Anarcoefemèrides del 12 de setembre
Esdeveniments
Portada del primer número de La Mère Peinard
-
Surt La
Mère Peinard:
El 12 de setembre de
1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés,
Illa de França,
França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections
hebdomadaires d'una lavandière. Fundat
per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari
d'Émile Pouget Le Père
Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el
gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim
s'editaren set
números, tots en 1908.
Naixements
Émile Eudes fotografiat per M. Marius
- Émile Eudes:El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Notícia
d'una de les detencions d'Eugène Cantié apareguda
en el diari parisenc La
Cocarde del 6 d'abril de 1892
- Eugène Cantié: El 12 de setembre de 1868 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Romain Eugène Cantié, conegut com Toulouse. Sos pares es deien Antoine Jean Cantié, comptable, i Eloïse Luzzi. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. A començament de la dècada dels noranta vivia amb sa mare, aleshores portera a la Gare du Midi de Tolosa. Desertor de l'exercit francès, passà a Barcelona (Catalunya), on era conegut com Toulouse i treballava de venedor ambulant. Va ser detingut en diverses ocasions a Barcelona. A principis d'abril de 1892 va ser detingut amb altres 14 anarquistes francesos. L'abril de 1895 estava tancat a Espanya. De bell nou a Barcelona, el 16 de setembre de 1895 va ser detingut per «robatori» i el desembre va ser posat en llibertat i sembla que va ser expulsat. Figurava en un registre d'anarquistes o individus perillosos residents o en viatge per Espanya. Va ser detingut quan l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de la Processó del Corpus del 7 de juny de 1896 a Barcelona; durant la primavera de 1897 estava tancat a Barcelona, on s'encarregava de rebre de l'estranger llibres per als presos. Posteriorment passà Suïssa, on la policia el controlà a Carouge (Ginebra, Suïssa). El setembre de 1897 la policia sospità que havia distribuït el manifest «Al gobierno y a la burguesía de España», publicat pel grup anarquista espanyol«Los Solidarios», on es denunciaven les tortures que s'infligien a la fortalesa barcelonina de Montjuïc. Qualificat d'«anarquista perillós», va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat, juntament amb 35 anarquistes més, de Suïssa. En 1902 tornà a Suïssa; detingut el 22 de juny a Moillesulaz (Thônez, Ginebra, Suïssa), va ser condemnat a 10 dies de presó i a cinc francs de multa per «violació del decret d'expulsió». De bell nou a Tolosa, l'1 de juliol de 1910 va ser cridat a files, però no es va presentar; declarat insubmís, el 17 de juliol de 1913 va ser condemnat en un consell de guerra només a vuit dies de presó per circumstàncies atenuants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
sobre Ovide Gonzague aparegueda en el diari de Reim L'Indépendant
Rémois del 22 de desembre de 1892
-
Ovide Gonzague: El
12 de setembre de 1874 neix a Reims (Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista
Auguste Gonzague, conegut com Ovide Gonzague i Culot.
Era fill de
Joseph Élime Gonzague, jornaler i capatàs, i de
Clémence Duchesne, jornalera.
Es guanyà la vida de diferents maneres (teixidor, carreter
de sirga, domèstic, etc.). A principis dels anys noranta
treballava de teixidor
en una filatura de Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França), on
va ser agafat quan
robava llana; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó.
L'octubre de 1891 va
ser condemnat, amb altres companys, a 15 dies de presó per
robar pa a un forner
fent una barrabassada. El desembre de 1892 va ser acusat del segrest de
l'infant Joseph Haxaire Pierra. En aquesta època
freqüentava els locals llibertaris
i va ser fitxat com a anarquista sense domicili fixe i portador de
nombrosos
tatuatges; aleshores vivia a Meaux (La Brie, Illa de França,
França) amb sa
companya Joséphine Wattrelos. El 7 de febrer de 1893 va ser
condemnat pel
Tribunal Correccional de Vouziers (Xampanya-Adrenes, França)
a dos mesos de
presó per «robatori». En 1894 treballava
de domèstic en una granja a Brimont
(Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època
sembla que no participà en
activitats polítiques i només
freqüentava els antics companys; no obstant això,
va ser sotmès a vigilància policíaca.
