Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10475

La Xina, Rússia i l'Iran desafien l'Imperi; fan anar un món multilateral.

0
0

        La Xina, Rússia i l'Iran desafien l'Imperi;  fan anar un món multilateral.

 

 

      Amb aquest article vull assenyalar que Rússia, l'Iran i la Xina han començat a comportar-se com si   haguessin guanyat la partida als Estats Units contra la seva pretensió d'establir l'imperi mundial (Es tractava del nou ordre de les corporacions capitalistes, un nou ordre on haurien desaparegut els països oposats al poder corporatiu).

   

    Per descomptat, la Xina se basta  a si mateixa per trencar l'ordre imperial ianqui.

 

   Per descomptat, que hi ha molts de països que se situen en el tombant del multilateralisme (Destaca l'Índia, un gegant que, contra les ''ordres'' de Washington, ha augmentat les importacions de petroli de l'Iran i, alhora, ha fet una aliança estratègica amb Rússia, país que ha esdevingut el seu principal proveïdor d'armament). 

 

    Certament, el pressupost de defensa dels EUA és tan elevat (i tan irracional) que supera el conjunt de pressupostos de defensa de la resta de països del món. Però Rússia, l'Iran i la Xina han fet saber que la pretensió dels EUA de restar immune en cas de guerra és un il·lusió estúpida. O sigui, així posades les coses, en cas d'esclatar la III Guerra Mundial, els Estats Units no es lliuraria de la destrucció nuclear (Podeu veure les web Els míssisl supersònics xinesos deixen absolet el sistema de defensa dels EUAL'amenaça de l'alta tecnologia xinesa.).

 

 

   L'Imperi amenaça i continua imposant sancions als països que s'oposen a la política de Washington,   sense esperar les resolucions de l'ONU.    Al mateix temps, obre més fronts de guerra ''secreta'' contra els Estats ''enemics'' (''secreta'', posat entre cometes, perquè tothom pot saber qui és que mou la guerra).

 

     Podria semblar que al 2014 continuen essent habituals les pràctiques agressives de l'imperialisme.  Però la pretensió d'aquest article és fer veure que s'ha iniciat el canvi del cicle històric, de manera que les grans potències multilateralistes fan evident que el domini imperial ha arribat a la seva fi. 

 

    Segons l'axioma d'En Hegel,  els processos històrics (i els del món físic) es despleguen complint l'enunciat del pas sobtat de la quantitat a la qualitat.

 

      Sembla que el desplegament  de l'economia mundial de les darreres dècades s'acomoda a l'axioma hegelià. Ho podríem enunciar  dient:

 

   Tesi:  el major ritme de creixement econòmic d'un país  determina que a un precís moment aquest país hagi desplegat una pràctica social superior.

 

 

     S'ha d'entendre:  El creixement econòmic dels tres països que esmentem, ha anat de la mà amb el creixement tecnològic i el científic. I, alhora, ha donat pas a una nova societat situada a un estadi superior (Així, l'Iran ha desplegat un inaudit procés d'urbanització, el més intens del món. Teheran ha esdevingut una megalòpoli de 12 milions d'habitants).

  

 

   

     L'OECD té previst que la Xina serà la primera economia mundial a l'any 2016 (Vegeu l'informe La Xina, primera economia mundial al 2016).

 

    A destacar: A l'era Putin, Rússia va accelerar el desplegament  econòmic i actualment torna a ésser una gran potència mundial. Podeu veure l'informe Russian economy since fall of Soviet Union.

 

   A subratllar:  En Vladímir Putin va reintroduir el ''capitalisme d'Estat'' (que és, de fet, l'aplicació d'una fórmula socialista) a Rússia, de manera que va liquidar el perill de que l'economia russa caigués en mans dels nous oligarques (que tenien el suport de Washington).

 

   Respecte de l'Iran.  Vegem unes orientacions.

 

   El que no expliquen els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els mitjans de les corporacions capitalistes) és el fet que l'Iran ha esdevingut una gran potència.

 

    Un hom podria pensar que l'Iran és una potència menor no equiparable a la Xina o a Rússia, però erraria. L'Iran ha dut a terme un desplegament extraordinari en tots els ordres (Podeu veure el post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

 

    Referits al tema que ens ocupa, allò més notable de les capacitats de la República Islàmica és l'equiparació que ha aconseguit en  relació a l'alta tecnologia i a l'alta tecnologia de les indústries de guerra.

 

    Un indicador: L'Iran té unes taxes de creixement urbà més altes del món. Podeu veure la web El canvi urbà de l'Iran.

 

      Actualment, al 2014, l'Iran és conscient que ha trencat el setge econòmic imposat per Washington. Per altra banda, creu que les amenaces de guerra d'Israel i dels Estats Units són retòriques.

