalunya), on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan
l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat
a Burgos
(Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals,
el 27 de juliol de
1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena–un altre assaltant aconseguí
fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la
fàbrica de ciment
Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser
jutjat dos dies
després en consell de guerra sumaríssim, el
primer des que s'implantà l'Estat
de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de
presó cadascun per «dipòsit
d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre
del Consell Municipal de
Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual
Santa Coloma de Gramenet), al
costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Entrà a formar part
de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a
fer
feina en la construcció de la pressa de l'Aigle
(Alvèrnia, Occitània). Durant
l'Ocupació s'integrà en la
Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del«Batalló Didier» de les Forces Franceses
de l'Interior (FFI), format per
militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va
ser nomenat secretari
de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia,
França) de la CNT, càrrec que
ocupà fins a la dissolució d'aquesta
federació local en 1964. Vidu de Dolors Serra Ramon, es
casà amb Joaquina Sánchez Ramos.
Cristóbal
Díaz Díaz va morir el 3 de juliol de
1966 al seu
domicili de
Sélestat (Alsàcia, França).
***
Maria
Giaconi
-
Maria Giaconi: El
26 de setembre de 1892 neix a Cave di Sassoferrato (Marques,
Itàlia)
l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria
Ligi. Sos pares es
deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre
germans
d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb
els pares i no mostrà cap
interès per la política. Durant la tardor de 1911
emigrà als Estats Units per a
reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i
s'establí a Peckville
(Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista
Adolfo Ligi, nascut també a
Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del
moviment llibertari
local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a«anarquistes
perillosíssims» i els tenien com a«líders» de la colònia minera
local i
constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son
cossí Marco
Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca
Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company
participà activament en la
campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo
Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista
Ernesto Bonomini, qui en
1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels
responsables del
feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les
autoritats interceptaren
una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec
amb part
de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer
de Maig a Old Forge
(Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà
una subscripció al periòdic Il
Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a
favor del Comitè Pro
Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes
fonts de la policia
registren, després d'haver fugit de la vigilància
de la policia, la seva
presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni,
però sembla una notícia sense
cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es
traslladà amb son
company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA) i en 1937 a Nova York (Nova
York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que
constantment vigilada
per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal
es
queixà que aconseguí fugir del cercle i haver
marxat cap a Espanya per fer
costat la revolució llibertària que s'estava
quallant. Segons la policia
nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia
tingut cap
contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de
1940, dirigida a sa
cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa
mare. Maria Giaconi va morir el 4
de juliol de 1980 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Necrològica
de Mariano Jover Ferrando apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 d'abril de 1964
-
Mariano Jover
Ferrando: El 26 de setembre de 1902 neix a Pedrola
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Jover Ferrando –a
vegades el primer
llinatge citat erròniament com Joven.
Sos pares es deien Mariano Jover i Irene Ferrando. L'agost de 1929,
quan complia
una pena de sis anys de presó militar per«sedició» al Reformatori d'Adults
d'Alacant (Alacantí, País Valencià),
se li va concedir la llibertat
condicional. En els anys republicans milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i presidí el Sindicat
Fabril. També fou
membre, amb Maria Tiu i El Pipa,
del
Comitè Pro Presos. L'abril de 1932 representà el
Comitè Regional Pro Presos en
el Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell
(Vallès Occidental,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. En l'exili es
guanyà la vida com a pintor i ocupà
càrrecs orgànics en la CNT en el Nucli
Confederal de l'Alt Garona-Gers. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid
(SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Vidu de Rosa Gironès, després
de patir diferents
intervencions quirúrgiques, Mariano Jover Ferrando va morir
d'un atac cardíac el
25 de març de 1964 tot sol al seu domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat el 2 d'abril en aquesta població.
