Anarcoefemèrides del 2 d'agost
Esdeveniments
El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894
- Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.
***
Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc Le Petit Journal del 19 d'agost de 1900
- Atemptat de Salsou: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salsou intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada.
***
Capçalera
del primer número d'Spártacus
- Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.
***
Cartell
dels actes
- Xerrades
pacifistes: El 2 d'agost de 1939 se celebren a Estocolm
(Suècia) dues xerrades
pacifistes organitzades per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i
diverses organitzacions anarquistes. En un clima
prebèl·lic els organitzadors
es demanaven si el fet que Suècia s'armés i fes
maniobres militars garantia la
pau i representava un perill, decantant-se més per la segona
opció. Es va fer
una xerrada d'Albert Jensen i Ragnar Johanson a la plaçaÖstermalmstorg
d'Estocolm i una altra de Bengt Hedin i de Ragnar Johanson al parc
d'Hammarby
d'Estocolm. Els actes van ser amenitzats amb música.
Naixements
Gaetano Agostino Fontana
-
Gaetano Agostino
Fontana: El 2
d'agost de 1871 neix a Pisa
(Toscana,
Itàlia)
l'anarquista
Gaetano Agostino Fontana. Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma
Taccola.
Era fill d'una
família molt pobra. Des de la seva joventut formà
part del moviment anarquista
i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va
ser
condemnat a dos anys de residència obligatòria i
en aquests anys patí diverses
detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants
interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910
assistí al III
Congrés Regional Anarquista de Toscana que se
celebrà a Pisa. En 1916 formà
part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919
fou membre del comitè pisà per
a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà
qualsevol militància
política, però continuà
sotmès per les autoritats a una estreta
vigilància. Gaetano Agostino Fontana va morir el 28 de setembre de 1940 a Pisa (Toscana,
Itàlia).
Notícia
de la detenció de Georges Mertz apareguda en el
setmanari Journal
de Fourmies del 30 de gener de 1890
- Georges Mertz: El
2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat,
França) l'anarquista i
antimilitarista Georges Alfred Mertz. Sos pares es deien Georges Mertz,
fonedor, i Marie Bouteilles. Es guanyava la vida com a obrer fonedor
i pintor
de la construcció. El 27 de gener de 1890
boicotejà a Dijon (Borgonya, França)
el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les
paperetes amb àcid sulfúric
al crit de «Fora les fronteres!», però
va ser detingut; jutjat per aquest fet
l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser
condemnat
a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer
de 1892 repetí el
mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al
crit de «Visca l'anarquia!».
En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre
del
grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta
ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard,
Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre,
François Monod, Lucien Poncelet
i Rousset, entre d'altres. El 15 de març de 1894 el seu
domicili, al número 50 del carrer Berbisey de Dijon, va ser
escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1905 figurava en el
llistat d'anarquistes de Dijon. Durant la Gran Guerra lluità
als fronts. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)
- Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Gilbert Régis Antoine Messac. Sos pares residien a La Tremblade (Poitou-Charentes, França). Seguint les passes de sa mare (Marie Gabillaud), mestra, i de son pare (Victor-Maurice Messac), inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. El 21 de setembre de 1922 es casà al XV Districte de París (França) amb la secretaria Denise Germine Desvachez. En aquesta època vivia al número 99 del carrer Mademoiselle de París. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.
***
Alfredo López Arencibia
- Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el«fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades«Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella –a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària–, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament –«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.
***
Necrològica
de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966
- Joan Solà Vidal:
El 2 d'agost de 1895 neix a Sant
Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan
Solà Vidal.
Sos pares es deien Jaume
Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove
s'instal·là al barri del
Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil,
milità en el Sindicat Tèxtil
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups
de Defensa Confederal.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
la Columna «Terra i
Llibertat» i després de la
militarització de les milícies va ser nomenat
responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser
enrolat en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va
ser
integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la
matrícula 405.354,
i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa
(Llemosí,
Occitània), on treballà especialment als pantans
de Sent Circ i d'Argentat. En
1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a
construir la
fàbrica Solliac de Thionville, on acabà
instal·lant-se i militant en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda
Pallazuelo. Joan Solà Vidal va
morir el 10 de juliol de 1965 a
l'Hospital de Thionville (Lorena, França).
