Anarcoefemèrides del 25 d'agost
Esdeveniments
Capçalera de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de
1877 surt a
Nàpols (Campània, Itàlia) el primer
número del setmanari L'Anarchia.
Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel
propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de
Carlo Cafiero, Andrea
Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el
programa
insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per
mor de les freqüents
persecucions policíaques, només
publicà set números, l'últim l'octubre
de 1877.
Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en
sortiren, dirigits per Giovacchino
Niccheri, tres números més, l'últim el
18 de novembre de 1877. En aquest últim
número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor
Stanislao Alberici Giannini.
***
Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus
- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.
***
Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)
- Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals –que va ser qui va disparar–, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.
Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d'agost de 1922)
***
Capçalera
d'España Libre
- Surt España
Libre: El 25 d'agost de
1945 surt a París (França)
el primer número del periòdic en
castellà España
Libre. Órgano del Comité de
Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia
(CNT-AIT).
Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
seu director va ser
Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel
Hernández. Poc després es
convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la
CNT a França fins a la seva
desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a
Tolosa de Llenguadoc com a
setmanari. Defensà fermament les postures del
Comitè Nacional clandestí de la
CNT, fins i tot les activitats més discutides
(participació en el Govern Giral,
diàlegs amb els monàrquics, etc.). A
més de Félix Lorenzo Páramo, va ser
dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus
nombrosos
col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias,
Ramón Álvarez,
Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía
Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel
Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú,
Jacint Borràs, Buenacasa, Félix
Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo,
J. J. Domènech, Liberto
Esclavina, José Espuga, José Ferri,
José Gallego Crespo, Salvador García,
García Durán, García Pradas,
González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud,
Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel,
Ramón Liarte, Carlos
Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio
Mtz Prieto, Bernardo Merino,
Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal,
Olegario Pachón,
Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces,
Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda,
Mateo Santos, Víctor Sanz,
Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio
Serrano, Trabal, Gonzalo
Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà
textos inèdits de Peiró i el
número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el
famós manifest «Con España o
contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell
any per secretaris de les
Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica
Montseny i Germinal
Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva
desaparició va ser
motivada per pressions franquistes, encara que arran de la
unificació
confederal de 1960 caigué en crisi.
Naixements
Foto policíaca de Pierre Gaillard (15 de març de 1894)
- Pierre Gaillard:
El 25 d'agost de 1846 neix a Fontanjas (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista
Pierre Auguste Gaillard. Sos pares es deien Louis Gaillard, propietari
i
comerciant, i Margueritte Eugénie Dumathieu. El 24 de
setembre de 1872 es casà
al XVIII Districte de París (França) amb la
cosidora Marie-Léontine Laurent. En
aquesta època treballava de droguer i vivia al
número 29 del carrer Myrha de
París. El 4 de setembre de 1893 assistí a una
reunió anarquista, al domicili
d'Émile Méreaux, al número 14 del
carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França,
França). Va recomanar els companys d'assistir, armats amb
bastons, a les
reunions que organitzés el Partit Obrer durant la campanya
electoral i es
mostrà satisfet dels resultats obtinguts per la campanya
abstencionista. El 18
de desembre de 1893 comentà al domicili de
Méreaux la detenció de l'anarquista
Jacques Merigeau. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat
recopilador
d'anarquistes i aleshores vivia al número 12 del carrer Pont
Vert de Bagnolet.
El 13 de març de 1894 un informe del control general de la
Prefectura de
Policia assenyalava que, malgrat la seva notorietat com a anarquista
declarat,
cap escorcoll s'havia portat a terme al seu domicili. En aquestaèpoca feia de
contramestre en una fàbrica. El 15 de maig de 1894 va ser
detingut, moment en
el qual va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos
dies després. Pierre
Gaillard va morir el 3 de maig de 1908 al seu domicili,
número 75 de la Grande
Avenue, a Neuilly-Plaisance (Illa de França,
França).
