Anarcoefemèrides del 8 de setembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'O Libertário
- Surt O Libertário: El 8 de setembre de 1895 surt a Porto (Nord, Portugal) el primer número, iúnic conegut, del setmanari O Libertário. L'editor responsable fou Francisco Machado Fontão. Aquest primer número va encapçalat per una introducció en francès, considerat aleshores l'idioma internacional, on s'incita a la Revolució mundial «Ubi et Orbi». No hi ha cap article signat i es va imprimir a la Tipogràfica«Alliança».
***
Manifest de «Los Solitarios»
-
Manifest de «Los
Solitarios»: El 8 de setembre de 1897 es
distribueix a Suïssa en un pamflet un
manifest del grup anarquista espanyol «Los
Solitarios» sota el títol «Al
Gobierno y a la Burgesía de España». En
aquest manifest es denunciava la
repressió i les tortures que patien els militants
anarquistes al castell de
Montjuïc de Barcelona (Catalunya), alhora que feia saber la
detenció de
l'anarquista Ramon Sempau Barril que quatre dies abans havia atemptat
senseèxit contra la vida de Narciso Portas Ascanio (El
Botxí de Montjuïc), tinent
de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de
Barcelona, responsable dels
turments infligits als militants anarquistes detinguts durant el
procés de
Montjuïc. La policia suïssa acusà als
militants anarquistes Eugène Cantié (Toulouse)
i Attilio Panizza de la distribució d'aquest manifest arreu
del territori
helvètic.
***
Capçalera del primer número d'El Obrero
- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero.Órgano de la«Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol«Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.
***
Capçalera
de Bulletin
International du Mouvement Syndicaliste
-
Surt Bulletin
International du Mouvement Syndicaliste: El 8 de setembre
de 1907 surt a Clamart (Illa de França, França)
el primer
número del setmanari anarquista multilingüe Bulletin
International du Mouvement
Syndicaliste. L'objectiu d'aquest periòdic era
ressenyar les activitats sindicalistes
revolucionàries dins del moviment sindicalista
internacional, donant informacions
detallades de les actuacions dels sindicats (publicacions,
polèmiques,
congressos, activitats, xifres, etc.). També
publicà extractes de la premsa
sindicalista i revolucionària, sobretot l'anarquista, com
ara Action Directa,Les Temps Nouveaux, La Voix du Peuple,
etc. El responsable
d'aquesta publicació fou el destacat militant anarquista i
anarcosindicalista Christiaan
Cornelissen. Aquest butlletí s'encarregà de
l'organització del I Congrés
Internacional Sindicalista, que se celebrà entre el 27 de
setembre al 2
d'octubre de 1913 a Londres (Anglaterra), i que donà lloc a
la creació de l'International
Syndicalist Bureau (ISB, Buró Sindicalista Internacional).
Se'n publicaren 335
números a Clamart fins al 15 de març de 1914 i 18
números a Amsterdam (Països
Baixos), sota l'administració den Th. A. Markmann, de l'ISB,
entre abril de
1914 i gener de 1915, i va deixar-se d'editar-se per mor de la Gran
Guerra.
***
Portada
del número únic de La Voce Anarchica
-
Surt La Voce
Anarchica:
El 8 de setembre de
1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el
número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables
Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril
d'aquell any
s'havia publicat el número 1 de La
Voce
Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana
del periòdic Umanità
Nova i del qual va ser
responsable Ivan Arati.
Naixements
Cavatori, de Carlo Galleni
- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).
***
Ricardo
Cotelo Palleiro
-
Ricardo Cotelo
Palleiro: El 8 de setembre de 1870 neix a San Cristovo das
Viñas (La Corunya, La
Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista, i
després republicà,
Ricardo Cotelo Palleiro. Sos pares es deien José Cotelo,
obrer en una fàbrica
de gasoses, i Josefa Palleiro, que morí quan tenia sis anys.
