Anarcoefemèrides del 7 d'agost
Esdeveniments
Portada del primer número de Regeneración
- SurtRegeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol«Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneraciónés una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.
***
Manifestació a París
- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.
***
Rudolf
Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival
- Festival Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport (Connecticut, EUA) un festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo Hispano Americano (AHA) de Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del procés revolucionari que aleshores es portava a terme a Espanya.
***
Placa
dedicada a Emilio Covelli a Trani
- Placa a Covelli:
El
7 d'agost de 1949 s'inaugura a Trani (Pulla, Itàlia) una
làpida en memòria del
propagandista anarquista i internacionalista Emilio Covelli, nascut en
aquesta
localitat. La placa, situada al cantó del Palazzo Covelli,
entre la Via
Ognissanti i la Via Zanardelli, porta la inscripció:«Non mi vendo né ai
governi né ai partiti. Ho bramato miserie persecuzioni
calunnie. Ho rifiutato
tutto. Resto ciò che sono. Così parlano gli
anarchici.» (No em venc ni a
governs ni a partits. Desitjava misèries, persecucions,
calúmnies. He rebutjat
tot. Resto con soc. Així parlen els anarquistes). Aquesta
placa de marbre
representa un bust de Covelli i al costat esquerre hi ha una torxa,
símbol de l'anarquia,
i a l'altre costat hi ha un llibre, símbol del coneixement,
fonament de la
llibertat i de l'emancipació. El bust ha resultat greument
danyat en diverses
ocasions durant les maniobres d'alguns vehicles pesants,
però, després de l'últim
accident greu, va ser restaurat pel professor Domenico di Paolo.
Naixements
Notícia sobre la
detenció d'Émile Hugonnard apareguda en el diari
de Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 8 de
desembre de 1882
- Émile Hugonnard:
El 7 d'agost de 1859 neix al III Districte de Lió
(Arpitània) el militant
anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel
Huggonard i el seu llinatge citatHugonard.
Sos pares es deien Jean Baptiste Hugonnard, mestre fuster, i Claudine
Berlioz,
bugadera. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista, vivia al
número 110 del
carrer Sully de Lió i era membre del cos de bombers de la
ciutat. Va pertànyer,
amb ses germanes Louise i Marie, a la Federació
Revolucionària de la Regió de
l'Est (FRRE) la qual, el març de 1881, algunes setmanes
abans havia realitzat a
París (França) el Congrés Regional del
Centre que marcà l'escissió entre
socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de
la zona
est de l'Estat francès. El 15 d'octubre de 1881
participà, amb altres companys
(Joseph Bernard, Bordat, Boriasse, etc.), en una reunió
privada de l'FRRE
celebrada a la Sala de l'Élysée del barri de la
Gillotière de Lió, sobre la
qüestió tunisiana i a la qual assistiren unes 350
persones. El 19 de novembre de
1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes
manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels
atemptats amb
bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en
el procés, conegut
com «Procés dels 66»,
comparegué davant el tribunal correccional de Lió
el 8 de
gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs
reservats contra ells,
l'acusació classificà els detinguts en dues
categories. Hugonnard, detingut de
la primera categoria –amb Chavrier, Coindre, Damians,
François i Louis Dejoux,
Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges),
Régis
Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o
Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel,
Pautet (o
Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta,
Tressaud–, es va afrontar
davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la
Federació
Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a
sis mesos de
presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de
privació dels drets civils, penes
confirmades per sentència de la Tribunal
d'Apel·lació de Lió el 13 de
març del
mateix any. A finals de 1883, segons informes policíacs, era
membre del grup
anarquista «Les Justiciers» (Champalle, Fabre,
Sanlaville, Sourisseu, etc.). A
començaments de la dècada dels noranta, va formar
part del «Grup de la
Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles
anarquistes dels barris
lionesos més importants. En aquesta època vivia
al número 7 del carrer Fournet
de Lió. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer
Puillet, va
representar els àcrates lionesos en un congrés de
grups anarquistes de la regió
organitzat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) entre el 16 i el 17
d'agost de 1890, amb
la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió i que
resultà un fracàs.