***
Foto
policíaca de Louis Thériez (16 de març
de 1894)
- Louis Thériez:
El
25 d'agost de 1858 neix a l'antic VIII Districte (actual XI Districte)
de
París
(França) l'anarquista Louis
Thériez –a vegades citat erròniament Terriez–,
conegut com Perriez. Sos pares es
deien Théodore
Thériez i Caroline Barbier. Es guanyava
la vida com a ebenista i vivia al número 24 del carrer
Charenton del XII
Districte de París. En 1888 va fer conferències a
Choisy-le-Roi (Illa de
França, França) amb Perrin. L'abril de 1893 tenia
el seu magnífic taller-botiga
d'ebenisteria al número 10 del carrer Gracieuse del V
Districte de París i
treballava, entre d'altres, per a l'administració de
l'Assistència Pública. En
aquesta època figurava en els registres de
recapitulació d'anarquistes i estava
casat amb Marie Louise Nestorine Delplanque, obrera en una
fàbrica de cartró,
amb qui tenia dos infants i de qui enviudà. En 1894 vivia al
número 6 del
carrer Clef del V Districte de París. El 16 de
març de 1894 va ser detingut amb
altres 11 anarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon; el seu
dossier va ser enviat el 2 d'abril de 1894 al jutge
d'instrucció. El 30 de maig
de 1894 va ser detingut al seu domicili amb 11 anarquistes
més. Louis Thériez
va morir el 10 de març de 1942 al seu domicili, al
número 70 del carrer de la
Villette, de l'XI Districte de París (França).
***
Gravat de William Barbotin realitzat per Henri Othon Brauer d'un autoretrat gravat per Barbotin mateix
- William
Barbotin: El 25 d'agost de 1861 neix a
Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el
pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin,
més
conegut com William Barbotin.
Nét i
fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, era fill
de Joseph Barbotin
i de Marie Céleste Bernard. Quan era un infant, el pintor
William Bouguereau
descobrí
els seus precoços talents com a dibuixant i
esdevingué el seu mentor artístic.
Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre
de 1880 va ser
nomenat professor suplent a París (França), on
freqüentà el taller de William
Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts,
especialitzant-se en el
gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony
Robert-Fleury i de Gustave
Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i
entre 1885 i 1886 va
romandre becat a l'«Acadèmia de França
a Roma» de la vil·la Médicis de Roma
(Itàlia). A finals de 1886 coneguéÉlisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa)
de
qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els
cercles anarquistes. A Suïssa
també es reuní amb el communard
anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir
d'aquí començà a
col·laborar en
la premsa llibertària, com ara La
Révolte
i Les Temps Nouveaux, dirigit per
Jean
Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquestaèpoca realitzà els
retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de
l'època (Mikhail Bakunin,
Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre
Leroux, Yann
Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon,Élisée Reclus, etc.). També
col·laborà amb Élisée
Reclus en la seva Géographie
Universelle. L'octubre de 1890 comprà la
vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré,
on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou
el secretari
general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà
nombroses
distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de
diversos Salons, etc.).
En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i
il·lustrà llibres de destacats autors
(Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894
realitzà una medalla amb l'efígie
d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre
artistes que gravaren en aiguafort
els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del
llibre d'Angelo
Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album
Mariani; ell mateix va figurar en
el volum VIII
(1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums
apareguts entre 1894 i 1925.
Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900
participà en
l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de
1901 es casà all XIV Districte de París amb
Sophie Camille
Guériteau (Georgette Gonini),
filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont),
la companya
d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; amb
aquest
matrimoni legitimaren dues filles: Carmen, nascuda en 1890, i
Denise Louise, nascuda en 1893; posteriorment tingueren un altre
fill, William –la
parella es divorcià el 10 de juliol de 1909. El
5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió
d'Honor; l'acceptació
d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys
anarquistes. En 1904 va ser nomenat
inspector
d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries
Públiques de Nins del
districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un
edifici que havia
restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle
d'Ars-en-Ré, i on havia
reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes
(Gustave
Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler,
Léon Gaud,
Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la mort de Perrier. En
1905 William Barbotin va ser
nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al
Phare des Baleines,
que esdevingué Museu «Jules Perrier»,
creat per dotar d'«educació artística
al
poble i a la joventut en particular» –en 1952
aquest museu va ser clausurat a
causa de la desatenció municipal. En
1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand
Fallières i va
ser nomenat inspector de l'Educació Nacional.