      

    Per a considerar, vegeu el raonament:  Si Israel i els EUA no s'atreviren a bombardejar l'Iran quan aquest era militarment més feble, llavors s'ha de suposar que no ho faran ara que ha aconseguit un poder militar colossal.

 

      Com a indicador de la posició de fermesa del govern de Teheran podeu veure la web L'Iran pot destruir Israel.

 

    Tot seguit, hem de veure que l'Iran està derrotant l'estratègia dels EUA  amb la que  pretenia anorrear el règim dels aiatol·làs. 

 

   En relació a la República Islàmica de l'Iran,  els governs dels EUA han dut a terme una política caòtica (i altament genocida).

   Així, al 1980, per tal d'evitar la guerra directa amb el règim islàmic, Washington va promoure la guerra de l'Iraq contra l'Iran; vuit anys de guerra devastadora que no aconseguí destruir la Revolució Islàmica.

    Al 2001, el govern d'En George Bush va decidir anorrear el règim talibà de l'Afganistan i ocupar militarment el país  (això sí, com sempre, amb ''l'ajut'' dels aliats europeus). Després de 13 anys de guerra, l'exèrcit ianqui s'ha de retirar de l'Afganistan amb la cua entre les cames,  sense haver aconseguit pacificar el país.

   Al 2003, de manera imprevista, el govern  Bush va decidir una nova guerra, aquesta vegada contra el règim d'En  Saddam Hussein, règim que havia sigut l'instrument de Washington contra l'Iran. Al desembre del 2012 va sortir l'últim contingent de tropes ianquis a l'Iraq. Va sortir deixant un país devastat i en plena guerra civil.

 

        En relació a la política exterior de Washington, vegem una bateria de contradiccions.

 

      Si allò que pretenia era encerclar l'Iran, no solament ha fracassat sinó que, a més a més, ha significat l'augment de la influència de Teheran a la regió i al món.  Si és  en relació a l'Afganistan, l'Iran ha incrementat la cooperació econòmica i cultural amb el seu veí. Actualment, l'Afganistan es proveeix del petroli, gas i electricitat iranians.

 

    S'ha de saber:  Els afganesos són de llengua i cultura perses (El persa, llengua oficial, és parlat pel 50 % de la població; el paixtu, 30 % de parlants, és una variant del persa).

   També convé saber que s'han reforçat els llaços entre l'Iran i Tadjiquistan, de llengua i cultura persa, igualment.

   Per descomptat, la immensa producció cultural iraniana és present a l'Afganistan i al Tadjiquistan. Podeu veure la web sobre el tema Els presidents de l'Iran. Afganistan i Tadjiquistan es reuneixen a Kabul.

 

    Respecte a l'Iraq, s'ha fet palès el desordre intel·lectual dels dirigents de Washington. A un primer moment, potenciaren el govern d'En  Saddam Hussein, i, posteriorment, li mogueren guerra i ocuparen el país. Segons la premsa capitalista, el motiu de la intervenció armada fou, en darrer terme, per eliminar un règim despòtic i establir la democràcia al país, però no explica com així els EUA feien aliança amb el dèspota. 

     La desfeta del règim bahasista (i la desintegració de l'exèrcit iraquià) i la celebració d'eleccions democràtiques va permetre que la majoria xiïta obtingués el poder al 2012 (S'ha de saber:  la minoria sunnita conformava la base del partit Bahas i de l'exèrcit).

 

  

       Tan bon punt els xiïtes arribaren al poder (amb el govern de Al-Maliki), s'intensificaren notablement els llaços entre l'Iraq i l'Iran.

 

  Pel que fa tema que ens ocupa:  La política volàtil de Washington a l'Orient Mitjà ha determinat que l'Iran ampliés la seva àrea d'influència.

   

 

    Actualment, l'Iraq, Síria i el Líban són aliats estratègics de l'Iran, en el sentit que aquests països resisteixen l'agressió de l'Imperi degut al suport que reben de l'Iran. 

    La República Islàmica també ha aconseguit trencar el setge de l'Imperi a l'oest:  En contra de la normativa imperial, les grans economies asiàtiques han incrementat la importació de petroli iranià.

    En aquest sentit, destaca l'aliança estratègica entre l'Iran i el Paquistan en relació a l'energia, de la qual aquest país en té una greu mancança.  Els dos països han signat un acord segons el qual l'Iran proveirà de gas al Paquistan per mitjà d'una canonada de més de mil km. a construir entre ambdós.

   Aquest acord representa una derrota per a l'Imperi. Segons el procediment habitual, Washington ha fet un gran pressió a fi d'impedir l'acord, però és mostra incapaç d'oferir alternatives.

