Anarcoefemèrides
del 30 d'agost
Esdeveniments
Capçalera d'un número de L'Anarchie
- Surt L'Anarchie: El 30 d'agost de
1890 surt a
París (França) el primer número del
periòdic L'Anarchie. Journal
quotidien. D'antuvi diari, acabà setmanari. Va
ser editat i dirigit per Pierre Paul Désiré
Martinet (Pol Martinet). En van ser
directors gerents Charles Baudelot, Eliska
Coqüus, J. Couchot i Charles Galau (Charles
Baudin). Els articles es publicaren sense signar. En
sortiren, amb una
interrupció entre novembre de 1890 i juliol de 1891, 18
números, l'últim el 24
d'agost de 1891.
***
Convocatòria
del míting apareguda en el diari
barceloní Solidaridad
Obrera del 28 d'agost de 1936
- Míting de les
Joventuts Llibertàries: El 30 d'agost de 1936
se celebra al Saló Kursaal de
Manresa (Bages, Catalunya) un gran míting
d'«orientació juvenil cultural» de
les Joventuts Llibertàries. Van ser oradors el mestre
racionalista conferal José
Alberola Navarro; Rafael Alarcón, de la Federació
Local de Joventuts
Llibertàries de Manresa; Diego Franco Cazorla (Amador
Franco), de les Joventuts Llibertàries de
Barcelona; i Félix
Martí Ibáñez, de la Universitat
Popular. L'acte va ser radiat per l'emissora
local de la població.
Naixements
Francesco Pezzi durant el
procés de Florència (1879)
- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Sos pares es deien Paolo Pezzi i Virginia Bonelli. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se perúltima vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revistaLa Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Louis Cluzel (2 de juliol de 1894)
- Louis Cluzel: El
30 d'agost de 1863 neix a Lo Borg d'Argentau (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista
i antimilitarista Louis Mathieu Fiacre Cluzel. Sos pares es deien Jean
Louis
Cluzel, sastre, i Marie Benoîte Granger,
domèstica. Es guanyava la vida com son
pare, treballant de sastre a París (França). El
24 de gener de 1892 assistí,
amb una seixantena de persones, a la reunió setmanal del
Cercle Anarquista
Internacional (CAI), que se celebrava a la Sala Horel, al carrer
Aumaire de
París, on es va parlar de les activitats que s'havien de
portar contra la lleva.
El CAI venia a ser com el grup de coordinació dels
anarquistes parisencs. Posteriorment
assistí novament aquell any a diverses reunions del CAI (14
i 28 de febrer, 6
de març, 9 de novembre, etc.). El seu nom figura en un
llistat d'anarquistes
redactat per la policia del 26 d'abril de 1892. En aquestaèpoca vivia al
número 26 del carrer Écoles –abans
havia viscut al número 38 del carrer
Fontarabie. Sembla que va ser secretari de la «Lliga dels
Antipatriotes». El 6
de gener de 1893 assistí, amb unes tres-centes persones, a
un míting anarquista
celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del Faubourg du
Temple de París. El 3
de juny d'aquell any, al mateix lloc, assistí a un
míting de protesta, amb
altres cinc-centes persones, contra la condemna a mort de l'anarquista
Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el
míting de protesta
contra la sentència del «Cas Savicki»,
organitzat pels estudiants socialistes,
i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un
veredicte del
Tribunal d'Apel·lació de París on
s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia
dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik
Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi;
aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i
polonesos
refugiats a França. El 5 de juliol de 1893, amb sa companya,
era present en el
míting anarquista celebrat a la Sala Commerce arran de la
clausura de la Borsa
del Treball. El seu nom figura en el registre de
recapitulació d'anarquistes
del 26 de desembre de 1893 i en aquesta època continuava
vivint al carrer Écoles.