***
Necrològica
de Cipriano Tomeo Adán apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 de setembre de 1990
- Cipriano Tomeo Adán: El 26 de setembre de 1904 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cipriano Tomeo Adán. Sos pares es deien Jerónimo Tomeo i Lucía Adán En 1926 va ser sortejat com a recluta per a Àfrica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en la col·lectivització del seu poble i en fou regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là en La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner i milità en la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat s'establí amb sa companya María a Pià, on organitzà la Federació Local de la CNT. Cipriano Tomeo Adán va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Pià (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Foto policíaca d'Agostino Raimo
- Agostino Raimo: El 26 de setembre de 1906 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Agostino Raimo. Sos pares es deien Savino Raimo, socialista fitxat per la policia i sotmès a diversos judicis i que emigrà a Amèrica retornant en 1920, i Maria Intraversato. Fill d'una família camperola, des de petit va participar en les lluites pageses i obreres a Canosa i a Pulla. El 23 de maig de 1920 s'organitzà una vaga a Canosa en la qual van participar un miler de persones; els carrabiners bloquejaren l'accés al municipi i un guàrdia municipal disparà contra la multitud i matà tres persones. En 1921 fundà a Canosa, amb Michele Damiano (Michele Damiani) i altres companys, el grup anarquista «Luce». A partir de 1921 els enfrontaments entre feixistes i anarquistes es van intensificar, calant foc els primers la seu dels partits esquerrans i la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època les files llibertàries es van ampliar gràcies a l'adhesió dels joves socialistes de la localitat (Francesco Angelico, Michele Damiano, Savino di Gennaro, Leonardo Labate, Domenico Luisi, Giovanni Marzulli, Savino Tota, Nicola Zagaria, etc.). La repressió i els judicis polítics colpejaren els anarquistes i els socialistes i només van romandre actius els joves entre 15 i 20 anys, entre ells Raimo, que continuaren les seves activitats fins al 1933. Cap el 1924 va escriure el text de la peça musical Delinquenza, delinquenza, adaptació de l'himne feixista Giovinezza, giovinezza. En 1926 es va subscriure al periòdic Pensiero e Volontà, dirigit per Errico Malatesta. Entre 1927 i 1932 va ser un dels organitzadors, juntament amb altres anarquistes de Canosa, d'una caixa de resistència clandestina per donar suport i ajudar els més necessitats en una situació de pobresa generalitzada, fons econòmic que sovint augmentava gràcies a accions il·legalistes. El 15 de gener de 1933 va ser detingut, juntament amb una quarantena de companys, després d'haver organitzat una vaga revolucionària a Canosa, que implicava la lluita armada contra el feixisme. Fitxat i processat com a «un dels elements subversius més destacats de la localitat», va ser condemnat el 15 de febrer de 1935 a Bari (Pulla, Itàlia) per «mala conducta política» a cinc anys de confinament. El 7 de març de 1935 arribà a l'illa de Ventotene i posteriorment, el 3 de desembre de 1935, va ser enviat a Irsina (Basilicata, Itàlia), però ràpidament va ser traslladat a Montescaglioso (Basilicata, Itàlia), on va restar fins el 23 de maig de 1937, per a finalment ser relegat a les illes Tremiti, on va romandre la resta de la pena. Canosa va ser el municipi que va tenir el major nombre de perseguits polítics de Pulla en proporció al seu nombre d'habitants. Va estar vigilat, ben igual que son pare, fins a l'any 1943. Entre el 27 i el 28 de juliol d'aquell any participà en l'assalt a la caserna de Barletta (Pulla, Itàlia), on estaven tancades unes cinquanta persones a l'espera d'un judici del tribunal militar; després d'un tiroteig amb les tropes alemanyes, tots els presoners van ser alliberats, entre ells Lenoci Armando, capital del Cos d'Enginyers Navals Militars, natural de Canosa i simpatitzant anarquista. El 6 de novembre de 1943 un bombardeig a Canosa provocà seixanta morts; amb Michele Damiano, organitzà els equips de rescat que excavaren entre les runes per recuperar els morts i salvar els ferits. El desembre de 1943 va ser un dels organitzadors de la reobertura de les moles, tancades per ordre de la prefectura, i del repartiment de la farina entre la població. Després de l'Alliberament del sud d'Itàlia per les tropes aliades, va ser un dels organitzadors a Canosa del Partit Socialista d'Unitat Proletària (PSUP), creat pels anarquistes que es van veure obligats a posar-se aquest nom perquè no se'ls va permetre organitzar-se en un grup específicament llibertari. Durant la postguerra, amb Michele Damiano, va ser un dels membres destacats del grup anarquista «Luce» de Canosa, que serà molt actiu en les dècades següents. Després de rebre un medalla i un certificat de mèrit per les seves accions en la resistència, el 10 d'octubre de 1977 retornà les condecoracions i els honors acompanyats d'una carta on denunciava la col·laboració entre els feixistes i l'Estat. Agostino Raimo va morir el 8 d'abril de 1996 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Deixà uns memòries inèdites («Memorie di Agostino Raimo. 1 e 2 memoriale») que es troben disponibles a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) i part del seu arxiu es troba dipositat al «Fons Agostino Raimo» del Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia).
---