***
Ángel
Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)
- Ángel Borda:
El 2
d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre,
Argentina) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Borda. Quan tenia 14 anys
començà a treballar en un forn rajoler fent maons
i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa
d'una baralla a ganivet,
en la qual morí un home, va ser empresonat per primera
vegada i a la comissaria
patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop
lliure, amb 15 anys,
començà a vagabundejar per la seva
província i per la de Buenos Aires. Aprengué
molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril
i maig
de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera«La Forestal», al Chaco,
on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies
armades pagades per la
patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el
sindicalisme groc.
Especialment prengué part en l'ocupació de la
localitat de Barrancas (San
Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir
el pas dels trens
carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser
tancat a
la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir,
retornà a la seva
província d'Entre Ríos i treballà una
temporada com a estibador al port de
Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses
províncies i
ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires,
Santa Fe, Córdoba,
Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos
i linyeras–persones
sense llar i
sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera
gratuïta i
dormien on podien–, alhora que col·laborava en
l'organització de sindicats. Durant
aquesta època va ser detingut en diverses ocasions,
especialment a Los
Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà
a Diamante, on des
de l'any següent animà la Unió Obrera
Provincial (UOP). En 1929 fou un dels
fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón
Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat
d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich iÁngel Medina, aconseguí convèncer
els companys per comprar un terreny on s'edificà el local
del Sindicat de
Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el
centre de les reunions obreres de
la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González,
Hipólito Olivera i Ángel
Lestarpé, redactà i estampà el
periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del
grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels
fundadors de la Biblioteca Popular«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb
la pujada del peronisme al poder.
També fou membre de la cooperativa fornera «La
Sindical», administrada durant
els seus tres últims anys de vida per ell, en
representació del SOP, i per
Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat
secretari de la Federació
Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la
qual agrupava al voltant de
setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou
l'editor
del seu òrgan d'expressió Avance
(1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer«Esfuerzo», que realitzà nombroses
actuacions i en el qual participaren
nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto
García, Danilo Romero,
Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña,
Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando
Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini,
Adoración García,
Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer,
etc.). Durant la dècada
dels anys vint i trenta participà activament en diverses
campanyes de
solidaritat, especialment en les de suport de Simón
Radowitzky, executor del
cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels
anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de
Bragado», dels obrers
rajolers de San Martín i fent costat la Revolució
espanyola. Cap al 1940
s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on
s'integrà en la Federació
d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat
membre del
seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del
periòdic
anarcosindicalista Solidaridad Obrera,
que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop
militar de
juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en
fundació de la revista
anarquista Reconstruir, dirigida
per
Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes
navals
durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos
militants
detinguts. En 1951 participà en la fundació de la
Federació Llibertària
Argentina (FLA) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió Acción
Libertaria. També fou un dels animadors del
Comitè d'Enllaç
Sindical (CES) i del periòdic Resistencia.
Durant sa vida participà en la creació de clubs
esportius, biblioteques,
periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en
infinitat de remotes
poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses
detencions (1944,
1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure
contes, poemes, coples, chamarritas
i cançons infantils, a més
de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir
el 12 de març de
1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat.
Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir
publicà un recull dels seus
textos sota el nom de Perfil de un
libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia
sindical
de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari
de paraules del lunfardo i modismes
del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak
estrenà una pel·lícula basada en les
seves experiències, Que vivan los
crotos,
en la qual intervingué en la redacció del
guió Libertad, companya de Borda.