L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat, senseèxit, pel
comissari Bélouino; detingut, l'endemà va ser
fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i posat a
disposició judicial sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El
31 de desembre de 1894 figurava en el llista de
recapitulació d'anarquistes de
la policia. El 26 de novembre de 1897 es casà a Lo Borg
d'Argentau amb la
teixidora Marie Moutot. Posteriorment, el 27 de maig de 1921 es
casà a Lo Borg
d'Argentau amb Marie Jeanne Pouly. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Christiaan Cornelissen
fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn
- Christiaan Cornelissen:El 30 d'agost de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Sos pares es deien Johannes Cornelissen i Mechelina van Wijk. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis –va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit –les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste–va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Élisabeth Rupertus (Lilian). Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 al seu domicili de Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
policíaca d'Annette Soubrier (25 de març de 1894)
- Annette
Soubrier: El 30 d'agost de 1865 neix al
III Districte de París (França) l'anarquista
Annette Soubrier –a vegades mal
citada com Soubrié–,
també coneguda
com Annette Chiericotti, pel
llinatge
de son company. Sos pares, brocanters, es deien Géraud
Soubrier, que després va
fer de cap de cambrers en un restaurant, i Antoinette Vincent. Quan
tenia tres
anys quedà orfe de mare i juntament amb sa germana major
Thérèse Soubrier van
ser surades pel pare i sa tia Marianne Vincent, marmanyera,
vídua des de la
Comuna i tornada a casar amb el fuster llibertari Jean Baptiste
Lenfant. En
1870 son pare es casà amb Marguerite Truels, amb qui
tingué quatre infants. Annette
Soubrier es guanyà la vida fent de bricallaire i de
costurera. El 21 de febrer
de 1885 es casà al XVIII Districte de París amb
l'anarquista Pierre Paul
Jacques Chiericotti (Ricotti), amb
qui va tenir entre 1888 i 1890 tres infants (Jean-Baptiste, Ida i Louis
Edmond)
que moriren tots als pocs mesos de néixer. La parella
visqué al carrer Ruisseau
de París. A començament dels anys noranta el seu
nom figurava en un llistat
d'anarquistes establert per la policia ferroviària de
fronteres. Després d'haver
tingut una altra filla el 18 de gener de 1892, que bateja Ida, com la
seva
anterior filla, acompanyà Paul Chiericotti a l'exili a
Londres (Anglaterra),
després que aquests fos expulsat el 2 d'abril de 1892,
però no el seguí quan
aquest retornà clandestinament a França, sota el
nom de Paul Laurent, per a
integrar-se en les activitats de la banda de
desvalisadors encapçalada per l'anarquista
il·legalista Léon Ortiz («Banda
Ortiz»).
De tota manera, l'octubre de 1893 era a París vivint, amb
son company, Victorine
Bellotti i son fill Louis i Marie Milanaccio, al número 1
del bulevard Brune,
lloc on es guardava el botí de la «Banda
Ortiz». El 18 de març de 1894 va ser
detinguda en arribar de Londres a l'estació del Nord,
juntament amb son company
que l'esperava, i ambdós van ser portats al seu domicili per
escorcollar-lo. També
van ser detinguts François Liegeois i un tal Selle, acusats
d'«encobriment». Amb
son company, va ser implicada per les autoritats en l'anomenat«Procés dels
Trenta», que jutjà destacats anarquistes barrejats
amb desvalisadors
il·legalistes, i que se celebrà entre el 6 i el
12 d'agost de 1894 a
l'Audiència del Sena. Ella va ser absolta, però
son company va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats i enviat a la
colònia penitenciària de les Illes
de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), on en 1901 es va
veure agraciat i se
li assignà la residència a la Guaiana Francesa.
Després del judici, ella
s'exilià a Londres. En 1911 vivia, sembla que ja casada, amb
l'anarquista
Cesare Cova, amb la seva filla Ida i dues filles i un fill que havia
tingut amb
Cova: Neva Chiericotti, nascuda en 1898; Hera Chiericotti, nascuda en
1901; i
Leo Cesar Chiericotti, nascut en 1906. Annette Soubrier va morir entre
abril i
juny de 1951 a Hemel Hempstead (Hertfordshire, Anglaterra).