Després de la Gran Guerra la
fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va
caure en l'oblit. William
Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del
número 9 del
bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou
enterrat al cementiri de
Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier
Jung publicà l'estudi
històric Les Anarchistes de l'île de
Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.
William
Barbotin
(1861-1931)
***
Notícia
sobre Louis Bertgues apareguda en el diari parisenc La République
Française del 6 d'agost de 1892
- Louis Bertgues: El
25 d'agost de 1866 neix a l'XI Districte de París
(França) l'anarquista Gérard
Adolphe Bertgues, conegut com Louis Bertgues. Era
fill de Louis Adolphe
Bertgues, obrer modelista, i de Louise Gabrielle Fay, bugadera. Era
enginyer
electricista de professió. Insubmís, en 1890 va
fer costat econòmic la vaga
dels obrers d'emparquetar del Districte del Sena. En aquestaèpoca vivia al
número 10 del passatge Fougeat del barri de Grenelle de
París. El juny de 1890
va ser nomenat secretari provisional del Grup d'Estudis Socials«La Jeunesse
Anarchiste» del XV Districte de París. En 1890 era
delegat del XV Districte de
la Lliga Socialista i en 1891 delegat del X Districte d'aquesta
organització.
En aquesta època va fer classes d'electricitat en els cursos
del professor Rigolet
de la Unió Francesa de la Joventut (UFJ). Sembla queés mateix Louis Bertgues
que va ser detingut a Meaux (Illa de França,
França), amb la documentació d'un belga
expulsat de França, i que va ser fitxat com«anarquista molt perillós». En 1892
es refugià a Londres (Anglaterra) fugint de la
repressió antianarquista
engegada arran dels atemptats de François Claudius
Koënigstein (Ravachol)
i d'antuvi visqué al número 30 del carrer
Fitzroy, llar de nombrosos llibertaris
exiliats. A la capital anglesa regentà una botiga de serveis
elèctrics al
número 19 del carrer Carburton i va ser membre actiu del
grup anarquista «Autonomy
Club», on destacà per la violència de
les seves paraules. A finals de 1893 va estar-se
uns mesos a Austràlia i hi hauria treballat en una
plantació de canya de sucre
a Cuba, abans de retornar el gener de 1895 a Anglaterra. En 1894 el seu
nom figurava
en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de
fronteres francesa. En
1895 vivia al barri londinenc de West Kensington i treballava en la
instal·lació
d'aparells elèctrics, mentre que sa companya feia de
modista. En 1896 visqué al
número 121 del carrer Wardour i també al carrer
Bramber de Londres. Casat amb
la domèstica Angèle Hélène
Sidonie Darsy, el 16 de novembre de 1898 tingué un
infant, Gérard Louis Prudent Adolphe Bertgues, a Arques
(Nord-Pas-de-Calais,
França). En 1905 regentava una botiga d'objectes d'art i
d'il·luminació
artística al número 5 del carrer Waterford de
Londres i era representant de
l'empresa parisenca «Yung et Fortin». En 1917
encara era a Londres. En 1934
treballava d'obrer paperer, juntament amb sa companya, a l'empresa«Societat de Cartonatges i
Papereries de l'Hermitage» de Blendecques,
població natal de sa companya i on
havia viscut sa mare en enviudar, i el 19 de juliol d'aquell any va ser
guardonat
amb la Medalla d'Honor del Treball del Ministeri de Comerç i
Indústria francès.
Louis Bertgues va morir el 28 d'agost de 1950 a Blendecques
(Nord-Pas-de-Calais, França).
