Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10495

[06/04] Comuna de París - Procés contra Di Sciullo - Jeanneret - Darien - Mounier - Mühsam - Viadiu - Cano - Michaelis - Benner - Gori - Ego-Aguirre - Patán - Pareja - Solé - Grogan

0
0
[06/04] Comuna de París - Procés contra Di Sciullo - Jeanneret - Darien - Mounier - Mühsam - Cano - Michaelis - Benner - Gori - Ego-Aguirre - Patán - Pareja - Solé - Grogan

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament (06-04-1871) segons un gravat de l'època

- Crema de guillotines a París: El 6 d’abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l’ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire --el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de«tallar els caps sinó d’obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d’un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d’abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l’estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l’ocupació nazi.

***

Pietro Gori en plena al·locució

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d’abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l’anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l’odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l’ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l’advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l’arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s’ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gustave Jeanneret: "Autoretrat" (1873)

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

Retrat de Georges Darien

- Georges Darien:El 6 d'abril de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut en una família protestant i son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

- André Mounier: El 6 d’abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l’anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L’Agrònom. Fill d’un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s’instal·la a la colònia llibertària«L’Essai», més coneguda com a Colònia d’Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L’Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l’Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l’octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l’Audiència de les Ardenes l’absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d’Aiglemont (1906)

***

Erich Mühsam (ca. 1928)

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa --on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona--, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per«provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada«derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn --13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919-- i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm,Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda:«L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschlandüber alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

***

Josep Viadiu Valls (20 abril 1938) [IISH]