En 1886 va ser processat
per «pertorbació del culte
catòlic» a l'església de San Cristovo
das Viñas i va
ser condemnat a presó correccional. Cap el 1895 es
casà amb la cigarrera
Dolores Rodríguez López. A principis de segle,
amb altres companys (Juan Dopico
Sánchez, Juan Nó Iglesias, José
Pasín Romero, Santiago Serrapio, etc.), va ser
un dels representants principals de l'anarquisme corunyès i
un dels fundadors
del Centre d'Estudis Socials «Germinal». Es guanya
va vida treballant primer de
ferrer-serraller als tallers d'Ortiz i Chás,
després de carreter de distribució
de pa i finalment de cambrer al transatlàntic Liguria
de la «Mala Real Inglesa», amb línia cap
a Amèrica (Brasil,
Argentina, Xile, etc.). Passà un temps al Brasil,
però hagué de retornar
malalt. En 1901, en un viatge a Xile, s'assabentà per la
premsa de la repressió
que s'havia desencadenat arran de la vaga general de maig i juny
d'aquell any a
la Corunya, que havia donat lloc a la mort de tres companyes i tres
companys:
Antonio Bruno Orro, Josefa Corral, Francisco García Lodeiro (Carabel) –aquest amicíntim de Cotelo–,
Benita García Torres, Manuela González Seijo i
Antonio María Veiga. Retornà,
malalt a la laringe, el 10 de novembre de 1901 a la seva
població natal. El 7
de febrer de 1902 intentà, sense èxit, assassinar
de tres trets al Campo da
Leña de la Corunya el cap de la citada repressió,
el tinent visitador d'una
empresa de consums i extinent de la Guàrdia Civil Pedro
Vázquez; jutjat per
aquest fet, el 28 d'abril de 1902 va ser condemnat per
l'Audiència de la Corunya
a quatre anys, un mes i 20 dies de presó correccional, que
purgà la penitenciaria
d'Ortigueira (La Corunya, Galícia). El 6 de juliol de 1903,
després d'una
sol·licitud de les Societats Obreres de la Corunya, va ser
indultat i l'abril
de 1904 va ser posat en llibertat. Aquest mateix any,
després d'un congrés, va
se nomenat membre de la comissió de la Federació
de Societats Obreres de la
Regió Espanyola (FSORE), aleshores radicat a la Corunya. En
aquesta època
formava part del grup anarquista «Solidaritat
Internacional». En 1905 presidí
la Societat de Cambrers i Cuiners Marítims «La
Cosmopolita» de la Corunya,
adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
participà en la
fundació d'una societat de defensa dels perseguits per
qüestions socials. En
aquesta època col·laborà en Germinal,
de la Corunya, i en La Protesta Humana,
de Buenos Aires. Viatjà per feina freqüentment a
l'Argentina, on va establir
intensos contactes amb els anarquistes de la regió. Entre
1906 i 1907 participà
en la vaga dels metal·lúrgics de la Corunya.
L'abril de 1908 signà a Barcelona
(Catalunya), amb centenars de companys, el «Manifiesto a los
trabajadores
nacionales, regionales é Internacionales». En 1908
col·laborà en Acción,
de la Corunya. En 1915 era vocal
de la Societat de Socors Mutus «El Porvenir» de la
Corunya i presidia el
Sindicat de Cambrers. L'octubre de 1917 va ser processat a la Corunya
per«coacció». El novembre de 1917 va ser
denunciat en dues ocasions per les seves
activitats sindicals i aquest mateix any presidí el Centre
d'Estudis Socials«Germinal». En 1918 era president del Sindicat
d'Oficis Diversos de la
Federació Local Obrera de la Corunya de la CNT. Va fer
costat la ponència sobre
unitat sindical entre la CNT i la socialista Unió General de
Treballadors (UGT)
en el II Congrés de la CNT («Congrés de
la Comèdia»), celebrat el desembre de
1919 a Madrid (Espanya), on fou delegat de diverses societats
corunyeses
(metall, paletes, carregadors i forners). Entre 1919 i 1921
patí diverses
detencions sota l'acusació
d'«agitació» i de«reunió clandestina». En 1919 va
ser deportat a Baltanás (Palència, Castella,
Espanya). Durant els anys de la
dictadura de Primo de Rivera treballà de funcionari com a
conductor de l'ambulància
municipal de l'Ajuntament de la Corunya. En 1925 va ser nomenat
secretari
general de la CNT de Galícia. El 30 d'octubre de 1930 va ser
jutjat per
l'atropellament mortal el 8 d'octubre anterior de José
Vieites Areoso quan conduïa
l'ambulància municipal. El juny de 1931 presidia el Sindicat
d'Obrers
Municipals «La Aurora» de la Corunya.
