Anarcoefemèrides del 3 de setembre
Esdeveniments
Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh
- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General–comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions– continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.
***
Cartell
de l'acte
-
Conferència de
Jahn: El 3 de setembre de 1898 se celebra al bar de
L'Alhambra de Marsella
(Provença, Occitània) una conferència
pública i contradictòria antipatriota del
destacat propagandista anarquista Octave Jahn sota el títol«Le fin du
militarisme. Le desarmament general. La réponse au
czar» (La fi del
militarisme. El desarmament general. La resposta al tsar). Al acte, per
a
portar la contradicció, van ser convidats determinats
defensors declarats del
patriotisme, com ara Colombet, president de les Societats
Patriòtiques; el
comandant Vidal, president de la Lliga Antisemita; i el pastor Houter.
***
CNT-UGT
- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.
***
Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc La Croix de l'1 de juliol de 1924
-
Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un
intent d'agressió per
part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, el refugiat a
França,
Mario Castagna, matà d'un tret el paleta toscà
feixista Gino Jeri. Detingut, va
ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a
França per ajudar-lo, però
finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la
impressionant
campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de
juny de
1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però
la defensa de l'advocat
Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent
testimonis (Alphonse
Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi,
Cantorelli, Emilio Canzi,
Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le
Pen, Marius
Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i
l'al·legació de legítima
defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la
Federació Anarquista (FA) i
la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a
la Grande Salle de
la Mutualité de París, on parlaren Armando
Borghi, secretari de la Unió
Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma,
de la
Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la
Unió Anarquista (UA); Cané, del
Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de
Refractaris. El 28
de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10
anys de prohibició de
sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a
París un únic número del
periòdic
en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e
Bonomini–Ernesto
Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per
assassinar el 20 de
febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista
Nicola
Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa
de França, França)
i a Melun (Illa de França, França). L'agost de
1927 es va beneficiar d'una
reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927.
***
Manifestació
contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de
setembre de 1983)
- Manifestació en
suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983
unes cinc mil persones es manifesten a París
(França) per protestar contra
l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost
d'aquell any a París per ordre del govern del Partit
Socialista Francès. Altres
manifestacions de suport es van realitzar arreu del món:
Atenes, Barcelona,
Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.
Naixements
Francesco Ortore
-
Francesco Ortore:
El 3 de setembre de 1846 neix a Adria (Vèneto,
Itàlia) el garibaldí, republicà,
i després socialista llibertari i polític,
Francesco Ortore. Sos pares es deien
Giuseppe Ortore, negociant de coure, i Carlotta Salmistrari, i fou el
tercer de
cinc germans (Bernardo, Giuseppe, Alcibiade i Rosa). Després
d'haver acabat els
estudis de matemàtiques sense graduar-se, es
dedicà a diferents activitats
(agent d'assegurances, empresari, defensor dels Jutjat
d'Instrucció d'Adria, periodista,
etc.). En 1866 participà en la III Guerra
d'Independència italiana enquadrat en
les files de Giuseppe Garibaldi. En 1873 era membre de la junta
directiva de
l'associació «Nucleo Repubblicano» (NR,
Nucli Republicà) d'Adria, creada el
gener d'aquell any segons el model de la societat seguidora del
pensament de
Giuseppe Mazzini «Pensiero-Azione» (PA,
Pensament-Acció), de Gènova (Ligúria,
Itàlia), el lema de la qual era «Rispetto alla
donna, rispetto alla libertà,
educazione per tutti» (Respecte per la dona, respecte per la
llibertat,
educació per a tothom). L'NR organitzà una escola
per als socis, promogué actes
en memòria de la República Vèneta i
del garibaldí Angelo Brunetti (Ciceruacchio),
afusellat pels austríacs a Ca' Tiepolo (Porto Tolle,
Vèneto, Itàlia). L'1 d'agost
de 1874, juntament amb altres anarquistes i socialistes locals, es
reuní en
diverses ocasions al restaurant «Tre Stelle»
d'Adria amb Andrea Costa i Alceste
Faggioli. El 15 d'agost de 1874, sospitós d'haver participat
en la insurrecció
promoguda per Andrea Costa, va ser detingut, juntament amb altres
companys
anarcosocialistes (Pietro Belloni, Gaetano Brancaleon, Antonio Chilese,
Guglielmo Pasotto, Gherardo Perocco, Vincenzo Rizzieri i Pietro
Turazzini), per«atemptat contra la seguretat interna de l'Estat
mitjançant conspiració» i,
després de dos mesos de detenció preventiva, el
18 d'octubre de 1874 va ser
posat en llibertat. En aquesta època mantingué
estretes relacions amb els
internacionalistes del Vèneto. El novembre de 1874 va ser
inscrit la
candidatura de l'advocat Francesco Bottoni en la llista d'Adria per a
les
eleccions generals i durant trenta anys participà en
eleccions municipals. En
1877 conegué l'internacionalista Carlo Monticelli a Adria el
qual li demanà
suport econòmic per a la publicació del diari Il
Diritto que s'estava
gestant. El juliol de 1878 va ser inclòs en el registre
policíac dels membres
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la
província de Rovigo.