 

 

   I, centrant-nos en Rússia, haurem de veure que a l'era de la segona presidència d'En Putin la nació eslava ha recuperat la condició de superpotència mundial. 

    

   

    A l'any 2012, En Vladímir Putin va guanyar les eleccions presidencials de Rússia, a la primera volta,  amb el  63.6 % dels vots.

  Tan al primer període presidencial, com durant el segon, les enquestes han mostrat que En Putin té un ampli suport dels ciutadans russos.

    El suport dels russos a En Putin ha fet un salt exponencial en relació a la política d'Ucraïna i Crimea, superant el 80 %, segons les enquestes.

 

    Mentre els EUA, la UE i el Japó continuen patint els efectes del Crac del 2008, Rússia no ha interromput el seu ascens com a potència econòmica i industrial (Segons el Banc Mundial, Rússia ha esdevingut la cinquena economia mundial, sobrepassat a Alemanya. Podeu veure la web Rússia, cinquena economia mundial).

 

     A considerar:  Rússia (i també l'Iran) té una economia àmpliament socialitzada (La premsa ''occidental'' l'anomena ''capitalisme d'Estat'').  Les majors empreses i les finances  són en mans de l'Estat.

 

      I, com jo deia al principi de l'article, és de preveure que ben prest la Xina serà la primera economia mundial.

 

     Fetes aquestes consideracions, es pot afirmar que el nou ordre mundial no és el que pretenien les infames corporacions capitalistes, sinó el que van obrint el gran bloc de països multilateralistes (és a dir, els que, de fet, contradiuen la política de l'imperi ianqui i dels subimperis).

 

    Tesi: Actualment, el desbaratat militarisme dels EUA ha palesat la seva inconsistència:  La desenfrenada despesa militar ha fet que els EUA sigui l'Estat més endeutat  del món i esdevingui una ruïna econòmica.

 

       Tesi: L'acumulació de poder militar per part dels EUA ha deixat de tenir sentit. La pretensió ianqui de restar militarment immune s'ha vist que era una pura il·lusió.

 

     Tesi: Ha començat el compte enrere. Anul·lada la superioritat militar ianqui, l'autèntica guerra és la de l'economia, de la indústria, de la tecnologia,  de la ciència i, en especial, de la pau social (''Pau social'', per això jo subratllava l'altíssim suport popular que té En Putin).

 

     Tesi:  Fins ara l'Imperi i els seus subalterns europeus ha  dut una política de sancions, de guerra i de guerres secretes.  Aquesta política provoca un caos mundial insuportable.

 

    Tesi:  Sancions econòmiques? Sancions econòmiques a Rússia, a l'Iran, a la Xina? Actualment, és al revés; és Rússia la que pot posar sancions a Europa i als EUA (Per cert, Mcdonals ha tancat a Crimea). 

          

     A considerar:  les sancions il·legals (fora del marc de la legislació internacional) contra l'Iran aplicades per França al 2011 van ser un desastre per a la Peugeot; Peugeot va deixar d'exportar a l'Iran (un dels grans clients de l'empresa francesa), i, tot seguit, va haver de tancar una fàbrica a París on treballaven 8.000 obrers. El govern de l'Iran, com a resposta, va estimular les empreses automotrius autòctones a fi que suplissin la retirada dels peugeots. 

 

     Tesi: els EUA i Europa a tot temps parlen de la Crisi mundial i de la fi de la crisi, però la crisi ni és mundial, ni la crisi arriba a la seva fi.

 

   Tesi: El Crac financer del 2008, no és una conseqüència de les males pràctiques d'uns cobdiciosos, que deia N'Obama; sinó que és el final d'un procés de decadència del sistema capitalista, el qual ha esdevingut inviable (Procés de decadència industrial que va començar a fer-se evident als anys 70).

 

     Tesi:  Els EUA, Anglaterra i França s'enfonsen, però, lluny de la racionalitat, incrementen les seves malvestats imperialistes contra la major part de països del món.

 

     Tesi:  Els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els mitjans de les corporacions capitalistes) tenen una tasca que no poden complir; es veuen obligats a descriure  com a bonesa la malesa que practiquen els seus amos.

 

      A considerar:  Mentre els mitjans de les  ''democràcies occidentals'' (O sigui, l'Imperi i els savis de Sió) fan campanya permanent sobre l'amenaça nuclear de l'Iran, callen com a morts respecte a l'armament nuclear d'Israel. I  l'ONU i En  Ban Ki Moon també callen, i fan palès que l'ONU està al servei dels  Savis de Sió.

 

   Tesi: Disposant de cada vegada de menys recursos, els EUA  i els seus aliats subalterns fan ús de males arts, de cada vegada més inhumanes, per tal de mantenir l'imperi.