En aquest congrés, al qual també
assistí Octave Jahn, es va fundar la Federació
Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari
de la qual va ser
l'electricista de Zuric (Zuric, Suïssa) Chomat i com a
secretari el tipògraf
ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892,
Hugonnard va ser
detingut preventivament, així com 38 companys, sota la
inculpació d'«associació
criminal contra les persones i les propietats»,
però fou alliberat el 7 de maig
i retornà al seu domicili, al número 47 del
carrer Garibaldi, on exercia aleshores
la professió de venedor de mobles. Sa germana Louise,
companya de Guéret, també
va ser detinguda i alliberada poc després. El 20 de novembre
de 1893 i l'1 de
gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, on se
li van
embargar periòdics anarquistes; després
d'interrogat, el 10 de gener de 1894 va
ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Alberto
Ghiraldo a Espanya
- Alberto Ghiraldo:
El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos
Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor
anarquista
Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant
italià i sa
mare era de família criolla. Molt poc després de
nèixer, sa família es
traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara
era un infant, son
pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí
després de patir una greu malaltia.
Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a
Buenos Aires capital. Son
oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer
càrrec de l'educació
dels infants. Però poc després també
son oncle finà, restant sa família en una
greu situació econòmica. Per això
abandonà els seus estudis al Col·legi
Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a
mosso en un comerç de teles i
després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina
implicà que
s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat,
entrant en contacte
amb el poble i les seves vivències. Es relacionà
amb els treballadors del port
i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes,
semiesclavatge,
insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889
assistí
als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ),
escoltant oradors com Leandro
Nicéforo Alem, del qual es va fer devot.
Participà en els fets revolucionaris
de 1890 («Revolución del Parque») que el
van impulsar a escriure els seus
primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El
año literario, on presentà
un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892
publicà el llibre de
poemes decadentistes ¡Ahí van!
En aquesta època, que va fer servir el
pseudònim literari Marco Nereo,
conegué el poeta Rubén Darío i
assistí a
les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller
de Buenos Aires que el van
influir profundament. El juny de 1893 participà en la
Revolució Radical i
treballà en la revista La Quincena. En
1895 publicà Fibras i
l'any següent fundà el periòdic El
Obrero, que només durà un mes i mig.
Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos.
En 1898, ja anarquista
després de conèixer Pietro Gori,
començà a editar la revista literària
i socialEl Sol, que durà fins al 1903, i on van
col·laborar Almafuerte,
Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests
anys van ser durs per
a la lluita obrera –el 25 de maig de 1901 es
constituí la
Federació Obrera
Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la
impopular Llei de
Residència–, d'Estat de setge, de clausura
d'impremtes i de
centres, de
persecució de militants, etc. Amb ocasió de
l'atemptat contra el president
nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer
una conferència a
Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la
violencia», que fou publicada enLa Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser
detingut al carrer i
aquell mateix any participà en el II Congrés de
la FOA com a delegat dels
obrers del port de Villa Constitución. Després de
la clausura d'El Sol,
en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín
Fierro, personatge de
l'escriptor José Hernández pel qual tenia
admiració. Aquest mateix any estrenà
la seva primera obra teatral, Alas, i es
convertí en el principal
redactor del diari anarquista La Protesta, el qual
més tard dirigirà,
fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa
afí al govern de
Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes.
Aquesta tasca
periodística el portà sovint problemes judicials.
En 1905, arran del fracàs de
l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la
repressió policíaca irrompí al
local de La Protesta i al de la redacció
de Martín Fierro,
ubicada en la seva residència. Detingut i,
després d'un mes tancat, fou
traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després
tornà i reobrí el diari, i
organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La
tiranía del frac.