***
Ramón
Acín a Madrid (circa 1910)
- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Arsenio Acín Aquilué. Sos pares es deien Santos Acín Mulier i María Aquilué Royán. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònimFray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós«Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.
***
Fotografia
policíaca de José Alcaraz Cases (20 d'agost de
1918)
- José Alcaraz Cases: El 30 d'agost de 1890 neix a la Granja de Rocamora (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista José Alcaraz Cases. Sos pares es deien Santiago Alcaraz i Francisca Cases. El gener de 1916 arribà a França, procedent la Granja de Rocamora, i treballà de jornaler a Cervian (Llenguadoc, Occitània). Entre agost i desembre de 1917 va fer feina a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Fenollet (Llenguadoc, Occitània). El 27 de juliol de 1918 s'instal·là a Canet de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord) on treballà a la pesca de bou per al patró Comte. L'agost de 1918 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a«anarquista militant» i de«caràcter sorneguer». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Convocatòria
de una conferència de Gustave Arvant publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
25 de setembre de 1924
- Gustave Arvant: El
30 d'agost de 1892 neix al barri de Douzies de Maubeuge
(Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista i anarcosindicalista Gustave Georges
Arvant. Era fill de
Jean-Baptista Arvant, jornaler, i d'Euphrasie
Cérésia, domèstica. Es guanyava
la vida treballant d'obrer ajustador i torner. Com a fill de
vídua no va fer el
servei militar, però el 10 d'octubre de 1913 va ser
incorporat al Regiment de
Bombers. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, l'1 d'octubre de 1915 va
ser
integrat en l'exèrcit i l'1 de juliol de 1917 va ser
destinat al 1 Regiment
d'Artilleria de Campanya, però finalment serví al
Taller de Construcció de
Bourges (Centre, França) fins al 16 de maig de 1918, que va
ser destinat al 97
Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1916 es casà al V
Districte de París
(França) amb la domèstica Nelly Laurent, amb qui
tingué dos infants. En aquestaèpoca vivia a Bourges amb sa mare ja vídua. El 2
d'agost de 1918 va ser
declarat desertor i el 10 de juliol de 1919 va ser condemnat a dos anys
de
presó, amb suspensió de la pena, i va ser
esborrat dels controls de desertors;
però el 29 d'abril de 1921 va ser amnistiat.
Després de la guerra s'arrenglerà en
la tendència anarquista de la Confederació
General del Treball (CGT). En els
anys vint era secretari del Sindicat de Llogaters de Maubeuge i, segons
alguns,
coquetejà amb el moviment comunista, però va ser
exclòs de la Federació Unitària
de Metal·lúrgics per«anarcosindicalista». En 1922 va
participà econòmicament
en la campanya de suport econòmic a l'anarquistaÉmile Cottin. L'estiu de 1922,
amb Paul Rabaut i altres, creà el Grup Anarquista de
Maubeuge, adherit a la
Unió Anarquista (UA). Aleshores vivia al número 1
de la plaça Minières del
barri de Sous-le-Bois de Maubeuge. Entre el 2 i el 4 de desembre de
1922 va ser
delegat al III Congrés de l'UA celebrat a la Casa del Poble
de Levallois-Perret
(Illa de França, França). En 1924 vivia al
número 38 del carrer Céramique del
barri de Sous-le-Bois de Maubeuge i era un dels animadors de l'UA de la
regió.
