Anarcoefemèrides del 3 d'agost
Esdeveniments
Estàtua d'Étienne Dolet
- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet –humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament–, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.
***
Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)
- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.
***
Capçalera
de Cronaca
Libertaria
- Surt Cronaca Libertaria: El 3 d'agost de
1917,
en plena Gran Guerra, surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer número del
setmanari Cronaca Libertaria. Giornale
anarchico (Crònica Llibertària. Diari
anarquista). Aquesta publicació
s'edità, com a resposta de la comissió executiva
de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), després que el periòdic Il Libertario de La Spezia
(Ligúria, Itàlia) fos suspès sine die per les autoritats (Ministeri
de la Marina i Ministeri de l'Interior). L'administració la
portà Pasquale
Binazzi des de La Spezia i l'editor responsable fou Giuseppe
Invernizzi. Van
ser els principals redactors Carlo Molaschi (Charles
l'Ermite) i Leda Rafanelli i van col·laborar
destacats
anarquistes, com ara Fermus Argante, Camillo Berneri, Alfredo
Cancellieri, G.
Cetti, Luigi Fabbri, Sante Ferrini (Flogorite).
Bruno Filippi, Nella Giacomelli (Petit
Jardin), Adele Morigi, Renzo Novatore, O. Oradei, Zelmira
Peroni, Giovanni
Rolando i F. Rubia, entre d'altres. A més de mostrar la seva
oposició a la Gran
Guerra, el periòdic tractava els esdeveniments de la
Revolució russa,
denunciant la seva involució, i criticà la
Conferència Internacional
d'Estocolm, convocada per iniciativa dels bolxevics russos. Malgrat
nombroses
dificultats, pogué publicar, no sense censures, 14
números, l'últim l'1 de
novembre de 1917. En apèndix va editar el fullet de
Ferdinand Domela
Nieuwenhuis Van Christen tot Anarchist, en la traducció italiana (Come
da cristiano divenni anarchico),
de Carlo Molaschi, de la traducció francesa d'E. Armand.
***
Milicians
de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre
de 1936)
- Columna Alcoiana:
El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià,
País
Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els
militars aixecats
i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un
milenar de combatents, entre
soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a
Pedro Abad i es
dividí en dos grups, un que es dirigí cap a
Espejo i Còrdova, encapçalada pel
tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano,
comandat per l'alferes
Melquíades Álvarez i Enrique
Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va
ser
brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el
nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels
seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel
i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de
Ferro s'hi afegiren i
amb la militarització passà a ser la 82 Brigada.
A més dels citats, van
combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.
***
Cartell de denúncia de Radio Libertaire
- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.
Naixements
Isabel Vilà segons un dibuix de Genar
- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) –el certificat de defunció cita Llagostera (Gironès, Catalunya)– la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Era filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 d'una apoplexia cerebral al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents d'aquesta població. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.
***
Giovanni Santandrea
- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894)
- Victor Buhr: El
3 d'agost de 1868 neix a Colònia (Renània,
Confederació Alemanya del Nord;
actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya) el socialista
revolucionari,
anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Sos pares es deien Christian
Buhr, que comerciava amb
palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie
Kraemer, i tingué dos
germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a
servir en el 52
Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de
febrer de
1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la«Divisió Obrera» de
Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a
Königsberg (Prússia Oriental;
actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va
ser llicenciat del
servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a
Berlín i posteriorment a
Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals
de 1892 havia publicat a
Berlín una mena de memòries de les seves
experiències militars Der
Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes.
Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb
Gustav
Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals
destacats del moviment
llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten
(VUS, Associació de
Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com«Els
Joves», descontents i dissidents de la línia
legalista i reformista del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). El 8 de novembre
de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el
febrer de
1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i
participà en reunions
dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la
lluita pel «poder
polític», que només porta a la
corrupció, tot reivindicant les «vagues
internacionals» en els sindicats com a única via
d'acció per al proletariat. En
aquesta època mantingué dures
controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD.