Crónicas de un preso. Amb motiu de
l'agitació obrera, La Protesta
tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a
reobrir-se i continuà en les seves
funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de
la direcció a causa
de les dificultats econòmiques i per les
diferències amb alguns militants –sempre
defensà la unitat d'acció entre
anarquistes i socialistes. En 1908 fou
un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la
qual fou nomenat
tresorer. Després fundà la revista
literària i de temes d'actualitat Ideas y
Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a
més del periodisme, d'una
impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca
literària s'incrementà
i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de
les seves més
importants La columna de fuego (1913). En 1916
s'instal·là a Espanya amb
sos dos fills, on durant gairebé dues dècades
viurà del periodisme –fou
corresponsal de La Razón– i de
la
literatura –treballà en la Companyia
Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de
diversos autors
(Pérez Galdós, Rubén Darío
i José Martí) i va escriure de tot (poesia,
novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint
persecucions per part de la
policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el
marmessor literari
de Benito Pérez Galdós. En 1935
retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual
morí poc després. Instal·lat a La
Plata, després d'un breu matrimoni del qual
nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago
(Xile), on la seva producció
periodística, literària i teatral no
minvà. Durant sa vida va col·laborar en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Barricada, La Campana,¡Despertar!, Estudios,Ideas y Figuras, El Productor,Psiquis, La Revista Blanca, El
Sembrador, El Sol, Vértice,Voluntad, La Voz del Pueblo,
etc. Entre les seves obres, a més de
les citades, destaquen El año literario
(1891), Sangre y oro. El
presidio de Sierra Chica (1897), Gesta
(1900), Los nuevos caminos
(1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra
(1911), La cruz
(1912), Crónicas argentinas (1912), La
ley baldón (1915), Doña
Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi
viaje a España
(1917), La canción del deportado (1921),La canción del peregrino
(1922), Antología americana (1923), Primeras
letras (1923), Cara
y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia
bárbara. La
lucha contra el imperialismo (1929), Política
española (1933), Cuentos
argentinos (1935), Libertadores de
América. Las espadas y las liras
(1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero
libertario
(1938), El archivo de Rubén Darío
(1943), Teatro argentino
(1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto
Ghiraldo, que durant
els seus últims anys criticà durament el
règim del general Perón, va morir el
23 de març de 1946 a Santiago (Xile).
***
Avelino
González Mallada (Gijón, 1937)
- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932 i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria,CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.
Avelino González Mallada (1894-1938)
***
Foto
policíaca de Manlio Cateni
- Manlio Cateni: El
7
d'agost –algunes fonts citen el 10 d'agost– de 1896
neix a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Manlio Cateni. Era fill d'Ettore
Cateni. Fuster de
professió, emigrà a Marsella
(Provença, Occitània). En 1934 va ser inscrit en
el butlletí de recerca de la policia italiana amb l'ordre de
detenció. Va ser capturat
el 23 de novembre de 1942 a Marsella per les tropes alemanyes amb la
intenció
de deportar-lo a Alemanya. Manlio Cateni va morir el 29 de
març de 1943 a l'hospital
del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) i va ser
enterrat en aquesta població.
***
Notícia
de la detenció d'Albert Périer apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 19 de maig de 1921
-
Albert Périer: El 7
d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i sindicalista
revolucionari Albert Périer –en ocasions citat
erròniament Pérrier–,
conegut també com Germinal. Sos pares es
deien François Périer
i Adeline Gillani. Sense recursos, cap el 1888 sos pares emigraren a
l'Argentina i la família retornà en 1900 a
França igual d'empobrida. Quan tenia
10 anys començà a treballar guardant ovelles per
120 francs anuals i un parell
d'esclops. Anys després, partí amb son pare arreu
de França treballant de terrelloners
a les grans obres. El 6 de gener de 1916, en plena Gran Guerra, va ser
mobilitzat. Analfabet, al regiment va aprendre les lletres llegint els
diaris
revolucionaris (La Vague) i aquest
va
ser el seu punt de partida polític. El 19 d'agost de 1919 va
ser desmobilitzat.
