Anarcoefemèrides del 2 de setembre
Esdeveniments
Capçalera de Le Peuple
- Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité–després s'afegirà el subtítol«Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple–223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850–, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple–33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte –el 26, 27 i 30 de gener de 1849– van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.
***
Representació de la I Internacional
- Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que«l'emancipació social dels treballadorsés indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat–moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers–, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.
***
Marx versus Bakunin
- Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament –Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció«l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític,és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.
***
Capçalera
de L'Urlo della
Canaglia
-
Surt L'Urlo
della Canaglia:
El 2 de
setembre de 1888 surt a Pàdua (Vèneto,
Itàlia) el primer i únic número del
periòdicL'Urlo della Canaglia. A beneficio del
giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari). Portava
els epígrafs «Ni
Déu, ni amo» (Blanqui) i «Tenir el vot
no vol dir tenir la llibertat» (L.
Shetchley). Estava redactat per Attilio Borgatti. Realment es tracta
d'un full imprès
per una plana que vol fer publicitat per a un nou periòdic i
recaptar-hi fons.
Entre novembre de 1882 i febrer de 1883 Luigi Colli havia editat a
Màntua
(Llombardia, Itàlia) La Comune.
Urlo
della canaglia, publicació que recollia el
programa anarquista de la I
Internacional.
***
Picasso: Míting anarquista (1897)
- Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta:«El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com«quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.
***
Cartell
de l'acte
-
Míting a Figueres: El 2 de setembre de 1931 se
celebra al Teatre Principal de
Figueres (Alt Empordà, Catalunya) un gran míting
de propaganda sindical
organitzat pel Sindicat Obrer d'Oficis Diversos (SOOD) de la localitat
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir
els propagandistes
Roser Dulcet Martí, Ramon Estany, Ramon
Magriñà i Jaume Segalà. El SOOD de
Figueres comptava en aquell moment uns set-cents afiliats.
Naixements
Hans Jaeger pintat per Edvard Munch (1889)
- Hans Jaeger:El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).
***
Enrico
Travaglio
-
Enrico Travaglio:
El 2 de setembre de 1876 neix a Monza (Llombardia, Itàlia)
el periodista,
impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio,
també conegut
com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Sos pares es
deien Giovanni Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller
per la
regna Victòria per la seva participació en la
guerra de Crimea, i Giuseppina
Alberti, filla d'una família benestant milanesa.
Passà amb sa família la seva
infantesa a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare
era molt temps fora de la llar
i sa mare fugí amb son amant, el periodista
republicà radical Cesare Crespi,
primer a Escòcia i després a Nova York (Nova
York, EUA), deixant Enrico a
Itàlia. En 1885, quan tenia nou anys, es reuní
amb sa mare, el seu amant i sa
germana petita, Nina, a Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots
s'establiren a San Francisco (Califòrnia, EUA) i
assistí a l'Escola Primària
per a Nins «George Washington», al barri
italià de la ciutat. Quan tenia 14
anys entrà com a grumet de mariner en un vaixell de vela al
Pacífic, però va
desertar a Sibèria després que el
capità del vaixell disparés contra un veler
de la tripulació i l'obligués a encobrir
l'assassinat, negant-se a signar el
quadern de bitàcola. Volia creuar el país i
visitar Lev Tolstoi, però no
aconseguí arribar-hi. No obstant això,
trobà feina en l'equip de l'Expedició
Geodèsica Internacional que navegava pel riu
xinès Iang-Tsé, on va conèixer un
deixeble del geògraf anarquista Élisée
Reclus, que el va introduir en el
pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a Alaska, al
voltants
del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco,
ja convertit en un
anarquista convençut, sa mare havia mort i son company
Cesare Crespi, després
d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es
decantà pel moviment
llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera
publicació anarquista de la Costa Oest
nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol
de Sant Francisco de 1906. També
amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a
San Francisco (Califòrnia, EUA) La
Protesta Umana. Periodico settimanale
dell'anarchismo, revista mensual més
intel·lectual de teoria anarquista i
literària acostada a les posicions antiorganitzadores i
antifederalistes de
Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números.