Aleshores col·laborà en el aleshores diari Le
Libertaire, el qual va fer
costat econòmicament. L'1 de novembre de 1924
participà en el Congrés Regional de
la Federació del Nord i del Pas-de-Calais celebrat a Onnaing
(Nord-Pas-de-Calais,
França), del qual va fer una ressenya que va ser publicada
en Le Libertaire
del 5 de novembre. Al seu domicili del carrer Céramique se
celebraven les
reunions del grup de Maubeuge. Va ser el responsable del Grup
d'Educació Social
(GES) de Maubeuge, adherit a l'UA, i la primera conferència
va ser el 30 de
març de 1924 a la Sala de Festes de Sous-le-Bois a
càrrec de Hoche Meurant sota
el títol «La verité sur ce que son et
ce que veulent les anarchistes». El 26 de
setembre de 1924 ell va fer la xerrada «Les anarchistes et
les sindicats» per al
GES a la Sala de Festes de Sous-le-Bois. El GES també va fer
una conferència
sobre L'Unique et sa propiété
de Max Stirner. Posteriorment les reunions
i actes del GES se celebraren al seu domicili, com ara la
conferència d'E.
Armand «L'initiation individualiste anarchistes»
(21 de novembre de 1924) o la
xerrada de Gustave Hervé «La conquête de
l'Armée» (28 de novembre de 1924). En
els anys trenta era membre del grup «Les Amis de L'En-Dehors».
En 1932
estava inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes i aleshores vivia al
carrer Ermont de Saint-Denis (Illa de
França-França), on treballava de
representant comercial. El seu últim domicili va ser al
número 19 de la plaça
Jean-Jaurès de Saint-Denis, on vivia amb sa companya i sa
mare. Gustave Arvant
va morir el 12 de novembre de 1935 a l'Hospital Beaujon del VIII
Districte de
París (França).
***
José Ledo Limia (1967)
- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.
***
- Stefano Romiti: El
30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo.
Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A
començament de 1917 entrà a fer feina als
Ferrocarrils Estatals i el 20 de març
de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I
Regiment
de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En
aquesta època passà de
les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna
difongué el
fullet Soldato fratello i
permeté la
fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer
de 1919
va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30
de novembre de
1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat
totalment
el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils
Estatals a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), que feia la línia
Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva
feina organitzà l'expatriació per tren de molts
companys perseguits a França.
En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del
clandestí Sindicat dels
Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme,
però el juliol de
1924 una delació el va descobrir; després de
donar una «lliçó» al
confident,
desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de
la feina. Refugiat a
Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina
a la «Societat Italiana Ernesto Breda
per a Construccions Mecàniques» de Sesto San
Giovanni. A començament de 1925
retornà a Florència i va ser detingut en diverses
ocasions per anarquista. El
25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de
juny arribà amb documentació
falsa a La Chapelette (Marsella, Provença,
Occitània), on es refugiaven la
major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet
d'identitat francès,
aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de
carenar. Durant un
breu període de temps treballà de ferrer a
Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931
romangué a París (França), on va fer
feina a les fàbriques Citroën i Renault i
freqüentà la redacció de L'Endehors
d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i
treballà embarcat com a carboner per
a una companyia de navegació amb el vaixell La
Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el
registre de fronteres. El 8
setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos
dies després s'integrà
en la Divisió «Karl Marx» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta
(Osca,
Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a
Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a
la bateria de Libero
Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va
obligar a retornar a
Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el
convenceren de no tornar a la
Península. En 1939 freqüentà destacats
anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan
la invasió alemanya de França es
mantingué en la clandestinitat, però el
novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les
drassanes de Wilhelmshaven
(Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943
aconseguí fugir-ne i pogué
retornar a Marsella, on s'integrà en la
Resistència francesa. El dia del
desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer
marsellès de La
Canebière. Després de la II Guerra Mundial,
quedà a França fins el novembre de
1948, que retornà a Florència i es va reintegrar
en els Ferrocarrils Estatals,
encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de
l'SFI,
sense polemitzar, continuà militant entre el sector«antiorganitzador» fins a
començament dels anys vuitanta que s'adherí a la
Federació Anarquista Italiana
(FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva
autobiografia sota el
títol Memorie di Stefano Romiti
detto «Bimbo»,
reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18
de maig de 1992 a
Florència (Toscana, Itàlia).