- Josep Viadiu Valls: El 6 d'abril de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya), en una família benestant, el propagandista anarquista i anarcosindicalista Josep Joan Enric Viadiu Valls, conegut sota diversos pseudònims (Juan d'Agramunt, Pep del Noia,Buelna, Hermes, etc.). Sos pares es deien Josep Viadiu Valls, blanquer, i Teresa Valls Roca, i tingué dos germans petits, Victòria i Joan. Quan tenia 10 anys sa mare morí d'una aturada cardíaca i tres mesos i mig després son pare es tornà a casar, amb Concepció Mussons Codina, madrastra amb la qual no s'avingué. Considerat «ingovernable», immediatament va ser enviat a Barcelona (Catalunya) per treballar i ho va fer en diferents feines (blanquer, fideuer, oficinista, xarlatà de cafè, viatjant, venedor de llibres, jugador de cartes, etc.), vivint plenament la bohèmia barcelonina. Cap el 1908 va ser empresonat per primer cop i en 1909 participà en la «Setmana Tràgica», fet pel qual va haver de fugir i s'exilià un temps a Masamet (Llenguadoc, Occitània). Lerrouxista d'antuvi, a Igualada freqüentà el Centre Radical i al març de 1913 va ser elegit secretari de la junta d'aquest, càrrec en el qual va ser reelegit el febrer de 1914. A la tardor d'aquest anys s'instal·là a Barcelona i el gener de 1915 fou un dels promotors de la vaga de blanquers d'Igualada en demanda de la jornada de vuit hores, que durà 15 dies. En aquesta època, després d'introduir-se en la tertúlia confederal del Cafè Espanyol del Paral·lel de Barcelona i de fer amistat amb destacats llibertaris (Hermós Plaja, Eusebi Carbó, Francisco Cardenal, José Ortega, Rafael Vidiella, Jordi Arquer, Amadeu Bernardó, Joan Peiró, Agustí Castellà, Salvador Seguí, etc.), abandonà el republicanisme i abraçà l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començant a col·laborar en Solidaridad Obrera. Participà activament en el moviment revolucionari que tingué lloc entre el 13 i el 18 d'agost de 1917, formant par del comitè de vaga de la CNT, amb Salvador Seguí, Francisco Miranda, Tomás Herreros i altres; amb el seu fracàs, fugí de la detenció amagant-se uns quants mesos a la casa de Joan Peiró a Badalona. En 1918 assistí al Congrés Nacional del Ram de la Pell, que se celebrà al Poblenou de Barcelona i, amb Antoni Arbonés, va ser enviat per la CNT a Mallorca (Illes Balears) per preparar la vaga general i per a tal cosa s'entrevistà amb Joan March Ordinas. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 assistí, com a representant i secretari de la Federació Nacional dels Blanquers, al Congrés de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya («Congrés de Sants»), que se celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona) i es mostrà partidari del SindicatÚnic. En aquesta època, en una gira de propaganda, conegué la militant anarquista Llibertat Ròdenas, que esdevindrà sa companya i amb la qual tindrà tres fills (Armand, Hèctor i Ismael). El 24 de novembre de 1918 parlà en el míting commemoratiu de la Revolució russa que se celebrà al Teatre del Bosc de Barcelona. Entre finals de 1918 i començaments de 1919, amb Francisco Botella, Josep Bois, Pere Massoni, José Gil Ballester i altres, realitzà una gira propagandística per Andalusia, i també per Catalunya (Tarragona, Igualada, etc.), per a explicar la nova estructura orgànica confederal sorgida arran del Congrés de Sants. El setembre de 1919 fou un dels promotors de la Unió de les Professions Liberals. En aquest 1919 passà a treballar com a corrector de La Vanguardia. En 1920 viatjà a Bilbao (Biscaia, País Basc) per tractar amb la Unió General del Treball (UGT) el tema del pacte sindical. Detingut amb altres destacats militants anarquistes, el 30 de novembre de 1920 va ser deportat a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). En 1922 va fer reaparèixer el periòdic Solidaridad Obrera a València. L'11 de juny d'aquest any assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT, amb la qual s'arrenglerà amb el sector moderat de l'anarcosindicalisme, amb Salvador Seguí,Ángel Pestaña i Joan Peiró. En 1925 treballava com a corrector en l'editorial alemanya«Rudolf Mosse Ibérica», on també feia feina l'anarcosindicalista Pere Foix, però en 1926 l'editorial va fer fallida. En aquest any de 1925 traduí el llibre de Gabriel Alomar Villalonga La pena de muerte. En 1926 formà part, amb Vicente Botella i Camil Piñón, per part de la CNT, del Comitè Revolucionari que coordinà l'aixecament de Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels signants de l'anomenat«Manifest d'Intel·ligència Republicana», que fou publicat el 2 de maig de 1930 en el periòdic L'Opinió. Entre el novembre i el desembre de 1930 col·laborà, quan el govern suspengué Solidaridad Obrera, sota el pseudònim de Juan d'Agramunt, en el setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup«Solidaridad», constituït com a tendència dins de la CNT per contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); no obstant això, l'agost de 1931 es negà a signar el«Manifest Trentista». Durant els anys republicans col·laborà en El Sembrador i en Combate,òrgan dels anomenats «Sindicats d'Oposició». Durant la Guerra Civil destacà com a orador en mítings i conferències. El novembre de 1936 va ser nomenat membre del Comitè de Controls d'Empreses Col·lectivitzades de la Primera Regió i en 1938 dirigí Solidaridad Obrera, en substitució de Jacinto Toryho. Quan el triomf franquista era un fet, ell i sa companya van ser dels últims a creuar els Pirineus. Passa uns mesos al camp d'internament de la platja de l'Aigual de Sant Cebrià de Rosselló (Catalunya Nord). Després marxà a París, on visqué amb Joan Peiró. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb sa companya i el 2 de desembre de 1939 salpà a bord del paquebot La Salle cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). Després d'un parell d'anys treballant en l'experiència agrícola d'«El Tamarindo», de San Juan de la Maguana (Santo Domingo, República Dominicana), on emmalaltí i malvisqué, i d'una estada fugaç a l'Havana (Cuba), en 1942 s'instal·là a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Mentrestant, els seus fills Armand i Hèctor, van morir en el setge de Leningrad, lluitant contra els nazis. Per guanyar-se la vida, regentà un quiosc de llibres i després entrà a fer feina com a corrector en la Unió Tipogràfica Editorial Hispano Americana (UTEHA), on també col·laborà en la redacció del Diccionario Enciclopédico (1950). En l'exili mexicà dirigí Solidaridad Obrera (1942), publicació en la qual col·laborà posteriorment, i a partir del gener de 1945 dirigí Estudios Sociales, a més de publicar la «Biblioteca de Estudios Sociales», amb més de 30 títols en 1945. A partir de 1944 dirigí l'edició mexicana de Tierra y Libertad i a partir dels anys seixanta tornà a dirigir Solidaridad Obrera. A començament dels seixanta passà a treballar als «Talleres Gráficos de la Nación», la societat cooperativa que havia creat el president mexicà Lázaro Cárdenas, on es jubilà amb 75 anys. Trobat articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción, Acción Sindical, Acracia,Catalunya, Cenit,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, Espoir-CNT, Estudios Sociales, Frente Libertario, Fructidor,Horizontes, Igualada Radical, Juventud Libre, Lucha Obrera, Mañana, El Sembrador, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.És autor d'Un hombre de acción (ca. 1927), Salvador Seguí («Noy del Sucre»). El hombre y sus ideas (1930), Figuras de la Revolución Española. Salvador Seguí, Noy del Sucre (1950), Chronology of the Spanish civil war and its origins (1972), Breve historia de la CNT (1991, amb Josep Peirats). Josep Viadiu Valls va morir el 23 de desembre de 1973 a la ciutat de Mèxic (Mèxic).