Posteriorment intentà
transformar La Protesta Umana en un
suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla,
però el projecte fracassà sembla
que per motius econòmics. A principis de 1901 es va
traslladar a Spring Valley (Illinois,
EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou
materialitzar el projecte, però
tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a
Chicago (Illinois EUA), on
aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de
primera categoria.
En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada
anteriorment i tenia tres infants,
i amb qui tingué tres nines en comú. En aquestaèpoca ajudà a compondre el
periòdic anarquista Free Society.
An
Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe
Isaak, al
domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901
va ser detingut,
amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary
Isaak,
Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred
Schneider,
etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon
Czolgosz
contra el president dels Estats Units William McKinley del dia
anterior, però
va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902
fundà a Chicago amb Ciancabilla
la nova La Protesta Umana. Rivista
mensile discienze sociali, arte e
letteratura. En aquesta publicació,
eclíptica i positivista, es poden
trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i
sociologia, sempre
relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il
Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli,
Oberdan
Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es
traslladaren a San
Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes
francesos del grup «Germinal»,
però La Protesta Humana
deixà de
publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de
setembre de 1904) –l'últim
número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904
també fundà, amb Samuel Mintz,The Petrel. An Anarchist-Communist
Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a
San Francisco un «manifest
anarquista» titulat 29 luglio,
lloant
el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci
cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un
possible viatge aquell
any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea
d'«imitar
Bresci», pensant per una banda que no li quedava
més d'un any de vida i per
altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de
Ciancabilla, ja que
a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les
disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per
la policia, en 1906
les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves
i des de 1911 va
ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any
rere anys
sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels«subversius
terroristes». El cert és que el gran
terratrèmol de 1906 destruí el seu taller
d'impremta de San Francisco i s'instal·là a
Stockton (San Joaquín, Califòrnia,
EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio
(Gene Travaglio). A Stockton
conegué
sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L.
Cole, a partir del 26
de maig de 1906, el periòdic bilingüe
(anglès i italià) La
Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp
de
la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland
(Oregon, EUA), on
treballà de supervisor al taller d'impremta del
periòdic The Pacific Monthly,
dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc
després s'instal·là a Tacoma (Pierce,
Washington, EUA), on treballà de
supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World
(IWW,
Treballadors Industrials del Món) i edità el
periòdic Why? A Bulletin of Free
Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam
Hammersmark i molts wobblies, i al
seu domicili residí una temporada William C. Owen. En
aquesta època visità amb
freqüència la colònia anarquista«Home Colony», on aprengué l'esperanto–en 1966
va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota
el títol Trials of a Noble
Experiment. Més tard
es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on
muntà una petita impremta
(«Olympic Press») i en 1922 edità el
periòdic The Dawn. A Journal of
Free Expression. A Seattle conegué en 1924
sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill,
Dalny. A Seattle va
fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el
periòdic obrer The Record.
Entre 1925 i 1926 visqué a
Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment
s'instal·là amb sa companya a
San Francisco. En aquesta època
freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty)
i Beth Livermore, i altres
companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John
the Cook), Red Jones (Jonesie),
Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick
Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb
els companys que es feren
comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma,
Califòrnia, EUA) el periòdicThe Geyserville Press. En 1939 les
autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la
seva
fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va
morir el 6
de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA);
incinerat, les seves
cendres s'escamparen a la mar.