El 16 de novembre de 1897 es casà a Chalons-sur-Marne
(Xampanya-Ardenes, França) amb la domèstica Zulma
Gasser. A principis de segle
constà com a «desaparegut» en els
registres d'anarquistes de la policia, però
vivia al número 3 de l'avinguda de Valmy de
Chalons-sur-Marne. L'1 d'agost de
1901 va ser condemnat a un mes de presó per«robatori». El 10 de desembre de
1902 va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Marne en virtut
d'una ordre de
detenció del Tribunal d'Apel·lació de
París del 14 d'agost de 1902 que l'havia
condemnat a 15 dies de presó per un «delicte de
caça». A finals de 1902 va ser
esborrat del registre de control d'anarquistes. En 1904 treballava
d'ajudant de
carnisser a Chalos-sur-Marne i la Prefectura de Policia del Marne
demanà al
Ministeri de l'Interior que tornés a inscriure'l en el
control d'anarquistes,
encara que no participava especialment en activitats
polítiques. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Tebaldo
Vannucci
- Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).
***
Necrològica
de Joaquín Celma Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
maig de 1974
- Joaquín Celma
Pérez:
El 12 de setembre de 1887 neix a Calanda
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Joaquín Celma Pérez. Sos
pares es deien Gregorio Celma i
Carmen
Pérez. Emigrat a l'Argentina,
milità activament en el moviment
llibertari d'aquell país. Arran de l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
retornà a la Península per participar en la
defensa de la Revolució espanyola i
en el seu procés de col·lectivització
a Aragó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Després de
la II Guerra Mundial visqué a Montclar de Carcin
(Llenguadoc,
Occitània) i milità en la
Federació Local de Montalban de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
associació fundada
en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA).
Joaquín Celma
Pérez va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital General
de Montalban
(Guiena, Occitània).
***
Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974
-
Asunción González
Pardo: El 12 de setembre de 1889 neix en un poble de Lugo
(Galícia) l'anarcosindicalista
Asunción González Pardo, també
coneguda com Asunción
Salgado, pel llinatge de son company. En 1917
començà a militar en el
moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado
Moreira, a
qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on
regentà un petit
forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys
perseguits o en
fuita. Milità en la Regional del Centre de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que
son company pogué
exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a
la seva localitat natal, però
un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada
a la
capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la
Direcció General de Seguretat
i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i
mig tancada entre Madrid i
Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser
posada
en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici,
però va ser
advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i
prengué
un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País
Basc), on durant la nit els
companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà
dos mesos a França
abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a
trobar-se amb
son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la
CNT de Londres.
Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una
paràlisi provocada per una artritis
no guarida a la presó. Asunción
González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a
Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març.
Manuel Salgado
Moreira (1899-1967)
***
Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)
- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.
Adriano Botelho (1892-1983)
***
Necrològica
de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979
- Lorenzo Deza de la Hoz: El 12 de setembre de 1892 –el certificat de defunció cita erròniament 1893– neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Sos pares es deien Demetrio Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a«Les Vergnes» de Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Delegació
espanyola al XXV Congrés Confederal de la CGT (Nantes, 16 de
novembre de 1938).
D'esquerra a dreta: Jean Poirel, del Buró Internacional del
Treball (BIT); José Rodríguez Vega, secretari
general de
l'UGT; Marià Rodríguez Vázquez (Marianet),
secretari general de la CNT; Camille Boër, de la CNT; i Daniel
Augacano (?), de l'UGT
-
Camille Boër: El 12
de
setembre de 1894 neix a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts
diuen erròniament que era català–l'anarquista
i anarcosindicalista Antoine Camille Boër,
conegut com Camilo Boer Gaspar, Camillou i El
Català.Sos pares es deien Antoine
Joseph
Thomas Boër, terrelloner, i Rose Marguerite
Françoise Gaspar, domèstica.
Es
guanyava la vida com a ajustador mecànic i
treballà a la fàbrica d'automòbils«Rochet-Schneider» de Lió
(Arpitània). L'agost de 1914 es trobava desocupat i
vivia al número 5 del carrer Hercule Birat de Narbona. En
1915, des de Narbona,
va fer donatius per al periòdic anarquista
barcelonès Tierra y Libertad.