S'establí amb sa companya, Rosalie Debard, de la qual
acabà divorciant-se, a
Nancy (Lorena, França), on treballà de
terrelloner i de paleta. Durant la
tardor de 1919 s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO). En 1920 participà en les vagues del sector de
la construcció i
el novembre d'aquell any s'instal·là a
Marles-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais,
França), on treballà a les mines. En 1921
s'afilià a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de les
Joventuts
Comunistes i del Sindicat de la Construcció d'Auchel
(Nord-Pas-de-Calais,
França). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut a
Béthune (Nord-Pas-de-Calais,
França) repartint fullets antimilitaristes a soldats de la
lleva d'aquell any i
tancat a la presó d'aquesta localitat. El 15 de maig de 1921
va ser delegat al
Congrés Nacional de les Joventuts Comunistes celebrat a
París (França); aquest
mateix dia, va ser detingut a l'Estació del Nord per
distribuir el pamflet antimilitarista«La mobilisation, c'est la guerre!»; tancat a la
presó parisenca de La Santé,
va ser alliberat 36 dies després. Poc després del
seu alliberament, durant el
Congrés Departament de l'SFIC celebrat a Auchel, a
instàncies de Ludovic-Oscar
Frossard, va ser exclòs del Partit comunista. Ben aviat
entrà a formar part del
grup llibertari local, les concepcions ideològiques i de
lluita del qual eren
més acostades a les seves, oposant-se en diferents ocasions
a la influència
dels comunistes en els moviments socials. Secretari de la
Federació Anarquista
del Nord i del Pas-de-Calais, va ser delegat al IV Congrés
de la Unió
Anarquista (UA), celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a
París. En 1923
participà activament en la campanya per aconseguir la
sortida diària de Le Libertaire.
El 27 de gener de 1924,
durant el Congrés Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais
celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França), havia estat nomenat secretari del grup
artístic «L'Aube Nouvelle» de
Wasquehal (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser en aquest
congrés que es va
decidir editar el periòdic regional Le
Combat. Organe anarchiste du Nord et du Pas-de-Calais
(1923-1924), del qual
va ser un dels seus fundadors. Entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 fou
delegat
al Congrés de l'UA celebrat a Casa dels Sindicats de
París. Treballà com a
obrer enrajolador en diferents obres de la construcció de la
regió. Com a
secretari del Comitè de Defensa Local del
Nord-Pas-de-Calais, entre 1924 i 1925
va ser responsable del Comitè d'Acollida dels Antifeixistes
Italians refugiats
a la zona. En 1925 era membre del grup «Ni Dieu ni
Maître» de Billy-Montigny i
col·laborava en Le Libertaire.
Fou un
dels organitzadors de la representació d'«El Carro
de la Misèria», que circulà
pels carrers de Billy-Montigny, durant la celebració del
carnaval del 22 de
març de 1925. L'estiu de 1925 va ser detingut per unes
declaracions contra la
guerra del Marroc en una reunió de regionals; tancat a la
presó de Béthune,
l'agost va fer vaga de fam per a obtenir l'estatut de pres
polític. Jutjat el
27 d'agost de 1925, va ser condemnat a 15 dies de presó,
però com que ja n'havia
estat 19 empresonat, va ser posat en llibertat. En 1926 era secretari
de l'UA
per als departaments de Nord i del Pas-de-Calais. Un cop la
reconstrucció de la
zona destruïda per la guerra acabà, l'atur
s'instal·là a la regió i,
després
d'un temps a Clamecy (Borgonya, França),
s'instal·là amb sa família a
Perigús
(Aquitània, Occitània), on l'ajuntament era
aleshores comunista. En 1931
organitzà nombroses reunions de propaganda anarquista, amb
la participació de
Sébastien Faure. Combaté durament els comunistes,
especialment en 1932 en
ocasió de les eleccions legislatives parcials de Bergerac
(Aquitània,
Occitània), fet pel qual va ser acusat pels comunistes com a«provocador» i
donà lloc a una activa polèmica entre aquests
comunistes i la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) a
la qual ell
sostenia com a secretari del Sindicat de la Construcció del
Perigús. L'agost de
1932 va ser nomenat delegat suplent de la direcció de la
Federació durant el
Congrés Regional de la Construcció de la CGT. En
aquesta època fundà «La Ruche
Périgourdine», cooperativa obrera de
producció del sector de la construcció, a
la qual s'uní a la seva direcció. En aquesta
cooperativa, especialitzada en
l'edificació d'habitatges de protecció oficial,
els responsables eren militants
sindicalistes de diverses tendències i en 1934 ocupava 75
assalariats. El 12 de
febrer de 1934 animà l'anomenada «Vaga
Antifeixista», que a Perigús va ser
total i amb una manifestació en la qual van participar
cinc-mil persones. Com
que es van produir incidents a la tarda d'aquell dia, va ser inculpat
per les
autoritats com a responsable; jutjat, va ser condemnat per«violència
col·lectiva i danys diversos» a 10 dies de
presó, juntament amb altres companys
(Bertrand, Lacombe, Perrin i Rouleau). Els cinc condemnat, acompanyats
de uns
quatre-cents companys, es lliuraren a la presó, on van ser
internats sota el
règim de dret comú. El Tribunal
d'Apel·lació de Bordeus (Aquitània,
Occitània)
engreixà la pena a tres mesos de presó. Amb la
finalitat d'obtenir el règim
polític, va fer vaga de fam. El 19 de febrer de 1935 va ser
posat en llibertat.