***
Domenico
Ludovici
- Domenico Ludovici: El 2 de setembre de 1884 neix a Cagli (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici. Sos pares es deien Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet manifestà les seves idees anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I Companyia de Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) per «propaganda antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de tallador de vidre. El desembre de 1907 emigrà a França, on va romandre fins a juliol de l'any següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de 1908 participà en el Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà a Pergola (Marques, Itàlia). El maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup llibertari i es dedicà a la propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a països veïns. Entre 1910 i 1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà alguns mesos, per retornar de bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel (Neuchàtel, Suïssa), on va ser convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En 1914 col·laborà en Volontà. Quan la Gran Guerra, no es va presentar a la crida a files o desertà. En 1917 s'establí a Ginebra amb sa família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una filla (Ferrer). En 1922 la policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de vidres per a rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor del periòdic anarquista Le Réveil, de Luigi Bertoni, amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava cròniques al periòdic Germinal de Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a París (França), on esdevingué representant de productes d'alimentació, alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929 acompanyà Camillo Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), a la seu de la Societat de Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la delegació italiana. Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es mogué hàbilment entre Suïssa i França organitzant el moviment llibertari i mantenint relació amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino Fornasari, Remo Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido Schiaffonati, Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb Domenico Zavattero a Marsella (Provença, Occitània), de qui va treure una opinió negativa, i el juny d'aquell any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la seva estada parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la regió parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs Italians que se celebrà entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França, França). El març de 1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara funcionava el seu taller, però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se totalment a l'activitat política, que el porta gairebé cada nit a freqüentar el Cercle Llibertari«L'Aurora» i a recaptar fons per al finançament de l'antifeixisme a Itàlia. L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola, amb la intenció d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la frontera, a Barcelona (Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i entrà a formar part de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant el 28 d'agost de 1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i tres dits. Segons informacions de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la Brigada«Carlo Rosselli», que actuava a Aragó, però a vegades moltes d'aquestes notícies són contradictòries. Esdevingué membre del Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en italià de Ràdio Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, fins a les jornades tràgiques de maig de 1937. També fou, amb Celso Persici i Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. A Barcelona visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio Gozzoli, Enzo Fantozzi, Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució espanyola col·laborà, a vegades fent servir els pseudònims DL, Dom i Domingo, en Le Réveil Anarchiste–va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937 durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta publicació–, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera,Guerra di Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi després de l'assassinat de Camillo Berneri), L'Adunata dei Refrattari i Il Martello. El gener de 1938 vivia a París sota el llinatge Martin i posteriorment, amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la intenció de passar a Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir l'entrada. No obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio Turroni, amb qui el juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito Mussolini que s'havia de portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb la Retirada i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup«Libertà o Morte». Pogué fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de 1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció d'emigrar a Amèrica, però retornà a Suïssa i continuà dedicant-se a la propaganda anarquista al costat de Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament ferroviari obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una fàbrica de cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no desenvolupava aleshores cap activitat política, va ser confinat pel feixisme. Durant la II Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la distribució de la premsa subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà (Llombardia, Itàlia) i prengué part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a Suïssa, en una reunió del consell general de la Federació Anarquista Italiana (FAI), viatjant de seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi. Posteriorment participà en el II i el III Congrés Nacional de la FAI, que se celebraren entre el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia), respectivament. El 22 de gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els funerals de Luigi Bertoni. Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico Ludovici va morir el 14 d'abril de 1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. Son fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista.
***
Nota
necrològica publicada en el diari de Bourges La Dépêche
de Berry del 23 de novembre de 1928
- Albert Degrigny: El 2 de setembre de 1887 neix a Issoudun (Centre, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Albert-Edmond-Désiré Degrigny, conegut com Cent Kilos per la seva obesitat. Sos pares es deien Edmond Degrigny, cafeter, i Marie Clémence Félicie Venot. Un cop vídua, sa mare explotà el cafè Baron, a la plaça Marchés d'Issoudun. Albert Degrigny, malgrat pesar més de cent quilos i midar 1,79 metres, l'abril de 1908 va ser declarat apte per a fer el servei militar, però va ser llicenciat l'abril de 1909 per otitis crònica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador a la foneria d'artilleria de l'Atelier de Construction de Bourges (ABS, Taller de Construcció de Bourges) de l'Arsenal i pertanyia al Sindicat d'Obrers Civils d'aquesta institució militar, a més de formar part del consell d'administració de la Borsa del Treball i de les Joventuts Sindicalistes. Segons informes de la policia, durant unes vacances, del 5 al 20 d'agost de 1910, viatjà a Flandes, a Bruges i Blankenberge, des d'on va escriure a l'anarquista Benoist Fernand, el qual rebia fullets revolucionaris provinents de Bèlgica. El setembre de 1910 Degrigny va ser sorprès per un vigilant quan introduïa a l'ABS 17 exemplars del setmanari anarquista L'Insurgé. Durant aquesta època presidí una sèrie de conferències del propagandista anarquista Sébastien Faure. El 19 d'octubre, en un escorcoll del seu domicili, la policia va poder trobar exemplars dels periòdics La Guerre Sociale i L'Insurgé. El 6 de novembre de 1911 es casà a Bourges amb la planxadora Jeanny Augy. En aquesta època vivia al número 2 de Cour Jolie de Bourges. El 26 de febrer de 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i en un informe del 17 d'abril de 1914 considerava indispensable mantenir-lo inscrit. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà en contra de la«Unió Sagrada» en el seu sindicat i durant el conflicte bèl·lic només jugà un paper secundari a l'ABS. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de desembre de 1920, s'arrenglerà amb el sector comunista. En 1922 va ser nomenat membre suplent de la comissió administrativa del departament de Cher de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en 1923 en va se nomenat titular. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home de Bourges, en aplicació de les decisions del seu IV Congrés Mundial, el gener de 1923 dimití de les seves responsabilitats. Al final de sa vida era membre del Comitè Regional Comunista i secretari de la Cèl·lula Núm. 2 de l'ABS, i vivia al número 24 del carrer Pelvoysin de Bourges. Albert Degrigny va morir el 21 de novembre de 1928 al seu domicili de Bourges (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al Cementiri Superior de Saint-Lazare de la ciutat.