Durant la Gran Guerra visqué a Barcelona (Catalunya),
on formà part del «Grup Internacional»,
que es reunia al número 416 del carrer
de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara
Nicolás
Barrabés (Barthe),
Francisco Bravo
Bañón, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins,
Jean Donna, Louis Dressler,
Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José
Hernández Silvestre, Pierre Robert
Piller (Gaston Leval), Maggi,
Rirette
Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala,
Víktor Lvóvitx
Kibàltxitx (Victor Serge),
Jules Téty
(Enrique Bramer), etc. El 19 de
març
de 1919 participà, amb altres companys del «Grup
Internacional» en la famosa
assemblea celebrada a la plaça de braus de Les Arenes de
Barcelona, on es
decidí el final de la «Vaga de La
Canadenca». En tornar a França,
s'instal·là a
Narbona on treballà en el seu ofici de mecànic.
Durant els any vint milità amb
alguns anarcosindicalistes espanyols al voltant de son cunyat Francisco
Ramoneda, que treballava de paleta. Sembla que formà part
del grup anarquista«Élisée Reclus», el secretari
del qual fou André Daunis i amb qui en 1924
participà en l'organització d'una
Federació Anarquista del Migdia. A finals
dels anys vint creà, sembla que gràcies a una
herència, una petita indústria
d'instruments ortopèdics a Barcelona especialitzada en el
tractament d'hèrnies inguinals;
a la capital catalana tenia consulta, però també
realitzava gires arreu de la
Península presentant els seus productes i tot plegat li
donà una certa fortuna.
El 20 de juliol de 1931 resultat greument ferit en una cama durant uns
enfrontaments entre obrers i les forces de l'ordre a Sevilla
(Andalusia,
Espanya) arran de l'enterrament d'un obrer assassinat en un altercat
entre
vaguistes i esquirols. Després de l'aixecament feixista de
juliol de 1936, fou
el responsable de la Secció de Robes i Efectes Militars de
les Indústries de
Guerra de la Federació Local de Sindicats Únics
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època fou home de
confiança de Frederica
Montseny Mañé i era conegut com «El
diplomàtic de la CNT», a causa de les seves
relacions amb les ambaixades i el seu coneixement d'aquestes i
perquè sembla
que era maçó i estava ben relacionat amb els
membres de la francmaçoneria de
les legacions. El Comitè Nacional de la CNT el va enviar,
juntament amb Nemesio
Galve Lisbona i Facund Roca Gascó, a París per a
negociar la compra d'armes i de
diversos materials. Es diu que va invertir gairebé tota la
seva fortuna en la
compra d'avions de combat per a la II República espanyola
contra l'exèrcit
franquista. El 23 d'octubre de 1938 va fer una
al·locució en el recital del
pianista Juli Pons del Castillo «La grande musique et le
peuple», celebrat al«Club des Amis du Front Populaire» de
París, en suport de les «Brigades
Internacionals» i en presència de l'ambaixador
espanyol Marcelino Pascua
Martínez. Entre el 14 i el 17 de novembre de 1938
representà la CNT espanyola
en el XXV Congrés Confederal de la Confederació
General del Treball (CGT)
francesa celebrat a Nantes. El març de 1939, segons informes
policíacs, estava
en contacte amb la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) a Narbona. Durant la II
Guerra Mundial es va fer càrrec de la finca Sainte-Lucie a
les Corberes, entre
Occitània i Catalunya Nord, per això alguns li
deien El Català,
on donà feina a refugiats anarquistes espanyols.
Després
de la guerra hagué de vendre aquesta propietat i
s'establí, amb sa
companya
Laurentine i sa filla Noëlle, a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El seu últim domicili va ser a Le
Cingle, a Fontjoncosa (Llenguadoc, Occitània).Camille Boër va
morir el 23 de setembre de 1978 al Centre Hospitalari deNarbona (Llenguadoc,
Occitània). Correspondència
seva relativa a les seves gestions durant la guerra d'Espanya es troben
dipositades a l'International Institut of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
***
Herminia
Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)
- Herminia Brumana:
El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos
Aires, Argentina) la mestra,
escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista
Herminia
Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians
il·lustrats, sos
pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti.
Realitzà els estudis
secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos
Aires, Argentina), on
es titulà en 1916, retornant a Pigüé per
a exercir de mestra primària a
l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria
integral (horta,
galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916
obtingué el primer
premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en
la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas
instituciones.
En 1917 fundà Pigüé.