L'1 d'agost de 1935 fundà, amb l'exsecretari federal del
Partit comunista
Pierre Lacombe, un efímer grup que publicà el
periòdic La Lutte
Révolutionnaire, que es qualificà com aòrgan dels
comunistes independents de la regió. Cap el 1936 vivia a
Villa Chèvrefeuille a
Pyla-sur-Mer (Aquitània, Occitània) i treballava
de paleta. Arran de l'esclat
de la guerra d'Espanya, el 12 d'agost de 1936 marxà cap a
Catalunya amb el
primer comboi de queviures i d'armes destinats als companys de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI).
Instal·lat a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
durant tota la guerra assegurà,
amb l'ajuda de Rougier, responsable del grup francès, i de
la complicitat de
duaners simpatitzants, el pas de queviures, d'armes, de municions i de
fons
econòmics sorgits de col·lectes, dirigits als
companys en lluita. L'abril de
1937 va ser perseguit per les autoritats franceses per
tràfic d'armes. Durant
els últims mesos de la guerra, facilitarà el pas
dels companys per la frontera
i el salvament dels arxius. L'1 de febrer de 1938 havia estat inscrit
en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del departament de la Gironda. De
bell nou a França, s'instal·là
a Perigús, al número 9 del carrer de la Bride, i
reprengué la seva activitat
militant en el grup anarquista local (Yvan Begout, Élie
Bonnet, André Rouleau,
etc.). Durant l'Ocupació, mantingué relacions amb
la Resistència aquitana.
Detingut, va ser jutjat i condemnat a 18 mesos de presó.
Després de la II
Guerra Mundial s'establí a l'Anjou i va ser detingut per
interrogar-lo sobre
les circumstàncies de la seva evasió del camp de
treball on havia estat
internat pel govern de Vichy, però gràcies a
l'ajuda prestada a la Resistència va
ser alliberat. Posteriorment durant 15 anys dirigí el Centre
Angeví de Formació
Professional Accelerada. Va ser secretari del Sindicat de
Tècnics de la Construcció
i membre de la comissió administrativa de la Unió
Departamental de la CGT. Després
de l'escissió de 1947, va ser membre de la
CGT-Força Obrera (FO). Fou un dels
organitzadors, amb Christine Brisset, de l'ocupació
d'habitatges per part de
famílies sense sostre, arribant a ocupar més de
300 habitatges entre 1947 i
1950. En 1948 va ser un dels redactors i signants del«Manifest d'Angers»,
publicat en Le Libertaire del 28 de
maig, que pretenia reagrupar els sindicalistes revolucionaris. En
aquests anys
va ser delegat en diferents ocasions als congressos de FO. El novembre
de 1949
participà en la Conferència Nacional del«Cartel d'Unitat d'Acció Sindicalista»
celebrat a París. En els anys cinquanta
col·laborà, fent servir també els
pseudònims d'Albert Pierre i L.
Germinal, en Le Libertaire i Le
Monde Libertaire. Participà
activament en la formació, i en la seva gestió
durant anys, dels Comités
Interprofessionnels du Logement (CIL, Comitès
Interprofessionals de
l'Habitatge) i del Moviment Paritari, encarregats de promoure la
construcció
d'habitatges de protecció oficial als millors preus de
lloguer. També fou
membre de la secció d'Angers de «La Libre
Pensée» i del Grup Llibertari de
Trélazé
(País del Loira, França), població en
la qual va ser regidor municipal. La sevaúltima etapa visqué a L'Homois
(Saint-Jean-des-Mauvrets, País del Loira,
França). Albert Périer va morir el 25 d'abril de
1977 al Centre Hospitalari
Universitari d'Angers (País del Loira, França).