En 1882 representà els socialistes dins del
Comitè Radical Provincial (CRP),
creat a Rovigo pels republicans, els radicals i els socialistes per a
sostenir la
candidatura d'Agostino Bertani, Giovanni Bovio, Felice Cavallotti i
Giuseppe Ceneri
a les eleccions polítiques, candidatura que va ser
denunciada pel procurador
reial que considerava el programa electoral del CRP «una
amenaça de destrucció
de l'actual ordre monàrquic constitucional»; en la
instrucció declarà que no
pertanyia a l'AIT sinó als cercles socialistes. L'octubre de
1882 es reuní amb
republicans, radicals i internacionalistes (Vittorio Panzacchi) al
domicili del
metge Nicola Badaloni a Trecenta (Vèneto, Itàlia)
per a elaborar una estratègia
d'acció comúna. El novembre de 1882
creà i presidí a Adria un Comitè Obrer
(CO),
organisme assembleari que sol·licità al Govern
mesures de protecció per als
damnificats pel desbordament del riu Adige. Denunciat i jutjat per«infracció
de la Llei del Segell» –no havia pagat els cinc
cèntims del segell del permís
d'una assemblea–, el 10 de juliol de 1883 va ser absolt.
D'octubre de 1883 a
setembre de 1894 portà a Adria una viva polèmica
contra el prefecte Mattei, que
defensava l'ensenyament de la religió catòlica a
les escoles públiques.
Denunciat pel prefecte per «libel i injúries
públiques», va ser condemnat en
primera instància a sis mesos de presó i a una
multa de 200 lires; el novembre
de 1885, però, el Tribunal
d'Apel·lació de Venècia
(Vèneto, Itàlia) va sobreseure
el cas. Continuà la seva lluita contra la laïcitat
de l'escola pública a
l'Ajuntament de Adria. A principis de 1884 promogué la
constitució a la zona
del Baix Polesine (Vèneto, Itàlia) nombroses
Societats Democràtiques (SD),
organitzacions populars organitzadores del moviment camperol anomenat«La Boje»,
i en aquesta època col·laborà, sota
diversos pseudònims (Brontolon, Checco,Marco II, Uno per tuti, tuti per uno,Veritas, etc.), en
el periòdic Il Barababao, amb articles
polèmics i sarcàstics. El 15 de
juliol de 1884 el seu domicili, ben igual que el d'altres
internacionalistes i
socialistes de la zona (Pietro Belloni, Pietro Pegolini, Gaetano
Ragazzi,
Enrico Raule, Silvano Scarpa, etc.), va ser escorcollat per ordre el
prefecte. Animador
del Partit Socialista a Adrià, durant la primavera de 1885
va ser processat
juntament amb altres 20 vaguistes de «La Boje» i
condemnat pel Tribunal de Rovigo
a quatre mesos de presó, pena que va ser reduïda el
18 de novembre de 1885 pel
Tribunal d'Apel·lació de Venècia a un
mes de reclusió. A finals d'any, publicà
l'opuscle Parole di Francesco Ortore. Ricordo ai popolani di
Borghetto,
que conté el discurs pronunciat l'1 de novembre de 1885 en
la inauguració del
bust dedicat a Giuseppe Mazzini al Borghetto di Adria. En 1886 era
membre del
Comitè de la Federació d'Associacions
Democràtiques (CFAD) que, a diferència
dels clericals moderats, va fer costat les candidatures radicals,
guanyant els
quatre escons de Polesine a la Cambra de Diputats. El juliol de 1887 es
presentà com a candidat a l'Ajuntament d'Adria i per un vot
no va ser regidor;
però en les eleccions de l'any següent
aconseguí la regidoria. En 1888 publicà
un opuscle sobre el vagantivo (Il
vagantivo. Considerazioni e
Proposta di risoluzione), antic dret civil de