Quan els socialistes independents es dividiren en
socialdemòcrates i
anarquistes, ell prengué una posició
contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de
1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per«incitació a l'odi cap el
govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per«sedició». L'estiu de
1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la
redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de
Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis
mesos de presó
per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els
soldats. L'agost de
1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a
l'assassinat, al pillatge i a
l'incendi», es refugià a París
(França). Sense recursos, va ser ajudat per
companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean
Frédéric Scharr i el
sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de
1893 llogà
un recambró moblat al número 45 del carrer
Maronites de París. En aquesta època
freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes
alemanys, especialment les
del «Club dels Socialistes Alemanys Independents»,
on prenia la paraula per
exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre
de 1893
el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la
Prefectura de
Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de
policia lliurà una
ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de
formar part
d'«associació criminal», i el 2 de
març el seu domicili, al número 127 del carrer
Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de
1893, va ser
escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en
aquesta
perquisició només es trobà una cartera
amb papers, correspondència i la seva cartilla
militar, tot en alemany, documentació que va ser
traduïda al francès. Detingut,
va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on
va ser fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon. El 3 de
març de 1894 va ser interrogat pel jutge
d'instrucció Henri Meyer i, després de
negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees
llibertàries, va ser reclòs a la presó
parisenca de Mazas. El 29 de març de
1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el
decret d'expulsió
del país que havia estat signat el 8 de març
anterior i que s'havia de
materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva
documentació per
partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar
França immediatament. El 25
d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra),
al
procurador de la República francesa per a intentar recuperar
els seus papers
que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894
abandonà
França a bord del vaixell
Cité de Paris
cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un
registre de «vigilància
especial» de la policia ferroviària de fronteres.
El 5 de juny de 1895 el
procurador estimà que la documentació recollida
durant l'escorcoll de casa seva
no tenia interès especial i recomanà als
instructors del cas el seu
sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies
després pel jutge Meyer. El 23
de juny de 1894 emigrà als Estats Units i
s'establí a Nova York (Nova York,
EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es
casà amb Carolina
Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899
s'encarregà de la
recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre
de 1900
es va naturalitzà nord-americà i en aquestaèpoca treballava de pintor en la
construcció i vivia al número 1.145 de Tinton
Avenue, al barri novaiorquès del Bronx.
En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union
(Sindicat de
Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of
Painters
(IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre
del People's
Conference Committee (PCC, Comitè de la
Conferència Popular), per a combatre
els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de
1923 al
barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre
dies
després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta
ciutat.
L'anarquista André Girard va prendre el pseudònimVictor Buhr a partir de l'1
d'octubre de 1894, quan treballava
d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest
pseudònim
col·laborà en el periòdic La Cocarde;
quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva
feina a
la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de
corrector d'impremta.
***
Notícia
de l'empresonament de Philomène Cassoret apareguda en el
diari parisenc La
Verité del 29 de març de 1919
- Philomène
Cassoret: El 3 d'agost de 1882 neix a
Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista
Philomène
Françoise Cassoret. Sos pares es deien Polydor
Cassoret, domador de
cavalls i cantant belga, i Virginie Caroline Degeyter. En 1890 tota sa
família
va ser naturalitzada francesa. A principis de segle vivia al
número 82 del
carrer Arras de Lilla. En 1903 s'encarregà de les
subscripcions d'un futur
periòdic anarquista (La Mistoufle),
que finalment no es materialitzà i aquestes es desviaren a
altres publicacions
(Le Libertaire, Le
Réveil Syndical i Les
Temps
Nouveaux). Durant tres anys es dedicà a cantar
pels carrers de Nancy
(Lorena, França). Tingué com a company Edmond
Louis Ferdinand Ledieu,
negociant, divorciat de Marie Felgen Lauer, amb qui el 6 de maig de
1910 tingué
a Nancy una filla natural, Jahel Renée Anne Cassoret. En
1912 la parella
s'instal·là a Épinal (Lorena,
França), on obrí un petit magatzem de
quincalleria,
tot venent petites articles de basar pels mercats de la
regió. El comissari
especial d'Épinal la vigilà per les seves
declaracions anarquistes i perquè
freqüentava llibertaris, com ara Auboin i Louis Mougel. Abans
de la Gran
Guerra, començà a relacionar-se amb l'escola
llibertària «La Ruche» de
Sébastien Faure i es dedicà a distribuir pamflets
anarquistes. Entre 1914 i
1916, en plena guerra, es mostrà prudent ja que els serveis
de Seguretat
General de l'Exèrcit d'Est la tenia vigilada. Durant 1917 va
fer nombrosos
viatges a París, on es trobà amb
Sébastien Faure en diverses ocasions. El
desembre de 1917 visità la seu del periòdic Ce
qu'il faut diré, al bulevard de Belleville, on
demanà cent exemplars del Manifeste
aux travailleurs de villes et de
la campagne, publicat per la Federació Comunista
Anarquista de Suïssa
Romanda en 1907 i reeditat en 1913 a Flémalle-Grande
(Flémalle, Lieja, Valònia);
també visità «La Ruche», d'on
es portà petits pamflets («Du pain ou la
paix»)
que repartí entre els amics. Denunciada per un particular,
el gener de 1919 va
ser empresonada preventivament a Épinal per un cas
d'avortament i el març
d'aquell any encara romania tancada. Segons informes
policíacs el 13 d'octubre
de 1919 s'instal·là a Lilla i el 6 de gener de
1920 retornà a Épinal. El 4 de
març de 1920 es casà a Lilla amb son company
Edmond Ledieu i legitimà amb el
matrimoni sa filla Jahel. En aquesta època vivia al
número 12 del carrer
Vieux-Marché-aux-Chevaux de Lilla. Posteriorment sembla que
deixà de militar.
En 1959, ja vídua, regentava una botiga de novetats i de
llenceria al número 65
del carrer Passy de París. Philomène Cassoret va
ser trobada morta el 3 de
novembre de 1968 al seu domicili, al número 7 del carrer
Paul Bodin, del XVII
Districte de París (França).
***
Leon
Larson
- Leon Larson:
El 3
d'agost
de 1883 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el
poeta i escriptor anarquista,
i després socialista, Bror Leo Ambrosius Larsson, conegut
com Leon Larson. Sos pares
es deien Karl August Larsson,
ferrer, i Emma Gustafva Isaksdotter, i tingué dues germanes
(Ragnhild i Tira) i
un germà (Emerik). En morí son pare en 1892, sa
mare es traslladà amb sos
quatre infants a Malmö (Escània,
Suècia), on hagué de treballar en una
fàbrica
de filatures. Després de fer els estudis primaris, ell
hagué de posar-se a fer
feina. Atacat de piromania, quan tenia 15 anys, l'estiu de 1899, va
calar foc
l'àtic de casa seva i dependències de la ferreria
Andersson & Ekberg on
treballava com a aprenent; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a
un any
de presó, que purgà en un reformatori. A
principis de segle participà
activament amb el grup «Norra Klubben» (Club del
Nord) dels Ungsocialisterna
(Joves Socialistes), que arreplegava socialistes i anarquistes, i en
diversos
grups llibertaris. En aquests anys col·labora en la revista Brand dels Ungsocialisterna. En 1905 va
estar a estar relacionat amb un intent revolucionari a
Finlàndia i tingué
contacte amb finesos que participaren en atracaments per
finançar les
activitats revolucionàries, allotjant-los amb complicitat de
son germà Emerik a
casa seva. També es va veure involucrat en atracaments amb
dinamita a Estocolm
i en contraban des d'Alemanya. En un escorcoll de casa seva es trobaren
dinamita i altres materials compromesos; detingut, va ser posat en
llibertat
degut a certes influències. En 1906 publicà el
recull de poemes Hatets
sånger. En 1907
trencà amb els Ungsocialisterna
i entrà a formar part de la
Socialdemokratiska
Ungdomsförbundet (SDUF, Unió de la Joventut
Socialdemòcrata), encapçalada per Zeth
Höglund, de Malmö, i col·laborà
en les revistes Arbetet i Fram.