Després s'afilià a Izquierda Republicana
(IR, Esquerra Republicana) i treballà de xofer de la
Beneficència Municipal. En
aquells anys continuà militant en el Centre d'Estudis
Socials «Germinal». Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà
activament en les lluites de
carrer a la Corunya. Després d'un temps amagat, en 1937 va
ser capturat pels
franquistes. Jutjat a la Corunya, el 4 de setembre de 1937 va ser
condemnat a
cadena perpètua per«rebel·lió», pena que va ser
rebaixada posteriorment. En
1941 va ser posat en llibertat. A partir d'aquí es va perdre
el seu rastre.
***
Notícia
de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 2 de gener de 1894
-
Pierre Devilers: El
8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Pierre Devilers, també citat erròniament Pierre
Devillée.
Sos pares es deien Étienne Deviliers, emmotllador en ferro,
i
Catherine Abeline Cloquier, modista; aquesta parella, no casada,
reconegué l'infant amb el seu matrimoni el 30 de setembre de
1872 a Rubaix.
Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista
de Roubaix. Fou
corresponsal dels periòdics Le
Père
Peinard i La Révolte,
que rebia
cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser
sospitós de ser l'autor durant
la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell
editat a
Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards»,
sobre l'escàndol de
corrupció lligat a la perforació del canal de
Panamà. En un escorcoll de casa
seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al
matí donà
lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un
fragment d'un periòdic
que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu
interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada,
però reconegué haver distribuït
tres setmanes abans el pamflet En Russie,
que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser
detingut a Roubaix,
juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar),
i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser
confiscats al seu domicili
durant l'escorcoll. El 25 de juny de 1898 es casà a Rubaix
amb
Emma Marbach, obrera especialitzada en recarregar les bobines dels
telers mecànics; en aquest matrimoni la parella
reconegué
dos fills seus nascuts fora de matrimoni: Madelaine Marbach, nascuda en
1893, i Aimé Étienne Marbach, en 1894. L'estiu de
1898 la policia assenyalà que havia abandonat Roubaix amb
destinació Reims (Xampanya-Ardenes, França).
Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció.
***
![Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]](http://www.estelnegre.org/fotos/caserio01.jpg "Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]")
Sante
Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto
colorejada]
- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, Antonio Caserio, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, Martina Broglia, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol,Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserioés un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar:«Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.
***
Necrològica
de Mariano García Ortega apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de desembre de 1965
-
Mariano García
Ortega: El 8 de setembre de 1891 neix a Velilla
(Valladolid, Castella, Espanya)
el pintor i militant anarcosindicalista Mariano García
Ortega, conegut com El Pintor. Sos
pares es deien Esteban
García i Andrea Ortega. Estudià amb els frares
agustins de Valladolid i poc
abans de ser ordenat sacerdot abandonà els
hàbits. Durant els anys republicans
residí a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i a Fresno
del Río (Campoo de Enmedio,
Cantàbria, Espanya), on realitzà exposicions de
pintura amb altres artistes.