caça, pesca i recol·lecció de
canyes de les zones pantanoses vènetes que havia estat
suprimit per la
privatització de les valls de la zona, dedicat a Francesco
Bocchi. En 1889
resolgué els conflictes interns entre els liberals
demòcrates, presentant a les
eleccions administratives d'Adria una llista autònoma de
socialistes denominada
Partit Obrer (PO). En 1889 publicà l'opuscle Per
un patriota, dedicat a
Pietro Pegolini. Membre en 1889 de la Congregació de Caritat
i soci de la
Societat de Pagesos i Obrers d'Adria, a principis dels anys noranta
col·laborà
en el setmanari socialista Il Polesine i en el
setmanari
democràtico-radical La Concordia. En
1892 va ser candidat de la
Democràcia Social (DS) a l'Ajuntament d'Adria,
però li mancaren vots. El 7 de
novembre de 1892 va morir sa companya, Santa Donà (Santina),
deixant-lo
amb nou fills (Carlotta, Giuseppe, Ilda, Odone Giulio, Ofelia Carlotta,
Orazio,
Oreste, Ortensia Carlotta i Ottorino Ovidio), el més gran
dels quals nomes
tenia 17 anys. En 1893 les relacions polítiques i personals
amb el nounat
Cercle Obrer Socialista (COS) es trencaren ja que,
contràriament als socialistes
oficialistes, havia donat suport a l'aliança amb els
radicals en les lluites
electorals. A partir de 1894 col·laborà en
setmanari socialista La Primavera
della Democrazia Sociale. Fitxat com a«socialista» per la policia,
representà durant més de quaranta anys, amb
discursos, mítings, articles
periodístics, etc., l'esquerra d'Adria. Francesco Ortore va
morir el 26 de juny
de 1905 a Adria (Vèneto, Itàlia). En 1911 va ser
esborrat del registre policíac
de subversius de la província.
***
Foto policíaca d'Octave Havart (1 de març de 1894)
-
Octave Havart: El
3 de setembre de 1868 neix a Hédouville (Illa de
França, França) l'anarquista
Octave Onésime Havart, més conegut com Octave
Havard–ell signava així. Era fill
d'Onésime Havart, serrador
de bosc, i d'Aline Devie, modista. Es guanyava la vida com a polidor de
metalls
i orfebre a Saint-Denis (Illa de França, França).
En 1888 va ser sortejat a Saint-Denis
i va ser declarat acte per al servei auxiliar. El gener de 1891 vivia
al número
6 del carrer Quatre Setembre de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893
figurava
en el llistat d'anarquistes i vivia al número 6 de la
plaça de l'Square Adolphe
Thiers. L'1 de març de 1894, juntament amb altres 25
anarquistes a diferents
indrets de la regió parisenca, va ser detingut al seu
domicili sota l'acusació
d'«associació criminal» i fitxat en el
registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser
alliberat cinc dies després. Entre
1894 i 1896 figura en els llistat recopiladors d'anarquistes i vivia al
número
34 del carrer del Canal. El 20 de maig de 1899 es casà a
Saint-Denis amb la
jornalera i domèstica Léontine Georgette
Pelletier, amb qui tingué dos infants.
El 29 de juny de 1899 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El seuúltim
domicili fou al número 7 del carrer Denfert-Rochereau de
Saint-Denis. Octave
Havart va patir un accident mortal el 5 de juny de 1902 en treure el
cap quan viatjava
al tramvia de l'estació del Nord, fracturant-se el crani
contra un dels pilars
del pont Marcadet i morint l'endemà, 6 de juny de 1902, a
l'Hospital Fort de
l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França).