***
Notícia
del judic d'Émile Dulac publicada en el diari
parisenc La
Gazette de France del 25 de febrrer de 1911
-Émile Dulac: El 2 de setembre de 1887 neix al
VIII Districte de París (França)
l'anarquista individualista, després socialista i finalment
feixista, Georges
Dulac, conegut com Georges Dulac. Era fill de
Gaston Prosper Dulac,
tapisser, i de Louise Marie Julia Lesenne, jornalera. Es guanyava la
vida
treballant d'obrer xocolater. Entre 1901 i 1902
col·laborà en el periòdic
anarquista de Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis
de l'autorité
i entre 1906 i 1907 en Le Cubilot, editat per
André Mounier (Jean
Prolo). El maig de 1907 va ser un dels signants del cartell
antimilitarista«Aux Soldats». Aleshores militava en el moviment
anarquista de
Levallois-Perret, on vivia al número 6 de l'impàs
Gravel, juntament amb els
germans Alexandre Girard i Maurice Girard i Albert Jacquart. En 1908 va
ser un
dels animadors del Grup Abstencionista del XVII Districte de
París. Freqüentà assíduament
les «Xerrades Populars» d'Albert Libertad i llegia
el periòdic anarcoindividualistaL'Anarchie. Després de la mort de
Libertad, desaprovà l'orientació cientista
que prengué L'Anarchie. Durant la
campanya antiparlamentària de la primavera
de 1910 va fer costat els anarquistes comunistes i destacà
per la seva
propaganda a Levallois-Perret. El 21 de maig de 1910 convocà
al Cafè Jules tots
els crítics amb la nova línia de les«Xerrades Populars» i reprotxà
públicament
a André Georges Roulot (Lorulot) d'haver
desencarrilat el moviment
engegat per Libertad. El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre
de la
comissió de reorganització de Le
Libertaire, que reorientà el setmanari
exclusivament
cap a l'anarquisme comunista i el sindicalisme revolucionari,
esdevenint per un
mes el gerent d'aquesta publicació en substitució
d'Hélène Lecadieu. El 16
d'octubre de 1910 va ser detingut a la seu del periòdic per
la publicació de
tres articles antimilitaristes no signats («C'est la
révolte», «Coups de feu
comme à Barcelone» i «Les
responsables») relatius a la gran vaga dels
ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seu de Le Libertaire
la policia
decomissà objectes amb els quals es podien confeccionar
enginys explosius. El
desembre de 1910 envià una carta a Aristide Briand,
president del Consell de Ministres
de França, exigint el règim polític i
no el de dret comú que patia per al seu
empresonament. Després de diversos mesos de presó
preventiva a La Santé, el 24
de febrer de 1911 va ser jutjat amb Anna Mahé, redactora de Le
Libertaire,
detinguda també per un article antimilitarista, per
l'Audiència del Sena pel
delicte de «provocació a l'assassinat, al pillatge
i a l'incendi, i a
l'apologia d'aquests tres crims». Defensant pels advocats
André Berthon i Georges
Ducos de la Haille, ambdós van ser absolts. Poc
després abandonà la Federació
Revolucionària
Comunista (FRC), en la qual s'havia integrat, i passà a
militar en les «Jeunes
Gardes Révolutionnaires» (JGR, Joves
Guàrdies Revolucionàries), llançades
per La
Guerre Sociale, i ben aviat esdevingué gerent
d'aquesta publicació de Gustave
Hervé. El 7 de juny de 1911 participà, amb altres
companys anarquistes (Miguel
Almereyda, Baure, René Dolié, Jean Goldschild
Goldsky, Émile Méo Tissier,
Perceau i Marius Truchard), en el segrest dels confidents de la policia
Eugène
Bled i Jean Dudragne; inculpat, passà a la clandestinitat.