 

 

      Washington ha mogut guerra bruta contra Síria per mitjà d'escamots de gent d'Al-Kaida i d'altres formacions extremistes islàmiques. L'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia són els encarregats de contractar i organitzar els escamots terroristes.   Pel contrari, Rússia i l'Iran donen suport al govern sirià.

   Sembla que els EUA està perdent la guerra.

 

    Washington i Brusel·les es van entusiasmar al veure que els habitants de Kiev es manifestaven reclamant el pacte comercial amb Europa que el govern ucraïnès havia promès. Les formacions ucraïneses d'extrema dreta (formacions que, majoritàriament, enllaçen directament amb els partits nazis que havien col·laborat amb els ocupants alemanys) encapçalaren les manifestacions les quals esdevingueren molt violentes i provocaren el cop d'Estat.  Els governs europeus (i els periodistes) es posaren una bena als ulls i no veren la intervenció dels neonazis ni el cop d'Estat. Es comportaren, els governants europeus, com si a Kíev hi hagués agut una revolució democràtica.

          Però allà on es va fer la revolució democràtica fou a Crimea. Al referèndum crimeà, 18.03.2014, més del 90 % dels votants manifestaren el seu desig d'integrar-se amb Rússia  (Els catalans poden prendre nota: els governs europeus i la seva ONU declararen no vàlid el referèndum. Poden prendre nota: No és l'Europa de les corporacions amb qui ha de confiar Catalunya. Si de cas, els catalans, per sortir de l'opressió,  tindríem més a l'abast la mà d'En Putin que la de Na Merkel).

 

      La situació actual a Ucraïna pot semblar confusa, però allò inqüestionable és que En Putin ha denunciat el joc brut de l'Imperi i ha iniciat un decidit contraatac.

   De moment sembla que Rússia té el joc a favor seu. Disposa d'un molt major marge per sancionar Europa i els Estats Units (General Motors o la Coca Cola poden caure en situació catastròfica a Rússia, però Europa  o els EUA ho tenen malament per posar sancions contra les empreses russes. És Europa la que depèn del gas rus; Brusel·les no pot sancionar Gazprom. Podeu veure la web Menysprear el gas rus).

 

     El govern de la República Popular de la Xina, des de 1978, manté una decidida política pacifista i de no intervenció en les qüestions internes dels altres països, fins al punt que ha rebut crítiques continuades per part de les formacions de l'esquerra marxista per haver deixat de banda el principi de l'internacionalisme proletari.

    Respecte d'això, veieu el següent enunciat:

 

    No fou la Revolució Cultural de Mao Zedong allò que inquietà el capitalisme.

 

    Tesi:  Allò que ha significat la derrota del sistema capitalista, a nivell mundial, ha sigut el desplegament de la Xina sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, desplegament formalment denominat construcció del socialisme a la manera xinesa. 

 

    Vegem el raonament:  Si la Xina, des de 1978 fins avui, ha aconseguit un índex  de creixement molt superior al dels Estats Units, s'ha de concloure que, en creixement econòmic, el sistema xinès és superior al nord-americà.

 

     S'ha de saber:  des de  principis de segle, la Xina és la primera potència industrial del món.

 

    Tesi: Actualment,  el desplegament de la Xina s'ha d'entendre com a la principal força que fa desplegar el conjunt de l'economia mundial, i, així mateix, l'expansió mundial de la ciència i de la tecnologia.

 

    Tesi: L'avanç en tots els ordres del gegant asiàtic fa avançar el món en el seu conjunt.

 

  A tenir en compte: Encara que Pequín s'esforça en evitar enfrontaments amb Washington, i encara que eviti fer una denúncia sistemàtica de les pràctiques imperialistes dels EUA, el PCX i el govern xinès han dedicat especial atenció als plans de desenvolupament de l'Exèrcit Popular d'Alliberament.

 

      El president xinès, En  Xi Jimping, ha  declarat recentment que la Xina ha de disposar d'un exèrcit  fort, capaç de dissuadir qualsevol projecte d'agressió militar a la Xina.

 

     A considerar:  De fet, sembla que el poder de la Xina està en condicions de posar fre a l'imperialisme dels Estats Units, d'Anglaterra, de França i d'Israel.

 

     A considerar:  Si al 2016 la Xina  esdevé la primera economia del món, s'ha d'entendre que els EUA deixarà de ser la superpotència hegemònica, i que haurà començat l'era del món multilateral, però un món de signe socialista, s'ha de dir.

    S'ha de suposar que el nou ordre mundial, impulsat pel socialisme a la manera xinesa, ja ha començat, de fet.

 

 

   

   


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10475

Latest Images

Trending Articles