Josep Viadiu Valls (1890-1973)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Josep Viadiu i Valls (1890-1973), publicista i director de Solidaridad Obrera», en Revista d'Igualada, 33 (desembre 2009). pp.30-54

***

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 6 d'abril de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció«La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquestaèpoca col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía,Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costa de la seva companya Francisca Gómez Aguirre.

***

Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut]

- Margaret Michaelis: El 6 d’abril de 1902 neix a Dzieditz (Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, coneguda com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit. Nascuda en una família liberal jueva integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos germans Lotte i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i al famós Estudi d’Ora. Després de treballar en estudis fotogràfics de Viena i Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove arqueòleg anarquista Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de Berlín restaurant les antiguitats de l’Orient Pròxim, amb qui compartirà sa vida sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), branca cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a més de ser amic de Durruti arran del seu exili berlinès en 1928. Entre 1922 i 1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu propi laboratori Fotogross, just fins a l’ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves conviccions anarquistes i de les seves activitats culturals, a més de ser jueva,és detinguda el març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels nazis. Alliberada en novembre de 1933 fuig il·legalment d’Alemanya i s’exilia a Barcelona, ciutat que coneixia d'ençà d’una visita que va realitzar en 1932, i s’instal·la juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del carrer Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se separarà en 1934 i es divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri de Justícia de Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d’aquesta ciutat, mentre ella es dedica amb la seva inseparable leica a donar testimoni de tot allò que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona (Foto-Studio, al carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a República Argentina 218). En 1935 realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i també acompanyarà l’arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui farà una bona col·lecció de fotografies de les seves obres, a Andalusia, publicant les fotos d’aquest viatge en AC. La figura de Margaret Michaelis abraça aspectes molt diversos. Els problemes de l’avantguarda dels anys de la República a Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a fotògrafa, com en l’arquitectura del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) --durant una temporada va tenir el seu estudi en un edifici de Sert-- que va ser un dels objectius principals dels seus reportatges, publicats en la revista AC,òrgan d’expressió del GATCPAC. Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l’Estat espanyol; les seves fotografies del Barri xino barcelonès descobreixen tota una estratègia urbanística i política d’aquesta avantguarda a la qual pertanyia, a més de contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos de Barcelona --el Barri xino era també famós per la novel·la de gènere de l’època-- tenen als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada dins del corrent de fotografia d’avantguarda: fotoreportatge, fotografia dirigida, nova visió, etc., sense oblidar la fotografia més costumista, expressament pensada com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges del Xino, fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen una visió molt personal de la degradació del barri: retrata edificis insalubres (patis interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics, prostitutes, gitanos, jugadors de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals, etc.) i sobretot aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i que moltes vegades va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un compromís vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va publicar en un bon grapat de revistes (D'ací i d’allà, Crónica,Mundo Gráfico, Nova Ibèria, SIAS, Armas y Letras) va quedar en l’anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a llibertària, només creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar també a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, publicant fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants per a l’època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o la visita d’Emma Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la situació que es vivia aleshores. A finals de 1937, després de la detenció de Rudolf Michaelis a la Porta de l’Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona --Rudolf es alliberat el febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en l’exèrcit republicà--, i s’instal·la a París. Més tard marxarà a Bielsko (Polònia), on es trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on fotografiarà el gueto jueu). Després aconseguirà un permís de feina al Regne Unit en el servei domèstic i s’instal·larà a Londres, on també treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on crearà, a Sidney, un estudi fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats d’artistes i d’escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de vista. Va fer de secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana de Yehudi Menuhim, en una organització per a la investigació social a Sidney. En 1960 es casa amb el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a Melbourne per treballar junts al seu negoci d’emmarcaments, cosa que li permet practicar el dibuix i la pintura. En aquest anys s’interessarà per la psicologia de Jung i pel budisme. Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16 d'octubre de 1985 a Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any després els seus fons documentals seran donats a l’Australian National Gallery sota el nom d’«Arxiu Michaelis-Sachs».