No va comparèixer en
el judici celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1911 contra els
militants de La
Guerre Sociale. A partir del 18 de setembre de 1912
esdevingué gerent de La
Guerre Sociale i en el número del 10 de desembre
de 1912 signà la
declaració «Pourquoi nous entrons au Parti
Socialiste», entrant a formar part
de la Secció de Levallois-Perret de la Secció
Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO). En 1914, quan esclatà la Gran Guerra,
s'arrenglerà amb els
partidaris de la «Unió Sagrada».
Declarat exempt per al servei militar, el
novembre de 1914 s'allistà i el 6 de setembre de 1915 va ser
nomenat caporal.
El 21 de gener de 1918 va ser ferit a causa de l'explosió
d'un obús i resultà amb
ferides a la cara. El 25 de juliol de 1919 va ser desmobilitzat del 119
Regiment d'Infanteria, obtenint nombroses condecoracions militars, i
retornà a
Levallois-Perret. El 30 de juny de 1927 es casà al XVII
Districte de París amb
la modista Berthe Lucie Ondet i Gustave Hervé en va ser
testimoni. En aquestaèpoca vivia amb sa mare ja vídua al
número 9 del carrer Raspail de Levallois-Perret.
Sempre fidel a Gustave Hervé, el seguí en la seva
evolució ideològica i en el període
d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional
(PSN). En les eleccions
legislatives d'abril de 1928 es presentà per aquest partit
per a la I
Circumscripció del XX Districte de París,
obtenint 2.223 vots. Durant la II
Guerra Mundial continuà al costat d'Hervé en el
suport al règim feixista de
Vichy. En 1946, amb Lucien Leclerc, publicà el fullet
hagiogràfic La Vérité
sur Gustave Hervé,
per a defensar l'honor del seu difunt mentor. El seu últim
domicili va ser a Nantouillet (Illa de França,
França).Émile
Dulac va morir el 2 d'abril de 1963 a l'Hospital de l'Est Francilien de
Meaux (Illa de França, França).
***
Pierre
Cambouliu
-
Pierre Cambouliu: El 2 de setembre de 1890 neix al XVIII
Districte de París
(França) l'anarquista, i després comunista,
Pierre Auguste Louis François
Victor Antonin Cambouliu –citat sovint Camboulin.
Sos pares es deien Antonin Pierre Cambouliu, empleat en la Prefectura
de París,
i Marie Joséphine Loyaux. Es guanyava la vida com a
jornaler. El 20 de juliol
de 1908 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a 15
dies de presó i a 50
francs de multa per «ultratges i
rebel·lió». En aquesta època
venia pels
carrers el periòdic L'Anarchie.
En
1911 va ser cridat a files, però com a fill de
vídua va ser llicenciat. En
aquesta època vivia amb sa mare vídua al
número 148 del carrer Saint-Martin de
París i treballava de comptable. L'1 de febrer de 1912 va
ser condemnat per
l'Audiència del Sena a cinc anys de presó i a
cinc anys de prohibició de
residència per «robatori, possessió
d'arma, rebel·lió i ultratges als
agents» i
empresonat; el 4 de març de 1915 va ser traslladat a la
Presó Central de Loos
(Nord-Pas-de-Calais, França). Ja en llibertat, el 7 d'agost
de 1916, en plena
Gran Guerra, va ser cridat a files i el 13 d'agost es
declarà insubmís i va ser
inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes.
Durant la guerra va caure
presoner civil i després de l'armistici va ser repatriat. El
30 de desembre de
1918 va ser incorporat al 26 Batalló de Caçadors
i passà per diverses
companyies i destins fins la seva desmobilització. En 1920
visqué un temps a Saint-Josse-ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica). El 14 de novembre de 1922
es casà al IV Districte de
París amb la venedora Marguerite Georgette Sinault. En
aquesta època treballava
com a venedor i vivia amb sa mare, que treballava també de
venedora al Mercat
Central de París, al número 27 del Quai d'Anjou.