***
Foto
antropomètrica de César Pannuti
- César Pannuti:
El
2 d'agost de 1901 neix a Motta San Giovanni (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista
Cesare Pannuti, també conegut com César
Pannuti–el llinatge citat de
diverses maneres (Panuti, Panutti,Pannutti). Era fill dels
propietaris Attilio Pannuti i Italia Alecce. Analfabet, es guanyava la
vida treballant
de guixaire. En 1920 emigrà a França i
s'instal·là a Niça (País
Niçard,
Occitània), on visqué, amb Elena Constantini, amb
qui tingué un infant que va
reconèixer, al domicili de Laurent Séassau, al
camí de Saint-Philippe. Segons informes
policíacs, en els anys vint freqüentà
els cercles anarquistes. L'1 de desembre
de 1928 va ser detingut per «complicitat en
robatori», però el 10 de gener de
1929 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça. El 4
de novembre de 1931
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a un mes
de presó i a 100 de
multa per «ferides involuntàries».
Segons un informe de la policia de Niça del
4 de juliol de 1935, en aquella època havia minvat la seva
militància política.
Sa germana, I. Pannuti, estava casada amb l'anarquista Carlo Valdiserri
(Charles
Valdiserri). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 d'abril de 1970
- Juan Fuentes Torres:
El 2 d'agost de 1902 neix a Carboneras (Almería,
Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fuentes
Torres. Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres. Emigrat
a l'Argentina,
milità en la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). De bell nou a la
Península, s'instal·là amb sa
família a Catalunya, on milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages,
Catalunya) i participà en la
col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser
greument ferit al front i quedà no
apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
amb sa companya María Ruiz s'instal·là
a Carmauç, on
milità en la Federació Local de la CNT. Juan
Fuentes Torres
va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç
(Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després.
***
Notícia
de la detenció de Léon Boissin publicada en el
diari marsellès Le
Petit Marseillais del 2 de maig de 1921
- Léon Boissin:
El 2 d'agost de 1903 neix
a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i
antimilitarista Alphonse Léon Louis Boissin. Sos pares, que
s'havien casat el gener
d'aquell any, es deien Alphonse Boissin, forner, i Marcelline
Thérèse
Antoinette Banon, perruquera. Entre el 15 d'abril de 1920 i el 15 de
maig de
1921 treballà de manobre a l'Administració
Municipal de Marsella. En aquestaèpoca vivia al número 333 del carrer
marsellès d'Endoume. En 1921 era secretari
del Grup de les Joventuts Anarquistes de Marsella. El 2 de juny de 1921
va ser
condemnat pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó per«provocació de
militars a la desobediència» i va ser inscrit en
el «Carnet B» dels
antimilitaristes com a «perillós per a la
seguretat pública». Va ser un dels
fundadors del periòdic marsellès Terra
Libre (1922), òrgan de la Federació
Anarquista del Sud (FAS),
l'administrador el qual va ser André Viaud i el gerent
Pierre Le Roux. Durant
la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921, amb Charles Aigon iÉdouard
Arestein, va ser sorprès per guàrdies de la pau
quan aferrava a les parets de
l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la
guerre, contre le
crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la
Unió Anarquista
(UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal
Correccional de Marsella per«provocació de militars a la
desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser
condemnat a dos mesos de presó –els seus companys
a només un mes. El 25 de
febrer de 1922 resultà ferit al front pel trencament d'un
vidre durant la
violenta baralla que es va desencadenar en un míting de la
Confederació General
del Treball Unitària (CGTU) celebrat a la Borsa del Treball
de Marsella i en la
qual resultà mort el jove xofer comunista algerià
Raymond Salah. En 1939 vivia
al número 31 del bulevard Henri Saver, al barri de
Saint-Mitre de La Pena
d'Evèuna (Provença, Occitània), que va
ser el seu domicili definitiu, i
treballava d'empleat en una almàssera de Marsella. El 18 de
febrer de 1933 es
casà a Marsella amb Maria Antoinette Léopoldine
Jourdan. Durant l'Ocupació, va
ser denunciat anònimament i el 12 de desembre de 1941 el seu
domicili va ser
escorcollat per la gendarmeria d'Aubanha, que va trobar gran quantitat
de documentació
anarquista (els quatre volums de l'Encyclopédie
anarchiste, 86 cançons antimilitaristes i
revolucionàries, 21 números de L'En
Dehors, etc.). Detingut, encara que
convalescent de tifus, va ser enviat al camp d'internament de Sant
Somplesi (Llenguadoc,
Occitània), on va restar sis mesos i del qual
pogué sortir gràcies a una
petició al seu favor signada pel veïnatge del seu
barri. Léon Boissin va morir
el 15 de juny de 1977 a l'Hospital d'Aubanha (Provença,
Occitània) –algunes fonts
citen erròniament el 21 de juny de 1977 a La Pena
d'Evèuna (Provença,
Occitània). Una part de la seva biblioteca va ser recuperada
pel Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella.