***
Foto
policíaca de Michel Bellemans (3 de setembre de 1894)
- Michel
Bellemans: El 25 d'agost de 1870 neix a Gand (Flandes
Oriental, Flandes)
l'anarquista Michel Bellemans. Obrer de sastreria, el 13 de setembre de
1893
s'instal·là a París
(França), al número 11 del carrer de la Barre,
amb sastre
belga Nicolas Deliègre, i treballà al taller de
Van Trapen al número 47 del
carrer Labat. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes
perillosos
establerta per la Prefectura de Policia parisenca. El 7 de
març de 1894 va ser
detingut amb altres 16 persones, tres d'elles dones, en una agafada al
cabaret
regentat per l'anarquista Francis Louis Duprat, al número 11
del carrer Ramey
de Montmartre. Interrogat l'endemà, el 9 de març
va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas, però finalment l'11 de març
de 1894 va ser alliberat. El 9
de juliol de 1894, en un nou escorcoll del cabaret de Francis Louis
Duprat a
resultes d'investigació per «associació
criminal», va ser novament trobat a
l'indret, on malgrat els riscos, continuava assistint a les reunions i
festes
familiars que els anarquistes hi organitzaven; tancat el 13 de juliol a
Mazas,
va ser alliberat el 29 de juliol de 1894. El 6 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció ordenà el sobreseïment del
seu cas. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Louis Jean Baptiste Gogumus. Era fill dels rendistes Joseph Gogumus, aleshores carter, i de LoiseÉlisabeth Strohl. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Divorciat de Jeanne Pierrette Brintet, el 18 d'agost de 1914 es casà al XX Districte de París amb Julie Lagnier. En aquestaèpoca treballava de representant. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 al seu domicili, al número 12 bis de l'avinguda Hoche, de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) –en la defunció van estar presents Françoies Marie, administrador de La Bataille Syndicaliste i el des de feia poc diputat Pierre Laval–; va ser incinerat quatre dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres van ser portades al cementiri de Les Lilas (Illa de França, França).
***
Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc La Presse del 25 de maig de 1912
- Augustin Gillet:
El 25 d'agost –altres fonts citen erròniament
altres dates– de 1874 neix a La
Chansiauve (Gartempe, Llemosí, Occitània) el
paleta anarcoindividualista
Augustin Gilet, més conegut com Augustin
Gillet. Sos pares es deien Sylvain Gilet, conreador, i
Léonarde Geai. El 22
d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de
l'Élysée per a
l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una
alçada de tres metres, patint
greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de
París (França).
Instal·lat a Montrouge (Illa de França,
França), al número 75 del carrer
Orléans, a partir del gener de 1911, en
substitució d'Alzir Hella, fou gerent
del setmanari individualista L'Anarchie, editat per
Albert Libertad a
París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie
va ser escorcollada i
dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent
d'aquest periòdic
acusat d'«incitació a l'assassinat» per
la publicació l'abril d'aquell any de
l'article apologètic de la «Banda
Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per
Maurice Vandamme (Mauricius) sota el
pseudònim de Lionel. Posat
en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912
va ser jutjat per
l'Audiència del Sena i condemnat a un any de
presó per «delicte de premsa»–Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que
s'havia fugat, a cinc anys de
presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a
l'estranger i fou substituït enL'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser
mobilitzat en el II Regiment de
Cuirassers, al qual l'abril de 1916 encara pertanyia. En 1923 figurava
en el
llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
Albert Thierry
- Albert Thierry:
El 25 d'agost de
***
Foto
antropomètrica de Giuseppe De Luisi
- Giuseppe De
Luisi: El 25 d'agost de 1887 neix a San Martino Buon
Albergo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista
expropiador Giuseppe De Luisi, conegut com Gigi.