Alliberat de l'educació religiosa, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Treballà en diferents feinetes,
però sobretot visqué de la venta
de pintures que realitzava. Encara que pacifista convençut,
s'enrolà en
l'Exercit Popular de la II República espanyola durant la
guerra civil. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. Fingint
ceguesa, es va alliberat de
passar pels camps de concentració. En l'exili
treballà de vinyataire i residí durant
molts d'anys al Soler (Rosselló, Catalunya Nord). A partir
de 1960 reprengué la
pintura i realitzar nombroses exposicions a diferents poblacions
(Arles, Toló,
Vernet, etc.). Sa companya fou Josefina Pozo, amb qui tingué
quatre infants. Mariano
García Ortega va morir el 17 d'octubre de 1965 a l'Hospital
Chalucet de Toló
(Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies
després en aquesta població.
***
![Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/ardouin.jpg "Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]")
Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]
- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries Eugène Georges Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Gustave Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra), i d'Eugénie Esther Couvillers. Es guanyava la vida fent de florista, ben igual que sos pares. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes«Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. El 15 de juliol de 1916 es casà a Deuil-la-Barre (Illa de França, França) amb Thérèse Meunier. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 al XVII Districte de París (França) –segons el registre d'enterrament– i fou incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Marius
Ricros
- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània)–algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
sobre el judici de Vicent Mallent Sales publicada en el diari
madrileny Ahora
del 3 d'abril de 1935
-
Vicent Mallent
Sales: El 8 de setembre de 1899 neix a la Vilavella (Plana
Baixa, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Mallent
Sales –el primer
llinatge citat de diverses maneres (Mallén,Mallench, Mallenchs).
Milità al Sindicat de la Construcció de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) al País
Valencià. Es relacionà amb l'activista anarquista
Manuel Castarlenas Domingo i
participà en els grups expropiadors. El gener de 1932 va ser
deportat a Villa
Cisneros (Río de Oro, Sàhara espanyol; actual
Dakhla, Sàhara Occidental). Empresonat
el desembre de 1933 per robatori a mà armada a la
fàbrica «Serra i Vallet» el
22 d'abril d'aquell any, participà, amb èxit, en
una fugida col·lectiva de la Presó
Cel·lular de Barcelona aquell mateix mes. El 29 d'octubre de
1934 muntà un
escàndol en un cinema de Girona (Gironès,
Catalunya) on es projectava un
noticiari sobre l'ocupació d'Oviedo per les tropes contra
l'aixecament
revolucionari; detingut l'1 de novembre d'aquell any, va ser jutjat per
aquest
fet el 3 d'abril de 1935 en consell de guerra per «insults a
l'exèrcit» i se li
va demanar un any de presó. També en aquestaèpoca va ser jutjat per un
atracament a la Companyia de Ferrocarrils Catalans. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i s'integrà
en la xarxa de Francisco Ponzán Vidal.
En 1940 participà en l'anomenada«Operació Tresor», que consistia a
recuperar
una capsa d'or, plata i joies enterrada a la muntanya del Tibidabo de
Barcelona
(Catalunya), i en la qual participaren, a més d'ell, Joan
Català Balañà, Eliseu
Melis Díaz, Vicente Moriones Belzunegui i Agustín
Remiro Manero. A començament
de 1941 va ser detingut amb Joan Català
Balañà per la policia a Barcelona,
detenció que ell atribuïa a Eliseu Melis
Díaz, encara que altres opinaren que
havia estat delatat per una dona amb la qual mantenia relacionsíntimes. La
policia l'acusà de ser un dels organitzadors de la Columna«Tierra y Libertad»
durant la guerra civil. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976
- Fernando Tena Fabregat: El 8 de setembre de 1907 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de José Celma Llonga apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 d'abril de 1976
- José Celma Llonga:
El 8 de setembre de 1909 neix a
la Torre de Vilella
(Matarranya, Franja
de Ponent)
l'anarcosindicalista
José Celma Llonga. Sos pares es deien Raimundo Celma i
Bernarda Llonga.