Revista mensual
literaria, social, de ideas y crítica i l'any
següent publicà Palabritas,
primer llibre seu orientat a
promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921
participà en el grup
anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure
alguns articles. En 1921,
durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat
militant socialista i
escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i
amb qui
s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a
l'escola de Quilmes, després a
Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora,
i finalment a la Capital
Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del
Gran Buenos
Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí
càrrecs directius. En
1922 tingué son únic fill, que prengué
el mateix nom que son pare. En 1923 publicà
el seu segon llibre, Cabezas de mujeres,
obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc
llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas
de
colores (1932), Cartas a las
mujeres
argentinas (1936) i Nuestro hombre
(1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones,
l'amor lliure, la
crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la
justícia social, i tot
relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a
estudiar. Va
escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch
(1932), Cuando plantéárboles (1927),La protagonista olvidada (1932)–
de
les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos
programes radiofònics per
a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els
socialistes, sempre es va
declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui
citava
contínuament. Durant la dècada dels vint fou
columnista dels periòdics
anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra
Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i
entre
1931 i 1942 participà activament en la campanya per
l'alliberament dels
anomenats «Presos de Bragado», tres joves
anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús
De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931
per un
homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien
comès, destacant per la
seva oratòria en conferències i xerrades. El
gener de 1932 signà, juntament amb
altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en
suport de la II
República espanyola. En 1941 començà a
treballar com a mestra de Pràctica
d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires–en morir, aquesta
escola rebé el nom de «Herminia
Brumana». En 1943, arran del cop militar, va
ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada«no addicta al règim» –son
company va ser empresonat pel peronisme–, però,
gràcies a un company, aconseguí
un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual
arribà a ser
membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo
Olivera, en reorganitzà
la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una
conferència
a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i
recorregué
les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat
literària argentina –anteriorment
havia viatjat dues vegades a Europa: España i
França, en 1933; i França,
Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946
publicà Me
llamo niebla. Cuentos i en 1953 A
Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida
col·laborà en diferents
publicacions periòdiques, com ara Caras
y
Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,Mundo Argentino,La Nación, La
Novela Elegante, La Novela
Semanal, La Nueva Provincia,Pueblo y Escuela, Reconstruir,El Suplemento,El Trabajo, Vida
Femenina i La Voz,
entre d'altres. Malalta de
càncer, Herminia
C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i
les
seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en
la més estricta intimitat.
Deixà una important producció inèdita,
entre ella La conquista del hombre.
Poc després de morir l'escriptor
anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà
un concurs literari que portava
el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana
(SAHB). A partir
del gener de 1955 la SAHB edità la revista
Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà
les seves Obras completas; en 1964
sortí Ideario y presencia de
Herminia Brumana,
un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors
llatinoamericans.
En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad.
Documentació de l'escriptora va
ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e
Investigación de la
Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos
carrers,
places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.
***
Ugo Guadagnini
- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Guadagnini. Sos pares es deien Attilio Guadagnini i Rita Sarti. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).
***
Felicita
Girolimetti (1922)
-
Felicita
Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia
(Marques, Itàlia)
l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie
Girolimetti, i coneguda com Felix.
Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual
que tots
son germans i germanes, milità en el moviment llibertari.
Durant els anys vint
emigrà a França i es guanyà la vida
venent als mercats ambulants. Durant els
anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino)
al número 2 de la place aux Aires de Grassa
(Provença,
Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va
ser fitxada per la
policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean
Campana,
Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero,
Léandre Giusseguere, Kanik
Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973
- Leoncio Correas Sanz: El 12 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Sos pares es deien Pedro Correas i Caya Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial treballà de ferroveller en la construcció i milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Sa companya fou Felicidad Lajusticia. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic, a l'ambulància que el portava a l'hospital, a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.
***
Aldebrando
Lusvardi
- Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) l'anarquista Aldebrando Giuseppe Maria Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. Es guanyava la vida com a paleta. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a«subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per«intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquestaèpoca estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a la Clínica de la Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), població on residia.
***
Antonio
Pittalunga
- Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.
***
José
Pérez Tomás
- José Pérez Tomás: El 12 de setembre de 1913 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Es guanyava la vida com a muntador de màquines de tren a «La Maquinista» de Barcelona (Catalunya) i des de molt jove estava afiliat al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També forma part de les Joventuts Llibertàries del Poblesec de Barcelona i del grup anarquista «Luz y Cultura». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona i durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat a la frontera. Participà activament en la resposta llibertària contra l'estalinisme durant els «Fets de Maig» de 1937. José Pérez Tomás va ser ferit al front de Lleida i va morir en 1937 en un hospital de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Era noví de la militant llibertària Joaquina Dorado Pita.
---