Sos pares es deien Stefano De Luisi i Palma Poggiani. De jove
s'acostà al
pensament llibertari i es guanyà la vida treballant de
ferroviari. A principis
de segle, formà part, amb altres companys (Giovanni
Domaschi, Domenico
Maitlasso, Ubaldo Tacconi, etc.), del Grup Llibertari de Verona
(Vèneto,
Itàlia). A partir de 1915 va ser vigilat per la policia per
les seves activitats
contra la Gran Guerra. En aquests anys formà part de la
Cambra del Treball i
mantingué correspondència amb el
periòdic Guerra
di Classe. Per la seva militància el juny de 1915
va ser traslladat al
dipòsit de locomotores de La Spezia (Ligúria,
Itàlia) i el juny de 1916 de bell
nou a Verona. Després de la guerra va ser acomiadat dels
ferrocarrils per
motius polítics i s'instal·là a
Torí (Piemont, Itàlia), on participà
activament
en el moviment llibertari. En 1920, arran d'un escorcoll realitzat al
seu
domicili, realitzat com a conseqüència d'uns
tiroteigs que van tenir lloc entre
anarquistes i forces de l'ordre duran la manifestació del
Primer de Maig, que
provocaren tres morts i nombrosos ferits entre els manifestants, va ser
detingut; jutjat, va ser condemnat a un any i sis mesos de
presó per «tinença
d'armes». Després de nou mesos de tancament,
aconseguí fugir de la Presó Nova de
Torí i passà a la clandestinitat, dedicant-se a
l'expropiació. Va fer diversos
robatoris al Piemont i a Ligúria, alguns juntament amb
l'anarquista
il·legalista Sante Pollastro, i fent servir, a vegades, un
automòbil, cosa poc
freqüent a l'època. En 1921, amb Luigi De Ambrosi i
Raffaele Milesi, atracà
l'empleat que portava els salaris dels ferroviaris a prop de Serravalle
Scrivia
(Piemont, Itàlia), portant-se 135.000 lires. Aquell mateix
any, en una topada
amb uns policies al Caffè Reale de l'avinguda Regina
Margherita de Torí, quan
es trobava amb sa companya Caterina Piolatto i Raffaele Milesi, en
ferí greument
un, però Milesi resultà mort. En 1922 va ser
detingut, amb altres companys (Micele
Carabba, Desiderio Dello Sbarba, Giuseppe Ferrero i Giovanni Truffo),
en un
parany policíac quan anava amb cotxe per la carretera de
Grugliasco a
Moncalieri (Piemont, Itàlia); als cinc anarquistes se'ls va
confiscar 15 bombes,
cinc revòlvers, quatre carregadors i 100 cartutxos, i la
policia sospità que el
grup anarquista planejava atemptar contra la vida del rei
Víctor Manuel III
d'Itàlia que havia de passar per aquella carretera aquell
mateix dia. Jutjat en
diversos judicis, va ser condemnat a penes de mes de cinquanta anys de
presó,
que purgà a diverses presons, entre elles les toscanes de la
fortalesa de
Volterra i el Manicomi Criminal de Montelupo Fiorentino, i l'illa de
Pianosa. Durant
l'època feixista rebé, malgrat les dificultats,
el suport dels companys i
mantingué correspondència amb destacats
anarquistes (Nicola Di Domenico, Ugo
Fedeli, etc.) i grups llibertaris d'arreu del món (L'Adunata dei Refrattari, etc.). L'abril
de 1945, quan es trobava reclòs
a la presó de Saluzzo (Piemont, Itàlia), va ser
alliberat, juntament amb els
anarquistes Ersilio Belloni i Attilio Parodi, per un escamot de
partisans i
s'integrà en el grup, lluitant contra el nazifeixisme fins
el final de la
guerra. Durant la postguerra treballà de mecànic
i reprengué els contactes amb
el moviment anarquista. Com a membre de la Federació
Comunista Llibertària
Vèneta (FCLV) assistí al Congrés
Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI),
que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a
Carrara (Toscana,
Itàlia). El 22 de gener de 1950 va ser detingut a prop de
l'ambaixada espanyola
a Roma amb una maleta que contenia explosius; la presència
d'uns infants jugant
als jardins de davant la seu diplomàtica li van impedir
materialitzar l'acte de
protesta contra el franquisme. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat
a sis
anys de presó, pena que va ser rebaixada en
l'apel·lació a quatre anys i 10
mesos. En 1954 va ser posat en llibertat vigilada. En 1955
col·laborà en L'Adunata
dei Refrattari. En total va
passar més de 25 anys a les presons italianes. Giuseppe De
Luisi va morir el 28
de desembre de 1961 a Torí (Piemont, Itàlia).