***
Madeleine Vernet
- Madeleine Vernet: El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Clémentine Victorine Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Sos pares es deien Pascal Fréderic Jean Baptiste Cavalier, jardiner, i Amélie Eugénie Blondel. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Louis Tribier. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie,Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. El 12 d'octubre de 1909 es casà aÉpône amb Jean Louis Tribier. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per«propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu’on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917),L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939),Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França).Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.
***
Vincenzo
Simoncelli
- Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones«políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de
1914)
-
Climent Aradas
Farró: El 3 de setembre de 1890–algunes fonts citen erròniament 1891–
neix a Banyoles (Pla
d'Estany, Catalunya) l'anarquista Climent Baldiri Llorenç
Aradas
Farró. Sos pares es
deien Francesc Aradas Roura i Lluïsa Farró
Gratacós. Paleta de
professió, l'agost de 1912,
fugint de la seva incorporació a files, passà a
França. Va fer la seva
declaració d'estrangeria el 29 d'agost de 1912 a
Tesà (Rosselló, Catalunya
Nord), on treballava quatre mesos per al constructor Léon
Marty. Posteriorment
emigrà a Algèria, però el 16 d'abril
de 1913 retornà a la metròpoli via
Marsella (Provença, Occitània) procedent
d'Orà. Treballà durant sis mesos per a
Bazies, empresari de la construcció. La policia
l'acusà d'estafar en el joc,
juntament amb Josep Gispert i Pedro Marzo, alguns compatriotes. A
començament
de 1914 vivia a Sant Llorenç de la Salanca
(Rosselló, Catalunya Nord), on
treballava per un tal Joan Roig. L'abril de 1914 va ser fitxat com«anarquista
militant molt perillós, capaç de cometre un
atemptat» i segons la policia
formava part d'un «comitè secret»
encapçalat per Emmanuel Serra. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Manuel
Lapeña Altabás
- Manuel Lapeña
Altabás: El 3 de setembre
de 1892 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lapeña
Altabás. En 1913 es graduà
a l'Escola de Veterinària de Saragossa (Aragó,
Espanya). El 14 de desembre de 1925
va ser nomenat manescal titular i inspector d'Higiene i Sanitat
Pecuàries de
Villarroya de la Sierra i de les viles de Vadillo i Horcajo. Va ser
fundador i membre
destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
zona. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, va ser capturat pels feixistes a El
Orcajo
(Villarroya de la Sierra, Saragossa, Aragó, Espanya) i
traslladat a Calataiud.
Manuel Lapeña Altabás va ser afusellat el 27 de
juliol de 1936 per un escamot
falangista al Barranco de la Bartolina de Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya)
i llançat a una fossa comuna de la zona. Son
germà, Antonio Ramiro, també
confederal, va ser afusellat poc després, l'11 de juny de
1987, també a
Calataiud. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de
1959 i
enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo
de El
Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita
judicialment per que
les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud.
- Giovanni
Bassoli: El 3 de setembre de 1893 neix a San Giacomo
Roncole (Mirandola,
Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista
anarquista Giovanni Bassoli, conegut
com Giuvanin. Sos pares es deien
Celso i Angela. En 1896 amb sa família es
traslladà a Cividale (Mirandola,
Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut com a
anarquista per les autoritats, es
guanyava la vida fent de peó. El febrer de 1920 va ser
denunciat a les
instàncies judicials de Mirandola per delicte de premsa a
causa d'un article«violent i atiador de la revolta» aparegut en el
setmanari de la Cambra del
Treball Sindicalista La Bandiera Operaia.
Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la sucursal de la
Mirandola de
la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). El març
de 1920 la Prefectura de Milà (Llombardia,
Itàlia) el definia com a un dels
principals membres del Comitè Central de la Unió
Sindical Italiana (USI) i
relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu propagandista, va
fer una
subscripció a favor del diari anarquista Umanità
Nova. L'abril de 1923 va ser apallissat greument a Cividale
per un escamot
feixista comandat per Negrelli, home de confiança del
jerarca Alberto
Paltrinieri. Va ser agredit mentre anava a casa seva, amb porres i cops
de peu
al ventre, amb la manifesta intenció de matar-ho a l'acte,
però des d'una
granja propera dues dones d'avançada edat sortiren en la
seva ajuda armades de
forques. Sense adonar-se de la gravetat del seu estat,
intentà arribar a casa
pel seu peu amb la finalitat de no espantar sa vella mare,
però va caure
inconscient abans d'arribar-hi. Un setmana més tard, el 30
d'abril de 1923, Giovanni
Bassoli va morir a la seva casa de Tramuschio (Mirandola,
Emília-Romanya,
Itàlia) a conseqüència de les greus
ferides patides. El dia del funeral els
feixistes envaïren la casa de Bassoli, plena de familiars i
amics, i
ultratjaren el cos del difunt amb insults i escopinades; més
tard, quan el
transport del cos al cementiri, els feixistes, amb el suport d'un
esquadró de carrabiners
a cavall, dispersaren el seguici fúnebre amb porres i cops
de sabre. Deixà
vídua, Carmelina Roveda, i un fill de 10 dies, que
morí amb tres anys. En 1927
sa família emigrà a Màntua
(Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946
s'inaugurà
una làpida al cementiri de la Mirandola en el seu record.
***
Fioravante
Moscadelli
-
Fioravante
Moscadelli: El 3 de setembre de 1893 neix a Empoli
(Toscana, Itàlia) el sabater
anarquista Fioravante Moscadelli. Son pare es deia Giovanni Moscadelli.
Durant
el Bienni Roig (1919-1920) s'acostà al moviment anarquista
freqüentant els
cercles subversius de la seva ciutat. Amb l'arribada del feixisme
s'emigrà,
primer a Alemanya i després a França, on
continuà la seva militància política i
per aquest motiu va ser inscrit en el registre de fronteres de la
policia amb
l'odre de detenció. Va estar constantment controlat per les
autoritats fins a
finals de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966
- Isidre Pallarès
Mestre: El 3 de setembre de 1894 neix a
Puigpelat (Alt Camp, Catalunya)
l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Sos pares es
deien Pau Pallarès i Rosa Mestre. Es guanyava la vida com a
agricultor i barber.
En els anys trenta milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu
poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre
del
Comitè de Milícies Antifeixistes i president del
Sindicat de Treballadors del
Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou
regidor municipal,
encarregat de la presidència de la Comissió de
Guerra i de les confiscacions de
les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu
d'Edificació. El gener de
1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a
Barcelona
(Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en
substitució d'un regidor que havia estat destinat al front.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. En acabar la
II Guerra Mundial, després d'un
temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon
(Roergue,
Occitània), s'establí a Millau, on
ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT,
com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT
d'aquesta població. Sa companya fou Teresa Solé.
Després
d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8
de març de 1966 a Millau
(Roergue, Occitània).
***
Alfredo
Lusvardi
-
Alfredo Lusvardi:
El 3 de setembre de 1900 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer i
paleta anarquista Alfredo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni
Lusvardi i
Maddalena Bertoni. Era membre d'una família nombrosa de
germans anarquistes: Medardo
(1897), Filippo (1899), Aldebrando (1902) i Bruno (1904).
S'adherí al Circolo
Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista)
del barri
de Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup
també militava Vittorio Ascari i
Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnat per l'assassinat, el
21 de
gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que
Alfredo i Filippo
van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que
tingué
lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos
feixistes,
van ser alliberat per manca de proves. En 1924 la Comissaria de Policia
de
Mòdena el va definir com a «anarquista
perillós i capaç d'accions», mentre que
la Prefectura de Policia anotà que «durant
l'agitació bolxevic en aquesta
província desenvolupà molta activitat,
però amb l'arribada del feixisme decidí
no actuar i el juliol de 1922, amb un passaport en regla, es
traslladà a
França». D'antuvi
s'establí a Amiens
(Picardia, França), després a Nancy (Lorena,
França) i finalment a París, on
trobà feina de paleta. A París es casà
amb la francesa Françoise Budros. Va ser
inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de
recerca amb l'ordre de
detenció. En 1934 una nota de la Prefectura de Policia de
Mòdena informava que
continuava militant en el moviment llibertari i antifeixista, mentre
que un
informe confidencial informava a la policia política que
havia expressat«intencions d'atemptar contra les autoritats
diplomàtiques consulars italianes
i contra els dirigents feixistes de París».