En 1909 publicà la novel·la Samhällets
fiende. Ur en ung arbetares
utvecklingshistoria, on explicà la seva
militància anarquista i denúncia
antics companys d'Ungsocialisterna com a perillosos per a
Suècia, fet que li va
portar un rebuig dels sectors polítics d'esquerra, nombroses
crítiques i
amenaces de tota casta. Aquesta agra polèmica el va
submergí en una forta
depressió i durant una estada al sanatori de Sundsholm a
Mahult (Breared,
Halmstad, Halland, Suècia) s'autoorganitzà un
atemptat amb explosius contra
ell, però finalment va confessar que havia estat ell mateix
que l'havia
orquestrat per donar-se publicitat, fer-se la víctima i
culpabilitzar els Ungsocialisterna.
Viatjà als Estats Units amb la intenció de
fugir de la polèmica i fer-hi carrera, però hi
retornà 10 mesos després a
Suècia. Durant la dècada dels deu,
publicà alguns llibres i col·laborà en
diferents periòdics, però restà
oblidat del públic, ja que els sectors anarquistes
i socialistes no oblidaven el que consideraven una
traïció i aleshores no
interessaven les seves dèries existencials. En aquests anys
va fer costat
l'organització nacionalista Svenska Folkförbundets
(Unió del Poble Suec) i
col·laborà en Svenska Folkviljan,
revista reaccionària, patriotera i
antiobrera. El 13 d'octubre de 1910 es casà amb Freja
Engström, amb qui tingué
una filla, Brita Iselin Larsson, però el 3 d'abril de 1913
sa companya morí. El
10 de novembre de 1917 es casà amb Ingrid Linnea Hedberg.
Entre les seves
obres, a més de les dites, podem destacar Ur djupet
(1906), En dåres
visor (1907), Septembermorden (1907), Valda
dikter (1907), Barrikad-sånger
(1908), I ljus och mörker. Sånger
(1908), Revolt. Skådespel i tre
akter (1908), Skuggor (1908), Adrian
Glaff. Hans liv och leverne
i tolv korta kapitel (1909), En
förrädare och några andra historiar
(1909),Samhällets fiende. Ur en ung arbetares
utvecklingshistoria (1909), Törnen
och tistlar (1911), Det heliga hornet och andra
berättelser från
ofredens dagar (1914), Syndikalismen. Ett
varningsord af en arbetare
(1916), En avgrundseld som sargar och
förtär. Samlade verk (2011,
pòstum), entre d'altres. Malalt d'una pneumònia,
agreujada per la grip
espanyola, Leon Larson va morir el 21 de març
de 1922 a Spånga
(Estocolm, Suècia) i només es publicaren petites
notes sobre aquesta defunció a la
premsa. A l'Alemanya d'Adolf Hitler es van traduir poemes seus,
sobretot un
poema de forts trets antisemites, que va tenir molt de
ressò. El conegut
periodista i escriptor Herman Lindqvist és net seu.
***
António
Gonçalves Correia en l'època de la
fundació de la "Comuna da Luz"
- António
Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a
São Marcos da
Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
l'assagista,
poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista
António Gonçalves Correia.
Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de
professió, en 1916 fundà a
Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão
Social, on defensà la llibertat i
l'emancipació de la dona, el naturisme,
els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni,
la no
violència, l'antimilitarisme, la condemna de la
caça i el consum d'alcohol,
etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente,
petit manual del
pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any
comprà una gran extensió
de terreny i fundà la «Comuna da Luz»–situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago,
a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–,
d'inspiració
tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la
primera
comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava
a
l'agricultura i a la fabricació de calçat,
practicant el vegetarianisme i el
nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes
pedagògics de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Els
membres
d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de
Vale de
Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves
fou detingut i la
comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da
Luz» també es va veure
associada a la mort de Sidónio Pais, president de la
República portuguesa,
assassinat per José Júlio da Costa,
pagès de Garvão que fou el mediador entre
les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En
1923
Gonçalves publicà el fulletó A
felicidade de todos os seres na sociedade
futura, on defensà la
col·lectivització de la propietat, la
modernització
de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses
ocasions per la Policia
Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura
d'António de
Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar
en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde,
etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926,
després d'una
d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de
Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es
dedicà a la
floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la
dissidència contra
la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics,
però a principis dels
anys trenta es dissolgué a conseqüència
de divisions internes entre els seus
membres. António Gonçalves Correia, l'home que
comprava ocells engabiats per
alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal).