***
Crida
de Louis Hugonnet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de maig de 1923
- Louis Hugonnet: El
25 d'agost de 1895 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de
França, França)
l'anarquista Louis Édouard Hugonnet. Sos pares es deien Jean
Hugonnet, obrer en
una fàbrica de faiança, i Augustine Louise
Masson. Es guanyava la vida de
paleta. Cridat a files en 1915, durant la Gran Guerra, va desertar i
per aquest
fet va ser condemnat a tres anys de treballs forçats.
Després d'un temps a la
presó de Bugia (Bugia, Algèria), va ser enviat al
camp de Clairfontaine (El Aouinet,
Tebessa, Algèria) per a treballar a la línia
fèrria Clairfontaine-Ouenza. De
bell nou a la metròpoli, s'establí a la seva
població natal i visqué al carrer
Varennes. Durant la primavera de 1923 intentà crear un grup
anarquista departamental
a Sena i Marne. El desembre de 1924, amb Joseph Buomore,
testimonià les seves
experiències als camps algerians durant la campanya del
Comitè de Defensa
Social (CDS) contra el «Biribi» (companyies
disciplinàries i penitenciaries
establertes a les colònies franceses d'Àfrica del
Nord) des de les pàgines de diversos
periòdics (Le Libertaire,La Vague, etc.). En aquestaèpoca vivia
al número 34 del carrer Solitaires de París. El
10 de juliol de 1926 es casà a Luberçac
(Llemosí, Occitània) amb Marguerite Bournazel,
amb qui tingué una filla. Durant
la nit del 10 a l'11 de maig de 1930 a resultes d'una baralla a
Montereau-Fault-Yonne
amb els algerians Mohamed Chaleb i Mohamed Saïdi, va ser
detingut per amenaces,
insults i agressió contra el policia Frétat,
però va ser posat en llibertat amb
càrrecs; jutjat el 21 de juliol de 1930, va ser condemnat a
tres mesos de presó.
En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes de Montereau-Fault-Yonne.
En
aquesta època estava divorciat. Quan esclatà la
Revolució espanyola, l'octubre
de 1936 va anar voluntari a lluitar contra el feixisme. Sembla que
Louis
Hugonnet va morir en combat a Espanya.
***
Necrològica de Mariano Ponce Carmona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963
- Mariano Ponce Carmona: El 25 d'agost de 1899 neix a Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Ponce Carmona. Sos pares es deien Joaquín Ponce i Antonia Carmona. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi, on treballà de mosaïcista i milità amb la seva companya Francisca Mañé en la Federació Local de la CNT. Mariano Ponce Carmona va morir el 18 de juny–algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1963 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).