Un carrer de Trélazé porta el
seu nom.
***
Alfred
Weiland
- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials) i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).
***
Umberto
Ferrari
- Umberto Ferrari:
El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades
citat com Adriano. Sos pares es
deien Luigi
Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família
antifeixista de tradició
socialista. Assistí fins al tercer curs
d'educació elemental i es posà a fer
feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a
Paris (França) i
tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de
l'emigració
italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili
d'Scandiano va
ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva
família va ser
posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a
Catalunya per fer costat la
Revolució i el 27 de setembre d'aquell any
s'enrolà com a milicià en la Secció
Italiana de la Columna «Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
gener de 1937 va ser ferit en
combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona
per a la seva
convalescència. Umberto Ferrari participà
activament en els «Fets de Maig»
contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser
abatut davant l'Hotel
Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar
deposar les armes,
segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de
maig el seu cos va
ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels
comandants Angelo Monti i
Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el
funeral conjunt per
cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»:
Francesco Barbieri, Camillo
Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La
policia
italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia
retornat a
França, continuà el seu seguiment
d'informació sobre la seva persona fins, com
a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que
en realitat Umberto Ferrari fou
un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto
que envià regularment informació sobre el
moviment anarquista
italià a França, Bèlgica i Espanya, i
especialment sobre Camillo Berneri.
Umberto Ferrari (1907-1937)
***
Notícia
sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el
diari parisenc Journal
des débats politiques et littéraires
del 9 de juny de 1930
- Émile Burgard: El 7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment pertany a França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Sos pares es deien Robert Burgard i Berthe Steib. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). El 16 de juliol de 1934 es casà a Colmar amb Rosa Sahr. L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Émile Burgard va morir el 2 d'abril de 1998 a l'Hospital Louis Pasteur de Colmar (Alsàcia, França).
***
Tassé
Doïtchinov
- Tassé Doïtchinov: El 7 d'agost de 1920 neix a Trekljano (Kiustendil, Bulgària) el metge i militant anarquista Tassé Andonov Doïtchinov (Andon). Quan estudià medicina, milità en el moviment anarquista i son germà Zinovi Doïtchinov va ser assassinat pels escamots feixistes. En 1947 va ser detingut després de llançar pamflets a la tomba del poeta Hristo Botev, introductor de l'anarquisme a Bulgària, i per la seva militància en 1948 va ser internat pel règim comunista al camp de concentració de Cuciyan, prop de Pernik (Pernik, Bulgària). Posteriorment, amb el matemàtic llibertari Stoyadin Mikhaïlov, aconseguí exiliar-se i instal·lar-se en 1955 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on pogué acabar els seus estudis de medicina. Treballà de metge anestesista a l'Hospital de Vevey (Vaud, Suïssa) i en els anys seixanta, amb la complicitat dels companys del servei d'urologia del seu hospital, ajudà llibertaris gals (Lucien Grelaud, etc.) que passaven a Suïssa per a fer-se la vasectomia, operació aleshores prohibida a França. En 1965 s'establí a Monthey (Valais, Suïssa), on exercí de metge anestesista a l'hospital de la ciutat. Fou membre de la Societat Mèdica del Valais. Refugiat polític amb estatut de apàtrida, el desembre de 1967 aconseguí la nacionalitat suïssa. Participà activament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) i en suport a la construcció dels nous locals en 1990. Sa companya fou Attie Jansen (1934-2014), política municipal, infermera, professora d'institut, fundadora amb Joseph Calamo i Monique Lombardi del«Groupe 73 Monthey-Chablais» d'Amnesty International i membre de la«Fondation des Vieux Moulins de la Tine», amb qui tingué tres infants (Mladenka, Serge i Ivan). Tassé Doïtchinov va morir el 23 de setembre de 2005 en un accident a prop del seu domicili de Troistorrents (Valais, Suïssa) i la cerimònia de comiat es va celebrar al Centre Funerari de Platta de Sion (Valais, Suïssa).
---