Artesà ferrer i forjador amb taller propi, va
posar aquest al
servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Revolució l'estiu
de 1936. Voluntari al front, va ser greument ferit en una cama al final
de la
guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà ferit a
França, on fou
hospitalitzat en diversos centres. Encara convalescent,
trobà feina com a obrer
agrícola. Després de la II Guerra Mundial,
formà part de la Federació Local de
Pau (Aquitània, Occitània). En els anys setanta
es va retirar a casa d'uns
companys a Lorda (Bigorra,
Gascunya,
Occitània). Sa companya fou Raimunda Gazulla. En els seusúltims anys
visqué a Juranson (Aquitània,
Occitània). Malalt i paralitzat, José
Celma Llonga va
ser ingressat a l'Hospital
Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 23
de gener de 1976;
va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc,
Occitània).
***
Manuel
Temblador López
- Manuel Temblador
López: El 8 de setembre de 1911–oficialment
el 12 de setembre– neix a Arcos
de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel
Temblador López, també conegut com Manuel
Jarillo. Sos pares es deien Manuel Temblador i
María de las Nieves López. De família
pagesa i confederal, fou el
segon de sis germans i des
de petit treballà als camps. Quan tenia 16
s'afilià a la Societat de
Resistència «Fraternidad Obrera», on
aprengué a llegir i a escriure. Aquesta
societat en 1931 s'adherí a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la
Frontera i del qual ell va
ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament
revolucionari del 8
de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser
empresonat
perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia
d'incorporar a fer el servei
militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment
d'Infanteria
de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per
fer la mili. Llicenciat,
retornà al poble, on patí el boicot de la
patronal. Fou força actiu durant la
vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana.
L'aixecament
feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una
afecció pulmonar i el 12 de
setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio
Valle Rodríguez i
Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i
després a Marbella, on va ser
hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la
Federació Comarcal
de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de
1937, amb la caiguda
de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril
fins a Almeria. Aconseguí arribar
a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa
d'una
pleuresia. Al centre mèdic va escriure una
novel·leta que aquell mateix 1937
presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va
ser publicada sota el
títol Historia de un revolucionario
en «La Novel·la Ideal» de la
família Urales. Després s'allistà com
a auxiliar
d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de
la Pana»), càrrec pel qual hagué
de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres.
El 7 de febrer
de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou
tancat als camps de
concentració de Sant Cebrià i
Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital
de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint
Hilaire en diferents períodes.
Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant
l'ocupació nazi va
fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió,
Saint Forgeux,
Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de
l'Alliberament, s'afilià a la
CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional
d'Andalusia del sector «ortodox».
A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya
María Josefa Gutiérrez Gómez
i
son fill a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on
treballà
de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare
i en 1960 va ser
nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional
de la CNT de Savoia-Isère.
L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller
i s'arrenglà amb el sector
majoritari, seguidor de l'«ortodòxia»,
però es mostrà contrari a les expulsions
i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del
Congrés de Marsellà,
signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura),
José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el«Manifest dels Quatre» («Por
una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de
la CNT de 1975»),
que va ser publicat en El Luchador,
en protesta pel «centralisme» i«immobilisme burocràtic» confederals i
el 10 de
setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb
la mort del
dictador Franco, retornà a la Península i
s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2
d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus,
moltes vegades fent
servir el pseudònim de Manuel
Jarillo,
en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Proletaria, En Marcha, Espoir, El
Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,Solidaridad Obrera,La Tierra, Tierra
y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser
representat en 1952 a Sant-Etiève i
en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un
llibre de memòries, Recuerdos de
un libertario andaluz
(1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de
1994 a Voiron
(Delfinat, Arpitània).
Manuel Temblador López (1911-1994)
---