***
Germán
Arrué Calvo (José
Ortega)
- Germán
Arrué
Calvo: El 30 d'agost de 1917 neix a Benaguasil
(Camp de Túria,
País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Germán Arrué
Calvo, conegut com Tiroi, José
Ortega i El Mejicano. Fill
d'una família pagesa, sos pares es deien Germán
Arrue, militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i de
Rosalía Calvo. En 1936 formava
part de les Joventuts Llibertàries i quan el cop militar
feixista de juliol
d'aquell any es trobava a la zona de Terol (Aragó, Espanya)
fent feina amb
altres companys de Benaguasil a la collita del blat. Mobilitzat en el V
Regiment
d'Artilleria Lleugera, s'encarregà del transport de
municions amb camions a
diversos fronts (Terol, Lleida i Ebre). El 2 de febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració (Sant Cebrià, Barcarès i
Argelers). Posteriorment va ser enrolat
en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en un
polvorí.
Quan l'ocupació de França per les tropes
alemanyes, encara que es trobava a la
Zona Lliure, s'integrà en la Legió Estrangera;
traslladat al Nord d'Àfrica, va
ser enviat a combatre a Tunísia. Després de
l'armistici, ben igual que
nombrosos altres exiliats espanyols, desertà de la
Legió Estrangera i s'integrà
en l'exèrcit de la França Lliure. En 1943, quan
es creà la II Divisió Blindada (II
DB) organitzada pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque, sota el
nom de José
Ortega, entrà a formar part de la IX Companyia del
III Regiment (La Nueve),
formada gairebé pràcticament per republicans
espanyols, molts d'ells
llibertaris. Rebutjà qualsevol grau militar i
restà com a simple soldat en el
semieruga Teruel. El 24 d'agost, amb els companys
de La Nueve
formà part dels primers vehicles (Ebro, Guadalajara,Teruel,
etc.) de la II BD que penetraren al París insurgent i
arribaren els primers a
l'Ajuntament parisenc. Després d'haver participat en
l'anihilació dels nuclis
de resistència alemanys i en la desfilada pels Camps Elisis
el 26 d'agost amb
el general Charles de Gaulle, continuà amb La Nueva
en diverses accions
bèl·liques, com ara la presa d'Estrasburg
(Alsàcia) el setembre de 1944,
l'alliberament del camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya) o la presa
del «Niu de les Àguiles» d'Adolf Hitler
a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya),
amb diversos companys llibertaris (Martín Bernal, Daniel
Hernández, Manuel
Lozano, Federico Moreno i Fermín Pujol). Després
de rebutjar continuar amb
accions de guerra amb el general Leclerc a la Indoxina, va ser
desmobilitzat, refusant
prendre la nacionalitat francesa. Després de treballar de
perruquer a París, es
casà amb Claire Marie Jeanne Dupont, que havia conegut
després de la II Guerra
Mundial, i s'instal·là a Lió
(Arpitània), on, després de treballar uns mesos
en
una fàbrica de maons, esdevingué conductor de
camions. Més tard, per qüestions
burocràtiques, es nacionalitzà
francès. Un cop jubilat s'instal·là a
casa d'un
dels fills a Mehaine (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc).
Germán Arrué Calvo
va morir el 3 de juliol de 2007 al Centre Hospitalari de Donapaleu
(Iparralde,
Navarra Baixa, País Basc); una part de les seves cendres van
ser dipositades al
cementiri de Benaguasil i una altra van ser escapades en una terra que
va conrear.
El seu testimoni va ser recollit per Evelyn Mesquida en el llibre La
Nueve,
24 août 1944. Ces Républicains espagnols qui ont
libéré Paris (2011).
Germán Arrué Calvo
(1917-2007)
***
Miguel
Omaña Fernández
- Miguel Omaña Fernández: El 30 d'agost de 1917 neix a Udías (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Sos pares es deien Enrique Omaña i Dolores Fernández. En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser capturat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 al seu domicili d'Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.
---