En 1925 encara estava fitxat
com a anarquista i vivia al número 19 del carrer Blancs
Manteaux. El 27 d'agost
de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per«possessió d'arma prohibida
i atemptat als agents». Posteriorment visqué al
número 10 del carrer André
Sabatier de Bobigny (Illa de França, França).
Durant la II Guerra Mundial es va
afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). El 5 de desembre
de 1940 va caure
pres en una agafada i tancat a la Caserna des Tourellles de
París.
Posteriorment passà al Centre de Sojorn Vigilat d'Aincourt
(Illa de França,
França). El 6 de setembre de 1941 va ser traslladat al
Centre de Sojorn Vigilat
de Rouillé (Poitou-Charentes, França). El 22 de
maig de 1942 va ser lliurat a
les autoritats nazis i va ser enviat al camp d'internament alemany de
Royallieu
(Compiègne, Picardia, França). El 6 de juliol de
1942 va ser deportat sota la
matrícula 46.319 a Auschwitz. Considerat«inadaptat per al treball», Pierre
Cambouliu va assassinat, probablement gasejat, el 18 de setembre de
1942 al
camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich;
actualment Petita
Polònia, Polònia). Una sala municipal de Bobigny
porta el seu nom.
***
Necrològica
de Juan Torres Hernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de desembre de 1978
-
Juan Torres Hernández:
El 2
de setembre de 1895 neix a Níjar (Almeria, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Antonio de San Justo Torres
Hernández.
Sos pares es deien Manuel Torres Murcia i Agueda Hernández
Montoya. Jornaler de professió, quan tenia 18 anys
abandonà la seva població natal a la recerca de
feina.
Després d'un temps per
diverses poblacions, a finals de 1927 entrà a treballar a
les
mines de potassa
de Súria (Bages, Catalunya), on, fins a 1939,
ocupà
diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica en el Sindicat Miner de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). El febrer de 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat als camps de concentració de Vernet i
Sètfonts. Posteriorment va
ser enviat a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per a fer feina
en una
fàbrica a Fumel (Aquitània,
Occitània). El juny de
1940 sa companya, María
Hernández, es reuní amb ell. Després
de la II
Guerra Mundial la parella milità
en la Federació Local de Fumel de la CNT i en el departament
de
Saona i Loira.
En 1963 tingué un accident laboral que li va afectar els
ronyons
i s'hagué de
retirar anticipadament. En 1966 la parella
s'instal·là a
Agen on s'integrà en
la Federació Local de la CNT. En 1973 patí una
congestió cerebral i hagué de
ser hospitalitzat en tres ocasions. El juny de 1978 tingué
una
caiguda i quedà
paralitzat de les cames i d'un dels braços. Juan Torres
Hernández va morir el 3 de
novembre de 1978 al seu domicili d'Agen (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològia
d'Ignacio Manzano Bosquet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de juliol de 1979
- Ignacio Manzano Bosquet: El 2 de setembre de 1897 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ignacio Manzano Bosquet. Sos pares es deien José Manzano i Antonia Bosquet. En els anys vint emigrà a França. Instal·lat a Narbona (Llenguadoc, Occitània), milità en el moviment llibertari. En 1934 participà des de Narbona en la subscripció internacional pro-presos d'Espanya. El juliol de 1936, deixant sa companya Ana María Belzunces i sos tres infants, passà a la Península i lluità com a voluntari en una columna confederal al front d'Aragó. Contrari a la militarització de les milícies, a finals de 1936 retornà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Carpentras de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ignacio Manzano Bosquet va morir l'11 de març de 1979 a l'Hospital de Carpentras (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Pablo Condón Zapater apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 20 de setembre de 1962
- Pablo Condón Zapater: El 2 de setembre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Condón Zapater. Sos pares es deien Francisco Condón i Agustina Zapater. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França. En l'exili treballà d'obrer agrícola. Després d'un temps a Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània), s'establí a Ribesaltes, on milità en la CNT. Sa companya fou María Cambra. Malalt, Pablo Condón Zapater va morir el 5 d'agost de 1962 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat en aquesta localitat.
---