Margaret Michaelis (1902-1985)

Rudolf Michaelis (1907-1990)

***

Fritz Benner (1946)

- Fritz Benner: El 6 d'abril de 1906 neix a Solingen (Renània del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fritz Benner. Entre 1927 i 1928, amb sos germans Willi i Eugen (August), s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Wuppertal. També ajudà a organitzar els grups d'acció«Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades. El maig de 1933 va ser detingut per la Schutzstaffel (SS), juntament amb sos germans i son pare, sota l'acusació d'organitzar una vaga a l'empresa Cosman-Villbrandt & Zehnder on treballava. L'agost d'aquell any va ser internat al camp de concentració de Börgermoor i el setembre de 1933 va ser traslladat al camp de Oranienburg, on conegué l'intel·lectual anarquista Erich Müsham. El febrer de 1934 va ser transferit al camp de Lichtenburg, on romangué fins a començaments d'abril. Un cop lliure s'afegí als nuclis de la FAU clandestins, centrant-se en la recaptació de diners per als presos i en l'edició i distribució de propaganda. En 1935 s'exilià a Holanda i s'establí a Amsterdam, on s'adherí al grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització on militaven anarcosindicalistes de la FAUD exiliats, amb extrets contactes en l'interior d'Alemanya. Amb l'esclat de la Revolució espanyola el juliol de 1936, marxà a Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Helmut Kirschey. Participà activament en les activitats de la DAS i s'enrolà en la Columna Durruti. Al front se li agreujà una malaltia al pulmó que havia contret als camps nazis i després d'un temps en un sanatori retornà a primera línia. En 1938, fugint de la persecució estalinista, abandonà la Península en direcció a Suècia. Des de Dinamarca hagué de retornà a França, ja que la seva documentació no va ser reconeguda, i als Països Baixos els companys li lliuraren un passaport holandès amb el qual pogué entrar a Suècia. Poc després va ser detingut acusat de falsificació de passaport i fou tancat tres mesos, sempre sota l'amenaça d'extradició. A Suècia comptà amb el suport de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ja que no tenia permís de treball i estava en constant vigilància policíaca. En 1940, a petició de la policia política nazi, va ser novament detingut i internat per les autoritats sueques sota l'acusació de sabotatge a bucs alemanys. Amb el suport de la SAC i del seu periòdic Arbetaren i a una vaga de fam, aconseguí sortí en llibertat després de quatre mesos d'empresonament. En 1943 aconseguí el permís de residència i de treball. Amb el temps es casà amb una sueca i hi tingué dos fills. En 1949 retornà a Wuppertal, on col·laborà amb Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat). Poc després retornà a Suècia. Fritz Benner va morir l'11 de novembre de 1966 a Estocolm (Suècia).

Fritz Benner (1906-1966)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10495

Latest Images

Trending Articles