En 2000
Alberto Franco publicà la biografia A
Revolução é a minha namorada.
Memória
de António Gonçalves Correia, anarquista
alentejano. Des de 2003 existeix
en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
un
Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves
Correia».
António
Gonçalves Correia (1886-1967)
***
La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent
- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.
***
Artur
Ballester Marco
- Artur Ballester
Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València
(València, País Valencià) el
dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i
simpatitzant
llibertari, Artur Ballester Marco. Sos pares es deien Francisco
Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles
Arts,
primer a l'Escola
d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de
València i, posteriorment, a
Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en
l'«Exposició Nacional de Pintura,
Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat–el 7 de juny de 1913
inaugurà la Cercle de Belles Arts de València
l'exposició Mis amigos–,
sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas
Carbó. La seva primera exposició individual fou
al Cercle de Belles Artes de
Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs
de cartells del
Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de
València.
Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar
a ser un dels
cartellistes més importants del moment: cartell del
projectat Palau de les Arts
de València (1915), Fira de València (1922), Fira
del Llibre (1923). També
destacà en la il·lustració de llibres,
treballant per a diverses editorials
(Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats
(Vicent
Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo,
etc.), i de revistes, com araEl Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles
Noves (1912), Blanco y Negro
(1917), etc. Durant la
dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a
Barcelona (Catalunya),
on adquirí fama com a retratista de la burgesia
intel·lectual (Elisabeth
Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona
exposa a les Galeries
Laietanes. Amb la proclamació de la II República
espanyola en 1931 retornà a
València, on treballà en la publicitat i
col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica,
etc.). Políticament
membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent
Blasco
Ibáñez, Nicolás Salmerón
Alonso i Alexandro
Lerroux García, i del seu Partit
d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936
s'afilià
al Sindicat Únic de
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i engegà una
important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei
del
moviment
anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT,
Federació Anarquista Ibèrica,
Federació Regional
Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció
Pública i
Treball, Conselleria de
Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell
Exportador
d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el
màxim cartellista
durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts
podem citar Un marino, un héroe;Campesino, trabaja para el pueblo que te ha
liberado; Si queréis
evitar las colas;Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad;Campesino: éste es tu puesto;El País Valencià a
l'avantguarda d'Ibèria;Cómo ayudar a los hospitales de
sangre;
etc. També col·laborà per a la premsa
llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio,Umbral, etc.) i
il·lustrà postals (sèrie«Tarjetas Postales
Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937
elaborà un gran
mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de
València sobre els Hospitals de
Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a
València, sobrevivint fent
retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de
pintura, allunyat de
tota activitat pública i reclòs a la seva
casa-taller del número 22 del carrer
Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se
li va encarregar un mural a
l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976,
mort ja el dictador Francisco
Franco, va participar en l'exposició «Spagna,
avanguardia artistica e realtà
sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En
1979 se celebrà una exposició
de la seva obra del període bèl·lic a
la galeria «Val i 30» de València. La
seva obra es va veure influenciada en una primera època pel
modernisme que es
practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com
a Josep Renau
Berenguer, durant el conflicte bèl·lic;
posteriorment la seva obra va ser
definida com a «decorativa». Estava casat amb
Concepció Aucejo Gallent, amb qui
va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui
no es parlava,
també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé
cec i paralític, venint venir
la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de
València. Artur Ballester
Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a
l'Hospital
Provincial de València (València, País
Valencià), d'una cirrosi hepàtica,
complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat
en un nínxol al Cementiri
Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa
companya i del
seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco
Ibáñez; al seu enterrament només
acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i
intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de
València li va dedicar un
carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar
fill il·lustre.
Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut
Valencià d'Art Modern
(IVAM) de València i l'abril de 1986 la«Fundació La Caixa» li dedicà
una
exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.
Artur Ballester Marco (1892-1986)
---