***
VittorioÓrtore
- Vittorio Órtore:
El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa
Betassa. Obrer mecànic torner, començà
a militar de molt jove en la Unió
Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà
activament en
l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont,
Itàlia) i per aquest motiu
va ser buscat per la policia. Durant el Biennio
Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920,
destacà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut,
jutjat i condemnat a set
mesos de reclusió. L'any següent fugí
clandestinament a França. El 3 de
setembre de 1926 va ser detingut a París
(França), amb el també anarquista
Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes
comesos
durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de
França, França). En 1928
l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i
Oise) el condemnà a
10 anys de reclusió per «robatori a mà
armada» després d'haver reconegut que
formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes
(Ewrice
Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François
Fissore, Carlo
Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu
empresonament es
dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre
inèdit (La Chiesa cattolica e la
civiltà occidentale)
a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i
marxà cap a
Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també
anarquista i refugiada: però 7
de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga
(Marcello
Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà
Brussel·les i marxà com
a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya),
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». Des del front d'Aragó envià
diversos articles a L'Adunata dei
Refrattari, de Nova York; a Guerra
di
Classe, de Barcelona; i a Il
Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure
l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche.
Mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Vittorio Órtore va ser abatut el
8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del
Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista
Camillo Sartoris
envià des de Bèlgica un subsidi a sa
família a Itàlia, però aquest va ser
confiscat per les autoritats feixistes.
***
Notícia del
nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La
Vanguardia
del 8 de novembre de 1936
- Joan Busquets Queralt: El 2 d'agost de 1908 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Sos pares es deien Joan Busquets Vilanova, llaurador, i Maria Queralt Prats. A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Capturat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràficJoan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls.
***
Marià Casasús Lacasta
- Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Sos pares es deien Bonifacio Casasús i Verísima Lacasta. Era fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) que havien emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona –amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 a la Residència Casa Pairal de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.
***
- Asunción
García
Navarro: El 2 d'agost –algunes fonts
citen erròniament el 6 d'agost– de 1912
neix a Masarró (Múrcia,
España)l'anarcosindicalista
María Asunción García Navarro.
Sos pares es deien Andrés García i Sebastiana
Navarro. En
1913
s'instal·là amb sa família a Barcelona
(Catalunya).
En 1928 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Gabriel
Binimelis
Castell. Quan esclatà
la guerra civil s'allistà voluntària com a
miliciana a la«Columna Ortiz». En
1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sos infants
María i Jaime i patí
els camps de concentració (Ribesaltes, Vals, Mausac i Muret)
fins la derrota
alemanya. Després de la II Guerra Mundial fou una de les
reorganitzadores de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). Amb son company i sa filla María
creà
un trio artístic que,
fins al maig de 1947, recorregué França recaptant
fons
per al Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Ansunción García Navarro va morir
el 18
de juliol de 1999 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Asunción García Navarro (1912-1999)
***
Antonia Ugeda Fuentes (ca. 1936)
- Antonia Ugeda Fuentes: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1917 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, sos pares es deien Francisco Ugeda Amorós, jornaler, i Virtudes Fuentes Moltó. Amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. El 29 de maig de 1938 es casà a Villena amb Joaquín García Navarro. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 23 de novembre de 2006 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrada a Villena.
Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)
Ginés Camarasa García (1898-1972)
---