***
Luis
Montoliu Salado
- Luis Montoliu Salado: El 25 d'agost de 1901 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Luis Montoliu Salado –el segon llinatge a vegades citat com Ardany. Factor ferroviari de la Companyia del Nord, en els anys vint estigué destinat a Mieres (Astúries, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 de maig de 1926 es casà a Madrid (Espanya) amb Adela Fernández Francisco. En 1930 fou membre del Comitè Nacional del Sindicat de Ferroviaris de la CNT. El 27 d'agost de 1931 va fer un míting, amb altres companys (Natividad Adalia, Julián Martínez, José Martínez Pastor i Pedro Falomir Benito), al Saló Atocha de Madrid organitzat per la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 17 de gener de 1932 parlà, amb Pedro Rodríguez, en el míting d'inauguració de la Subsecció de l'FNIF de Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). El 25 de juny de 1933 presidí una conferència de l'anarquista Miguel González Inestal i del professor d'institut Alvaro Martín Alonso celebrada a «La Esperanza» d'Arévalo (Àvila, Castella, Espanya), organitzada per «El Ateneo Arevalense». Entre 1934 i 1935 fou membre del Comitè Nacional de la CNT i fou secretari d'Horacio Martínez Prieto. El març de 1936 assistí al I Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid i on va ser nomenat, amb Mateo, membre de la Comissió de Relacions d'Aragó-Rioja-Navarra de l'FNIF. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a València (València, País Valencià), on va fer amistat amb Enric Marco Nadal, i durant la guerra civil formà part del Consell Nacional de Ferrocarrils. El 3 d'agost de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, amb José González Sanz i Francisco Diezhandino, en el Comitè d'Explotació de Línies Ferroviàries i assessor tècnic del Ministeri d'Obres Públiques. El desembre de 1936 encapçalà la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El 19 de setembre de 1937 participà, amb Luis García i Tomás Francisco Cano Ruiz, en el míting de clausura del Ple Provincial de la CNT de Múrcia. El gener de 1938 representà els ferroviaris de la Regional de Llevant en el Ple Nacional Ampliat de la CNT que se celebrà a València. Dirigí una comissió que marxà cap el front de Extremadura, la qual elaborà un informe que es presentà en el Ple de Regionals de la CNT d'agost de 1938. En els últims mesos del conflicte bèl·lic, s'integrà en el Subcomitè Nacional de València, representant la Regional d'Aragó i el Consell Nacional de Defensa, i fou nomenat subsecretari de Comunicacions i Obres Públiques. El març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat a Aranjuez (Madrid, Castella, Espanya); jutjat en consell de guerra, el 13 de novembre de 1940 va ser condemnat a mort. El 14 de maig de 1946 sortí de la presó en llibertat provisional gràcies a un decret de gràcia per als condemnats a mort no executats i s'establí a Madrid. A començament de 1947 acceptà, en nom de la CNT, el càrrec de ministre d'Informació (premsa i propaganda) en el Govern de la II República espanyola en l'exili encapçalat per Rodolfo Llopis Ferrándiz i amb seu a Mèxic. El 15 de març de 1947 passà clandestinament a França i fou membre d'una cooperativa de la construcció a la zona de París, amb altres companys (Vicente García Pérez, Juan Ronchera, Carlos Marcos Alarcón, Eusebio Azañedo Grande, etc.). Posteriorment s'embarcà cap a Mèxic, on defensà les tesis col·laboracionistes. Entre 1956 i 1957 visqué a Santiago de Xile (Xile), on formà part del Centre Republicà Espanyol (CRE), i entre 1957 i 1958 col·laborà en España Libre. Posteriorment emigrà a Veneçuela i en 1960, arran de la reunificació confederal, tornà a militar activament en el moviment llibertari. Luis Montoliu Salado va morir el 13 de febrer de 1962 a Caracas (Veneçuela) a causa d'una crisi cardíaca.
***
Necrològica
de Luisa Lozano Rodrigo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de juny de 1986
- Luisa Lozano Rodrigo: El 25 d'agost de 1904 neix a Berlanga de Duero (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Luisa Lozano Rodrigo, també coneguda com Luisa Valdenebro, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Vicente Lozano i Petra Rodrigo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), compartí la vida amb Eugenio Valdenebro García, amb qui emigrà a Catalunya i s'establí a barriada de l'Horta de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili milità en la CNT i residí en diferents poblacions amb son company i sos fills (Bordeus, Drancy, Fumèl, Lengon, Sant Joan Lohitzune, etc.). En la seva última etapa milità en la Federació Local de la CNT de Drancy. Luisa Lozano Rodrigo va morir el 20 d'abril de 1986 a la Policlínica La Rosaraie d'Aubervilliers (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri de La Courneuve (Illa de França, França).
---