Detingut per la policia francesa,
el novembre de 1940 va ser lliurat a les autoritats alemanyes,
juntament amb
son germà Filippo. Després de tres mesos a la
presó parisenca de La Santé i 17
mesos en un camp de concentració nazi, ambdós van
ser lliurats a les autoritats
italianes. L'abril de 1942 la Comissió Provincial els va
condemnar a dos anys
de confinament a Pisticci (Basilicata, Itàlia).
Gràcies a una reducció de la
pena en un terç de la condemna, va ser alliberat i l'agost
de 1943 arribà a
Mòdena. Després de la proclamació de
l'armistici del 8 de setembre de 1943, amb
sos germans Filippo i Bruno s'uní amb Albano Franchini i
Aurelio Ferrari a la
recerca de grups armats de la resistència als quals
afegir-se. Arribaren a
Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya,
Itàlia) i després d'uns dies
amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de
resistència organitzada al
qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II
Guerra Mundial tornà
a instal·lar-se a París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Battista
Saroglia
- Battista Saroglia: El 3 de setembre de 1904 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i resistent antifeixista, Battista Carlo Giuseppe Saroglia. Sos pares es deien Giacinto Saraglia i Angela Gaitanavi. Es guanyava la vida fent de mecànic i obrer matricer. Encalçat pels escamots feixistes, el 20 de setembre de 1929, sota el nom fals de Nino Marengo, emigrà a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on mantingué contactes amb els companys anarquistes torinesos, amb Luigi Bertoni de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i amb Giulio Bacconi de Marsella (Provença, Occitània). A Lió es mostrà força actiu dins de la petita comunitat d'exiliats llibertaris torinesos, de la qual formaven part Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Umberto Rossi, els germans Cesare i Tito Salvatori, i Gemisto Vallesi, a la qual s'afegiren més tard Luigi Ravenni i Marino Ripoli. Formà part, amb altres companys (Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori i Gemisto Vallesti) del Cercle«Sacco i Vanzetti» de Lió, molt relacionat amb el grup ginebrí de Luigi Bertoni. Un dels seus germans petits, Giovanni Saroglia, obrer mecànic, també es va refugiar a la zona de Lió i a començament de la dècada dels trenta figurava en la llista de militants buscats per les autoritats feixistes. En 1934, quan ja tenia la nacionalitat francesa, Battista Saroglia intentà entrar amb passaport francès a Itàlia amb sa companya, Angiolina Chiavazza, també fitxada com a anarquista per la policia italiana, expatriada i també amb nacionalitat francesa, però les autoritats feixistes li van denegar l'entrada a la frontera de Moncenisio (Piemont, Itàlia). En 1937 el trobem com a voluntari de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya). Com a sergent de Metralladores de la IX Batalló de la XIV Brigada Mixta combaté a la Casa de Campo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Argante i Guadalajara, on fou delegat de Secció; també a Aragó i a la batalla de l'Ebre, on fou comissari del Servei Sanitari, com a responsable del Sector de Transportes d'Ambulàncies, de la XII Brigada«Garibaldi». El novembre de 1938 retornà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en un grup del maquis, com a comandant del Batalló«Henri-Barbusse» (150 partisans) dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant el 27 d'agost de 1944 en la insurrecció de Villeurbanne, que fou alliberada el 2 de setembre, i, amb una unitat del maquis d'Aiguebelette, en l'alliberament de Lió. Durant la postguerra destacà com a sindicalista i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Fou president del Comitè d'Assistència dels Italians (Co.as.it; actual Comitè dels Italians a l'Estranger de la Circumscripció Consular de Lió - Com.it.es), encarregat de defensar els drets dels immigrants italians, i creà a Lió l'associació«Garibaldini», que presidí. Battista Saroglia va morir el 8 d'agost de 1991 al seu domicili de Villeurbanne (Lió, Arpitània).
---
